Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
eliespv
Escola Pia de Calella. Calella
Inici: Camps de maduixes
El truc
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Monotonia
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge. 

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

- Demà començarà, avui descansa.

- Perdoni...- però fos qui fos ja havia penjat.

L’home es va quedar una estona més llarga del que li va semblar escoltant el soroll del telèfon, bocabadat. Aquella curta frase l’havia deixat trastocat, no li havia dit res de dolent, però tampoc res bo, i la incapacitat de racionalitzar una cosa tan simple com que potser era algú que s’havia equivocat el posava dels nervis. No sabia qui era, per què trucava o quin era el significat de les paraules que acabava de sentir, però d’alguna manera sabia que era una cosa important... i real.

- Qui era?- la seva dona el tragué de l’estat d’estupefacció en el que s’havia sumit.

- Eh... Ningú, crec que s’han equivocat.

“Crec que s’han equivocat?”, es preguntà. “No, no ho crec”.

- Doncs recull el got que acabes de tirar al terra- va ser la resposta d’ella.

Va trigar uns instants en reaccionar, però quan ho va fer tornà en sí com si res acabés de passar. Es dirigí cap a la cuina per a agafar l’escombra i el recollidor i sense cap mena de pressa tornà cap a l’habitació. Allà admirà uns instants el caos dels vidres trencats i es va disposar a netejar la destrossa.

Mentre ho feia va recordar la baralla que havien tingut ell i la seva dona just abans d’anar a dormir sobre com ell estava cansat del dia a dia, de fer sempre el mateix i de no tenir ni un moment de tranquil·litat per relaxar-se. “Vull ser lliure!”, havia dit en un moment. Lliure... La paraula li omplia la boca i sonava clara i bonica, però era una paraula buida al cap i a la fi ja que a aquelles alçades de la seva vida no coneixia tal situació. En realitat no estava enfadat amb ella, simplement venia carregat de la feina i d’haver-se adonat de que es trobava tancat en una estricta rutina de la qual ella en formava part, així que també va rebre una injusta part de la culpa. Si no havia mostrat el seu enuig era perquè estava mig adormida, però estava convençut de que aquell matí es passaria tota l’estona fins que ell se n’anés a treballar al llit sense dirigir-li ni una sola paraula, al contrari que els altres dies, que esmorzaven junts i s’explicaven la jornada que els quedava per endavant o el que havien somiat aquella nit. Era la rutina de cada matí.

Quan llençà els vidres a les escombraries de la cuina mirà el rellotge en forma de tassa de cafè penjat de la paret i advertí que ja era un quart de vuit. Va menjar dues torrades amb melmelada acompanyades d’un cafè amb llet, com cada matí, mentre confirmava la seva teoria sobre l’enuig de la seva dona. Quan va tornar a aixecar el cap per a veure l’hora que era passaven ja cinc minuts de les vuit, de manera que va haver d’agafar ràpidament la jaqueta i dirigir-se a la parada del bus per no perdre’l, com cada dia. Un cop allà esperà al costat del mateix home de sempre. Era curiós com el veia gairebé cada dia i com s’estava al seu costat considerables estones d’espera i no en sabia ni el nom, mai li havia demanat ni tan sols l’hora, i de fet eren pocs els dies que el saludava, així que li era difícil recordar la seva veu. Potser ell pensava el mateix i no gosava començar una conversa per por a sentir-se rebutjat si l’altre no en volia, perquè no sabia com començar-ne una o per pura falta de ganes, ja que deduïa que també anava camí a la feina i la simple perspectiva d’una jornada laboral cansa a qualsevol. Fos com fos mai havien parlat ni del temps, i ara ja era tard per dir “Quin ventet que fa avui, eh?” perquè el bus ja girava la cantonada.

El bus obrí la porta del davant per a deixar veure al mateix conductor de tots els matins, que el va saludar amb una cop de cap just abans de que passés el tiquet per poder pujar al transport. Un cop el bus arrencà de nou l’home va anar seure al mateix seient de sempre, situat al mig del vehicle just al costat de la finestra de la dreta, on mai hi seia ningú perquè l’aire condicionat estava espatllat. El trajecte no era pas gaire llarg, però li donava el temps suficient per llegir alguna notícia del diari que sempre es deixava algú que havia pujat abans que ell, o aclucar els ulls i descansar uns instants més.

