Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Claudia07fb
Col·legi Canigó. Barcelona
Inici: Marina
La historia de la Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Una setmana sense problemes


El 7 de maig de 1980

Aquell dia va ser el dia en que vaig desaparèixer. Me’n vaig anar a casa del meu tiet en el qual viu a un poble a les afores de Barcelona. Aiguafreda, on viu ell, és on vaig estar vivint. El tiet, tenia una granja plena d’animals, tot mena de diferents espècies. Per exemple, hi havia molts cavalls de diferents llocs, també en tenia una peixera amb molts peixos grans i petits, de diferents colors. Tenia llebres, cabres, conills, rucs, granotes, camaleons, paons, esquirols, etc. Aquesta granja semblava un zoo.

No li vaig comentar res al tiet sobre el que havia fet, sinó li vaig dir que volia passar uns dies amb ell. Em va preguntar sobre el col·legi, la família, les amigues, com em trobava... , vaig dir-li que tot estava bé i que no hi havia cap problema. (En realitat no tot estava bé, sinó que hi havien problemes. No li volia dir perquè no volia que és preocupés). Vam estar parlant tota la tarda-nit.

El 8 de maig de 1980

El dia següent, vaig estar tot el dia a la granja ajudant al tiet. Vam dinar una cosa ràpida i vam tornar a la feina, així tot el vespre. Quan va se l’hora de sopar, vam entrar dintre de casa i vam menjar un entrepà i ous fregits amb bacó. Estava molt bo. Mai havia menjat una cosa tan bona. A casa meva solem menjar verdura, carn, pasta, però aquest tipus de menjar no, perquè els meus pares diuen que engreixa i és dolent pel nostre cos. Estava tan bo, que en volia prendre més, però el tiet no em va deixar. Aquell dia va ser el millor de tota la meva vida, vaig dir-li. El tiet em va preguntar:

- Perquè és el teu millor dia de tota la teva vida? Pensava que el millor dia era el dia en que vas néixer.

(No sabia que contestar-li, estava molt furiosa per dintre)

Vaig respongué:

-Tu no saps res de la meva vida i no tens dret de saber-ho! Ningú em vol a    la seva vida, tothom em odia, no parlen amb mi ,m’hi ignoren. Tu no saps res de mi! (em vaig aixecar de la taula molt furiosa i me’n vaig anar per la porta. Me’n vaig anar a la granja i em vaig posar a dormir a la palla de les vaques).

Vaig passar tota la nit allà.

El 9 de maig de 1980

L´endemà, el tiet em va estar buscant per tota la casa, la granja i pel tot el poble. Estava molt preocupat per mi, perquè havia fugit  una altra vegada. Quan em vaig despertar, vaig pensar en anar-me’n d’allà, així que quan estava a punt de marxar el tiet em va veure i em va dir:

-No te’n vagis, quedat. No sabia res de el que em vas dir ahir, to prometo. (amb una veu afectuosa) Si puc fer alguna cosa per tu...

(No el vaig fer cas, sinó que me’n vaig anar).

-Tu mateixa si no et quedes trucaré als pares per dir-los que estàs amb mi i que et vinguin a buscar ara.

Em vaig tornar i vaig caminar cap a ell amb una cara enutgosa. Vam entrar a casa, i em va dir que si no volia que em molestes més, que ja em podia anar d’aquí. Això es lo que vaig fer, me’n vaig anar. Vaig agafar la seva bicicleta sense que ell se n'adoné i vaig agafar rumb cap a Barcelona, una altra cop. Estava farta de tot, me’n volia anar a un lloc en el que no hagués ningú.

De sobte, em vaig caure de la bicicleta. Al cap d’unes quantes hores, em vaig despertar a una habitació petita que tenia dos llits en el qual jo dormia en una d’elles i també tenia un petit bany i una televisió.

Al cap d’uns minuts, va aparèixer una senyora. Li vaig preguntar on era i em va contestar que hi era a l’hospital i que m’havia desmaiat en mig de la carretera i m’havia agafat una insolació, i que algú havia trucat a l’ambulància. Al sentir això, vaig intentar llevar-me del llit, però la infermera em va dir que els meus pares estaven de camí cap a l’hospital i que no em mogués d’aquí. Quan se’n va anar, em vaig treure els tubs i totes aquelles coses que tenia pel cos i em vaig aixecar. Vaig mirar per la finestra i vaig veure que estava en el primer pis i que podia saltar. Quan estava a punt de saltar, vaig sentir passos i la veu dels metges parlant amb els meus pares i just quan estaven a punt d’entrar per la porta, vaig saltar.

