Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Andròmina
Col·legi Mestral. Jorba
Inici: Joc de trons
Erat Pugione -li deien Punyal-
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 Erat Puggione (Chapter I)
Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant, que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

Cavalcava pensant, joiós, en que tal vegada un dia ell seria qui hauria de fer complir la justícia reial. També reflexionava sobre la importància de la funció que el seu pare, -agutzil general del regne de Maurenthil- duia a terme en aquelles terres, a l’est del regne, al costat del riu que feia de frontera natural, el Morhimi, a l’ombra de la serralada de Tunelien. Una mica més a l’est, un cop travessada la vall dels desolats i la pròpia serralada, es trobaren allò que anomenaven les terres bàrbares, unes terres per on hom havia cavalcat des de l’últim solstici de sang. El solstici de sang… suficient perquè a l’home més ben plantat del regne li comencessin a tremolar les cames. El solstici de sang va ésser una batalla, o millor dit una massacre, que va esdevenir davant un solstici d’hivern en que no hi hagué lluna. Durant aquella nit, éssers obscurs travessaren la serralada de Tunelien i assaltaren allò que és anomenat la vall dels desolats, on abans d’això, hi havien viscut les famílies més riques del regne. No hi havia hagut supervivents però hom deia que, en aquella nit, quan els éssers vinguts de la negror volgueren travessar el Morhim, quelcom que està per sobre l’enteniment succeí: al llarg del riu, a un tret de fletxa, sorgiren un seguit de figures, els rostres coberts amb quelcom semblant a una màscara que sostenien armes que recordaven a les forjades pels ferrers de les ciutats humanes, però que tenien detalls únics, com ara una llança la punta de la qual semblava una ametlla en vertical o una espasa, l’empunyadura de la qual recordava a una serp enroscada. I quan qualsevol monstre se li acostava, era executat per un d’aquests defensors. Llavors els monstres feren una línia des d’una punta de la serralada fins a l’altre i esperaren. La nit encara era jove. Després d’un parell d’hores, un neguit estranyà les files demoníaques i llavors s’anaren obrint a l’alçada del Dena rient, i hom diu que tots els invasors es retiraren dels extrems de la serralada. Llavors, els atacants feren un cercle i començaren a recitar en la seva llengua negre. De cop, el sòl es trencà i una mà humana sortí de dins de la terra, seguida de la resta d’un cos. Duia una armadura tota negre i hom digué que era formada per ombres. Llavors, l’home sorgit de la terra avançà cap al defensor que tenia més a prop. El defensor provà d’atacar-lo, tirant-li la llança que tenia a les mans. L’home, però, rigué i agafant l’arma amb les dues mans, la partí. El guardià, sense immutar-se es tocà els avantbraços, d’on sortiren dues fulles com d’espases i, amb un primer tall dirigit al coll, començà un intercanvi de cops entre les fulles d’ell i les mans, nues, de l’home vingut de la terra. L’home, amb un somriure, va immobilitzar el guardià i li esberlà les fulles. Llavors, agafant-lo pel coll procedí a escanyar-lo. La munió de monstres, mentrestant, ovacionava l’home. De cop, però, un llamp colpejà la terra i una forma de blanc impedí que el vingut de la terra matés al guardià. Llavors…

-Bran, ja hi som!- un dels seu germans havia interromput la seva cadena de pensaments amb un crit. Era en Tan, el seu germà més gran, qui tenia vint-i-nou anys. En Bran, bocabadat mirà al seu voltant. Estaven entrant per un ampli sender a una clariana, d’uns cent metres quadrats, rodejada per guardians en posició passiva, amb l’escut de la ciutat i la llança a la mà, fulla apuntant al cel. Hi havia torxes penjant dels vint arbres més frondosos. I al bell mig de la clariana un patíbul amb una banqueta on el cap de l’acusat rebia la seva fi. Aquell clariana normalment solitària, en aquell dia era, sense dubte, el punt mes emblemàtic del regne . Gent vinguda d’arreu es trobava allà reunida, per a veure com es complia la sentència. El pati d’execució aplegava ciutadans de totes les classes socials: adinerats i pobres, nobles i el poble planer. A mes, degut a l’historial del condemnat, un home vingut del nord, de qui es deien els pitjors delictes, no era sorprenent l’espectació que havia provocat. Acusat de robatoris, violacions i assassinats, sobre ell pesaven mes de deu testimonis oculars i més de cent proves clares.

