Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
LAURA CARDONA AVILA
CENTRE PRIVAT LA SALLE. BENICARLÓ
Inici: Camps de maduixes
MEUA
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 LA MEUA MENTIDA
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge. 

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

-Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

-Es vostè Joaquim Rodríguez Fernàndez?

-Sí, sóc jo, què passa? -Contestà amb veu de preocupació-.

-Podria dir el nom de la seua filla?

-Què li ha passat?!

-Perdoni senyor, no li hauria de dir açò a aquestes hores de la matinada però crec que és necessari que ho sàpiguen, necessito que em digui el nom de la seua filla, sóc el jutge Ramírez.

-El jutge Ramírez? Bé, la meua filla és Teresa Rodríguez Martín. Què passa? –insistí Joaquim-.

-Sols li puc dir que he rebut un avís de la presó de Sant Esteve informant-me que  Jordi Navarro quedarà lliure durant les pròximes 48 hores per haver complit amb la seua condemna d’un any, això si, te una ordre d’allunyament d’1kilómetre. Ho sento senyor, faci’m un favor si us plau, no he pogut comunicar-me amb Teresa, avisi-la que si necessita qualsevol cosa que em truqui, estaré al telèfon les 24 hores del dia, i els policies també estaran a la seua disposició. Ella es una bona noia.

Joaquim es quedà en absolut silenci, mentre, la seua dona insistia preguntant-li què li passava i amb qui parlava per telèfon. Finalment, fou ella la que es fica el telèfon a l’orella per contestar.

-Perdoni qui és vostè? Crec que hi ha hagut un error. Qui busca?

-No puc dir-los res més, qualsevol dubte que vinga Teresa als jutjats per consultar-me. Bona nit. –i es tallà la trucada-.

-Qui era, Joaquim? –preguntà la seua dona estranyada-.

-Res, ha degut haver-hi una confusió de línia telefònica. –digué Joaquim intentant calmar la seua dona-. –Vinga, bona nit. –però Joaquim ja no va poder tornar-se a dormir.-

8 hores 16 minuts

Joaquim cridà a la seua filla i li informà de la cridada però la reacció de Teresa li xocà un poc. Joaquim, intentant calmar els seus nervis, li tornà a preguntar:

-Qui és Jordi Navarro, Teresa?

-Qui has dit? Mira, saps que estic a Anglaterra i és millor que no parlem perquè les trucades deuen ser cares.

-Teresa sóc el teu pare i vull saber que és el que passa amb eixe noi i per què em criden del jutjat quasi a les 7 de la matinada. No m’importa el que em costi la cridada! – Es posà son  pare amb una veu alarmant i amenaçadora.

-Si m’has de cridar Joaquim, que es posi la mare! –digué la filla.

-Jo també soc el teu pare i vull saber què està passant! –exclamà ja nerviós.

Teresa va penjar el telèfon i la seua mare es despertà amb els crits del seu marit al telèfon.

-Què et passa? -Preguntà Clàudia al marit.

-La trucada d’ ahir... trobo que Teresa ens està ocultant alguna cosa.

14 hores i 53 minuts de dos dies despès.

-Teresa, som els pares, des de fa dos dies no hem sabut res de tu, per això et deixem aquest missatge de veu al contestador automàtic. Amb els exàmens i tots els estudis que has de fer a Anglaterra no hem tingut oportunitat d’anar per conèixer la zona on estudies i on vius, el teu pare i jo hem decidit anar a visitar-te la pròxima setmana ja que l’ultima vegada que ens vas vindre a veure sols van ser dos dies per Nadal, i ja fa nou mesos d’això. Un beset de part dels dos, ja t’informarem de l’hora d’arribada a l’aeroport perquè ens vinguis a buscar.

A València.

18 hores i 46 minuts

-Susana, sóc la Teresa, podràs quedar a la cafeteria quan acabis de treballar?

19 hores i 2 minuts

-Bu! – li exclamà Susana quan veié Teresa asseguda d’esquenes a la cafeteria.

-Aii! No hem facis aquests ensurts! –li contestà Teresa amb un to poc amigable.

-Ui nena... què et passa?

-Seu vinga, que t’he de contar una cosa.

-Conta, conta. –digué Susana amb certa intriga-.

