Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Colzes
IES Gelida. Gelida
Inici: Li deien Lola
Abril del 1930
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Records
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Sota aquell cel fosc i una lluna que il·luminava lleugerament la plana, vaig reparar en una cosa que no havia vist abans. A pocs metres, sobre un tros de via, hi havia un vagó de tren abandonat, mig rovellat. Com si en el procés de treure un recorregut del tren, s’haguessin oblidat d’aquella petita zona i l’haguessin abandonat allà. Perquè si.

Vaig agafar la sabata que havia trobat feia un moment i temerari, m’hi vaig acostar amb el pensament de que tot eren imaginacions meves i de que en poc temps seria a casa, amb la meva família. Per desgràcia, només eren imaginacions meves i en el moment en què vaig posar la mà, lentament, a la porta i la vaig fer córrer per obrir-la, ja m’ensumava que allò no acabaria bé.

A l’interior de la cabina hi havia una dona, de mitjana edat, de cabells castanys foscos i amb la pell morena. A la cara, es podien distingir unes quantes línies molt fines al voltant dels ulls i a la comissura dels seus llavis prims. Era una dona més aviat prima que grassa i duia un vestit de festa molt elegant que li resseguia les corbes del cos com l’aigua ressegueix el curs del riu.

Al veure-la, no vaig saber com reaccionar. No sabia si estar espantat o fastiguejat perquè es trobava amb els ulls tancats i  tombada sobre un bassal de sang roja com el foc. Vaig empassar-me un crit. Vaig arrencar a córrer com un posseït lluny d’aquell malson, però uns instants després vaig recordar la imatge d’aquella dona i em vaig adonar que no portava sabates. Vaig anar frenant tot mirant la sabata que tenia a la mà i el vagó on es trobava el cos. Vaig pensar que jo no ho podia passar pitjor que ella. Aleshores, fent el cor fort, vaig recular poc a poc cap aquell infern i, amb esforços per no vomitar, vaig emprovar la sabata al cadàver. Per estrany que pugui semblar, no li encaixava. La dona tenia el peu més petit; potser per això li deurien haver caigut, vaig pensar.

La Núria va aixecar el cap després de llegir el paper de la declaració del seu avi.

Ella sempre l’havia admirat i sempre havia aspirat a ser tan bona detectiu com ell. Quan era nena, li agradava ajudar-lo amb aquells casos que tant li costava resoldre. Es quedava amb ell al seu despatx mentre fumava una pipa i, el veia treballar tan concentrat a altes hores de la matinada.

Sempre li deia:

-Núria, ets la nena més intel·ligent que he conegut mai i estic segur que quan siguis gran podràs resoldre casos més complicats que els meus.

-Però avi, ningú és tan llest com tu...

-I ara! Recorda que la vida és molt simple, som nosaltres que insistim en fer-la complicada.

Aleshores el seu avi, veient la confusa cara de la nena, feia una rialleta mentre treia fum per la boca i, després de amanyegar-li els cabells a la seva neta, es girava i seguia treballant.

A la Núria li va lliscar una llàgrima per la galta al recordar el seu avi. El seu avi. L’única família que havia tingut mai. L’única persona que l’havia ajudat en tot. L’únic amic de veritat que havia tingut. El seu avi...

Tot seguit, va agafar el paper de la declaració, el va tornar a plegar i el va desar dins del diari del seu avi Josep, va guardar-lo a la caixa de cartró de les golfes tal i com se l’havia trobat.

Es va eixugar les llàgrimes de la cara amb el seu jersei de llana i tot seguit va tornar a la sala d’estar per sopar, però poc temps més tard, no s’hi va poder estar i va tornar a les golfes a agafar aquells papers que tant l’havien encuriosit.

Els va portar a l’habitació d’estudi i acte seguit d’encendre el llum de sobre la taula va seguir llegint les anotacions del diari del seu avi on a dins s’havia trobat la declaració.

