Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
_victor_perez_
IES de La Jonquera. La Jonquera
Inici: Marina
Psicodèlia
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Punt de partida
     Però no, no es tractava de cap segrest com els que surten en aquelles sèries policíaques a altes hores de la nit com molts col·legues imaginaven ni molt menys. Recordo perfectament aquell dimecres al matí esmorzant al balcó de l’àtic amb el meu barnús rosa i la meva tassa de cafè dolent de supermercat, fumant mentre pensava, amb la mirada perduda entre el fum i la boirina de primera hora, quin sentit tenia seguir bevent aquell fastigós líquid marró amb gust d’aigua amarga de l’aixeta, seguir aguantant la hipocresia de la gent que m’envolta, anant a estudiar cada matí de vuit a una i sortir a corre-cuita de la facultat, travessar mitja ciutat i arribar a la feina; acabar a les nou i, ja de manera més assedegada, tornar a casa sense ganes ni temps de fer res, ficar-me al llit, tancar els ulls i desitjar que no soni mai més el despertador.

I jo ara et pregunto a tu, que de fet ni sé qui ets, però et veig escoltant-me amb esma, com si gaudissis, tota bocabadada, d’aquesta infeliç vida meva: valia la pena seguir vivint així? Em resulta estrany estar-te explicant-te tot aixó, no m’obro tan fàcilment a la gent però juraria que et conec de tota la vida si no fos perquè és la primera vegada que ens trobem.

Però saps per què estem aquí parlant? Perquè aquell dimecres al matí, després d’acabar-me aquella cigarreta i de llençar la burilla encara encesa pel balcó, em vaig respondre la pregunta que t’he fet abans i vaig decidir que la meva mare no em va tenir perquè fos un esclau del sistema sense vida pròpia, privat de llibertat com si fos un animal, sóc massa jove com per estar perdent-me totes les experiències que la gent de la meva edat té.

A les nits, abans d’adormir-me, només feia que pensar com poder posar fi a aquesta vida, plantejant-me sempre com a primera opció el fet de llançar-me pel balcó; deu pisos en caiguda lliure, només uns segons i ja estaria, l’asfalt seria el botxí que m’alliberaria, deixant plasmada una escena grotescament macabra, digna d’una obra de Pollock.

No em jutgis amb aquesta mirada, noia, que sempre acabava descartant aquesta alternativa, no volia morir encara!

Va ser un dia a la universitat que en Jaume em va obrir els ulls. S’havia comprat una furgoneta, d’aquestes noves alemanyes, d’un color vermell llampant. Jo em moria de ganes per pujar-hi i provar-la així que vam quedar aquella mateixa nit al sortir de treballar.

Quan vaig arribar a casa d’en Jaume em va oferir una copa de whisky escocès, —era del bo eh, ja es notava—. Ell era a la cuina amb uns talls de paper que semblaven segells, però en veure que m’apropava els va guardar a corre-cuita a la butxaca de la camisa. No vaig fer-ne gaire cas i vam baixar per fi a provar la furgoneta abans que es fes més tard. Des de petit desitjava tenir una furgoneta, tot i que les d’ara són més modernes i més còmodes.

Mentre el semàfor de torn ens il·luminava la cara de color vermell, em van venir al cap els segells que s’havia guardat i li vaig deixar anar, així com qui no vol la cosa. Al principi es va fer el desentès, però finalment, després de molt insistir em va dir que m’ensenyaria què era. Volia que tornés al garatge de casa seva i així ho vaig fer.

En aparcar la Volkswagen T3, no vam baixar, en Jaume va encendre el llum i es va posar la mà a la butxaca. No eren segells, què eren aquells dibuixets d’un sol somrient? Ja pots imaginar la meva cara de no estar entenent res, ben confós. Va dir-me: —Saps què és això, noi? Això és el nou pa de Crist, les vertaderes portes del paradís, els passatges per al viatge més boig que faràs mai.

M’ho havia de posar a la llengua i ja està, la meva ment estaria en un altre món mentre que el meu cos seguiria al mateix lloc. Acabava de trobar l’oportunitat d’escapar-me de la meva monòtona i fastigosa vida, saps?

Capítol 2 Pandora
Et seré sincer, no sé com és que estic viu, suposo que gràcies a ella. Bé, continuo explicant-te fil per randa, o almenys faré l’intent, doncs aquells set dies i aquelles set nits foren d’un altre món, quelcom abans viscut i gairebé impossible d’entendre però espero que arran de les meves anècdotes puguis fer-te una vaga idea de què va succeir.

Va passar una setmana fins que vaig tornar a quedar amb en Jaume, decidint no anar a classe aquell dia i jo ja veuria si anava a treballar o no… Era un dia plujós, on tot un exèrcit suïcida d’afilades i fredes gotes avançava imparable, amb el vent de comandant, empenyent-les violentament contra la gent desprotegida que corria pels carrers intentant fugir d’aquell incessant i humit bombardeig.

