Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Redactores
Maristes Valldemia. Mataró
Inici: Marina
Tot pot tornar a ser com abans
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Tot pot tornar a ser com abans
MARINA

La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l'inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

La Marina i jo acabàvem de tornar d'un intens viatge que ens havia evadit d'aquella dura realitat de la qual escapàvem. Però com totes les coses bones el viatge es va acabar i jo i la Marina vam haver de tornar a la nostra rutina, això sí, mai oblidaríem el que havíem après junts durant aquells set dies.

Havíem emprès el viatge amb la intenció d'oblidar tots els problemes que arrossegàvem. Abans de començar-lo jo sentia la necessitat de deixar d'existir. El meu únic refugi era l'escola. Allà el volum de feina no em deixava pensar en els problemes de casa, m'obligava a oblidar-me de tot i centrar-me únicament en els estudis si tenia la intenció de passar de curs.

Tot i que l'escola era dura, els veritables problemes arribaven en tornar a casa. El meu pare no tenia feina i cada nit tornava més tard. Qualsevol excusa li semblava bona per discutir amb la mare. A casa sempre hi havia crits i baralles, estar tranquil s'havia convertit en utopia. El pitjor de tot, però, era que havia agredit diverses vegades a la Marina, la meva germana gran.

Em costa admetre-ho, però quan la mare ens va comentar la notícia amb els ulls plorosos, dins meu vaig sentir un sentiment de tranquil·litat. Per mi el pare era el nostre principal problema, així que quan ens va deixar a causa de la seva addicció a l'alcohol i a les drogues, vaig creure que els mals de caps s'havien acabat. Pensava que amb el que acabava de succeir tot tornaria a ser com abans i podríem viure lliures d'entrebancs una altra vegada, però m'equivocava.

La mare va entrar en una depressió continua, per tot el que li havia caigut a sobre. La Marina encara que volgués no aconseguia ser la mateixa que abans. Necessitava desfogar-me i vaig decidir explicar-li tot el que passava a l'Anna. L'Anna era una noia de l'escola que tenia un any més que jo, vivia a prop de casa i molts cops anàvem a l'escola junts. Ens havíem fet molt amics i, tot i que no li havia dit mai, sempre havia estat enamorat d'ella. En aquella època l'Anna era l'única amb la qual m'obria completament, amb ella podia expressar els meus sentiments i ser jo. Era la persona que més m'escoltava, no em jutjava pels meus actes i sobretot, era la que millor m'entenia. Parlar amb ella sempre m'ajudava a estar una mica millor.

Després de llargs mesos, on la mare era incapaç de superar les seves tristeses i aturar els mars de llàgrimes, era hora d'intentar tornar a ser feliç. Va trobar feina com a dependenta en una botiga de roba, cosa que la va ajudar a sortir més de casa i a distreure's. També va conèixer a en Pere, un home ben plantat que em semblava bona persona. Encara que, després d'aguantar tot el que ens havia fet el nostre pare, vaig decidir examinar-lo amb lupa. Els primers mesos cuidava molt de nosaltres, es preocupava per la Marina i aportava diners a la família. A poc a poc semblava que les coses s'anaven arreglant.

A l'escola tot m'estava anat molt bé. Les notes m'anaven cada cop millor i els companys, tot i no conèixer tota la meva història, m'animaven i em donaven suport. Tot el contrari li va passar a la meva germana. Ella cada vegada empitjorava a l'escola. Els professors i els seus amics més íntims intentaven esbrinar pel que estava passant, però ella, des de l'agressió del pare, havia creat una barrera amb el món que ningú aconseguia creuar.

La Marina i jo sempre havíem estat molt units. Sabia que ho passava malament i encara que intentés amagar les seves llàgrimes de la mare a mi no m'enganyava. Cada dia quan arribava a casa després de l'escola, anava a la seva habitació i li feia una forta abraçada. Estava segur que entre els meus braços la Marina se sentia més forta i estimada. Com a germà petit la meva obligació era vetllar pel seu bé i procurar que ningú li tornés a fer mal.

Per mi veure la Marina malament era molt dur, tot i que no li deia mai, me l'estimava molt. Cada dia abans d'anar a dormir, m'asseia al llit i plorava. Mai ningú no em va veure, però jo sentia que era el meu moment, on feia fora tots els meus sentiments i em desfogava. Per la finestra es veia la nit fosca i les estrelles lluents al cel i aquesta imatge i alguns records de l'Anna eren els que m'ajudaven a tranquil·litzar-me i a tornar a agafar son.

