Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Brown Eyed Girl
IES Montilivi. Girona
Inici: Camps de maduixes
Tot el que ens queda
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 La trucada
DIA 1

6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

–Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

–Hola, senyor Busquets.

Va separar-se l’auricular de l’orella per observar la pantalleta. Era un número desconegut.

–Qui és vostè? Per què em truca a aquestes hores?– va replicar ell, entre l’expectació i l’enuig.

–No necessita saber qui sóc. Li truco per la seguretat de la seva filla.

En Josep va tombar-se per mirar a la seva dona, que l’esguardava amb els ulls esbatanats des de la banda oposada del llit. S’havia assegut a la vora, desvetllada ja per complet. Ella també ho havia sentit. I sabia que això no podia ser. Era impossible.

–La seguretat de la meva filla?– digué, reproduint les paraules del desconegut en un xiuxiueig quasi imperceptible. Però la persona a l’altra banda de la línia l’havia sentit.

–Sí. La Txell.

La parella creuà una mirada curulla de significat. L’home va desenganxar-se el telèfon de l’orella i va posar una mà sobre l’auricular perquè fos qui fos la persona de l’altra banda de la línia no pogués percebre l’agitament que regnava en aquells moments. La tensió era palpable en l’ambient de la cambra.

–Com pot ser que aquest desconegut sàpiga el nom de la nostra filla?–va dir-li la Margarida, amb una veu que havia volgut ser un xiuxiueig però que semblava més un xisclet alarmat. No va contestar. No sabia què dir. Van restar uns segons en silenci, fitant el telèfon, immòbils. Cap dels dos gosava prendre la iniciativa.

–Segueixo aquí– va dir la veu. Aquell comentari hauria sonat impacient en boca de qualsevol ésser humà, però el to que havia emprat el presumpte segrestador de la seva filla havia estat d’indiferència absoluta. Les paraules els arribaven lleugerament distorsionades, com si haguessin sortit de les entranyes d’un robot. Finalment, va tornar a apropar-se l’auricular a l’orella, tremolós, i va formular la pregunta que portava rondant-li pel cap des que l’home havia esmentat la seva filla:

–Però què li passa, a la meva filla?

–Si vol recuperar-la, haurà de fer un tracte amb mi– va replicar ell, deixant la parella estupefacta. Ara el dubte ens envaïa. Com podien recuperar-la? Ja feia molt temps que l’havien donada per perduda. I es pensaven que era per sempre. L’allau de sensacions que en aquells instants sentien els enterbolia els pensaments.

–La meva filla està morta–va dir, donant per entès que el joc s’havia acabat. Després d’això va penjar, deixant-lo, fos qui fos, amb la paraula a la boca.

 

7 hores 12 minuts

Després de l’inexplicable esdeveniment que acabaven de viure, la incomoditat era palpable en l’aire de tota la casa. El desconcert havia estat tan gran que després de donar per acabada la trucada havien restat quinze minuts assimilant-ho, amb la ment a cent i el cor a mil, encara amb la por al cos. Aquelles paraules... semblava molt segur de si mateix, el que els havia trucat. No havia fet preguntes. Havia afirmat. I els havia dit que si la volien recuperar havien de tractar amb ell i arribar a un acord. Però la Txell havia mort. Ja feia dos anys i un mes.

Fou durant el viatge de fi de curs de quart d’ESO, amb l’institut, quan tenia tan sols setze anys. La va atropellar un cotxe mentre creuava un pas de vianants amb unes amigues seves, quan voltaven pel centre de Londres. Mai es va saber de qui era la culpa. El conductor va sortir indemne del judici, ja que no tenia drogues ni alcohol al cos i tot apuntava que havia estat culpa de les noies, que travessaven en vermell segons la declaració del propietari del vehicle. Elles afirmaven el contrari, però com que no hi havia càmeres per la zona i eren tan sols unes menors que passejaven pel centre d’una ciutat que ni tan sols coneixien, el jutge no va tenir dubtes a l’hora de dictar sentència. I no s’hi valia. La seva filla havia mort per culpa d’un descuit, d’un home poc atent. Sense motiu. I ningú havia pagat, per allò. Encara.

Des de Catalunya, poc després de l’incident, els pares de la noia havien obert una investigació amb la col·laboració d’una empresa de prestigiosos detectius privats, però mai s’havia arribat a res per manca de proves. A part, els agents catalans no tenien cap mena de jurisdicció fora del seu país, de manera que no els quedaven gaires pistes per seguir. I cap d’aquestes duia enlloc. El temps havia guarit una mica les ferides, però seguien allà. Negant-se a desaparèixer. Les cicatrius no s’havien curat, encara, i els impedien que el dolor fos una mica més suportable.

 

7 hores 27 minuts

No hi havia dia que no pensessin en ella. Eren incapaços d’oblidar-la. Evocaven la seva joventut i la seva bellesa, la seva presència, la subtil flaire de lavanda que tothora la perseguia... Però llavors, inevitablement, recordaven de quina manera més horrible havia mort. D’ençà d’aquell dia no s’havien vist amb cor d’entrar a la seva habitació. No havien endreçat res, tot seguia tal com ella ho havia deixat abans de marxar. No havien gosat tocar res que fos seu, perquè qualsevol objecte que ho hagués estat en algun moment havia esdevingut ara sagrat. Les fotografies familiars que penjaven de les parets, els clauers de record que solien col·leccionar de tots els països nous que visitaven... seguien tots allà, observant-los en la seva intimitat. Cada dia, en tot moment, per tot arreu. La pèrdua havia estat molt dura, però després de tot aquest temps, no havien aconseguit superar la seva mort. Encara veien aquell puntet de llum molt llunyà, retallat en l’horitzó, a l’altra banda d’un bosc recobert d’espines. I, de moment, cap dels dos no s’atrevia a creuar.

La Margarida tenia malsons gairebé cada nit. Es despertava, enmig de la foscor, i dels seus ulls no desapareixia la imatge de la seva filla tombada a la llitera de la sala d’autòpsies. Ella mateixa –juntament amb el seu marit– havia anat a reconèixer el cadàver a la capital anglesa. Podia visualitzar perfectament aquell rostre, abans tan ben definit, ovalat, convertit en una peça de fruita macada, plena de cops. Aquella pronunciada deformació de la part posterior del crani. El seu pàl·lid cosset mig esclafat, que havia pres un to grisenc. Tot això era suficient perquè no pogués tornar a agafar el son durant la resta de la nit. En Josep sempre vetllava per ella quan això succeïa. S’eixorivia així que percebia l’agitada respiració de la Margarida a l’altra banda del llit. Llavors, li xiuxiuejava que no passava res, que ell era allà al seu costat pel que necessités, que tan sols era un malson i que no s’amoïnés, que estava al seu costat. A ella li costava tranquil·litzar-se, però, a poc a poc, la seva respiració anava compassant-se, i al cap d’uns minuts ja era capaç d’inspirar i espirar amb normalitat.



7 hores 43 minuts

Havien decidit que cap dels dos aniria a treballar, aquell dia. Ella s’havia agafat un dia de vacances que tenia reservat per alguna emergència, i ell havia enviat un correu al seu cap sol·licitant la baixa per malaltia, perquè estava molt refredat i tenia febre. Ja falsificaria un paper del metge per justificar-ho més tard. Estaven massa trasbalsats per afrontar una jornada de treball, així que havien decidit quedar-se a casa, abraçats al sofà, en silenci. Cap dels dos s’atrevia a parlar. Només volien desaparèixer, fer-se invisibles del món i la seva crueltat. Que res els pogués passar. Perquè ja ho havien viscut tot. O, si més no, això creien ells.

El telèfon va tornar a sonar. Cap dels dos va donar senyals d’haver-se’n adonat. Seguiren amb la vista clavada a terra, i deixaren que la trucada morís, sense resposta. Un, dos, tres, qua... I altre cop el telèfon. No tenien ganes de parlar amb ningú, en aquell moment. Així que, igual que abans, la trucada va apagar-se. I, un cop rere l’altre, aquesta seqüència es va anar repetint, en déjà-vu. Trucada, indiferència, i després silenci. Trucada, indiferència, silenci. Cinc minuts. Deu minuts. Quinze.

Mitja hora més tard, el maleït telèfon seguia sonant. En Josep ja començava a estar-ne tip. Dubtava entre desconnectar-lo o contestar i deixar quatre coses ben clares a qui els estigués trucant. Va mirar-se la Margarida que, incomprensiblement, s’havia adormit. Va desfer-se suaument de la seva càlida abraçada, i es va alçar. Va contemplar-la, amb un somriure tendre. Era una rèplica exacta de la seva filla. Dormia plàcidament, i a la seva boca s’hi esbossava un petit somriure. Va besar-li el front, dolçament, i va apartar-se’n. Aleshores va aferrar amb força el telèfon, que fins llavors havia romàs sobre la taula del menjador, i se’l va endur allà on no pogués molestar la seva dona.

 

8 hores 16 minuts

Tenia més d’una cinquantena de trucades perdudes. Totes del mateix número. Desconegut, altre cop. El de la broma no volia donar-se per vençut, va imaginar. Era hora de dir-li que no tenia gràcia, el seu joc, i que ja podia deixar de molestar-los amb la seva insistència. Va prémer la tecla de contestar, i va deixar que parlés:

–No és una broma, senyor Busquets.

En veure que ell no li contestava, l’home va prosseguir:

–Tinc la seva filla.

–No el crec– va dir tan sols. Tàcitament, l’havia reptat a convèncer-lo.

–Si no em fa cas, ella morirà.

–Ja està morta, sap?– va replicar, sarcàsticament. Estava cansat de sentir una mentida rere l’altra.

–No, no ho està.