Me’n vaig anar corrents i vaig veure a través d’un mapa que no estava lluny d’Aiguafreda, així que vaig tornar a casa del meu tiet.

El 10 de maig de 1980

Al cap d’unes quantes hores, vaig arribar a casa del tiet. Vaig trocar a la porta i ningú em va obrir, així que vaig pensar que potser hi era a la granja. I així va ser, estava munyint la vaca.

Li vaig dir:

- Hola, com estàs?  

(és va girar i em va veure, es va quedar quiet amb una cara de sorpresa i d’alegria)

Al cap d’un segon em respongué dient:

-Hola, que fas aquí? Estava preocupat per tu, te he estat buscant des de que te’n vas anar, on has anat?

-Sento molt el que ha passat, espero que no hagis trucat als pares. Bé... he anat a molts llocs, però res per explicar.

-Puc dormir aquesta nit amb tu? No tinc on dormir.

Vaig estar tot el dia dormint perquè, apart de que estava cansada el tiet volia que descansés.

El 11 de maig de1980

Em vaig despertar amb el cant del gall. Vaig entrar a casa i vaig esmorzar. El tiet em va dir que avui aniríem al centre. Vam agafar el cotxe i ens vam anar. Tot arribant, vàrem veure  moltes botigues i al final del vespre vàrem acabar prenent una beguda, al bar més a prop. Vam estar parlant molta estona i vam riure molt. Em va dir que tenia una sorpresa per mi i que m’ha la donaria quan arribéssim a casa. Estava nerviosa, volia saber que era, m’encanten les sorpreses. Vam passejar una mica més i vam anar al McDonals a dinar i després vam anar al cinema. La pel·lícula va estar bastant bé, em va agradar.

Al cap de 10 minuts, vam arribar a casa. El tiet em va dir que ja era hora de rebre el regal que m’havia fet. Ens vam encaminar cap a la granja i em va dir que entrés al lloc dels pollets. Vaig fer un crit d'alegria, ell em va dir que tenia que escollir entre un pollet o entre una tortuga. No sabia que fer, volia els dos. Vaig escollir la tortuga perquè, és més fàcil cuidar-la que

el pollet. El tiet em va dir que la tenia que cuidar molt, ja que era molt especial.

El 12 de maig 1980

Per fi ja era dissabte, avui el tiet m’havia promès que aniríem a Portaventura. Fa molt que no hi vaig a passar-m’ho bé ,amb les atraccions, amb els meus germans.... El tiet em va dir que tot el temps que encara estigués aquí, que no em preocupés de res, sinó només de passar-m’ho bé. I això és el que vaig fer, ho vaig deixar tot enrere. Vaig convèncer al tiet de que pugés al Shambala, ja que a ell no li agraden les atraccions. Quan vam sortir volia tornar a pujar. Va ser un dia magnífic. Ens ho vam passar molt bé.

El 13 de maig de 1980

Ja era diumenge, l’últim dia que hi estava amb el tiet. El tiet em va dir que com era el últim dia amb ell que podia escollir que fer. Vam entrar a casa i vam cuinar un pastís de xocolata de dos pisos, estava molt bo. El tiet em va dir que ja era hora de tornar a casa, però jo no volia. Em va dir:

-Torna a casa, tots estan preocupats per tu, fes al favor si us plau.

(vaig fer mala cara, no volia anar, em volia quedar amb ell)

-Com saps que ells volen que torni, si no has parlat amb ells?

- No he parlat, però segur que volen que tornis.

El tiet va agafar el cotxe i em va acompanyar. Pel camí, em va dir que no passaria res i que estigués tranquil·la, que tot aniria bé.
Capítol 2 Els problemes s'apropen


Encara no us he dit perquè me’n vaig anar de casa. Ja va sent hora de que us ho expliqui.