Però tornant a l’escenari de l’ execució, on la gent esperava, neguitosa, l’acompliment de la condemna, hi aparegué un home a lloms d’un cavall blanc, gran i majestuós. Aquest home, l’agutzil general del regne, era el pare d’en Bran, i dels germans que l’acompanyaven. Llavors, des del bell mig de lla clariana, al costat del patíbul, començà a pronunciar un discurs on agraí el treball realitzat pels soldats i on exhorta a l’acompliment de les lleis. Després, féu pujar a l’acusat al patíbul. El condemnat, vestit amb l’uniforme de les penitenciàries - camisa grisa i pantalons d'un color fosc però indefinit- abans d’ ésser encaputxat, somrigué, mostrant un parell de queixals d’or, cosa que li valgué una plantofada del seu guàrdia. Ja al patíbul, les mans fermades a l’esquena i el cap -tal vegada somrient- amagat sota la caputxa, va ésser executada la sentència reial. El botxí, un home d’uns braços extraordinàriament gruixuts, agafà la seva arma: una destral d’una ampla però allargada fulla, que omplia el quaranta per cent del bastó on estava fermada. I, sense mes cerimònia, féu baixar la destral fins al coll del condemnat. Un coll que, veient quina era la pressió exercida , deixa de resistir-se a acomplir sa funció, deixant, així, el cap lliure de tot lligam pel patíbul. La sang, en veure’s com un riu sense presses, lliure i salvatge, sortí a caudals, sense res que la contingués. La gent començà a aclamar els guàrdies i el botxí, i, després d’un parell de minuts, rient i comentant la jugada, començà a desfilar cap a l’entrada de la clariana. Llavors, l’aconteixement dels fets prengué un gir inesperat. En un dels dos arbres que custodiaven l’entrada del pati d’execucions aparegué un signe estrany: una mena de rombe amb una mena de cercle inacabat al centre. En veure-ho, la gent corregué a admirar-ho. Sense cap motiu aparent, la gentada començà a retorçar-se i a patir. Però com tot sofriment, arriba a la seva fi, fi que resultà bastant determinant per ses vides: moriren. Però no com hom podria esperar, sinó de la forma més espectacular possible: amb un increment de la temperatura sanguínia que provocava l’explosió dels vasos que la contenien, amb la seva conseqüent pèrdua i, per tant, la mort del contenidor.

Llavors, entre el fum aparegué una figura envoltada de foscor, el rostre cobert amb una mascara sense cap tret definit. L’home avançava amb pausa, com meditant cada pas. Avançà fins a situar-se gairebé al bell mig de la clariana. Però quan es trobava a gairebé un parell de gambades del patíbul, els guàrdies reaccionaren, car que eren uns professionals i no podien permetre que aquell misteriós nouvingut no es presentés. I a més, fins i tot per a l’intelecte, un tant baix, de qualsevol soldat, un parell de successos estranys succeïts en el mateix període de temps, es quelcom sospitós. En conjunt, com si estiguessin relacionats.

Així doncs, els guàrdies avançaren, disposats a detenir l’emmascarat. L’home es veié ofegat en un mar de cossos soldadescs, o això li sembla a en Bran, qui ho veia des d’un extrem de la clariana. Aquesta sensació de claustrofòbia, que l’emmascarat hagué de patir, no s’allargà massa i, mitjançant talls de punyal -tret de la màniga- s’anà traient de sobre els opressors.  Després d’acabar amb l’últim dels homes que se l’hi havia provat de capturar, s’espolsà les espatlles i anà acostant-se als soldats que, en shock, es mostraven neguitosos a l’hora d’atacar-lo i els  treia la vacil·lació amb un tall net d’espatlla  a espatlla. I per fi s’acosta a l’ únic oficial -i, de fet l’ únic supervivent-, el pare d’en Bran, qui, en shock- car havia vist morir els seus fills i els homes a les seves ordres- no s’havia mogut d’on estava, regnes en mà. L’emmascarat se li acostà i li tallà el dit polze.El pare d’en Bran cridà. L’emmascarat li féu una pregunta a la qual l’agutzil no sabé contestar. L’home, llavors, li tallà l’altre polze. L’agutzil caigué de sa muntura i a terra, començà a rebolcar-se. L’estrany nouvingut encara li digué quelcom que en Bran no entengué però l’agutzil sí, mes, negà amb el cap, posant cara de terror. Llavors l’home misteriós li posà una torxa al cap, cosa que provocà la combustió del cabell  i de la barba. Llavors, el pare d’en Bran començà a parlar, però molt ràpid i en Bran nomes entengué “Yumska” i “Hlin”. L’home el féu callar amb un cop sec al pit. Llavors, obrí el pare d’en Bran pel pit i l i tragué el cor i, davant dels ulls de l’agutzil, el cremà , mentre l’últim alè de vida abandonava son cos per a l’eternitat. I es que, si l’home odiava quelcom, això era la infidelitat d’algú vers el seu senyor.
 

