Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Mireia.S
Maristes Girona. Girona
Inici: Marina
No sóc jo
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Vaig ser jo...
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.



Ningú sabia on era però d’aquells dies ho recordava tot...

El so de les fulles de tardor barallant-se unes contra d’altres a causa del vent. El so dels ocells deixant el seu niu, buscant un ambient més càlid. El so de les meves passes al trencar els cristallets de gel causats per la rosada de la nit. El ressò del meu alè fatigat de tant córrer. Aquests sons eren els que formaven l’ambient del trist, tenebrós i desolat bosc, on em trobava. El mateix bosc en què dies enrere, una noia alta, dolça i amb una figura d’infart m’estava parlant mentre em mostrava la seva visió del món, una visió plena de alegria, esperança i fantasia. Una visió que jo, ara mateix, no puc veure, una visió on la realitat l’està superant. La realitat està superant les barreres.

En aquell instant, el temps es va parar, el meu cos no responia, els meus ulls estaven perduts, i els meus pensaments se’ls havia endut el vent. El meu cos a causa de la fatiga que suportava, va caure desolat al terra, sense ningú que l’agafés. El glaç em va humitejar la roba i el fred va augmentar. Les estrelles van començar a veure’s presents al cel, i la lluna brillava com mai, aquella lluna tan brillant, però, que no vaig arribar a veure, ja que en aquell moment, el meu cos havia quedat immòbil i havia entat en les xarxes del son...  Vaig perdre la noció del temps, no sé si quan em vaig aixecar, havien passat hores, dies o anys. Amb enyorança recordava el que havia fet, vagament, tenia records del que era la meva vida. Totes i cadascuna de les imatges que eren processades amb claredat al meu cervell, eren d’ella. El seu somriure, els seus ulls, les seves cames ... Tota ella la recordava amb una claredat de cinema. Aquest record m’estava turmentant durant cada minut, cada segon, cada instant. No la volia recordar, però  no deixava de fer-ho. Recordava perfectament tot d’aquell dia, els seus ulls d’espant, els seus llavis rosats demanant auxili, la suau pluja, que queia, i que mullava la seva pell, l’herba que es quedava enganxada al llarg del seu cos a causa de la pluja,... Recordava cada lletra del seu nom, cada mil·límetre del seu cos, la recordava a ella. A la persona que no tornaré a veure mai més, la persona que jo vaig fer que veiés la llum, la persona que em va mostrar la vida, i jo se la vaig arrabassar. Senzillament la recordava.

El temps va anar passant i els meus records continuaven vigents. Hi havia qui em buscava per diners, d’altres per revenja, d’altres pel simple fer d’entretenir-se. Indiferentment de qui em buscava, havia de fugir, allunyar-me de qualsevol persona que conegués el meu nom, la meva cara, o el que vaig fer. Cada dia, vagava sense rumb pel bosc. Cercava els llums d’una ciutat on el meu nom no fos conegut, cosa que en aquells temps era poc probable. En els temps que passaven, tots qui formàvem part d’un conjunt delictiu, érem coneguts, ja sigui per la nostre cara a les notícies, cartells o fins i tot en comerços, on teníem el pas prohibit per ser qui érem. Tothom ens podia vincular a alguna cosa.

Em trobava lluny de la civilització, però m’hi sentia ben a prop. La por que algú em trobés, l’angoixa de recordar el que havia fet, el neguit de no saber on acabaria. Tot el meu temor, angoixa i neguit era causat per un conjunt de factors, als quals el meu cervell no podia donar pas. De vegades em preguntava si m’estava tornant boig, si la meva consciència se l’havia endut el canvi d’estació. De tant en tant, em quedava hores mirant al no res, sense pensar, simplement intentant oblidar tot allò que havia passat, simplement intentant no recordar el que havia fet, simplement per fer que la meva mort arribés una mica abans. Un dia algú em va dir que de veritat mors quan ja ningú et recorda, això, per una persona normal, pot ser una frase amb sentiment, amb bellesa, o com ho vulguis expressar, però per a mi, era una frase que no volia tornar a escoltar. Jo volia morir, per sentir el que li vaig fer, volia deixar el món dels vius per anar a un lloc on ningú tingués constància de qui sóc, però ara el meu nom estava en boca de tots, i ho continuaria estant per molt de temps. Dia rere dia, instant rere instant, em preguntava a mi mateix com morir, però no volia morir de qualsevol manera. Volia morir fent-me el mateix mal que jo li vaig fer a ella abans de treure-li la vida que m’havia donat.

