Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Teresa777
Salesians Ciutadella - Calós. Ciutadella
Inici: Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Where do you think you’re going?
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Però llavors, quan la gent havia perdut les esperances, vaig tornar a aparèixer. Em trobava mig nu i no recordava res del que havia passat. Sé que algú em va agafar i em va portar ràpidament a l’hospital. Jo estava dèbil i quasi no podia percebre el que succeïa al meu voltant. Recordo vagament que, un cop a l’hospital, em van posar a sobre d’un baiard. Quan em vaig tornar a despertar, vaig notar un dolor inexplicable a les costelles, però aquella no era la meva major preocupació. Hi havia alguna cosa que m’inquietava i no sabia què era. Tot es tornà a fer fosc molt ràpid.

Vaig dormir quinze hores seguides i, quan per fi vaig despertar-me, algú m’observava. Vaig recolzar el cap sobre un coixí mentre obria lentament els ulls adaptant-me a la llum del sol que entrava per la finestra.

L’habitació era gran, més del que m’havia imaginat. A un dels racons hi havia un gerro amb flors, suposo que devien ser de plàstic, ja que estaven massa ben conservades, i no crec que ningú s’hagués molestat a comprar-me’n. I allà estava ell, ben vestit, com sempre, amb una corbata impecable i el seu capell vermell, que mai passava desapercebut. Tenia una mirada incrèdula i a la vegada distant. Jo no sé com me’l devia estar mirant. Probablement amb la cara inexpressiva que se’m quedava sempre que el veia. No sabia què dir-li, tampoc estava gaire segur que em sortís la veu, així que vaig fer silenci, cedint la paraula al meu interlocutor:

- Bon dia. Com et trobes? - la seva veu intentava ser acollidora, però li va sortir ridículament forçada. No vaig contestar. Tampoc li hauria sabut dir exactament com estava.

- Necessites alguna cosa? Si vols et duc un got d’aigua o menjar.

Vaig fer un gest de negació amb el cap, no necessitava que ara em cuidés com a un nen petit. Sé que ho intentava, sé que feia tot el que estava a les seves mans perquè me l’estimés, però a mi em resultava impossible. Mai no podria substituir els meus pares, i ell n’era conscient.

- Encara et fa mal la ferida? - fins ara no hi havia tornat a pensar.

Quan m’ho va dir em va venir un dolor intens just davant el pulmó esquerre. Vaig col·locar la meva mà a sobre de la zona que em feia mal, i sense voler, de la boca em va sortir un crit agut. No vaig arribar a tocar la ferida, perquè estava tota embenada, però en situar-hi la mà em va venir un record fugaç. Un ferro em travessava les costelles, d’una banda a l’altra. Llavors, vaig començar a cridar el seu nom. Ja sabia què era el que m’inquietava. Vaig recordar la seva cara, i la seva veu:

- Marina! - vaig cridar.

El meu oncle m’observava perplex.

- Què et passa noi?

- Marina! Marina! - vaig seguir cridant, gastant les poques forces que em quedaven.

Dues infermeres entraren a l’habitació espantades. Jo no podia aturar de cridar, tot i que en el fons sabia que no servia de res. Que la Marina ja no hi era.

Els records m’arribaven com flaixos. Na Marina no sortia de la meva ment. Què havia passat amb aquella noia? Sabia que tot tenia una explicació, que tot estava relacionat d’alguna manera. Cada vegada el meu passat era més nítid i real. Era real? Vaig sentir la mà gelada del meu oncle sobre la cara, acariciant-me. I llavors ho vaig recordar. Tornava a ser aquella nit. La nit de la meva desaparició. Recordo que m’havia barallat amb l’oncle Francesc i havia sortit de casa disgustat. La nostra casa es trobava als afores, on vivíem nosaltres dos sols. Ningú no em comprèn. Amb aquesta frase, l’escena que s’havia desenvolupat al menjador va començar a fluir per la meva ment. Estàvem els dos callats a la vora del foc. Ell completava uns mots encreuats que es trobaven a la darrera pàgina del  diari. Jo mentrestant, immers en els meus pensaments, observava el foc i cada una de les espurnes que desprenia. El meu oncle mai no serà capaç d’entendre-ho, vaig dir-me a mi mateix. En aquell moment, mantenint la mirada fixa en el foc, i sense saber d’on m’havia sortit la força de voluntat, vaig rompre el silenci:

- T’he de contar una cosa - vaig dir amb veu tremolosa.

