Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Salvatore
Col·legi Sant Josep - Vedruna Escola. Tordera
Inici: Camps de maduixes
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Tempesta de sorra
TEMPESTA DE SORRA

6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.


Un calfred va recórrer el seu cos, els seus sentits es trobaven presos entre els llençols, tenia son i li va costar captar el missatge que volia transmetre la persona que s’amagava darrere el telèfon:

- Hola preciosa, em va agradar molt veure’t ahir, aquell vestit vermell de setí et quedava molt bé, nena. Porto tota la nit pensant en tu…

Va decidir intervenir deixant-lo amb la paraula a la boca. Aquell home s’havia confós i així ho preferia, que ell sapigués, no s’havia vestit mai de dona i havia anat a lligar com una adolescent amb les hormones disparades.

- Em sap greu, però el número que t’han donat no és correcte, aquella noia el que no té de sincera ho deu ser d’ encisadora. - Va apartar els seus llavis del telèfon, perquè aquell noi no l’escoltès; i al seu rostre s’hi va plasmar un gran somriure.

- Ostres! No m’ho puc creure… Per una vegada que en trobava una que fos atractiva!

No eren hores per consolar a un fracassat en l’amor, ho eren per dormir, o això va pensar. Així que no li va saber greu penjar l’auricular i deixar aquella pobre ànima plantada en mig de la soledat.

La seva dona li va preguntar qui havia trucat, però ell va dir que s’havien equivocat, era tard i que seguís dormint. Ella li va fer un petó a la galta i va tornar a tancar els ulls per caure en un son profund.

6h 45 minuts

Va tornar a obrir els ulls, enfadat, quan va escoltar de nou el truc del telèfon que encara no havia mort. La seva dona va murmurar, convidant a que fos ell qui tornés a respondre.

El primer que li va passar pel cap, era que l’home amb qui havia tractat feia qüestió d’escassos minuts, tornava a trucar; per fer-se sentir, per amenaçar-lo amb paraules que realment no existien ni es complirien. Segurament per demanar explicacions de qui era ell per penjar-lo i com era tant insensible. Tonteries.

Va dur el coixí darrere el seu clatell i va prémer la superfície contra les seves orelles amb totes les seves forces per tal d’evitar escoltar el soroll que feia l’aparell.

Si no ho escoltava, no era culpa seva.

La seva dona se’l va quedar mirant, volia que silenciés el telèfon, tot i que ell li va indicar que ja passaria.

Però el soroll es feia etern; el coixí no va servir de res, al contrari. Ara aquell maleït soroll que s’escorria per tots els racons de la seva habitació el va fer cedir a agafar la trucada i afrontar la situació. Estava cansat i demà havia de treballar, ho hauria d’entendre, va pensar.

Va arrencar el telèfon de la màquina, no en tenia gens de ganes de posar-se a discutir i menys a les seves hores de repòs. I just quan es pensava que una sopa de sentiments el mantindrien despert, el miracle es va produir; o això es va pensar:

Una veu just al contrari de la anterior, feble i tremolosa, com la flama d’una espelma. Una veu apagada, i per l’accent que es notava alhora de parlar, va poder deduir que era occidental, potser d’Europa… Mai havia sortit del seu país, no tenia cap interès en veure món i per tant, no ho va poder acabar de determinar amb certesa.

- Estic parlant amb Ali Saadi?

Durant un moment va dubtar, no havia escoltat mai aquella veu, així que volia deixar el telefon i tornar a dormir. Però la temptació es va apoderar d’ell com abans ho havia fet amb la trucada.

- Ali Saadi Bennet? Ets aquí?

En aquell instant el que més el va captivar és que se sapigués el seu darrer cognom; Bennet. El cognom de la seva mare, de descendència anglesa, amb la qual mai havia tractat. El seu pare, ja mort i l’única persona que l’havia vist créixer, algunes vegades li havia arribat a explicar com s’havia enamorat d’una bella dona de pell blanca com la sorra del desert a la nit i uns cabells rinxolats del mateix color que l’argània. Van festejar quan ella treballava en unes excavacions al costat de la ciutat de Damasc, la seva residència. Mesos més tard va aparèixer amb un nen, acabat de néixer. Encara tenia la pell arrugada i representava la pura innocència. Però malgrat això, aquella noia va esfumar-se a la negra nit. Aquella nit el desert va brotar, les llàgrimes del seu pare van ser les causants. Una foscor es va apoderar del cor del seu pare, i encara es va mostrar present fins els últims dies de la seva vida. Com és l’amor…

- Ali? Ali Saadi Bennet? Hi ets o no? Em sembla que no es sent gaire bé, em sents?

