Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Celiia1507
Col·legi Amor de Déu. Sant Adrià De Besòs
Inici: Un any i mig
Com el vaivé de les onades
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 I
  I

 

Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

No sempre va ser així, tot va començar quan ni tant sols la seva memòria podia recordar. El seu amor era com el mar, com el vaivé de les onades, a vegades semblava tan immens i d’altres veien com s’acabava. El que no sabien era que crearien un amor passatger que els hi duraria per sempre.

L’inici d’aquest amor va començar amb una pregunta difícil per a una nena de 7 anys, però ella no era una nena qualsevol, parlem de l’Anna, una nena força baixeta, amb una cabellera llarga i daurada que lluïa com el mateix or, amb uns ulls cafè que treien la son i un somriure modest i vergonyós. Destacava per la seva maduresa a la seva curta edat i per la fàcil manera de relacionar-se i fer riure a tothom.

La seva mare, un dia qualsevol, li va preguntar què era l’amor per a ella. L’Anna va dubtar durant uns segons i després va contestar:

-“ L’amor són aquestes ganes d’estar amb algú,  trobar a faltar aquesta persona sempre, però sobretot l’amor és ser fidel i preocupar-se pel benestar de l’altra persona, encara que aquesta no senti el mateix per tu.”

 La seva mare es va quedar fascinada amb la resposta de la seva filla i la va abraçar amb totes les seves forces.

Amb aquella resposta, que en aquell moment era insignificant, va començar tot, va començar a sentir totes aquestes emocions, s’havia enamorat.

Era el seu primer curs d’institut. ella era molt popular a  classe i tots els nois li anaven darrere i, per tant, havia provat a sortir amb algun d’ells.

Ella estava molt confosa, totes les seves amigues parlaven d’en Gonzalo Sànchez, el nen més guapo de tot el curs, amb qui l’Anna ja havia sortit però ella no feia més que repetir que la bessona d’en Gonzalo era la nena més maca que havia vist. Va passar moltes nits pensant fins que un dia va decidir parlar amb la seva millor amiga i confessar-li que creia que li agradaven les noies. Era conscient  que la gent no l’acabaria d’acceptar, que hauria d’assumir burletes i mirades i que no li seria gens fàcil però va pensar que no l’afectaria com no li havia afectat mai l’opinió dels altres.

El seu grup d’amigues la van ajudar a perdre la por, a fer-li entendre que les persones són com són sense tenir en compte la seva orientació sexual i que si algú t’estima,  t’estimarà igual t’agradin els nois, les noies o els gossos. Però bé, desgraciadament no tothom pensa igual. L’Anna va començar a patir assetjament ja bé quan sortia al carrer i quan anava a l’escola. Havia passat de ser la nena popular a ser aquella de qui tothom fa burla. Va començar a deixar de sortir de casa, a no parlar amb ningú, havia perdut fins i tot la gana, ho veia tot negre, i per una nena de 12 anys era molt dur superar tot això sense que li afectés.

A les xarxes socials intentava no mostrar el seu dolor, fins i tot li amagava a les seves amigues. Semblava la nena forta i riallera que havia estat sempre, però tots estem una mica buits per dintre, una mica trencats.

Un dia, mentre mirava Instagram una noia li va enviar un missatge, es deia Andrea, era un any més gran que ella, una noia preciosa, era alta, amb el cabell negre i més aviat llarg, uns ulls marró clar i un somriure que semblava d’anunci de televisió.

Van començar a parlar, dia rere dia, nit rere nit...  Mai heu tingut unes ganes intenses de saber d’ algú? Aquesta sensació de passar-se el dia esperant un “hola” d’aquesta persona? Doncs sí, us heu enamorat, de la mateixa manera que l’Anna s’adonaria que ella també ho havia fet.

L’Andrea vivia lluny, era difícil veure’s, de fet, no ho feien. Però s’estimaven i estaven segures que el seu amor era de veritat, que seria per sempre i, encara que s’acabés, no els faltava raó. Perquè, hi ha amors, que per molt que acabin, duren per sempre.

Els mesos passaven, i continuaven sense veure’s i no ens enganyem, som humans, per molt que estimem molt  una persona que està lluny, necessitem contacte físic. I sí, és una mica egoista, però la nostra naturalesa, igual que els cànons socials pels quals l’Anna va patir assetjament, són una merda.