Ell va deixar el diari a un costat i em va mirar.

- Sobre què? És sobre noies? A mi mai se m’han donat bé aquests temes - em va contestar.

- Precisament d’això et volia parlar, no m’agraden les noies - vaig aconseguir dir, amollant un petit sospir, com si m’hagués llevat una gran càrrega de damunt.

- Què?

- El que sents. M’atrauen els nois.

La seva reacció em va sorprendre. Va deixar de mirar-me i va tornar a agafar el diari per seguir fent el que feia. No m’ho podia creure.

- Què passa?

- No sé què intentes noi - va contestar-me sense deixar els mots encreuats.

- Només volia que ho sabessis - vaig dir intentant retenir les llàgrimes.

- Saps que no m’agraden aquestes bromes. Ets conscient que això és un problema real que afecta la nostra societat? Ara, de cop i volta, sembla que tothom es pugui emparellar amb tothom. Però què ens hem cregut? - em va pessigar la galta i va tornar a girar-se cap al diari -  Vinga, vés a dormir i deixa’t de bajanades, i no tornis a dir això, d’acord?

Sense pensar-m’ho dos cops, em vaig aixecar del sofà on ens trobàvem, vaig agafar el meu abric i vaig sortir d’allà tancant la porta bruscament. Vaig pujar al meu Vespino sense dirigir-me a cap lloc en concret, intentant oblidar les paraules del meu oncle.

La seva mà em seguia acariciant quan em vaig despertar.

- On és la Marina -  li vaig demanar, dirigint-li per primer cop la mirada.

- Marina? No conec cap Marina noi, et trobes bé? Serà millor que descansis.

- Està ferida, que algú l'ajudi - en aquell moment ho tenia claríssim, havíem caigut amb la moto.

- No hi ha cap Marina. Quan et vam trobar estaves sol al bosc.

- Where do you think you’re going, don’t you know it’s dark outside? - vaig començar a recordar aquella cançó que tant agradava a la Marina. I a mi.

Capítol 2 I think you better go with me, girl.
Where do you think you're going?

Don't you know it's dark outside?

Where do you think you're going?

Don't you care about my pride?

Where do you think you're going?

I think you don't know

You got no way of knowing

There's really no place you can go



En acabar de cantar la primera estrofa, em va venir a la ment el primer cop que la vaig veure. La seva cara era rodona. El que més em va cridar l’atenció va ser el seu somriure extravagant, la fina línia vermella que formaven els seus llavis, reflectia la sinceritat d’aquell somriure, i inconscientment, vaig imitar-li el gest. A sobre, hi tenia un nas petit, tot cobert de pigues que feien que augmentés la seva expressió innocent.

Es trobava asseguda al banc de la plaça. Portava un vestit verd que ressaltava el color dels seus ulls, també verds, els quals em transmetien una inexplicable tranquilitat, aquests es movien constantment, examinant tot el que passava al seu voltant.

Vaig deixar aparcada la moto i em vaig asseure a l’altre extrem del banc, mantenint la mirada fixa en el rellotge, que marcava que ja eren més de les deu. No sabria com expressar el que vaig sentir en aquell moment. Tenia por al que pogués passar, però al mateix temps em sentia valent, havia estat capaç d’expressar els meus sentiments a l’oncle. Ara no sabia exactament on anar, però no m’importava, només volia deixar-ho tot enrere. Vaig pensar que hauria d’anar lluny, molt lluny, on probablement ningú em conegués. Allà on vivia ja no m’hi quedava res. Els nois de l’institut coneixien les meves preferències sexuals, des que em van veure amb l’Àlex, i no podria seguir a prop d’aquella zona sense que em fotessin una pallissa. A dins de la butxaca de l’abric, hi duia una certa quantitat de doblers, que em servirien per menjar un parell de dies, però a partir d’allà hauria de cercar-me la vida.