Aquest cop va venir ell a casa i jo, poruc de mi, encara guardava aquella nova droga al calaix de la tauleta de nit, tancada sota pany i clau (manies estúpides d’un desequilibrat mental que ves a saber de què tem, vivint sol), amb por potser a fer una passa en fals i caure massa d’hora en la temptació, obrint aquella mena de caixa de Pandora que vés a saber quins mals irreversibles em portarien. Tot i que ben mirat, què més podia anar-me malament? De debò tenia alguna cosa a perdre?

En Jaume era assegut al sofà fent avions de paper amb els meus apunts inútils de classe que acabarien sortint per la finestra l’un darrera l’altre, omplint la vorera de fulls blancs perfectament doblegats i plens de gargots i d’aquella horrorosa lletra que faig. A l’entrar havia deixat les claus de la furgoneta al cim de la taula, llençades amb menyspreu abans d’escarxofar-se a fer manualitats com si fos un nen petit. Vaig trobar que aquella era l’oportunitat per començar de zero, el moment ideal per descobrir nous horitzons.

Vaig anar cap a l’habitació tot decidit, autoconvençut de què era l’hora d’agafar el que era necessari i marxar.

A l’entrar per la porta, sabia que tot el que agafés no podria omplir el buit que tenia dins, era tan inútil com intentar conservar una bola de neu per tal de no enyorar l’hivern en ple estiu. Així doncs, cínicament, gairebé com el mateix Diògenes de Sinop, vaig decidir que no m’enduria res material, no em caldria, només m’enduria aquell petit tresor que ben guardat tenia. Vaig palplantar-me davant seu i amb posat seriós li vaig fer una oferta que no podia rebutjar, sentint-me el protagonista d’aquella pel·lícula de feia uns anys de l’americà aquell… Com es deia? Ara no em sortirà el nom… Tant és, ja em vindrà. Continuo que no acabem.

Així que de manera poc premeditada, de forma impulsiva, vaig dir-li que es quedés el meu petit àtic al bell mig rovell de l’ou de la ciutat a canvi de la seva furgoneta. Ell no sabia que tot i que rebutgés aquell tracte, l’hauria d’acabar acceptant, perquè les claus de la seva nova adquisició amb rodes les tenia jo. La seva cara era de desconcert, intentant encaixar les peçes d’aquella rocambolesca situació. Però en Jaume va trigar molt a decidir-se, incapaç de pronunciar un mot, i així mirat, amb la perspectiva del temps, crec que el puc arribar a entendre. No va ser el cas. Aleshores, impacient, vaig sortir corrent, deixant la porta oberta de bat a bat, saltant els esglaons de tres en tres, tot això abans de sentir la resposta del pobre Jaume. Això, la pel·lícula es deia El Padrino, quin cap aquest el meu…

Vaig posar-me en marxa aquella tarda de maig, sense rumb preestablert, seguint el meu instint vesànic. Estava posant la primera pedra d’aquell viatge que he de reconèixer que se me'n va anar de les mans. Vaig sortir del caos de l’urbs, fugint de manera misàntropa de la gent, de l’ineludible rutina, de totes les cadenes que la vida et posa, lligant-te de peus, mans i coll. Cada quilòmetre que avançava sota aquell aiguat que anava amainant a poc a poc sentia dins meu com trencava aquests lligams amb la societat, alliberant-me del món sense saber que acabaria essent presoner de la meva pròpia ment.

Al vespre ja havia conduït un parell o tres d’horetes, parant a emplenar el dipòsit i comprant alguna cosa per menjar. Vaig decidir aparcar a l’entrada d’un bosc, la meca de la solitud, emplenant els pulmons d’aquella olor a pi barrejada amb terra humida, respirant tranquilitat. Era el moment de pujar a bord d’aquell coet que em faria abandonar la Terra. Ja amb la dosis a la mà, no vaig dubtar i me la vaig posar a la llengua, combregant, fent el primer sopar en comptes de l’últim, sol, sense la companya del apòstols, amb LSD i cervesa de marca blanca en lloc del pa i el vi.

Però allà no passava res estrany, em sentia estafat i decebut, reflexionant si en el fons valia la pena fer això que feia, llençant per la borda la meva vida. Vaig rebuscar entre els cassets que tenia en Jaume i vaig posar-ne un de Jefferson Airplane. L’escoltava ,estirat a la part del darrere,  mirant el sostre amb el llum encès, perdent-me en aquelles notes tan perfectes —mira que eren bons aquests, quin baix…— fins que va acabar-se la cinta. Em vaig fixar en un casset de Jimi Hendrix. Així que em disposava a canviar-lo, però a l' aixecar-me la guantera estava gairebé a tres metres de mi, allò començava a fer els seus efectes. De manera maldestre vaig aconseguir trobar i posar la cançó, però al mirar-me les mans em vaig espantar, les tenia el doble de grans, no entenia res. Ja era de nit però el petit llum de la furgoneta semblava l’astre candent més gran de l’univers, cegant-me per complet en un esclat resplendent que em va fer apagar-lo d’un cop de puny, trencant la bombeta i fent-me un petit tall d’on la sang que brotava semblava un gran torrent roig carmesí. El pànic s’apoderava de mi, la meva part més irascible aflorava de manera involuntària, sense que jo pogués fer-hi res mentre de fons sonava All Along the Watchtower.