Estic a sisè curs, on encara em falten més cursos per acabar l’escola. Tinc bones professores i bons professors i trec bones notes. A cada classe sempre hi ha grups; uns que són els “guays”, uns altres els normals on hi ha gent de tot, és a dir, que treuen bones notes i altres que no i per últim estan els estudiosos que aquests són els que estudien i treuen bones notes, doncs jo sóc una d’aquestes. Moltes vegades tothom va amb tothom, però amb mi no hi va ningú.

L’escola comença a las 8.30h i acaba a las 17.00h. Tenim dos patis, un quan es l’hora d’esmorzar, és a dir, agafes el teu entrepà y te’l menges i l’altre és per l’hora de dinar, te’n vas al menjador et seus a una taula y dines, i quan acabes vas al pati fins la següent classe. La pitjor hora és la del pati, no m’agrada gens. És l’hora que em sento més sola. Cada vegada que toca el timbre per anar al pati surto la primera y me’n vaig a un racó i llegeixo un llibre. Tots el dies així.

A l’hora del pati, un dia com els de sempre van vindre uns nens d’un curs més que jo i em van tirar el llibre al terra. El vaig tornar a agafar i me’l van tornar a agafar i em van arrencar las fulles del llibre. No vaig dir res, em vaig callar. A l’hora de dinar em vaig asseure a la mateixa taula de sempre, però llavors van arribar aquells nois del pati del mig dia i es van asseure allà. No sabia que fer així que em vaig tornar a callar i em vaig aixecar de la taula i me’n vaig anar. Vaig mirar per tot el menjador per veure on em podia asseure, però no vaig trobar lloc. Així que em vaig asseure al terra i vaig començar a menjar. Els nois van fer silenci al menjador i van dir:

-Mireu aquella noia d’allà que menja al terra! Sembla un animal!

(tot el menjador es gira cap a mi i em miren, al cap d’un segon es riuen)

Al cap d’uns minuts, ja havia acabat de menjar així que me’n vaig anar cap al patí. Aquells nois van tornar a buscar-me, però just quan em van trobar va sonar el timbre de que ja era hora de tornar a classe. Quan vaig arribar a classe, ningú em va mirar com si hagués arribat si no com si fos un fantasma, com sempre.



Al cap d’unes quantes hores vaig arribar a casa, però no hi volia anar. Vaig pensar en anar al parc, però no podia estar allà tot el dia, així que vaig decidir anar a casa. Vaig entrar a la meva habitació i com sempre vaig fer els deures i vaig estudiar per el examen de demà. Desprès em vaig estirar al llit amb els cascos a escoltar música.

Volia que en aquell moment estigués el meu germà Arnau, però era molt difícil que estigués. Li volia explicar tot, necessitava un consell seu, el necessitava al col·legi (plorant). Vaig a l’escola perquè vull aprendre i m’agrada, però si no m’agrades no aniria, em quedaria a casa.

L’endemà, vaig agafar l’autocar com cada dia i em vaig asseure. Uns nois diferents dels d’ahir van començar a parla de mi en veu molt alta, perquè els pogués sentir. Em van cridar pel meu nom, em vaig girar (no em volia girar, però no volia ser mal educada), em van començar a dir:

-Pobreta, enyora al seu germanet.(rient-se)

(li vaig girar la cara, no el vaig fer ni cas)

-T’estic parlant! Girat! (quan estava a punt de girar-me vaig sentir sobre el meu cabell com si hagués aigua. Em vaig tocar el cap i així va ser, m’havien tirat un globus d’aigua)

Des que mal van tirar fins arribar a l’escola no és van parar de riure. Quan vaig baixar de l’autocar, tot el col·legi és va començar a riure de mi, ja que  sabien el que m’havien fet a l’autocar.

Només em faltava que és riguessin de mi, no n’hi havia prou en mirar-me malament sempre! (vaig cridar-me a mi mateixa. Estava tan deprimida i tenia tantes ganes de plorar que els hi volia cridar). El problema de tots ells és que no saben com em sento darrere de totes les coses que em fan i no pensen si tinc problemes a casa, només pensen en passar-s’ho bé i riure de la gent. Cada dia, em feien alguna cosa. No com la que us he explicat abans, sinó més greus, fins i tot he hagut d’anar a la infermeria. Ningú sap que em fan bullying, només ho sap una persona, el meu germà Arnau, més bé ho sabia. Abans de que és morís l’Arnau, ell mateix em va dir que li tindria que dir a algú més això. Però quan és va morir, fins ara no he sigut capaç. Em fa vergonya i por dir-li a els meus pares que m’estan fent, potser no em creuen.

