Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
mariatudor01
IES VICTORIA KENT. Elx
Inici: Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Com van començar els meus problemes
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Tot va començar amb la mort de la meva mare: el meu pare a penes tenía diners per mantenir-nos a tots dos, de manera que em va enviar a viure amb la meva tia per part de mare a Barcelona capital; ella em va aceptar de bon grat com a nebot, però mai li vaig agradar massa... en el seu interior, ens culpava tant a mi com al meu pare per la mort de la seva germana, i la meua gran semblança amb ella no ajudava en res:                              

La meva mare provenia d'una família benestant de Barcelona, ​​i el meu pare, d'una humil nissaga de pescadors de Mallorca. Durant la guerra civil, les dues famílies es van posicionar en bàndols contraris, de manera que cap de les dues famílies van permetre o van aprovar la unió dels meus pares, de forma que aquests van fugir als Pirineus, on van prendre la vida de grangers i van viure feliços durant un temps. Encara havent sobreviscut a la guerra, la meva mare no va poder vèncer la malaltia, i va morir poc després del meu tercer aniversari de tuberculòsi.                                                                      Actualment, jo ja comptava amb 17 anys a les espatlles, i estava disposat a ajudar el meu pare al camp, però ell es negava a que em dediqués a aquesta dura vida, ja que esperava de mi que aprofités les oportunitats que existien i poder estudiar i ser algú de profit; va ser per això, i per la manca de recursos, que vaig haver de viure amb la meva tia durant un temps, durant el qual no em va faltar un sostre, un plat de menjar o una samarreta que posar-me... però, mai arribà a acceptar-me, i les discussions entre el seu fill (el meu cosí) i jo només agrejaiven la situació. Finalment, em va inscriure en un internat per poder finalitzar els meus estudis lluny de la seva família, sense haver de suportar-me a mi o a tots els embolics i complicacions que la meva presència portava amb si.

En haver estat una persona amb tan poc contacte social, no era massa obert o sociable, el que provocava les mofes de la majoria dels meus companys a l'internat; però, vaig aconseguir fer-me amic del meu company de dormitori: Dani, un noi que si bé semblava representar el típic estereotip de noi gran, dur i de poques llums, va resultar ser només una cuirassa després de la qual s'amagava algú veritablement agradable, i amb el qual després de compartir hores ajudant-lo amb matemàtiques, vaig començar una grata amistat; a aquest nostre exclusiu club d'amics es va unir Xavier, el fill del guàrdia de seguretat, amb qui l'amistat va començar per pur interès (ja que gràcies a ell i al seu pare aconseguíem colar els cigarrets al centre) però, amb el temps, vam acabar sent aliats i compartint gustos i aficions.

Eventualment, alguns caps de setmana teníem permís per passar la tarda a la ciutat, i gràcies al pare de Xavi, la nostra hora sempre s'allargava sense cap problema. Un d'aquests dies va ser la nit de 12 d'Octubre de 1980, durant la qual va començar a caure una tempesta d'una força que mai havíem vist, la qual cosa ens va forçar a resguardar-nos en el primer tuguri que trobàrem, que va resultar ser una petita fleca en un dels carrerons del barri gòtic de la ciutat. La propietària de la venda ens va acollir gentilment i ens va oferir una beguda calenta per ficar-nos en calor; als pocs minuts, va aparèixer una noia molt maca amb tasses de xocolata per a tothom, i va començar a netejar l'establiment.

