Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Adrià González
Centro de Estudios Dolmen (Batx i FP). L'Hospitalet De Llobregat
Inici: Li deien Lola
Primavera en violeta
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Senyor Florín
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

La pluja de la nit anterior no l’havia fet malbé, estava enfangada per la terra, però la seva alta qualitat saltava a la vista. El vent bufava al descampat i estava ennuvolat.

No estava sol, hi havia una altra persona, sembla que quan em vaig fixar en ell, ell també es va fixar en mi, perquè es va apropar a mi mirant la sabata que tenia a les mans, i sense dirigir-me paraula me la va treure de les mans i es va posar a analitzar-la detingudament. Em vaig estirar la casaca de l’uniforme indignat i em vaig disposar a iniciar una conversa fent notar la molèstia que tenia:

- Qui és vostè i què fa aquí?- el visitant era d’uns trenta anys, tirant cap a trenta-cinc, prim i amb el cabell negre  , però amb alguns cabells blancs, pentinat i engominat de cara llarga i amb les faccions marcades i amb unes lleugeres entrades. Duia una jaqueta llarga, grisa i una bufanda blau fosc.

- Disculpi que no m’hagi presentat, em dic Marcus Florín, vostè és de la policia, veritat? He avisat a alguns companys seus, no trigaran a arribar.

El vaig mirar amb aire inquisitiu, però aquest home tenia raó, ja que per la carretera que vorejava el descampat havien aparegut dos cotxes de policia que es dirigien cap a nosaltres.

- Si que ho sóc.- vaig dir. - Sóc l’inspector de la policia de Madrid per concretar, però què hi fa vostè aquí? Lamento dir-li que està interrompent un cas policial, el meu cas policial, la fugida de la dona del comte de Benavides i crec que tinc una nova pista- vaig dir mostrant la sabata i intentant semblar el més autoritari possible.

Llavors, vaig notar com es va dibuixar un mig somriure a la cara del meu nou acompanyant.

- Fugida diu? No amic meu, no, assassinat. Per això he avisat als seus companys.

- Com diu?- vaig dir desconfiat.- Vostè també és de la policia?

- Més o menys.- va dir.

I en aquell moment, just aparcaven els cotxes policials. Van baixar quatre policies, i un d’ells portava un sac gran a l’esquena. El van obrir i van deixar caure quatre pales.

- Em perdona?- va dir, mentre m’apartava i es col·locava al lloc on havia trobat la sabata. Va començar a caminar en línia recta , a grans passes, uns vint metres, i llavors va fer un senyal als quatre policies. Seguidament, aquests es van posar a cavar just en el punt on el meu nou conegut havia fet el senyal. Aquest es va apropar a mi i em va dir:

- Pot acompanyar-me, però espero que no hagi esmorzat gaire avui, potser el que veurem ara li remou l’estómac. Per cert, encara no m’ha dit el seu nom.

-Em dic Ulisses Casares.

La nostra conversa es va interrompre pel crit d’un dels policies que confirmava que havien trobar el que buscàvem i ens hi vam apropar ràpidament.

I efectivament, havien trobat  la senyora Benavides. El seu cos estava pàl·lid i decrepit, però encara se li reconeixia la seva cara jove amb els seus cabells negres. Portava un vestit blanc que ara era roig i, confirmant les teories del senyor Florín, li faltava una sabata.

El meu nou company es va ajupir.

- Com veu la sabata de la comtessa coincideix amb la que té a la mà, la van portar aquí ja morta, com veu té un cop al cap i la sang està tota escampada per tot el vestit.

La difunta vivia a Madrid, molt involucrada a la política lliberal, tot i el seu matrimoni. Són temps convulsos a Espanya en aquest àmbit, i la difunta estava casada amb un aristòcrata, i la monarquia espanyola, en aquests temps que corren, no gaudeixen de tanta popularitat, i l’intent que estan duent a terme per restaurar-la no agrada a la nova Espanya.

De sobte el meu extraordinari company em va posar la mà a l’esquena, i traient-me dels meus pensaments, vam començar a caminar cap a fora del descampat per demanar un taxi mentre el policies acabaven la seva feina.

- Em dóna la sensació  que això no és un simple assassinat, i tal i com està la societat actual, estic segur que això es complicarà - va dir mirant la carretera.

