Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
aidilais
Col·legi Sant Josep. Sant Boi De Llobregat
Inici: Un any i mig
im ne isirc
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 L'arribada
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Sent el seu alè gèlid al coll, quan li recorria per la columna en una esgarrifança, i és girava i el veia. Al llançar-se als seus llavis, sense esperar sé ben rebut, sinó sabent-ho. Els seus cercles d’escalfor dibuixats entre vertebra i vertebra quan eren sota els llençols i la nit s’oblidava de donar-li corda al rellotge.

Ho enyorava, sí, però no tenia motius per sentir-ho. “Només és una part del meu passat”, pensava, no té importància.

No és al que li dones importància, sinó al que realment la té o no, i com cadascú és diferent i té percepcions molt diferents, molts cops la nostra ment actua per conveniència, i aquí ho deixo, cal pensar-ho. Cal pensar-ho. Cal adonar-te’n.

I no se’n va adonar. No. Fins que la va conèixer. Ella va canviar-li la vida, va ser la droga que va concedir-li tornar a tranuitar, omplir els buits, escalfar el seu cor, fondre la tendresa.

                                                         “”

San Francisco, Estats Units

 

Eren les dues de la matinada. S’havien passat una bona part de la tarda-nit a la discoteca Harlot. Tot i que estaven de viatge de negocis, no van deixar de costat les ganes de marxa, i això que ho portaven en el més secretisme absolut.

I ja se sap que quan hi ha gresca, també hi ha alcohol, per tant havien pactat en no beure molt, que aquest no era l’objectiu de sortir, sinó passar-s’ho bé i divertir-se, i que per això no feia falta emborratxar-se. S’ho havien passat d’allò més bé, havien ballat com si tornessin a l’adolescència, amb els secrets sota la mirada, les fugides intrèpides, les nits interminables, i milions de moments inoblidables.

En arriba a l’apartament, van posar-se la roba de dormir, i encara que la calefacció estava encesa, portaven el fred del carrer impregnat als ossos. Sense dubtar-ho, després de passar per el lavabo, per desprendre’s dels pesos d’aquesta nit, van ocupar el lloc més desitjat en aquell moment; i no era el llit, que també van agrair, sinó els seus cors.

Els seus dits s’alternaven fins lligar-se entre sí. La seva pell, estava tan a prop que semblava unida. Amb tota la pau que una nit podia tindre, van descansar fins que la cançó “Wake up” provinent d’un dels mòbils, els va anunciar, a les vuit, el començ d’un nou dia. El dia que tornaven a casa.

Després de mig any de convivència en una llarga estància per treball a San Francisco, es dirigien cap a l’aeroport. El vol cap a Barcelona sortia a les onze. Només estaven a 15 hores d’arribar:

-No puc creure’m que ara, ens anem a separar. Portem sis mesos compartint-ho tot.

-Només seran unes setmanes, ja veuràs quan firmem el contracte de compra de la casa -es van mirar amb il·lusió, i van agafar-se les mans- .

Zurich, Suïssa

En aterrar eren les 20 hores. Només havien d’esperar unes hores per pujar a l’avió amb destí Barcelona. Fins que no va arribar l’hora d’embarcar, els comerços van ser la seva distracció.

-Entrem a Swatch, va! Aquesta marca de rellotges m’encanta. I si vull emportar-me un record del viatge de tornada, no hi ha millor que aquest!

-Però després anem a New Yorker. La roba que tenen sí que es la millor.

Van entrar a Swatch.

-Quin t’agrada més?- va preguntar-li referint-se a la vidriera- el blanc o el negre?

-Tots dos m’encanten, la qüestió es quin t’agrada més a tu. I sinó emprova-te’ls.

L’encarregat va treure-li:

-Àlex, blanc o negre?

Estava clar, es va decantar per el negre. Era realment elegant; un rellotge de corretja de pell negre amb unes agulles i números blancs que destacaven en un fons de color gris fosc.

Va guardar el complement a una caixeta rectangular gris i va cobrar-li. Seguit van visitar New Yorker.

-No m’ho puc creure, es increïble! Està clar que la roba que arriba a Barcelona no es la mateixa que la que viatja fins aquí! -va dir mentre s’abalançava a un dels expositors- aquesta camisa me l’emporto.

Va sortir d’allà amb un parell de bosses que quasi vesaven de roba ,sabates i complements.

-Mira que comprar no es precisament una cosa que m’agradi molt, però trobar aquesta tenda, m’ha alegrat, encara més el dia.

-Tu sempre igual, deus portar més roba a les bosses que a la maleta - van riure-.

-Que et sembla si prenem el sopar aquí? Aquets entrepans fan una pinta -va comentar-li l’Àlex, i es que només veure’ls se li feia la boca aigua.

Van sopar entrepans, un de bacó, i un Frankfurt per compartir. I tot això mentre esperaven l’avió.

Ja era mitja nit, i van sortir cap a Barcelona en el vol de nit. Viatjaven en primera classe. L’avió era realment gran, no hi havien seients, sinó que hi havien llits, eren com petites suites. Tenien una reservada. Fins aterrar a les cinc de la matinada, van conciliar el son en aquell magnífic llit doble.

Barcelona, Espanya.

“En uns minuts aterrarem a Barcelona , esperem que hagin tingut bon vol. Gràcies per escollir-nos ,fins la pròxima”.

- Bon dia - va llevar-se per apujar les persianes i així deixar que la poca claror de la nit entrés per la finestra- ja som a Barcelona-.

-Sembla que vulguis que ens separem- va dir mentre es girava per veure-li la cara-.

-Jo no he dit mai això; -va tornar a ficar-se al llit, i va mirar-li els ulls fixament- el que vull és que a l’endemà ens aixequem en aquella casa sabent que és tota nostra –van quedar mirant-se- Però ara som a l’avió, anem.

Van arreglar-se mínimament, i van sortir de l’aeroport amb l’equipatge a les mans i el pensament de tornar a veure’s al cap.

