Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
An
IES Maria Àngels Cardona - Ciutadella. Ciutadella
Inici: Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Memòries dèbils
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l'inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

I és que ella tenia raó. Tota la raó del món.

Record aquell viatge que vam fer junts a Galícia, també record que ens vam perdre, sí. Ho record... però mai va succeir. El dia que ella va plorar als meus braços, va ser molt dur. Però tampoc va succeir. No. Els records són molt confusos. Ja no són el mateix. Ja no tenen valor. Són records buits, sense significat... Un puzzle al qual li falten peces.

La record i somric. Tota ella era genial. Quan somreia t'alegrava el dia. Si creies que tot era de color gris, que tot era trist, ella li donava color. El teu món apagat l'encenia ella. El feia tornar viu, li donava molts de colors. Ella feia que la merda de vida fos bonica, que tot tingués sentit. Inclús, feia que estimassis un poc més les coses, feia que apreciassis la vida i els seus petits plaers, que la visquessis. Era genial, això record. Però no. Tant de bo haguera sigut així. Però no era veritat, no havia succeït mai. M'ho deia ella.

Els colors... li encantaven. Sempre intentava dur tots els colors possibles damunt seu, era com una mania seva. Deia que estava un poc malament del cap per ser així. I jo li deia que no era veritat, que li quedaven molt bé els colors, que l'atreia. També li deia que era una de les moltes coses que m'agradaven d'ella. Reia. No creia el que li deia, mai ho feia. Tampoc hi havia succeït mai.

Record quan estava malament. Els dies que tenia els ànims sota terra. Sempre intentava animar-la. Feia ximpleries, li contava anècdotes... es reia. Veure-la somriure era el millor del món sencer. No tenia preu. Ella deia que no, però tenia un somriure que t'alegrava. Molt bonic. Únic. Tota ella era única. Quan estava alegre feia que els altres ho estiguessin. Quan estava trista, intentava que tots estiguessin bé. I si algú estava malament, es preocupava molt. Una barbaritat! Un cel de persona era. Record quan un dia vaig estar super malament i va estar tot el dia amoïnada per mi. Per alegrar-me aquell dia em va fer una sorpresa a casa meva. Com una petita festa. Però sols ella i jo, ningú més. També record que vam posar-nos a cuinar. Crepes, i que bons que van quedar! Sí... hagueren quedat. Perquè mai va succeir. Mai.

El dia que va ploure moltíssim, que va fer una tramuntanada. Ella va venir a la meva casa tota xopa. Encara record les gotes fredes que relliscaven pels seus cabells. El seu rostre, el nas, les pipelles negres pel rímel... el rastre d'aquest sols es feia present sobre els seus pòmuls, se li havia corregut. Tremolant del fred, em va dir que havia tingut una discussió amb la seva família i que s'havia escapat de casa. També record que la vaig deixar quedar a dormir. Que es va prendre una llarga dutxa calenta. El seu cant, record. Era tan bonic. A més a més, sonava súper bé amb el so de l'aigua de la dutxa de fons. Era una dolça melodia per les meves orelles. Ho era. Ho haguera sigut. Però com deia ella, no havia succeït mai.

Oh, la seva veu. Tenia el to perfecte. M'encantava escoltar-la. Sempre que podia li demanava que em contés històries. Se li donava molt bé contar-les, li agradava bastant. Deia que quan l'escoltava jo se'm quedava una careta de nen petit. Emocionat per saber el final. Deia que li encantava contar-me-les, també que era molt bonic. Que volia tenir-me a casa seva per poder contar-me totes les històries que se li ocorrien i fer-me carícies.

Tant de bo! Tornar a repetir aquella nit d'agost, estirats al terra de la seva terrassa. Els seus dos moixos estaven tranquils, nosaltres també. Reposava el seu cap en el meu pit. Me l'acariciava. Es va quedar adormida... Record el seu barboteig. També record que se'm va estarrufar la pell en escoltar-lo. No ho creia. No m'esperava aquelles paraules. No m'esperava un "t'estim" de part seva...
Capítol 2 No tornarien...
Suor freda, recorria tot el meu cos. L'esquena, el coll, el front... Aquella matinada havia tingut un mal somni. Un d'horrible. Somiar que perdia  la Marina era una de les pitjors coses. Bastants vegades havia somiat que la perdia, que ja no formava part de la meva vida i això m'espantava. Era molt important per mi. Tal vegada ella no ho sabia, però ho era.

Encara amb l'ensurt al cos, vaig mirar la meva habitació. No estava gaire recollida, però tampoc feta un desastre. La persiana estava posada, encara que alguns rajos de sol aconseguien arribar la meva cara. Mai m'havia agradat tenir una finestra prop del llit, la llum del sol sempre em molestava als matins.

"Ai, apaga el llum...", va dir una veu endormiscada del meu darrere. En girar-me em vaig trobar amb ella. Tan tranquil·la, tapada quasi fins al cap amb l'edredó. La seva respiració era lenta i profunda, l'escoltava molt bé. La seva respiració i el cant dels pardals de bon matí. Amb cura, em vaig aixecar per posar les cortines i vaig tornar al llit amb ella. Res més tornar, se'm va abraçar ben fort i va amagar el seu cap en el meu pit. El cor m'anava a mil, em costava respirar... segur que ella ho notava. Com no notar-ho? Però clar, ho hauria notat, si hagués succeït.