23 abril 1930

Avui m’han citat per anar a declarar com a testimoni. M’han fet un munt de preguntes. Jo estava molt nerviós, ja que mai abans havia tingut una experiència d’aquest nivell. Tot i això he pogut endevinar per les cares que feien els presents, que no tenien gaires pistes del cas i, que no sabien per on seguir investigant.

Just sortir del jutjat 22, he escoltat l’inspector parlant amb un familiar de la víctima dient una cosa bastant interessant… no he pogut evitar escoltar-los i, des d’aquest matí he decidit posar-me a investigar i m’he jurat a mi mateix que trobaré l’assassí de la senyora Dolors.
 

Capítol 2 Amors prohibits
La Núria es va despertar a altes hores de la matinada sense poder dormir. Tot i que haguessin trobat l’assassí del seu avi, encara hi havia alguna cosa que no encaixava. Esgotada, es va aixecar del llit i va anar al lavabo a prendre un ansiolític. Per desgràcia no li va fer gaire efecte. Va mirar l’hora. Les 4:37. Va sospirar i es va tornar a incorporar per seguir llegint el diari del seu avi, a veure si així li agafava el son.

25 abril 1930

He estat dos dies amunt i avall, d’aquí cap a allà a veure si trobava alguna altre pista, però res. No he trobat absolutament res.

Els forenses no em van voler informar, ni tan sols quan els vaig oferir una petita recompensa.

Però no vaig desesperar i aquesta tarda vaig a veure al senyor Riambau, l’home que vaig escoltar parlar amb l’inspector del cas.

Acabo d’arribar a casa i, no he pogut esperar ni un instant per escriure  el que he descobert. Miquel Riambau, cosí germà de la senyora Dolors, amagava un secret de la seva estimada cosina. Just el que jo havia escoltat dos dies enrere.

Resulta, que aquests dos individus estaven molt units. Com dit i ungla. I tot i que m’ha costat treure-li tota la veritat, a ell si que l’ha convençut la meva petita recompensa i ha sigut aleshores quan m’ha explicat que ell no estimava de la mateixa manera a la seva cosina com ella l’estimava a ell. Riambau tenia un secret. Estava enamorat de la senyora Dolors.


La Núria finalment va tancar els ulls. 

RIIING, RIIING”...

El despertador va començar a sonar i la Núria es va aixecar de cop sobresaltada. Eren les 7:30. Quant havia dormit? Tres hores? Només?

Es va preparar i va agafar el cotxe per anar a treballar.

Una vegada allà, es va posar a llegir al seu despatx, per esbrinar qui era l’assassí i si el seu avi finalment el va enxampar.

26 abril 1930

El meu primer sospitós era en Miquel Riambau, i aquest matí li he posat nom a la meva intuïció. L’alcaldessa. La senyora Roser. L’he visitat perquè el que havia escoltat d'en Miquel va ser que la senyora Dolors i el marit de l’alcaldessa tenien una aventura amorosa. Però no semblava que li sonés de res el nom de Dolors. Així que li he fet unes quantes preguntes i quan li he esmentat lo de l’aventura del seu marit, s’ha posat a plorar i a cridar al diable. Llavors he optat per deixar-la tranquil·la i he marxat de casa seva.

Però ja que em sorprenia la reacció d’aquesta dona, en unes hores vaig a visitar al seu home a la feina.

L’Albert Puig ha negat rotundament que tingués res amb la Dolors Claramunt. Fins i tot m’ha assegurat que no coneix a ninguna Dolors. La seva cara no deia el mateix.

Li he fet preguntes molt simples perquè no sospités. Com ara, des de quan feia que estava amb la seva dona i com s’hi veia amb ella d’aquí uns anys.

Mentre responia, s’anava mossegant el llavi com si es volgués callar la veritat.

M’he acomiadat cordialment i he tornat cap a casa.

28 abril 1930

Ahir quan ja era al llit disposat a dormir, vaig escoltar uns cops a la porta molt desesperats i del tot insistents. Estranyat vaig anar al rebedor i la vaig obrir. Per sorpresa, em vaig trobar amb l’alcaldessa Roser. La dona estava agitada, va entrar a casa com si fos la seva de pròpia i va anar a la cuina a veure el bourbon que tenia sobre el marbre.