Llavors va alçar la mà per parar un taxi, i abans d’obrir la porta d’aquest, es va girar cap a mi i amb el rostre seriós va dir-me:

- Puc donar-li més detalls del cas, si li interessa ens podem veure demà al carrer Arenal davant l’església al migdia - va dir-me.

Vaig acceptar la invitació sense pensar-m’ho dues vegades i amb el nou esglaó del cas em donava la sensació que ens havíem ficat en aigües tèrboles, i això, he de reconèixer que m’agradava.

Al dia següent, vaig sortir de casa sense l’uniforme, el carrer Arenal no quedava lluny, així que hi vaig anar fent un passeig. Els cotxes anaven i venien i també es veia algun carro tirat per cavalls, potser d’algun pagès que havia sortit de l’Espanya rural per endinsar-se en la industrial i progressista, tant Madrid com Barcelona eren com dos punts de progressisme i innovació rodejats de tradició i camp que diferenciaven  clarament les dues Espanyes.

Vaig arribar davant l’església i en Florín m’esperava recolzat a una de les parets del carrer. En veurem va deixar els seus pensaments i es va apropar a mi:

- Bon dia, veig que ha vingut caminat, vol llegir el periòdic?- va dir assenyalant un noi que en venia.

- No gràcies, no m’agrada l’editorial que té i no acostumo a llegir-ne de diferents.

- Doncs hauria de fer-ho, avui en dia el nostre país està en un canvi constant, i tothom creu que sap que és el millor per al país, i no hi ha millor manera d’enfortir el criteri propi que llegint diverses opinions.

Vam començar a caminar carrer amunt. Vam arribar a un edifici alt a un carrer molt transitat amb una gran entrada amb les portes obertes que semblaven oficines.

Molta gent entrava i sortia de l’edifici, dins del qual semblava haver-hi molt moviment.

- No oblidem perquè som aquí, informació- va dir el meu company i jo vaig assentir amb el cap - la comtessa de Benavides era una dona molt involucrada en la política - va dir mentre pujàvem les escales i entràvem a l’edifici- I no se m’ acudeix altra persona millor a qui visitar en aquest moments.

Va obrir una porta que d’un despatx lateral al primer pis de l’edifici, i va dir:

- Senyor Ulisses li presento a la senyoreta Clara Campoamor.

Dins el gran despatx i havia una dona que no deixava de donar ordres a la gent que hi havia al seu voltant, tenia el cabell negre i curt amb un vestit gris i una mirada molt autoritària i decidida. Em vaig sorprendre en com una dona podia dirigir una entitat on treballava tanta gent.

En veure el meu company va deixar de dirigir i es va dirigir cap a ell immediatament, deixant el que semblava una conversa a mitges amb un grup de persones.

- Senyor Florín! Si no fos vostè ja l’hauria fet fora d’aquí, estic molt ocupada sap? A més coneixent-lo estic segur que vindrà a preguntar per la comtessa de Benavides, veritat? He llegit els diaris, bona feina, però no ha ajudat a la meva causa en absolut - de cop va fer una pausa i se li va endurir el rostre i ens va apropar un diari.

- Això es posa interessant! -va exclamar – ja atribueixen la culpa als republicans, encara que sent el diari «El correo español» no em sorprèn, és un diari conservador. Diu que el comte de Benavides està tan abatut que marxa de Madrid, i això no m’agrada gens. Va saber la notícia ahir i ja té planejat el viatge?- Em va passar el diari i vaig fer-li una ullada.

- Em sembla que l’he de deixar aquí inspector.

- Què vol dir?- vaig acabar preguntant, ja que no arribava a endevinar què passava pel cap del senyor Florín.

- Doncs que em sembla que per arribar a la fi d’aquest misteri hauré d’estar una temporada fora - va dir.

- Em deixa sol ara?- vaig dir arrufant les celles bastant molest.

- Si, però no trigaré gaire i espero comptar amb vostè quan el necessiti- va dir mentre la senyora Campoamor, que fins ara s’havia limitat a observar l’escena amb molta atenció, i jo, el seguíem cap a la sortida de l’edifici.

A l’entrada, es va aturar:

- Inspector Casares, em sembla que el nostre culpable no es detindrà només en un simple assassinat, em sembla que té altres intencions, llàstima que la seva autoritat només el limiti a Madrid, m’hagués agradat que vingués amb mi, però tranquil, el mantindré al corrent i quan el necessiti l’avisaré.