-Hola, soc la Marina - vaig girar el cap, no recordava en quin moment se m’havia atracat, vaig mirar la mà que m’acabava d’oferir i li vaig respondre, donant-li la meva mà i esbossant un tímid somriure.

Em va sorprendre la seva naturalitat.

-Ets nova per aquí? Mai t’havia vist.

-Sí, em vaig mudar amb la meva família fa una setmana - va respondre.

Després, vam començar una fluïda conversa sobre la distribució del poble i jo li vaig explicar com accedir a cada lloc. La major part del temps, ella xerrava i jo l’escoltava. Era impressionant la capacitat que tenia aquella noia de parlar constantment, i treure temes de conversa sense que en cap moment, el diàleg arribés a ser incòmode o avorrit.

-Ei, tenc una idea! - va dir emocionada - podríem anar a veure com surt el sol.

-Però si són les onze de la nit - vaig riure amb el seu comentari.

-Doncs haurem de fer alguna cosa fins que es faixi de dia, oi?

-Què proposes? - li vaig demanar, encuriosit pel que podria estar passant per la seva ment.

-Mai he dormit davall les estrelles, podríem anar-hi, coneixes algun lloc on les puguem veure bé?

Les seves paraules em van estranyar. No sabia què volia la Marina exactament, però jo li havia de deixar clar que no desitjava tenir cap relació sentimental amb ella. En aquell moment, vaig pensar que potser em precipitava si li contava que era homosexual, però em va semblar que la Marina era el més semblant a una amiga que podria arribar a tenir, tot i que l’acabava de conèixer, i que si no li contava el que em passava, potser em malinterpretaria:

-M’agraden els nois - vaig amollar.

-A mi també. Que bé, ja tenim cosa en comú! I ara, vols contestar-me al que t’acabo de demanar?

Vaig riure, i sorprès davant el seu comentari vaig respondre:

-Podem anar a una clariana que hi ha al bosc, però no hi arribarem caminant, si vols t’hi duc amb la moto.

-Si! - va exclamar - m’encanta anar en moto.

Em va semblar molt estrany que confiés tant amb jo, però el fet és que, inexplicablement, jo també confiava amb ella.

-D’acord, has d’avisar als teus pares abans?

-No, és igual, no crec que em trobin a faltar -va respondre amb la mirada trista, i canviant de tema va afegir - Crec que hauríem de comprar alguna cosa de menjar.

Vaig assentir.



-Hauries de menjar alguna cosa. Has perdut molta sang - em va dir l’oncle, fent-me tornar al present.

-És igual - vaig contestar amb desgana.

-Em preocupes. No sé què et pot estar passant pel cap ara mateix, però no crec que sigui res bo.

-Estic cansat, res més - no vaig sonar molt convincent, tot i així, l’oncle va interpretar la meva resposta com que no volia mantenir cap conversa amb ell, així que va deixar de parlar.



Aquella nit vaig dormir amb la Marina sota les estrelles, i li vaig contar tot sobre la meva vida, mai m’havia obert tant amb ningú. Vaig parlar-li sobre la mort dels meus pares i de com ara vivia amb l’oncle. Ella també tenia problemes, i això la feia més propera a jo. No em podia creure el que m’estava passant. Per primer cop en molt de temps, havia trobat algú que em comprenia. La Marina m’aportava aquella tranquil·litat que em feia tanta falta, i era com la germana que mai havia tingut.

-I tu què? - em va demanar - t’agrada algú?