                                                     “”

Conca de Barberà, Camp de Tarragona

A l’Àlex l’esperaven a casa. La seva mare va fer-li prometre que quan tornés els aniria a veure, a ella i al seu pare. A la Pilar li encantava estar amb l’Àlex, i des que es va independitzar als dinou anys, que li va costar molt acceptar-ho, sempre que podia li convidava a tornar a casa, a passar una estona allà.

-Ja he tornat!- va passar a dintre el piset, en escoltar-ho, la Pilar va anar al rebedor- Hola mare.

- Hola Àlex, que bé que hagis tornat! Com ha anat per Amèrica?

-Molt bé, ja està tot enllestit.

-Quina alegria!, doncs per aquí no t’has perdut res, seguim com sempre- a l’Àlex no l’estranyava, per això havia fugit de casa anys enrere, no suportava la monotonia, tan mateix, va prendre una decisió que va canviar la seva vida; amb els diners que havia estalviat, i treballant com ajudant d’un estudi arquitectònic va comprar-se un pis a Bages, i li va sortit bé la jugada. Es sentia per sobre els núvols cada cop que després d’un llarg dia arribava a la seva llar.

Van anar cap al menjador. Només va fer falta escoltar com s’obria la porta, perquè el pare s’aixequés a rebre amb una forta i llarga abraçada l’Àlex. Tots tres van enllaçar una llarga conversa mentre esmorzaven. La Pilar havia preparat xocolata a la tassa amb algunes pastes; magdalenes, galetetes d’ametlla... i fins i tot hi havia xurros. Aquest era l’esmorzar que tots els diumenges preparaven quan fa anys enrere, eren tots a casa.

Era realment interesant la nova afició del Jordi, i encara que no li havien interessat mai les construccions, explicava minuciosament com havia aconseguit que 1032 petites peces de construcció formessin una maqueta a escala de la famosa casa Blanca. I ja estava muntant una altra, la Torre Eiffel. Des que va veure un documental de construcció amb peces, li va picar la curiositat, va comprar-se uns kits petits, i fa uns mesos va anar per als més grans, i allà estava, la seva pròpia construcció; s’alçava sobre la prestatgeria col·locada a sobre la televisió, i quedava elegant. El color encaixava a la perfecció amb els tons del menjador: el beix del sofàs, les tonalitats marrons i ocres del coixins, les parets blanques amb pinzellades color cafè, els mobles de fusta natural...

En canvi la Pilar parlava del grup de lectura, els llibres que havien compartit, totes les histories que havia viscut, a diferents llocs del món i tot això sense moure’s de la ciutat. L’havia descobert per un bloc que va trobar a internet; era d’una petita associació de dones del barri del costat, i encara que mai l’havia vist, va posar-se en contacte amb elles a través de la pagina web, i van convidar-la a passar una tarda amb elles, per conèixer-se.I mira-les ara, queden molt sovint ja no tan sols per anar al local de l’associació, sinó també per fer excursions, o per prendre alguna cosa.

L’Àlex encara no va dir res, escoltava com els pares, emocionats, li explicaven el seu dia a dia, les seves aventures. I va adonar-se que després que marxes de casa, ells ho van passar malament, però ara tenien una espècie de vida nova, s’havien renovat i feien cosses que potser no havien fet abans; sortien a sopar fora cada dissabte, quedaven amb els seus ex-companys, de l’EGB, o amb amics de la infància, i fins i tot van fer un viatge d’una setmana a Berlín. Van estar de turisme per allà, i es veu que ho van passar força bé. Potser, els havia anat bé i tot. Els veia molt més feliços que quan era adolescent i es passava dies a l’habitació  per una petita baralla insignificant, o sortia amb la colla sense comentar-los res, i desapareixia per hores i hores, i quan tornava... i quan tornava no hi havia qui ho suportés, discursos sobre el control, la llibertat, els amics, la diversió per un costat, i per l’altre, sobre avisar si surts, beure, fumar i drogar-se, qüestionar tot el que feia. I acabaven discutint, i no servia de res. Només servia per desgastar la relació. I tant als pares com a l’Àlex els feia mal, els afectava molt negativament.

En aquella etapa, l’Àlex li va costar molt trobar el seu lloc en la vida; i tot ho solucionava amb els petits, afilats, i nets cristalls que rasuraven la pell quan se’ls posava al puny, i els arrossegava per l’avantbraç, estrenyent amb força la pell fins estripar-la i tallar-la. Després notava com tota la pressió s’escapava amb la sang que perdia per reemplaçar les ferides per carn nova. L’eufòria que li provocava aquest acte li feia caure en un cercle viciós.

Finalment, quan va poder, va fugir, i semblava que tot es va solucionar, que el temps va tancar les ferides i la distancia va deixar les cicatrius més insignificants.

-¿Què vols quedar-te a menjar? Tenia pensat fer llenties- li va preguntar la Pilar-.

-No, aniré al pis, i desfaré l’equipatge, suposo que em faré pasta, o potser una amanida.

-¿Ja te’n vas? Però torna aviat, eh-.

-Ja ens veurem- van acomiadar-se, i va sortir al carrer per agafar el tren en direcció a casa seva.

Bages, Catalunya central.

Va baixar del transport, i va fer un passeig, arrossegant l’equipatge, fins arribar al portal. Allà va recollir les cartes acumulades i va pujar amb l'ascensor fins al replà.

Que bé arribar a casa!, va pensar quan va travessar el llindar. Per fi podria dormir al seu estimat matalàs de viscoelàstic, recolzat al llit de fusta de pi, que havia estat prèviament col·locat minuciosament al centre de l’habitació principal.

 Una cambra rectangular amb un llit doble al centre, al front de la porta, amb dues tauletes de nit, una a cada costat, unes portes corredisses que donaven a un petit vestidor a la part dreta, i un espai multifuncional que constava d’un mirall rodó, amb un fi marc platejat i llums LED que a sota tenia una taula alta amb calaixos als costats, i una cadira de pell blanca amb forma de mig bol, que semblava comodíssima. Tots els mobles semblaven fets a mida, però el logotip de la famosa empresa de disseny de mobles Gar-tic, al vestuari i estructura del llit la delatava.