Després es va posar a plorar i, moquejant em va explicar que acte seguit de que jo marxés de casa seva i arribés l’Albert van discutir i va poder confirmar que el seu marit tenia una aventura amb la Dolors. Després va marxar d’una revolada i sense saber el motiu, va acabar davant de casa meva.

La Roser porta a casa meva des d’aquell moment i no sé com fer-la fora, perquè tot i que no em faria res tenir una dona tant atractiva a l’abast, es menja tot el que troba i només fa que maleir a tot déu.

Encara no sé que passarà demà. Trobaré alguna altra pista sense sortida? Algun altre sospitós?


La Núria en escoltar el seu cap que la cridava enrabiat ordenant-li que continués amb la seva feina, va deixar de llegir i, va fingir que seguia treballant.
Capítol 3 Endavina endevinalla
30 abril 1930

Ahir, va ser un dia molt llarg i cansat. Just sortir l’alba, em vaig aixecar del llit i em vaig posar a treballar.

Tenia tres sospitosos; Miquel Riambau, per no ser correspost per la seva cosina. Roser Pujol, pel fet de que aquesta dona tenia una aventura amb el seu marit. I, finalment Albert Puig, possiblement perquè la seva aventura no sortís a la llum.

Al migdia ja vaig descartar a Riambau, perquè em va donar una molt bona quartada. A l’hora de l’assassinat, ell era a un bar de l’altre punta de la ciutat. I com que era ple de gent, em van poder confirmar que era allà i anava begut com una cuba. Ni tan sols, podia mantenir l’equilibri. Un amic seu, de copes, el va portar a casa i ja no en va sortir fins el matí següent.

Ara només em quedaven la Roser i l’Albert.

A la tarda, em vaig acostar a casa de Miquel Riambau, per si em podia donar alguna informació rellevant de la seva cosina. Resulta que a part de dedicar-se a robar l’home a altres dones, també estava enganxada al joc. Un fet no molt rellevant fins que em va dir que les úniques persones assabentades d’això, eren ell i l’Albert.

Evidentment, no vaig esperar ni un instant per tornar a visitar-lo i com bé m’imaginava va tornar a negar-ho. Li vaig confessar, que la seva muller em va confirmar lo de l’aventura i que si no em volia explicar tot sobre ell i la Dolors, portaria aquesta valuosa informació a la policia.

-M’està amenaçant senyor Josep?

-I ara! Com gosa acusar-me de tal pecat! Només és una advertència.

I va cantar com un pardal en un dia de primavera.

La Núria va aixecar el cap. No és possible que ell volgués matar a la Dolors. Llegir el diari del seu avi, es va convertir en una afició. Com si fos una novel·la d’intriga i no pogués deixar de llegir fins a saber qui era el dolent de la història. S’havia enganxat tant que havia oblidat la seva vida real. Les seves amigues, la seva feina…

La Dolors, ja feia anys que estava enganxada al joc. Cada divendres al vespre, anava a casa d’un company en un carrer de mala mort i jugava amb un grup d’homes no gaire de fiar. Així que potser ells havien estat els assassins, molt probablement per algun deute o algun pacte que no havia pogut complir.

Però de seguida vaig descartar aquesta idea, perquè, dies abans de la mort, la policia els va enxampar traficant amb drogues i ara són a la presó des d’aleshores. L’home semblava convincent, així que vaig marxar. Però per assegurar-me avui he tornat a veure a la Roser.

Li he preguntat els horaris del seu marit. Es veu, que el dia que la van matar, estaven celebrant un acte benèfic. Per això anava amb vestit de festa.

La Roser, va veure a la Dolors una mica amoïnada i m’ha explicat que va marxar de la festa abans d’hora. I també m’ha dit que l’Albert va marxar poc temps després.

Vaig estar inspeccionant la casa de reüll i vaig fixar-me en un sabater que tenien a l’entrada, just abans de marxar. Vaig parar en sec. Al costat d’unes botes de pell hi havia la sabata de xarol que la Dolors duia al peu. L’altre la preservava la policia com a prova.