-Bé, seré directa. És el Jordi Navarro. Sé que fa aproximadament un any et vaig dir que ho havíem deixat però no va ser exactament així. Tu sabies que de vegades ens enfadàvem i discutíem però mai t’he explicat per què s’enfadava amb mi. Sempre em consolaves dient-me que totes les parelles tenien aquestes típiques discussions i que no passava res si algun dia no podia eixir de festa amb tu perquè havia de solucionar les coses amb ell. Però no era pas exactament així. Ens vam conèixer de festa una nit i anàvem parlant i quedant de tant en tant.

Al principi ell era un noi molt amable i feia tot el que podia perquè jo estigues a gust. Per a mi, ell era el millor que m’havia passat i no m’importava si no eixia de festa amb les meues amigues perquè ell volia que ens quedarem els dos sols. Per a mi allò era el més romàntic que em podia imaginar, però les coses van anar canviant. Havia de  fer tot el que ell volia, no podia eixir a comprar sola, no em deixava anar a la universitat perquè deia que era per tontejar amb els que hi havia a la classe, menys encara hem deixava quedar o eixir de festa amb els amics i amigues, no em deixava trucar als meus pares perquè deia que eren sobreprotectors i que jo havia de saber viure sense ells i poc a poc em va anar apartant de les coses que a mi em feien feliç. Al principi ho veia normal perquè creia que em volia tant que no volia que em passes alguna cosa. Però passats uns mesos va vindre a viure al meu pis. Allí ja no podia eixir de casa sense ell, em llevava el mòbil i no em podia comunicar amb ningú que no fos ell, no podia veure les noticies a la televisió perquè ell deia que tot eren desgracies i que no feia falta assabentar-se de tot allò tan depriment, no podia mirar cap xarxa social si no estava ell davant i no podia publicar cap fotografia al meu perfil en la que no sortiges ell. Resumint, ho havia de fer TOT amb ell.

Van anar passant més i més mesos i jo veia que les coses empitjoraven però sempre em consolava pensant que era sols una mala ratxa de parella i que ell canviaria, fins  un dia que vaig ser sols un poc més conscient del que passava. Era un diumenge i em vaig alçar d’hora perquè em trobava molt malament. Ell alguns diumenges s’alçava molt prompte però jo mai he sabut on anava perquè tampoc em deixava preguntar-li res, llavors vaig mirar per casa però no tenia cap medicament per al mal de panxa i vaig haver d’ anar fins la farmàcia de guàrdia que tenia més prop. De camí m’agoviava bastant veure gent per el carrer i em notava fora de lloc, cosa que al cap d’un temps d’acceptació vaig comprendre que  era per estar massa temps sense poder eixir de casa sola i notar-me com “protegida” perquè sempre anava a tots els llocs amb el Jordi. A més, tenia por de trobar-me'l perquè sabia que a ell no li agradava que sortÍs al carrer sola, però em trobava massa malament i no podia aguantar sense cap medicament i tampoc podia esperar fins l’hora que a ell li donés la gana d’arribar. Bé doncs, anava per un carrer bastant transitat i com que notava que em marejava, em vaig ficar per un carreró on no hi havia a penes gent. Jo caminava pel principi d’aquest carrer i al final d’aquest em va parèixer veure’l, cosa que em va provocar fer un sospir curt i ferm per la por que tenia. Ell es va girar i jo vaig començar a córrer en sentit contrari al veure la cara de fúria que ell portava i em va començar perseguir i a cridar el meu nom, cosa que encara el meu cap no ha oblidat i em repeteix el meu nom amb la seua veu cridant.

Jo em vaig ficar pel mateix carrer per on havia anat abans i on hi havia molta gent, ja que vaig pensar que seria més difícil que em veiés, però no va ser així. Encara així, jo continuava corrent, sabent de que ell m’alcancaria però ho necessitava, necessitava escapar, necessitava córrer, necessitava que algú em digues què em passava, necessitava que algú li frenés els peus a aquell xicot que m’estava fent la vida impossible, necessitava ajuda, necessitava un lloc on refugiar-me i necessitava desaparèixer d’allí. El meu cos va quedar bloquejat i va parar en sec. Ell, m’agafà fort del braç, em pegà una punyada i em va arrastrar fins arribar a casa. Què m’havia passat? Què li havia passat? Per què vaig perdre la noció del temps i de l’ espai? Per què ningú el va aturar? Va ser com si ningú de nosaltres dos no existís, va ser com si fóssim invisibles, va ser com si tothom del carrer estigués mut. Què va passar Susana? Jo seguia pensant que arribaria a casa i tot seria diferent, que ell em demanaria perdó i com si res d’açò hagués passat, tornaríem a ser feliços, però en realitat, mai vam ser feliços.