Era l’habitació més gran de l’habitatge, després hi havia una cuina i un menjador, en concepte obert, i al final, un bany molt ben equipat, en concret disposava d’un plató de dutxa ampli amb hidromassatge. No era molt espaiós, però tenia tot el que necessitava.

Va deixar les maletes al dormitori, i les bosses al vestidor. Seguit va llençar-se al llit va quedar-se allà una estona però se'n va adonar que havia de fer-se el menjar, ja eren les tres de la tarda, i semblava que les seves entranyes estiguessin en plena festa. Així que va anar a la cuina va obrir els armaris, i va trobar un paquet de pasta. Va obrir els fogons i va fer mans i mànigues per preparar-se tallarins.

Va menjar tranquil·lament a la taula de la cuina, quan va acabar ho va netejar tot, va desfer les maletes va posar una rentadora i va guardar el que quedava al seu lloc.

Ho va deixar endreçat, i va aprofitar per netejar a fons el lavabo i el menjador. Després que quedés tot net i polit, va córrer les elegants cortines del finestral del menjador, va pitjar el botó del comandament de la televisió i va seure al sofà de tela blanca, traient a la vegada els coixins de pel marrons i negres

En aquell moment estaven destacant les notícies dels esports importants; Ruth Beitia aconseguia plata al salt d’alçada, amb 1,96 metres a París, el Barcelona s’enfrontava a el Saragossa en un partir per donar les gràcies a Seydou Keita…

Després van donar una pel·lícula; Novembre Dolç.Va ser molt intensa, la història; era una parella, s’enamoraven bojament, però al final, per qüestions de la vida, havien de separar-se Va enrecordar-se de l’acomiadament a l’aeroport. Va agafar el telèfon, i va escriure-li un missatge. “Que tal l’arribada? Ja t’has instal·lat?”

En uns minuts va arribar un missatge. “I tant! Com ha anat amb els teus pares?”. Al que li va contestar: “Doncs no t’acomodis molt, què en dues setmanes hem quedat amb els notaris i els propietaris per firmar la compra-venta de la casa. Tot bé amb els pares”.

Va suspendre el telèfon. Estava que no s’aguantava, va donar-se una dutxa, i va preparar-se per dormir, però no sense abans llegir una mica. El món de Sofía, el llibre que s’estava llegint.

Tractava d’una nena, Sofía, que aprenia filosofia d’una manera peculiar. Un misteriós professor li enviava cartes, cintes...amb explicacions de filòsofs i grans pensadors. Li agradava aquest llibre, era una manera d’aprendre poc convencional i diferent, i això que ja havia estudiat filosofia quan va cursar batxillerat.

Durant la següent setmana va fer varies coses; va anar al supermercat per omplir la despensa i poder alimentar-se, va visitar a l’Ona, una de les seves grans amigues, i aquella nit van acabar divertint-se a la platja, també va aprofitar que tenia els plànols de la casa nova per treballar en la decoració i la distribució d’aquesta, encara que sabia que havia de tindre en compte altres punts de vista. Òbviament tampoc va faltar que anés a treballar.

Va seguir parlant amb l’Alexis. Parlaven cada dia, i de vegades feien una vídeo trucada i es veien. Encara que treballessin a la mateixa empresa, no era, ni molt menys, el mateix edifici ni la mateixa comarca, per tant havien de conformar-se amb el que hi havia. I podien quedar, i tant que podien, però sabien que si no es veien durant un temps, la trobada seria molt més emocionant.

També va re-introduir-se al màster que estava fent, no només treballava, sinó que també és formava. Màster Oficial de Disseny d’Interiors Experiencial; consistia en dos semestres, abans d’anar-se’n havia fet el primer, només li quedava el segon. El que aprenia era sobre el disseny d’interiors experiencial, que feia referència a la interacció humana en els espais creats per l’home, es a dir, que es creen interiors, a partir de les emocions o sensacions que pot tindre un ésser .en aquest espai.

I així anava fent, sortia de casa a les 7:30, agafava l’autobús fins l’edifici on es trobaven les empreses mes prestigioses, i pujava fins l’última planta. Allà arribava a l’estudi. I només entrar sabia que a sobre la taula l’esperaria el seu material amb els seus projectes, no tots els dies era així, però la majoria tenia feina. I li encantava, era conscient de tot el que havia fet fins ara. I sabia que havia evolucionat ràpidament en poc temps. Dinava a les dues, i algunes tardes anava a fer el màster.

A les set, quan sortia de treballar, amb els companys, prenien un cafè o un batut al Strabucks de la planta baixa de l’edifici, i parlaven sobre l’estudi, i altres coses. Aquella setmana van preguntar-li sobre el viatge, i els hi va explicar amb detall, com havia estat el projecte...tot. Els hi interessava la seva explicació. I ho va fer des de el principi, ja que va ser qui va aportar, els primers plànols i l’organització inicial.

Quan ho van presentar, ningú no ho volia, encara que fos un gran augment per al salari, també ho era per a les hores de dedicació, i molts treballadors, especialitats en el mateix van rebutjar-ho per això. En canvi l’Àlex volia provar coses noves, ampliar les seves fronteres, i el seu currículum, així que va acceptar-ho.