Quarta parada. Ja hi eren. Just davant de l’edifici d’oficines on treballava de comptable per a una empresa mitjana dedicada al tractament de residus, una feina que si bé el permetia pagar les factures i tenir una vida prou acomodada, no l’omplia des de feia temps. Molt de temps... Més temps del que li agradaria... Es decidí a creuar i entrar a l’edifici, on agafà l’ascensor per pujar fins a la desena planta, com sempre saludar a la secretaria i dirigir-se al seu petit despatx, l’ordre el feia semblar més gran i espaiós, però no enganyava a ningú. Les nou menys cinc, hora de posar-se a treballar.

Les hores treballant passaven lentes i feixugues, com si no haguessin dormit suficient i els costés un gran esforç avançar, i cada cop que mirava la pantalla del seu ordinador l’envaïa aquella horrible sensació d’estar fent tantes coses que al final no feia absolutament res. Tot i així, com per art de màgia, arribà el descans per dinar i es dirigí ràpidament cap al microones amb la seva carmanyola de macarrons per ser el primer en escalfar-los i menjar. Ho va aconseguir, i un cop ell ja estava assegut en una de les tres taules que hi havia a la saleta van començar a aparèixer els primers companys, fins que un d’ells arribà allà amb el seu fill, a qui va presentar amb orgull exagerat de pare. Llavors va pensar que si li quedava algun rastre de llibertat a la seva vida, un fill li robaria tota. No ho veia com la majoria de gent des del punt de vista de: “El meu fill és el millor que m’ha passat a la vida” o “És molt maco veure’ls créixer i avançar”. Sinó des del punt de vista pràctic, des del punt de vista de que no volia portar a una altra persona al món perquè visqués el seu mateix destí, i va ser llavors quan va recordar el truc de la matinada.

Alguna cosa dins seu, en pensar en la llibertat (o més aviat en la que tant desitjava) el va traslladar al moment del truc, a aquella veu desconeguda que amb tanta confiança l’havia parlat. No havia pensat en ella en tot el dia, però d’alguna manera sabia que el que passaria s’estava apropant. “Demà començarà, avui descansa”. Què començarà? No li havia donat importància en tot el dia però ara el preocupava i sentia que el temps se li escapava de les mans. Però no hi havia temps per seguir amb allò, era hora de tornar al reduït espai que li oferia el seu despatx. S’aixecà amb calma i es dirigí cap allà amb pas lleuger, fins i tot despreocupat, i es posà altre cop a treballar.

Però no va trigar gaire estona en adonar-se de que els pensaments no entenen d’horaris, i si abans li havia costat mantenir un bon ritme de treball, ara era inexistent. El truc... El truc... Demà començarà... Avui... Descansa. Potser hauria de fer-li cas, potser hauria de sortir una hora abans de la feina per a descansar i simplement no fer res. Quan havia sigut l’últim cop que havia sortit abans de la feina sense cap justificació per a descansar? Un any? No... Més. Potser tres, o fins i tot quatre. N’estava fart, per primer cop en molt de temps s’aixecà de la cadira per a agafar l’abric i sortir abans d’hora, però un so molt conegut el va treure d’aquesta fantasia. Era l’alarma del mòbil que l’avisava de que ja havia complert les seves vuit hores laborals, en realitat s’havia passat una hora observant la pantalla del seu ordinador sense fer absolutament res, pensant.

Ara sí, agafà l’abric i es dirigí cap a casa seva amb el bus, seguint el mateix trajecte de cada dia, pensant en tot sense arribar a cap conclusió de res. En arribar a casa gairebé ni es va dirigir la paraula amb la seva dona, no per estar enfadat, tot i que ella així ho va interpretar, sinó perquè no es trobava en condicions com per parlar amb ningú i centrar-se en una sola conversa. La resta del dia va passar com si res, sense cap succés destacable ni cap pensament que calgués remarcar, excepte la preocupació per les paraules del truc de la matinada. Un cop al llit pensà que dormir seria tot un repte amb la ment tan plena de pensaments, però sense gairebé ni haver-se tapat del tot amb el llençol s’adormí.