L’Andrea començava a tenir dubtes, i si no valia la pena tot allò? I si mai aconseguien estar juntes? I si estaven perdent  l’oportunitat de conèixer  altres persones? L’Anna, però, sempre li contestava el mateix, ella tampoc creia en l’amor a llarga distància, però creia en l’amor, i, si de veritat estimes  algú no importen les circumstàncies, ni els quilòmetres, ni tan sols si l’altra persona t’estima, que l’amor realment està fet de ganes, i que si no arrisques mai guanyaràs.

Just en aquest moment, es va adonar que aquella mateixa resposta l’ havia donat molts anys enrere, i per primer cop estava sentint el que era l’amor de veritat, el que significava estimar algú, just en aquell moment es va adonar que s’havia enamorat.

El curs va anar passant, i continuaven sense veure’s. S’havien de conformar amb els missatges de Whatsapp, les trucades interminables i el més a prop de veure’s  en persona eren les trucades nocturnes per Skype on s’explicaven com havia anat el dia. Però per fi va arribar l’estiu, el tant desitjat estiu, no hi havia deures ni estudi ni res, el que sí que hi havia eren ganes.

L’Anna no feia més que pensar com seria el primer cop que la veiés, havia d’estar tot planejat, res no podia sortir malament, no era possible que hi hagués nervis després de tant de  temps parlant , quins neguits n’havien de tenir? Però a vegades la vida ens sorprèn amb casualitats, casualitats que encara que no esperàvem ens fan immensament feliços. Un dia com qualsevol altre, l’Anna passejava amb la seva mare pels carrers de Barcelona, aquests que sigui la hora que sigui mai perden la seva màgia. Us puc ben assegurar que quan van creuar les seves mirades per primer cop, la màgia va ser molt més forta que la del carrer més maco de tota Barcelona un 24 de desembre a la nit quan tothom sopa a casa de la família i es poden escoltar els riures de la gent asseguda a la taula i pràcticament pots tastar aquesta olor a la sopa de galets tan bona de la iaia.

Cadascuna a un costat del carrer; un missatge, “com vas vestida?”; el cor a 1000 per hora; un somriure que no es pot treure; una casualitat; la millor casualitat de la seva vida; tres segons d’abraçada, enmig del carrer, com a les pel·lícules de la tele els diumenges a la tarda; No va fer falta res més, totes dues ho sabien, era possible, el seu amor, la vida juntes, ho era, i ara, ja no hi havia dubtes, només ganes.

Dos dies més tard van decidir quedar, dues hores de bus, mitja en metro, però que més donava si darrere de tots aquests quilòmetres es trobava l’amor de la seva vida?

Els nervis eren a flor de pell, l’Anna no podia parar de somriure i no sabia ben bé perquè, si pels nervis, si per l’emoció de tornar a veure-la o simplement perquè en aquell moment se sentia la nena més afortunada del planeta. Un cop era al lloc on havien quedat, arribà el missatge tan esperat: “On ets? Sóc al metro!”, després de mitja hora intentant trobar-se perquè l’Andrea s’havia equivocat de sortida va succeir i potser no era com ella havia imaginat, potser no era el lloc més maco del món, potser no anava ben vestida o el seu cabell no estava prou lluent, però, tot va deixar d’importar, el fet de trobar-se allà el va convertir en el lloc més maco del món per uns instants, d’aquests que quan passes amb el cotxe, amb els auriculars mirant per la finestra comences a entendre la lletra de la cançó i faries el que fos per repetir aquell moment un i altre cop. Perquè la vida consta de petits moments que ens fan més grans. I perquè mai oblidaria aquell pas de vianants, aquell en el qual els seus llavis es van tocar per primer cop. Després de tants mesos esperant aquell moment, imaginant-se com seria, i, també amb por del que pensessin els altres, però en aquell instant es va oblidar de tot, el temps es va aturar, el món, tot va parar en sec al mateix moment que li va fer el primer petó. No podia parar de repetir-se el mateix, a vegades els somnis sí es fan realitat, només s’ha d’intentar, i si fallen s’intenta de nou, fins que funcioni.