Va ser llavors que d’entre la penombra de la nit aparegué ella, apropant-se cap a mi, i jo, mort de por que estava, no podia reaccionar.
Capítol 3 Inversemblança
Va tocar al vidre, amb la intenció d’entrar, mentre que jo restava immòbil al seient sense saber com reaccionar. Vaig incorporar-me física i mentalment quan tornà a picar a la finestra. A l' obrir la porta l’alba del matí va omplir de llum aquella furgoneta, arribant fins als llocs més recòndits i deixant una lleugera olor a sal, estranya, tan lluny del mar ara que ho penso, tot i que llavors no vaig donar-li gaire importància. Els meus sentits estaven massa alterats i el meu cervell era incapaç de discernir entre el que era real i el que no, cosa que em va fascinar perquè era com una finestra oberta des de la qual tots els esdeveniments que succeïen semblaven reals però no hi havia ningú per confirmar-m'ho. Heus aquí que l’arribada d’aquella noia em va alegrar, era just el que necessitava, tot i que vés a saber què passava pel meu cap en aquell moment que vaig morir-me de por. 

Ja amb la porta oberta i amb la mirada desencaixada, no vaig atrevir-me a dirigir-me a ella. Vaig sortir corrents, sense direcció predeterminada fins a arribar al mig d’un camp Em vaig estirar entre els verds brots i les roselles primaverenques, mirant com corrien els núvols mentre el vent els perseguia, formant i de deformant aquells anyells i jo, suposo que ja amb els efectes d’aquella substància més minvats, intentava recordar en quina part d’aquesta història vaig perdre l’argument primari, aquell que m’havia dut fins on era, lluny de la meva vida.

Mentrestant el Sol matinal de la primavera tardana em molestava, i sentia en aquella verda i solitària esplanada una claustrofòbia incomprensible a ulls del que va serè. Vaig alçar-me i era allà, en un extrem del camp, palplantada mirant-me, fins que s’apropà. 

—Em dic Marina.— va dir trencant l’ensordidor silenci i conservant la distància a unes passes de mi. —Sé que no estàs en l’estat més òptim i potser no t'enrecordaràs de mi— seguí ella mentre que jo era incapaç de pronunciar un sol mot, amb la mirada clavada en el seu cabell ros mogut per l’aire. 

Són importants les llacunes que tinc d’aquella setmana, on la línia temporal va veure’s alterada, causant així en mi una sensació molt difícil de descriure, trencant  la línia divisòria que separa en aquesta història la bogeria i la raó. Sé que vaig passar una setmana perquè m’ho han dit aquí, perquè jo hagués jurat que no van transcórrer més d’un parell de dies. 

Vaig tornar a la furgoneta amb ella, i la vaig convidar a prendre d’aquella substància junts, però a mesura que aquella sensació tornava al seu punt més àlgid, notava com la Marina no es veia presa per aquell efecte, potser perquè no en va consumir. I jo, mig mort a la part de darrere contemplava aquell somriure que no se li esborrava de la cara, perenne des del primer dia que la vaig conèixer. Sense poder discernir entre el dia i la nit, capficat en el meu món interior, els fets més inversemblants que poguessin succeir semblaven tots reals, causant en mi un maremàgnum d’emocions incontrolables que em posseïen sense que jo pogués fer-hi res. 

Cert dia, no puc recordar quin, va començar a dir-me que canviéssim de lloc, que ja n’estava cansada de la vida silvestre i jo, com un xai que és guiat pel seu pastor, no vaig dubtar ni un sol moment en fer-li cas. S’assegué de copilot, mentre que jo no sé ni com podia conduir en l’estat que estava, fent-li cas en totes les indicacions que m’anava dient amb aquella dolça veu. Vam recórrer bastants quilòmetres diria, això o que a mi se’m va fer etern, fins a arribar a aquell paratge vora el mar. La Marina va desaparèixer del meu cantó, però tot i això, dins el meu cap podia sentir la seva veu cridant-me que l’anés a buscar i m’ajuntés de nou amb ella. Així vaig fer-ho, vaig agafar embranzida amb la furgoneta i agafant cada cop més velocitat, dins el meu cap no hi havia espai pel dubte, em vaig llençar al mar des d’aquell penya-segat i em vaig reunir per fi interiorment amb ella, essent només un de sol. 

A partir d’aquí, quan vaig obrir els ulls, ja estava aquí al psiquiàtric, on m’han detectat esquizofrènia, cosa que em fa dubtar de tots aquests anys. I si el que he estat vivint no ha existit mai? Em ve al cap aquella frase que em va dir la Marina, que només recordem allò que mai ha succeït… Però bé, per als metges la Marina mai va ser real, només producte de la meva ment, igual que tot això que t’he explicat i potser aquesta conversa tampoc ho ha estat… Tot i això, gràcies per escoltar-me tan atentament Marina, o qui vulguis que siguis.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]