Un dia al tornar de l'escola la Marina m'estava esperant a la meva habitació. Em va estranyar molt veure-la d'aquella forma, semblava totalment recuperada i amb les idees d'allò més clares. No em va deixar fer-li l'abraçada de sempre, em va fer seure i em va començar a explicar el seu pla. Quan va acabar de parlar em vaig quedar de pedra, mai m'hagués passat pel cap una idea així. La Marina em va explicar que volia que els dos desapareguéssim intentant enfonsar amb nosaltres tots els problemes i tots els mals records que arrossegàvem.

Jo no podia deixar d'anar a l'escola, no podria oblidar fàcilment els meus companys i sobretot no podia oblidar l'Anna, però la Marina era la persona més important per a mi i havia de fer el possible per veure-la somriure una altra vegada. Després de pensar-ho molt, sentia que l'escola no servia per a res, així que deixar-la uns dies no seria cap problema. La mare ja no em preocupava, ara tenia companyia i semblava que començava a ser feliç. L'únic que em sabia greu era allunyar-me de l'Anna, però la Marina era més important. Aquella mateixa nit vam preparar l'equipatge. Vam agafar menjar suficient i per primer cop vam sortir de casar sense dir res.

Vam emprendre aquest viatge amb la intenció d'oblidar-nos de tot i vam tornar plens de records inoblidables.
Capítol 2 L'aventura perdura
La primera parada del nostre viatge va ser Londres, una ciutat preciosa que la Marina sempre havia volgut visitar. L'emoció de començar un viatge és sempre excitant i engrescadora, però portàvem tants mals de caps a sobre, que ens costava despendre'ns d'ells i gaudir del viatge. Quan vam arribar allà el primer que vam decidir visitar va ser un dels barris més pobres, allà vam conèixer a l'Oliver. L'Oliver era un noi que de petit havia viscut en un orfenat, havia tingut una infància dura, però havia sabut com resoldre els seus problemes. Ràpidament vam agafar-nos confiança i ens va explicar més sobre la seva vida. Ens va dir que a l'orfenat sempre passava gana i gairebé no menjava res.

La Marina i jo teníem curiositat per saber com l'Oliver havia acabat a l'orfenat, així que vam preguntar-li. Ell ens va explicar que havia perdut els seus pares i que s'havia quedat sol, mort de gana i sense cap lloc on anar. Per sort va conèixer un home que li va oferir un lloc per dormir. En aquell moment es va sentir molt afortunat i agraït, així que innocent va acceptar.

L'home se'l va emportar a una casa on es va integrar dins una colla de nens orfes que havien estat educats per fer de lladres.

Vam quedar-nos parats de tots els problemes que havia tingut l'Oliver i de com havia pogut superar-los amb valentia i coratge. Havia sabut mirar sempre endavant i continuar lluitant per fer la seva vida, una mica més digna. De la mà de l'Oliver vam recórrer Londres com un laberint de carrers i carrerons per on ell s'havia arrossegat antigament mort de gana. El més sorprenent de la nostra caminada per Londres, va ser quan l'Oliver ens va explicar les històries que amagaven els carrers que ara semblaven tan tranquils.

Ens vam adonar que hi havia gent que havia passat per coses pitjors que les nostres i que havien pogut superar-ho. Sense saber-ho l'Oliver ens havia obert els ulls. Nosaltres havíem passat per situacions difícils, però mai havíem estat sols com ell. Sempre ens havíem tingut l'un a l'altre.

Ens vam acomiadar de l'Oliver tot donant-li les gràcies per haver compartit les seves experiències amb nosaltres. Gràcies a ell, la Marina i jo vam enfocar el viatge d'una manera molt més positiva.

L'endemà seguíem a Londres. La Marina i jo teníem ganes de veure la plaça central de la ciutat i gaudir dels voltants. Així que ens vam dirigir cap a Picadilly Circus. Allà, vam trobar una dona recitant la història de dos enamorats. Ens va cridar l'atenció i vam decidir quedar-nos a escoltar-la. La dona parlava de dos joves italians que descobrien l'amor de veritat.

Narrava la història d'un noi que estava promès amb una noia de l'alta societat però que ell no estimava. El noi ho estava passant molt malament. Un amic seu per animar-lo el va convidar a un ball familiar. Les famílies dels amics estaven molt enfrontades, al protagonista li va costar acceptar la invitació, però ho va acabar fent. A la festa va conèixer una noia de la qual es va enamorar bojament. La noia per això, ja estava promesa.

Després del ball, el noi es va infiltrar al pati de la casa de la noia per veure-la. Ella estava al balcó de la seva habitació. Després d'aquesta trobada els dos enamorats van seguir quedant a amagades de les famílies.

Va arribar un punt on els dos van decidir casar-se de forma secreta.