I portava any i mig ocupant les hores amb el gran edifici comercial de San Francisco, i després de finalitzar la paperassa, van oferir-li anar fins allà per controlar el seu treball previ, i fer els retocs necessaris. Després d'haver estat treballant pel seu compte van informar-lo de que hi havia una altra persona de l'empresa que havia estat treballant també en una altra part de l’edifici, una que sempre que mirava i revisava els plànols no li encaixava, l’Alexis, que viatjaria amb l’Àlex ,portava també, un any i mig preparant la peça que li faltava al puzle
Capítol 2 L'estada
Gironès, Girona

Mirava com els núvols cobrien el cel mentre es dirigia pel Carrer Nou, i després de travessar el Pont de Pedra, girava per uns carrerons estrets. S’ho coneixia bé, de no haver estat així, s’hagués perdut. Ja l’havia observat suficient, el cel, durant el  trajecte en tren de Barcelona a Girona, però aquella vista no era com qualsevol altra. Era d’hora, i el trenc d’alba feia del paisatge una imatge on, els colors més clars i càlids se situaven a la part superior il·luminant un nou dia, i deixaven caure la foscor, i els colors més freds per al lloc on havia sortit el sol.

Se li va fer curta la tornada ,i això que enyorava poder gaudir de la seva casa. Però no era a casa on es va aturar; semblava el final d’un carrer; però no, a l’esquerra un petit carreró, i a la dreta unes escales de pedra ascendents, llargues i baixes. I al davant, es veia una petita terrassa, més ben dit eren tres taules i sis cadires de fusta.

Va entrar al local, era de pedra, i encara i així s’estava calent. Va girar-se i va baixar una petita rampa, hi havia un espai per seure i prendre alguna cosa . Va deixar les maletes a un racó i va demanar un cafè Latte, seguit, va acomodar-se en una de les cadires de fusta de l’interior:

-Gràcies - va dir-li a la cambrera que va portar el cafè-.

La tassa estava presentada en una petita taula de fusta. i decorada amb una capa de llet on un barista havia deixat la forma d’una fulla desdibuixada, però original a la vista.

Era un cafeteria peculiar ,tenia un estil boho i rural alhora. Però hi havia un tret, que feia diferenciar-la: una taula, una llarga i ampla que estava col·locada enmig de la sala. Probablement seria utilitzada per quan venia un grup gran, però aquell mati hagués estat deserta si no fos per l’home que seia en una de les quinze cadires que la rodejaven.

Era jove, tindria uns vint-i-nou anys, encara que pel fet de no portar barba, aparentava menys edat. L’arrel del cabell, l’havia deixat natural, d’un color negre, mentre que les puntes del tupè superior del cap li queien per la part dreta de la cara, cobrint-li la cella, i un tros de parpella, se les havia descolorit i tenyit de blanc, amb matisos grisos.

Les seves mans, amb la pell que envoltava els artells envermellida i apunt d’ esgarrinxar-se, rodejaven una tassa calenta de Submarino. Una camissa de franel·la blava i negre cobria els seu braços, definits i voluminosos.

- Ja pensava que no tornaria a veure’t -el noi es va sobresaltar, i seguit l’Alexis va seure a la cadira del front-.

- No pot ser. Jo si que pensava que no et veuria mai més, portes milers de dies sense venir!- ja se l’havia passat l’ensurt-.

- Johan, vaig dir-te que tornaria, no siguis exagerat! -tots dos van riure- què t’has fet? el teu nou estil m’encanta!

- De veritat? Al principi el veia massa atrevit, però quan t’hi acostumes es veu genial!

- Doncs sí, se’t veu canviat, no t’hagués reconegut si no fos pel que t’has demanat. Ets l’únic que pren això.

- Saps millor que ningú que no sóc de cafè.

I ho sabia bé; durant els set anys que havien competit al Equip Nacional de Boxa, esmorzaven junts, i en Johan mai havia demanat cafè. Encara que no competissin en la mateixa categoria, parlaven molt, i s’hi avenien. El primer dia que es van conèixer, va ser quan van entrar per primer cop a l’entrenament. Des d’aquell moment que van creuar-se al vestidor desorientats i es van ajudar fins arribar a la sala corresponen, que van connectar, i al cap d’uns mesos, ja semblava que es coneguessin de tota la vida. Van trobar que tenien altres interessos afins; excloent el boxa, tots dos practicaven ioga, això els ajudava a dominar-se d’una manera diferent, i encara que l’Alexis va començar per treballar l’equilibri, la tècnica, la consciència corporal, la flexibilitat… al cap d’uns anys va acabar aprenent moltes coses més.

A principis de la vuitena temporada, a l’Alexis li van oferir un lloc de treball a una prestigiosa empresa arquitectònica, i va prendre la decisió de deixar el boxa com a hobbie, i començar a treballar a un estudi. Va ser un gran canvi, ja que al principi anava cada dia des de la Garrotxa fins al Baix Empordà, però al cap d’uns mesos, va alquilar un pis a Torroella de Montgrí. Al Johan li va passar una cosa semblant, no va deixar el boxa, i s’hi seguia dedicant, però es va traslladar a Amer, a la Selva.

Quan es van assabentar, es van prometre veure’s, com a mínim un cop a la setmana. I així va ser, quadraven els horaris per esmorzar o berenar junts a un cafè de Girona. Realment van esdevenir autèntics millors amics.

-Aleshores, m’expliques on has estat?-li preguntava amb curiositat. Quan se’n va anar, només va informar-li que desapareixeria uns mesos-.Et recordo que no en sé res. M’has de posar al dia.

-Tens tota la raó. He estat de viatge. Però no pensis que m’he pres unes vacances. Encara que ho sembli,- encara no li havia desvetllat el lloc on havia estat- a San Francisco també s’hi treballa.

- Has anat a San Francisco? No es d’estranyar que no m’ho haguessis dit, si ho arribo a saber em trobes dintre de la teva maleta- sempre amb les seves bromes- Aleshores, són teves, oi?- va dir mentre mirava l’equipatge que hi havia a un racó del local-.

-Sí, just he tornat aquesta nit,i després d’un llarg viatge, em venia de gust tornar a un lloc conegut. A més, no m’esperava trobar-te aquí.

-Tampoc sabia jo quan tornaria a veure’t- el seu posat va canviar, realment l’havia enyorat durant aquests mesos, i se’n va adonar-.

- No hem diràs ara que estàs decebut per que no et vaig dir res?

-Decebut no, però…

-Au, que et compensaré dient-te una cosa. Estic sortint amb algú.