Capítol 2 ERAT PUGGIONE (CHAPTER II)
Michelle

Feia nou anys d'estiu i un any de primavera que, al nord-oest del regne havia ocorregut un fet revolucionari que havia de canviar la concepció de la noblesa tal com es coneixia. I és que, la filla de la duquessa d'Elinsten, la nova Namska, havia decidit de deixar de fer el que, en aquell moment es consideraven "coses de dones" per a passar a fer activitats més aviat destinades tradicionalment als homes. Les dones de la cort - sobretot les més velles i, per tant, més aferrades a la tradició- la miraven de reüll i bellugaven el cap en veure-la passar.

D'altres, més joves, s'afegien a ella en el seu projecte, i així, en el tercer any d'estiu, després de només quatre anys d'iniciativa, les dones tenien gairebé el mateix estatus social que els homes. I així, Hlin de Namska va esdevenir una figura molt estimada i respectada per tots. A més, va començar a fomentar una participació femenina en l'exèrcit. I va ser precisament en una activitat de promoció d'aquest projecte on conegué el seu futur marit, el fill del duc de Yumska -ducat veí-, en Blirte. Després de cinc anys de matrimoni, en Blirte, ara ja duc de Yumska degut a la tràgica defunció del seu pare a la respectable edat de setanta anys, es va presentar al palau ducal dels ducs de Namska, per formalitzar el compromís amb la qui havia d'ésser la seva dona. Una setmana després, l'enllaç era anunciat públicament. I, a l'any següent, van tindre lloc les núpcies. Foren les núpcies més felices que hom podia recordar des de feia una pila d'anys, ja que, en els ulls dels esposos ja no quedava rastre d'aquell enganyós sentiment que és l'enamorament, sinó que estaven a vessar d'amor, aquella força que fa que hom es vegi capaç de veure el millor d'altri i a respectar-lo i estimar-lo per sempre mes.

Va ésser llavors quan van arribar pèssimes notícies de l'est. Deien que uns botxins havien estat assassinats després d'una execució, i que l'únic supervivent havia sigut un nen, qui havia caigut de la seva muntura i s'havia amagat rere uns arbustos. Es va saber que el Gran Agutzil Reial havia caigut en aquell assalt. Tots els ulls estaven posats en el Morhim, frontera natural, i la vall dels dessolats, a l'ombra de la serralada de Tunelien. A més, l'hivern s'estava acostant. Els més vells explicaven històries terrorífiques sobre un bruixot fosc que assola la vall en l'últim solstici de sang, ara feia tants anys. Parlaven de com havia crescut aquesta presència maligne, i de com pensava d'imposar son reialme.