- Molt bé, ja sap que pot comptar amb mi per al que vulgui - vaig dir una mica resignat.

- Per cert , Clara,  m’agrada molt com queda el lila a l’escarapela.

No m’havia fixat en que la senyora Campoamor portava una petita escarapela de la bandera d’Espanya, tret que el mig era porpra en comptes de vermell.

- M’alegro que t’agradi, Estic treballant perquè la vegis més seguidament a partir d’ara - va dir amb un somriure decidit- ara si em disculpa tinc un partit per dirigir- es va acomiadar i va tornar a dins de  l’edifici.

- Quina dona tan interessant - vaig dir.

- Doncs si, no en trobara dues com aquesta en tot el món.

Ens vam acomiadar estrenyent-se les mans, i el senyor Florín va pujar a un taxi i va marxar carrer amunt.

Era ja el vespre però encara feia una mica de sol i necessitava aclarir les idees, així que vaig decidir tornar un altre cop caminant cap a casa observant l’ambient de la capital.
Capítol 2 La Ciutat Comtal
ALFONS XIII EN CRISI! 1931 L’ANY DE LA SEGONA REPÚBLICA?

Estava escrit en lletres grans ocupant la primera plana del periòdic del dia 10 d’abril de 1931 que llegia abans d’esmorzar. Feia un any que no sentia a parlar del cas de la senyora Benavides, i en tot aquest temps només havia rebut un sol missatge del senyor Florín, i d’això ja feia sis mesos, tot i això tots els dies des de llavors llegia amb atenció la premsa per si l’esmentaven. Va ser llavors, aquell matí, quan entrava a la comissaria per començar el meu torn, a la recepció d’aquesta em van dir que algú no deixava de preguntar per mi. Vaig entrar a la sala de consultes i em vaig trobar ni mes ni menys que a en Marcus Florín mig adormit a una cadira.

- Vaja quina sorpresa!- vaig dir, mentre aquest es despertava ràpidament en escoltar la meva veu.

- Per fi el trobo, sento el meu aspecte però he vingut en tren des de Burgos i no he dormit en gairebé dos dies.

- Burgos? Que se li ha perdut allà?- vaig dir molt sorprès.

- El senyor Benavides.

- El comte? No em dirà que l’ha estat seguit tot aquest temps.

En Marcus em va posar al corrent del que havia fet des de que ens vam acomiadar a l’oficina de la senyora Campoamor.

- El senyor Benavides va marxar, el dia que ens vam acomiadar, cap al nord, vaig seguir-lo tres mesos fins a l’Aragó, el 12 de desembre, el senyor Benavides va intervenir amb els seus homes a la sublevació a Jaca juntament amb la Guàrdia Civil per arrestar més insurrectes republicans de manera clandestina. A Jaca vaig colar-me a la seva habitació que tenia a l’hotel de la ciutat i vaig trobar cartes del general Berenguer, en què es confirmava que perseguia als republicans, això confirma el perquè de l’assassinat de la progressista senyora Benavides. Doncs bé, van baixar a Burgos, i es van adonar  que els seguia la pista, perquè quan una nit em retirava a la meva habitació, vaig tenir una trobada amb uns companys del comte - es va pujar la màniga i em va mostrar un tall que tenia a l’avantbraç – i això va fer que he desviés cap a Madrid a buscar-lo - dit això es va posar dret d’un salt - però vinga, no perdem més el temps, necessito la seva ajuda, m’he encarregat personalment perquè li donin dues setmanes lliures si m’acompanya.

Evidentment vaig acceptar, en Marcus ja ho tenia tot preparat, perquè en menys d’un minut ja sortíem de la comissaria.

- Veig que sap aprofitar el temps, però que vol que fem ara?

- Es dirigeixen a Barcelona. He comprat dos bitllets pel tren que surt en dues hores, faci les maletes senyor Casares, l’esperaré a l’estació, i vagi amb comte.

Ens vam estrènyer la mà i vaig anar corrents al meu pis, vaig fer ràpidament la maleta, vaig treure’m l’uniforme i vaig agafar un taxi per anar a l’estació.