-No - pel que sembla, la meva veu no li va semblar molt convincent, i em va acariciar una mà mentre em mirava directament als ulls, demostrant-me que podia confiar amb ella - d’acord, sí, m’agrada un noi.

-Ho sabia! - va dir amb  l’expressió triomfant.

-Es diu Àlex i té tres anys més que jo. Ens hem trobat un parell de vegades, d’amagat - vaig fer una pausa - Tenc molta por al que la gent pugui pensar.

No va dir res, només em va abraçar, i amb aquell simple gest vaig comprendre tot el que la Marina significaria per jo a partir d’aquell moment. No feien falta paraules entre nosaltres, ens complementàvem a la perfecció i a vegades la situació semblava irreal.

Després d’això ens vam tornar inseparables, cada capvespre observàvem la posta de sol, sempre des d’algun lloc diferent. Xerràvem, ens contàvem els problemes mútuament, anàvem junts a la platja, al bosc i viatjàvem pertot arreu amb la moto. Durant aquells dies, no em vaig permetre pensar ni un segon en el meu oncle, la veritat és que no l’enyorava. Amb la Marina podia ser jo mateix.



-Què va passar? - vaig dir-li de cop al meu oncle, tornant a la realitat.

No va contestar, segurament estava cercant les paraules adequades per al que m’havia de dir.

-És difícil d’explicar. La veritat és que no ho sabem exactament. De moment hauries de descansar - Les seves paraules no em van tranquil·litzar en absolut.

-Te’n pots anar per favor? Vull estar sol, de veritat.

Sense dir res es va dirigir cap a la porta, i abans de sortir em va dedicar una mirada preocupada. Vaig quedar sol.



Un dia, la Marina i jo vam aturar-nos a una benzinera, per comprar alguna cosa de menjar, quan vam entrar, sonava una cançó per la ràdio, era aquella cançó:

-M’encanta! - deia la Marina, mentre agafava una capça de Phoskitos del prestatge.

-De debò? - vaig demanar-li sorprès, ja que aquella era una de les meves cançons preferides.

-És clar! És la que més m’agrada dels Dire Straits.

-No pot ser! A mi també!

Els dos vam seguir la lletra amb una pèssima pronunciació i saltant-nos algunes paraules, tot i així, ens ho vam passar d’allò més be. L’encarregat de la botiga ens mirava bocabadat. Aquella s’havia convertit en la nostra cançó.



Em vaig aixecar del llit suant. Tenia la respiració accelerada i podia notar els batecs constants del meu cor. L’oncle no hi era. Volia cridar, però no em sortia la veu. Tenia por, moltíssima por. Havia de trobar a la Marina. Recordava cada detall de l’accident que havíem tingut amb la moto. La seva mirada se m’havia quedat clavada com un punyal, tot havia estat tan ràpid que no vaig tenir temps a reaccionar. Recordava el dolor profund que havia sentit quan m’havia atravessat aquell ferro. Però no era comparable al que estava sentint ella, el Vespino li havia caigut a sobre i jo, malferit, no tenia prou forces per aixecar-lo. La Marina tenia una profunda ferida sobre la cuixa dreta, de la qual no aturava de sortir sang. Vaig intentar aturar l’hemorràgia amb la meva camiseta, mentre cridava per si algú ens sentia, cosa que era molt improbable:

-Auxili!

Cada vegada el volum dels meus crits disminuïa. Estava esgotat, i em vaig deixar caure al costat de la Marina.

-Em sap molt greu - vaig dir-li, fixant-me en els seus ulls, dels quals brollaven nombroses llàgrimes.

Ella no podia parlar, però va somriure. Llavors vaig recordar el primer cop que la havia vista, asseguda a aquell banc, amb el vestit verd i el mateix somriure innocent.

-Marina, no et moris per favor - vaig dipositar una suau besada sobre el seu front, i ella va tancar els ulls. Encara respirava - aguanta un poc més, vaig a buscar ajuda.