Després d’això, tot era una mica estrany, li feia vergonya parlar, ni tan sols mirar-la als ulls, cosa contradictòria perquè no feia més que observar-la i pensar que després de tants cops a la vida per fi tenia un de sort, per fi ella.

A mesura que passava la tarda, ella anava perdent la vergonya i començava a ser la nena alegre de sempre, la que sempre havia estat abans que tothom la senyalés amb el dit, la que no li importava el que diguessin, que es passaria el dia ballant tot i que sabia que ho feia fatal, la que feia els pitjors acudits del món tot i que era  impossible no riure amb ella quan la veien plorant del riure com una nena petita a la que li fan pessigolles, per fi tornava a ser ella, per fi després de tant de temps tornava ser feliç i, ara ja, li era igual el que digués la gent, estava enamorada i tenia plena esperança que algun dia poguessin sortir al carrer de la mà sense que la gent  les mirés malament, que no haguessin de justificar el seu amor davant de ningú, perquè l’amor no es controla, que no entén de sexes ni de colors, que l’amor és amor i no pensava deixar que ningú li digués a qui havia d’estimar.

Les hores passaven i totes dues sabien que arribava l’hora del comiat, encara que no volien, ho havien de fer, havien de tornar a casa, encara que els semblés que no hi havia millor lloc per estar que l’una al costat de l’altra. L’Anna la va acompanyar al tren  i pel seu cap passava imatges de pel·lis: l’Andrea perdria el tren per passar una hora més amb ella, es posaria a ploure tot i que eren a ple estiu i se li cresparia el cabell i tot. Però no, no va passar res d’això, només va ser un comiat com els de la vida real. D’aquests que mai agraden, ja sigui per una estona per uns dies o per sempre, i això era el que més li fotia, que cap de les dues sabia fins a quan seria aquest comiat i que potser era l’últim cop que es veien fins que passessin els mesos, o qui sabia, potser es veurien la setmana següent. El cas és que, fos com fos,havien de marxar ja i tot es va reduir a un petó agredolç, amb les ganes de quedar-se i el dol d’haver de marxar, un “t’estimo, ens veure’m aviat t’ho prometo” i una abraçada que valgués per tot el temps que havien de passar sense veure’s. 

Capítol 2 II
Milers i milers de converses més, els “bon dia” de cada matí que donaven ganes de sortir al carrer, deixar-se de menjar el cap i començar a menjar-se el món que realment era del que tenien edat. Però tot i així era difícil deixar de pensar en tots aquests quilòmetres que les separaven, aquests que a mesura que el temps passava semblava que encara les allunyessin més i és que tot anava en augment, tot desgraciadament.

Cada cop hi havia més baralles, més gelosia i, no ens enganyem, la gelosia per molt que la gent digui que és la por de perdre a l’altra persona s’anomena desconfiança, i una relació en la que no hi ha confiança té tots els números per anar-se’n en orris.

L’espera per trobar-se cada cop era més dura, cada cop costava més veure com passaven els dies i que seguien sense veure´s, començava a ser malaltís, obsessiu i, tot en excés és dolent, tot.

L’Anna començava a adonar-se que la situació se’ls  estava anant de les mans, que cada cop anava a pitjor, però estava enamorada i això podia amb la resta, amb els dubtes, amb la distància, amb les baralles...

Suposo que això és en el que es basa una relació, en el tot. En saber conservar la parella, les petites coses, aquestes que de vegades passen desapercebudes, una mirada, un somriure, un missatge d’ “avisa’m quan arribis a casa”, un t’estimo, però dels de veritat, no com els d’avui dia. Que una expressió tan forta com és aquesta s’utilitza com el que diu hola. L’Anna només volia sentir-se estimada i volia sentir-se estimada per ella, estimada de debò, no com avui dia.

Pel cap de l’Andrea sempre era el mateix, el futur, no vivia el present per la por de què passaria al futur i, de vegades et fa por que et facin mal i realment ets tu qui es fa mal amb tanta por. Però realment, tot i que ho demostrava de manera molt diferent, també estava enamorada de l’Anna i si, no es fixava en les petites coses, aquestes petites coses que són les que mantenen una relació viva, no s’adonava  que això era com crear una casa sense ciment, però l’estimava. L’estimava de debò.