En arribar al meu pis la seua fúria no havia canviat, sino que va anar a pitjor. Va obrir la porta, em llançà al terra, tancà la porta i començà a pegar-me patades mentre em cridava. Jo estava immòbil, amb por, amb ganes  que acabés i continués sent el Jordi del que jo m’havia enamorat, però en realitat, Susana, jo no em vaig enamorar, a mi, em va manipular com ell va voler. Aquella va ser la primera vegada que vaig rebre una pallissa d’ell. Després, Jordi es va tancar a l’habitació i jo em vaig quedar tirada al terra unes hores més. Dies després, ningú dels dos érem capaços de mantenir una conversació, es més, era jo la tonta que intentava treure un tema per conversar com si no hagués passat res, però cada cosa que deia  la qüestionava,  s’enfadava i si a ell li venia de gust, em pegava una altra pallissa. Jo ja no eixia de casa per a res. Si ell no anava a comprar no teníem res per menjar. Jo passava els dies asseguda a una cadira i a la disposició d’ell per al que volgués, per-al-que-volgués. Ell es va convertir en un alcohòlic maltractador pervertit. Però el pitjor, és que això no és tot Susana. –li digué Teresa amb la veu tremolosa i els ulls plorosos.

Capítol 2 LA MEUA REALITAT
- Vaig estar a punt de suïcidar-me. Feia mesos que estava en una situació penosa de vida i sentia que no trobaria forma d’eixir-me’n. Tornava a ser diumenge i Jordi no estava a casa quan jo em vaig despertar. No sé què em va passar, encara no sé què em va passar en eixe moment però em vaig despertar, em vaig asseure al llit i, com si fos una marioneta, em vaig aixecar i vaig caminar lentament fins al balcó. Vaig passar un peu. Després l’altre peu. Sols estava agarrada per les mans. Sols em faltava soltar una mà.

Seguidament d’aquesta, l’altra. I després, el sofriment acabaria. Però també tots els mèrits que jo havia aconseguit per mi mateixa al llarg de la meua vida. La meua vida. Ja no recordava què era això. La meua vida abans de conèixer Jordi. Una veïna que vivia baix del nostre pis ho va veure. Els veïns ja ens havien sentit diverses vegades discutir i aquesta pobra dona, en veure el que anava a fer i com tenia el meu cos marcat de blaüres, no va dubtar a cridar la policia sense que jo m’adonés, mentre, ella, hem distreia per guanyar temps i intentava fer-me conscient del que anava a fer. Segons abans que arribes la policia, va arribar Jordi i un altre cop es va ficar a cridar-me dient-me que si el que jo volia era cridar l’atenció.

Jo l’únic que volia era acabar amb allò i no trobava altra forma de fer-ho que aquella. Ja havia intentat diverses vegades comunicar-me amb alguna amiga, però arribava ell i pallissa, intentava comunicar-me amb els meus pares, però arribava ell i pallissa. Va haver-hi un dia que ell veia que anava a fer tot el possible per comunicar-me amb algú. Així que com ell no volia que  em relacionés ni amb familiars ni amb amics, em va fer dir-los a tots que me n’anava a viure a Anglaterra, que no ens podríem acomiadar perquè me n’anava al dia següent i que no sabia quina setmana tindria lliure per tornar a visitar-los. Però tot era mentida, continuàvem al mateix pis on jo estava vivint i els meus pares continuen pensant que jo estic a Anglaterra.

Jo ja em sentia massa allunyada de la realitat i ja no podia aguantar-ho més. Bé, doncs gràcies a aquella veïna vaig poder respirar tranquil·la per una temporada. Quan Jordi m’estava cridant i a punt de pegar-me un altre cop, va arribar la policia. Va ser un dels pitjors moments de la meua vida, tornava a sentir aquella veu que ressonava al meu cap amb la veu de Jordi cridant el meu nom amb veu de fúria, vaig sentir com si m’anés a partir en dos. M’apartarien de la persona en la qual havia viscut durant més de 8 mesos, les 24 hores de cada dia i per molt que havia desitjat aquell moment, a l’hora de separar-me’n no ho tenia tan clar com pensava. Jo encara creia en ell, en eixe Jordi que canviaria. Per l’altra part era la porta a la llibertat, la porta que tancava totes les mentides que feia tant de temps que deia però també era una porta crua i freda que em faria  ser conscient d’aquells 8 mesos i hauria d’acceptar i enfrontar-me cada dia a les pors que el Jordi va fer que tingués. Finalment els policies el van arrestar perquè tenien proves suficients per presentar davant del jutge ja que ells havien estat presents quan el Jordi estava a punt de pegar-me un altra pallissa i havien vist totes les blaüres que tenia per tot el cos, apart, algun veí va fer alguna declaració també. 

