Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
erik005
IES XXV Olimpíada. Barcelona
Inici: Marina
FALSOS RECORDS
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 El principi del final
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia, però jo sabia que com més s'allunyés, més lliure seria.

Vaig començar a córrer. Sí, en Jaume estava corrent, aquell noi alt i pàl·lid, de cabell fosc i ulls blaus clar que ningú coneixia; aquell noi de disset anys que no servia per estudiar, ni per practicar cap esport; aquell noi qui mai havia tingut amics; aquell noi qui l'estaven sempre fotent la bronca; aquell noi en qui ningú confiava, estava corrent per una causa difícil d'explicar fins i tot, per a ell mateix.

Vaig recórrer un munt de carrers sense mirar enrere en cap moment. Impulsat per les meves ganes d'allunyar-me d'aquell món que coneixia, d'allunyar-me d'aquella realitat que vivia cada dia, d'allunyar-me d'aquell entorn social en el qual estava sotmès, d'allunyar-me d'aquell lloc que deia “casa”... Ara sí, em sentia alliberat, gran, com si hagués madurat de cop, em sentia més home.

Al cap d'una estona, tot i les meves ganes per continuar, vaig haver de parar perquè les meves cames ja no em responien com al triomfant instant inicial. Em vaig quedar allà, quiet com si fos un fanal més del carrer. Notava com l'aire fred entrava als meus pulmons i, de la meva boca de llavis tallats, sortia un vapor càlid com el de les locomotores de tren. Les meves pulsacions eren cada cop més intenses i repetitives. Ni vaig poder posar-me recte. De cop i volta, tot va començar a estar borrós. En algunes ocasions, en aixecar el cap, veia com la gent, és a dir, unes ombres negres, tancaven les finestres de casa seva; com les llums del carrer, poc a poc, s'anaven esvaint; com la lluna, que en un principi semblava gegantina, era envaïda pels núvols grisos de la nit. No vaig tenir més remei que recolzar-me en una paret freda, millor dit gèlida, que em va ajudar a estirar-me al terra humit dels carrers del Barri Gòtic, per poder així, recuperar les forces i l'alè.

Llavors, el meu cap va començar a rumiar sobre el que havia fet. Tot em donava voltes. En aquell moment, totes les idees emprenedores que em van fer començar la meva intensa carrera, ja no eren tan convincents com ho eren abans. Em sentia d'una forma diferent que al principi; ja no era tant fort, ja no era el mateix. Cada cop m'anava fent més petit, però, totes aquelles inseguretats es van aturar degut a una senzilla gota d'aigua que caigué a la meva galta i lliscà fins als meus llavis congelats. Com una cosa tan insignificant podia canviar-ho tot? Com podia fer que el meu cap estigués en blanc durants uns instants? Aquestes, van ser algunes de les preguntes que va abordar la meva ment durant els pocs segons que vaig trigar en reaccionar i assabentar-me que estava a punt de ploure. Em vaig aixecar enèrgicament. Vaig sentir com les meves cames seguien sense estar preparades per una altra cursa tan forta com l'anterior; no obstant, em sentia més atrevit, més valent, més decidit. Vaig mirar cap endavant, vaig tancar els ulls i vaig respirar fons. Quan vaig obrir-los, vaig començar la meva embranzida introduïda per un crit potent d’il·lusió, que va fer parar el temps per un moment. Veia com els carrers s'obrien perquè jo passés; com les cortines de pluja em queien al davant; com regalimava cada gota d'aigua sobre meu... Era tanta l'emoció i la meva excitació, que no vaig percebre l'estrepitós so del clàxon del cotxe que em va deixar estirat al terra inconscient.

