Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
nsoto28
Col·legi Mare de Déu de Montserrat. Les Borges Blanques
Inici: Marina
Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Marina.
MARINA

La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Em dic Núria i, fins aquell fatídic 22 de maig del 1980, la meva vida transcorria com la de la majoria d’adolescents d’aquella època. Estudiava tercer de BUP al col·legi Mare de Déu de Montserrat i recordo que m´agradava molt la moda, la música, sortir amb els amics i estudiar poc. El que sí que tenia clar era que, de gran, volia ser psiquiatra , tot i que en aquells temps poca gent confiava que jo arribés a ser-ho , a causa del meu, diguem-ne poc “brillant”, expedient acadèmic. Les paraules insistents de la meva mare “Estudia, Núria, estudia” han quedat, per sempre més, gravades en el meu cervell. He de dir que el temps m’ ha donat la raó i que, actualment, treballo com a psiquiatra en la Unitat de Psiquiatria de l´Hospital de Santa Maria de Lleida .

Ara em toca explicar, però, qui va ser el Marcel·lí. D’entrada he de dir, sense cap mena de dubte, que ha estat una de les persones més importants de la meva vida i que, arran de la meva desaparició, va ser considerat, per la policia, com un dels fugitius més perillosos de la història d’Espanya. Us semblarà contradictori el que us estic dient, però desitjo que, a mesura que avanci en el meu relat , entengueu tot el que us estic explicant i, sobretot, que exculpeu el Marcel·lí.

El Marcel·lí era el meu professor de matemàtiques i, certament, era un home peculiar. Es caracteritzava, sobretot, per ser la bondat personificada i perquè, gairebé sempre, era incapaç de mantenir l’ordre a les classes.

El resultat de tot plegat era que, sovint, un o dos alumnes de la seva classe érem expulsats i portats davant del professor de guàrdia. Jo procurava tenir un comportament correcte, perquè temia que la professora de guàrdia fos la Laura, la professora de català, que, com a càstig, ens “regalava” dues o tres fitxes per practicar els maleïts pronoms febles.

El Marcel·lí tenia dues passions. Les matemàtiques i la psiquiatria. Els darrers deu minuts de la seva classe sempre els dedicava a explicar-nos qui va ser Sigmund Freud, la interpretació que va fer dels somnis, del poder de la ment, de l’amnèsia... S´ha de dir, en honor a la veritat, que, a la majoria dels meus companys, per no dir a tots, aquests darrers deu minuts se’ls feien eterns i els avorridíssims. Ningú, però, va gosar mai a protestar, perquè, malgrat tot, el Marcel·lí era un dels professors més estimats de l´escola i se li podia “perdonar” tot.

En canvi, per a mi, aquells darrers deus minuts eren els més fascinants del dia i van ser determinants per al meu futur, ja que gràcies a aquells minuts va començar el meu interès per tots aquells temes relacionats amb el món de la psiquiatria; fins al punt que va arribar un moment en què ja no en tenia prou amb aquelles curtes explicacions.

A l´hora de l’esbarjo, em comptes d’estar amb els meus amics, em dirigia a la sala de professors a buscar el Marcel·lí. Això va provocar que em distanciés d’ells especialment de la Marina. Però, en aquells moments, m’ importava ben poc, tot i que a les classes ningú ja no es volia asseure´s al meu costat i les poques vegades que sortia al pati semblava una ànima en pena.
Capítol 2 Aquell home
CAPÍTOL II

La Marina era i és, sense dubte, la meva millor amiga i en el moment que va començar la meva passió pel món de la psiquiatria ella estava travessant un dels seus pitjors moments. Estava molt malalta, però malauradament me’n vaig adonar tard. Va ser en la sortida de dos dies que vam fer els del nostre curs a Barcelona. Totes dues compartíem habitació en l’ alberg i jo ja dormia. De sobte, un soroll em va despertar i vaig veure que la Marina no era al seu llit. Aleshores, em vaig aixecar i vaig veure la llum del lavabo encesa. M’hi vaig atansar i la vaig veure estesa al terra, inconscient. La vaig agafar entre els meus braços, li vaig rentar la cara amb una mica d’aigua i, sortosament, va recuperar la consciència. Déu meu, li vaig notar les costelles a través de la fina camisa de dormir. Les seves mans s’aferraven a mi amb una força que semblava impossible en aquell cos tan escanyolit. No parava de sanglotejar mentre balbucejava: “Si us plau, no diguis res....”. Evidentment no li vaig fer cas i vaig avisar de seguida els professors, que van trucar als pares de la Marina i aquella mateixa nit la van venir a buscar.

He de dir que La Mariana va poder vèncer l’ anorèxia, després d’ una llarga lluita, però també reconec que no vaig estar a l’alçada de les circumstàncies. Malgrat tot, ella em va perdonar i, quan vaig desaparèixer, va ser una de les peces clau perquè la policia em trobés.

Però retornem al fil de la història. Com deia, a l’hora del pati sempre anava a buscar el Marcel·lí a la sala de professors i els vint-i-cinc minuts del pati els passava amb ell, parlant sobre tots aquells temes que em cridaven l’ atenció: els somnis, el poder de la ment, l’amnèsia ... Ell es mostrava molt satisfet al veure el meu interès per la psiquiatria fins al punt que un dia em va convidar a casa seva per ensenyar-me tots els llibres, vídeos i documents que tenia. Ho vaig fer d’amagat de tothom. La meva mare i la Marina no paràvem de dir-me: “Si tinguessis el mateix interès pels estudis que per aquestes coses, que bé que aniries. Et tornaràs boja”. Però no m’hi vaig tornar i gràcies al Marcel·lí vaig canviar la meva actitud envers els estudis. Tenia molt clar que, si volia ser psiquiatra, havia d’estudiar i aprovar el BUP i el COU com fos.