A ell li va caure una condemna d’un any i a mi em van fer assistir a un curs de rehabilitació per a dones maltractades però, no és que hem faci massa bé, és més, em recorda a ell cada cosa que parlem i em deprimeixo més en veure que les altres dones milloren i jo no.  Durant aquest any cada vegada que em deies d’eixir per prendre alguna cosa o eixir de festa, no era capaç, saps? Sé que potser et sentis enganyada per totes les excuses que t’he ficat per no eixir al carrer ni quedar amb la colla però és que no puc, ho comprens? Per a mi és impossible eixir al carrer sabent que estarà ple de gent i que veuré homes que sols faran que recordar-me a ell. Vaig intentar visitar els meus pares a Nadal, però no vaig poder estar més de 48 hores amb ells. No sóc capaç de tenir una conversació amb el meu pare.

No puc suportar que em toqui. No puc suportar que hem faça una carícia, ni una abraçada, ni que em faci un petó perquè sóc incapaç de tenir qualsevol tipus de contacte amb un home, per molt que sigui el meu pare. Això és tota la veritat que et necessitava dir Susana, necessitava contar-li-ho a alguna amiga. A més, avui fa un any de la seua condemna.

Capítol 3 LA MEUA VIDA
9 hores 17 minuts

-Hola, som Joaquim Rodríguez i Clàudia Marín, teníem una cita amb el jutge Ramírez.

-Sí, és clar, passin, els està esperant.

El secretari els acompanyà fins a la porta del despatx de Ramírez i els dos entraren, s’assegueren, i escoltaren tot  el que el jutge els havia de contar sobre la seua filla. Una hora i 34 minuts després els dos eixiren del jusgat amb els ulls plorosos i recolzant-se entre ells per mantindre’s ferms ja que les cames els flaquejaven als dos.

10 hores  51 minuts

Teresa entrava al jutjat amb la intenció de poder parlar amb el jutge sobre la trucada de que li parlà el  seu pare. Se’ls va trobar de cara. A Joaquim, i a la seua mare. Als dos. Ells caminaven pel passadís. En direcció cap a ella. L’un recolzat amb l’altre. Amb el cap cacho. Ells encara no l’havien vist. Tenia temps de pegar mitja volta dissimuladament. Què havia de fer? El cap li deia “quedat”. El cos li deia “escapa’t”. Què havia de fer? Cada vegada més prop. S’apropaven més. No alçaven el cap. Estaven més prop. Que havia de fer? Passaven ja pel costat. Havia tingut els seus pares a 20 centímetres. S’allunyaven. Ella romania immòbil. Anava girant el cap a cada pas que ells feien. Arribava el final del passadís. Que havia de fer? Va exclamar:

-Mare!

Els dos es giraren de cop i les mirades mullades s’intercanviaren per uns segons entre els tres. A Teresa li corregué un calfred per l’esquena. La mare corré per abraçar-la. Feia temps que Teresa no rebia una abraçada com la de la mare. La mare feia temps que no rebia una abraçada com la de la filla. Les dos es van possar a plorar. El pare s’acostà per fer-li una abraçada sense ser molt conscient del que estava passant. Però Teresa s’apartà de cop. Què li havia passat en eixe instant?  Havia sigut un impuls que no havia pogut controlar. Vol apropar-se a eixe home. Eixe home que tenia davant era son pare. Era son pare. A la vegada vol allunyar-se d’ell. No pot. El seu cap es mes poderós que el seu cos. El seu cap li deia “quedat”. El seu cos li diu que “escapa’t”. Ella se’ls mirà fixament. Aconsegueix que sortís una frase de la seua boca:

-Vaig ser maltractada i continuo tenint conseqüències d’això. Suposo que ja us han informat de tot i de veres, sento que hagueu de passar per açò com a pares, hauria de ser sols cosa meua. Ara anava a preguntar-li algunes coses al jutge, si voleu, podeu venir.

Arribaren els tres, de nou, al despatx del jutge. Ramírez havia contemplat l’escena des de la paret de cristall del seu despatx i s’alegrà de saber que Teresa tenia el recolzament dels seus pares. Teresa i Ramírez havien fet molt bona relació, de fet, ell, era dels únics homes amb qui Teresa es sentia tan sols un poc més segura a diferencia dels altres.