- I què tal? - ara sí que havia quedat sorprès, l’Alexis havia tingut alguns problemes amb les relacions amoroses, tant, que ja havia passat per un divorci. I li va costar tant passar-ho, en Johan ho sabia molt bé, en tot moment va ser el seu punt de suport-.

-De moment bé, però, és una mica especial...t’explico, estem en procés de compra d’una casa, i quan fem la inauguració, no dubtis que hi seràs a la llista de convidats-.

- Quan temps hi porteu?

-Ja t’he dit que era especial… i diferent. Portem sis mesos, però vam connectar fa dos anys, i aquests últims mesos, hem viscut al mateix apartament.

-Aleshores, es algú de la feina. Alexis, - va fixar la mirada als seus ulls- no sé qui és, però no creus que potser es massa d’hora? A mi m’ho sembla. Ara, si tu em dius que estareu millor que mai, jo no tinc cap problema. A més, no sóc ningú per dir-te el que has de fer, però sé una cosa. No vull tornar a veure’t patir per algú que no et mereix-.

Després d’aquestes paraules, va aixecar-se i va fer-li una abraçada.

L’Eric va ser un malparit amb l’Alexis. Semblaven la parella més feliç, fins que van casar-se. Estaven bojament enamorats; es coneixien des de l’institut, tot anava sobre rodes, s’entenien, i s’estimaven. Però se’ls  va escapar un detall; el compromís. L’Eric no sabia comprometre’s, i els primers mesos no se’n va adonar. Ell sabia que alguna cosa no anava bé, no obstant, seguia la seva vida al costat de l’Alexis i li ocultava els seus dubtes. Però no va durar gaire, al cap d’un any en Johan va descobrir les infidelitats de l’Eric, i immediatament va comunicar-ho a la seva amistat. Al principi no s’ho creia, ho negava; al final li va caure la bena dels ulls. No  suportava saber que es veia amb algú, i no va dir-li que ho sabia. Va intentar seguir-li la corrent, deixar-ho córrer. Però en el fons li dolia, i la relació se n’anava en orris de mica en mica. L’únic que ho sabia, en Johan, va posar fi, va cremar la bena que li impedia veure la realitat. Això li va costar una nit, tres capces de mocadors, un sac de boxa amb els seus respectius guants, i un discurs de cinc hores acompanyat d’abraçades amistoses, consells i molt més. Va sortir com s’esperava. Aquell mateix matí va demanar-li el divorci, i en cinc mesos, tornava a viure en la relaxant soledat de casa seva a la vora del Mediterrani.

I encara que  semblava que tot anés bé, mai va oblidar l’Eric, ni aquell  pis, ni tampoc oblidaria totes les mentides, el menyspreu, les evasives reincidents…però tampoc les carícies, les abraçades, les nits....ni les paraules. Definitivament, va haver d’optar per deixar de banda aquells records. Llavors va arribar el famós projecte de San Francisco.

No era un projecte gran, però era perfecte, i de l’augment de la nòmina no se’n podia queixar, almenys, deixaria de pensar en ell. En cap moment va dubtar d’ acceptar-lo. Cada cop que es submergia en el treball de la planta baixa, el hall, el vestíbul, escales…en definitiva, zones d’accés i circulació, sentia que lligava les idees amb l’altre part de l’edifici. Després va entendre que no era l’altre part de l’edifci, sinó qui l’estava dissenyant.

-Gràcies, ets el millor amic que he tingut mai, i puc assegurar-te, que aquest cop sé el que faig. Mai deixaré que em tractin així. I sí, de vegades ho penso, que es d’hora, però per què hauria d’esperar? Més ben dit, a què hauria d’esperar? Ja m’he cansat, i crec que es l’univers que vol que trobi una vida nova i millor, dic jo que alguna cosa haurà de recompensar-ho.

-Tens tota la raó, ja m’aniràs informant d’aquesta casa que dius, que si esta feta per dos professionals en l’àmbit deu ser una autèntica meravella. M’he d’anar, no sé si ho recordes, però algú no suporta els retards.

-Hi tant, ens veurem aviat - van fer-se dos petons, i l’Alexis va quedar-se allà, a la taula de quasi tres metres acabant la seva beguda-.

Quan l’escalfor ja va baixar la sensació de fred del seu cos, va pagar el cafè i es va emportar uns pastissets de llimona que feien tots els matins. Seguit, va agafar les maletes i va trucar un taxi per anar fins a casa.

Des de l’interior del cotxe blanc, amb la línia blava a la porta del davant, passava per les ciutats. Les veia començar : com el transport es posava en marxa, com els carrers s’omplien, i com la llum despertava les ments.

Li encantava passejar-se al matí, quan tothom dormia, quan se suposava que tot tornava de zero, quan els carrers eren buits, però les cases plenes. El que experimentava a l’hora d’observar al seu voltant i veure tanta soledat, però a l’hora veure’s acompanyada, feia que volgués tornar a sortit per gaudir d’aquella emoció, la de les primeres llums del dia, la seva companyia.

                           “”

Torroella de Montgrí, Girona

Els Griells era una urbanització de primer nivell pel seu entorn privilegiat, davant les Illes Medes i enmig del Parc Natural del Montgrí.

El taxi va aturar-se a un petit bloc de tres pisos, la façana blanca amb rajoles vintage, li donava un estil antic, però els balcons amb la barana de vidre i les pèrgoles motoritzades dels baixos el feien lluir modern.

L’Alexis va sortir del cotxe, i després de pagar al conductor, va entrar per la porteria amb l’equipatge. Només hi havia propaganda, i algunes revistes a  què s’havia subscrit, a la bústia, va agafar-la i  va pujar al pis.