L’estació, era un gran espai enorme, els sostres altíssims , tot de vidre i ferro, plena de gent que s’acomiadava i d’altra que es retrobava, amb locomotores que anaven i venien sense parar. El senyor Florín ja era allà, vam pujar al tren que ens duria a Barcelona i ens van indicar el nostre compartiment. Jo solament havia agafat el tren una vegada en tota la meva vida, i aquesta novetat feia que se m'oblides que estàvem atrapant a un assassí en potència.

Vam arribar a Barcelona el migdia del 11 d’abril. Barcelona estava molt agitada, els carrers eren plens de gent, les rambles eren acolorides gràcies a les floristes i tot això ho veia des de la finestra del cotxe que ens portava a l’hotel on residiríem els dies que passaríem a la ciutat Comtal. En Marcus mirant per la finestra va dir:

- Sembla que la senyora Campoamor i els seus amics han aconseguit el que volien- i va assenyalar els balcons dels edificis de les rambles  on tres de cada cinc onejava la bandera tricolor republicana.

- No crec que duri gaire allà penjada, al govern del rei no li agradarà això- vaig dir.

- Crec que el govern i el seu rei tenen els dies comptats- va dir el meu company mentre senyalava ara a un home amb l'escarapel·la de la senyora Campoamor al pit que cridava rodejat d’un gran grup de gent que l’escoltaven amb atenció enmig del carrer.

Ens allotjàvem a un hotel anomenat Ritz, però no vam tenir temps de gaudir de les instal·lacions, perquè el senyor Florín va rebre un telegrama a la recepció de l’hotel, i em va fer tornar al carrer amb ell.

- Anem bé Casares, el telegrama que he rebut confirma les meves sospites, el senyor Benavides vol fugir d’Espanya.

- Quan?

- Això és el que hem d’esbrinar, i ho farem avui.

Vam anar caminant fins anar a parar a les rambles barcelonines, jo em deixava guiar pel senyor Florín mentre admirava el paisatge de Barcelona, que era molt semblant a Madrid. El meu company tenia raó, a molts balcons lluïa la bandera republicana, cada cop més gent duia les escarapel·les i els periòdics estaven a tota reu i no deixaven de gastar tinta amb totes les notícies que sorgien cada dia.

Ens vam aturar a un edifici a un lateral de les rambles, semblava un palau, quadrat, amb una gran porta oberta al mig i de tres plantes vigilat només per dos guàrdies a l’entrada que no ens van fer cas a causa de tota la gent que passava per allà.

- El senyor comte hauria d’entrar aquí avui.

- I nosaltres que farem?

- Esperar-los. M’acompanya?

Vam entrar al pati interior de l’edifici on en Marcus i jo vam entrar dins una gran habitació, amb una gran taula al mig. El meu company em va fer signes perquè el seguis a una habitació lateral més petita.

- I ara que?- vaig preguntar.

- Hem d’esperar al senyor Benavides- i es va ajupir rere un armari de l’habitació on ens trobàvem i jo el vaig imitar.

Vam estar ajupits més de dues hores, jo ja m’estava dormint quan de cop vam sentir veus a l’altre costat de la porta i aquesta es va obrir. Vaig mirar procurant que se'm veiés el mínim possible, el comte de Benavides era allà, un home perfectament afaitat amb la cara llarga i els cabells foscos repentinats amb una expressió freda i indiferent de físic més aviat prim, amb altres cinc persones més que es van asseure a la taula. Van treure un munt de papers i van intercanviar unes poques paraules, sobtadament el meu company em va enretirar cap enrere fent-me senyals que guardés silenci i no em deixés veure.

No parlaven gaire, i les altres cinc persones no eren gent d’autoritat, sinó que més aviat semblaven els guardaespatlles del comte, i aquest només escrivia a la taula en silenci. Van estar així una altra hora més, quan algú va picar a la porta de l’habitació i va fer sortir al comte acompanyat d’altres quatre guardaespatlles i un es va quedar sol. Passats deu minuts, en Marcus em va fer un senyal  que estigués en guàrdia, el guardaespatlles ens donava l’espatlla, i al no moure's semblava que estigués adormit. Tot seguit en Marcus va passar davant meu i ajupit i silenciosament va entrar a la sala, es va apropar a la taula per agafar uns papers. Llavors el guardaespatlles es va posar dret d’un salt i va donar un cop de puny a en Marcus i el va fer caure desplomat al terra, es va dirigir cap a la sortida quan jo li vaig saltar al damunt, llavors em va empènyer i va treure un arma de sota la jaqueta:

- Alto! Vostè és home mort - va dir-me. Em vaig aixecar lentament mentre m'apuntava, i en Marcus seguia desplomat rere meu. L’home va carregar l’arma i llavors el meu company es va aixecar de sobte amb una pistola i va dir:

- Ajupi's Casares!- em vaig llençar al terra i el meu company va buidar el carregador en el guardaespatlles que va caure mort a l’instant.