-Conta’m Teresa, què et preocupa? –Li preguntà el jutge Ramírez.-

-Joaquim em va avisar del que vosté li va dir a la trucada. Tinc por sap? Se que té una ordre d’allunyament d’un kilòmetre però, i que? Sols ha sigut un anys i no crec que s’hagi oblidat tan fàcilment de mi, sé que, si torna, no serà perquè tot sigui com abans, sentirà fúria i voldrà que jo acabi pitjor encara. Què faig si passa alguna cosa?

-No pateixis Teresa, tu estaràs segura. Primer de tot, necessites mudar-te i canviar de pis.

-Pots tornar amb nosaltres Teresa. –li digué la mare mentre agafava la mà del pare-.

-No puc mama, encara no puc tornar a conviure amb un home com és Joaquim. –li contestà Teresa-.

-No us preocupeu per això. Teresa es mudarà i viurà ella sola, parlareu per telèfon cada dia i us veureu una vegada per setmana mínim, açò es molt important per Joaquim.  Teresa tindrà a la seua disposició una persona de serveis socials les 24 hores del dia pendent al telèfon per si ella necessita qualsevol cosa. Des de serveis socials et buscarem alguna feina que s’adapti a les teues necessitats ja que els teus pares no et podran ingressar diners tota la vida, com feien fins ara. Ja veuràs com ho superaràs Teresa! –la intentà animar Ramírez-.

-Estem segurs que si. - Conclogué els seu pare-.

Dos dies després a Teresa li van presentar l’home assignat per serveis socials que estaria pendent d’ella al telèfon les 24 hores del dia. Però ella es va negar. Es negava a que un home hagués d’estar pendent d’ella en cas de que passés alguna cosa per salvar-la en qualsevol situació. Ella preferia estar sola en cas d’emergència abans que amb l’ajuda d’un altre home. Ella s’hi negava rotundament. Aquell xic estava especialitzat en aquests casos però si d’entrada no es fia d’ell per a res, en situació d’emergència, encara menys. Així que finalment Ramírez li va poder aconseguir una xica especialitzada per a eixes situacions.

Havien passat diverses setmanes i Teresa pareixia anar complit amb les pautes que Ramírez li havia marcat. Els seus pares ja s’havien desplaçat un dia des de Barcelona, on vivien, fins a València, on Teresa tenia el seu pis d’estudiant, per quedar amb ella  en una cafeteria però encara es resistia quan Joaquim li feia una carícia o un petó.  El seu pare ho comprenia i ho respectava, però per a ell també era dur. Parlaven tots els dies per telèfon i la relació entre la mare i la filla semblava que anés a millor, en canvi, amb Joaquim continuava bastant igual. Des de serveis socials ja li havien buscat un altre pis perquè borrés tots els moments que havia viscut al seu antic apartament i per què Jordi no la pogués localitzar. El tema de buscar feina encara estava per tancar i li corria bastanta pressa ja que durant tot aquest temps que els seus pares es pensaven que estava a Anglaterra estudiant, li ingressaven diners per facilitar-li un poc la vida en una gran ciutat com és Londres, però aquests diners se' l-s quedava tots el Jordi per comprar-se les seues addiccions.