Podia escollir el meu destí, tenia el poder de la meva vida en les meves mans, havia deixat enrere totes les cadenes que duia. Envers això em sentia un mer espectador de la meva pròpia existència. Aquest sentiment d’inferioritat cap a mi mateix m’estava matant, em sentia com un titella en un espectacle, fent exactament el que el titellaire li manava. No tenia veu, vot, opinió, ni existència. Ja que la meva vida, així com moltes altres, era controlada. Cada pas meu, el coneixien, cada paraula que sortia dels meus llavis, la sentien, ells eren una extensió de tu,  simplement, tu eres la seva joguina, et feien actuar i després eres ignorat, trepitjat i abandonat, com les fulles seques del terra en plena tardor. 

No sé recordar quant de temps duia vagant sense rumb. En part tampoc ho volia recordar. Els dies havien començat a fer-se més llargs i freds. Les muntanyes  es començaven a veure enfarinades, i als arbres acabaven de perdre les poques fulles que li quedaven, el vent s’enduia els pensaments i et gelava el cos...

Una llum, es va mostrar davant meu, em vaig quedar paralitzat fins que vaig sentir una veu... 
Capítol 2 El cas
(1980, Anglaterra, comissaria de policia.)

La seva mirada penetrava la meva pell, el seus ulls d’auxili em reclamaven, els seus llavis pronunciaren el meu nom. Vaig córrer tot el que el meu cos va poder, sentia l’aire que m’impedia augmentar la velocitat. No hi vaig ser a temps... Dia rere dia una pregunta es formulava al meu cap; què hauria passat si hi hagués arribat a temps? Però no va ser així. Aquest record era amb què em despertava cada matí i amb què m’adormia cada nit.

Una veu greu em desvetlla dels meus pensaments. Un informe havia caigut sobre la meva taula, deixant enrere tots i cadascun dels records que formulava el meu cap. La primera paraula d’aquell informe va ser tot el que vaig poder llegir en aquell instant: Marina. El seu nom ressonava al meu cap. No em calia llegir per saber de què anava, ho sabia, sabia qui era, sabia què li va passar, ho sabia. Cada segon que passava mirant aquell informe, apareixien  records, imatges que ja creia oblidades i sentiments que acceleraven el meu pols. Vaig tancar l’informe d’una ventada i em dirigí a la porta de sortida. Vaig seure al seient de cuir del cotxe, tenint present el seu  nom en la meva ment. Cada segon que passava, cada cop que estava més a prop del que havia estat ella, el meu cos es posava més tens.

En arribar, recordava cada mil·límetre d’aquell bosc, d’aquells arbres, d’aquell moment. Però el sentiment confós de no saber què en va ser d’ella va despertar en mi una angoixa que, cada minut que transcorria, es feia més gran. Els meus ulls revisaven amb cura cada part d’aquell bosc, com quan revisava el seu cos, intentant obtenir alguna resposta.

A la llunyania, una figura que no podia reconèixer a causa del sol. Vaig acostar-me poc a poc a l’espera d’alguna cosa que em fos útil en aquella investigació.

Una tela blanca estava estesa sobre una roca. Es trobava tacada lleugerament de sang i d’una pintura rosada, que en un primer moment no podia arribar a identificar. No vaig trigar gaire però, fins a poder reconèixer aquell color rosat. Una imatge dels seus llavis, va aparèixer a la meva ment, els seus llavis pintats, d’un color rosat.

 El meu cos es va soterrar, sóc policia pensava, no puc deixar que una cosa així m’afecti, em repetia.  Però fos com fos, m’afectava. Sense ànims, vaig cridar als meus homes perquè revisessin la zona.

Passaven les hores com el pas de les estacions, lentes, sense pena ni glòria.

Tenia una sensació que em penetrava la pell, alguna cosa no estava funcionant, alguna cosa m’estava perdent. Els meus ulls es van quedar mirant a la llunyania, sense pensar en res, ni sentir res, no sabia ni què em passava, ni per què, però tot i això seguia mirant aquell punt. En aquell instant, un so em va fer desviar la vista i va tornar a activar tots els meus sentits. Sense pensar-m’ho dues vegades, les meves cames van reaccionar, el meu cos es movia trencant el vent, desviant el so de les fulles xocant unes contra d’altres, el meu propi so, es feia el propietari del lloc, la llum del sol al crepuscle havia desaparegut, i la llum causada per la meva llanterna ocupava tot l’espai.