Em vaig despertar al llit d'una habitació d'alts sostres i de grans finestrals, amagats sota la presència d'unes cortines llargues de color fosc, amb un embenat al cap i a l’abdomen. Em vaig incorporar lentament, ja que els efectes de les contusions eren evidents en mi. Aleshores, la porta de l'habitació es va obrir suaument, mentre una veu dolça i delicada recitava una cançó que se’m feia molt familiar. Aquella preciosa veu anava acompanyada d'una noia alta, de la meva edat que, quan es va girar i va tancar la porta, va acaparar tota la meva atenció amb els seus ulls verds maragda. Per a la meva sorpresa, ella es va sorprendre en veure'm, però, em va fer saber que era d'una forma diferent a la meva, és a dir, va girar cua sense dir res i va sortir de la cambra. En anar-se'n de l'habitació, l'únic que vaig sentir van ser les seves passes, contundents i nervioses, que es dirigien cap avall mentre cridava repetidament un nom que no vaig aconseguir desxifrar fins a segons més tard quan, un home alt i forçut, de cabell fosc i ulls marró mel entrà a la meva habitació lentament, tot guardant les distàncies des d'on era jo. Em va començar a parlar i jo, el vaig escoltar atentament fins que des de la porta va aparèixer ella, aquella noia que envaïa la meva ment; aquella noia que acaparava tots els meus sentits; aquella noia de somriure blanc i pell clara; aquella noia que em va distreure tant que va fer de la veu de l'home, un insignificant so monòton de fons; aquella noia que, quan va desaparèixer del meu domini visual, va fer-me tornar a la realitat.

Aleshores, l'home va deixar de parlar, em va mirar fixament als ulls i em va preguntar si estava bé. Al mateix temps assentia amb el cap i m'aixecava del llit, però em va interceptar abans que els meus peus nuus toquessin el terra. Per sort, em va recordar el seu nom mentre sortia de la cambra i em va aclarir que, per qualsevol cosa, estaria avall.

Minuts més tard, mentre intentava recordar el que m'havia passat, vaig percebre un so angelical molt fluixet. Provenia del fons del passadís, era una melodia molt persuasiva, que em lligava els pensaments i que em va guiar, no sé com, fins a la porta que separava el cel de mi. Vaig agafar el pom amb la mà. El dubte es va apoderar de mi, havia d'obrir la porta o havia de girar cua i deixar-ho córrer? Sense una resposta clara al meu dubte, aquesta es va obrir, i allà aparegué un altre cop la noia d'identitat desconeguda però d'aparença inoblidable. Seguidament, em va començar a parlar, fent-me preguntes una mica inquisidores, tals com: Què hi fas tu aquí? No tens res més a fer o què? Quin és el teu problema? No saps que és de mala educació espiar a la gent?

Va fer alguna pregunta més, però jo només podia respondre un simple <<Sí, tens tota la raó>>, un cop rere l'altre com un lloro, perdent-me en els seus ulls profunds i verdosos.

La imatge final va ser: jo, quiet com un estaquirot, davant d'una porta de fusta tancada al final d'un passadís llarg i fosc. Vaig pensar que el més sensat seria tornar a la meva habitació, i això és el que vaig fer. De camí a la cambra, en Carles, l'home que va venir a veure'm a l'habitació, em va assaltar i em va portar avall. Un cop a la planta baixa on semblava que era casa seva, ens vam dirigir a la cuina i allà em va oferir menjar de tota mena, des dels millors aperitius que mai havia tastat fins als millors canelons casolans que havia mai menjat.

Més tard, després d'haver menjat tot el que podia i més, vaig acompanyar a en Carles al jardí. Era un jardí molt verdós, amb molta vegetació i ple de flors de molts colors diferents. Es podien escoltar els cants dels ocells i el corrent de l'aigua de la gran font. Era un espai molt natural, des d'on es podia admirar la grandiosa casa on havia estat aquelles últimes hores de la meva vida. Era una casa de façanes arcaiques, de grans finestrals amb molts detalls, de taulades infinites i de grans parets de pedra. Allà ens vam asseure en unes cadiretes blanques molt boniques, i un cop asseguts, em va fer cinc cèntims de l'accident que vaig patir.
Capítol 2 Es capgira una història perfecta
Abans que en Carles pogués articular paraula i explicar-me així el tema de l'accident, de la seva butxaca, va sentir-se una cançoneta poc animada. Era el seu telèfon mòbil. Es va disculpar, el va agafar i seguidament se'n va anar a la cuina per començar a parlar d'una forma alterada.

Me'l vaig quedar mirant una estona, fins que la noia, va tornar a aparèixer. Aquest cop, però, estava més calmada i es dirigia cap on era jo. Semblava que caminava a càmera lenta; veia com els seus cabells pèl-rojos es movien suaument amb l'aire; era com si tingués una llum pròpia i que, per on passava, s'il·luminés tot. Ni les roses vermelles del jardí; ni els ocells que volaven pel cel; ni el raigs de sol que es reflectien a l'aigua de la font, podien fer-li ombra. Quan va arribar a les cadiretes de jardí, va deixar els dolços que portava a la safata, damunt de la taula. Jo, estranyat, els vaig mirar amb cara de pomes agres. «No podia creure que després de tot el que havia menjat encara quedés més menjar», però això no importava. Havia aconseguit estar amb ella més de dos segons sense ficar la pota. Aleshores vam començar a parlar. Es va disculpar diverses vegades per les formes amb les quals m'havia tractat anteriorment, però jo les vaig refusar totes i vaig acceptar tota la culpa sobre el que havia passat al passadís.