Oh, aquell matí d'agost... La nit anterior havia dormit molt poc, massa poc. Em moria de son, volia passar-me tot el dia al llit, vaguejant. Però no. No podria fer això. A les 9.36 va aparèixer a la meva habitació ben preparada per anar d'excursió. Portava una gorra de color rosa pàl·lid del Mickey Mouse, una camiseta dx’estirants negra i uns pantalons curts del mateix color. Les bambes que portava eren també de color rosa pàl·lid. M'encantaven, sempre li deia que l'envejava perquè li quedaven molt bé. Ella reia. En la cara, duia poc maquillatge. Això sí, al nas duia blanc. Devia ser per la crema solar. Es veia tan bufona...

"Aixeca que anem d'excursió!", va dir ben alegre. En un tres i no res, ja m'havia tret ella del llit. Quina energia que tenia ella de bon matí…

En una hora ja érem passejant pels camins entre tanques, observant les vaques i les ovelles. I en una hora més, ja érem a  una platja menjant un bocata. Estirats a la daurada arena, calenta pel sol. Mirava com menjava, es veia bonica. Sempre. I quan li ho deia, ho negava. Que ximple... De sobte, es va posar dreta just davant meu. Em va oferir la mà. La vaig agafar, confús. I com nena petita, va començar arrossegar-me a la riba. "Marina,  que no duc banyador!", cridava jo mentre intentava escapar-me. "M´és igual", contestava ella entre rialles. I em va tirar a l'aigua. Mentre jo tenia una cara de sorprès, ella reia i reia. Llavors vaig fer el més lògic. La vaig tirar amb jo a l'aigua. Quines rialles, déu meu. Vam començar a fer una petita baralla amb l'aigua. Més tard, vam córrer per la riba. Intentava enxampar-la, ella fugir de jo. Va ser un dia molt bonic. Meravellós. Ho haguera sigut. Però deien que tampoc havia succeït mai…

Quan escoltava aquella cançó sols podia pensar en una cosa. Ella. No me la podia llevar del cap, l'havia conquerit tot amb el seu bonic somriure i la seva brillant personalitat. L'assimilava molt amb Firestones. Era la seva cançó…

Jo era una flama. I ella foc. Jo era l'obscuritat que cercava la seva llum. Volia que m'il·luminés la vida. Escoltar la cançó em feia sentir nostàlgia. En escoltar-la sentia que tots els moments bonics del passat amb ella els perdria. Que no tornarien a succeir. Aquelles conversacions telefòniques durant tota la nit. No tornarien. Aquelles rialles discretes a classe. No tornarien. Aquells dies de sol a la platja, menjant síndria. No tornarien. Aquells petons que em feia de sobte. No tornarien. Aquells murmuris d'amor... Tampoc tornarien. Mai havien succeït, ja ho deien...
Capítol 3 No havia succeït mai
Mai m'havia agradat estar allà. L'odiava. Aquelles quatre parets em posaven molt nerviós. Els seus mètodes, les preguntes... No ho suportava. Que em separessin de la Marina em feia molt de mal.

El color gris d'aquelles parets era horrible. La poca decoració feia que fos molt més avorrit estar allà. Les plantes descuidades donaven un to trist en l'ambient. Que això era altra cosa. Era un ambient miserable, espantós, et feia tornar boig aquell lloc. Em feia tornar boig. Era capaç de posar-te inquiet, nerviós.

La mare estava preocupada, des de feia ja temps enrere. El pare també. No paraven de fer-li preguntes. La crivellaven. Cada dia el mateix. Ja no me'n record de quan varen començar aquelles preguntes per part d'ells. Per part de tota la família. No entenia per què estaven tan preocupats per jo. Deien que des de feia temps, molt, actuava diferent. Que havia canviat. També deien que no els hi agradava la Marina. Sempre m'ho deien, i ho odiava. Molt. Aquelles paraules que em deien sempre que contava les històries de la Marina i jo em feien mal.

El dia que li vaig dir que la Marina m'havia fet un regal per animar-me, ja que havia suspès un examen, la mare em va dir que no, que era impossible que la Marina hagués fet una cosa així per mi.

Quan el 3 de juliol, la Marina em va portar a casa medicines i un cistell amb llaminadures, em va alegrar molt. Aquell dia va estar cuidant-me, com si fos la meva mare. A l'hora de dinar em va fer una vianda. I mare meva, que bona que estava! A la tarda, ens vam posar a mirar una pel·lícula junts. El sofà en el qual estàvem era bastant petitó, així que vam estar una mica aferrats. Però a jo no m'importava. M'encantava estar ben a prop d'ella. Olorar el seu perfum. Escoltar la seva respiració. Observar el seu parpelleig. També mirar la seva il·lusió quan sortia un animal en la pel·lícula. Ben bonica que era ella. Observar-la era el millor del món. Per jo era com un privilegi donat per Déu. La mare i el pare van estar des del matí fins a la nit fora de casa. Però quan van arribar, i li vaig contar com havia anat el dia i el que havia fet, es va preocupar molt. Em va dir que no podia ser això. Que era impossible que hagués succeït…

Oh, i quan li vaig dir al pare que la Marina i jo vam treure un deu a un treball de biologia i el mestre ens va felicitar, ell em va dir que era impossible que hagués passat. Va passar el mateix quan els vaig contar al pare i a la mare que a l'estiu, vaig estar tot un dia amb la Marina en un veler, prenent el sol i gaudint de l'aigua de la mar. Però com havia dit, em van dir que no era possible que hagués succeït.