Ara sí que no va vacil·lar i sense pensar-ho dues vegades va contestar:

- Sí, sóc jo. Qui em demana?

Va intentar dissimular la seva veu, trencada. Recordar la tristesa del seu pare era una vivència difícil per a ell.

- Perfecte. Em dic Olive Watson, sóc de Manchester…

Ell no va dubtar en tallar-la i a preguntar-li què volia d’ell. No li interessava res que estigués relacionat amb la seva “mare”. No s’atrevia a definir-la d’aquella manera, ja que no n’era mereixedora, d’aquell títol. Per ell una “mare” era aquella dona que l’hauria d’haver criat, aquella dona que quan hagués caigut jugant amb els seus amics per uns carrers de sorra infinita; li hauria netejat les ferides i l’hauria renyat dient que no s’havia d’allunyar de casa. Era aquella dona que l’hauria d’haver estimat, que cada nit d’estiu s’estirés amb ell a contemplar el cel de Damasc, on compararia l’amor que tenia al seu fill amb les estrelles. Qui fos aquella noia, segur que no era la seva “mare”, no ho mereixia.

- Ho sento, no estic interessat, però gràcies igualment.

Ara no li preocupava com hagués quedat el seu to de veu, ara volia oblidar-se'n de la situació. I com aquella persona que se sentia lliure, va penjar aquella trucada. Mai en la seva vida una conversa tan breu li havia resultat tan intensa. Així que va fer el que qualsevol en la seva pell hauria escollit. La seva dona es va adonar que li passava alguna cosa. Quan li va preguntar qui havia trucat, que si era el mateix d’abans; ell va contestar que sí. No volia que coneixés el seu passat, no era gaire atractiva la idea de compartir el seu mal amb la persona que estimava. Tot i això, la dona va captar que estava nerviós.

Es va posar a dormir intentant suprimir la conversa anterior de la seva ment. Però aquell palau mental no li va posar les coses fàcils. És impossible renunciar a un passat, i menys fer-ho a una temperatura de 30,8°.

Una setmana després.

Tot i que havia passat una setmana sencera, ell encara recordava. Al seu cap hi seguien donant voltes els diferents elements que havien aparegut aquella nit. Va fer el gran esforç d’entendre què havia passat, però era massa complicat. El seu cap era com una caixa de música: durant uns instants la melodia apareixia i l’enigmàtica cançó es tornava a dibuixar, quan els engranatges deixaven de construir la lletra, ell es calmava. Però els records tornaven a donar-li corda a la melodia. Era inevitable no pensar-hi. Era una bomba de rellotgeria d’emocions, plorava, s’enfadava, reia en no trobar respostes: segurament perquè estava tip de plorar i necessitava una via d’escapament. Quan es trobava amb els seus amics o estava treballant, la seva ment se centrava en qualsevol tema menys aquell, qualsevol menys en aquell malson. Però, en canvi, quan tractava amb la seva dona, ho recordava. Les carícies de la seva estimada el feien rememorar el passat, per mínimes que fossin.

18 hores 07 minuts

L’Ali va sortir del portal de casa seva, havia quedat amb els seus companys de feina per prendre un te, el seu preferit era el verd endolcit amb mel. Aquella olor el perdia. Expirava i inspirava, al ritme en que una filera de fum desfilava del te, estava enamorat de l’aroma que desprenia aquella beguda calenta. Però just quan va fer la primera petjada en direcció al bar on sempre quedaven ell i la seva colla, quan la sabata s’acabava d’enfonsar en una esplanada de sorra que ocultava un carrer mal asfaltat… La mateixa veu que havia escoltat pel telèfon el reclamava pel seu nom, però ja no era per la màquina, sinó que ara es trobava pal plantada a l’altra banda del carrer, on una filera de cases blanques i colors clars s’extenien, com si haguessin estat sembrades, com el cotó.

Es trobava d’esquenes a la noia, així que aprofitant l’ocasió va seguir caminant com si no hagués passat res. Com si aquella persona se l’hagués empassat la terra i ja no hi havia ningú darrere seu.

- Ali! Ali Saadi Bennet!