Les meves visites a casa del Marcel·lí es van fer contínues. Ell em deixava els seus llibres, me’ls llegia i després resolia tots els meus dubtes. La meva mare finalment es va assabentar de tot això. La veritat és que no li va  fer gens de gràcia, tot i que mai no li ho vaig al Marcel·lí, bàsicament per no disgustar-lo. D’altra banda, ella tampoc no em va prohibir que hi anés. M’estava traient bé el curs i semblava que allò era el més important per a ella.

Una tarda, de les moltes que anava a casa del Marcel.li, em vaig trobar un home a l’ascensor que lluïa un aspecte peculiar. Portava uns pantalons i una americana de quadres, amb una corbata de conjunt. Portava bigoti i duia un gran maletí negre de pell a les mans. Ens vam saludar i em dedicà un lleu somriure. Jo vaig pensar “ aquest home fa pinta de psiquiatra”. La meva sorpresa va ser que, quan es va aturar l’ascensor, ell es va dirigir cap a la porta del pis del Marcel·lí  i em va dir “Sembla que anem al mateix lloc”. Ell mateix va trucar al timbre i el Marcel·lí  ens obrí la porta. Aleshores li vaig dir que ja tornaria un altre dia, però tots dos van insistir que em quedés. Vaig dubtar, la veritat, però la curiositat em va vèncer. Volia saber qui era aquell home, perquè el Marcel·lí era una persona  més aviat solitària  i rebia molt poques visites, per no dir cap, així que em vaig quedar amb tota la curiositat, intriga i emoció  del món esperant a que aquell home m’expliques alguna cosa interessant, o almenys això esperava.
Capítol 3 capítol III
CAPÍTOL III

“Esta aquí, ràpid”. D’ aquell moment, el que més res recordo són aquestes paraules i del rostre desencaixat d’ una dona (la meva mare) abraçant-me i dient-me  de modo reiteratiu  “Núria, estàs bé?. Núria, que t’ha fet aquell maleït home? . Jo no entenia res del que estava passant al meu voltant ja aleshores ni tants sols sabia qui era jo ...

Després d’ estar  desapareguda una setmana, em vam trobar deambulant pel turó de la Bassa de la Torre .  Sens dubte la Marina, fou la peça clau  per a que la policia em trobés allà.  Sovint totes dues anaven allà a “fer  d’arqueòlogues” perquè al peu del turó es podien trobar, i avui en dia encara, restes de ceràmiques ibero-romanes. Portava sis dies desapareguda i la Marina que es trobava convalescent a casa seva li va demanar a la seva mare de manera insistent , que anés a la Comissaria dels Mossos i els digues que anessin a rastrejar novament aquella zona perquè ella estava segura de que em trobarien allà. Sortosament, la policia tot i els seus dubtes inicials, van tornar-hi  i em van trobar allà buscant ceràmiques.

A continuació em van portar a la Comissaria de les Borges. Em vam fer un munt de preguntes i les úniques respostes que obtenien eren: “No ho sé. No me´n recordo de res”.  Patia el que es diu amnèsia transitòria.  A les vint-i- quatre hores però vaig anar recuperant la memòria. A vegades penso que tant de bo no l’ hagués recuperat. Us preguntareu per què estic dient aquesta bestiesa. Per què arran de la pregunta  “Qui va ser l’ última persona que vas veure la tarda del 22 de maig? el Marcel•lí es va convertir en el principal sospitós de meva desaparició.  La meva mare, que en aquells moments es va convertir en la meva ombra,  trasbalsada  no parava de repetir amb moviments reiteratius de cap: “Ho sabia, ho sabia... Maleït fill de sa mare” i a cau d’ orella em va dir “Aquest fill de puta, que ho sàpiguis, és realment el teu pare, però “mut i a la gàbia” i no diguis res de tot això ni  a la policia ni al teu advocat ni  que aquella tarda a casa del Marcel•lí  hi havia l’ home que et vas trobar a l’ ascensor.“ Que pagui el mal que em va fer”.

La meva mare només tenia catorze anys quan es va quedar embarassada del Marcel•lí.  Mai va dir qui va ser  l’home que l’ havia deixat prenyada perquè en aquells temps el Marcel•lí era un home casat i ell , segons paraules d’ ella, no estava disposat a deixar la seva dona. Només tenia  quinze anys... i vaig fer cas a tot el que em va dir la mare. I només jo sé  el que realment va passar aquella tarda... (un dia o un altre us ho explicaré). Recordo amb molta tristesa el dia del judici. El Marcel•lí va entrar a la sala emmanillat acompanyat de dos policies. Va girar el cap lentament cap on jo hi era asseguda. . Els seus ulls, el seu petit somriure  i la seva expressió ho deien tot. Tots dos sabíem que perdríem  una batalla però no la guerra. Ell es va declarar culpable de la meva desaparició i li va caure una pena de vint-i-cinc anys. Com podeu comprendre aquests anys han estat molt durs per mi. El sentiment de culpa sempre  m’ ha acompanyat.

Avui fa sis mesos que la meva mare ha mort i he anat a visitar al meu pare a la presó.  No hi ha les suficient paraules al món per descriure el moment en el que el meu pare i jo ens hem retrobat. Penso remoure cel i terra per a que el cas es torni a reobrir i lluitaré amb totes les meves forces per a que jo i ell puguem estar junts i recuperar tots els anys perduts.

Per últim, us he de dir que  he pogut  localitzar  a “l’ home de l’ascensor” i ja us dic que ell tampoc va tenir res a veure amb la meva desaparició. Misteri per resoldre.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]