He d'admetre que aquesta noia tenia alguna cosa que em va cridar l'atenció des del primer moment: de complexió petita i aparença feble, encara que la força amb que transportava els sacs de farina per a la massa del pà del dia següent digués el contrari; llargs cabells de color xocolata que arribaven a la seva cintura, recollits en una senzilla trena; i uns grans i curiosos ulls de color verd fosc, que tot i ser els més captivadors que havia vist, mostraven una mirada trista i espantada.
La fornera la va forçar a seure i fer companyia als "convidats" mentre ella s'encarregava de tot el necessari per al dia següent; ella ens va explicar que es deia Marina, i que ajudava a la seva mare amb el negoci familiar, ja que el pare les havia abandonat feia un parell de mesos; parlàrem durant hores, vam perdre la noció del temps, ja que per quan la seva mare ens va avisar que havia amainat la pluja eren gairebé les 2 de la matinada. En veure-ho, els tres ens disculpem, els vam agrair tot l’ofertat i vam tornar el més ràpidament que vam poder a l'internat, ja que no volíem comprometre el pare de Xavier; tot i així, li vam prometre a Marina que tornaríem a visitar-la quant poguéssim, ja que, almenys a mi, m’inspirava una sensació de misteri, i em transmetia un dolor que em cremaria per dins sinó la pogués ajudar.
Capítol 2 Com van començar els problemes DE VERITAT
Després de dues setmanes més o menys, se'ns presentava la propera tarda lliure a la ciutat, i estava clar que jo estava més que convençut en anar a visitar a Marina ... però, Xavier es trobava al llit a causa d'una forta grip, i Daniel havia estat castigat quan el cap de passadís el va trobar fumant al bany. Per això, em vaig haver de conformar amb acudir tot sol a la trobada de Marina. I com no, seguint en la meva línia de mala sort, quan vaig voler anar a la fleca ja no aconseguia recordar com havíem arribat la vegada anterior...

Quan vaig trobar el carrer en el qual estava ubicat l'establiment, ja havien passat quatre hores, i només em quedava una hora per tornar a l'internat; tot i així, poc m'importava el temps, ja que tenia moltes ganes de veure-la i conèixer més a aquesta noia que tant m'havia cridat l'atenció.

En entrar a la botiga, tant ella com la seva mare es van alegrar molt de veure’m i em van saludar efusivament; ambdues estaven acabant de recollir per tancar la fleca, però la mare es va oferir a acabar la tasca sola perquè Marina pogués anar amb mi a fer un volt pel típicament atrafegat centre de Barcelona els dissabtes a la nit: vam sortir dels carrerons del barri gòtic i prenerem la Rambla cap al port,; d'ací vam recórrer tot el passeig marítim fins arribar a la platja... demanarem uns gofres i parlarem de multitud de coses, en les quals, com si fos cosa del destí, compartíem molts gustos.

Aquest passeig només va servir per adonar-me que havia malgastat tota la meva vida mentre no l'hagués conegut; asseguts a la platja mirant la lluna, jo únicament tenia ulls per a ella: era preciosa, interessant, intel·ligent, humil ... i jo, jo només era un tipus que acabava de conèixer, i no em mereixia una noia com ella.

I direu: com et pots enamorar tant d'una persona que has vist només dues vegades en la teva vida? Però és que vosaltres no la vau veure com jo aquella nit: amb un somriure que escalfava fins i tot la nit més freda, i amb aquesta mirada profunda i misteriosa, que per a mi era com un imant, perquè no em permetia allunyar-me sense conèixer-la més. Però clar, com ella mateixa em va dir aquesta nit: hi ha misteris que són més bonics sense desvetllar.

Quan vam voler adonar-nos s’ens va tornar a fer tard, perquè ja estava clarejant ... però estant amb ella, jo no tenia pressa. El cas és que em vaig oferir a acompanyar-la a casa seva, a la qual cosa ella em va contestar que no vivia en una casa precisament, sinó a la rebotiga de la seva fleca ... no va voler entrar en detalls per explicar-me el motiu, però jo tampoc vaig voler incomodar insistint, de manera que sense més preguntes vam començar a desfer el camí realitzat hora enrere. Durant el camí no parlem gaire, i en arribar a la fleca la cosa no va millorar massa:

Res més creuar la porta vam veure que alguna cosa anava malament... tot l'establiment estava destrossat: el taulell trencat, els mobles llançats per terra, farina per tot arreu ... i per fer les coses pitjors, hi havia restes de sang per aquí i per allà. La primera reacció de Marina va ser trucar a la seva mare a crits, però no la trobarem per enlloc; ella, en veure la situació, es va desmaiar.

Jo en aquell moment tampoc millorava gaire, ja que com comprendreu no sabia com reaccionar, així que vaig començar pel més obvi: vaig carregar a Marina i la vaig portar al llit, per esperar que es despertés i preguntar-li com volia que manejase’m la situació.