A punt d’entrar a classe, els nois de secundaria em van ficar a una taquilla. Gairebé quan estaven tancant la taquilla un noi de la meva classe en Joan els hi va dir als nois que se’n anessin i que em deixessin amb pau, que per ser d’un any més no és tenen que ficar amb els petits. Li vaig donar les gràcies per treure’m d’allà i per dir-los que no em molestessin més. No sabia perquè durant tot aquest temps venia ara a defensar-me i no abans, però bé al menys el fet està fet i millor no deixar-ho perdre. Pel camí en Joan em va dir que venia ara a ajudar-me d’aquells nens, perquè s’acabava de donar compte de que me estaven fent mal. Quan vam entrar tots dos a classe, tothom ens va mirar amb cara de sorpresa. Des de aquell moment en Joan estava sempre amb mi procurant que ningú em molestes més. Així dues, tres setmanes fins que un dia de cop i volta en Joan em pregunta:

-Marina, voldries vindrà a casa meva desprès de l’escola?

Vaig respongué:

-D’acord, però desprès he de tornar a casa d’hora.

Desprès de les classes, en Joan i jo ens vam enfilar cap a casa seva. Vam començar a entrar al bosc i a mi no em feia cap gràcia anar, així que li vaig preguntar perquè hi anàvem per aquí i si podíem anar per un altre lloc. Em va respongué que el únic camí per arribar a casa seva era creuar el bosc. Al cap d’uns deu minuts, uns nens van aparèixer, desprès d’aquells van començar a passar més i més nens. Li vaig preguntar a en Joan com és que tothom hi era aquí i em va dir que no ho sabia. En Joan em va dir que teníem que creuar el riu, així que quan vaig creuar el riu, just en el moment que vaig trepitjar el terra, va sortir de sobte un nen i em va tirar al riu. Em vaig mollar sencera com si m’hagués llençat a la piscina. Tots els nens que abans havíem vist, van aparèixer de cop tots allà al voltant del riu, on estava jo. Em vaig quedar allà asseguda al riu, vermella i mirant a en Joan, ja que no feia res per evitar tot allò. Un nen anomenat Lluís em diu:

-No fa falta que miris a en Joan perquè faci alguna cosa, encara no t’has assabentat oi?

(el vaig mirar amb una cara d’estranyada)

-En Joan no és amic teu, tot aquest temps a fet veure que és preocupava per tu, però és mentirà. Nosaltres li vam dir que et portes aquí per poder humiliar-te i que fes veure que era el teu amic.



Desprès del que va dir en Lluís tothom se’n va anar. Quan vaig decidir marxar, és començava a fer tard.

Vaig arribar a l’hora de sopar a casa, la meva mare em va ficar bronca, li vaig dir que hi era al parc. No li vaig dir res del que havia passat. Desprès de sopar, li vaig dir a la meva mare de demà no anar al col·legi, ja que em trobava malament. Vaig estar així una setmana dient-li a la meva mare que em trobava molt malament. La mare és va preocupar molt que va trucar al metge. Quan el metge va vindré a casa i em va veure, li va dir a la meva mare que estava perfecta i que no em passava res. En aquell moment que el metge va sortir a parlar amb ma mare, vaig pensar que ja era el moment de explicar-li el que passava.

La mare va entrar a la habitació amb una cara d’estranyada, li vaig dir que li tenia que dir una cosa. És va asseure sobre el llit al costat meu i vaig començar a dir-li que en el col·legi em feien bullying des de aquest any, abans de que és moris l’Arnau.

La mare és va quedar callada un minut i em va donar permís per quedar-me a casa. També va dir que tot això s’arreglaria.