- Segueixi'm ràpid!

Va agafar els papers ràpidament de la taula i vam sortir corrents per una porta de l’habitació lateral, el soroll dels tret havia alertat tot l’edifici, i sentíem passos per tot arreu, vam baixar corrents fins al primer pis, en Marcus va obrir una finestra que donava a un carreró lateral i ens vam deixar caure per allà. Vam seguir corrents carrer avall fins que vam creure que ningú ens seguia i les nostres cames van dir prou.

Vam mirar els papers satisfets mentre ens secavem el suor del front, ja era gairebé de nit i vam anar caminant fins al nostre hotel en silenci. Jo estava desitjant poder dormir una mica.

En arribar a les nostres habitacions aquestes tenien la porta oberta, i al entrar ens vam adonar que estava tot regirat havien obert totes les maletes i armaris i les havien deixat buides.

- Lladres?- vaig dir, desprès de recobrar-me de la sorpresa.

- En un hotel com aquest? No. Com li he dit, el comte sap que l’estic seguint, i desprès d’aquesta tarda estic segur que no dubtara en prendre totes les precaucions necessàries per aturar-nos abans de que nosaltres l’aturem a ell.

Em vaig quedar mirant l’interior de l’habitació preocupat, però el meu company va començar a baixar les escales cap a la sortida de l’hotel.

- On va? - vaig dir.

- És perillós dormir aquí, vinga va segur que encara trobem algun hostal obert amb habitacions.

I ja tornàvem a ser al carrer, enlluernats només pels fanals, i intentant no perdre'ns en el laberint d’edificis d’una Barcelona fosca que encara dormia.
Capítol 3 Roses, gira-sols i violes
Un fort soroll al carrer em va despertar de sobte, els raigs de sol ja entraven a través de les cortines amb força intensitat, em vaig aixecar del llit i vaig notar un dolor horrible al blau que m’havia fet el dia anterior quan vam robar els papers del comte. Però el vaig ignorar totalment quan vaig mirar el rellotge de meva habitació i vaig veure que havia dormit fins les dotze i mitja. Vaig anar a l’habitació d’en Marcus i vaig trucar frenèticament a la porta i en veure que no contestava vaig baixar a la recepció de l’hotel. I allà me'l vaig trobar, assegut a una butaca mirant uns papers.

- Quant fa que és despert?- vaig preguntar.

- Bon dia Casares, des de les vuit del matí. He estat mirant els papers que vam prendre prestats del senyor comte -i em va apropar els papers- el senyor Benavides vol fugir d’Espanya en vaixell el 14 d’abril, és a dir demà passat.

- Doncs molt bé tenim un dia de marge per atrapar-lo.

- Doncs si, però vostè i jo no ho podrem fer sols ara, per això aquesta tarda farem una visita a la policia de Barcelona.

- I ja sap on podem trobar al senyor comte?

- La veritat és que si, demà al matí, tal i com estan les coses, al Palau de la Generalitat de Catalunya es convocarà una reunió extraordinària de càrrecs públics, estic segur que el senyor comte es deixarà caure per allà.

- Fantàstic, què li sembla que anem a menjar alguna cosa ara, no he menjat res des d’ahir a la tarda – vaig dir mentre em dirigia a la sortida del nou hotel.

- Jo no sortiria ara – va dir en Marcus – la gent està agitada avui i els carrers estan plens de manifestants, estic segur que el rebombori de les manifestacions ha sigut la causa que l’ha despertat. A més aquest hotel té un restaurant fantàstic.