“Demà començarà, avui descansa”.
Capítol 2 Pèrdua
L’home es despertà amb una mescla de sobresalt i desorientació, com si hagués tingut un malson d’aquells dels que fins que no tens la certesa de que et trobes altre cop a la realitat no et sents tranquil, com si l’estrany ésser que et perseguia a la teva ment pogués sorgir en qualsevol moment de l’armari i acabar la feina que havia començat a la teva imaginació. Un cop va comprovar que realment la seva habitació no era un circ dels horrors i recuperà la totalitat dels seus sentits i el control del seu cos, va mirar el ràdio rellotge i comprovà que eren exactament les sis i trenta-nou minuts. Hi rumià uns instants i poc a poc la vista se li va escapar cap al telèfon, esperant que sonés i que la veu del dia anterior li expliqués què passaria ara.

“Avui és demà...”, pensà. “Ha començat”.

-Es pot saber què dius? Altre cop m’has despertat abans d’hora...- va dir la seva dona amb to d’adormida. Ho havia dit en veu alta.

-Res, res... Coses de la feina.- mentí.

Els dos es van quedar una estona més al llit. La nit anterior també s’havien anat a dormir enfadats, o si més no sense haver fet les paus, i per com havia respòs ella semblava que avui ell tornaria a esmorzar sol, sense poder-li explicar la mandra que li feia anar a treballar o amb el mal cos amb el que s’havia despertat després del malson. A més li feia por el que pogués passar aquell dia, l’home de la trucada de l’anterior matinada l’havia advertit de que avui començaria alguna cosa, però quina?! Tenia ganes d’explicar-li a la seva dona el que realment sentí en el moment en el que despenjà el telèfon i que ella el reconfortés traient-li importància... Va fer el cor fort per tal de disculpar-se i acabar amb allò d’una vegada quan de cop un “pip” el va frenar. Ja eren les set, no tenia temps, mai tenia temps  per fer res, i era per això, en part, pel que s’havia enfadat amb la seva dona injustament.   

Va reprimir el sentiment de culpa i ràbia i es va llevar, vestir, rentar la cara, les dents i es disposà a preparar-se les torrades de cada matí amb un cafè amb llet. Va buscar el pot de melmelada per tota la cuina sense èxit, tot i que juraria que encara quedava mig pot, i va optar per una mica de mantega i mel, que no van saciar el seu antull. Com sempre, ja passaven cinc minuts de les vuit quan, corrents, agafà la seva jaqueta i es dirigí ràpidament cap a la parada del bus mentre la seva preocupació per les paraules de l’home anava en augment. Per més que intentés no pensar-hi ho feia, i això li estava produint un estrès que temia que acabés en angoixa. “Ha començat...” pensava d’una manera recurrent.

Com cada matí va seure sota la protecció de la petita parada, però se sentia més sol que de costum. Mirà cap als dos costats i advertí l’absència de l’home de cada matí, aquell a qui mai saludava i de qui no en coneixia ni el nom, de qui no recordava ni tan sols la seva veu en saludar-lo. Advertí la seva absència... i es preocupà. Es preocupà per si no el tornava a veure i per si hauria de passar la resta d’esperes sol, més sol del que se sentia quan aquell home silenciós seia al seu costat. Però com sempre ja era massa tard per seguir amb la preocupació perquè el bus girava la cantonada. Com cada dia, com cada matí, sense temps per pensar en res.

Les portes s’obriren i el mateix conductor de cada matí li va fer un somriure curt mentre passava el tiquet per la màquina abans de pujar i dirigir-se al mateix lloc de sempre. El reconfortava sempre tenir disponible el seu seient, sense que cap altre viatger li robés aquell espai matiner on podia seure amb les cames obertes sense por a molestar al del costat. Bé, en realitat era compartit, ja que hi havia un home anònim que sempre pujava abans que ell i deixava un diari amb el que es podia posar al dia cada matí... O cada matí excepte aquell, ja que quan va fer conta d’agafar-lo es fixà en que no hi era. Allò el va sorprendre, però molts matins aprofitava aquells minuts per descansar, així que va aclucar els ulls una estona més abans d’entrar a la feina.

