Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Súnions
Maristes Valldemia. Mataró
Inici: Camps de maduixes
Enigma mortal
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 El malson
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

—Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda, freda i mecànica.

—Relaxa’t i tanca els ulls, no sentiràs res… No és així Dr. Evans?

—Qui ets?—Va dir amb veu tremolosa, sense poder dissimular la seva por.

El doctor, però, no obtingué cap resposta, llevat d’una riallada inhumana, pròpia d’un home que havia perdut el seny. Va escoltar el xiulet que marcava el final de la trucada, però aquella rialla esgarrifosa continuava ressonant dins la seva habitació.

De sobte, la llum va començar a parpellejar i una flaire repulsiva, semblant a la que desprenen els cadàvers, va arribar als seus narius. En girar-se, es va trobar amb una escena pertorbadora que el va deixar amb la bilis a la boca. Ja no reconeixia el rostre de la dona amb qui havia compartit tants moments. El que abans havia estat una pell magnífica, ara s’estava descomponent, deixant a la vista els ossos que en un passat havien estat perfectes, sense cap indici d’una possible osteoporosi. Els seus llavis fins havien desaparegut i, al seu lloc, es podia veure una geniva de color de cendra. D’entre la riallada maníaca que encara era present, va aconseguir discernir una veu ronca que semblava provenir de la seva dona, que repetia dèbilment:

—40 49 22 0 -73 49 54 7, 40 49 22 0 -73 49 54 7...

El doctor, horroritzat, li va llençar els llençols, que era l’únic objecte que tenia al seu abast, a sobre, sense poder suportar aquell panorama tan esgarrifós ni un moment més. Es disposava a allunyar-se quan, al posar un peu a terra, va sentir un dolor agut a la planta del peu. El terra de la seva habitació estava cobert d’ampolles de whisky buides i trencades, «Mataria per una beguda». Abans de tenir l’oportunitat de mofar-se dels seus pensaments, va tenir la sensació que es produïa un terratrèmol i que s’ensorrava l’edifici. Però, en girar-se, es va topar amb el capó d’un cotxe que no havia vist des de feia un any, aquell maleït Mustang blau. Havia travessat la paret i ocupava la meitat de l’habitació. Cada vegada el tenia més a tocar, fent més clara la visió de l’estranya matrícula. Tots els esdeveniments conseqüents van esdevenir boirosos. De sobte, el mirall que hi havia a la paret d’enfront va caure i es va trencar en mil bocins, silenciant la rialla i provocant-li un despertar violent.

7 hores 3 minuts

El soroll del xiulet del despertador ressonava a l’habitació, substituint el malèvol riure. Coneixent el que es trobaria, es va girar, com sempre, per observar el buit racó on antany la seva dona havia reposat, recordant el tràgic accident automobilístic que va posar fi a la seva vida, feia ara 13 mesos i 24 dies. Absort en aquests pensaments, no s’havia adonat que l’alarma, la qual indicava l’inici de la seva feixuga jornada a l’hospital, continuava sonant. Es va dirigir cap a la seva cambra de bany amb el propòsit d’arranjar els seus pensaments amb l’aigua freda de la dutxa. Va fracassar en el seu intent d’evadir-se, ja que cada gota que queia sobre el seu cos era una injecció de records, el més clar dels quals era el de l’estranya matrícula. En sortir de la dutxa, conduït per un misteriós impuls, es va dirigir al seu despatx i va apuntar aquells peculiars números.

8 hores 32 minuts

En travessar les portes de l’hospital, va veure que se li apropava la seva assistenta. La seva expressió facial no indicava cap mena de satisfacció.

—Arriba tard. No haurà estat bevent un altre cop?

—Això no és de la teva incumbència, Natasha.

—Dr. Evans, com a neurocirurgià, és la seva obligació atendre una possible emergència, per més famós que sigui.

—Sí, sí… Per cert, vull que busquis què són aquests números.— Va dir, passant-li el paper en què havia apuntat els números d’aquella matrícula.

—46.27.144.189...?

—Efectivament.— Va acompanyar aquesta resposta amb un somriure triomfador.