Havien passat mesos des de l’últim cop que s’havien vist i per fi havia arribat el dia que es veien. El cor a 1000 per hora, com el primer dia; els ulls plens d’aquella màgia que encara conservaven; els nervis més presents que mai, com si fossin completes desconegudes; unes ganes impressionants de veure’s, com les de cada dia en aixecar-se des que es coneixien.

L’Andrea va arribar, i, tot just es van veure va deixar de existir tota la resta, eren elles dues, fosses en una abraçada en la que el vent del mes de novembre intentava penetrar però que es donaria per vençut ja que aquella abraçada no només estava enllaçada pels seus braços, hi havia molt més que això. Hi havia ganes, hi havia moltes llàgrimes vessades a les nits, hi havia il·lusió i el més important, hi havia amor.

Van ser 10 segons amb els que en van tenir prou per demostrar-se el que s’havien trobat a faltar. Petits detalls que passaven desapercebuts, però no per a totes dues.

Passarien el cap de setmana juntes. Aquella nit anirien a visitar Barcelona, aquells carrers on la seva màgia les havia unit.

A mesura que passejaven, anaven imaginant totes les històries d’amor que s’amagarien a les estretes parets dels carrerons, els petons a sobre de cada banc, la il·lusió d’un primer amor, potser era aquesta la màgia que desprenia aquesta preciosa ciutat. Potser la seva màgia era creada a partir de la petita màgia de parelles, que com elles, s’havien promès cuidar-se i estimar-se. I encara que l’enamorament no dura per sempre, tot i que aquesta màgia algun dia marxaria, mai desapareixeria, sempre es quedaria en aquests carrers. Així que potser Barcelona no és màgica, pot ser som màgics. Perquè són les petites coses, com cadascun de nosaltres,  que fan les coses grans.

Van aturar-se a prendre un gelat, a parlar, a aturar el temps rient. Si tornaven a estar plegades  elles dues,  què se’ls en donava la resta del món?

Les dues sabien que encara que el dia estava anant molt bé hi havia coses a parlar, sabien que les coses últimament no estaven funcionant bé però, feia molt que no es veien i l’últim que volien era espatllar aquest cap de setmana màgic, perquè és l’única definició correcta, màgic.

Després de passar la nit rient com nenes, passejant de la mà per Barcelona haurien de marxar a casa però van decidir fer una escapada, van anar directes al mar, a la platja de La Barceloneta, van seure a la sorra traient-se les sabates i la roba, deixant que els petits granets de sorra s’escolessin entre els dits dels peus descalços ballant al compàs del vaivé de les onades, un vaivé com el seu. De vegades tot era en abundància i de vegades era tot un buit, per això ballaven, per poder omplir els moments de buit amb records.

Van passar hores i hores i semblava que el temps no corria, no hi havia millor melodia per acompanyar el seu ball: els riures, el soroll de la mar tranquil·la, la brisa que acaronava les seves cares mentre feia que les seves cabelleres ballessin a l’uníson i les veus de les famílies que encara quedaven fent un tomb per la ciutat.

L’Anna va mirar el rellotge, el que a ella no li havia semblat res va fer que  marquessin les dues de la matinada, era hora de tornar a casa, avui amb un somriure sabent que a l’endemà es llevaria amb l’Andrea al costat i aquest missatge de “bon dia” per fi esdevindria un petó en aixecar-se. Petites coses que passen desapercebudes.

Van arribar a casa, cansades del dia que havien tingut i només arribar van anar a la dutxa a treure’s la sorra que els hi quedava enganxada al cos.
L’Anna observava amb desig com les gotes d’aigua recorrien el cos nu de la seva noia, com la seva llarga cabellera queia per sobre de les seves espatlles recorrent tota l’esquena i, el que va començar sent una dutxa va acabar sent el primer cop en el que es van fondre juntes i no, aquell dia no van practicar sexe, aquell dia van fer l’amor.

Van anar al llit, i van dormir abraçades l’una a l’altra com si tinguessin el tresor més gran del món entre les seves mans.