Vaig aixecar-me i vaig començar a córrer cap al bosc en direcció a la ciutat. Després de molta estona, vaig caure a terra rendit, amb l’esperança que algú em trobés, i així va ser.
Capítol 3 Don’t you know it’s dark outside?
La Marina em va dir, ja fa quinze anys, que només recordem allò que mai ha succeït. Avui he pensat en ella quan ha sonat la cançó per la ràdio del cotxe. Feia temps que no l’escoltava. He sentit una barreja d’emocions: nostàlgia, tristor, però sobretot una immensa pena. Un calfred ha recorregut tot el meu cos, i he hagut d’aparcar el vehicle a un costat de la carretera, ja que no em veia capaç de seguir conduint. He tancat els ulls tot recordant aquella setmana, la setmana que la vaig conèixer, i també la de la seva desaparició. Quan ha acabat la cançó, he tornat a engegar i poc després ja era al meu pis. He recollit el correu de la bústia i he pujat ràpidament les escales.

Ja no hi penso tant en aquest tema. Durant els primers anys, la meva vida depenia tan sòls de la Marina, però finalment, vaig assumir que devia haver mort. Tot i així, encara que ha passat molt temps, no em podia explicar el que havia succeït.

He deixat el correu a la taula de l’entrada i m’he tancat al lavabo. Llavors, els records m’han fet tornar a aquella etapa, poc després de sortir de l’hospital, quan vaig anar a diversos psicòlegs. No em van servir de res. Tenia molt clar que el que havia passat era real, tot i que m’intentaven convèncer del contrari.
-És fàcil d’entendre, la Marina no existeix. No t’ha quedat clar? - em deia l’oncle.

-Doncs jo penso trobar-la.
El dia en que complia la meva majoria d’edat, me’n vaig anar de casa i d’aquell poble. Ja no hi havia res que em retingués allà. L’Àlex no em parlava i pràcticament tothom sabia que era gai. Des de llavors no he tornat a veure l’oncle. No tenc remordiments, és més, crec que va ser la millor decisió que he pres.

He notat que estava suant, he decidit dutxar-me, i per fi m’he relaxat. Després, he anat fins a la taula on havia deixat el correu, i he reconegut aquella cara a la primera pàgina del diari. Quinze anys més vell, és clar. Mantenia el mateix atractiu, tot i que el seu rostre estava demacrat, probablement per les drogues. Tenia la mirada perduda i un somriure maligne. Dos homes el subjectaven a banda i banda. A sota, hi havien dues imatges més petites on es mostrava el que semblava ser un soterrani i una petita cabana. El lloc em resultava familiar, però no sabria dir de què. M’he assegut a la butaca per llegir amb atenció:

Àlex Cavaller, segrestador de l’Ivan Anglada, capturat

La policia ha trobat el el noi desaparegut tancat a una cabana al bosc.

Des del passat dilluns, la policia ha estat cercant a l’Ivan Anglada, que havia desaparegut quan tornava a casa seva. El jove, de setze anys, es va perdre la nit del diumenge, però els seus pares no van adonar-se’n fins el dilluns matí. L’Àlex, per la seva part, tenia antecedents per possessió de droga, però mai se l’havia relacionat amb un segrest. Pel que sembla, l’home disposava d’aquesta cabana al bosc, sense cap tipus de llicència, des de ja fa més de vint anys, i s’està investigant si pot tenir algun tipus de relació amb altres casos similars, també per aquella zona. L’Ivan presenta indicis d’agressió sexual i forts traumatismes.

He aturat de llegir. Ell mai no faria alguna cosa així. No, l’Àlex no era el culpable. N’estava segur.

He deixat el diari sobre la taula i he sortit al balcó a fumar. La mà em tremolava i gairebé no em podia moure. Mirava un punt fixe al carrer mentre inspirava el fum del cigarret, el qual anava disminuint amb cada calada que feia. No sé quanta estona he estat així. Potser minuts, o potser hores, observant la paret de l’edifici plena de pintades mal fetes, probablement per adolescents que només volen una mica d’atenció.