—Si no m’equivoco, això sembla ser una adreça IP.

—El que sigui, vull saber què significa.

9 hores 18 minuts

El Dr. Evans feia veure que treballava mentre esperava, impacient, la trucada de la seva assistenta, bevent de la seva tassa preferida el seu carburant predilecte, el cafè. De sobte, es va sentir l’estrident so de l’intercomunicador, que va provocar que deixés anar la seva tassa, la qual es va trencar en mil fragments.

—Sí, Natasha?— Es va afanyar a preguntar.

—Dr. Evans, pel que fa a la tasca que m’ha encomanat, ja puc comunicar-li els resultats.


 

Capítol 2 El retorn
9 hores 22 minuts

La Natasha conservava l’intercomunicador enganxat a l’orella mentre escoltava el soroll que indicava el final de la trucada. Finalment penjà l’aparell tot preguntant-se què li passava al doctor. Allunyant aquests pensaments del seu cap, es va posar a treballar, ja que no li ho havia estat permès des que havia començat la jornada. Va tractar d’acordar els últims detalls de la xerrada que el doctor havia de donar aquella tarda però, com era d’esperar, una vegada més va ser interrompuda. Es van sentir unes corredisses i una sèrie de crits provinents del fons del passadís. La Natasha, irritada, va sortir a veure qui era l’ésser que provocava aquell enrenou i que l’havia privat de dur a terme les seves prioritats, tot i que ja s’ho veia a venir. Va aconseguir discernir una taca de color blanc que passava a tota velocitat per davant seu. No sabia per què estava sorpresa.

—Evans?!

—Natasha, just la persona que volia veure.—Va dir mentre parava en sec i girava tan ràpidament com la força cinètica que havia acumulat en la seva correguda li permetia.—Vull que cancel·lis totes les cites que…

—QUÈ?!—El va interrompre la Natasha.

—Que vull que cancel·lis...

—Ja t’he escoltat, però has de donar una xerrada molt important a la universitat...

—Inventa’t una excusa, per cert, vés a netejar el meu despatx.—I, dit això, va engegar a córrer un altre cop, deixant a la seva assistenta fent un gest groller cap al lloc on el doctor havia estat.

Què s’havia cregut? Ella no havia malgastat quatre anys de la seva vida estudiant una carrera perquè un neurocirurgià narcisista i egocèntric li digués que havia de netejar el seu maleït despatx. Tanmateix, va emprendre el camí cap allà, ja que no tenia cap intenció de perdre el seu treball.



9 hores 32 minuts

El terra estava cobert de trossos de ceràmica i de cafè Kopi Luwak, un dels més cars del món; era gairebé repugnant com podia ser de malgastador l’Evans. Tots els papers, que suposadament havien d’haver estat firmats, estaven escampats per tot arreu, s’havia deixat l’ordinador obert i la cadira havia caigut cap enrere, probablement a causa de la gran cursa que s’havia muntat l’eminent neurocirurgià. Després de l’escena que el doctor havia causat uns minuts abans i el quadre que se li presentava en aquells moments, l’única conclusió a la qual va arribar la Natasha era que estava ebri. Uns moments després, però, va recordar les últimes paraules que li havia dirigit al seu superior per l’intercomunicador i va lligar caps. Així doncs, es va dirigir cap a la porta per perseguir-lo, tot deixant el despatx en aquell estat caòtic. Era conscient de la possibilitat de ser despatxada per fer-ho, ja que, com a assistenta, no era de la seva incumbència, però havia d’aconseguir que el doctor es prengués les seves responsabilitats seriosament i, a més, volia apagar aquella guspira de curiositat que li havia sorgit. Va agafar el primer taxi que es va trobar i li va ordenar al conductor que es dirigís cap a la New York Public Library, l’origen de l’adreça IP que el seu cap li havia ordenat rastrejar, la qual no havia estat una tasca especialment difícil gràcies als nombrosos cursos d’informàtica als que havia atès.