La gent del voltant es van quedar mirant aquella noia i de forma simultània van girar el cap, en una mateixa direcció, on es trobava ell. Es moria de vergonya i de curiositat, devia ser molt important el que li volgués dir per tal què hagués deixat el seu paradís humit al qual anomenaven Anglaterra per venir a Síria, capital mundial de la calor.

No en tenia ni idea de què fer en aquella situació, hauria de caure en la temptació i girar-se, o respondre al seu passat i enterrar-lo al mig del seu desert. Encara que finalment, contra pronòstic, ell va cedir, i quan va girar el cap els 180°, la va veure:

Aquella figura caminava cap a ell, era una noia estrangera com les que es trobaven a prop dels mercats comprant souvenirs, i que quedaven atrapades de forma hipnòtica al contemplar les diferents espècies i els productes, que per ells eren exòtics. Tenia el cabell del mateix color que s’imaginava que el duia aquella dona que es feia dir “mare”, i la seva pell, era el que més el va sorprendre; era pràcticament blanca. Uns ulls blaus en els quals era molt fàcil de perdre-s’hi, com un laberint al cel. Era una noia que el va impactar, tant per la seva bellesa com pel fet que era jove, no podia ser la seva “mare”.
 
Capítol 2 Decadència
Se la va quedar mirant una bona estona, no sabia com reaccionar davant d’aquella incògnita. Però no va ser necessari, ja que va ser ella qui va agafar el timó de la situació i es va apropar a ell.

Hola, la veritat és que t’imaginava més baix.

De cop la noia va mostrat les seves dents deixant anar un somriure prolongat, buscava que l’Ali es posés a riure amb ella. I al final, aquella alegria va esdevenir molt incòmode.

Ostres, és veritat; no m’he presentat...

Igual que a la trucada anterior, l’Ali va optar per deixar a la noia amb les paraules a la boca.

Ja sé qui ets. Ets la Olive Watson, m’equivoco?

La situació es va calmar i els nervis a poc a poc s’anaven dissipant. O almenys per a ell, perquè la noia estava rígida i inquieta, segurament pensant què li havia de dir.

No m’estaré de preàmbuls, t’ho diré directament.

Durant un moment es va quedar en blanc sense afegir res a la qüestió. Era fàcil adonar-se’n, ja que, aquella pell tant blanca, va esdevenir un vermell de timidesa.

Tranquil·la, no et preocupis. Respira i diguem el que vulguis. Se'm va tallar la trucada anteriorment i no vaig poder disculpar-me.

Com més bé va saber, va deixar anar una mentida per tal d’excusar-se i causar una bona impressió a la noia, només volia que ella pogués explicar-li el què li volia dir.

La teva mare ha mort.

De cop es va adonar que aquella noia tant alegre i viva, com quan es pon el son deixant només tristor al firmament; es va posar a plorar. Només hi havia una conclusió raonable que expliqués aquells fets succeïts. La Olive Watson era una persona amb qui compartia un percentatge de sang.

Ali… Saps què vull dir amb això?

Ara feia un esforç enorme per amagar els seus sentiments i adreçar-se a la meva persona amb normalitat.

Crec que ho sé, però vull que m’ho diguis tu. No t’he conegut mai i ara m’és molt difícil.

La meva germana, allà davant, va començar a riure irònicament de la meva resposta patètica. La seva cara s’anava assecant de llàgrimes i ara aquells ulls captivadors esperaven  la meva resposta.

Em sap molt de greu, sé perfectament que ets la meva germana, però no què vols de mi. El que em sembla és que amb la mort de la teva mare, et vols quedar l’herència. Doncs és tota teva; no vull res d’aquella dona.

Ells es va sobresaltar i aquell somriure va morir.

Però què dius? És la teva mare, vulguis o no!

Quan va escoltar aquelles paraules l’Ali es va enfadar, es contenia aquella ràbia apretant els punys, fins al punt que es feia mal. No, no ho permetria.

Potser sí que és la dona que m’ha ofert la vida, però una vida sense ella al meu costat. I el més important, el meu pare.

La Olive ja no era la mateixa que l’havia cridat des del costat del carrer. No. Ara el mirava fixament als ulls. Si les mirades matessin l’Ali ja estaria a l’altre barri.

No va ser necessari que malgastessin saliva per acabar de polir el tema. Tot havia quedat molt clar.