Després d'això ja em feia igual arribar tard a l'internat, o directament no arribar; una situació com aquesta no es podia ignorar. Uns vint minuts després Marina acabà per despertar-se, però simplement va començar a plorar dient que se sentia culpable per haver-se marxat i per no haver estat present quan va ocórrer; jo vaig intentar tranquil·litzar-la dient-li que ella no podria haver-ho evitat i que millor que no hagués estat i haver corregut el mateix risc.

En tranquil·litzar-se, em va explicar tot el que sospitava sobre el que havia passat: va resultar que ella era de València, i vivia ací amb els seus pares.

No obstant això, no eren una família precisament feliç, ja que tenien problemes de diners i el seu pare no ho estava gestionant gaire bé. Va començar a beure, i amb les borratxeres, van arribar les baralles a casa: al principi només eren insults cap a ella i cap a la seva mare, però a poc a poc van anar a pitjor... va començar a controlar-les, a seguir-les a allà on fossin, treure els diners per al menjar i gastar en mes alcohol, i finalment, la cosa va acabar en pallisses. La seva mare al principi no feia res, però després de l'última pallissa, de la qual Marina gairebé no es va recuperar, la seva mare va marxar amb ella tan aviat com va poder. Es van mudar a Barcelona i van muntar el petit establiment en què estàvem, però els diners no els arribava per viure en un apartament.

Al principi se les arreglaven bé; Marina es va recuperar i poc a poc van reconstruir la seva vida. Però resultava que un parell de setmanes abans, el pare va aconseguir contactar amb elles i les va amenaçar de mort per haver-se marxat. Per això, el més obvi era que el responsable de tot allò fos el pare. Marina estava terroritzada, però no volia anar a la policia, tement que el seu pare resultés ferit en el procés, ja que malgrat tot el que havia fet seguia sent el seu pare i no desitjava res dolent per a ell.
Capítol 3 Mort en vida
Vam decidir deixar passar un parell de dies per no actuar en calent i fer res que ens posés en un compromís; i a veure si de pas en aquest temps rebíem alguna notícia sobre el parador de la seva mare. A continuació, entre els dos ens vam posar a netejar i ordenar tot el desastre; Marina va cridar als proveïdors dient-los que "estaria un parell de dies de vacances amb la seva mare", de manera que no caldria que passaren per l'establiment. Quan va estar tot preparat, vam deixar un missatge al contestador del telèfon fix dient que si l'interessat volia comunicar alguna cosa, cridés al nombre de Marina, que era esmentat just després; vam fer una motxilla amb el bàsic, vam agafar els diners que hi havia a la botiga i vam marxar. Ens vam posar mans a l'obra per buscar algun alberg o hostal en el qual poder passar un parell de dies, i al final en vam trobar un acceptable tant de preu com de condicions per Poblenou; baixàrem a comprar alguna cosa de menjar a l’ultramarins que havia un carrer més endavant i vam anar directes a l'habitació a sopar i descansar després del dur dia.

Sonarà estrany, però encara després dels tràgics successos esdevinguts en les hores anteriors, i encara amb tot el cansament i l'adrenalina de l'aventura i el perill, no podia deixar de gaudir el temps amb Marina. No era la situació adequada i podrà sonar egoista pensar en el meu amor per ella en aquests moments tan difícils per a Marina... però veure-la amb el pijama d'ossets, les ulleres i els ulls inflats de plorar i els cabells en un monyo despentinat, a mi se’m feia el més encantador del món.                                         

Dormíem els dos al mateix llit, ja que el preu era més baix per a una habitació de matrimoni que una doble; Marina es va ficar al llit, però em va confessar que no seria fàcil dormir amb tantes coses al cap, i més encara existint la possibilitat que el seu pare ens trobés ... i jo, amb la meva millor intenció, li vaig dir que dormís tranquil·la i que estaria segura amb mi. Al cap i a la fi, estàvem completament allunyats del local de Marina; teníem els mòbils il·localitzables; i la porta tancada amb pany i clau. A més, ens mereixíem descansar.