Però aquests pensaments tan obscurs no passaven a l'oest, on encara brillava la llum del sol, acaronant amb la seva alegria, la faç de tots els habitants d'aquelles alegres gents. Les valls, verdes a causa dels afluents del cabalós riu Lutzar, es trobaven en el seu màxim esplendor. Els nens jugaven sense cap temor lluny de les seves cases, i la ciutat costenca de Yumska es veia vigilada pel castell dels ducs. I quin castell. De finestres grans de daurats marcs, amb àmplies balconades -on, a les nits d'hivern, hom sortia a prendre el fresc-, era la joia de la ciutat. Els pocs privilegiats que havien pogut entrar-hi, havien pogut admirar l'amor i la delicadesa que hi habitava. Res més entrar, hi havia un ampli rebedor circular amb un banc encerclant la sala. D'allí estant, la duquessa rebia les visites de plebeus i personalitats poc il·lustres. En cas que el visitant fos noble, la visita estaria marcada per un rígid protocol, tot i que sempre amb la simpatia pròpia de la duquessa. Rere la porta que tancava aquest rebedor, hi havia un ample passadís amb una catifa roja. A les parets, situats a escassos metres del sol, lluïen uns magnífics tapissos que recollien la història de la contrada. El menjador, al final del passadís, era una explosió de classe i modèstia a la vegada. I al pis superior, hi havia els dormitoris, tan sumptuosos com els de la planta principal. El dormitori més alegre i càlid, però, era el que habitaven els ducs.

Uns mesos després, quan l'estiu començava a acomiadar-se, els ducs donaren la benvinguda a l'hereva del ducat: la duquessa havia tingut una filla, de nom Michelle. La petitona, amb nou mesos, era l'alegria del palau, però especialment del matrimoni- que, tot i avenir-se d'allò més, també tenia eixes diferències- que li tenien una gran estima.

Una nit en què els ducs jeien al llit, i que, a causa de la calor, s'havia obert el finestral -sota el qual restava la petitaMichelle, dins el seu llit-, una ombra es projectà solta el bressol de la nena. L'ombra, tan silenciosament com s'havia emparrat a la finestra, s'acosta al llit ducal i esventrà el cos a la duquessa de Yumska, car era la figura més propera a la finestra. La sang sortí com un riu desbordat a causa de les pluges. Quan la sang, que ara tacava el llit, anar a fer-se notar pel duc, ell no ho sentí. Car que, amb un punyal clavat al bell mig del pit, poc li quedava per sentir en aquest món. L'home s'acosta al llit de l'ara ja duquessa, però, quan estava a tocar del cap ducal, un signe pintat en blanc es féu visible sobre la pell de la nova Namska, i l'assassí, amb un crit d'espant que feu llevar a tots els servents que dormien a prop, fugí, saltant per la finestra. La nena es posà a plorar, tal vegada perquè ja ningú no se l'estimaria com sa mare, o perquè ja ningú no jugaria amb ella com son pare.

Però, com a mínim, encara restava viva. Potser perquè encara tenia quelcom a fer.

Margarite

Molts quilòmetres al sud, a un palau edificat al bell mig d'una esplanada primaverenca, un lord del regne rebia les notícies amb llàgrimes als ulls mentre la seva muller es tapava amb la seva manta per dissimular la llàstima. I és que amb dues famílies nobles tenien quelcom en comú. Alló que les unia era fruit d'una màgia que només recordaven les àvies i certes llegendes. La màgia d'Atriz. Aquella màgia havia sorgit quan en aquell llunyà solstici de sang mentre l'home vingut del cel i l'home sorgit de la terra lluitaven un esquinç de pergamí volà cap al regne travessant el Morrhim i caigué en les mans d'un curiós. Aquest home havia estat detingut poc temps després a l'altra banda del regne a Tinska, mentre provava de robar una euga de les cavalleries reials. El presoner però no fou enviat cap a la capital sinó que fou jutjat allà mateix, a la vora del Din. Va ser condemnat a pagar una elevada quantitat de diners. Ell però no va poder pagar-los de forma que fou expulsat de la zona on governava al nord de Tinska, un avantpassat de qui ara plorava al costat de la seva dona. El pergamí fou doncs entregat a les autoritats aquest al seu temps l'entregaren al fill del lord.Aquest no fou conscient de quina era son vàlua fins que molt de temps després l'actual lord aconseguí que un peregrí llegís les runes. Llavors aquest descendent del lord que havia rebut el pergamí entengué que l'hi havia sigut entregat. Cremà el pergamí i escampà les cendres. Tanmateix no es pogué guardar el secret per a ell sinó que li feu saber al fill del ducat que estava al nord del seu territori: en Blirte de Yumska. I és que, des de la seva infantesa els futurs lord i duc sempre havien estat amics. Quan els seus pares anaven a caçar per les verdes terres de Yumska ells es quedaven jugant amb les joguines del futur duc o bé corrent empipant el servei. Quan els hi arribà l'hora de caçar, ho feien plegats. A l'hora d'anar a balls o a altres esdeveniments importants per a la noblesa, no podien anar separats. Així doncs no ha de sobtar que en Blirte de Yumska fos l'únic viu a part del mateix lord que conegués el secret del pergamí.