Al dia següent totes dues estaven més apagades, sabien que l’Andrea hauria de marxar i que tot tornaria a ser com sempre i que potser no valia la pena continuar patint mesos i mesos per tenir un cap de setmana màgic, perquè tot el que és bo acaba, no podem veure el final, però sí que el podem intuir i és que el seu amor era com el mar, no veien el final però sabien que acabaria en algun lloc.
Capítol 3 III
El temps corria i totes dues pensaven el mateix, per molt que és pogués allargar les dues sabien que tard o d’hora acabaria.

L’Anna va ser la que va donar el primer pas i va decidir dir-li a l’Andrea que s’havia acabat, que no valien la pena aquestes nits senceres plorant, perquè arriba un moment que quan les llàgrimes són més que els somriures hem de saber deixar anar. I no, no és de covard, al contrari, has de ser molt valent per deixar anar  la persona que estimes perquè tot i sabent que és la persona que et fa plorar també saps que és l’única persona al món que et podria retornar el somriure.

L’Andrea al principi no ho volia acceptar, ella també ho havia pensat, ella també s’havia plantejat tallar la relació, ella també... Però quan passa, quan te n’adones que no hi ha volta enrere, que s’ha acabat, és diferent. Diuen que no es valora el que un té fins que es perd, i aquest, era un d’aquests casos.

Totes dues van passar una mala temporada, no els venia de gust fer res, només estar l’una amb l’altra, com abans, com quan eren felices, quan eren felices juntes, simplement quan eren.

L’Andrea va estar molt de temps lluitant, estimava  l’Anna i estava disposada a fer el que fos per tal de que els seus dies que ara eren grisos es tornessin roses, que on ara hi havia silenci tornés a sonar el riure de l’Anna quan li explicava qualsevol acudit per dolent que fos, que on ara hi havia dolor tornés a haver-hi ganes, però son coses de dos i per molt que ho intentés s’adonava que era com el que cau dues vegades amb la mateixa pedra, però, cony, quina pedra més maca aquesta a la que li diem amor.

L’Andrea va conèixer una altra noia, la Melissa, tenia 17 anys, un cabell llarg i rinxolat negre com el carbó que anaven acord amb els seus ulls, amb una mirada penetrant i sensual. Era una noia realment guapa, de pell morena i amb piguetes a la cara que li donaven aquest toc d’adorabilitat que contradeia totes les altres característiques que li donaven aspecte d’una noia de 20 i pocs anys.

Aquí va començar el vaivé, mai a l’hora, però sempre anades i tornades. Mai juntes, però tampoc mai separades.

L’Anna, en veure l’Andrea amb un altra noia es va penedir d’haver-la deixat marxar, després de tant de temps i l’havia deixat anar, el que estava segura que seria l’amor de la seva vida ara només era un record. I per desgràcia els millors records sempre són els que més mal fan.

Van passar dos mesos, quedava molt poc per tornar a començar l’institut però l’Anna va decidir tirar cap endavant, s’estimaven, i si s’estimaven tant per què ja no hi eren juntes? Per què ja no eren?

Un missatge; el cor al puny; quatre simples paraules: et trobo a faltar.

L’Andrea, tot i que continuava bojament enamorada de l’Anna creia que no els convenia a cap de les dues i que potser estava equivocada i la que realment arribaria a ser l’amor de la seva vida era la Melissa.

Vaivé, ara l’Andrea va, ara l’Anna ve. Mai juntes, mai separades.

Passava el temps, elles ja no parlaven, cadascuna feia vida per la seva banda, l’Andrea continuava amb la Melissa, l’Anna coneix diverses noies amb les quals simplement juga però totes dues segueixen buides, totes dues han perdut una part, s’han perdut.

Un dia com qualsevol altre l’Andrea va enviar-li un missatge a l’Anna, simplement per saber com estava, si tot li anava bé. Maleït aquest moment...

Tornaven a parlar i, on un dia alguna cosa va calar sempre queden cendres. L’Andrea es va adonar que no podia estar sense ella, que ho sabia des del primer moment, que era ella, que no s’havia equivocat, que era l’amor de la seva vida i mai es tornaria a enamorar com ho havia fet de l’Anna, que mai tornaria a tenir les mateixes ganes  que arribés el cap de setmana per veure algú, que mai tornaria a sentir que el riure de l’altra persona acompanyada dels batecs del seu cor mentre s’intentava dormir a sobre del seu pit era la millor melodia que podia sonar al món.