 
Capítol 3 Una nova vida


Al cap d'uns quants dies, algú va trucar al timbre de casa. Molt estranyada, vaig sortir de l'habitació per anar a obrir. Quan vaig obrir la porta, em vaig quedar bocabadada sense saber que fer, perquè l'únic que volia fer era tancar la porta de casa. En Joan estava allà de peu davant de casa meva amb unes flors. En Joan em va dir que si el podia perdonar, però després de explicar-li tot. Vam anar a l'habitació i en Joan em va dir que ho sentia de tot cor el que m'havia fet i que totes aquelles setmanes i dies que vam passar junts, s'ho va passar molt bé. També que sóc una gran persona i una gran amiga i em va dir:

-         Marina, si no fossis una de les meves millors amigues que he conegut amb tota la meva vida, no hauria vingut a casa teva per demanar-te perdó. Comparat amb les altres amigues que tinc, tu ets a la que estimo més te totes.

-         Si sóc una de les teves millors amigues, perquè vas permetre que en Lluís i els altres és riguessin de mi?

-         El que va dir en Lluís de que et vaig enganyar era mentida, jo no et vaig ficar allà per portar-te cap a ells. Vam anar per allà per anar a casa meva, com et vaig dir. Potser, ells ens van seguir. De veritat, creu-me no t'estic mentint et dic la veritat.

-         Et crec, però l'únic que no acabo d'entendre és, perquè quan em van tirar al riu i en Lluís va dir allò que era mentida no vas dir res?

En Joan és va quedar callat. Va començar a plorar. El vaig agafar pels braços i el vaig dir que el creia i que el perdonava i que no passava res. Em va dir que no plorava per això, si no per una altra cosa. El vaig invitar a prendre un xocolata calent amb uns xurros. Vam seguir parlant i en Joan em va explicar que quan era més petit també el feien bullying i que una vegada no el van tirar a un riu, si no a una piscina.

Això va passar quan jo tenia sis anys i en aquella època estava aprenent a nadar. Em van tirar a la part més profunda de la piscina de casa meva i em van deixar allà ofegant-me. Al cap d'una estona, l'Ignasi, el meu germà gran em buscava per anar a jugar a futbol i com no em va trobar, va anar cap a la meva mare que jo no hi era. Van estar tota la tarda, tota la meva família buscant-me. El meu pare em va veure en el fons de la piscina. Van

portar-me corrents a l'hospital. Els metges van dir que havia empassat molta aigua i que si hauria estat uns minuts més sota l'aigua, hagués mort. Els metges em van preguntar, que feia a la piscina si ja sabia que encara no podia nadar per la part profunda. Els hi vaig dir que estava jugant per allà i em vaig caure. Després els meus pares m'ho van preguntar una altra vegada sabent que el que li havia dit als metges era mentida i els hi vaig dir que havien sigut uns nens. I al cap d'una setmana, em van canviar de col·legi.

-         Marina, per això no vaig dir-li res en Lluís ja que el que et van fer a tu en aquell mateix moment, em va recordar el que em van fer a mi fa sis anys.

-         Joan ho sento molt. No sabia res.

-         No et preocupis, Marina. Ara en aquest col·legi ningú ho sap, només tu. El que vaig fer és passar una nova pàgina i això és el que tu has de fer.

-         Però.... si em canvio a un altre col·legi... no et veure mai més.

-         Si et canvies et prometo que ens seguirem veure. T'ho prometo.

Després de tota aquesta conversa, en Joan em va acompanyar a casa i abans de que s’anés li vaig dir que després de tot el que m’havia explicat el perdonava. 

Quan vaig entrar per la porta de casa, ma mare em va preguntar on era ja que havia desaparegut i no li havia dit res. Li vaig explicar tot el que m’havia passat aquella tarda i al cap d’unes quantes hores, quan va arribar el pare els vaig agafar a tots dos i els hi vaig dir que necessitava fer un canvi i que em volia canviar d’escola. La mare em va dir que demà aniria al nou col·legi que els meus pares ja havien pensat i que dintre de dos setmanes tindria que tornar a l’antic col·legi per parlar amb el director.

L’any demà, vaig tornar a anar a l’escola però aquesta vegada a una diferent. Era el doble de gran que l’anterior, tenia quatre plantes i a més tenia tres línies. La mare i jo vam entrar al despatx del director de l’escola i ens va començar a explicar com funcionava tot i després em va acompanyar a la meva aula. La mestra em va presentar a tots els meus companys de classe. A l’hora del pati, una noia és va asseure al meu costat i vam començar a parlar. Al cap d’una setmana, ja tenia una nova amiga i un grup d’amics. Ara ja em sentia més còmoda al voltant dels meus amics que sé que m’estimen.