***



9 hores 57 minuts

Quan va girar l’última cantonada amb el seu Tesla Model S, l’Evans es va trobar davant d’un edifici molt semblant al temple grec de Súnion, del que tant li havia parlat el seu amic Bacili, el qual era professor d’història a la universitat Harvard. Quan va aparcar, una gran massa de gent es va formar al voltant del seu cotxe i no va poder evitar deixar escapar un somriure, ja li era igual si l’admiraven més pels seus cotxes que pels seus llibres, només volia tenir la certesa que algú l’apreciava. Va mirar el paper on havia escrit la direcció que li havia donat la seva assistenta. Gràcies a la seva labor seria capaç de desxifrar el seu malson o, com a mínim, estar a un pas menys d’esbrinar el seu significat. Es va dirigir cap a la New York Public Library, l’interior de la qual sempre li havia recordat al menjador de Harry Potter. Es va encaminar cap a la sala multimèdia a la recerca del seu ordinador, estava eufòric, per fi podria vèncer la veu maníaca. Va consultar en un plànol on es trobava l’ordinador número 17 i es dirigí al seu destí. Finalment, va localitzar el que era en aquells moments el seu salvador i, amb un gran entusiasme, va engegar el dispositiu. O això era el que creia que havia fet, perquè, quan va retirar el dit de l’interruptor d’engegada, la pantalla va romandre apagada. De sobte, un dels llibres de la prestatgeria del darrere va caure, donant lloc a la seva assistenta.

—Natasha? Què hi fas tu aquí, no hauries d’estar treballant? M’has estat perseguint?!

—Dr. Evans, les seves accions i els llocs on va no són de la meva incumbència, però sí que ho són mantenir la seva reputació en el centre mèdic i garantir la coordinació i el bon funcionament de l’hospital. Així que, tècnicament, estic exercint la meva feina a la perfecció.

—Però com has sabut que estava aquí?

—Em temo que el seu estat d’ebrietat no li permet pensar amb claredat, però li recordo que he sigut jo qui ha esbrinat el significat d’aquells números que…

—Espera, espera… M’estàs dient borratxo?

—Doncs sí, i et recordo que avui tens una xerrada amb la...

—La xerrada és la que tindré jo amb tu!

—Xxt!— La bibliotecària es va unir a la conversa.

—Una mica de respecte que sóc famós.— La funcionària pública es quedà perplexa davant d’aquella resposta.

—Ja me n’encarrego jo, el seu estat mental no és el més òptim.— Va interrompre’ls la Natasha amb l’esperança de posar fi a aquella discussió, ja que tots els caps s’havien girat i els estaven mirant atentament.— A més, ja hem acabat d’utilitzar l’ordinador.— I, tot seguit, va agafar l’orgullós doctor pel braç amb la intenció de sortir d’allà com més aviat millor.

—S’ha acabat l’espectacle!— Va cridar el doctor als curiosos que els estaven observant, àvids d’una mica d’emoció dins les seves avorrides vides.

—Que no sabeu llegir?— Va tornar a intervenir la bibliotecària rondinaire.

—Què?— Van respondre a l’uníson.

—En aquell cartell posa clarament que aquest ordinador es troba fora de servei, d’aquí a tres hores el portaran a la deixalleria.

Quan l’estrambòtica parella es va girar, van poder observar com, efectivament, hi havia un cartell al costat de la computadora que ho confirmava. Va ser en aquell moment quan el doctor es va adonar de l’aclaparador silenci que regnava a la biblioteca, va començar a suar i li va semblar que la temperatura havia pujat immesurablement. S’havia esfumat qualsevol esperança de desfer-se dels malsons.

—Per cert, abans de marxar vull que recolliu el llibre que heu tirat.

Si el doctor no s’hagués sentit tan abatut, li hauria donat una bona resposta relacionada amb aquella gegantina berruga que tenia al mig del nas. Quan la Natasha es va girar per agafar el llibre, un noi d’uns quinze anys es va xocar amb el doctor. Semblava nerviós i espantat i, quan l’anava a reprendre, el nen li va ficar la mà a la butxaca i se’n va anar corrents. Espantat per la perspectiva que aquell mocós fos un possible carterista, va revisar la seva butxaca, sentint una onada d’alleujament en localitzar la seva cartera. Davant la seva sorpresa, també va notar la presència d’un objecte no identificat. Quan el va treure de la butxaca de la seva bata va descobrir un post-it rosa on hi havien dibuixats una sèrie de gargots: "١٨-١٢-٢٠١٥". Estava tan immers en desxifrar aquells estranys símbols que no es va adonar de la presència de la seva assistenta just al seu costat.