Una cabana al bosc… des de ja fa més de vint anys... agressió sexual i forts traumatismes…

He pensat en moltes alternatives. Potser la cabana no era de l’Àlex, fins i tot potser no hi tenia res a veure, però aquestes ridícules teories no feien més que allunyar-se de la crua realitat.

M’he mirat el rellotge i he comprovat que eren les vuit del vespre. He agafat l’abric i he sortit al carrer. El clima era fred i el vent bufava amb força, tal com es pot esperar d’un dia de desembre. No hi havia ningú i ja s’havia fet fosc.

La gent es comença a preparar per Nadal. Fa dies que hi ha els llums nadalencs situats sobre les faroles. Jo no ho celebro, però m’agrada veure com altres persones ho fan. Per mi la festa va perdre tot el sentit quan van morir els meus pares.

He arribat a l’altra punta del poble i m’he assegut a un banc de la plaça, contemplant la poca gent que s’hi trobava. He estat molta estona allà, intentant relacionar tot el que havia pogut passar amb l’Àlex, i pensant un altre cop en la Marina. Però… per què la Marina? Què hi tenia que veure la Marina amb tot això? Era com un d’aquells mots encreuats que resolia l’oncle, on saps que si una lletra no encaixa, és perquè t’estàs oblidant d’alguna cosa. I ha estat quan ja em disposava a tornar al pis, més tard de les deu, que he vist un Vespino a l’altra banda de la plaça. Fins aquell moment no me n’havia adonat, i aquesta moto, ha resultat ésser la lletra dels mots encreuats que m’hi faltava, el detall significatiu que m’havia passat desapercebut.

Llavors, per fi, ho he recordat tot.

Vaig deixar aparcada la moto i em vaig asseure a l’altre extrem del banc.
-Hola - em va dir fent-me un gest perquè m’asseiés al seu costat.
No volia que ningú em veiés amb ell, però semblava que no tenia escapatòria, així que m’hi vaig atracar.
-Què hi fots aquí a aquestes hores? - va demanar-me, tallant la curta distància que encara quedava entre nosaltres i col·locant-se tan a prop que ens tocàvem.
Vaig observar el rellotge de la plaça impacient, ja eren més de les deu.
-He fugit de casa - la meva veu va sonar nerviosa.

-Sabia que ho faries tard o d’hora, què ha passat? - em va contestar indiferent.

-És igual - vaig dir, llevant importància al que acabava de succeir a casa de l’oncle.
Vaig respirar profundament, i vaig vigilar de manera dissimulada si algú s’atracava a la plaça.

-He estat pensant en el que em vas dir - me’l vaig mirar sense saber a què es referia - que no volies que la gent s’adonés del que passava entre nosaltres.
Per primer cop em vaig fixar en la seva cara. Tenia els ulls foscos i tristos, i els seus llavis usualment mostrant una perfecta dentadura, estaven tancats. Tot signe de luxúria s’havia esvaït del seu rostre, i ara semblava tan sols un nen espantat.
-Sé que per tu és fàcil…

-No - em va interrompre - mai no ho ha estat. Pots pensar que no m’afecta, però és més difícil del que sembla.
No vaig contestar.

Ambdós ens intentàvem fer els durs, mai havíem parlat de com ens sentíem fins aquella nit, i manteníem una estranya relació que es basava en la necessitat de sentir el contacte de l’altre, de fer-nos saber que no estàvem sols, que hi havia algú més com nosaltres. Cap dels dos contemplava un tipus de relació més enllà de l’atracció sexual i la curiositat.
-No fa falta que parlis - vaig deixar de sentir el seu contacte.
No vaig parlar, però en aquell moment ho vaig saber. L’Àlex era l’única persona que em comprenia, i no el podia perdre, per això, en veure que s’aixecava disposat a anar-se’n, li vaig agafar la mà. Es va sorprendre, però ràpidament va tornar a asseure’s, mirant-me als ulls i esperant alguna explicació, però no li vaig dir res.
-Et costa parlar aquí. Podríem anar a un lloc amb més intimitat, no creus?
Vaig arronsar les espatlles.
-Sé on podem estar tranquils, però no hi arribarem caminant - no sabia a on es referia, però qualsevol opció em semblava millor que la plaça del poble.