Em vaig parar en sec en veure una figura humana desplomada al terra. Els seus ulls estaven entretancats, revisaven cada acció que feia, i els seus llavis estaven intentant dir alguna cosa. Va separar els seus llavis i amb una veu trencada va pronunciar una sola paraula, una paraula que em va gelar la sang: “Marina”

Capítol 3 No tot és com sembla ser.
Vaig córrer cap a aquella persona mig estabornida, en posició fetal que es trobava a poca distància. Quan la vaig tenir davant, vaig poder contemplar com els ulls d’aquell home es  tancaren en sec.  Encara  xocat per la paraula que havia traspassat tots els meus sentits, vaig cridar els meus  homes, perquè el portessin a la comissaria. Tal i com els ho vaig manar, ho van fer. En poc temps, el desconegut del bosc  ja anava de camí cap a la comissaria.

Encara no havia digerit les paraules d’aquella persona que encara no sabia ni qui era. Abans de tornar per interrogar-lo, vaig decidir quedar-me una estona al bosc. Vaig jeure al  costat d’un arbre i em vaig quedar mirant el lloc on havia estat.  Els meus pensaments, cada vegada s’intensificaven més i més. El meu propi subconscient no podia deixar de pensar en aquella noia. Aquella noia tan impressionant, tan  increïble. No podia deixar de pensar en la Marina.

En arribar a la comissaria, vaig anar de dret a la sala d’interrogatoris. Tan bon punt vaig entrar, el primer que vaig poder observar fou aquell individu, assegut en una cadira, mirant els seus propis peus. Era un home de mitjana edat, amb les faccions molt marcades, segurament a causa de la seva pell emmorenida. Els seus ulls, negres com la nit, i que destil·laven un neguit profund,  eren tot el que necessitava per poder començar l’ interrogatori.

El cop que vaig  donar contra la taula, va trencar el silenci en què es trobava la sala. Vam estar dues hores allà dins i l’home no va obrir la boca ni per deixar anar un sol i miserable sospir. Ja cansat de parlar sol, em vaig aixecar de la cadira i em disposava a sortir de la sala. Tan bon punt em vaig posar dret, els llavis de l’home es van obrir per pronunciar una sola paraula de nou “Marina”.  Quan aquesta paraula va traspassar els meus timpans, vaig cridar en sec: “On és!?” Aquella resposta, impulsiva, i amb total carència de coherència és una de les coses de les que més endavant, me’n penediria  més d’aquell dia.

Un dels meus homes, l’agent Marks, va obrir la porta i em va fer sortir de la sala. Tenia una informació cabdal: el nom d’aquell home. Tan bon punt l’agent Marks em va dir el seu nom, ho vaig recordar tot. Louis Nankor, aquest nom va despertar en mi una intensitat fora del normal, sabia qui era, recordava qui era. Aquell individu no era un desconegut per a mi.  Recordava aquell dia de maig del 1979. La Marina m’havia tapat els ulls amb un mocador rosat que es posava sovint.  Sense veure res, anava sentint el seu riure burleta, amb la seva típica frase “Tens por policia? Encara no saps què passarà!” Quan a la fi em va treure la tela rosada que embolcallava els meus ulls, vaig poder contemplar com el sol s’anava difuminant en aproximar-se a les muntanyes. Aquella vista era una de les coses més impressionats que havia vist mai, però no va durar per sempre. Una veu ronca em va sobresaltar, recordo perfectament que va dir “Noia, noia, m’ofens, pensava que encara somiaves amb mi”. Aquesta frase mai se m’ha esborrat de la memòria. Quan vaig voler pronunciar una paraula i encarar-me a aquell carallot, la Marina, me’l va presentar, es deia, Louis Nankor. No em va dir qui era ni de què el coneixia, l’única informació que vaig rebre, va ser el seu nom.

Quan els meus pensaments es van calmar, vaig tornar a entrar a la sala d’interrogatoris. Vaig pronunciar el seu nom i tot seguit va aixecar el cap. Li vaig fer una sola pregunta, una pregunta que va tardar en contestar. “Saps qui és la Marina?”.  Els seus ulls enfosquits em miraven. M’examinaven de dalt a baix, fins que es van quedar clavats als meus, un mig somriure es va formar en els seus llavis, quan tot seguit em va contestar. La seva resposta em va gelar la sang, “Cal que ho preguntis, Karl?”. Vaig intentar actuar amb normalitat davant la seva resposta, però les meves pulsacions van augmentar i la meva sang va bullir.