Era un tercer, però es podia considerar un àtic ja que era l’últim pis. Tenia un petit rebedor on resplendia un mirall de paret allargat ,on les cantonades estaven decorades amb petits mosaics de vidres de tonalitats negres, i un moble gris i blanc que es situava en front la porta principal. En passar-lo, a l’esquerra una sola cambra on es trobaven la cuina, el menjador i la sala d’estar, que comptava amb un sofà del color d’una tempesta, una tauleta de cafè, i una televisió. A la dreta dues portes, la primera per al bany, que com no, hi havia una banyera arran del terra, i la següent que donava al dormitori principal, i l’únic de l’habitatge. Era una habitació original, i una mica estrambòtica, ja que encara que fos quadrada, el llit amb forma circular situat al centre, i la forma en que s’havien pintat el sostre i les parets feia una autentica il·lusió òptica, i no quedava gens malament. Semblava un luxe aquella habitació, però aquella exclusivitat va trobar-la rebaixada en un saló de disseny quan estava de viatge a Luxemburg, i va ser veure’l, i la va reservar per portar-la a la seva llar. Disposava, també, d’un armari encastat quasi tan llarg com el costat del quadrat. Era, definitivament, la seva cambra preferida. Al final, passant les dues portes hi havia una altra, i aquest era per donar pas a un despatx. Hi havia una taula i una cadira, a més d’unes prestatgeries. No era gran cosa, però s'utilitzava mes com a traster que qualsevol altre cosa.

I així era, l’espai on havia viscut, el convenient era que tenia a disposició el terrat, i l’havia moblat amb un balancí d’acer, dos gandules d’alumini i una conjunt de butaques de rotang per a l’exterior, que es resguardaven sobre un terra de pi tractat amb un acabat antilliscant, i sota una marquesina de metall. Tenia les millors vistes del mar, i del cel; de l’horitzó.

Va aprofitar per netejar i organitzar el bagatge, amb tot això va engrescar-se i va acabar bugadejant l’armari. Havia acabat quan va adonar-se del desastre que havia muntat, la roba s’havia apoderat de la major part del terra de l’estança:

-Però quin caos, no era conscient que tenia jo tanta roba!- va llençar-se al sofà i va deixar anar un sospir-  Bff…! Quina feinada! - va mirar el rellotge- Però si ja son les tres!

Se li havia passat el temps volant. No tenia res a la nevera, ni als armari, així que va baixar a l’únic supermercat de la població per comprar alguna cosa. Va tornar a la residència amb un bossa de tela que a dintre portava un parell d’ampolles de vidre plenes de crema de llamàntol, un enciam, blat de moto, un pot petit amb condiment de diferents tipus de pipes i pomes i taronges. A l’altra mà portava una garrafa d’aigua de cinc litres. Per dinar va preparar-se una amanida, un bol amb la crema, i de postres una poma.

Eren quasi les quatre de la tarda quan va acabar. Va rentar els plats, i els va deixar assecant-se a l’escorredor. Tan sols li quedava triar la roba, la que no es posava, o no li agradava la deixava en unes bosses, després les portaria a la Creu Roja, d’aquest manera disposaria de més espai al seu vestuari, i a més, no esta malament ajudar.

Va estar tota la tarda fins que ho va classificar tot, i va quedar endreçat. Just quan guardava les ultimes  peces, va rebre un missatge, era seu “Que tal l’arribada? Ja t’hi has instal·lat?” deia el missatge. Va començar a escriure “tot bé, si sabessis l’embolic que m’he fet”, però en tornar a llegir-s’ho, se’n va adonar que semblava que li hagués passat alguna cosa dolenta, va esborrar-lo, i va reescriure una altre cosa. “I tant!”, així es veia molt insípid. En aquell moment va recordar que l’Àlex havia d’anar a veure els seu pares, i per el que sabia de la seva historia, els hi havia costat entendre’s, i va afegir un “Com ha anat amb els teus pares?”. No va trigar molt a contestar. “Doncs no t’acomodis molt, què en dues setmanes hem quedat amb els notaris i els propietaris per firmar la compra-venta de la casa. Tot bé amb els pares” posava al missatge. No va respondre-li al missatge, no tenia res més a dir. No se’n recordava de la cita, encara sort que li havia dit, de seguida s’ho va apuntar al calendari del mòbil, amb recordatori inclòs. Les agulles del rellotge marcaven les nou i mitja, no es que tingues molta gana, va omplir la banyera d’aigua, i va deixar caure una de les bombes de bany. Immediatament, un munt de matisos blaus i verds, van deixar a la superfície del líquid uns dibuixos en efecte de marbre on l’escuma blanca, també tenia el seu paper d’entre aquell quadre. En introduir-se i estirar-se, va notar com el seu cos es caldejava i relaxava. Massa silenci. Va engegar l’altaveu submergible, va deixar sonar unes melodies, i el va deixar surar. Ara si que era perfecte.

Va estar-hi una bona estona. En sortir, ja portava el pijama posat. Va ficar una tassa amb aigua al microones i va recollir el bany. Quan la tassa cremava, va introduir una bossa amb herbes a dintre i se la va emportar a l’habitació, junt amb la propaganda i les revistes, va ficar-se al llit.

Mentre prenia la infusió llegia les noves tendències, o algunes de fa uns mesos. Quan va terminar la beguda, va tancar el llum.

Aquestes setmanes va aprofitar per tornar a la feina i reincorporar-se a l’equip. El local on estava l’estudi era a Palafrugell, i allà anava cada matí, entrava a les nou del matí, i sortia cap a les tres. Normalment dinava en algun restaurat amb els companys de feina, sinó tornava a casa i es feia el menjar. Per la tarda, solia fer ioga a la platja que tenia al costat de casa. S’agafava la màrfega, i gaudia de l’experiència del vent recorrent el seu perfil, l’olor de l’aigua de mar, el soroll de les onades, i el domini complert sobre el cos. Quan la platja era plena, que solia ser en els dies on el temps era perfecte per donar-se un bany al mar, pujava al terrat, i desplegava el matalàs sobre el terra de fusta, i utilitzava les rodes, o els blocs, i practicava acroioga, un estil alternatiu, i modern que havia sorgit recentment. De vegades, també practicava el boxa, però preferia el ioga.