La història estava interessant però no havíem esmorzat gaire i m'estava morint de gana. Així que vaig deixar a la Marina escoltant la dona i em vaig escapar un moment a buscar l’esmorzar. Per sort, vaig arribar a temps per escoltar el final.

Quan les famílies es van adonar de la història dels enamorats, van fer fora de la ciutat al noi. La família de la noia intentava posar-li al cap que casant-se amb el seu promès seria feliç. Encara així ella no volia, perquè estava enamorada de l'altre. Per escapar de la família la noia va fingir la seva mort. Esperava que un frare avises al seu enamorat del fet que era tot una mentida per poder-se escapar junts, però per complicacions el frare no el va acabar avisant. La família de la noia es va pensar que estava morta i el seu enamorat també. Quan aquest se'n va assabentar en comptes d'anar a veure a la seva estimada, va anar a comprar verí. Quan la noia va veure'l mort no va poder aguantar el dolor i es va suïcidar.

Així va acabar la tragèdia d'aquests dos enamorats que lluitaven per un amor que no hauria d'haver estat impossible.

La Marina i jo vam continuar la nostra aventura i ens vam passar la tarda passejant pels parcs de Londres i parlant de la nostra vida i dels plans de futur que teníem. Mai m'havia sentit tant a prop de la Marina com m'hi vaig sentir durant el nostre viatge. Estava molt orgullós del que estàvem fent, ja que estava aconseguint que la Marina somrigués. Aquell dia vam acabar esgotats així que vam marxar a dormir i vam somiar el que passaria l'endemà.

Ens vam llevar en un vaixell pirata amb una tripulació i un capità. Vam voler descobrir què fèiem allà. La nostra decisió va ser anar a parlar amb el capità, sabíem que no era la millor opció però volíem descobrir per què estàvem en aquell vaixell. Vam picar a la porta i el capità molt seriós va cridar - Endavant!

La Marina i jo no sabíem que fer si entrar o quedar-nos allà, però vam decidir entrar i preguntar. La Marina va començar a parlar, i li va preguntar què fèiem allà i que a on volia arribar. El capità es va sorprendre, ja que si estàvem en aquell vaixell era per una raó però ell va començar a parlar. Ens va comentar que es deia Jim i que treballava en una posada juntament amb la seva família. Un dia va venir un home cec i va coincidir en la nit que va morir el seu pare. L'endemà l'home cec seguia allà i va arribar un cavaller amb un cofre. En Jim i la seva mare van decidir quedar-se el cofre i veure que portava en el seu interior. Quan el van obrir van veure un mapa del tresor i van decidir anar a buscar-lo...

La Marina i jo ens vam quedar de pedra, ens va semblar una molt bona crònica, però el que volíem saber i descobrir de veritat era perquè estàvem allà.

El capità va seguir explicant-nos que ja havien trobat el tresor, i per aconseguir aquell tresor van haver de passar molts llocs perillosos i per moltes coses...

Encara no enteníem per què li servíem. Van passar dues hores i el capità seguia explicant les aventures que havia passat per arribar al seu destí. Finalment no ens va dir per què estàvem allà però sí que ens va deixar a Alemanya.

Acabàvem de passar de Londres a Alemanya. Ens estàvem passejant pels carrers d'Hamburg quan vam conèixer a un noi que es deia Axel. Estava observant una roca que semblava extreta d'un volcà, tot i així vam preguntar-li d'on l'havia tret. Va fer-nos un gest perquè ens col·loquéssim al seu costat, vam intuir que ens explicaria alguna cosa relacionada amb aquella pedra.

Va començar dient-nos que faria uns tres anys ell estava vivint amb el seu tiet, ell era un professor de prestigi de mineralogia. Un dia va arribar a casa amb un pergamí molt curiós, però el problema era que no sabia desxifrar-lo. Un dia l'Axel va agafar el pergamí i sense voler va endevinar el que posava escrit. El seu tiet i ell va haver d'emprendre un viatge fins a Islàndia per arribar al centre de la Terra. El viatge fins allà va ser dur, però el més dur va ser arribar fins al volcà. D'allà és d'on prové la pedra. Van haver d'endinsar-se pel volcà per arribar al lloc corresponent. Després de dies baixant pel volcà arriben a un lloc on poden agafar dues direccions oest o est. El professor va decidir agafar l’est i va resultar ser la direcció equivocada. En adonar-se’n van decidir tornar cap endarrere i agafar el camí correcte, l'oest. Després d'això van foradar una roca i van agafar aigua a cent graus, la van deixar refredar i això els va servir per hidratar-se de nou i seguir el camí. Quan van arribar al final del volcà van trobar una caverna, allà s'havien de construir una barca per sortir per l'oceà i seguir el seu camí. Durant el recorregut per les aigües es van trobar amb monstres marins. Després de passar per mar van arribar a un bosc, allà es van trobar a un animal semblant al mamut i van decidir marxar d'allà. Finalment un moviment de les ones del mar els va expulsar cap a terres italianes. Era hora d’aturar-se i revisar totes les zones per les quals han viatjat, que els depararia el futur?
Capítol 3 L'aprenentatge
La història de l'Axel va acabar bé, ell i el grup d'exploració que l'acompanyaven van sobreviure a aquell dur viatge al centre de la Terra. Quan va acabar d'explicar la seva sorprenent història, vam decidir que ja era hora de tornar a casa. Havíem viscut moltes aventures, havíem descobert cultures diferents i havíem après valors importants gràcies a les experiències que ens havíem explicat. A més, havia aconseguit el que em proposava: que la Marina s'oblidés de tots els problemes i tornés a somriure.