Un cop fetes les paus, vam “intimar” verbalment, vam connectar molt bé, de forma que vaig començar a preguntar-li coses sobre ella. Aquestes qüestions van ser respostes ràpidament fent altres preguntes sobre mi. Vaig acabar amb la idea que coneixia la Marina de tota la vida.

Llavors, l'home es va aproximar fins on érem nosaltres i va dir:

-Ah, sembla que ja coneixes l'encantadora Marina, la meva filla.

-Sí, és una noia molt maca - vaig contestar quequejant.

En girar-me, la noia tenia la cara blanca, ja no somreia i no sabia el perquè, però no vaig dir res. Aleshores, en Carles em va convidar a tastar els dolços i quan vaig començar a menjar-los, vaig observar la precisió amb la qual, ell, agafava els coberts i tallava, minuciosament, el seu dolç; també em vaig adonar de la seva mania de tenir sempre les mans netes, és a dir, quasi tota l'estona estava amb un tovalló a les mans.

De cop i volta, em vaig veure submergit en un aïllament profund, ja que la Marina i en Carles van començar a parlar. D'aquesta conversa només en captava paraules a l'atzar quan alçaven el to de veu, perquè ràpidament el tornaven a baixar. Una d'aquestes paraules, va ser «hospital», aleshores, el nerviosisme es va apoderar de mi i vaig intentar interrompre la seva xerrada per poder aclarir aquest possible malentès. I, en canvi, l'única cosa que vaig aconseguir va ser donar-me un cop contra el terra encaure de la cadira, i, abans de tancar els ulls per complert, només vaig sentir un crit d'impotència de la Marina.

Un altre cop estava inconscient, però aquesta vegada no vaig despertar en una gran habitació plena de tot tipus de comoditats, sinó en una cambra petita i freda, estirat en una llitera d'hospital sense matalàs. Em va despertar una sensació d'humitat en el front. Eren les goteres del sostre de la cambra; també hi havia una bombeta titil·lant que les acompanyava i que em permetia veure, durant alguns instants, la resta de la sala. Vaig percebre una olor estranya, com de menjar podrit; era una sensació nauseabunda que em produïa un malestar incommensurable, però aquella olor no era el més estrany d'aquell lloc. Allà no hi havia res, només hi érem jo i la llitera.

Estava lligat de peus i mans, mai millor dit: unes manilles em subjectaven a la llitera pels canells i els turmells i no permetien moure’m. No podia fer res. Allà estirat, vestit amb una bata molt fina de color blau verdós, pensava com podia haver-me quedat inconscient.

«Em vaig donar un cop fort al cap? Sí, quan vaig caure de la cadira mentre menjava els dolços. Em va agafar una baixada de sucre? No, perquè crec que estava bé de sucre i estava menjant dolços...». Cap de les meves preguntes em van donar una resposta clara, però totes les respostes coincidien en una cosa: els dolços. Aleshores una llum es va encendre i em va indicar el camí d'aquest «cas». «Per això a la Marina se li va canviar la cara quan el seu pare em va invitar als dolços, perquè ella no em volia fer mal, ara que em coneixia millor; per això el seu pare només va tallar-lo i no se'l va menjar; per això tantes comoditats per a mi, un simple noi del carrer...». Tot quadrava. No obstant això, jo sabia que en el fons, no n'estava convençut del tot, no m'ho podia creure al cent per cent.