Quarta parada. L’home baixà i es trobà, com sempre, davant de l’edifici on passaria les següents vuit hores, tancat al diminut despatx on portava els comptes de tota una empresa. Va entrar i va agafar l’ascensor fins la desena planta, allà va saludar a la secretaria, com sempre, però hi havia quelcom a la seva mirada que el va incomodar, com si sabés alguna cosa que ell desconeixia. Tindria ella alguna cosa a veure amb l’home de la trucada o amb el que se suposava que començaria aquell dia? Potser sí, però també veia una altra cosa a la seva mirada que era incapaç de desxifrar.

Es dirigí cap al seu despatx sentint-se observat per les furtives mirades dels seus companys de feina. Sabrien també ells el que l’home de la trucada tenia preparat per a ell? Es va començar a posar nerviós, tothom el mirava i semblava conèixer els seus pensaments. Va accelerar el pas i tan bon punt va creuar la porta del seu despatx la tancà, adonant-se de que la seva respiració s’havia alterat. Va obligar-se a mantenir la calma abans de seure i començar a treballar, però just quan va prémer el botó per encendre l’ordinador algú va picar a la seva porta.

-Endavant! –digué, i la persona que va treure el cap per la porta era el seu cap.

-Hola... –començà dubitatiu.- Ho intentaré dir sense anar-me’n per les branques. –Va posar l’esquena recta i seguí en un to més segur. –Fa temps que ja no treballes com abans, que et costa més acabar cada petit encàrrec i... bé, tot i que em dol haver de fer fora a un dels treballadors més fidels que hem tingut mai, crec que el millor per l’empresa seria que marxessis. Tens una setmana per recollir i podràs cobrar el que treballis.

Un silenci profund i incòmode inundà la sala. El cap va tornar a adquirir aquell posat amb l’esquena lleument encorbada i una cara de no saber on ficar-se, realment li sabia greu fer-lo fora però havia de ser dur amb els treballadors si no volia acabar en la bancarrota. No estava enfadat, en realitat sabia perfectament que no donava el cent per cent des de feia temps, però com podia donar-lo si aquella feina li robava la llibertat i la vida? Què se suposava que havia de fer ara? Buscar una altra feina? A on? Realment volia trobar una altra i sentir-se igual o pitjor que fins ara? En cap moment deixà de mirar la taula, trastocat pel fet de perdre l’única feina que havia conegut aquells últims deu anys. Deu anys malgastats...

Ell mateix trencà el silenci:

-Però no hi ha cap possibilitat de que... –intentà negociar amb veu derrotada i reprimida.

-Ho sento –respongué el cap mentre s’enretirava.

Llàstima. Allò era el que no havia sabut desxifrar en la mirada de la secretaria ni en les de tots els seus companys. Cap s’havia atrevit a dir-li-ho, però s’hauria atrevit ell? No, així que no els culpava, almenys ell no tenia cap fill al que mantenir, al contrari que els altres. Va fer un cop de puny a la taula i sortí del despatx.

La sortida va ser pitjor que l’entrada, caminà lentament pel passadís que hi havia entre les taules amb la vista fixa al terra, aquest cop sense importa-li les mirades dels companys. Quan passà per davant de la recepció deixà les acreditacions i totes les claus de l’edifici que posseïa mentre la llàstima es filtrava pels ulls de la secretaria i de la seva boca sortia un dèbil “Ho sento”, només es va quedar amb la clau del despatx per recollir quan tornés (si tornava). Va agafar l’ascensor i va tornar a baixar al carrer.

Era estrany, sempre havia pensat que el que li robava el temps i la vida en gran part era la feina, però no se sentia més lliure que abans, de fet, es trobava descol·locat, rabiüt. No volia trucar a la seva dona, creia que era una cosa que havia de dir-li cara a cara, i per fer-ho abans necessitaria fer les paus amb ella, així que decidí que el millor seria comprar-li una ploma estilogràfica que feia temps que volia, li agradava molt escriure a mà.