Ella en un intent desafortunat d’actuar amb normalitat i dissimular, va desaparèixer caminant entre els carrers. Qui sap si es tornarien a veure, o si aquell record es perdria a l’infinit.

Uns mesos després:

Aquell tema ja era passat, tot i que recordava  tots els detalls a la perfecció. Després d’una jornada intensa de treball a la seva feina, patint les conseqüències de l’estrés i els nervis que el solien acompanyar dins l’horari laboral; es va asseure a prendre un refrigeri. El lloc era encantador i s’hi estava molt còmode: les olors càlides de les pastes acabades de fer contrastaven amb l’ombre i l’aire fresc que corria entre els carrers perduts. Acomodant-se a una butaca improvitzada a partir de la combinació d’una cadira vintage i coixins, es va sobtar pels titulars dels diaris. “Inestabilitat política” “La caiguda dels gegants” “Esclata la bombolla” …

Es va sobresaltar tan bon punt la seva mirada, ara tremolosa i insegura, va devorar aquells titulars. Tant ràpid com va poder es va enfonsar als diaris i a cada lletra que superava, el seu cor bategava més ràpid. Tot assenyalava el mateix. Havia esclatat la guerra civil. Estaven en ple 2011, se suposava que la societat era suficientment avançada com per caure a l’oblit, com per perdre l’esperança de seguir lluitant cap el futur. Però no. Tot i els intents de la gent amb seny, aquells que ho veien tot d’una perspectiva diferent i creien en les segones oportunitats; La Guerra Civil havia esclatat.

Una cosa que semblava prehistòrica en algunes societats, tret que aquestes han estat forjades a partir d’aquest tipus de desgràcies; ara s’obria al seu davant com una fiblada dins la seva societat.

Es va passar la resta de les hores de llum parlant-ne amb els seus amics, companys i tot aquell amb qui compartís la seva vida. La situació era caòtica i insuportable. La gent feia cues als establiments i arribaven a pagar deu vegades més per un producte. La bogeria era present a tots els costats, però no els podia culpar, ell també n’estava pres. Fugir era la solució que tothom trobava més òptima, ja tornarien quan tot s’hagués calmat. La seva dona el va persuadir perquè fes com l’altra gent, anar cap a la civilització i deixar enrere la seva terra durant un temps. Tothom tenia por.

Una setmana després:

Amb la seva vella furgoneta blanca creuaven el país per camins salvatges, demostrant que tot i els anys del vehicle; encara funcionava prou bé i s’adaptava al perills de les carreteres atrotinades i plenes d’obstacles que dificultaven la marxa del trajecte. Però el combustible es va acabar. Sabia perfectament que la desgràcia arribaria en algun moment i haurien de continuar a peu per la vida.

Al cap d’una estona de camí, just quan les seves cames començaven a fer fallida, van arribar a un poble. Ocasions abans hi havia anat per feina, o senzillament per passejar amb la seva muller i acabar d’enamorar-la amb les vistes que s’escampaven al seu davant com un quadre acabat de pintar. Ara el que abans havia estat el seu lloc d’escapada, era un poble fantasma. Un altre desert s’acabava d’incorporar al país, junt amb els que també havien patit les conseqüències. En sortir del poble la seva estimada i ell es van creuar les mirades simultàniament, però els seus llavis van romandre tancats, ja s’ho havien dit tot. Va veure com la seva dona tenia els ulls plorosos i desitjava descarregar els seus sentiments, ja que fins ara s’havia fet la forta. Es van fondre en una abraçada càlida per acabar amb aquella tristor tan freda, i van esclatar els plors dels dos enamorats.

Dues setmanes més tard:

El viatge havia estat dur, un malson del qual desafortunadament cap d’ells se’n podia despertar, per molt que es preguntessin si realment allò estava passant. A l’horitzó van poder localitzar com es començava a dibuixar la silueta d’un campament. La imatge era hipnotitzadora, i va necessitar que la seva dona li donés un cop delicat a l’esquena perquè despertés. Estava en xoc.

Més endavant ho va veure a la perfecció: la gent que havia fugit s’agrupava en aquella zona, esperant impacientment a poder accedir a un altre món, que en comparació amb el seu devia ser un paradís.

Mantes al terra, barraques febles i l’olor a sopa eren el nou ecosistema en què vivien.