-Tenc el Vespino - vaig assenyalar el lloc on l’havia deixat.
En menys d’un minut ja estàvem els dos asseguts preparats per partir. Ell conduïa, mentre jo l’agafava de la cintura degut a que no tenia cap altre lloc on posar les mans.
-Confies en jo? - va demanar-me.
Em va estranyar la pregunta, però vaig contestar convençut:
-Sí.
La moto va arrencar lentament, fins que, en arribar a la carretera, l’Àlex va accelerar i vaig haver d’agafar-me més fort a la seva cintura.

No podria dir on ens trobàvem exactament quan l’Àlex va aparcar. Havíem deixat de banda la carretera i ens havíem endinsat al bosc que es trobava a la seva dreta. Es podien veure d’enfora les llums del poble.
-A partir d’aquí hem d’anar a peu - vaig assentir, seguint el camí que ell m’indicava.
Hi va haver silenci mentre caminàvem, però no em va resultar incòmode en cap moment. Vam arribar al que semblava una petita cabana. L’Àlex va treure’s una clau rovellada de la butxaca i va obrir la porta amb calma convidant-me a entrar. A dins no hi havia llum, però va encendre dues espelmes i les va posar sobre una petita taula rodona que ocupava el centre de la sala. Per primer cop vaig apreciar l’espai on era. Estava ple de pols. Al voltant de la taula hi havia dues cadires de llenya, massa grans per al lloc on es trobaven. Em vaig fixar en l’única finestra de la cabana, que donava a la part de darrere.
-Què és aquest lloc? - vaig rompre el silenci.

-Aquí venc molts cops quan em canso de tot.
Va treure’s una petita bossa de la butxaca dels pantalons, i la va col·locar sobre la taula. La va obrir i va començar a preparar-se una retxa de cocaïna, mentre seguia parlant.
-La vaig heretar del meu pare quan va morir. Sempre venia aquí amb ell quan era petit - alguna cosa en la seva veu em va fer dubtar.
Va esnifar d’un sòl cop el que s’havia preparat amb tanta delicadesa, i es va tornar a guardar la bossa. En aquell moment, la seva mirada va canviar completament.
-Saps que si et passa alguna cosa aquí, ningú no et sent? -  la veu que m’havia transmès tanta confiança minuts abans, ara havia estat substituïda per un to més greu, que em va fer esgarrifar la pell -. Per molt que cridis, per molt que supliquis, ningú no vindrà a rescatar-te.
Vaig riure falsament, però la situació m’aterria.
-Vols que et mostri la part que més m’agrada? - sense esperar resposta es va aixecar.
Quan em va agafar del braç bruscament vaig comprendre que alguna cosa no anava bé. Vaig seguir-lo mentre em subjectava amb més força. Em va guiar fins a un extrem de la cabana i va introduir una clau a una trapa al sòl. En obrir-se, vaig veure una curta escala que es dirigia a un soterrani. Em va empènyer i vaig caure estrepitosament. Llavors, ell va baixar i va tancar la porta. No podia veure res i la por s’havia apoderat de mi. A vegades sentia la seva respiració a l’esquena i després s’allunyava. Quan va parlar no vaig poder evitar amollar un crit agut:
-D’acord. De què volies parlar?
No vaig contestar.
-Saps que no podem estar així tota la nit oi? Conta’m, què és el que et preocupa?
Vaig seguir en silenci.
-No fa falta que m’ho diguis, ho sé perfectament.
Cada paraula se’m clavava com un punyal. El que va fer després em va deixar atònit, i és que contra tot pronòstic, va començar a riure. Després se’m va posar just devora l’orella, per xiuxiuejar amb un to de malícia:
-Et fa por que la gent sàpiga que ets marica. Que se’n riguin de tu. Que no t’acceptin. Vols que segueixi?
Amb prou forces podia respirar, i no em sentia capaç d’articular paraula.
-Et conec més del que creus - el seu to de veu va passar a ser amenaçant i repulsiu.
Llavors mentre m’agafava el braç novament i m’arrossegava cap a l’altra banda del soterrani, em va cridar:
-Et fa por que se’n adonin que ets un puto ninyato reprimit que no és capaç de dir que li agraden les polles!
Em va copejar al cap i vaig quedar inconscient.