Just després d’entrar a la botiga i triar la ploma que creia que seria la més adient se’n va adonar de que no tenia diners, així que li va demanar al botiguer que li reservés mentre anava a treure’n al caixer del final del carrer. Un cop allà introduí la targeta de crèdit i intentà treure els necessari, però la màquina li deia que no hi havia suficients diners al compte. No s’ho podia creure, però com podia estar en números vermells?! La setmana passada havia anat a treure’n al banc i de pas havia revisat quants fons li quedaven, i en tenia suficients per acabar el mes i fins i tot estalviar alguna cosa. No volia muntar el número enmig del carrer, però aquell no era el millor dia perquè el caixer no funcionés. Ho va provar dos, tres, quatre cops més i la màquina seguia dient-li que no hi havia prou diners al compte. No es volia posar histèric, així que va decidir deixar-ho i anar a la sucursal l’endemà per arreglar-ho, ara volia tornar a casa.

Va agafar el primer bus cap al seu pis amb la ment abstreta per tots els esdeveniments d’aquell matí. Quan arribà a casa obrí la porta i saludà, però no va obtenir cap resposta. Normalment la seva dona era a casa a aquella hora, així que pensà que seguiria enfadada o que s’hauria quedat dormida, així que va anar a l’habitació, però tampoc hi era. Va buscar per tot el pis, desesperat, va mirar a cada racó i no la va trobar. Es va intentar calmar i trucar-la, però un musiqueta li va indicar que s’havia deixat el mòbil a casa. On seria? Li hauria passat alguna cosa? I va ser llavors quan la va veure, enganxada a la pantalla del televisor, una nota. “No em busquis. He marxat i no se si tornaré. Necessito pensar”

Es va adonar de que el cor se li havia accelerat conforme llegia la nota. Estava paralitzat, era un somni, havia de ser-ho, aquelles coses no li passaven a la gent normal com ell, només a la gent de les pel·lícules o series. De totes les maneres en les que podria haver reaccionat, la que va triar el va sorprendre. Va seure al sofà encara sense creure el que estava vivint i pensà en el que podia fer, era un moment en el que no podia estar sol o acabaria fent una bestiesa, així que va contenir les llàgrimes i decidí trucar a algú de la seva família més propera.

Un cop va estar davant del telèfon de la seva habitació va intentar contactar amb la seva germana, però no contestava. Ho va provar amb el seu pare, tampoc el va agafar. El tercer intent va ser per la seva mare, però saltà el contestador. Ho va tornar a intentar amb la seva germana. Amb la seva mare. El seu pare. La mare. La germana. El pare. Mare, germana, pare, pare, mare, germana, mare...

-Ahhh!!!

El crit va ser llarg i intens, segur que l’havien sentit tots els veïns, però en aquells moments poc l’importava el que pensessin. No li quedava res, no tenia feina, ni diners, ni dona, ni família... La tensió del dia sencer va desembocar en un plor profund i sorollós. I va ser allà, sobre el seu llit, on es va passar la resta del dia, dormint, creient que aquella era la solució més adient per sortir del malson en el que s’havia trobat durant tot el dia.

Havia començat, i potser allò no era més que el principi.
Capítol 3 Llibertat
Aquest cop es despertà d’una manera més suau, obrint els ulls lentament  encara sense sortir de la letargia del món dels somnis. La ment seguia plena d’un fum oníric, on la seva dona es trobava al seu costat dormint plàcidament, així que va moure un braç per tal de tocar-la, d’abraçar-la... Però tan bon punt els seus dits van sentir el llençol pla i buit el fum se n’anà i la realitat caigué com un gegantí tros de gel fred sobre la seva consciència. Es trobava sol en un llit de matrimoni on el coixí encara estava humit de les llàgrimes vessades durant tota la nit.

Va ser llavors quan girà la mirada cap a la tauleta de nit on encara hi havia un got d’aigua, el telèfon, alguns mocadors usats... i el ràdio rellotge, que marcava exactament les sis hores i trenta-nou minuts. Havien passat ja quaranta-vuit hores des que l’home l’havia trucat per advertir-lo de que alguna maleïda cosa començaria, i no l’havia mentit, perquè ho havia perdut absolutament tot: la dona, la família, la feina, els diners, l’home de la parada del bus, el diari que sempre hi havia al costat del seu seient... I tot i que pensava que no podia perdre res més, s’adonà de que encara tenia un sostre sobre el seu cap, una altra possible pèrdua sobre el seu cap.