Un home amb un somriure tremolós els va indicar cap a on havien d’anar, era d’admirar que en aquella situació els ensenyés la seva millor imatge. La destinació donada per aquell home era una tenda que en algun moment havia estat blanca. Estava plena de gent, esperant rebre atenció per part d’uns homes amb armilles i amb faccions estrangeres. La seva dona se’l va endur cap a fora amb un gest de cap senzill. Però un cop entre la multitud, la va perdre de vista. La buscava i cridava, malgrat l’esforç, no hi havia cap resposta per part d’ella. La gent el mirava, encara que a ell li era completament igual. De cop i volta un nen es va quedar al seu davant, observant-lo. Ell es va ajupir i tal com havia fet l’home de l’entrada, va somriure. Ell es va eixugar els mocs i va senyalar darrere seu. Una mà tendre es va posar sobre la seva espatlla. Quan va girar el cap, la va veure, la seva germana, l’Olive Watson estava al seu darrere oferint-li ajuda.
 
Capítol 3 Carta final
Les ombres corrien per a tot arreu, deixant les impremtes de mil calçats marcades al terra. Al seu voltant la gent compartien i aprofitaven l’espai per instal·lar-s’hi a la vegada que buscaven una solució per a tot allò, alguns es quedaven perplexos meravellant-se amb el firmament, que començava a assolir diferents tonalitats de vermells i taronges, esperant que els hi caigué, com les gotes de pluja.

Un instant més tard d’haver-se quedat embadalit, es va acabar de recuperar, però no al màxim; li faltava la seva dona. Li fallaven les paraules per parlar amb la Olive, va apartar la seva mirada del seu rostre intentant cercar una excusa vàlida per escapar-se d’aquell estat de nervis.

- Què hi fas aquí amb els meus?

Li resultava complicat parlar, així que va girar el coll i va indicar amb el cap el mosaic de deseperació que es formava al seu davant. Ho va captar sense complicacions, a part lluïa una armilla d’un taronja cridaner, com la dels altres voluntaris que lluitaven contra les situacions pobres que apareguessin.

- És molt honorable per part teva el que estàs fent, suposo que et dec una disculpa. Els perjudicis m’han traicionat i tu n’has estat la víctima. Perdó.

Després va fer una respiració prolongada perquè la Olive sentís la seva vergonya. Tot i que no va durar gaire temps.

- No puc acceptar les teves disculpes perquè no hi ha res a perdonar. Estaves al teu dret de poder prendre aquella decisió, i jo no era ningú per poder criticar-la. Tenies raó, mai m’havies vist ni jo me'n havia preocupat. I els motius eren els que tu deies, la teva… la meva mare ha mort i t’ha deixat una part del seus béns.

Dels seus pantalons tacats amb fang i terra en va treure una cartera de llana. Hi sobresortia algunes targetes de plàstic i una tros de paper brut. Quan el va treure es va adonar de que cobrava l’aspecte d’una carta, el segell estava al seu lloc correcte i una firma elegantment dibuixada, ocupava part de la superfície blanca. Es va adonar de que anava dirigida cap a ell, i qui l’hagués fet volia causar una bona impressió per la presentació inicial i la cal·ligrafia detalladament elaborada.

- Té, és per a tu. No cal que et digui qui és l’autora.

Li va guinyar l’ull esquerra. Era encantadora la Olive i fins i tot en aquells moment ho demostrava. Li era difícil entendre com havia pogut mostrar-se tant tancat amb ella durant els episodis anteriors que havien compartit. No en tenia cap culpa.

- Gràcies. Em sembla que he estat molt dur amb tu i novament em disculpo.

Ella li va oferir un somriure encantador i per un breu moment la cara pàl·lida va envermellir d’emoció i de confort.

- Però si no t’importa, ara el meu objectiu és trobar la meva muller, ajuda’m siusplau.

Era el contrari de la Olive, ella sempre buscava la simpatia fins i tot a on no n’hi havia. El seu posat seriós arribava a ser incòmode en qualsevol situació, però la tendresa de les seves paraules justificaven que tenia sentiments; com qualsevol altre ésser humà.

- Compte amb mi pel que sigui, ara és prioritari que et retrobis amb ella.