Un diumenge, fins i tot, va convidar una amiga que va conèixer en unes classes de ioga, per practicar-ho en parelles. La Bea portava quinze anys exercint aquesta modalitat, era tota una professional, i a l’Alexis li encantava aprendre d’ella. Quan van acabar van prendre llimonada assegudes i, mentre contemplaven la posta de sol.

Aquest era el seu dia a dia, encara que els cap de setmana variaven.
Capítol 3 Tancant finals, obrint principis
CONTRACTE  D’ARRAS


Barcelona, 20 de maig de 2011

REUNITS


D'una banda,  el Sr. Fabio Salvador , major d'edat, amb DNI :16090820, domiciliat a Riudarenes, Selva (Girona), carrer Travessera Major,38 , actuant en aquest acte com  a gerent representat de la promotora immobiliària Bain Habitat i  Venedor.


I d'una altra, la Sra. Alexis, major d'edat, amb DNI: 20250817 U, domiciliada a  Torroella de Montgrí, Baix Empordà (Girona), carrer Dalià, 28 i la Sra. Álex, major d'edat, amb DNI: 10201720 A, domiciliada a Manresa, Bages (Catalunya Central), carrer de la Creu Guixera, 15,  actuant en nom i representació pròpia en aquest acte com Compradors.

Ambdues parts es declaren i es manifesten amb la capacitat legal necessària i suficient per a aquest acte, sense cap tipus de limitació per a la subscripció del present contracte d'arres penitencials, i als efectes oportuns...

-Tot correcte?-va dir el notari.

- Sembla que sí- van respondre els presents.

- Doncs només falta la firma- va presentar els papers, i va indicar amb el dit índex el lloc on havien de firmar.

El representat de la promotora va firmar primer, després ho van fer l’Alexis, i finalment l’Àlex.

- Felicitats, ja tenen la casa - va donar-los tres clauers que portaven penjat un pompó gris idèntic. En total cinc claus i dos comandament de garatge.

La primera clau era per obrir la porta del cercat que envoltava el terreny, la segona era del pany de la porta principal, la tercera, de la porta d’accés a la casa, la quarta i més petita de totes, la clau de la bústia, i la cinquena obria les portes d’accés a les instal·lacions externes de la casa.

-Què vols fer ara?- va preguntar l’Alexis dirigint-se a l’Àlex.

- I si agafem el teu Cayenne S i anem a veure la nostra casa?

- M’encantaria fer realitat el teu desig de pujar al meu cotxe, però i el teu Roadster?

- Què passa?- va fer en to burleta- També vols pujar-hi?

- Doncs sí, però em refereixo que si anem totes dues en un sol cotxe, l’altre vehicle es quedarà aquí.

-Tens raó, i si hi anem per separat ?- sabien que havien d’enllestir els mobles, la pintura… i ho havien de fer el més aviat possible -.

Van agafar els seus respectius vehicles; el Roadster convertible amb la carrosseria gris mat i amb l’aleró posterior retràctil de l’Àlex anava al davant, i al darrere el Cayenne S negre mentalitzat, amb sostre panoràmic de l’Alexis, que es movien per les carreteres de Barcelona en direcció al Maresme.

Sant Vicenç de Montalt, Maresme.

L’Àlex va obrir la porta del garatge només pitjant el comandament que havia deixat a la guantera, i va aparcar l’esportiu a la primera plaça. Uns minuts més tard, la segona plaça l’ocupava el Porche. Si no fos pel seu ofici, cap de les dues tindria el vehicle que té.

-Ja som aquí, entrem- van passar per la porta interior del garatge-.

Encara que ja l’havien vist, la casa, i l’arquitecte i dissenyador que les havia presentat entre elles mesos enrere els havien donat el vistiplau, també havien fet una visita guiada per una videotrucada. I no era per menys, aquell habitatge era únic, luxós i exclusiu.

Instintivament van agafar-se de la mà quan la porta d’entrada al garatge des de l’interior va tancar-se a les seves espatlles. Eren en un rebedor  interior amb el sostre blanc, al centre es trobava un jardí de pedres amb plantes seques decoratives envoltat per unes mampares de vidre i el sostre,d’aquesta mena de cubicle, descobert,per on entraven els rajos de sol, i il·luminaven tot el pati. Van rodejar-lo fins a la porta de l’altra costat de la cambra, la porta d’accés a la casa. L’ Àlex, que ja portava les claus a les mans, va encaixar la clau al pany, una volta…, dues voltes…, tres voltes… i juntes van travessar el llindar: una cambra rectangular, s’obria davant dels seus ulls, i al front, el mediterrani vist a través d’una immensa porta corredora de vidre que ocupava tot el perímetre d’un dels costats més amplis de la sala, i que donava accés al jardí que envoltava la casa que donava accés a una piscina infinita rodejada per un terra de lamines de fusta delimitant el final del terreny juntament amb les escales de marbre on a l’esquerre una font rajava verticalment tres dolls d’aigua al costat d’un conjunt de tres o quatre arbres i unes quantes plantes on, entre aquestes, hi havia un jacuzzi d’exterior.

Just al mig de la sala, unes barres circulars de fusta col·locades ordenades i paral·leles al finestral formant una separació, distingien la cuina integrada de la sala d’estar i del menjador, i resguardaven al centre una peculiar xemeneia elegant i moderna que es veia des de ambdós costats. Hi faltaven els mobles, però ja tenien clar què aniria a cada metre quadrat d’aquella àrea.

A la dreta de la porta per la qual havien entrat, unes escales flotants negres amb una barana de vidre, il·luminades per la llum natural de la vidriera de la paret pujaven fins al primer pis, i donaven a un increïble passadís rectangular; a un costat portes blanques i relluents, i a l’altra finestres.

A la primera habitació volien posar l’habitació de convidats, ja que comptava amb un bany propi, i una petita terrassa amb baranes de vidre.

La segona porta donava a una cambra pensada per a un dormitori, però elles havien pensat destinar-lo a un estudi.