Doncs veient que en Marcus tenia raó vam dinar al restaurant de l’hotel i ens vam quedar allà fins ben entrada la tarda. Vam agafar un taxi perquè ens portés fins la comissaria. Pels carrers de Barcelona i havia molta activitat, la gent s’apinyava als bars, que s’havien convertit en el principal lloc de debat polític, discutien, cridaven i pels carrers es formaven petis grups de gent que parlava molt animadament. La comissaria em va recordar molt al de Madrid de la senyora Campoamor, solament que estava ple de policies, que per les jornades en què érem, no deixaven d’entrar i sortir de l’edifici. Vam entrar dins d’aquest on l’escenari era el mateix, ningú estava quiet. En Marcus va parlar amb la recepcionista i aquesta ens va fer entrar dins un despatx on hi havia un home gras amb un gran bigoti castany i els cabells exageradament pentinats que mantenia una discussió molt animada per telefon. Sense adonar-se  que havíem entrat va donar una última ordre pel telèfon i el va penjar enfurismadament. En girar-se i veure'ns va canviar el rostre a un altre més alegre mentre s'assecava la suor del front amb un mocador:

- Ah! Vostè és el senyor Florín, veritat? Em dic Federic Escofet cap de la policia – va dir mentre estrenyia la mà al meu company i desprès a mi – i vostè deu ser el senyor Casares.

- Hem rebut el seu telegrama senyor Florín- va continuar- i la sol·licitud és brillant, hem trucat a Madrid i té raó sobre certs aspectes del comte. Per això demà al matí el sergent Antoni Garcia l’esperarà amb sis agents més per a l’operació.

- Moltes gràcies senyor Escofet, estic segur que demà lliurarem  Espanya d’un individuu indesitjable.

- Això espero, els desitjo un bon dia.

Ens vam donar la mà i vam sortir de l’edifici.

Vam tornar a l’hotel ja ben entrada la nit i vaig anar a dormir aviat perquè sabia que demà seria un dia molt llarg.

L’endemà ens vam llevar a les set. En Marcus, com era d’esperar, s’havia llevat abans que jo i després d’esmorzar vam baixar al carrer. Tot i ser les set del matí semblava que tota Barcelona hagués sortit al carrer. En Marcus i jo ens trobàvem envoltats de gent que cridava i cantava. En Marcus va aturar a un noi que passava per al costat nostre amb una bandera republicana penjada al coll.

- Què ha passat?- va preguntar el meu company.

- Ha guanyat la república, senyor! - va dir el noi entusiasmat  sense dir res més va tornar a agrupar-se amb el munt de gent que pujava carrer amunt. Ens vam obrir pas entre la gent a cops de colze fins que vam poder aturar un taxi i ens vam precipitar dins el vehicle.

- A la plaça de Sant Jaume! - va dir el meu company.

Quan el taxi va arrencar per fi, el meu company es va ficar la mà a la jaqueta i va treure un revòlver i aguantant-lo pel tub me'l va oferir:

- Tingui Casares. És possible que avui el necessitem.

Vaig dubtar una mica però finalment el vaig agafar i me'l vaig guardar dins la jaqueta.

Tot el viatge vaig estar mirant per la finestra, tots els carrers estaven igual, la gent onejava banderes, des dels balcons es llançaven flors vermelles, grogues i violetes, sens dubte la gent estava revolucionada, però sota tota aquell moviment de cants i crits se’m va passar pel cap el canvi radical que allò suposaria per al meu país i em vaig arribar a preocupar, com l’Espanya tradicionalista, conservadora, agrària, en definitiva, l’Espanya del rei, es prendria aquest canvi.

- Creu que hi haurà crisi , Florín? - vaig preguntar al meu company mentre mirava per la finestra.

- Que si hi haurà crisi? Casares, quina crisi més vol que la d’un país que se'n va a dormir monàrquic i desperta republicà?

He de confessar que aquesta resposta em va deixar una mica sorprès veient la serietat amb  què el meu company me la va transmetre i la veritat és que tenia raó.

De cop, el taxi va fer una frenada molt brusca traient-me dels meus pensaments:

- Senyors, em sembla que hauran de seguir a peu, és impossible accedir a l’interior de la plaça Sant Jaume – va dir el conductor.

L’entrada a l’interior de la plaça estava bloquejada per la gent i l’interior de la plaça està ple de gom a gom. Vam baixar del taxi, en Marcus va pagar al taxista i vam travessar la plaça fins arribar a una mena de semicercle buit format per policies que havien creat davant la porta de la Generalitat , on els policies contenien a la gent perquè no creués.