No va ser necessària cap paraula de gratitud, ni una mirada, ni una encaixada de mans… El temps corria massa ràpid per poder parar-lo. No es van voler apartar un del costat de l’altre per registrar el campament. Semblava el joc que havia entretingut l’Ali durant tant de temps pels carrerons, jugant a trobar-se entre els seus amics. Però ara era diferent, perquè buscaven a la seva estimada i perquè ara l’ajudava  la seva germana

Els sorolls que inundaven el paratge s’extenien per cada minúscul racó que fos. Entre les xerrades que mai cessaven i les pregàries dirigides a qualsevol divinitat que els alliberés de tal penúria, li va semblar escoltar els batecs del cor dels més dèbils, i com es trencaven sobtadament pels crits de terror.

Entre tots els colors que es mesclaven i formaven el quadre i va distingir un hijab com el que acostumava a dur la seva dona. S’hi va acostar amb la mirada clavada sobre el seu objectiu. La gent s’apartava al seu costat, les seves passes eren el fil ben esmolat d’una espasa que tallava el camí. Es va acostar nedant per aquell mar de multituds, el seu ritme accelerava per no perdre de vista l’objectiu. No pensava en res més, fins que es va adonar de que l’acompanyava la Olive. Va apartar els ulls de l’objectiu i va reforçar-se quan va veure que la Olive el seguia. Amb un cop de cap van confirmar que no se separaven i van continuar.

Cada cop més a prop del seu amor i a la vegada més lluny de les penúries. Va copsar el braç de la dona i el va atrapar per inmobilitzar el seu pas. Llavors no va sentir cap soroll dels que escoltava abans; només silenci i esperança. L’enigma es va resoldre quan va girar el cap i es van besar. Era ella, però amb llàgrimes als ulls. La felicitat es va apoderar d’ells fins que van retrobar-se amb l’exterior.

Però aquell moment tant temptador es va desfer ràpidament quan la Olive va arribar a l’escena. Llavors va ser el moment de recordar i d’acceptar la realitat, que no tot era fondre’s en una abraçada càlida entre dos enamorats… era molt més.

No hi va haver cap presentació ni efecte entre les que no es coneixien, només el somriure de la Olive que ja era d’esperar.

Dos dies més tard:

Tant bon punt van poder i com les cames els ho van permetre, van abandonar el camp de refugiats cap a Anglaterra. Amb els pocs diners que van reunir es van poder permetre viatjar a dins d’un vaixell que anava carregat fins a dalt de gent, que malauradament patien la mateixa condició que ells. Després de dormir a una cabina diminuta que principalment havia de ser per a una sola persona, i sufocar els vòmits i marejos de l’Ali, el qual mai havia viatjat en vaixell, es van perfilar les platges europees. En arribar van ser rebuts pels equips de salvació amb mantes austeres i es van escalfar al voltant d’una foguera. No tenien absolutament res de valor, només una carnet d’identitat de nacionalitat anglesa per part de la Olive, el qual els hi va posar les coses menys difícils.

Dos dies més tard:

Les primeres fronteres les van superar pel simple fet de que anaven acompanyats d’una europea. Van haver de fer un gran esforç per arribar a l’ambaixada anglesa i que la Olive pogués posar-se en contacte amb la seva família. Llavors les coses van canviar de ser negres, a tornar-se blanques. Tot es va obrir al seu davant, un cotxe els va anar a buscar per conduir-los a un aeroport on els esperava un avió en direcció a Manchester.

Un dia més tard:

Diverses cadenes de televisió els esperava a l’entrada; ell no es va dignar a respondre res i igualment ho va fer la seva dona. Volien guardar silenci, tot i que eren pressionats per explicar la seva “commovedora història”. Finalment la Olive va parlar, però no per tocar la fibra als oients, sinó per criticar el sistema. Es van sobtar per com esgarrapaven les seves paraules però a la vegada eren subtils.

Un avió blanc com les perles amb el logotip enorme de la aerolínia els reclamava i ells no el van fer esperar. Per ser la primera vegada en que pujava a un avió tant ell i la seva dona es van comportar i no van cedir per la por a les turbulències o a volar. Fugien però en silenci davant els crits d’un conflicte que duraria més del que mai havien arribat a imaginar. L’Ali havia guanyat una germana, però havia perdut la seva casa i les diferents relacions que havia establert amb els seus amics. La seva dona i la Olive dormien com la majoria de la tripulació. Un incòmode, però a la vegada agradable soroll que provenia del motor de l’avió; l’acompanyava. Ara li va semblar un bon moment per llegir la carta. Va poder llegir un “T’estimo”, però no va continuar, es va a posar a plorar.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]