–Necessito una prova sòlida– no sabia si aquell home podria donar-li el que volia, però per poder donar un mínim de credibilitat a aquella bogeria era indispensable una mínima evidència. Sí, estava començant a tenir fe en aquell disbarat. De debò. L’esperança de tornar a veure la seva filla havia revifat una petita flama en l’interior més profund del seu cor apedaçat. Era diminuta, però cremava amb força. I anava creixent a cada instant que passava. Hi havia una possibilitat i, per molt que semblés impossible, no la podia desaprofitar. Es movia impulsat pel pensament de tornar a tenir la Txell entre els seus braços. La seva Txell.

–Tindrà la prova que em demana. Pregunti’m el que sigui sobre ella.

Era estrany, que un desconegut li demanés això. Que semblés conèixer la seva filla tan bé com ell mateix. Però en aquell precís instant res podia semblar-li estrany, ja. Per inversemblant que fos.

–Quants anys té?– va dir, començant per una pregunta fàcil. Si s’equivocava amb aquesta, ja no hauria de fer-li’n cap altra. Però una part d’ell resava perquè l’encertés. Per mantenir viva la flama.

–Té divuit anys, i en farà dinou el vint-i-u de novembre.

Era cert. Aquell home s’havia documentat bé, doncs.

–Molt bé. Té raó.

–Alguna altra petició?– va dir, burlant-se descaradament de la seva poca credulitat.

–Té alguna al·lèrgia?– no sabia gaire què havia de dir-li, però va suposar que aquestes dades no les podria obtenir qualsevol. Si més no, fàcilment.

–Sí. I una de poc comuna, per cert.

Altra vegada, ho havia encertat. La flama prenia força, cremant tot dubte que gosava apropar-se massa. Estava cada cop més nerviós. El que inicialment era una mera una fantasia estava esdevenint cada cop més tangible. Però no podia emocionar-se, encara.

–Quina al·lèrgia té?– la pregunta va sonar desesperada, però no ho havia fet intencionadament.

–La Txell té al·lèrgia a la llum solar.

I sí. La seva filla, igual que la seva dona, tenia al·lèrgia a la llum del sol. Per això sempre portava pantalons llargs i màniga llarga la major part de l’any. Tenia una pell molt pàl·lida, pigallada. Si li tocava el sol durant una estona i no duia protecció solar ni roba per tapar-se, la pell li feia escates, i li picava molt. De petita no li importava vestir d’aquella manera, però a mesura que havia anat creixent s’havia convertit en un problema per ella. No podia anar a la platja, i els estius els passava fora, en algun país nòrdic, on no fes mai sol. Així que, durant les vacances, estava sola. Bé, amb la seva família. Però per a ella no comptava, això.

–Encara que de moment hagi encertat les preguntes, segueixo sense creure’l. Aquesta informació no és tan difícil d’aconseguir– va dir-li, perquè li donés una altra prova –Si no té res més a dir, penjaré.

–No li convé penjar, senyor Busquets.

Allò el va agafar desprevingut. Una advertència. La trucada havia fet un gir brusc i inesperat. De cop i volta, es va veure amb desavantatge.

–D’acord, no penjo. Però si vol que cregui de debò que té la meva filla, necessito una prova molt concreta.

–Digui.

–Vull un vídeo d’ella on apareguin la data i l’hora. Si no la veig, no creuré les seves paraules.

–No està en posició d’exigir, senyor Busquets. Si fa algun pas en fals, mataré la Txell.

Es va alterar. No s’esperava un cop tan dur. A partir d’ara, hauria d’anar molt més amb compte.

–No li exigeixo, només vull una prova ferma que confirmi que la meva filla està viva.

–D’acord, en tindrà una. Li passaré la Txell per telèfon. Tindrà un minut per parlar amb ella. No més.

Per fi l’oportunitat que havia estat esperant. Després de tant temps de pensar que estava morta, sentia que era possible. Podria tornar a veure la Txell una altra vegada. Sentir-la entre els seus braços, acaronar-li el rostre, fer-li un bes al front... totes aquelles sensacions que havien restat al fons d’un bagul que es pensava que mai tornaria a obrir ressorgien amb força, il·luminant el seu esguard. No podia esperar.

–D’acord, passi-me-la.

No va dir-li res més per por d’espatllar el moment. Mai en la seva vida havia tingut tanta pressió a sobre. Aquella sensació li oprimia el pit però, al mateix temps, era una sensació alliberadora. Sentiments contradictoris se li creuaven tan ràpidament que pensava que es desmaiaria. Però ara no podia fer-ho. Tenia un objectiu per complir. I era inajornable.

 

8 hores 45 minuts

–Pare?– la seva veu posseïa un timbre alarmat que mai li havia sentit però, tot i que feia molt que no hi parlava, estava segur que era ella. No en tenia cap dubte.

–Txell?

–Pare! T’he trobat tant a faltar!– les seves paraules semblaven sinceres. Tanmateix, ella no solia dir-li pare, a ell. Sempre s’havien dit pel nom, entre ells. Era un diminut fet que els diferenciava de tots els altres, un acord mutu que sempre havien mantingut intacte, però que ella ja no semblava recordar. Va intentar buscar una explicació raonable per a tot allò, i va arribar a la conclusió que se n’hauria oblidat. Perquè no volia considerar la possibilitat que no fos ella. No n’era capaç.

–Txell! Estàs bé? Com és que fa tant que et tenen retinguda? T’han segrestat? Què has fet durant aquests dos anys? Ens pensàvem que havies mort...

–Estic bé, però no entenc com vau poder estar tant temps sense buscar-me. Sembla que faci una eternitat que no ens veiem. Per què no heu intentat trobar-me fins ara?– la seva veu sonava dolguda. No comprenia com podia molestar-se per això ara. Tant de temps donant-la per perduda i ara que la recuperava anava i li deia això? Es va enfadar. Però no va durar gaire, l’enuig, perquè no podia enfadar-se amb ella ara. No podia, simplement.

–Txell, oblida això ara. Saps on estàs? Qui et reté? Et donen menjar per viure? T’han fet res?– milers de preguntes se li acumulaven, però no volia atabalar-la més del que ja estava.

–No sé res, pare, només que d’aquí a deu segons li haig de tornar el mòbil.

–A qui?– volia saber el màxim d’informació del segrestador.

–No ho sé, tinc els ulls embenats i no me’ls puc desembenar.

Cada cop tenia més clar que aquella no era la seva filla. Ella mai li parlaria així, al seu pare. Sempre era molt afectuosa, fins i tot quan estava enfadada. Res aconseguia treure-li el somriure. Però ara no tenia temps. Havia de fer-li una pregunta que tan sols ella pogués contestar, per provar la seva autenticitat. I sabia exactament què havia de dir.

–Txell, contesta’m això, només. Necessito que m’ho diguis. Què hi ha sota el llit de casa de l’àvia?

–Un tresor.

Després de sentir això va saber que la persona a l’altra banda del telèfon era ella. Quan era petita –devia tenir uns sis o set anys– sempre que ell i la seva dona sortien a sopar fora i la cangur no es podia encarregar d’ella anava a dormir a casa de la seva àvia, al poble veí. Ella, tot i que adorava l’àvia, mai volia quedar-se a dormir allà perquè deia que la casa estava encantada i que sota el llit hi havia monstres que a la nit se la podien menjar. Ho va mantenir en secret molt temps, fins que un dia ho va explicar al seu pare. Ell no se’n va riure, sinó que la va intentar entendre. Li va dir que, en realitat, el que hi havia sota el llit de casa de l’àvia era un tresor i, com que no volia que li robessin havia posat guardians a sota el llit per protegir-lo. Per això a vegades de nit passaven coses estranyes. Però els guardians sempre estaven allà, i podia estar tranquil·la que ells la protegirien si hi havia cap monstre. A partir de llavors, sempre que anava a dormir a casa de l’àvia se n’anava a dormir molt d’hora, perquè allà se sentia segura. Amb el tresor, i els seus guardians.

–Pare?– havia estat tan concentrat pensant en les repercussions que havien tingut aquells últims mots en la seva vida que no s’havia adonat que la Txell seguia al telèfon.

–Per què em preguntes això, ar...– la darrera a ja va sentir-la llunyana. El segrestador tornava a tenir el telèfon. Altra vegada.

–Ja ha passat el teu minut. Has tingut temps suficient per comprovar si deia la veritat. Ara ha arribat l’hora de negociar el tracte.

 

8 hores 58 minuts

–Tens set dies per reunir quinze milions d’euros. El dimarts que ve es farà l’entrega. No m’interessa saber d’on trauràs els diners, però no hi ha negociació. Si no els aconsegueixes, ella morirà. Et trucaré el dia del lliurament per acabar de decidir el lloc i l’hora. Ah, i si intentes contactar amb la policia, mataré la Txell. No tindré pietat. Val més que no temptis la sort.

–No podré acon...–no va acabar de pronunciar la frase que ja va sentir el soroll que indicava que la trucada s’havia tallat. Havia penjat, com ell ho havia fet tan sols unes hores abans. Però res li podia treure ja l’alegria, perquè la Txell estava viva. I res més importava.

 

9 hores 01 minuts

Va despertar la Margarida, eufòric. Ella en un primer moment no va ser capaç donar crèdit a què li deia el seu marit, però sabia que li deia la veritat. Quan més o menys ja ho va haver assimilat, va arrencar a riure. Senzillament. Va riure obertament, com mai ho havia fet. Aquelles riallades... La flama ja havia cremat tot l’interior d’en Josep, i ara encenia el seu. La vida els havia donat un segona oportunitat, i no la pensaven desaprofitar. No els importava en absolut com aconseguirien els diners en aquells moments, perquè estaven segurs que els reunirien d’alguna manera. Van plorar, saltar, ballar, cridar... ja res podia espatllar aquell instant. Però, mentre estaven en plena celebració de la notícia, a la Margarida se li va ocórrer un dubte que en Josep no havia tingut en compte fins llavors:

–Però, Josep...