Quan aprengueren a usar aquest poder, van adonar-se del potencial que tenia aquella màgia. Llavors, sota pacte de sang juraren que els únics que havien d'emprar aquest poder havien de ser les dues famílies. I així nasqué una aliança que havia de durar per sempre.

Tanmateix, en establir-se en Blirte com a duc de la terra de Yumska i el mateix lord com a hereu del seient a la mesa reial, es distanciaren. Amb tot mantenien una correspondècia setmanal. I així el lord s'informà del naixement de la filla dels ducs de Yumska i Namska.

Son amic el duc li digué que l'havien protegit amb la màxima benedicció que la màgia d'Atriz era capaç d'aportar. El duc també fou informat d'aquesta forma del naixement de la Margarite, hereva del seu amic el lord. Tot i això aquesta correspondència no fou privada. I així, un agutzil, l'Agutzil general del regne, conegué aquest poder. I exigí que li fessin particip. Llavors la duquessa de Namska, li feu entrega d'un signe de poder, que faria de protecció envers gairebé qualsevol arma. I l'agutzil jurà callar.

I hi hagué pau. Però arribaren les funestes noves: l'agutzil general havia mort. Assassinat per algú que l'obrí pel bell mig i li cremà el cor. I encara havien d'arribar de pitjors: l'assassinat dels ducs de Namska i Yumska, al palau ducal. La maleïda carta que aquelles noves, sobre la que ara el lord plorava com un nen, portava el segell inconfusible de la desgràcia. Però la vida continuà, i amb la Margarite al costat era difícil continuar de dol. I és que aquella nena, fruit de l'amor dels lords, era la cosa més alegre que havia passat per el palau dels lords. La seva mare jugava amb ella a la pilota i amb son pare jugaven a tocar i parar. I va ésser durant una estona de jocs entre pare i filla quan tot es torçà. Jugaven a la planta dels dormitoris: un ample passadís amb un munt d'armaris on amagar-se i dues habitacions connectades entre si per un vestidor intern. El lord parava. Tot suat, després d'haver estat jugant durant gairebé tota la tarda. La nena s'amagà sota l'ample llit dels lords. El lord la va buscar per tot arreu. Per fi la trobà: en un moment en què la nena es descuidà, es posà sobre el llit, i, amb un crit, mirà sota el llit i la va veure. Llavors els cridaren per anar a sopar. La nena, encara reacia a deixar al seu company de joc, es va dirigir al vestuari, per anar cap a la seva habitació. En aquell moment sentí com una finestra s'esberlava i corregué cap a l'habitació dels lords. Amb tot, la cambra on son pare s'estava mudant pel sopar, estava tancada. Per l'escletxa del pany distingí un home davant del seu pare. Un home que duia una màscara. Un Nikgro. Son pare li havia parlat. "Com un bruixot negre" va ésser la seva definició.

El Nikgro s'acostà cap al seu pare, qui rígid, semblava que lluités mentalment amb algú. Els seus llavis es movien. Una perla de suor es perfilà pel seu front. El Nikgro, amb un somriure a la màscara, li clavà un punyal amb negres robins a l'empunyadura. Al bell mig del pit. A l'artèria. El pare de la nena que tremolava al seu amagatall expirà. El Nikgro Anà a acostar-se al vestidor, però de dintre del ja inert cos sortí una llum blanca que se solidificà en forma de cos. Aquest cos, d'un cop de puny, envià al Nikgro a pastar fang. I el Nikgro fugí. Car que contra aquell poder res no podia. Res contra aquella màgia. Res contra la màgia d'Atriz. Llavors la figura obrí el vestidor i s'acostà a la nena. I amb un somriure a la boca i la veu de son difunt progenitor, digué:

-Haig de marxar. Ho sento. T'havia d'ensenyar tantes coses... Sigues forta, valenta, justa. Governa, lluita. Guanya. Derrota'l. Aprèn. Ens veiem a l'altre cantó. No, no ploris. Que marxo, però sempre pensaré en tu. Sempre t'estimaré. Sigues bona. A reveure!- I, com l'últim raig de llum d'una tarda estival, son pare s'embarcà pel camí d'un nou demà.
Capítol 3 ERAT PUGGIONE (CHAPTER III)
Zilàtrem



Era una negra nit del vuitè any d'hivern quan un home encaputxat entrà a l'hostal Ilinguen, a Iutzul, capital del regne de Maurenthil. Tot i l'hora, al saló bar, un cambrer atenia els pocs perseverants que resistien encara a la son. Eren quatre. Un estava ja mig a punt d'entrar al regne dels somnis, l'altre llegia en una taula, il·luminat per una espelma que feia pampallugues, i els a altres murmuraven en to conspiratiu a la barra. L'home nouvingut es traié la caputxa i aparegué un rostre de barba blanca, de pell endurida i d'ulls llestos i un punt entremaliats. No podia tenir més de quaranta anys, ja que encara es movia a una velocitat gens pròpia de gent més gran. Després de saludar al mig adormit amo, s'acostà a la taula on el persistent hoste llegia. Si hom s'hagués fixat en el llibre, potser haguessin trobat quelcom estrany. Amb tot, només calia fixar-se en el seu rostre per endevinar que hi havia quelcom que no rutllava. Lluïa una barba igual de blanca que el nouvingut. Tot i això, l'home que llegia la portava infinitament més pulcra i cuidada. El rostre semblava de cera, com si no pogués mostrar cap expressió per por a trencar-se. Però allò que més intimidava eren els ulls. Uns ulls astuts però sense expressió. Uns ulls blaus com la mar calmada després de la tempesta més violenta. Transmetien inquietud i neguit, més que no pas calma. EL llibre que llegia estava escrit en un seguit de runes que ja gairebé ningú no llegia, no per falta d'intenció sinó per manca de coneixement. El nouvingut, però, no es veia intimidat. Llavors digué quelcom que de no haver estat gairebé tothom adormit, hagués sorprès la majoria: "Crec que l'Agutzil fou l'únic objectiu de l'atemptat". Aquestes paraules sobtaren a l'home que havia estat llegint, qui deixà el llibre i amb el neguit reflectit a la cara, començà a parlar en un idioma que no s'havia sentit a parlar des de feia ja molt de temps. Aquesta llengua arcaica aflorí als llavis dels ocupants de la taula amb una fluïdesa sorprenent. Si hom hagués estat escoltant no hauria entès gran cosa, però tal vegada hagués copsat algun mot, com ara "Atriz, Blirte, Yumska, Nigkro o Tunelien". Després de mitja hora de conversa, restaren en silenci: ara eren els únics ocupants del saló bar. Es digueren adéu i el nouvingut marxà dintre de l'hostal, i l'altre sortí fóra, a la fresca de la matinada.

L'home que hi havia entrat dintre, entrà a una habitació i es deixà caure en una cadira davant d'un escriptori. Es deia Zilàtrem, i es podria haver considerat un detectiu molt bo d'haver conviscut amb la resta de mortals. Però ell no era un mortal corrent: viuria per molt de temps. Persones així decidien viure lluny de la resta de mortals, a Ming´ä`lar, on la vida corria a una altra velocitat. Amb tot, en moments puntuals, quan els camins de les dues poblacions s'ajuntaven, hi coincidien. De fet, ell es trobava al regne de Maurenthil per investigar l'ús de la màgia obscura en aquella zona quan l'havien avisat que havien succeït un parell de morts a les quals ningú no trobava cap tipus d'explicació. Ell havia descobert una relació entre aquestes dues i una tercera: la d'un agutzil mort al mig d'una massacre efectuada per un sol home. Amb tot, encara no havia descobert ni l'autor ni el motiu, però tenia clar com s'havia fet, i ja que s'havia entrevistat amb la Margarite, qui tenia vuit anys quan s'havien produït els fets. La Michelle tenia un any quan havia succeït la desgràcia, així que no era gaire bon testimoni. Amb tot, l'escena del crim tal com se l'havien relatat resolia una serie d'interrogants, però presentava d'altres, com ara ¿Per què havien deixat viure a l'hereva? El que la Margarite li havia comentat feia pensar que tal vegada ella també es trobava protegida. Però ¿qui havia atemptat d'aquella forma? La Margarite parlava d'un Nigkro. Un Nigkro... Ni el mateix Zilàtrem podria fer gaire cosa envers un de poderós. No ho creia. O millor dit, no volia creure-ho.