10 hores 2 minuts

Teresa es trobava al seu antic pis recollint les seues coses i ficant-les en caixes per poder-se-les emportar. La xica de serveis socials arribaria sobre les 10 hores 30 minuts per ajudar-la a carregar les coses a la furgoneta. Teresa estava al menjador agafant coses d’ella que hi havia tirades quan va tornar a sentir el seu nom amb la veu del Jordi, mai se li oblidaria eixa veu, sense dubte era la d’ell. Ella, atemorida, va eixir al balcó i va treure el cap per veure si Jordi es trobava al carrer. Jordi no hi era. Teresa en recordar aquella veu, atemorida, va trucar a la xica de serveis socials. Ella li digué que es tranquil·litzés perquè ja estava de camí per recollir les caixes. Teresa es va asseure al sofà per relaxar-se però pocs segons desprès tornà a sentir la veu de Jordi encara més prop que abans. Què havia de fer? S’apropà a l’espiell i efectivament, veié  Jordi just a la cantonada de l’escala dirigint-se cap a la porta de la casa amb un ganivet a la mà. Teresa, de seguida, tremolosa, va tancar la porta amb clau. Jordi començà de nou  pegant cops a la porta i cridant el seu nom. Què havia de fer? Va apartar el sofà un poc de la paret fent-se un racó i es va asseure plorant amb les cames recollides amb els braços i el cap amagat entre els genolls. Van passar aproximadament uns dos minuts mentre Jordi no parava de pegar cops i cridar el nom de Teresa, però per a ella va ser una eternitat de sofriment. Passat aquests dos minuts, es va fer un silenci. Què havia passat? On estava Jordi? Teresa, atenta a tot el que passava al seu entorn, va sentir una clau que entrava al pany de la porta. Es va alçar d’un bot en recordar que baix de la catifa de l’entrada sempre amagaven una clau de reserva. Va intentar aguantar la porta perquè Jordi no la pogués obrir però no pogué amb les seues forces. Tot eren moviments ràpids però es veien lents dins de la ment de Teresa, com si el temps s’estigués aturant. Jordi va aconseguir obrir la porta a pesar de la resistència de Teresa. Ella caigué al terra però s’alçà de seguida quan va veure com el gavinet de la mà de Jordi es dirigia cap a ella. L’espentà al terra i es dirigí al balcó. La història es repetia i arribava a la fi, però almenys era ella la que es ficava la seua fi. Va passar un peu. Després l’altre peu. Sols estava agafada per les mans. Sols li faltava soltar una mà. Seguidament d’aquesta, l’altra. I després, el sofriment acabaria. Aquesta vegada si que acabaria. I se soltà de les mans.

 9 hores 8 minuts del dia següent

-Teresa, Teresa carinyo sóc la mare. Em veus? Teresa. Crida a l’ infermera  Joaquim! –digué la  mare quan veié que intentava obrir els ulls-.

-Ja estic aquí! –anuncià la infermera-.

-Ha intentat obrir els ulls –li digué Joaquim-.

-Anem a veure... Teresa, mou els dits de la mà poc a poc si em sents –Teresa els mogué quan escoltà la veu de la infermera.-

-Molt bé, tranquil·la, estàs l’hospital, ahir vas sofrir una greu caiguda des de un balcó i et vas quedar en coma però ja as eixit del risc.

-Vas ser molt valenta, filla. –digué Joaquim-

Encara que li havien dit que no li digués res ja que la podia posar nerviosa, el seu pare no pogué aguantar-se de fer-li una carícia a la mà i dir-li unes paraules. En eixe moment Teresa va obrir els ulls i li va fer un somriure mig adormida. Els seus pares no pogueren contenir les llàgrimes.

22hores 2 minuts

La recuperació de Teresa a l’hospital estava sent ràpida encara que hauria de guardar bastant de repòs. Tenia un braç trencat, un esginç al turmell dret i dues costelles fracturades.  Quan ja estava suficientment desperta com per recordar-se de la majoria de coses, el primer que va fer va ser preguntar pel Jordi. La infermera  va fer passar Ramírez que estava esperant en la saleta de l’hospital.

-Teresa, m’ alegre que t’estiguis recuperant tan bé. Et vinc a informar perquè et quedis tranquil·la. Jordi va ser arrestat i li caurà una condemna permanent, no crec que el tornis a veure per tot el que et queda de vida. La xica que et van assignar des de serveis socials el va detindre perquè no s’escapés abans que arribaren els policies i l’ambulància. Així que ja saps a qui també li has de donar les gràcies. Els teus pares, sols assabentar-se es van dirigir cap a València i t’ho dic de veres, no li tinguis por al teu pare, és molt bon home i està pendent de tu sempre que pot, igual que la teua mare, és molt bona dona, igual que tu Teresa. Així que crec que els dos necessiten una abraçada de la seua filla Teresa a qui tant estimen, no creus? Trobo que us mereixeu una segona oportunitat.

- Tens tota la raó Ramírez, digue’ls al meu pare i a la meua mare que passin.

Deu anys desprès...

Teresa va estar vivint tres anys amb els seus pares a Barcelona, va tornar a estudiar i es va especialitzar en psicologia clínica. Temps més tard, va tenir una parella amb la qual es van independitzar i estan actualment vivint junts al mateix barri on vivia en sons pares. Al acabar els estudis de seguida la van contractar en un hospital prop d’on ella vivia encara que actualment té una baixa per maternitat ja que prompte tindrà una xiqueta. En el seu temps personal continua assistint a un curs de rehabilitació per a dones maltractades, però aquesta vegada es per ajudar-les.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]