–Digues, Margarida.

–Estava pensant... perquè, si la nostra filla està viva, qui és la persona que està enterrada a la seva tomba?



 

Capítol 2 La veritat
DIVUIT ANYS I UN MES ABANS

4 hores 43 minuts

La Margarida va arribar a l’hospital acompanyada del seu marit a les onze de la nit i, durant tota l’estona, no va ser capaç de dormir durant més de deu minuts seguits. Les contraccions eren cada vegada més intenses i freqüents. Tot i que era la seva primera vegada, sabia perfectament que el moment del part s’apropava. En Josep estava assegut en una cadira al seu costat; li prenia la mà, suaument, tranquil·litzant-la en silenci. Era plenament conscient de com d’important era aquell moment per a la vida de la seva dona i també per a la seva.

L’habitació que els havien assignat no tenia res d’especial: el terra era de rajoles, fred i blanc, amb unes parets del mateix color. En una banda, una finestra amb la persiana abaixada, i a l’altra una porta que havia romàs oberta tota l’estona des que eren allà, a través de la qual podien veure la circulació intermitent d’infermers i infermeres. A la seva dreta hi havia un llit buit, però al de l’esquerra hi descansava una altra dona, també acompanyada del seu marit. Tot i estar cansada i demacrada, se la veia bonica. El seu home estava dret i caminava donant voltes a l’estança, nerviós. Era força estrany, pensaren ells en un primer moment: ho observava tot detingudament, com si volgués memoritzar la posició dels objectes que l’envoltaven mil·limètricament. Un silenci incòmode planava en l’ambient, però cap de les dues parelles s’atrevia a trencar-lo. De sobte, la Margarida va girar el rostre envers el seu marit i va pronunciar quatre mots que van emplenar la cambra com si de cop estiguessin envoltats d’aigua: “Ha arribat el moment”.

I, en efecte, just després d’aquell preciós instant, va arribar el moment del part. Donava a llum, per fi, a les dues criatures que durant nou mesos havien esperat pacientment dins el seu ventre creixent: la Txell i la Joana.

 

5 hores 08 minuts

La Margarida s’havia adormit, de pur esgotament. Les dues bessones, tapades amb mantetes diminutes dins de petits llits mòbils. Mai li havien agradat els nounats, però la Txell i la Gina eren precioses. Deuria ser segurament l’emoció, que li confonia els sentits. Estava molt, molt feliç. Pensava en el futur que els esperava, en tot el que farien a partir de llavors i tot el que ensenyaria a les seves filles. Seves. No s’ho podia creure.

 

5 hores 16 minuts

Els crits eren audibles passadís enllà. Aquell cop, però, no provenien de la boca de la Margarida, sinó de la dona del llit del costat. Afortunadament, el part va ser ràpid i la cridòria cessà al cap de pocs minuts d’haver començat. Un cop la va tenir entre els seus braços es va negar a deixar-la anar. Semblava paranoica, gairebé. La bressolava sense parar, i la tractava talment un tresor. Dues infermeres la van intentar convèncer que deixés la nena al llit que li corresponia, però no en van ser capaces. La disputa va durar uns minuts, i llavors totes dues se’n van anar, donant-se per vençudes. Ella va seguir bressant la seva filla durant un quart d’hora, i després finalment es va abaltir. Una de les infermeres d’abans va posar la nena al llit i se’n va anar, deixant els quatre residents de l’habitació sols.

En Josep ja feia estona que estava assegut a la cadira, i tenia son. Es va aixecar procurant no fer soroll per por de despertar les dones, que dormien en respectius llits. L’altre home encara estava dret, però aquesta vegada mirava el seu mòbil desinteressadament. Les nenes, que ara ja eren tres, estaven tranquil·les, sense fer soroll. Va caminar vers la porta, reticent a deixar sola la seva dona. Va aturar-se i la va esguardar. Va somriure i es va tranquil·litzar pensant que serien tan sols un parell de minuts i que no podia passar res. Llavors, va abandonar l’habitació. Es va encaminar cap a la cafeteria, situada al primer pis. Va baixar les escales de dues en dues, amb pressa. Quan va arribar a la seva destinació, topà amb una cua d’unes deu persones. Merda. S’havia proposat anar tan ràpid com li fos humanament possible, però no podia fer res per esquivar les cues. Hauria d’esperar.

 

5 hores 49 minuts

A la cambra on descansaven les dues dones regnava un estat d’agitació sord. El marit de la dona del llit del costat, en Carles, va guardar el mòbil tan bon punt en Josep va abandonar l’habitació. Va caminar de puntetes fins a la porta, fins llavors oberta de bat a bat, i la va ajustar tant com va poder. Després es va dirigir al llit de la seva filla. Com es temia, massa quieta. Els metges els havien advertit que això podia passar si la dona havia estat alcohòlica durant els anys previs a la maternitat, i en aquell moment havien decidit afrontar el repte. Però llavors, després que el que més temia hagués ocorregut, no se’n va veure capaç. I per això estava a punt de fer el que faria a continuació.

Va posar la mà sobre el cor de la seva filla. No trobà pulsació. Llavors, sabent el risc que corria, la va agafar entre els seus braços i la va canviar ràpidament de llit. Després va agafar la nena que fins llavors havia jagut en aquell llit i la posà al que fins fa uns instants hi havia hagut la Gina. La Gina de veritat, la que estava morta. Ara hi ha una nova Gina, que acabava de robar a una altra família que no li havia fet res dolent i que no hauria de pagar per allò. Però per a en Carles era més important l’estabilitat de la seva dona que la vida d’una família amb la qual no coincidiria mai més després d’aquell incident. Acabava d’alterar bruscament el destí, i estava convençut que aquest petit acte tindria moltes repercussions. Cap de bona, però res comparat amb la tristesa de perdre un fill.

 

SIS ANYS I SET MESOS ABANS

11 hores 06 minuts

Estaven a la tercera hora lectiva i la Gina tenia classe de ciències naturals. Segon d’ESO no li estava resultant gaire difícil, de moment. La primera avaluació encara no s’havia acabat, però creia que trauria una majoria d’excel·lents. Exceptuant, és clar, les matemàtiques. Mai li havien agradat, i això també havia contribuït al fet que li costessin més que les altres matèries. A l’únic examen que havien fet durant aquell curs va treure un cinc i mig. Quan va donar la notícia als seus pares, la setmana anterior, la van renyar. I amb raó. Com que sabia que de totes maneres no trauria gaire bona nota, no va estudiar. I això havia passat. Per poder arribar al notable a la nota final, hauria de treure molt bona nota de les següents proves que fessin. Les ciències, al contrari que les matemàtiques, eren la seva passió. Sobretot la biologia. Tot el que tingués a veure amb la vida, de qualsevol mena, l’apassionava. S’havia proposat treure més d’un nou i mig en tots els exàmens que fessin, i de moment ho estava aconseguint.

Aquell dia estaven estudiant els grups sanguinis. La professora els va explicar que els grups dels pares es transmetien als fills i que, per tant, sempre tindrien una part en comú. Els va demanar també que demanessin als seus pares i avis els seus grups sanguinis, per poder realitzar una enquesta sobre la freqüència de cada grup. Ella era 0 positiu; ho sabia de quan havia anat a fer-se una analítica uns mesos enrere.

 

14 hores 57 minuts

El seu pare sempre arribava a casa mentre ella preparava el dinar per a tots tres. Tenien el costum de dinar tots junts sempre, i així es poden explicar què havien fet durant el dia. El tema va derivar ràpidament a l’enquesta dels grups sanguinis que havien de fer per ciències, aquell dia. En Carles va dir que ell era O negatiu, i la Vera va dir que ella era AB negatiu. Al principi ella no assimilà del tot bé el que acabava de sentir. De totes maneres, però, va decidir no exterioritzar el que en aquell moment sentia. Acabà ràpidament de menjar i sortí de la cuina amb l’excusa que tenia molts deures per fer.

 

16 hores 21 minuts

No en tenia cap dubte. Després de donar-hi voltes durant molta estona, havia arribat a l'única conclusió possible. Els seus pares no eren els seus pares. Tants anys vivint en aquella casa, pensant que els dos monstres que hi havia darrere la paret li havien fet creure durant tant temps que ells eren els seus progenitors. Com havien pogut amagar-li la veritat durant catorze anys sense que ella se n’adonés? No era capaç d’assimilar-ho sense que llàgrimes de ràbia li afloressin dels ulls. Es sentia com una estranya a la seva pròpia casa, com si saber la veritat la convertís en una altra persona. I és que realment era una persona molt diferent de la qual ella havia cregut fins llavors que era. I havia de remeiar aquella situació. Fos com Fos.

 

20 hores 48 minuts

Va estar buscant informació sobre com trobar la seva família tota la tarda. Els seus falsos pares li havien preguntat si li passava alguna cosa, però ella havia negat l’existència de qualsevol problema. No volia que s’adonessin que li passava alguna cosa estranya. Com que no sabia com començar a buscar, va buscar el seu nom per internet. Va trobar una d’aquelles pàgines web on la gent busca noms pels seus futurs fills, i va trobar també un comentari que la va posar en estat d’alerta. Coincidia amb una data propera al seu naixement, i provenia d’uns pares que tindrien filles bessones. Estaven pensant quins noms posar a les nenes. Tenien clar que volien que una de les filles es digués Joana. No sabien encara com dir-li a l’altra nena, i van demanar als usuaris del fòrum que votessin entre Txell i Martina. La majoria de vots van ser a favor de Txell, i així s’esfumà el dubte. Si ella hagués pogut votar, també hauria decidit Txell. Li semblava un nom molt encertat, amb molta força i caràcter. Així que, deixant-se portar per l’instint, va buscar Txell i el cognom que apareixia en el nom d’usuari dels que havien fet la pregunta. Un resultat clar. Era una noia de la seva edat que vivia a la mateixa ciutat que ella. No podia ser casualitat. La va buscar a través d’Instagram, i quan la primera imatge va aparèixer davant seu es va quedar atònita. La Txell era igual que ella. Mateixos cabells, mateixa pell, mateixa constitució... N’estava segura. La Txell era la seva bessona. I ella era la Joana. Aquella era la seva família, el seu lloc. I era amb ella amb qui hauria d’estar. No amb els dos monstres, que ara la cridaven per sopar. Deixà l’ordinador encès i enfilà cap a la cuina. Hauria de dissimular.