Hagués plorat un altre cop, però ja no li quedaven llàgrimes als ulls ni forces a l’ànima, així que es va obligar a crear la falsa esperança de que la seva dona potser estava a la cuina i es va llevar. No es va molestar en vestir-se adequadament, es posà un xandall i passà de llarg del lavabo, tot i que se sentia més brut de l’habitual a causa de les llàgrimes seques. També hi havia una altra raó per la que no va voler entrar al lavabo, i es que no sabia si seria capaç de veure la seva cara al mirall, la seva cara que li recordava que era una persona miserable i sola. Estava enfadat, furiós amb tothom, en moments com aquell era molt fàcil llençar la culpa a gent innocent com havia fet ell uns dies abans amb la seva dona, era molt fàcil amagar la infelicitat en la culpa aliena i refugiar-se en el victimisme.

La travessia pel passadís se li havia fet eterna i quan arribà a l’estança va veure la nota del dia anterior sobre la taula, el qual acabà d’encendre la seva ràbia que el dugué a estripar-la una vegada i una altra, esperant que allò l’ajudes a desfogar-se, però sentia que per a fer-ho necessitava descarregar la seva renovada força amb alguna cosa més contundent, així que va agafar la gerra del mig de la taula i la llençà contra la paret, creant un caos de vidres trencats més espectacular que el de quan se li havia caigut el got d’aigua feia ja dos dies. En veure que aquella acció tampoc el calmava va decidir relaxar la musculatura i regular la respiració per tal de tranquil·litzar-se, ja que sabia de sobres que la força física mai atenuava el dolor emocional.

Pensà en tornar al llit, en passar-se el dia al sofà, en retrocedir fins al lavabo i rentar-se bé... Va veure la finestra i va tenir pensaments que més tard no desitjaria recordar. D’aquesta manera es decidí per agafar la jaqueta i sortir al carrer, tot i que desconeixia on el portarien les seves cames. Encara que era una idea reconfortant anar al seu petit despatx per treballar i fer veure que no havia passat res, no podia fer-ho, no valia la pena degradar-se d’aquella manera a canvi d’uns pocs diners. Era curiós que fins i tot en les seves condicions seguís mantenint el sentit de l’orgull, el no voler mostrar-se dèbil. Els seus passos seguien fluint per la vorera evitant als altres vianants, que li semblaven només ombres sense rostre.

Es va adonar de que s’havia sumit en un profund tràngol quan una dona xocà amb ell i gairebé cau, si no fos perquè ell va tenir uns reflexos ràpids i aconseguí agafar-la del braç.

-Perdoni! –s’apressà a dir-li.

-No passa res, anava una mica distreta i no l’he vist –contestà amb un somriure cortès.

Els dos es van acomiadar amb educació i van seguir els seus camins, si es que ell en tenia algun. Després d’haver sortit d’aquella mena de tràngol es va adonar de que no sabia on es trobava ni quina hora era, estava perdut i tornar sobre els seus passos no era una opció. Se sentia estúpid per haver fet allò, així que dirigí la mà cap a la butxaca per tal d’agafar el mòbil i fer servir el GPS quan s’adonà de que no hi era. Va palpar-se tot el cos pensant que l’hauria canviat de butxaca però no el trobava, tornà a mirar a la primera i aquest cop advertí un trosset de paper blanc on posava “puja tretze carrers més i pica al número vint-i-quatre”. Seria publicitat? D’alguna manera sabia que no però... Realment anava dirigit a ell? De la mateixa manera sabia que sí.

Així, va començar a caminar carrer amunt, aquest cop conscient d’on anava però encara sense saber per què. Se sentia buit i desmoralitzat, com si la seva existència tan sols consistís en formar part de l’etern moviment de les masses de persones de la ciutat, tot i seguir pensant que ell era l’únic capaç de sentir i pensar entre tots els homes i dones que el rodejaven. Mai es plantejava que la persona amb qui s’acabava de creuar pogués tenir una família a casa o ho pogués estar passant malament per qualsevol de les milions de raons per les que ho podria estar fent, encara que sabia que per a ells, ell era exactament el mateix. En aquells moments es definiria com algú neutre, algú que estava destinat únicament a ser usat per qui fos i pel que fos.