Aquella mateixa setmana l’Andrea li va dir a l’Anna que la trobava a faltar, que tot era diferent sense ella, que tot era pitjor i que es penedia d’haver-la deixat marxar, d’haver-li fet el mal que li havia fet però que volia tornar amb ella.

L’amor ho pot tot, o això creien.

Tornava a ser tot com abans, però hi havia alguna cosa diferent, tot era més fred, tot era més sec, s’havia perdut la confiança.

Ho van intentar de nou, l’Anna anava a veure l’Andrea sempre que podia, s’escapava dels seus pares per poder veure-la encara que fos 5 minuts i és que estava segura que perdria milers de trens només per un petó més, sempre que fossin dels llavis de la que estava convençuda que era la persona que passaria la resta de la seva vida al seu costat i a la qual mai voldria perdre. I no estava equivocada, no del tot.

Al cap de dues setmanes tot va canviar, l’Anna no estava preparada per continuar amb una persona en qui no confiava, però tampoc estava preparada per veure-la amb ningú més.

Vaivé. Ara l’Anna va, ara l’Andrea ve. Mai juntes, mai separades.

L’Andrea  va quedar destrossada, ho havia deixat tot, havia llençat tot el projecte de futur que estava fent amb la seva vida per poder compartir aquesta mateixa amb l’Anna. I el pitjor de donar-li tot a algú és que quan se’n va, et quedes sense res.

Al principi va intentar refer la seva vida, va intentar deixar de banda aquest tema, però només podia pensar en ella, amb totes les tardes al seu costat, amb les nits juntes en les que no s’acabava d’entendre si sota d’aquells llençols es feia l’amor o la guerra, dels petons apassionats i d’aquells tan dolços, de les vegades que es ficava amb ella i després l’abraçava com a una nena petita, del seu somriure tonto quan li feia vergonya dir-li alguna cosa... Petites coses que passen desapercebudes, bé, que passaven.

Passaven els mesos i les coses no canviaven, no eren res, però sempre hi havia alguna cosa.

Ara era diferent, a la que li passaven les coses desapercebudes era a l’Anna, detalls que feien mal.

L’Andrea es passava les nits plorant; l’Anna de festa. L’Andrea lluitava contra els seus records amb ella; L’Anna gairebé no tenia temps per enrecordar-se. L’Andrea es cansava d’estar malament; L’Anna es comença a adonar que perd l’Andrea, la troba a faltar.

Vaivé, ara l’Andrea va, ara l’Anna ve. Mai juntes, mai separades.

Sempre era el mateix, totes dues s’adonaven, mai juntes, mai separades. Hi havia una explicació de per què no se separaven mai. Hi ha una llegenda xinesa, la llegenda del fil vermell que diu que tothom té un fil vermell que està lligat a la persona amb la qual estem destinats a compartir la nostra vida i que, per moltes voltes que doni el fil, per molt que hi hagin nusos, per molt que s’enredi mai es trencarà. I, encara que de vegades no els hi convenia, el seu destí estava escrit. I el seu fil vermell cordat. Mai separades, però potser sempre més juntes del que creien.

Aquest fil havia donat moltíssimes voltes però, va haver un dia que semblava que s’havia trencat, ja no parlaven, ja no es veien, ja ni tan sols es recordaven sovint. Però després de tot seguien sense saber que havien creat un amor passatger que els hi duraria per sempre.

El fil seguia cordat, després d’anys; de parelles; de milers i milers de riures, i també milers de plors; milers de dies de pluja, i uns altres de sol radiant es van tornar a trobar, ja no era la mateixa màgia que quan eren unes adolescents, però tornaven a ser, es tornaven a estimar.

Tranquil·litat. Totes dues venien. Juntes, mai separades.

Tot semblava anar genial, van decidir casar-se, no s’havien equivocat, ho sabien, era ella, eren elles.

Els anys corrien com qui parpelleja i amb ells els problemes, les diferències, la falta de confiança. Tornaven a ser aquelles dues nenes que mai es posaven d’acord per ser.

Tornaven a ser com el mar, però ara ja no era el vaivé, ara ja no venien.

Sempre el mateix. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Va sent hora de tallar el fil.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]