Durant el sopar va intentar emplenar el silenci amb paraules buides i converses que no portaven enlloc, només perquè li feia por quedar-se sola amb els seus pensaments i que aquests cridessin més del compte. Tanmateix, era molt difícil enganyar unes persones que feia tant temps que et coneixien. Encara que en realitat no les coneguessis en absolut.

La seva mare no va sospitar res durant tota l’estona, però el seu pare la va mirar amb uns ulls que mai li havia vist. Uns ulls desconeguts, que la miraven amb ràbia. Com si d’alguna manera poguessin posar-se al seu cervell i endevinar-li les intencions. Unes intencions que, de moment, no estaven gaire ben definides. Però que no auguraven res de bo.

Després de sopar, el seu pare la va acompanyar a l’habitació amb l’excusa de dir-li bona nit. Quan va ser a dins va tancar la porta. Amb el pestell. Ara estava desprotegida. Ell al principi no deia res. Només camina per l’estança, sense mirar-la. Un lleó dins de la gàbia. Esperant per atacar. Però, aquesta vegada, la presa la tenia a dins. Després d’uns instants que se li van fer com hores, per fi va parlar. La va travessar amb la mirada quan li va preguntar amenaçadorament què sabia, i ella al principi va fer veure que no sabia de què parlava. Fins que se n’adonà que ella mirava de reüll la pantalla de l’ordinador de tant en tant. La foto de la Txell seguia oberta, i ell la va veure abans que l’altra pogués tancar-la. L’havia descobert quan més interès tenia. Se’l va mirar amb cara de no entendre res, amb l’esperança que es compadís d’ella, però no ho va fer. Només li va fer jurar que no diria res i que tot el que sabia no ho diria mai a ningú. I, sobretot, que no ho explicaria a ningú. Li va dir que si no li feia cas, alguna cosa dolenta li passaria a la Txell. I ella no podia permetre’s que després de trobar la seva família la hi arrabassessin de les mans. Així que acceptà el tracte. Però no el compliria durant gaire temps.

 

DOS ANYS I DOS MESOS ABANS

19 hores 54 minuts

En Carles acabava de rebre una trucada del seu cap. Li havia comunicat que hauria d’anar a Londres al cap de dos mesos per assistir a una reunió de gran importància per a l’empresa. L’home no va poder rebutjar l’oferta, així que acceptà. Rebria una remuneració notable per haver-hi assistit, de manera que tot eren beneficis. Estaria tres dies fora. A l’hora de sopar ho va comunicar a les dues dones de la família, i cap de les dues semblà gaire entusiasmada amb la notícia. De totes maneres, elles no hi anirien. La Gina, tanmateix, estava més callada que de costum. Pensativa, distant. Els pares decidiren no preguntar-li res, perquè ja tenia setze anys i no els solia explicar el que li passava pel cap. Així que, encara que hi donessin importància, el tema no va convertir-se en conversa.

 

22 hores 13 minuts

La Gina va fer un bot al llit. Estava investigant una mica sobre la seva família –que és el que solia fer quan els seus pares la deixaven tranquil·la– i va descobrir que la Txell aniria a Londres de viatge de fi de curs. I, ves per on, coincidia amb els dies que el seu pare hi aniria. De bon principi no trobà la manera d’introduir-se en aquella coincidència tan esperada, però llavors ho entengué. Havia d’anar a Londres amb el seu pare i trobar la seva família. Explicar-los la veritat. Que sabessin que ella era la seva filla i que la havien segrestat quan era petita. Així que va decidir convèncer la seva mare per anar tots tres junts a Londres.

Convèncer-la a ella no li va resultar gaire difícil, però amb el seu pare no fou tan fàcil. Li va fer mil preguntes sobre perquè volia anar-hi, a les quals només va poder contestar que era simplement pel desig de conèixer una nova ciutat. Al final, després de pregar molt, va aconseguir l’afirmativa. Londres l’esperava, però ella no podia esperar per retrobar la seva germana. Ara només faltava que es trobessin en una ciutat tan gran com aquella. Però això ho hauria de deixar en mans del destí.

 

DOS ANYS I UN MES ABANS

9 hores 27 minuts

La Txell estava entre emocionada i nerviosa. El dia ja havia arribat. Per fi. Feia ja dies que pensava en tot el que l’esperava, i no havia estat capaç d’adormir-se fins ben entrada la matinada. Amb prou feines havia aconseguit dormir unes hores, fins que el despertador l’havia desvetllat d’un son lleuger i incòmode a dos quarts de sis. A les set ja era a l’aeroport del Prat amb els seus pares. El vol s’enlairaria a les deu. Alguns dels seus companys de classe ja eren a l’entrada de la terminal quan ella va arribar. Tots amb cara d’haver dormit poc; sense excepció, però també molt excitats pel gran viatge que estaven a punt d’emprendre i que havien preparat amb tant delit. Ja era hora de fer aquell petit somni realitat. Quatre anys curulls d’experiències al seu costat, d’estar junts en els bons moments i en els dolents, d’explicar-s’ho tot, de passar-ho bé... s’ho mereixen. Una setmana sense preocupacions ni exàmens, amb els amics de sempre, sense pares i amb uns professors que els havien promès que farien la vista grossa... Londres els esperava, però ells no podien esperar.

Les millors amigues de la Txell, la Laura i la Martina, acabaven d’entrar per la porta de l’edifici acompanyades d’unes maletes ridículament grans. Semblava que se n’anessin d’expedició durant sis mesos, va pensar la Txell, imaginant-se el munt de roba que haurien aconseguit encabir les altres dues en aquelles maletes descomunals. Ella, en canvi, havia aconseguit moderar-se. Portava una maleta de dimensions normals que el seu pare solia endur-se quan se n’anava de viatge per negocis, i també una petita maleta de cabina. A l’esquena, la seva inseparable eastpak. Les tres es van fondre en una efusiva abraçada, enmig de xisclets d’emoció. Els pares de les noies les observaven, des de més enrere, i van esbossar un somriure tendre davant d’aquest acte d’afecte. Elles rigueren, i després es van unir a la resta del grup. Van seguir parlant una estona, però quan tothom ja va ser allà, va arribar el moment del comiat. Els pares de la Txell la van envoltar entre els seus braços. S’havia fet tan gran... en Josep li va dir que anés amb compte, i la Margarida va vessar alguna llàgrima. La noia els va tranquil·litzar, i els va dir que serien tan sols cinc dies, que no tindrien temps de notar que ella no hi era que ja l’haurien d’anar a buscar altra volta a l’aeroport. Els altres nois i noies l’esperaven al peu de les escales mecàniques. Ella es va separar dels pares, i se’n va anar amb els seus companys. Va pujar a la petita plataforma mòbil. Ells li van fer adéu amb la mà, des de baix, i ella els hi tornà el gest, commoguda. La parella va anar empetitint-se a mesura que ella avançava, fins que finalment va desaparèixer per complet de la seva vista. Però, el que cap d’ells sabia era que tardarien molt més que cinc dies a tornar a veure la seva filla.

 

11 hores 43 minuts

L’avió ja havia aterrat a l’aeroport de la ciutat de Londres, i s’anava buidant progressivament. Durant el vol, la Txell va canviar l’hora del seu rellotge i el va endarrerir una hora. Millor. Així tindrien una hora més per aprofitar aquell gran dia. Es van encaminar tots junts a la zona de recollida de maletes. Quan la seva li va passar per davant, l’agafà amb un moviment àgil i la va baixar de la cinta. Al seu costat hi havia un nen petit, d’uns nou anys aproximadament. Quan la seva maleta va passar per davant d’ella el va ajudar a baixar-la, i el nen li va donar les gràcies en un idioma que no arribà a entendre. Li semblava que era rus, per la seva embullada cabellera rossa i els seus ulls blaus. Tornà amb la seva família, i s’acomiadaren amb la mà. Ella els somrigué, i també els va fer adéu. Llavors va tornar amb les seves amigues, que ja havien recollit les seves maletes. Es van dirigir a la porta de sortida. L’aventura començava.

 

16 hores 04 minuts

Fora de l’aeroport els esperava un autobús força gran, on van encabir les maletes com van poder. Aquest els va dur fins a l’hotel on s’allotjarien durant quatre nits. Es van instal·lar i després van dinar tots junts al menjador de l’hotel. No hi havia cap activitat programada per a aquella tarda, així que els professors els van deixar voltar per la ciutat lliurement i sopar fora allà on volguessin, sempre que a les deu fossin a l’hotel altra vegada. La Txell, la Laura i la Martina van decidir anar explorar els principals carrers cèntrics on hi havia botigues: Oxford Street, Regent Street, Covent Garden... no havien portat gaires diners per gastar-se, però no volien anar tampoc a llocs que estiguessin gaire plens de turistes, com ara el palau de Buckingham o el museu Nacional. Tenien pensat anar a sopar en algun lloc on fessin pizzes o creps i després anar cap al Tàmesi, per poder veure el London Eye i el Big Ben il·luminats. Cap de les tres havia estat mai abans a la gran ciutat, i tot els semblava increïble i alhora estrany. Van sortir de l’hotel –que estava a Blackfriars Road– a les quatre en punt. No podien perdre temps, perquè estaven segures que se’ls escolaria molt ràpid i aviat seria hora de tornar.