—No sabia que entenia l’àrab.

—Què?— Va preguntar l’Evans sobtat.

—El paper, són números àrabs.

—I què hi posa?— La Natasha amb prou feines va dissimular un somriure.

—Pensava que era més intel·ligent, doctor.— L’al·ludit la va mirar amb un deix d’odi.—Són números, una data, en concret; el divuit de desembre de dos mil quinze.



La Natasha, en notar que la mà del doctor començava a tremolar i que li corrien gotes de suor pel front, va arribar a pensar que es desmaiaria. De sobte, va recuperar el seu componiment, com si s’hagués posat una màscara, i va emprendre la marxa cap al seu Tesla Model S.



3 hores 18 minuts

El doctor es trobava assegut al llit, sol, amb un full de llibreta entre les mans. Havia tornat a tenir aquell malson, però aquesta vegada havia aconseguit recordar-se dels números que sempre li deia aquella abominació, la qual era incapaç d’anomenar “dona” després de veure-la en aquell estat espantós. Aquells maleïts somnis s’havien tornat més freqüents i ell, més esgotat, no sabia quant de temps podria mantenir la seva màscara. Es mostrava més fred i distant amb tothom, sobretot amb la Natasha, amb la qual actuava com si els esdeveniments de la biblioteca no haguessin ocorregut. De fet, ella no semblava gaire interessada en el seu benestar emocional, probablement només li importava que estigués viu per complir amb les seves obligacions a l’hospital. L’única persona que semblava preocupar-se era el seu amic Bacili, les visites del qual havien esdevingut més assídues. S’havien conegut en una conferència a Londres i ràpidament havien començat a comparar les peripècies dels seus respectius oficis, l’un com a doctor i l’altre com a professor.

No va tornar a agafar el son durant la resta de la nit i, abans que se’n pogués adonar, havia arribat l’una de la tarda, hora a la qual havia estat obligat pel seu amic a sortir del llit i passar l’estona amb ell. Va deixar el paper sobre la tauleta de nit i se’n va anar a obrir la porta, aturant-se uns segons per preparar el seu somriure fals. En Bacili li va oferir una cervesa, el que significava que devia veure’s patètic, tenint en compte que el seu amic li acabava d’oferir ALCOHOL a ELL. Es van asseure a la taula de la cuina i es van posar a xerrar, va ser agradable, el doctor gairebé es va oblidar dels seus problemes, gairebé, fins que va arribar la pregunta.

—Com van els malsons?— Es va congelar, què havia de dir? Que estava obligat a veure a la seva dona morir nit rere nit? Que hi havia nits en les quals no dormia en absolut per por a tenir-ne?

—Bé.

—És clar.— El professor no semblava conformar-se amb aquesta resposta, però sabia que no aconseguiria treure-li res més al seu amic. —Ha aparegut alguna cosa nova?

—No.— Però, llavors, al doctor se li va acudir que potser el seu amic el podria ajudar a desxifrar el misteri dels números.— Un moment.  

L’Evans esperava expectant el veredicte del seu convidat. Havia estat ponderant aquell mateix paper tota la nit, girant-lo i tornant-lo a girar esperant que hi aparegués la solució com per art de màgia, no ho havia fet.

—Són coordenades.— El doctor estava tan capficat en els seus pensaments que no el va sentir.

—Què?— Ara el professor l’observava amb aquella mirada de pena, com si s’estigués a punt de trencar, com odiava aquella mirada.

—Que són coordenades.
 

Capítol 3 El final
14 hores 11 minuts

La Natasha es trobava a la cafeteria de l’hospital quan va rebre la trucada del professor de Harvard, fet que la va sobtar, ja que tan sols havien mantingut una breu conversa. L’única raó per la qual s’havien intercanviat els seus respectius números de telèfon era que sempre l’havia vist molt proper a l’Evans, el qual podria arribar a ser-li útil per localitzar-lo quan faltava massa al treball.