Cada cop que aquest home obria la boca, se’l veia desorientat, perdut, i en part, angoixat. Amagava alguna cosa, i jo volia saber què era. Jo no tenia gairebé records d’aquella nit, però ell sí. I els volia saber tots i cadascun. Coneixia els seus antecedents, tots els psiquiatres amb qui havia estat, tot el que havia fet en la seva vida, però no sabia què havia passat aquella nit. Ell em recordava i això feia que no volgués parlar amb mi.

Ja desesperat, vaig sortir de la sala, i vaig fer entrar en Marks. No suportava aquella pressió, aquella mirada seva, la seva veu. No el suportava a ell sencer.

Cinc dels meus millors homes  van registrar tot el bosc. I el que buscaven ho van trobar. No directament al bosc, però ho van trobar al llac. El cos de la Marina. Vaig obrir la lona on el cos es trobava, i vaig veure la seva cara, la seva dolça cara encara decorada amb gotes, els seus cabells de seda humits, els seus ulls aclucats, i els seus llavis rosats que mai vaig arribar a tastar. No portava més d’una setmana en aquell estat, això estava clar. Tenia marques als canells. Algú l’havia agafat. I sabia qui era aquest algú.

Vaig obrir la porta de una coça i vaig anar directe a en Louis. En Marks va entendre els meus senyals i va sortir de la sala. Vaig estar tancat amb ell en aquella petita sala d’interrogatoris quatre hores, i tot el que li vaig poder treure a aquella bèstia nauseabunda, va ser una simple frase, “Vas ser tu”.

Tothom allà sabia quina era la meva relació amb la Marina, però ningú mai havia dubtat de mi, o això és el que jo em pensava. Però en realitat no tothom confiava en mi. El capità de la unitat es va dirigir cap a mi, i aquest cop no com a policia, sinó com a subjecte d’interès, era una possibilitat que hagués estat jo. Vaig ser a la sala d’interrogatoris tant de temps, que hores d’ara encara no recordo quantes hores vaig ser-hi, o quants dies, o quants anys.

Hi ha una cosa que mai vaig oblidar d’aquell interrogatori. El moment en què ho vaig recordar tot.  Vaig recordar qui era realment en Louis, vaig recordar qui va llençar la Marina al llac, vaig recordar per què aquell dia estava al bosc, i per què la vaig sentir cridar auxili als quatre vents. Ho vaig recordar. I dia rere dia ho recordo.

En Louis tenia part de raó, vam ser ell i jo.  Tots dos volíem l’atenció  de la Marina, tots dos volíem ser qui estigués sempre el seu costat. Però ella... Ella era una ànima lliure, no pertanyia a ningú. Aquell vespre tot va canviar. Vaig anar al bosc amb la Marina, m’havia dit que em volia ensenyar alguna cosa, que encara ara no sé ni què era. Quan m’ho anava a ensenyar, en Louis es va presentar sense previ avís. El meu subconscient es va sentir amenaçat i sense pensar, un cop de puny va anar a parar a la seva cara. La Marina va començar a córrer per allunyar-se de nosaltres. En Louis la va agafar i ella va començar a cridar quan els seus ulls em reclamaven. Perquè m’allunyés, en Louis la va agafar del coll, però això no em va aturar, ni a mi ni al meu egoisme, la volia per a mi. La vaig agafar del canell i la vaig dur fins a la riba del llac. La Marina, durant el trajecte, no va deixar de gemegar, volia marxar d’allà però jo no la  deixaria. En Louis, va arribar al cap de poc temps, duia una ampolla de vidre a la mà, va intentar pegar-me a mi diversos cops, però no ho va aconseguir. Al contrari, li va clavar el cop a la Marina. Va caure al terra com una fulla de tardor. I encara no sé per què li vaig clavar una coça per assegurar-me què no parles. El seu preciós cos va deixar de moure’s i es va enfonsar en el llac.

No va ser ell qui la va matar. No vaig ser jo qui la va matar. Vam ser tots dos.

El desig de tenir-la ens va poder als dos, tant que vam acabar amb l’única cosa que volíem .

Karl Andrews i Louis Nankor.

Centre penitenciari d’ Anglaterra, 1980.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]