Encara que estigués a una nova escola en Joan i jo ens seguíem veient. Cada dia al tornar de l’escola, en Joan m’esperava  davant de casa meva ja que ell sortia abans que jo, per anar algun lloc.

El dimarts vaig anar amb la mare per anar a parlar amb el director de l’antic col·legi. Mentrestant el director i jo parlàvem al seu despatx la meva mare esperava fora. Vaig tindré que dir quins nois no em van tracta bé. Ell va fer entrar ma mare i ens va donar les gràcies per vindre ja que volien trobar als nois ràpid per parlar amb ells i expulsar-los.

Un dia, en Joan en comptes de vindre sol va vindre amb en Lluís i els altres nens que em molestaven. Vaig parlar amb en Joan i els altres.

-         Joan, perquè els has portat a casa meva? Si ja saps que no vull parlar amb ells.

-         Marina, ja sé que no t’agrada que ells estiguin aquí però fes el favor d’escoltar-los. M’han demanat que els hi portes a casa teva, perquè volen parlar amb tu.

Vaig sospirar i com no tenia més remei els vaig fer entrar. Vam passar al saló i en Lluís i aquests van començar a parlar.

-         Marina, ja sé que el que et vam fer no estava bé i per això em vingut a demanar-te perdó. Te’m portat un regal i esperem que t’agradi. És un regal de recompensa de tot el que et vam fer i espero que ens perdonis.

Com no sabia que contestar vaig mirar en Joan i ell em va fer una cara de que obris el regal. El vaig obrir i era una caixa de bombons i també hi havia un gatet.

-         Lluís, no feia falta que em regaléssiu tot això. Moltes gràcies i us perdono.

Encara que no em caiguessin bé, els vaig invitar a berenar.

Per fi ja era divendres, avui després de l’escola en Joan i jo anirem al parc aquàtic i també hem invitat al meu nou grup d’amics de l’escola, perquè així en Joan els coneixia. Ens ho vam passar molt bé i vam riure molt, feia molt que no em reia tant.

...................

 



Ja era estiu i per fi ja havíem acabat l’escola. Vaig passar uns quants dies a la casa d’estiueig d’en Joan i la resta d’estiu els vaig passar amb la meva família a Aiguafreda, a casa del meu tiet.

Quan ja estàvem allà, la meva germana petita la Laura i jo vam anar al graner a veure al meu tiet com munyia la vaca. El tiet ens va veure i ens va dir:

-         Home, com esteu? Fa molt que no ens veiem!

-         Hola! Aquesta vegada millor la veritat. Gràcies per dir-me que tenia que tornar a casa.

 

La Laura no entenia res així que se’n va anar amb els cavalls i nosaltres vam seguir parlant.

 

-         Que tal a la nova escola? Estàs més còmoda?

-         Bastant bé, m’agrada molt, estic molt contenta. Ja he fet nous amics i l’altre dia vaig estar passant les vacances a casa d’un amic.

-         Veus com podies solucionar-lo? Ja sabia que ho podries fer.

Marina, quan els hi vas dir als teus pares que et feien bullying que et van contestar?

-         Perquè em fas aquesta pregunta, tiet?

-         Marina, tu contesta.

-         Emm... , quan els hi vaig dir allò els pares no és van sorprendre. Semblava com si ja ho sabessin.

-         I no vas pensar, com és que els teus pares ja ho sabien si tu no els hi vas dir res?

-         Si...bé. Però ho vaig deixar passar ja que no volia pensar amb allò.

-         Te’n recordes quan vas vindre a casa i abans de marxar et vaig dir que tornessis, ja que et trobaven a faltar? I tu em vas dir que com ho podia saber si no havia parlat amb ells? Doncs, els vaig trucar i els hi vaig explicar tot el que passava.

Em vaig quedar muda, sense saber que dir. Vaig anar cap a ell i el vaig abraçar.

A l’hora de sopar, davant de tots vaig dir gràcies per tot el que havien fet per mi, ja que m’havien ajudat molt.

Quan vam tornar de les vacances d’estiu, tota la meva família i jo ens vam anar a comprar unes flors per després anar al cementiri. Vam estar allà tot el matí fent companyia al meu germà Arnau.

Mai més vaig tornar a patir bullying.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0108
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  16 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  22 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  2 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]