Vaig estar uns minuts mirant la sala, més ben dit el que en podia arribar a veure, per intentar sortir d'allà fos com fos, fins que els vidres de la porta, que suposo que donaven a un passadís o a una altra sala, es van il·luminar i em van permetre veure dues ombres, una d'una dona i l'altra d'un home. Veia com parlaven i es movien. La figura de l'home va fer un crit intens i fort, i la seva ombra es va apropar. Vaig percebre com els pèls dels meus braços i les meves cames s'eriçaven més cada cop que l'ombra s'anava fent més i més gran. Notava com les meves pulsacions anaven augmentant en unes proporcions estratosfèriques. Va entrar donant un cop de porta bestial, i va provocar una por que mai havia sentit. No el vaig poder identificar perquè duia una mascareta mèdica que no em permetia veure-li el rostre; vestia un uniforme d'hospital amb una petita identificació a la banda esquerra. Es va apropar cap a mi amb molta rapidesa i va fer que un calfred recorregués tot el meu cos. Amb pas fort i molta confiança en si mateix, va arribar on era jo, va treure unes tisores de la butxaca de la bata i va tallar la meva vestimenta, per sobre del melic. No vaig poder dir res. En agafar l'home la xeringa del que semblava que era anestèsia, i notar la seva fredor en la meva pell, vaig deixar d'ofegar crits. Vaig agafar aire i vaig cridar de tal manera, que aquesta mena de metge va retirar l'aparell uns centímetres de mi. Llavors ell va separar-se, va donar un parell de voltes a la sala mentre murmurava alguna cosa i va tornar cap on era jo, però aquest cop més ràpid i enfurismat, es va recolzar en la llitera i amb una expiració molt profunda em va començar a parlar:

-Escolta xicot, tu tens una cosa que jo necessito; aleshores, calla i deixa'm treballar. D'acord? - em va dir intentant punxar-me en el braç.

-Però què necessites? Jo et podria ajudar a solucionar el teu problema - vaig contestar-li.

Semblava com si li fos igual el que li digués. La tossuderia s'havia apoderat d'ell. No parava de repetir que no hi havia cap més remei per tractar la seva dona que matar-me per treure'm una cosa que, encara avui, no tinc ni idea del que és.

-Entenc que la seva dona estigui malalta però segur que hi ha una altra solució que no sigui matar-me - vaig dir per intentar convèncer-lo.

Però no va fer cap efecte i va aconseguir clavar-me la xeringa al braç. En aquell moment sí que em vaig espantar, pensava que seria el meu final. Moriria per culpa d'un «metge» obsessionat amb mi, en un lloc desconegut on ningú em podria trobar.

De cop i volta, una veu femenina va acaparar tota l'atenció:

-Carles ! Deixa'l ja si us plau.

La meva ment va començar a relacionar conceptes i va intuir que el «metge» era en Carles, i que, per tant, la noia era la Marina. «Aleshores tenia raó», vaig pensar. En Carles es va girar i va començar a demanar a la noia que se n'anés de la sala. Ella no va fer-li cas i es va apropar a mi per deslligar-me. Va aconseguir-ho, però només d'una de les manilles dels canells, perquè en un atac de nerviosisme, en Carles va agafar-la per la cintura i la va empènyer contra una de les parets que delimitaven la sala. En veure el que havia fet, es va apropar ràpidament cap on era la Marina per veure si estava bé. Mentre en Carles i la Marina discutien i s’enfrontaven entre ells, vaig aconseguir deslligar-me les altres manilles, amb l'ajut de la clau que la Marina va deixar sobre la llitera abans que en Carles l'empenyés. Un cop lliure vaig pensar que el més evident i sensat era anar-me'n d'allà i buscar ajut, però jo no em moc per les coses sensates.

La Marina no parava de cridar i en Carles la intentava silenciar amb un drap i algun cop passat de voltes. Sense pensar-m'ho gens ni mica i guiat pels meus sentiments, vaig dirigir-me cap a ell i vaig donar-li tal cop de puny que vaig deixar-lo estabornit a terra. vaig agafar la Marina de la mà i ens vam allunyar d'allà.

Es veu, pel que m'ha explicat la Marina, que durant la cursa per sortir d'aquella mena d'hospital no vaig mirar enrere ni un cop i que les nostres mans no es van separar l'una de l'altra.