No obstant això, fins passades les 4 del matí no vaig aconseguir dormir, perquè a part de les ja esmentades, tenia una altra distracció més: veure a Marina adormida era el més tendre que m'havia passat a la vida; transmetia una estranya expressió de tranquil·litat i serenitat. Crec, per desgràcia, que aquest va ser l'únic moment en què la vaig veure feliç.

Sobre les 4 del matí (segons el rellotge de la tauleta de nit que, intueixo, pertanyia a l'època medieval) vaig aconseguir dormir. Em vaig despertar a les 4 de la tarda següent; 12h de son, vaig pensar. El més increïble de tot això és que Marina seguia dormint plàcidament, i no sabia si despertar-la o no, encara que finalment em vaig inclinar per la segona opció, atès que havia estat ella qui més havia patit.

Jo, per la meva banda, em vaig dirigir a donar-me una dutxa revitalitzant i baixar a comprar alguna cosa per esmorzar (encara que a aquestes altures, ja no se sabia si això era esmorzar o berenar), però just vaig acabar de vestir-me quan va començar a sonar el mòbil de Marina; no sabia si agafar-lo o no, però en sonar tan insistentment, vaig respondre. Una veu d'home, profunda, va ressonar a l'altre costat de la línia:

-Marina, ¿és aquest el teu número? Per què no estàs al forn? Acabo de trucar però deia que truqués a aquest mòbil si era important. Estàs bé?

Vaig intentar reunir tot el meu valor i la meva calma i vaig respondre: 

-Sí senyor, és aquest el nombre de Marina ... però ara mateix no pot posar-se ... ¿pot vostè indicar el seu nom per dir-li que ha cridat?

No obstant això, no es va prendre massa bé la resposta, i va dir: 

- Qui collons ets? Què fa la meva filla amb un noi? Ja s'ha convertit en una altra puta més com les joves d'avui en dia ... si vol que la rebentin, jo sí que la vaig a rebentar però a hòsties quan la vegi. ¿Aquesta és l'educació que li has donat a la teva filla? (Se senten crits de fons, i vaig suposar que eren de la mare de Marina).

Durant aquest temps, Marina es va despertar i es va horroritzar en escoltar els crits al telèfon; amb un valor que vaig admirar, em va arrencar el mòbil de les mans i va dir: 

- Papà, ets tu? Està bé mare?

- Tens els sants ovaris de dir-me pare amb la mateixa boca amb que fas porqueries amb aquest noi ¿en quina mena de filla t'has convertit? Tu eres la nena dels meus ulls ...

Al que Marina, carregada de calma, va contestar

- Papi, tranquil. El noi d'abans era només el cosí Carles, el recordes? He vingut a passar uns dies a sa casa fins que la mama tornés

- Ho sento moltíssim… m’he deixat portar per la furia… demana-li disculpes al cosí de la meva part i dóna-li les gràcies per l'hospitalitat ... que per cert, ja no serà necessària. Mamà i jo ens anem a casa, i tu véns amb nosaltres! Recorda’m l’adreça del cosí i passe a per tu en menys d'una hora, eh?

- Tranquil pare, no cal. Digues-me on esteu i ja m’acosten ells, que de totes formes estàvem a punt de sortir.

- Carrer D'Amposta nº25. Amor, t'esperem (Se senten crits de fons) Calla putona, arreglarem això t'agradi o no! - I va penjar.

Marina es va posar a plorar, però un parell de segons més tard es va eixugar les llàgrimes i va dir que seria convenient dirigir-se ja a l'adreça (que per sort, no es trobava exageradament lluny). Jo admirava moltíssim la seva fortalesa ... però no podia dir el mateix del seu orgull: li vaig insistir a acudir a la policia, però, ella seguia reticent a demanar ajuda, i jo la veia tan espantada pel que pogués passar-li, i alhora tan convençuda que tot sortiria bé, que simplement li vaig fer cas. No sé per quina raó no la vaig parar quan es podia, i això és una cosa de la qual em segueixo penedint i em penediré fins que mora.