En travessar la barrera policial ens vam espolsar la roba i ens va rebre el sergent Antoni que havia anomenat el senyor Escofet:

- Vostès deuen ser el senyor Florín i el senyor Casares – va dir hiperventilant com si acabés de fer un gran esforç- he repartit als meus homes per tot l’edifici, fa una hora que han entrat tots els polítics i tot el personal, però amb tota aquesta gent no ens ha donat temps a identificar-los un per un, encara no han començat les reunions així que encara deuen ser al pati interior de l’edifici – va treure’s de la butxaca de l’uniforme un xiulet i li va donar a en Marcus- si tenen algun problema xiulin i els agents acudiran a vostès. Sento no poder acompanyar-los, però la cosa s’ha descontrolat aquí afora.

Dit això va tornar corrents a la barrera de policies.

Nosaltres vam entrar dins l’edifici deixant enrere tota la multitud.

L’interior del palau era completament diferent, com bé havia dit el sergent, les reunions encara no havien començat i tothom estava al pati interior de l’edifici. Tothom anava ben vestit, com és normal en l’ofici de la política, hi havia allà unes cent persones, moltes cares les reconeixia per la premsa, hi havia des de grans estadistes fins a alcaldes de ciutats mitjanament importants i parlaven en petits grups. Mentre jo estava meravellat amb la situació el meu company no deixava de mirar a tot arreu amb les celles arrufades a veure si localitzava el comte.

- Casares , aquí hi ha molta gent – va dir en veu baixa- serà millor que ens separem, jo buscaré al primer pis i vostè miri a veure si el reconeix en aquesta planta.

En Marcus va pujar les escales i jo vaig començar a buscar. Ho intentava fer el més discretament possible, però com la majoria de la gent allà vestia amb americana i amb vestit, d’esquena era molt complicat reconèixer algú, cosa que va fer que en alguns casos l’escena fos més còmica del que hauria de ser.

Vaig estar mitja hora mirant cares, però cap d’elles s’assemblava a la del comte, que havia vist feia dos dies. Convençut  que a la planta baixa no hi era, em disposava a pujar les escales pe retrobar-me amb el meu company. Mentre pujava les llargues escales vaig localitzar  en Marcus a l’altra banda de la planta, buscant entre un grup de gent, quan de sobte des de la distància vaig veure que un home se li apropava per l’esquena, vaig reconèixer la cara del comte de seguida. Duia un frac negre, camisa blanca i una banda vermella. Vaig dur-me la mà a la butxaca per agafar el xiulet, però el tenia en Marcus, anava a cridar-lo, però em vaig quedar atònit quan vaig veure, des de la distància, com el comte feia seure  en Marcus a una butaca que hi havia allà i ell va fer el mateix asseient-se a un altre davant seu. Vaig córrer en la seva direcció i en arribar em vaig situar rere la cadira del comte i davant d’en Marcus. Que dissimuladament amb la mà em va indicar que estigués quiet i que escoltés, llavors va ser quan el comte, que no s’havia adonat de la meva presència va ficar la seva mà dins la seva jaqueta, els dos pensàvem que trauria un arma i dispararia a en Marcus però no, va treure una petita agenda de color vermell:

- Senyor Florín, la primavera de l’any passat va començar a seguir-me, el 12 de desembre d’aquell any em consta que va entrar a la meva pròpia habitació, aquest gener em va seguir fins a Burgos i abans d’ahir es cola dins el meu propi despatx i mata un dels meus companys – va tancar l’agenda i va mirar al meu company fixament- vostè m’està molestant molt, i em sap greu dir-li que això s’ha d’acabar, avui.

- És molt valent dir-ho quan l’home que hi ha a la meva dreta té una pistola dins la butxaca apuntant-me al cap- va dir el meu company.

- Molt observador és vostè.

- Però jo tinc un company igual.

I instintivament vaig apuntar amb la meva pistola al cap del comte. Aquest va apretar les seves faccions en senyal de ràbia i va llançar una mirada fulminant al seu company que apuntava al cap d’en Marcus.

Ningú es movia, i al voltant nostre ningú semblava adonar-se de la situació. Llavors el rellotge va tocar les onze en punt. Les reunions havien començat, i la sala es va començar a buidar de gent, fins que vam quedar nosaltres quatre. Però com bé havia dit el sergent un dels guàrdies que era a la nostra planta, un cop s’havia buidat de gent tot, es va adonar de la situació i en veure’ns va començar a córrer en la nostra direcció i va fer sonar el xiulet.