Una setmana després de la nit a la fonda, en Zilàtrem baixava d'un cotxe de cavalls a la plaça de la capital de Yumska. Després de llogar un llit, en Zilàtrem es va encaminar cap al palau de la duquessa. Ella mateixa l'obrí: una nena de setze anys. Només de cos, però. La cara delatava una maduresa res usual. Als ulls se li endevinaven llacunes de tristeses. Les arrugues d'una vella s'hi havien instal·lat. Cada cert temps es fregava l'espatlla esquerra amb la mà dreta, com per comprovar que encara la tenia allà. La seva boca, envoltada per uns llavis que haurien d'ésser carnosos, estava apretada amb firmesa, rodejada de llavis fins i esquerdats. Semblava - pensà en Zilàtrem- una roca rebel, que resisteix l'avanç del mar. Però es notava l'impacte de les ones. En Zilàtrem es presentà i li explicà el motiu de la seva visita. Ella preguntà que com era possible que algú gosés remoure quelcom que havia costat tant de superar. Però en ZIlàtrem descobrí un bri d'esperança als ulls de la jove. Llavors féu quelcom que sabia que podria portar-li problemes: li transmeté una mica de la seva consciència. Li mostrà que li havien ensenyat: buscar i estimar per igual la Veritat i la Llibertat, Li mostrà com ell havia resolt casos més obscurs i com havia jutjat amb Justícia i amb Caritat. I també obtingué d'ella pensaments i idees sobre l'assassinat. Quan retirà la mà del cap de la noia, no hi veié tantes llacunes. Llavors la noia els tancà i s'adormí. En Zilatrem avisà a uns criats que portaren a la duquessa al seu llit. En Zilatrem sabia que aquell dia la duquessa descansaria per primer cop en molt de temps. Llavors marxà cap a la fonda. Allà començà a parlar amb l'amo del local sobre aquell desastrós succés. Aquest, però, respongué que ell no en sabia res perquè aquell any no havia estat per la regió. Li digué, però, que la seva dona segur que ho sabria. La mestressa del local resultà ésser una dona gran, un xic grassa, de cabell llarg i rinxolat, qui respongué a totes les qüestions que en Zilàtrem li proposà, fent gala d'una increïble memòria. Li parlà de com s'havia seguit el rastre de l'homicida, qui havia entrat en un carruatge tirat per cavalls negres, fugint així de la gent del poble. Amb tot, segons deia la mestressa, només un home va veure com fugia. Ningú no sabia com es deia, ni qué feia. Tenia una rutina molt clara, o almenys en allò que respectava als àpats: cada dia, a quarts de dues, es pressentava a la taberna, on prenia un plat i una gerra de cervesa. Havent dinat, se sentava de cara al foc, d'esquena a la paret. Amb una mirada trista que transmetia soletat i coneixement. Era un home únic. Després de sentir això, en Zilàtrem agraí el testimoni, deixant un parell de monedes de plata. Tot seguit, pujà al llit, car que portava molts dies de viatge i es trobava cansat.

Era negra nit quan es llevà. Veié un pergamí a la finestra, com portat pel vent. Només hi llegí una paraula: "baixa". Ell saltà per la finestra del primer pis i aterrà al bell mig d'un bonic jardí que es trobava darrere de l'hostal. Sentí un soroll a la seva esquena i notà una mà a l'espatlla. Es va veure al centre d'una clariana d'un bosc. Quan es girà, veié una figura que transmetia una brillantor daurada. En Zilàtrem ho sabé sense que el desconegut parlés: es trobava davant del reflex d'en Blirte de Namska, com davant d'un eco d'allò que fou. Llavors començaren a parlar. Així, l'un entengué el perquè de moltes coses i l'altre se sentí alleujat per la nova de què sa filla dormia en pau. En despedir-se, a en Zilàtrem li anava el cap a mil, amb un munt d'idees, com caps de corda, esperant perquè les lliguin. Però una el fuetejava força. Havia de tornar al territori dels lords: marxava a Tinska.