Després d’un tren i diverses indicacions de gent de la zona, vam arribar a l'adreça indicada. Em va demanar per favor que em quedés a ratlla durant la conversa i que, en quan veiés l'oportunitat, tractés de treure a la seva mare d'allà. Va tocar el timbre i va obrir el seu pare, qui em va semblar un tipus agradable si no estigués al corrent de la situació ... encara tenia en ment l'odi de les paraules que havia dit al telèfon ... i ens va rebre. Em va presentar com al cosí Carles i un cop asseguts a la sala d'estar, ella va començar a preguntar-li al seu pare per la seva mare, i ell li va comentar que havia estat oposant resistència a tornar amb ell, pel que ell va haver de dormir-la, almenys fins que arribarà Marina i es tranquil·litzés. En sentir això, i suposant que estaria al pis superior, Marina li va proposar al seu pare que per posar-se al dia, anessin a sopar junts almenys fins que la seva mare despertés, al que ell va accedir. Jo em vaig acomiadar d’ambdós i vaig fer veure que me n'anava, quan en realitat no m'allunyava més de dos carrers, mentre que ells van marxar en direcció contrària. En haver-se allunyat prou, vaig esperar durant 20 minuts per assegurar-me que no anaven a tornar i vaig correr cap a  la casa. Vaig entrar escalant un arbre i passant per la finestra a la segona planta, i vaig buscar a la seva mare desesperadament. En trobar-la adormida, la vaig intentar despertar, però veient que era impossible, vaig haver de treure-la en aquest estat; un cop fora, no podia caminar amb ella així pel carrer, de manera que, aprofitant la foscor de la nit, la vaig portar al parc més proper i la vaig asseure en un banc perquè passés mitjanament desapercebuda al meu costat.

Vaig començar a preocupar-me quan va passar més d'una hora des que havia tret a la seva mare i no rebia notícies de Marina, de forma que la vaig trucar; em va agafar el telèfon i em va dir que era al bany del restaurant i que el seu pare estava impacient per tornar a casa, pel que havia de allunyar-me el més possible amb la seva mare de les rodalies de la casa, i que ella ja s'ho faria per escapar d'ací. El punt de trobada era l'hostal.

Per sort, vaig aconseguir espavilar una mica a la mare i, a poc a poc, vam marxar cap a l'hostal; no va fer massa preguntes, la qual cosa va ser perfecta ja que jo tampoc tenia massa respostes.

Un cop a l'hostal, i veient que no estava la seva filla, va començar la desgràcia: desesperada em va suplicar que li expliqués tot el que havia passat sincerament, i en haver escoltat la meva narració, immediatament va trucar a la policia i els va enviar a la casa del pare . Els policies no van perdre temps, però quan ens van trucar mitja hora després, va ser perquè la pobra dona identifiqués el cadàver de la seva filla i el del seu marit, ja que es deduïa que el pare va assassinar la filla i, posteriorment, es va suïcidar. Davant d'aquest requeriment, la mare va entrar en un atac d'ansietat, i jo, després d'haver-la deixat a l'ambulància, vaig començar el meu camí cap a la deriva.

Em sentia culpable per la seva mort, culpable per haver permès que això succeís i impotent per no haver pogut protegir-la i rescatar-la a ella també com a la seva mare; estava furiós amb el seu pare, amb la justícia i sobretot, amb la vida, per portar-li tants problemes a una persona que m'havia il·luminat el cor. Era igual que fossin les 5 de la matinada, que jo vaig començar a caminar per la ciutat sense rumb, sense pensaments ... va començar a ploure i jo no sentia la pluja, no sentia el fred, ni la son, ni la gana, ni la por, ni la brutícia ... acabava de perdre, possiblement, a l'amor de la meva vida i, sobretot perquè no havia estat prou responsable.

Durant diversos dies em vaig despertar en llocs completament allunyats del del dia anterior; amb menys o més diners a les butxaques; més o menys ressaca; sense telèfon o amb un que no era el meu ... fins que al final, una tarda que estava assegut a l'estació de trens lluitant contra el meu impuls de saltar a les vies i acabar aquest sofriment, m’ arrestà la policia. Es veu que feia dies que estaven buscant-me per ordre de la meva escola i la meva família ... trobar-me? ¿Quina ximpleria era aquesta? Un no pot trobar-se si està perdut en si mateix; i encara que per tots els meus coneguts, la normalitat va tornar després de haver-me trobat, per a mi mai més tornaria a ser vista la vida amb els mateixos ulls de nou.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]