Llavors el comte va donar-me un cop al turmell, fent-me llençar la pistola, va donar un salt del seient i apartant-me amb una empenta va córrer escales avall.

Nosaltres el vam saltar al darrere però el comte es va endinsar dins la massa de gent un saltant la barrera de policies que intentava contenir la gent que hi havia a la plaça, i nosaltres  seguint-lo, vam fer igual. Vam passar a tota velocitat al costat del  sergent, que va detectar el que passava en veure'ns córrer d’aquella manera. A partir d’allà va ser com intentar nedar a contracorrent  en un mar de gent, vam obrir-nos pas a cops de colze i a empentes, fins que en Marcus i jo vam aconseguir sortir i seguir al comte per un carrer lateral que desenvocava a la plaça de la catedral on altre cop ens vam veure  rodejats de banderes tricolors, escarapel·les i crits. Entre tant de moviment vam perdre al nostre objectiu així que, recolzant-me en la gent, vaig forçar la vista, i en la distància, vaig reconèixer a l’aristòcrata, gràcies a la seva banda vermella que duia, mentre pujava desesperadament les escales per entrar dins la catedral. Llavors vaig cridar a en Marcus que s’havia separat del meu costat, buscant al comte també, però llavors la gent es va posar a cantar l’himne de Riego a cor i els meus crits no van servir per res. Així que vaig decidir seguir al comte jo mateix. Vaig obrir-me pas fins la catedral i vaig entrar a corre- cuita.

En entrar, el contrast amb l’exterior era formidable, la gran catedral estava tota buida i en un complet silenci. L’única font de llum eren les altes vidrieres i això li donava un aspecte molt solemne.

Vaig avançar fins al centre, llavors em vaig dur la mà a la jaqueta per treure la pistola, però havia oblidat que l’havia deixat caure abans de començar la persecució. Això va fer que una sensació de por em recorregués tot el cos. De sobte va sonar un tret dins l'església seguit de l’efecte de l’eco, vaig mirar al meu voltant per mirar d’on provenia, però la meva mirada es va desviar cap a la meva màniga esquerre, on sentia un cremor. Havia passat del color marró de la meva jaqueta a un to vermellós, del qual ara brollava sang. Em vaig dur la mà a la ferida i vaig perdre l’equilibri, vaig caure al terra i vaig veure com la figura del comte s’apropava cap a mi amb una pistola fumejant:

- Vostès no es rendeixen mai, no? Vostès mai aprenen – va dir amb una veu profunda.

De sobte va apretar els punys i se li van encendre els ulls:

- Això s’acaba avui! Vostè i el seu company esteu perduts! Com la vostra república de mentida! - va dir cridant mentre carregava la pistola i l’eco omplia l’aire del lloc.

Jo tement-me el pitjor vaig tancar els ulls. No nego que en aquell moment havia perdut ja tota esperança i, mentre apretava la meva mà contra la meva ferida, vaig notar que la vista se’m feia borrosa. Vaig escoltar el tret. Em vaig donar per mort. Vaig obrir els ulls pensant que seria l’ultim cop que ho faria i vaig veure al comte davant amb una expressió congelada i amb els punys apretats, ens vam mirar als ulls  fixament, i després va dirigir la seva mirada al seu pit, on va començar a brollar sang lentament, va deixar caure l’arma amb un fort soroll i va caure d’esquenes desplomat.

Vaig moure el cap lentament i rere meu hi havia el sergent Antoni amb una pistola fumejant, al costat hi havia en Marcus, acompanyat de tres policies més que acabaven d’arribar. Després d’això vaig em vaig desmaiar.

El següent que recordo és l’habitació de l’hospital. Per la finestra entrava molta llum, tenia el braç tot embenat  i no el podia moure. En Marcus i el sergent eren allà parlant davant el llit on era jo:

- Ei, ei! No faci esforços – va dir el sergent quan em vaig despertar – l’assumpte del comte ja està tancat. No molestarà mai més.

En Marcus em va passar un periòdic:

- Aquest matí s’ha declarat la República a Eibar. si el comte no hagués mort pel tret, ho hagués fet avui, 14 d’abril, en veure la rapidesa amb què la bandera tricolor s’ha estès per tota Espanya – va dir amb to burleta – ara descansi, que s’ho mereix. Per cert, té l’honor de ser el primer policia ascendit dins la República Espanyola.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]