Quan em vaig despertar tot encara era fosc, però els meus ulls es van anar acostumant. Vaig girar el cap a banda i banda. Tenia les mans lligades amb unes gruixudes cordes fermades entre sí i al mateix temps enganxades per mitjà d’una anella a la paret. Aquella cançó no parava de sonar. You know I like you to be free... I seguia…Where do you think you're going… I quan s’acabava i sonaven els últims acords… I think you'd better go with me, girl… Tornava a començar.

Quan vaig poder veure-hi amb més claredat, vaig comprovar que la música provenia d’un cassette a l’altra banda del soterrani. El lloc devia mesurar uns cinc metres quadrats i estava molt mal cuidat. Aquella seria la meva tortura. L’Àlex baixava per donar-me menjar, però a canvi, abusava de mi. Sí, l’Àlex, el noi tan comprensiu, qui es suposava que era la única esperança que m’hi quedava, m’estava agredint sexualment a algun lloc remot del bosc on ningú no em trobaria.

Durant aquella dura setmana, on el temps semblava no transcórrer, vaig patir com no ho havia mai fet abans, sentint-me miserable. Diversos cops vaig pensar en acabar amb tot. Però em trobava massa dèbil per fer-ho. La meva vida estava a mans d’una altra persona, i no hi podia fer res. No sabia què passava al món exterior i la cançó no aturava de sonar. Al principi em torturava, però es va acabar convertint en part del meu dia a dia. Em vaig tornar boig.

Després de set dies i set nits de suplici, vaig fugir. Ell havia baixat al soterrani com de costum, però no es trobava en gaire bon estat, segurament per la droga,  i va deixar la porta oberta. Em va desfer de les cordes perquè pogués menjar, i jo vaig aprofitar el moment en què es va girar per sortir, pujant les escales intentant no caure. La porta d’entrada estava tancada, i vaig haver de saltar per la finestra, aterrant sobre un munt de restes d’obra, dels quals hi sobresortia una peça metàl·lica que em va travessar el costat esquerre. És inexplicable el dolor que vaig sentir en aquell moment, els crits constants de l’Àlex em perseguien i cada vegada els sentia més a prop. Vaig anar corrent pel bosc, confiant en el meu instint de la orientació. M’havia enlluernat, després de tant temps sense veure el sol i amb prou forces podia distingir el camí. La ferida feia que el meu pas rellentís. Per sort, vaig  trobar el Vespino al mateix lloc on l’havíem deixat dies abans. Les claus estaven posades i vaig pujar-hi dirigint-me a la ciutat, però vaig perdre el control i vaig caure. En veure que la moto no arrancava, vaig seguir corrent pel bosc, ferit.

Em trobava mig nu quan em van trobar i no recordava res del que havia passat. Sé que algú em va agafar i em va portar ràpidament a l’hospital.

He començat a plorar i m’he tocat la cicatriu del costat, que m’ha acompanyat durant tots aquests anys. No hi havia ningú al carrer, estava sol, com sempre.

Ara només m’envaïa el meu passat real. Ha estat molt difícil processar el fet que la Marina mai no hagi format part de la meva vida, que al món no hi hagi una noia així, però després de tot, he descobert que, l’única persona que realment em va ajudar, va ser l’única que no havia existit mai.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]