De l'Oliver vam aprendre que sempre es pot estar pitjor. Ens creiem desafortunats fins que vam veure que ell havia superat situacions molt més difícils que les nostres. Des d'aleshores, la Marina i jo ens sentim profundament agraïts de tenir-nos l'un a l'altre. Estem vivint una situació molt difícil, però a diferència de l'Oliver no estem sols. Si ell va poder sortir-se'n sol, nosaltres, junts, podem amb tot.

De la llegenda que explicava la dona de Picadily Circus, vam aprendre que amb amor es pot vèncer el món. Segons el seu relat, els dos enamorats se n’havien anat contra l'opinió de tothom per aconseguir el que volien: estar junts. Tot ho tenien en contra, menys el seu amor. De la mateixa manera, la Marina i jo lluitaríem contra els obstacles que se'ns creuessin al camí només amb l'amor a favor nostre.

De les aventures del capità Jim, vam aprendre que res és fàcil. Ell va haver de passar mil i una històries per poder arribar al seu objectiu: el tresor. La Marina i jo hauríem de fer el mateix, superar mil i un obstacles fins a poder aconseguir el que volíem. De moment el nostre primer objectiu era aprendre a viure amb la nostra situació i continuar caminat. Tothom té problemes, uns més difícils que d'altres, però al final cadascú té alguna cosa. A la Marina i a mi ens havia tocat viure una situació difícil, però sabíem que junts, igual que en Jim i la seva tripulació, podríem superar els problemes.

De la història de l'Axel vam aprendre que cap somni és impossible si estàs disposat a tot per a aconseguir-lo. Ell i els seus companys havien superat situacions inversemblants. El seu esforç constant i l'esperança, els havien impulsat cap al seu objectiu: descobrir el centre de la Terra. Moguts per una il·lusió i una curiositat immensa, van ser capaços de suportar l’insuportable per tal d'aconseguir el seu somni. La Marina i jo volíem seguir el seu exemple i superar els problemes per fer realitat els nostres somnis.

Gràcies a tots ells, la Marina i jo ara som persones diferents. Seguim tenint els mateixos problemes: hem crescut al costat d'un pare addicte a l'alcohol i a les drogues, hem vist com la nostra mare patia maltractes, el pare que havia abusat de la Marina, ara és mort... Però hem après a viure amb ells. Sabem com fugir lluny i escapar d'aquesta realitat. Durant el viatge la Marina i jo, hem forjat un vincle especial que mai es trencarà. Aquest vincle ens ajudarà a seguir endavant, junts i més forts.

A l'arribar del viatge, la mare i tots estaven molt preocupats. Ningú sabia on havíem anat, ni quan tornaríem. La policia havia començat a investigar sobre la nostra desaparició i la mare estava enfonsada en pensar que ens havia pogut passar alguna cosa. Quan, a l'arribar, vam explicar on havíem anat i què havíem fet, la mare ens va entendre. Tot i que estava una mica enfadada perquè l'havíem fet patir molt ens va perdonar. No hi havia ningú millor que ella per saber tot el que havíem passat i per entendre que necessitàvem marxar.

Un cop a casa, la Marina em va dir que només recordaríem el que mai ha succeït. Ara deu anys després entenc aquesta frase. D'aquell viatge guardo mil records: ens recordo passejant pel Londres de Charles Dickens de la mà de l'Oliver Twist; recordo com vam viatjar a Verona amb William Shakespeare i ens vam perdre dins la història d'amor de Romeu i Julieta; ens recordo dins el vaixell del capità Jim escoltant totes aquelles aventures de Robert Louis Stevenson; recordo l'aventura de l'Axel perdut al centre de la terra que només Jules Verne podria haver imaginat. D'aquella setmana tancats dins la biblioteca de l'avi només recordo el que no ha succeït.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]