—Sí?

—No sé si se’n recordarà de mi, Natasha, però sóc el professor Bacili de Harvard.

—Sí, me’n recordo, què puc fer per vostè?

—Per mi res, ara bé, l’Evans necessita companyia. He estat una estona amb ell però he hagut de marxar, ja que tinc obligacions per atendre a la universitat.

—Sense ànim d’ofendre, professor, trobo que el doctor no és un nen de tres anys, encara que a vegades actuï com a tal. A més, atendre’l fora de les instal·lacions de l’hospital no entra dins el meu salari.

—Miri, aniré al gra, el xaval va de mal en pitjor. Fa la impressió que està constantment ebri, la qual cosa és molt probable. Avui mateix m’ha dit no-sé-què d’unes coordenades i crec que s’està tornant boig.— Després d’un llarg silenci, en Bacili va decidir atacar amb un altre argument.— No creu que tot això podria ser perjudicial per a la reputació de l’hospital?

—Per qui em pren? Per una persona que només pensa en el negoci i els beneficis?— Va contestar la Natsha, dolguda.

—… Sí?

—Era una pregunta retòrica, professor.



14 hores 40 minuts

Mentre conduïa, l’assistenta revisava mentalment la llista de tasques diàries a realitzar, tot penedint-se de la decisió d’anar a fer de mainadera del seu superior. En el seu embadaliment quasi li passa per sobre a un innocent vianant, el qual passava per un pas de zebra. Bé, era probable que la part del pas de zebra fos una casualitat, ja que a la mà esquerra sostenia una ampolla d’Scotch. Quan va sortir del cotxe per anar a disculpar-se es va adonar que l’home, que olorava com una licoreria, era ni més ni menys que l’eminent neurocirurgià, el qual, últimament, també s’estava guanyant el títol de patètic.

—Què collons fots?— Va balbucejar quasi inintel·ligiblement el doctor, mentre bevia un altre glop de la seva beguda.

—T’intento ajudar.

—No ajuda necessito, merda, no necessito ajuda.

—Ja.— I, tot seguit, el va agafar discretament pel braç i el va conduir cap al seient del copilot. Increïblement, l’Evans no s’hi va resistir.



15 hores 01 minuts

Mentre el doctor agafava taula a la cantonada més allunyada del bar Shawarma, la Natasha demanava un got d’aigua amb la intenció de desembriagar-lo. Mentre s’apropava a la taula, l’Evans ja preparava la seva màscara i una bona excusa per anar-se’n i descobrir què era el que feia aquelles coordenades tan especials.

—Mira, me n’he d’anar.— Va dir l’Evans, el qual ja havia recuperat una mica el seny.

—De veritat creus que et deixaré marxar tan fàcilment?

—He d’anar al lavabo.

—Doncs estàs anant cap al sentit contrari.

—No penso pixar en aquest bar fastigós.

—Per què no?

—Perquè no porto el meu desinfectant.— La Natasha no va poder evitar sospirar exasperada.

—Seu.

—Qui és el cap aquí?

—Pot ser que siguis el meu superior, però val més que deixis d’actuar com si et poguessis ocupar de dirigir-me si ni tan sols ets capaç de cuidar de tu mateix.— El neurocirurgià, en estar privat de força, va haver de tirar la tovallola i asseure’s.

—Així doncs, cap a on et dirigies?

—Abans que m’atropellessis?

—Exactament.— Va dir la Natasha amb un somriure que vorejava aquell d’un maníac.

—A fer la micció.

—D’acord.— L’Evans la va mirar esperançat. —Ara digues-me la veritat.— I, llavors, es va desinflar visiblement.

—Anava a un cementiri.

—Hauria de trucar un psiquiàtric?

—Té una explicació. Veuràs, fa temps que tinc un malson recorrent on passen moltes coses estranyes.

—Té això alguna cosa a veure amb l’espectacle de la biblioteca?—El doctor va sacsejar el cap afirmativament.