Li quedaven ja quatre carrers per arribar als tretze i el neguit començà a envair-lo, però alhora es tranquil·litzà pel fet de que les respostes es trobaven properes, o almenys allò era el que sentia. Hi havia una mena d’olor, de llum, de temperatura..., que l’advertia de que el final estava pròxim, però donada la situació en la que es trobava va decidir que el millor seria reprimir qualsevol sentiment d’esperança, ja que només podia conduir a una enorme decepció, i si d’una cosa estava segur era de que no podria suportar-ne una altra.

Llavors les cames se li van parar en sec, però no va ser fins dos segons més tard que el missatge arribà al seu cap. Tretze. Ja hi era, havia arribat al carrer indicat, i quan gira el cap per mirar davant de quin edifici havien frenat les seves cames advertí que era el numero vint-i-quatre. Mirà el paperet per confirmar que era el lloc adequat i sense pensar-s’ho dues vegades va picar el timbre. No era un edifici de pisos o oficines, de fet destacava per sobre dels altres ja que era fet de maons i la seva arquitectura no coincidia amb les construccions amb les que compartia carrer, semblava una mena de casa antiga però ben conservada.

La resposta a el truc es traduí en l’obertura de la porta. L’home s’endinsà a la casa amb indecisió i un cop creuà el llindar la porta es va tancar amb soroll intens que es va anar esmorteint per deixar pas a un silenci profund i tranquil amb comparació al tràfec del carrer. Hi havia algunes escales que desembocaven al rebedor, però just davant seu s’obria una porta doble a dalt d’uns escassos graons llargs i decidí que era allà on havia de dirigir-se. Els pujà amb una neguitosa seguretat i quan arribà a dalt i entrà a l’habitació es va sorprendre del gran que era, si només hagués vist la casa des de fora mai s’hagués imaginat que hi havia tant espai. La sala era com una enorme biblioteca, amb les parets atapeïdes de llibres fins al sostre i alguns més llençats pel terra juntament amb papers esgrogueïts per l’antiguitat. La resta de la sala estava buida, a excepció d’una taula amb dues cadires, una de les quals estava ocupada per una persona. Els seus passos eren lents, i just quan parà davant la cadira la persona el somrigué.

-Hola –digué amb una veu neutra, opaca, però ja no tan desconeguda com el primer cop que l’havia sentit.

-Tu... Tu ets qui va trucar fa dos dies. M’ho has fet perdre tot! –acusà mentre es tensava i la ràbia sorgia del seu interior.

L’acusat va fer un gest amb les mans demanant calma, adoptà un posat una mica més seriós i senyalà amb la mà cap a la cadira.

-Seu, si us plau.

L’home va seure lentament, sense deixar de banda la desconfiança cap a l’estrany.

-Qui ets i què collons has fet amb la meva vida, què va començar? –preguntà amb un to que no admetia res més que una resposta.

-Sóc... Algú, i no he fet res més que el que tu vas demanar.

-No recordo haver dit mai que em destrossessin la vida –va dir impacient.

-No, no vas demanar això. Recordes el que li vas dir a la teva dona quan vau discutir?

Va pensar en el moment de la baralla. Era trist però era el record més nítid i recent que tenia d’ella, ho recordava tot a la perfecció, cada paraula i atac, però no recordava haver verbalitzat cap petició a part de...

-Vull ser lliure –va dir l’estrany com llegint-li la ment -Això és el que vas demanar, llibertat.

-Però això no és llibertat, això és una maleïda tortura. No tinc res, ho he perdut tot –replicà amb una veu derrotada, gairebé plorosa. –Expliqui’m per què m’ho ha fet.

-La llibertat és una cosa complicada, molta gent la desitja i al igual que vostè, ningú la vol realment. Pensa un instant en la teva vida ara mateix: no tens família, dona, diners, feina... S’ha eradicat qualsevol rastre de la rutina en la que estaves sumit, s’han eliminat tots els lligams que tenies amb la societat. En definitiva, ets lliure.