Van enfilar cap a la parada de metro més propera i van comprar sengles bitllets. Agafaren la línia Jubilee i esperaren que arribés el pròxim tren. En menys d’un minut ja el tenien davant, convidant-les a pujar. Van entrar, i es van sorprendre de com de ple estava tot i ser dia feiner. Baixaren tres parades més tard. Quan van arribar a dalt de les escales del metro, van quedar meravellades. Edificis preciosos les convidaven a passejar per les amples voreres i a saludar tots els vianants londinencs, que vivien la seva rutina enmig d’estrangers d’arreu. Van seguir voltant pel centre, alegres i relaxades. Lliures.

En un moment donat van topar amb una carretera força ampla, el semàfor de la qual estava vermell. Van esperar uns minuts per veure si es posava verd, però no canvià res. Llavors, d’improvís, la Txell va advertir que a l’altra vorera, esperant per creuar, hi havia una família que no semblava anglesa. La mare era rossa, molt bonica; el seu marit anava molt ben vestit i pentinat, i tenia una mirada sagaç. La filla devia tenir més o menys l’edat de les noies. Era bonica, amb la pell pàl·lida i els cabells foscos. Vestia un abric gris i uns texans negres, combinats encertadament amb una bufanda vermella per combatre el fred de la ciutat londinenca tot i ser primavera.

La dona mirava endavant, aliena a la resta, però el pare s’anava mirant la filla de reüll. Aquesta última feia cara d’haver presenciat alguna cosa que l’estava fent dubtar. De cop, ella va arrencar a córrer. Les tres noies la van imitar, una mica desconcertades, pensant que el semàfor s’ha posat verd i elles no se n’havien adonat. Contra tot pronòstic, un cotxe va aparèixer del no-res davant seu a l’últim moment. La noia que corria no l’havia vist. Està just en el punt on el cotxe xocaria si no feia una frenada brusca. La Txell ho va veure i, sense pensar-ho dues vegades, acuità el pas en direcció a la noia. Es va llançar a terra intentant apartar-la, però va arribar tard. L’última cosa que va poder veure fou el rostre de la jove uns instants abans de ser finalment envestida per la roda del cotxe. Era estrany, pensà la Txell. La mirava a ella, fixament. Com si l’hagués estat buscant durant molt temps. Després d’això, el seu cos desaparegué rere el cotxe i tot va esdevenir negre.

 

16 hores 05 minuts

La Txell no reaccionava. Està inconscient, però respirava. S’havia fet un fort cop al cap. L’altra noia estava coberta de sang. L’home havia fugit amb el cotxe, sabent-se culpable del que acabava de succeir. La Laura va trucar ràpidament al servei d’emergències. Els pares, que encara estaven a l’altra banda del carrer, corregueren rabent cap a la noia. L’home es va ajupir i va envoltar el seu cos amb les dues mans. Intentà reanimar-la, però va ser en va. La dona plorava, i ell, al seu torn, es mirava aquell rostre amb una espècie de recel. La Martina i la Laura van córrer cap allà on havien vist que anava la seva amiga. Havia estat un moment molt confús, i cap de les dues sap ben bé què estava passant ni com reaccionar davant d’aquella alarmant situació. Ella estava envoltada d’un bassal de sang, que li brollava de la part posterior del crani. Cap de les dues noies s’atrevia a observar la cara de la noia fixament. No se’n sentien capaces. Una d’elles es va ajupir a una banda i li va prendre el pols al canell. No bategava.

 

16 hores 12 minuts

L’ambulància finalment va arribar, precedida per la seva característica sirena. Dos nois van descendir ràpidament de la part posterior del vehicle i es van apropar corrent cap a elles. Portaven una llitera, només. Per a la que estava més greu. Ni la Martina ni la Laura havien pogut dir als homes que la seva amiga ja no respirava. Que el cor no li bategava. Havien volgut mantenir l’esperança amb vida. Veure si la podien reanimar. Els homes la van pujar a la llitera àgilment i se l’emportaren cap a l’interior desconegut de l’ambulància. Van tancar la porta amb un cop sord. Les dues amigues restaren devastades. Aquella noia amb la qual havien viscut tantes coses, que coneixien tant, s’estava morint. I no podien fer res per evitar que allò succeís. La impotència que se sent en aquests moments és gairebé intolerable. La necessitat d’ajudar els que estimes s’imposa per davant de qualsevol restricció material. Però sabien que havien de deixar aquella feina en mans imparcials. Així que, sense saber què fer, van asseure’s al costat de la vorera, s’abraçaren i ploraren. I dels seus ulls brollaren llàgrimes reals, llàgrimes de tristesa.

 

16 hores 15 minuts

Semblava que fes una eternitat que la Txell havia entrat a l’ambulància, encara que haguessin transcorregut tan sols tres minuts. El desconeixement era total, i l’espera es feia dura d’aguantar. Un altre noi havia baixat de l’ambulància per comprovar l’estat en què es trobava l’altra noia. Semblava que tan sols era un desmai per culpa del cop que ha sofert quan intentava salvar la seva amiga. Els pares es van mirar l’infermer, agraïts que la seva filla hagi tingut més sort que l’altra noia. Ell els va dirigir unes paraules i se’n torna a dins de l’ambulància. Uns segons després va tornar a sortir-ne, però aquesta vegada portava una altra llitera al seu costat. Entre els tres la van estirar a sobre, i mentre la pujaven els cau una peça de vestir a terra. Una bufanda lila. El pare l’agafà ràpidament de terra i se la guardà dins la cartera. Tots tres esperaren uns segons, fins que una altra ambulància va aparèixer, tombant pel trencall de davant seu. Van pujar la noia dins l’altre vehicle i se la van emportar cap a l’hospital, aquest cop amb la sirena apagada. Les dues noies se’l van mirar, fins que finalment va desaparèixer al capdavall del carrer.

 

16 hores 18 minuts

Van sortir del seu estat letàrgic quan per fi es va obrir la porta de l’ambulància on hi havia la Txell. En va baixar un dels nois que l’havia dut a l’ambulància. Tenia la bata blanca ensagnada. Les dues amigues es van esguardar mútuament. Allò és un mal presagi, i ho sabien. Però havien d’esperar el veredicte de l’expert. Un veredicte que no tardà gaire a arribar, i ho va fer en forma de dissentiment. Cap d’elles necessità res més que això per saber què havia passat allà dins. I era exactament el que elles temien. El cor de la Txell ha deixat de bategar. I ho havia fet per sempre.

 

UNES HORES MÉS TARD

21 hores 01 minuts

Es va despertar enmig de la foscor. L’únic que podia veure des de la seva posició eren tot de llumetes i controls en una banda del llit, i a l’altra uns tubs que li anaven fins al canell, on s’introduïen en les seves venes. Estava sola. Va intentar incorporar-se, però tenia el cos adolorit. Va tombar-se cap a una banda, buscant un interruptor. A les palpentes, va resseguir la paret amb els dits fins que el va trobar. El premé, i la llum per fi inundà la cambra. Va tornar a estirar-se mirant el sostre, i s’endormiscà en aquella posició. Estava cansada, així que finalment es va adormir.

 

21 hores 24 minuts

Uns tocs suaus a l’espatlla la desvetllaren. Va obrir lleugerament els ulls, una mica desorientada, i el primer que va veure va ser la cara d’una infermera que la mirava, somrient. Un segon després, un home i una dona que feien cara de preocupats van començar a abraçar-la i a dir-li Gina. Va obrir els ulls del tot i es va incorporar una mica per veure-s’hi millor. No entenia què estava passant. Tenia la ment molt confosa, i el cap li martellejava constantment. Va fer un intent d’eixorivir-se però no va ser-ne capaç. La infermera va veure de pressa que ella no es trobava gaire bé, i va dir a l’home i la dona que se n’anessin i la deixessin descansar una estona més. Ells van cedir, al final, i van abandonar l’habitació. La infermera els acompanyà a la porta, i quan ells van haver sortit va dir-li que es prengués el seu temps i que si la necessitava només hauria de prémer el botó vermell que tenia al costat del llit. Ella va assentir. Després, la van deixar sola.

 

21 hores 46 minuts

Ja feia estona que pensava en què havia passat abans, quan l’havien despertat aquella infermera i aquella parella. Havia sentit un sentiment estrany durant aquells moments. Com l’havien mirat, com li havien dit, de quina manera l’havien abraçat...

Feia estona també que havia advertit que no recordava res, que la seva memòria estava estancada completament. No recordava ni tan sols com es deia. Va seguir intentant recordar una estona més, però va resultar en va. Com podia haver oblidat tot el que havia viscut? Era una sensació estranya, d’impotència i resignació a la vegada. Una sensació contradictòria. Però, com més hi pensava, més segura estava que Gina no era el seu nom. I que aquelles persones que l’havien abraçat no eren els seus pares.

I llavors ho va entendre tot.

Capítol 3 La Txell
DIA 2

5 hores 48 minuts

La Txell es va despertar abans que sortís el sol. Va entreobrir els ulls mandrosament, i va fer fugir la son de les parpelles. Havia dormit poquíssim. La vista se li va anar avesant a la foscor, i llavors va poder per fi observar el lloc que havia sigut casa seva –si és que se’n podia dir així– els dos últims anys. Aquell minúscul soterrani amb una petita finestra que estava tan amunt que no era capaç d’arribar-hi, el llit atrotinat amb les mantes velles que havia trobat en unes caixes de cartró tot remenant armaris curulls de trastos inservibles, la cadira que utilitzava com a tauleta de nit, el llibre que havia trobat amagat en una estanteria i que s’havia llegit aproximadament quinze vegades, la solitària bombeta que penjava del sostre i que pampalluguejava si la tenies encesa més de cinc minuts seguits... Estava tan acostumada a aquell panorama que ja el considerava gairebé normal. Gairebé.