—Bé, doncs sempre hi apareix una dona que repeteix uns números i resulta que aquests números són coordenades que porten a un cementiri, fi.

—Com ho saps?

—Ho vaig buscar al Google Maps.

—I qui és la dona?

—No ho sé.—Va mentir l’Evans.

—Ja, és clar, i els elefants volen.

—És la meva dona.

—No sabia que estaves casat.

—No… Vull dir… potser?

—Potser?

—Va morir el divuit de desembre de dos mil quinze. En un accident de trànsit. Conduïa un Mustang blau.— Va fer una pausa per agafar aire, no podia demostrar debilitat davant la seva assistenta, no podia posar-se a plorar.— Un camió no va frenar a l’stop, aquell subnormal només va estar condemnat a presó durant dos anys.— Sense cap altra mena d’opció, la Natasha va accedir a portar-lo al cementiri.



16 hores 34 minuts

A cada petjada, ambdós sentien que el buit que se’ls havia format a l’estómac es feia més gran. Acabaven de travessar una gran porta de ferro on hi havia inscrit el nom “St. Raymond New Cementery” i es dirigien cap a un punt exacte marcat per uns números escrits en el paper que el doctor portava a la mà. A primera vista, la làpida era com totes les altres, grisa i trista. Donant-hi un altre cop d’ull, però, no hi havia res inscrit, excepte un estrany símbol semblant a un arbre.

—Què és aquesta cosa?

—No és aquest el símbol que hi ha en aquell magatzem abandonat uns blocs més enllà de l’hospital?



17 hores 11 minuts

El terra de grava cruixia sota les rodes del cotxe, espantant un grup de coloms innocents que menjaven les restes de l’esmorzar d’algun marrec descuidat. Un cop van haver estacionat el cotxe i van haver descendit, van localitzar aquell estrany símbol sobre una gran porta i s’hi van endinsar. En un principi, l’estança es trobava en una foscor gairebé total, no podien discernir ni les palmells de les seves mans. De sobte, els llums es van encendre i una veu neutra i opaca va ressonar al magatzem, una veu que l’Evans coneixia perfectament.

—Me n’alegro de tornar-te a veure, doctor. Relaxa’t i tanca els ulls, no sentiràs res… Ara et toca a tu.

L’última cosa que van sentir l’Evans i la seva assistenta abans de desmaiar-se va ser una riallada maligna, idèntica a la dels somnis del doctor.



17 hores 27 minuts

L’Evans intentava desfer-se de les cordes mentre vigilava la perifèria en cas que l’ofuscat tornés. La Natasha encara no havia obert els ulls i això l’estava posant nerviós, es començava a témer el pitjor. Si la mort tingués una olor, seria la flaire que desprenia aquell magatzem. De sobte, es va sentir el grinyol de les rodes d’un carretó, el qual, quan el doctor s’hi va fixar, va descobrir que estava compost per dues safates, com els que s’utilitzaven al quiròfan. El doctor tenia un mal pressentiment. El que el va sobtar més, però, va ser la persona que portava el carretó, era com tret d’un malson. La meitat del seu cos s’estava descomponent, deixant entreveure alguns ossos i músculs. La seva cara també s’havia vist afectada, una meitat estava tan desfeta que deixava a la vista el globus ocular complet. L’engendre es va apropar a la Natasha i li va donar una bufetada que va provocar que es desvetllés de cop i que se li escapés un crit de dolor. Seguidament, l’ésser va apropar la seva cara a la de l’Evans i va deixar els seus nassos a uns mil·límetres l’un de l’altre.

—T’ha quedat molt bé aquesta disfressa.— L’engendre es va riure. —Què és això, alguna classe de broma? Una càmera oculta d’un d’aquells programes estúpids de la tele?— El monstre va agafar un bisturí del carretó i el va clavar a la cuixa del doctor, el qual amb prou feines va evitar deixar escapar un xiscle. —Què vols de mi? Diners?

—L’únic que vull és revenja. Vull que paguis pel que em vas fer fa 15 mesos i 12 dies. Per què fas aquesta cara? No te’n recordes? La veritat és que no m’estranya, estaves tan borratxo que em sorprèn que haguessis arribat a l’hospital. Creus que m’importa que la teva dona s’hagués mort aquell mateix dia? Jo no sóc un conill d’índies amb el que pots practicar experiments estranys per reviure els morts!