Un cop vam estar prou allunyats d'aquell lloc, els peus se'm van parar en sec. Vaig girar-me i vaig mirar-la als ulls. Vaig notar que els seus ulls demanaven una resposta, una explicació, unes paraules, una abraçada, un apropament per part meva, un somriure... un petó.
Capítol 3 Capítol 3: La veritable veritat
Estàvem quiets en una carretera abandonada, sense saber on érem; sense saber on anàvem; sense saber com havíem arribat allà; sense saber qui érem. Només vèiem les grans muntanyes que acompanyaven una autopista infinita, pintades en un fons blau intens que determinava el cel. Era el lloc perfecte per estar sols. Una brisa suau; uns raigs de sol tènues; un cant dels ocells angelicals; una olor primaveral que ens oferia la vegetació... ens acompanyaven en l’ambient per fer-nos reis d’aquell moment, el qual no vaig voler malbaratar. Em vaig apropar a la Marina amb decisió i serenitat, vaig apropar-m’hi tant que notava la seva respiració accelerada i els batecs continus del seu cor acompanyats d’una mirada nerviosa. Aquell era l’instant perfecte. Vaig mirar-li els ulls verdosos, seguidament els llavis carnosos i finalment un altre cop les seves joies maragdes. Vaig tancar els ulls al mateix instant que ella. Estàvem sincronitzats. Ens vam apropar amb cautela i nerviosisme, fins que el contacte entre nosaltres dos es va produir, i es va crear una sensació de tranquil·litat, relaxació, alleujament, llibertat, excitació... Fins que va arribar el moment de separar-nos. En obrir els ulls, vaig veure la Marina, que estava petrificada i no es va moure en cap moment. Vaig notar com, perplexa, em veia caient en picat cap al terra. No sé per què, però vaig caure. Vaig captar la duresa del terra, la fredor al respirar, les carícies als meus cabells de la Marina, la seva veu dient un cop rere l’altre que només recordem allò que mai ha succeït... Fins que finalment el color negre va acaparar tot el meu camp de visó: no veia res, no sabia res, ni tan sols si tenia els ulls oberts o tancats; si estava viu o no; si estava encara la Marina amb mi o no.

Més tard em vaig despertar, i el primer que vaig veure van ser aquells regals de Déu, verds, profunds i inconfusibles. Vaig intentar incorporar-me per poder dur a terme, un altre cop, el que havia aconseguit fer instants abans armat de valor: fer-li un petó intens a la Marina; però una veu trencada, que no era de cap manera semblant a la de la noia, va fer miques totes les meves fantasies en un tres i no res. En aixecar el cap i fer un “reconeixement exhaustiu” d’on era, vaig adonar-me que era, un altre cop, a la sala d’hospital, però en aquest hi havia més comoditats i no hi havia en Carles per intentar matar-me.
Mentre seguia mirant la sala blanquinosa on em trobava, aquesta mena de doctora de veu trencada i ulls verds em va començar a parlar. Primerament em va preguntar com em sentia, i després va formular totes aquestes preguntes obligatòries metge-pacient. En acabar “l’interrogatori”, de manera poc gratificant per tots dos cantons, va començar a explicar-me com em van trobar. De fet, em van trobar sol, estirat al terra d’un carreró allunyat del centre gràcies a una senyora que passejava per allà, que em va veure i va trucar a emergències, i que, a més a més, al·legava que no hi havia ningú pels voltants, ja que era una matinada freda i humida. La dona em seguia explicant més coses sobre la meva descoberta, però en l’únic que podia pensar era en la Marina. «On era? Per què no estava amb mi?». Vaig interrompre diverses vegades la dona, que em seguia parlant, per així poder solucionar els meus dubtes, però no em va donar cap resposta satisfactòria, no sabia de què li parlava.
Després d’una llarga xerrada amb la doctora i no treure’n l’aigua clara, vaig anar-me’n de l’hospital, amb la seva autorització, i amb una estranya sensació que tota la meva aventura amb la Marina havia estat un miserable somni o simplement que res havia passat de veritat. Em vaig dirigir cap a casa, i un cop davant de la porta, vaig preparar-me per contestar, ara sí, un interrogatori de veritat. Per a la meva sorpresa, ningú es va immutar de la meva entrada després de tots els dies que vaig passar fora de casa. Ningú va preguntar-me res, ni van fer veure un indici de preocupació cap a mi, així que me’n vaig anar a la meva habitació i vaig estirar-me al llit. Un cop allà, vaig començar a mirar el sostre, i la meva mirada no se’n va separar per a res. Concentrat, intentava aclarir la meva ment, explicar el que havia passat de forma lògica, però l’únic que vaig aconseguir va ser frustrar-me perquè res del que m’havia passat tenia sentit, tot semblava més aviat una novel·la, una petita historieta d’aventures i romanç sense un final escrit. Finalment, al cap d’uns dies vaig decidir prendre aquesta aventura com un somni. Ja no era el mateix: caminava perdut pels carrers, ja no prestava atenció a les classes, no tenia tanta gana com abans, no podia dormir una nit sencera, no trobava un rumb a la meva vida, només dibuixava en una llibreta petiteta folrada de vermell que vaig trobar en una de les butxaques del pantaló que duia el dia que em vaig despertar a l’hospital. Des d’aleshores dibuixava tot el que em passava pel cap a la meva llibreteta. S’havia convertit en el meu tresor, ja era una part imprescindible de mi, era el que donava “sentit” a la meva vida, era la meva via d’alleujament, era l’únic amic que tenia, era el que em feia aixecar tots els matins i anar a classe, hi expressava tots els meus sentiments, hi havia tota la meva història. Cada vegada estava més plena, hi havia moltes coses, però n’hi havia unes quantes que es repetien un cop rere l’altre, tant en la llibreta com en els meus pensaments. Aquestes coses eren els ulls verds de la Marina, els seu nom, els seus cabells pèl-rojos i llargs, el seu somriure blanc i la seva frase desconcertant “només recordem allò que mai ha succeït”.