Va aixecar-se i va buscar a les palpentes l’interruptor que encenia l’única bombeta de la petita estança. La va trobar sense esforçar-s’hi gaire; coneixia aquell espai millor que la seva mà. Ja veient-s’hi s’assegué a la vora del llit, capficada i pensativa. La trucada del dia anterior havia fet tornar l’esperança als seus ulls, que fins llavors només havien albergat una tristesa i una resignació pregones. No havia sentit gran part de la conversa entre el seu pare i el seu presumpte segrestador, però hi havia un detall que li havia quedat gravat al cervell. Una setmana. I seria lliure. Per fi. Sis dies més tard tornaria a ser una noia normal, amb una família i una vida com qualsevol altres. Havia malgastat dos anys de la seva vida, on ara hi habitava un buit insalvable que li oprimia el pit tan sols pensar-hi. Però podria recuperar el temps perdut. I amb allò de moment en feia prou.

 

6 hores 32 minuts

Ja feia més de mitja hora que s’havia desvetllat, i era incapaç de tornar-se a adormir. No deixava de pensar en com havia arribat fins allà. Després de l’accident tot el seu món s’havia esfondrat. Literalment. Quan va despertar-se a l’hospital li van intentar fer creure que era una persona que en realitat no era. Havien aprofitat que no tenia memòria per imposar-li falsos records. Però després que li donessin l’alta mèdica, la seva ment havia començat a recordar i a entendre. Aquell puzle que en un inici tenia tan sols unes quantes peces desaparellades havia començat a encaixar. Però, com més recordava, més segura estava que algunes coses no quadraven en aquella “família”. La seva presumpta mare semblava no adonar-se de res, però el seu pare sovint la feia dubtar. L’havia enxampat més d’una vegada mirant-la amb ulls amenaçadors. Amb l’esguard prenyat de ràbia, un esguard capaç de travessar els seus murs i endevinar-li els pensaments. I quan finalment ella va entendre què li havia passat, la va tancar allà. I no n’havia tornat a sortir.

 

6 hores 46 minuts

Recordava perfectament el moment en què es va adonar de tot. Va ser un flaix sobtat, i tot el que havia passat va retornar a la seva ment. L’accident, la noia que la mirava, la família de l’altra banda, la bufanda vermella... totes les peces del puzle encaixaven en aquell espiral d’esdeveniments i la història prenia sentit. Va sentir una necessitat imperiosa d’explicar els seus descobriments a algú, però llavors va recordar que no tenia ningú a qui pogués explicar allò. Va recórrer la casa, pensant en maneres d’explicar-se sense comunicar-se amb ningú. Se li va ocórrer una idea, així que, rabent, va posar-se a buscar. Va agafar el primer quadern i el primer bolígraf que va trobar i va refugiar-se a la seva cambra. Havia d’escriure la seva història. Tal com havia passat realment.

“Eren aproximadament les cinc de la tarda, i la Martina, la Laura i jo voltàvem pel centre de Londres. Un sol tímid anava apareixent de tant en tant entre els núvols, escalfant el fresc ambient del carrer. La temperatura era suau, però la fina pluja intermitent ens obligava a portar jaqueta. Recordo que estàvem molt contentes. De fet, gairebé anàvem fent saltirons pel carrer. L’emoció ens havia pres des que havíem arribat, però en aquells moments ens era igual el que pensessin de nosaltres. Estàvem en una zona on hi havia força botigues, però no havíem comprat res. Només volíem assaborir cada detall del que ens envoltava com si no poguéssim tornar mai més. La conversa era distesa; sobre temes intranscendents, però alegre. Els londinencs ens miraven, sorpresos de trobar unes noies tan joves soles en una ciutat tan gran. Nosaltres els miràvem, somrients, i no els fèiem gaire cas. Aquells instants semblaven trets d’un somni. Un somni fet realitat.

No recordo ben bé quina hora era quan vam arribar a una carretera bastant ampla i transitada. No sabíem ben bé en quina zona estàvem, però ens vam aturar en un pas de vianants. Estava vermell, i a l’altra banda s’esperava una família. No tenien pinta de londinencs: la dona era rossa i força esvelta, molt bonica; l’home era imponent, i anava vestit amb americana; llavors hi havia una noia que en aquells moments vaig suposar que deuria ser la seva filla. Tenia la pell molt blanca, pigallada. Els cabells foscos li queien per les espatlles. El seu rostre em va produir una sensació estranya. Eren tan sols imaginacions meves o aquella jove s’assemblava molt a mi? Vaig preguntar-ho a la Martina i la Txell, i em van donar la raó. I llavors va ser quan la noia va arrencar a córrer cap a mi. Una mica desconcertada vaig començar a creuar el pas de vianants, pensant que ja estava verd. Però llavors aquell cotxe va aparèixer del no-res. Avançava a una velocitat vertiginosa cap a la noia, que seguia corrent. Inconscientment vaig començar a córrer també. No tenia cap pla, però sabia que havia de salvar-la. El cotxe se seguia apropant. El xoc era imminent. Vaig llançar-me a terra al mateix temps que ho feia ella, en un intent d’escapar d’una mort segura. Va haver-hi una mil·lèsima de segon, quan els nostres ulls van topar per primera vegada, que vaig tenir la sensació de conèixer aquella noia. I em semblava impossible, fins que enmig de tota aquella confusió ella va murmurar, gairebé com si fos una súplica: “Txell”. Hagués volgut fer-li tantes preguntes... però el cotxe la va envestir abans que jo pogués reaccionar. El meu cap va impactar contra el terra amb un fort cop, fent-me oblidar el que acabava de viure i tot el que això comportava.

Em vaig despertar en un llit blanc dins d’una habitació blanca. El cap em martellejava constantment, i no acabava de veure-hi bé. Portava una vena per tot el voltant del cap, i un munt de tubs em connectaven a diverses màquines que emetien tot de sons estranys. Un home i una dona que no coneixia van entrar a la cambra i van començar a parlar-me i abraçar-me. No entenia què estava passant. La infermera els va fer sortir, i em va deixar sola unes hores més. No recordava res, però aquella parella que havia entrat a veure’m no la coneixia. N’estava segura. I no em deia Gina.

Com que no semblava que tingués cap traumatisme greu em van donar l’alta mèdica poques hores després d’entrar. Vam marxar en cotxe i em van dur a un hotel. Llavors vaig adonar-me que no sabia com havia arribat fins allà. Vaig provar de recordar-ho, però no me’n vaig sortir. Així que vaig seguir fent com si tot fos normal, perquè no sospitessin de mi. Però quan no em podien veure em concentrava en recordar, en la memòria. En què m’havia passat. Els dies van anar transcorrent i una monotonia plàcida es va instal·lar en la nostra petita i postissa família. Vam tornar-nos-en a casa, i em van ensenyar la que teòricament era la meva habitació. No la recordava. Com que eren vacances d’estiu no vaig veure els companys d’escola, però estava segura que de totes maneres no els hagués reconegut.

La part bona era que tenia molt temps lliure i estava bona part del dia sola a casa. Vaig dedicar-me a escorcollar la casa sencera, buscant algun indici de qui era. Vaig trobar moltes fotografies familiars, però cap revelava res. Els dies passaven i cada vegada em resignava més al meu destí a creure’m el que m’havien explicat tots. Fins que furgant en el “meu” portàtil vaig trobar la prova definitiva. La que segurament hauria trobat la Gina per saber que aquells tampoc eren els seus pares. L’anàlisi de sang demostrava que els meus presumptes pares eren O negatiu i AB negatiu, respectivament. Jo era O positiu. Per tant, el que era segur és que aquells no eren els meus pares. Allò va encendre una petita espelma en el meu cor, que a poc a poc va anar il·luminant aquelles parts de la meva memòria que havien romàs a les fosques, oblidades en un racó. I la veritat va sorgir per fi. D’un blanc tan pur, d’una certesa tan absoluta...

Jo era la germana bessona de la Gina, la noia que fins llavors havia viscut allà. Érem univitel·lines; gairebé iguals. Això significava que algú ens havia separat de ben petites. Els falsos pares, segurament. Per què? No n’estava segura, però devia ser segurament perquè volien tenir un fill i no l’havien aconseguit. Però allò plantejava un altre dubte: per què els meus pares no havien buscat la meva germana, si sabien que érem bessones? Hi havia d’haver un motiu.

Vaig començar a investigar la vida dels que ara eren els seus falsos pares. La dona havia sigut alcohòlica durant força anys, però ho havia deixat en conèixer el seu futur marit. Però, el que més va sobtar-li fou que sí que havien tingut una filla que es deia Gina. I el mateix dia que ella havia nascut. En el mateix hospital que ella. I amb pocs minuts de diferència. Allò va deixar al descobert el que havia passat. La meva germana bessona i jo havíem nascut recentment. La Gina també. Estàvem en la mateixa habitació, o en habitacions contigües. Llavors la Gina de veritat, la que era filla de la família amb la qual em trobava en aquells moments, va morir. Una mort sobtada, sense motiu aparent. Se li va parar el cor. Llavors el pare, incapaç d’afrontar aquella pèrdua, va intercanviar la seva filla morta per la meva germana bessona. Deixant la meva família sense una part i emportant-se la meva germana cap a una vida que no era la seva. Ella va créixer separada de mi i jo d’ella, però com que no sabíem de l’existència de l’altra no ens vam trobar a faltar. Fins que ella va descobrir que els seus pares no eren els seus pares de veritat.