—Mai vam experimentar amb persones!— La Natasha es va girar cap a ell sorpresa, va obrir la boca, però l’abominació se li va avançar.

—Estaves tan desesperat per reviure la teva dona i tan anat per culpa de l’alcohol que no se’t va acudir cap millor idea que injectar-me aquell maleït sèrum…

—El sèrum Rezirèksyon es va desenvolupar amb l’única intenció de salvar vides.—Va interrompre el doctor.

—Aparentment no va funcionar. En un primer moment, la radiació gamma, que suposadament havia de permetre al meu cos regenerar-se a ell mateix, va provocar que aquest es comencés a desfer. Més tard, però, el sèrum va tenir els efectes que us esperàveu, em va mantenir viu i permetia que el meu cos es refés constantment, continuant desfent-me a la vegada, és clar. El resultat, l’abominació en què em vaig convertir.  

En aquell moment l’Evans va entendre per què la Natasha havia estat tan silenciosa durant tota la conversa. En un tancar i obrir d’ulls s’havia aixecat, i havia arrencat el bisturí de la cama del doctor, aquest no va poder evitar deixar escapar un insult. L’assistenta va tallar les cordes que l’estaven immobilitzant i es va disposar a atacar a l’engendre. Com un raig de llum li va fer un tall de banda a banda del coll. Es va girar alleujada amb un somriure triomfal a la cara però, abans que el doctor pogués advertir-la, l’abominació va agafar un trepant del carretó, utilitzat per perforar el crani dels pacients, i li va clavar al bell mig de la nuca. Tot havia passat tan de pressa que el doctor va tardar uns segons a avaluar la situació. La seva assistenta estava morta. Només se sentia el soroll de la pluja repiquetejant sobre el sostre. Pluja. H2O. De sobte li van venir a la memòria imatges de rates de laboratori desfent-se en beure aigua. Va arrencar a córrer cap a l’exterior aprofitant el moment de confusió. El monstre no semblava escoltar la pluja, per a ell només existia el seu objectiu. Quan van haver sortit a l’exterior l’Evans no es va parar a mirar enrere, simplement va continuar corrent, escoltant els crits d’agonia d’una persona que ell havia destrossat.



2 hores 56 minuts

Tot al seu voltant era confús i borrós. D’alguna manera havia anat a parar a una comissaria. Al seu voltant sentia xiuxiuejos neguitosos, no entenia el que passava. Finalment, un agent se li va apropar demanant-li que els expliqués el que havia passat un altre cop, que hi havia més gent interessada a conèixer la seva història. El doctor no ho entenia, no havia quedat clar? Tan difícil era d’entendre que una persona, que havia quedat mig desfeta per culpa seva, hagués assassinat la seva assistenta i hagués mort a causa de la pluja? No obstant això, els ho va tornar a explicar sense excloure cap mena de detall, amb l’esperança que aquest cop fossin capaços d’entendre-ho.  



17 hores 2 minuts

Havia sigut un dels millors neurocirurgians del país, però ara només era escòria. Dos mesos després de l’incident es trobava tancat al NYS Psychiatric Institute. Es veu que havia estat absoltt de tots els càrrecs per bogeria. Quan els policies havien tornat a l’escena del crim, només havien trobat el cadàver de la Natasha sobre un bassal de líquid escarlata. Sense testimonis ni proves i amb una història digna de Patrick Bateman, l’havien titllat d’esquizofrènic i psicòpata i l’havien tancat dins aquell infern. Tot i això, no havia fet res per demostrar que estaven equivocats i que ell no estava tocat de l’ala; s’ho mereixia, es mereixia allò i molt més. Ell era l’únic culpable del que els havia passat a la Natasha i a l’home del qual mai havia arribat a saber el nom, havia destrossat, no només les seves vides, sinó les de totes les persones que els envoltaven. La persona que s’hagués inventat els finals feliços realment no sabia res de com funcionava el món.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]