Després d'un mes de viatge, en Zilàtrem baixà d'un nou carruatge, a Tinska. Durant el viatge havia pensat en el govern del regne de Maurenthil: com havia sorgit, ja feia molt d etemps, de la unió dels diferents reis dels territoris independents. Com s'havien classificat aquests regnes en comtats ducats i lords. Com s'havia creat la Mesa, organisme format per representants de tots els territoris, que escollia al rei. Un rei, però sense gaire poder: només podia dirigir el regne de cara a l'exterior, nomenar funcionaris, i d'altres. De fet era un títol gairebé honorífic. I de com cada duc, comte o lord era com un rei dintre del seu territori. Una sorprenentment factible forma de govern a causa del fet que cada racó del regne es veia representat pel rei. Aquest, per accedir al tron, havia de tenir una edat respectable i un seguit de mèrits en qualsevol camp. Fins i tot algú que no fos noble podia ser un rei. Malgrat tot, en comptades ocasions allò succeïa. Però en Zilàtrem trobava que, tanmateix, era una magnífica forma de govern.

Un cop a la plaça central de la ciutat capital del lord, en Zilàtrem marxà a trobar la Margarite, qui vivia a la mansió on havia succeït la desgràcia. Quan aquesta pogué entrevistar-se amb ell, sospità que tal vegada no totes les preguntes estarien formulades per ell: semblava que la lord havia estat investigant.

En un moment del diàleg, la lord preguntà quelcom que sobtà a en Zilàtrem. Li preguntà per l'ordre blanca. En Zilàtrem no entenia com una mortal podia conèixer aquest nom, però suposava que el fet que son pare pogués emprar la màgia d'Atriz tenia molt a veure. I li explicà que era l'ordre blanca: li parlà de la seva família. Dues hores més tard, en Zilàtrem sortí amb un dubte: ¿qui era l'home desconegut? I és que la lord li havia parlat d'un home misteriós que havia desaparegut poc després de la mort dels seus progenitors. En Zilàtrem restà una altra setmana a Tinska, reflexionant i descansant i marxà cap al primer escenari d'aquesta sèrie de desgràcies: allí on havia mort l'agutzil general del regne. Marxà a Palemen.

Després de travessar el ducat de Palemen, el membre de l'ordre blanca arribà al ducat veí d'aquest, o com es coneixia popularment, el patíbul. Visità en Bran, fill del difunt, qui li parlà d'un home. Un home que , feia molt de temps, l'havia visitat i l'havia estat interrogant. El va descriure com un home cansat, d'ulls que reflectien tristor. Però li digué que allò que més el feia destacar era un tatuatge: un tatuatge blanc amb una runa estranya. En sentir això, en Zilàtrem sentí un calfred a l'espatlla esquerra. Llavors li preguntà si podia contactar amb ell. En Bran feu sonar una campana i aparegué un soldat ras qui entregà a en Bran un tros de pergamí: una adreça d'una taverna. L'últim lloc on havien vist el desconegut. En acomiadar-se d'en Bran, en Zilàtrem tenia una adreça d'una taverna i un bri d'esperança.

A principis del novè any d'estiu, en Zilàtrem baixà al comtat de Norahit. Anà de poble en poble buscant una taverna. La gent veia a un viatger de cabells blancs que tafanejava molt i que tenia bones propines. I al final la trobà.

Era un edifici rústic i baix De pedra, amb bancs i taules de fusta de roure. Quan en Zilàtrem hi entrà, veié un home bevent pausadament d'un gerro davant del foc. Tenia els ulls grisos i semblava cansat. A l'avantbraç lluïa un tatuatge blanc. En Zilàtrem se li acostà i li preguntà com es deia. No obtingué cap resposta. Llavors començà a parlar en la seva llengua, aquella que havia après de petit, preguntant-li com es deia. En aquell moment semblà com si despertés, i li respongué. Llavors en Zilàtrem féu la pregunta que l'havia dut tan lluny: li preguntà qui havia assassinat el lord de Tinska i dels comtes de Yumska i Namska. I qui havia deixat orfes als fills de l'Agutzil. I l'antic membre de l'ordre blanca contestà:

-Erat Puggione. - i traduí al llenguatge comú- Li deien Punyal.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]