Va fer la comprovació dels grups sanguinis, però el seu pare la va enxampar i li va fer jurar que no ho diria a ningú. Però ella no li va fer cas i va continuar investigant, traient el màxim d’informació que va trobar. I em va descobrir a mi, a la Margarida i a en Josep. Però no podia actuar tan ràpid. Hauria de trobar la manera de coincidir amb nosaltres com si fos una coincidència i llavors revelar la veritat. I es va haver d’esperar molt temps. Fins que es va presentar l’oportunitat d’anar a Londres. Era perfecte. Va convèncer els pares i va deixar al destí que ens trobéssim. I vam trobar-nos. Però l’encontre va ser tan nefast que va acabar amb la vida de la Gina, abans que pogués explicar-me la veritat. Però llavors el meu pare fals va cometre un altre gran error. Incapaç de superar la segona pèrdua de la seva filla pensar que podia enganyar la seva dona i enganyar-me a mi per fer-nos creure que jo era la Gina, atenent-se al fet que allò volia dir que la Txell estava morta i ja havia arrabassat la vida a les dues filles d’aquella família innocent. I va sortir-se amb la seva fins que jo vaig descobrir la veritat. I ell altra vegada va adonar-se que jo ho sabia. Però havia de prendre una mesura dràstica perquè la seva dona no ho sabés i perquè jo no tingués temps d’explicar-ho a ningú i ell acabés entre reixes. Així que va dir a la dona que m’havia enviat a un internat i que estaria tot el curs fora. Ella va estranyar-se’n, però no va protestar davant les mesures del seu marit.

Però en realitat jo no estava en un internat, sinó que em trobava al soterrani de la casa, sola i incomunicada. El meu segrestador i fals pare em portava menjar dues vegades al dia, en una safata. El passava per sota d’un forat que havia obert sota la porta i que tan sols ell podia obrir. No podia sortir d’allà ni comunicar-me, però vaig pensar que algú em trobaria a faltar i em buscaria. Però el temps passava i jo seguia allà. Reclosa. El que va fer que no busqués maneres de fer-me veure ni sentir fou que tenia prou menjar per viure i estava bé físicament i psicològicament. A més, tenia por que aquell home pogués fer-me alguna cosa si intentava manifestar la meva presència.

Vaig aguantar tant temps que ja no sabia ni quan portava allà amagada. Ja havia perdut el compte dels dies i els mesos. Va arribar un moment en què ja no sabia si era de dia o de nit, no sabia quina hora era ni gairebé qui era. La rutina m’estava anul·lant com a persona. I jo no feia res per aturar-ho. Fins que un dia vaig pensar que en realitat no tenia res a perdre si intentava fer entrar el meu segrestador en raó. A ell no li servia de res tenir-me aquí reclosa si ja havia recuperat la memòria. El que havia de fer era oferir un rescat i un cop m’hagués entregat i tingués els diners podria desaparèixer. Però com que no podia parlar amb ell havia d’idear un pla. Un pla que, com que tenia molt temps, no vaig tardar gaires dies a idear.

La idea era molt simple. Consistia que cada nit, a altes hores de la matinada, havia de colpejar amb força el sostre i les parets. Així, amb sort, la dona del meu segrestador es despertaria per culpa dels cops i exigiria saber qui feia soroll. Llavors el seu marit baixaria a veure’m i a dir-me que fes el favor de callar, i jo li diria que m’havia de deixar sortir. Aquella mateixa nit ho vaig posar en pràctica. I va funcionar.

El segrestador va baixar a veure’m, molt enfadat i exigint-me que callés d’una vegada i el deixés dormir. Jo vaig dir-li que el meu silenci tenia un preu, i ell em va demanar quin era, una mica a contracor. Li vaig dir que volia retornar amb la meva família, que jo ja no li servia i que un cop tingués els diners del rescat podria marxar. Però que jo volia ser lliure. Si no em feia cas seguiria fent soroll cada nit, fins que la seva dona estigués segura que passava una cosa estranya i la descobrís a ella i també el seu secret. Em va costar convèncer-lo, però va acceptar la proposta. Va dir-me que si jo feia silenci ell trucaria d’hora al matí als meus pares. Vaig estar-hi d’acord, i me’n vaig tornar a dormir. Vaig dormir poc i malament, nerviosa i emocionada. Per fi, després de tant temps amagada i segrestada, podria tornar a veure la llum del dia i, sobretot, veuria la seva família i podria tornar a tenir una vida normal, malgrat tot el que havia viscut.

Eren dos quarts de set del matí. A casa regnava el silenci absolut. Feia ja una hora que m’havia despertat, i havia sigut incapaç de tornar-me a adormir. Havia restat estirada en aquell llit incòmode, immòbil, esperant. Expectant. No hi havia hagut el mínim indici de moviment. Però havia de tenir fe. Ell m’ho havia promès i, malgrat que fiar-me d’un segrestador no era el millor que podia fer, era tot el que em quedava. Era el meu últim recurs. I l’únic.

A tres quarts de set aproximadament, vaig començar a sentir uns passos. Es movien sigil·losament per la casa. Semblaven frenètics. Vaig sentir que baixaven les escales fins la planta baixa, i que es tancava una porta. Deuria ser la del lavabo del pis de baix; era la cambra més allunyada de l’habitació de la dona. Llavors, silenci. I uns segons més tard, uns murmuris. Estava massa lluny per sentir què deien, però hi havia una conversa. N’estava completament segura. Uns minuts després, el silenci va tornar a la casa. Havia estat una trucada molt breu. No creia que si aquell home acabava de comunicar als meus pares que jo estava viva ho haguessin assimilat tan ràpid. I a més després de tants anys.

Havien passat vint minuts i el silenci es mantenia. El meu segrestador, tot i així, no havia sortit del lavabo. Si ho hagués fet, ho hagués percebut. Intentava mantenir-me alerta i amb la ment clara, però em resultava impossible. I si els meus pares no creien a l’home que em tenia i em deixaven allà? Què en faria de mi, llavors, el meu segrestador? Es desfaria de mi? I si, per contra, els meus pares accedien a pagar el rescat? Tindrien prou diners? Quant temps tardaria a veure’ls? Em tractarien com abans? Tots aquests dubtes i molts més se m’acumulaven a la ment i em martiritzaven. Estava molt preocupada. Però llavors, els murmuris van tornar. Van estar uns minuts sentint-se, interrompudament, suposo que perquè estava escoltant. Després, els passos. Es va obrir la porta del lavabo, i el meu segrestador va baixar fins al soterrani. Vaig enganxar l’orella a la porta. Vaig sentir que li deia a algú que tenia un minut. Un minut per a què? Llavors vaig  sentir una clau que s’introduïa en un pany. El pany era de la porta del soterrani. Anava fent voltes, obrint, a poc a poc. Una volta, dues. Tres. La porta es va obrir lentament. Feia ja un temps incomptable que no sortia de la meva “presó”. I ara que ja havia perdut l’esperança, un bri de fe atiava una altra vegada la flama. La flama que em deia que un futur millor s’apropava. Tan bon punt la porta va començar a obrir-se, una mà va aparèixer i em va tapar els ulls amb un mocador. Vaig intentar desfer-me’n, però fou impossible. No vaig resistir-me gaire, perquè temia que el remei fos pitjor que la malaltia. Un cop el meu segrestador va haver-me tapat els ulls, va em xiuxiuejà amenaçadorament a cau d’orella que si m’atrevia a desvelar algun secret sobre la seva identitat o el seu parador no tornaria a veure la llum del dia. Em va passar pel cap que ja feia molt que no la veia, la llum del dia, però no em vaig atrevir a dir-li perquè aquell home no estava per a bromes. Ja havia entès què volia dir-me. Vaig assentir unes quantes vegades davant les seves amenaces, perquè no sabia si m’estava mirant. Suposo que sí que va veure’m, perquè va posar-me un telèfon a la mà i va dir, fluixet: “El teu pare”. Vaig apropar-me l’aparell a l’orella, temorosa però alhora desitjosa de saber qui s’amagava realment a l’altra banda de la línia. I la persona que s’hi trobava no em va decebre.”

Quan va acabar d’escriure devien haver passat unes dues hores. Per fi s’havia tret de sobre el gran pes que carregava. Ara que la història estava escrita, ja la podia oblidar, deixar-la enrere. Superar-la. Però sempre romandria en aquell full de paper rebregat, com a record del que havia passat. Perquè allò formava part de la seva vida. I la definia com a persona. Va plegar curosament aquells fulls fins que van convertir-se en petits doblecs, que va guardar a la butxaca del pit que portava a la samarreta. Ben a prop del cor.

 

8 hores 01 minuts

La Margarida i en Josep havien passat la nit en blanc. Tenien molts dubtes. El segrestador de la seva filla els havia dit que no contactessin amb la policia, però no sabien què fer. La Margarida deia que ho havien de fer, que les autoritats els podien ajudar, però en Josep es mostrava força reticent. Era ell, que havia sentit la veu de la seva filla després de tant de temps, així que no volia arriscar-se a que li succeís res. Havia d’arribar sana i estàlvia a casa. No podia perdre-la sis dies abans del rencontre. Simplement, no podia.