Els dies anaven passant i el temps no feia efecte en les meves ferides, només aconseguia enfonsar-me, en certa manera, cada cop més. Ja no veia la vida de colors i brillantors; ara la veia de tons apagats i foscos, cada dia estava ennuvolat. Vaig entrar en una situació estranya, esperada per a molts, però d’alguna manera impensable per tothom. Encara no podia superar el que em va passar aquells set dies amb la Marina, tot va ser massa real, però ningú va oferir la seva mà per ajudar-me a solucionar-ho, així que vaig intentar tirar endavant, però de l’única manera que podia fer-ho era d’aquesta, anant sense rumb; sense ganes; sense il·lusió; sense màgia; sense energia; sense llum, però amb la llibreta sempre a la mà.

Aleshores, un dia, aparentment normal en la meva rutina, vaig llevar-me per anar a l’escola, vaig vestir-me, vaig esmorzar les meves torrades amb mantega, vaig agafar la meva llibreta i el bolígraf i vaig sortir de casa amb un ànim diferent. Tot just vaig haver sortit de casa, vaig mirar al cel, i hi vaig veure el sol brillar més que mai. No vaig donar-hi gaire més importància i vaig continuar el meu camí. En arribar a l’escola, vaig deixar la jaqueta a la meva cadira i vaig seure per començar a pintar en la meva llibreta. Des de primera hora ja estava dibuixant: estava molt inspirat, anava omplint full rere full fins que justament aquell dia, els fulls en blanc de la llibreta es van acabar, així que no vaig tenir més remei que començar a pintar a la taula. Hi vaig plasmar tots els meus sentiments. Vaig començar a pintar la Marina. De tant en tant notava com els professors em miraven d’una forma inquisidora perquè deixés de dibuixar, ja que era a primera fila i ho veien tot, cosa que, però, no passaria per res del món. Vaig començar pels seus ulls verds maragda, seguits de les seves pigues bufones que acompanyaven el seu petit nas; vaig continuar amb el seu collar de perles blanques, les seves dents, i els seus llavis carnosos i tous. Finalment vaig voler acabar amb la seva cabellera que li envoltava la cara, uns cabells pèls-rojos ondulats, clars i llargs que feia del meu dibuix una obra d’art. Mentre feia els últims retocs d’expressivitat a la Marina, vaig escoltar com la tutora entrava a la classe i demanava silenci. Vaig adonar-me que anava acompanyada per una altra persona, ja que en vaig notar la presència, però estava molt concentrat intentant calcar tots els matisos de la noia, així que només escoltava de tant en tant. Vaig fixar-me que la professora donava la benvinguda a una alumna nova. No vaig aixecar la mirada ni un segon, seguia dibuixant la taula. Llavors la tutora va demanar a la noia que digués el seu nom:
—Hola a tothom, sóc la Marina.
Va ser en aquell instant quan vaig deixar els meus estris de pintura. Els ulls se’m van obrir per complet i un somriure entremaliat va fer-se en mi. Aleshores un cabell pèl-roig, ondulat, clar i llarg va caure delicadament a la meva taula. No podia ser. Vaig aixecar el cap i llavors vaig entendre que només recordem allò que mai ha succeït.

 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0108
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  16 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  22 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  2 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]