El dia que vam anar la Marina i jo a veure una batucada a la nit... Oh, aquell dia va ser preciós. Havien focs artificials que enllumenaven el cel fos. Les estrelles es veien bé, igual que la lluna. I mentre es feia l'espectacle pirotècnic, una batucada l'acompanyava. Com a la Marina li agradava tant la batucada, va començar a ballar. Jo l'observava amb un gran somriure. Es veia tan feliç. Semblava com si els focs artificials i la música dels tambors la complementessin. De cop i volta, em va agafar per un braç i em va posar a ballar amb ella. "Balla amb mi", em va dir mentre recolzava el seu cap a la meva espatlla.

Junts, com si sol fóssim una persona. Com si no existíssim per als altres. Estic segur que ella escoltava el meu cor. Em trobava tan feliç. Sentia que sortiria del meu pit. Els batecs eren tan ràpids i forts...

"No em deixis mai, per favor", vaig dir-li fluix a l'orella. Ella em va abraçar molt més fort que abans. I vam seguir ballant i gaudint l'un de l'altre. Quan vaig tornar a casa i li vaig dir a la mare què havia fet, aquesta em va dir que era impossible. Que segur que no havia succeït. Sempre em deien el mateix. Tothom m'ho deia. Tothom em deia que no havia succeït mai tot el que havia viscut amb la Marina. Cada cosa que els hi contava em deien que no. Que era impossible que hagués passat. Estava ja fart! Aquelles paraules eren com punyals per jo. No entenia per què em deien aquelles coses...

"Cel meu... és impossible que hagi passat això que m'has dit...", va tornar a dir-me la mare. M'estava començant a irritar molt. Estar allà els dos en aquella petita sala d'espera i, amb la mare dient-me aquelles paraules m'irritava. No aguantava més. Duia ja molt de temps aguantant tots els seus comentaris sobre la Marina.

"Calla, dius mentides! Sí que ha passat!", vaig exclamar a la vegada que, tirava a terra un gerro d'aigua amb una planta, la qual estava morta. Amb aquell escàndol que faig fer, la gent que hi havia a la sala es va preocupar, alguns fins i tot, es van espantar. Record que la mare va intentar calmar-me. Però em tenia por. "Carinyo, tranquil·litzat", va dir mentre tremolava. Vaig donar una coça a una de les cadires, causant més temor en ella. "Carinyo...", vaig escoltar com intentava tornar a dir cosa però la vaig tallar. "No mare. No em diguis carinyo. Estic fart ja! Sempre em deis el mateix. Tu, el pare, la Sílvia... No teniu raó, gens de raó! Tot el que m'ha passat amb la Marina sí que ha succeït! Tot!". M'havia posat histèric. Ja ho havien notat. Na Sílvia i uns companys seus van venir. Van intentar calmar-me. No ho van aconseguir. Vaig començar a colpejar amb les cames totes les cadires que hi havia a la sala. Els companys de la Sílvia em van agafar dels braços, fent-me quedar quiet. Ella va aprofitar i em va injectar cosa. Probablement un calmant ben fort. A poc a poc vaig anar perdent tots els meus sentits fins que vaig quedar completament a les fosques…

Quan vaig obrir els ulls el primer que vaig veure va ser la Sílvia, que estava recolzada a la paret grisa de la dreta. Els seus ulls marrons em miraven tristos. Amb llàstima. No m'agradava aquella mirada.

"Sílvia...", vaig dir a la vegada que intentava incorporar-me. No vaig poder. Estava estirat a un llit, però amb les mans fermades a les barres d'aquest. "Sílvia què és això...?", vaig preguntar confús. "Ho hem hagut de fer, t'havia agafat un atac de còlera per el que t'havia dit la teva mare", va contestar-me i es va atracar un poc a jo. "Però Sílvia no és veritat el que diu la mare, la Marina sí que ha fet totes aquelles coses amb mi! No li facis cas a ella Sílvia, fes-me cas a mi. Jo dic la veritat, mai mentiria a la meva psicòloga. Mai!", vaig cridar mentre plorava. No podia aguantar més tot. Volia tornar a casa. Veure a la Marina. Abraçar-la. Besar-la. La necessitava...

La Sílvia va posar la seva mà a la meva galta dreta i em va mirar als ulls. Li tremolaven lleument. El seu polze acariciava suaument el meu pòmul. "Christian...", va vacil·lar durant uns segons, "La Marina no existeix, és un producte del teu subconscient..."

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]