Li vaig preguntar de qui era la sabata i com és que només hi havia la del peu esquerre. Em va respondre que eren d’ella, però no sap com li va desaparèixer l’altre. Eren les seves sabates de gala preferides, i com si res, un dia ja no hi eren.

Això em va portar a una altre teoria, avui he decidit comprovar-la.

La Núria ja s’ensumava cóm acabaria tot això.

Ara són les 10:38 hores i fa un moment era a casa de l’Albert i la Roser acompanyat de la policia. He trucat a la porta molt emocionat per haver resolt el meu primer crim.

Quan m’han obert, he entrat d’una revolada i amb el meu dit índex, he senyalat a l’Albert. Se l’han emportat immediatament i, probablement li caiguin entre 15 i 25  anys de presó.

La Núria estava en lo cert.  

L’Albert era l’assassí de la senyora Dolors. El motiu? Molt senzill. La  Dolors era una dona d’apostes, es va endeutar tant, que quasi va haver d’anar amb un barret al carrer. Per sort la relació que tenia amb l’Albert li permetia seguir amb el seu mal vici. L’Albert i la seva esposa, l’alcaldessa, tenien molts diners, tants que podrien treure-la d’aquell embolic.

Sabia i n’era plenament conscient que, si amenaçava a l’Albert en treure a la llum la seva relació, aquest faria el que fos per mantenir-ho en secret. Així que dit i fet.

Però, la Dolors no va saber apreciar la intel·ligència d’aquest home que sabia el que es feia i va decidir desfer-se'n d’ella per mantenir la seva reputació.

El pla era fàcil. El dia de l’event més important de l’any, tothom estaria concentrat en un mateix punt de la ciutat, així que només calia allunyar a la Dolors de la multitud.

Va decidir fer-ho en un lloc tranquil. Apartat. Com ara un descampat amb una vagó de tren mig rovellat. La resta va ser bufar i fer ampolles. Va agafar les sabates de la seva dona per culpar-la a ella i poder matar dos ocells d’un tret. Les va deixar allà com a pista falsa. Va emportar-se la seva glock i li va dir a la Dolors que havia decidit ajudar-la. La va dur al descampat i allà… PUM!. Ningú sabria mai que havia estat ell.

Però no comptava amb en Josep, un home apassionat, minuciós, pacient i rigoròs. L’avi més brillant i increïble de tots que, amb la seva ment prodigiosa, seria capaç d’enxampar al presumpte responsable.

31 abril 1930

Per fi ja em puc oblidar de tot aquest assumpte. Excepte perquè hauré de tornar a declarar davant de l’Il·lustre magistrat.

Encara recordo, la reacció de la Roser quan ahir es van endur el seu marit. Treia fums pels queixals. Curiosament, no pel fet de que la seva parella fos un psicòpata, sinó perquè degut al meu enginy anirà a la presó. Recordo la seva mirada. Li cremaven els ulls de ràbia. Va plorar, es va acomiadar de l’Albert i li va dir que no passava res. Que el perdonava. Que tot sortiria bé. Recordo els meus pensaments de sorpresa i lo estranyat que em vaig quedar després de presenciar la reacció d’aquesta dona. Què potser no li feia res viure amb un assassí? Quan se’l van endur, jo ja era fora de casa seva. Em va mirar fixament com si pensés amb una venjança i va tancar la porta amb un fort cop sec. No la culpo. Jo no sé com reaccionaria si m’hagués passat tot això.

Espera.

Avui l’he tornat a veure. No m’ha dirigit la paraula excepte per dir-me una frase que no oblidaré mai. <Més et val dormir amb un ull obert, fill del dimoni!>

Un moment. Això vol dir què…

La Núria, va tancar el diari, es va posar la jaqueta i el va portar a comissaria. Durant el trajecte, només pensava en la imatge del seu avi dessagnant-se quan ella se’l va trobar al terra de casa. Ara tot tenia sentit.

-Agent! Si us plau! Crec que no teniu a l’assassí correcte.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]