Es parà a pensar en les paraules de l’estrany i va descobrir que tenia raó, però allò no era el que volia. Estava abatut, amb la mirada perduda.

-Però de la mateixa manera que tota la gent, suposo que el que en realitat volies és la sensació de llibertat, sentir que ets l’amo de la teva pròpia vida, i això es una cosa que jo no et puc donar.

-Llavors –va dir dirigint la mirada cap a l’estrany, -haig de seguir amb la meva vida com fins ara, sense cap descans? Sense canviar res?

-El que dic és que has de donar gràcies per poder seguir una rutina, però has de saber dur-la correctament. Gaudeix dels petits detalls com les torrades amb melmelada de cada matí, els moments de descans que tens al bus... Recorda per què estàs amb la teva dona, per què et vas enamorar d’ella. Ves fent petits canvis com anar una setmana de vacances, prova de parlar amb l’home de la parada del bus, intenta no treballar més del que et pertoca i pensa en la il·lusió que et feia estudiar la teva carrera...

Va estar en silenci una estona mentre reflexionava sobre el que acabava d’escoltar. Sempre havia tingut una visió molt gris del món, feia totes les coses perquè les havia de fer, punt. Però si bé això era cert, també ho era que de més jove havia tingut il·lusions, experiències, s’havia enamorat i un munt de coses més, però amb el pas del temps havia deixat tot això de banda fins al punt de sentir-se atrapat, tot i que ara se n’adonava de que era ell qui es tancava en un món on es negava tots aquests petits plaers. Estava disposat a canviar-ho tot, però hi havia una cosa molt important que el frenava.

-Ara ja és massa tard, no queda res del que tenia abans. Li agraeixo la reflexió però no tinc on aplicar-ho –digué recobrant la ràbia del principi.

-Bé, en realitat jo només t’ofereixo la llibertat, en qualsevol cas la decisió d’acceptar-la és teva. Encara pots recuperar el que tenies.

-Sí, sí, sí! Vull que torni tot –va dir sense pensar-s’ho dos cops i amb to suplicant. –Vull que torni... Si us plau.

Unes llàgrimes van rodolar per les seves galtes, va mirar a l’estrany i aquest el va somriure mentre assentia. Va tancar els ulls per tal de contenir el plor i es va adormir profundament gairebé sense ni adonar-se’n.

 

                        *                      *                      *                      *                      *

 

Es va despertar de cop, amb un lleu sobresalt, mentre comprovava que era al seu llit. El primer que va fer va ser mirar el ràdio rellotge, que marcava les sis hores i trenta-nou minuts. Llavors va recordar-ho tot des del dia que l’estrany l’havia trucat i amb por es girà poc a poc. La seva dona era allà, dormint amb ell, no s’ho podia creure. L’abraçà bruscament amb una explosió d’eufòria i amor mentre ella es despertava i es queixava sense saber ben bé que estava passant.

Quan per fi els dos es van llevar i van anar cap a la cuina per esmorzar i explicar-se el que sempre s’explicaven pel matí, ell li va dir que havia tingut un somni on ella no hi era, i que l’havia fet valorar la seva relació més que mai, tot això entre riures per les dues parts, i sense saber molt bé per què, en un moment va sorgir la idea de marxar una setmaneta de vacances. Van seguir així fins que ell va acabar de degustar la seva torrada amb melmelada i, com sempre, advertí que ja passaven cinc minuts de les vuit, així que es va acomiadar i va agafar la seva jaqueta.

Mentre caminava cap la parada del bus amb un somriure sincer, d’aquells que surten només quan no te n’adones que el tens, pensà en com tot tornava al seu lloc i s’alegrà. Encara no havia passat ni la meitat de la jornada, però se sentia lliure, era lliure, i valorà la seva rutina pensant en la gent que no podia tenir-ne una, se sentia un privilegiat. Va arribar a la parada, va seure i al seu costat estava l’home de cada matí. Mirà el cel, es cordà la jaqueta fins a dalt i es va decidir a dirigir-li la paraula:

-Quin ventet que fa avui, no creu?

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]