Però aquest no era l’únic problema; els diners també els feien ballar el cap. D’on en traurien una quantitat tan gran? No podien demanar un préstec perquè no els donarien tants diners sense saber a què es destinaven, i ells no tenien una quantitat de diners tan elevada al banc. Havia posat un preu molt alt per la vida de la Txell. Un preu que no podien permetre’s no pagar. Per elevat que fos. En Josep havia tingut una idea en mig d’hores mortes de divagar, però era molt arriscat. Ell dirigia una prestigiosa empresa de publicitat que havia iniciat amb un company seu ja feia uns trenta anys. Els havia costat créixer, però l’esforç havia donat els fruits esperats. Ara eren reconeguts per tot Europa, i era conegut que l’empresa facturava cada any més d’un milió d’euros. La fortuna que havien anat fet amb els anys era de quinze milions i mig d’euros. Just el que el segrestador necessitava. Però, si utilitzava aquests, es quedaria sense res. Haurien de tornar a iniciar el negoci gairebé des de zero. I no creia que al seu company li fes gaire gràcia.

 

8 hores 33 minuts

Una discussió acalorada s’estava mantenint en aquells moments a la casa de la família Busquets. La parella no es decidia si anar o no a la policia a denunciar el suborn i el segrest, però havien d’actuar. I ràpid. La dona insistia que havien de demanar ajuda, que aquell assumpte els anava molt gran i que havia de contactar amb gent que tingués experiència, però l’home no volia baixar del burro. Creia fermament que si feien això la seva filla moriria en mans d’aquell home cruel i despietat que havia mantingut la seva filla amagada tant temps. Però la Margarida va intentar fer-lo entrar en raó perquè, com podia saber aquell home si ells parlaven amb la policia si tots ho mantenien en secret? Era gairebé impossible. Però llavors, als ulls del marit, els policies van convertir-se en esclaus dels seus contactes amb gent perillosa i en agents que treballaven tan sols pel propi benefici. La Margarida l’observava, exasperada. Comprenia el seu sentiment de protecció vers la seva filla, però havia de deixar-se ajudar. No podien enfrontar el problema tots sols, perquè els mancava l’experiència. I li ho havia de fer entendre d’alguna manera. Una manera que, per sort, no va tardar gaire en arribar. Així que se’n va anar a fer una trucada.

El germà de la Margarida va acceptar de bon grat oferir-los ajuda. Era agent de policia del cos de Barcelona, i portava molt temps treballant al servei de la població. Ell mai s’havia trobat en un cas de segrest com aquell, però tenia companys que si que ho havien fet. I havien accedit a tractar el tema amb el màxim de discreció. Així que en Josep no s’hi havia pogut negar. L’endemà havien quedat per trobar-se a la comissaria, on parlarien sobre tots els detalls del cas i decidirien què fer. També els ajudarien el dia de l’entrega i a negociar, si calia. Així que ja tenien allò solucionat. L’únic que podien fer llavors era intentar recaptar el màxim de diners i esperar a l’endemà.

 

DIA 3

7 hores 50 minuts

La reunió estava prevista per dos quarts de nou, i la parella ja estava preparada per sortir de casa. Havien dormit poc, i es notava, però cap dels dos volia perdre’s aquella reunió. El dia anterior havien estat parlant sobre com aconseguir diners per a pagar el rescat, i havien fet números del que tenien. Al seu compte del banc hi devien tenir aproximadament un milió, l’herència dels pares d’en Josep eren dos milions i la dels pares de la Margarida, mig milió. No en feien prou. Ni de lluny podrien pagar allò sense l’ajuda de l’empresa. En Josep va trucar el seu company, però no li va fer gaire gràcia la idea. No es fiava de les intencions del segrestador i que la policia pogués ajudar-los gaire. Era comprensible. Tot i així, molt a contracor, havien aconseguit que els deixés la meitat dels diners del compte. Aproximadament uns set milions i mig. Això feien onze milions. Els n’hi faltaven quatre. Havien parlat amb alguns familiars, però els havien donat molt poca informació per desconfiança. Qualsevol que pogués explicar la història podia fer que arribessin veus al segrestador. Així que desconfiaven absolutament de tothom. La família, entre tots, havien reunit un milió d’euros. Era molt, tenint en compte la poca informació que tenien. I això demostrava la fe que tenien en ells. Així que només en necessitaven tres més.

 

8 hores 28 minuts

La reunió havia començat una mica abans d’hora, fins i tot. El nerviosisme era palpable en la banda de la família, però els agents es mantenien ferms i freds. Implacables. Vocats a la seva feina, únicament. Van estar parlant sobre diversos temes i durant moltes hores, però les conclusions finals van ser que tot el que els digués el segrestador els ho havien de comunicar, que els diners que els hi faltaven se n’encarregarien ells de falsificar-los i que fins que no sabessin el lloc d’entrega no podrien ajudar-los més. Però ara sabien que no estaven sols. I això els reconfortava. Però l’espera es faria molt llarga. Més del que es pensaven, i potser més del que podrien resistir.

 

DIA 4

Esperar. Al costat del telèfon, expectant que sonés en qualsevol moment, atents a les noves notícies. Però no va passar res.

 

DIA 5

Esperar. Cada vegada una mica més pansits, però amb fe.

 

DIA 6

Esperar. Estaven molt nerviosos i es van passar el dia voltant per la casa com bous sense esquella. No podien resistir, gairebé. Però ho van fer.

 

DIA 7

6 hores 07 minuts

Van obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobaren en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge. Però llavors ja sabien de qui era la trucada. I estaven preparats per contestar-la.

–Sí?– digué en Josep, una mica tens.

–Hola, senyor Busquets. Suposo que no deu haver-se oblidat de mi.

–La veritat és que no. Però, deixant el sarcasme a part, teníem un tracte.

–Té els diners.

–Sí.

–Bé, doncs, si és així, ha arribat l’hora de dir l’hora i el lloc de l’entrega.

–L’escolto.

–D’acord. A les dotze del migdia al parc de la Ciutadella, a la plaça de Joan Fiveller, en un banc. A l’hora exacta. Ni un minut més tard. Si no, la Txell morirà. Entesos?

–Sí. Per cert, com sabré qui és vostè?

–Portaré una jaqueta verda, i també a la seva filla. Quan vostè arribi haurà de seure en el banc del costat i deixar la bossa al seu costat. Al cap d’uns segons, s’aixecarà i passarà pel meu davant, ja sense la bossa. La Txell s’aixecarà i l’acompanyarà, i jo llavors m’enduré els diners. No em tornarà a veure més, i ha de venir sol. La policia no pot intervenir. Algun dubte?

–No; cap ni un.

El telèfon va tres pips, senyal que la trucada s’havia penjat. Sense donar-se temps a reaccionar, va trucar al germà de la seva dona i li va explicar la conversa amb pèls i senyals. Aquest va citar la parella a la comissaria immediatament, i els preparà pel que haurien de fer. En Josep portaria un micròfon petit, i estaria controlat tothora per policies d’incògnit. Quan ell deixés els diners i s’endugués la noia, el segrestador estaria massa ocupat anant a buscar els diners, així que la policia podria actuar. El detindrien i tornarien els diners a la família. Llavors, tot s’hauria acabat, finalment. Així que van posar-se a fer els preparatius.

 

11 hores 46 minuts

Tot estava a punt. S’havien endut una furgoneta de paisà amb un equip informàtic d’alta tecnologia amb el qual tindrien en Josep controlat tota l’estona, tant amb càmeres com amb un geolocalitzador. Portaria també una armilla antibales per protegir-se en cas d’emergència. Però, un cop estigués al carrer, estaria sol.

La Margarida estava una mica espantada. No sabien de què era capaç aquell home, però si havia segrestat la seva filla podia ser-ne de qualsevol cosa. Tot i així, el desig de recuperar la seva filla cremava amb força. Estava preparada.

 

12 hores 0 minuts

En Josep va sortir de la furgoneta, situada a una distància prudent del lloc de l’entrega. Caminava ràpid, amb la bossa sota el braç. Estava nerviós, però segur. Podia fer-ho. Va descobrir ràpid l’indret on es trobava el segrestador. Com havia dit en la trucada, duia una jaqueta de color verd, i tenia al seu costat una noia. Semblava nerviós, comparat amb les vegades que els havia trucat. No semblava professional. Però potser estava actuant. Per que se sentís amb avantatge, i llavors s’equivoqués. Va decidir no fiar-se de les aparences i seguir-se apropant. Va seure al banc del costat, tal com havia promès. Va romandre allà uns segons, mirant endavant. Llavors, va aixecar-se i, com qui no vol la cosa, va deixar la bossa allà on era. Va passar caminant pel costat del segrestador, i quan ell va haver-se allunyat uns quants metres del banc va notar un frec a l’espatlla. Una noia s’hi aferrava amb força. Era la Txell. Va seguir caminant com si res, posat en el seu paper per deixar fer la feina a la policia. Però ell ja tenia el que més anhelava. I no necessitava res més.

 

14 hores 12 minuts

Semblava que fes una eternitat que no visitava aquella casa. Estava tot igual, però era nou a la vegada. Havia trobat tant a faltar tot allò... però ho havia recuperat, per fi, després de dos anys. Els meus pares m’havien preguntat moltes coses sobre què havia passat, i jo havia contestat amb sinceritat en tots els casos. Els costaria acceptar-ho, però ho farien algun dia. I no hi havia manera millor de començar a fer-ho que recuperar el temps perdut, i un àpat familiar no estava gens malament.

Ens havien trucat que ja tenien a l’home, i que seria jutjat i empresonat amb una xifra d’anys tan elevada que dubtava que arribés a sortir-ne mai. Quan el van agafar va alçar les mans ràpid, i no es va resistir. Crec que ja va pensar-s’ho, que l’agafarien. I ho mereixia. Per tot el que ens havia fet. Però el que encara no havia estat capaç d’explicar i no creia que pogués explicar mai era qui estava enterrada a la meva tomba. Seria millor deixar aquell misteri sense resoldre, per poder viure amb tranquil·litat la nova vida que ens esperava. I que ho feia amb els braços oberts.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]