La tercera també tenia un petit balcó, i volien col·locar un mini gimnàs, amb algunes màquines de treball muscular, grans miralls, una cadena de música, i altres materials.

L’última, seria el gran dormitori principal, equipat amb bany propi i dos vestidors.

A més, darrere de les escales a la planta baixa s’estenia una altra cambra pensat per a un estudi o despatx on també hi havia un bany, el més petit de la casa, però que no quedaria enrere a l’hora de decorar-lo,

-No m’ho puc creure, és genial -va besar l’Alex- i tu m’encantes-.

-Et menjava sencera, i no deixava ni un tros. Ara, s’ha de moblar. Tinc els plànols al cotxe.

I amb els plànols estesos al terra enmig de la saleta, van començar a fer la distribució i decoració; colors, teles, materials… Havien format un mind mape, estructurat però alegre a la vista on havien posat les seves idees més estrambòtiques, els luxes més cars, i les comoditats més exòtiques.

Amb el pressupost final a les mans l’Alex va dir:

-Cinquanta, cinquanta?

-Com tot.

A la tarda van anar en el Porsche a les botigues de mobles més luxoses de Barcelona, i van encarregar els mobles, algun prefabricats, altres fets a mida i personalitzats.

-Aquesta era l’última. Ja no en queda cap per visitar- va dir l’Alexis mentre marcava l’últim nom de la llista que portava a les mans.

-Estíc famèlica- no havien menjat res des de  l’hora de dinar, quan havien parat un moment per prendre alguna cosa: uns refrescos,i unes tapes.

- I si anem a buscar alguna cosa per emportar i sopem a casa?

- A casa, a on? Al terra?- va dir amb ironia-.

-Tenim una preciosa zona de barbacoes des d’on es veu el cel i el mar…

- Una proposta temptadora, recollim una pizza?

- Margarita - van dir alhora, van mirar-se i van riure-.

Eren les onze i mitja de la nit, i al cel no treia el cap cap núvol, i deixava a la vista totes les estrelles, que es podien veure des de on seien elles que, mentre sopaven, parlaven de la casa i organitzaven els preparatius per a la inauguració.

Quan estigués tot enllestit, farien una inauguració, però no només de la casa, sinó també de la seva relació per als familiars i amics, encara que a la feina ja se sabia.

No podien quedar-se a dormir allà, ja que no hi havia tan sols un llit, per això van haver de tornar cadascuna a casa seva, però sabien que tornarien a veure’s aviat.

Durant les següents setmanes van rebre mobles, pintors, instal·ladors… que farien habitable la casa.

En un mes, ja estava tot llest per a la gran inauguració, i ja podien viure allà, a més havien demanat el trasllat d’oficina, i encara que no treballaven al mateix edifici, totes dues ho feien a Barcelona, i no només eren a prop entre elles, si no que també de la seva nova residencia.

Van començar a viure allà, i quan la casa era totalment habitable començaven a pensar en la festa:

-Fem l’últim repàs de la llista de convidats: comença amb els teus.

- A veure; la meva mare, la Mina, el meu pare, en Toni, la meva germana, la Berta, en Johan,i també la Bea. Has apuntat també l’Amparo?

-Sí, però aquests són compartits, ara el meus- i mentre anava dient noms apuntava al paper- la meva mare, la Pilar, el meu pare, el Jordi, el meu germà de no-sang, i no perquè sigui adoptat, el Gal -va frenar i es va quedar pensativa- potser  hauria de trucar-li ,des que vaig tornar del viatge no he quedat amb ell.

-Doncs no estaria malament, truca-li ara si vols. Digues qui queda de part teva que ho apunto, i després fem les comunes.

- Diria que només queda l’Ona.

Va marcar el número d’en Gal i va quedar-se a la taula de l’escriptori de l’ estudi enfront a l’Alexis esperant que algú li agafes la trucada a l’altra banda.

Hola, Gal. Sí, ja feia temps que no parlaven. Per cert,continues amb la mateixa direcció? Es que t’arribarà una cosa dintre de poc. Ah!, doncs envia’m la nova adreça en un missatge quan acabem la trucada. No t’ho puc dir, ja ho veuràs. Sempre tan impacient, com en tot.. Ja et truco demà millor. Fins aviat.

-Ara millor? És que amb la cara que has posat quan has dit el seu nom - realment es preocupava per ell, però durant aquestes ultimes setmanes amb prou feines havia tingut temps per a ella-.

- Hi tant, i tinc la nova direcció, l’escric aquí i ja no se’ns oblida.

- Ara els comuns. M’havies dit l’Amparo, veritat?

-Sí, en Pol, en Joss, l’Eli, … com es diu la noia de l’apartat de supervisió? També l’hauríem de convidar.

- Millor que sí, a la llista esta pràcticament tot l’equip. És diu Laia.

-Es veritat, apunta-la també.

No era curta, la llista, però no hi havien més de vint persones, més que suficient per a aquella celebració amb l’objectiu de ser acollidora.

-Demà truquem al càtering de l’empresa per consultar els preus del dinar, i acabem d’arrodonir el pressupost -va aclarir l’Alexis, que ja pensava en el gran dia-.

-Això vol dir, que és hora d’anar al llit - va aixecar-se de la cadira de pell blanca i va allargar-li la mà, no va dubtar en agafar-li i deixar-se portar-.

Van passar al dormitori principal.Havien escollit col·locar al centre un llit amb tatami flotant de king size subjectat per un capçal negre i blanc que separava les dues parts de l’habitació: la zona de dormir  i els dos vestidors. Les cortines eren baixades, tot i els panells de llum trigonomètrics del sostre que havien estat pensats per il·luminar tota la cambra, en aquell moment apagats, només la garlanda de llums LED la feien menys fosca

El silenci va envair-les, l’únic so, el del frec dels llençols s’apoderava de la nit.

Arribava el gran dia, ja tenien a punt el menjar, begudes i còctels, els decoratius com flors , fotografies i coberteria, els obsequis, el tour… pràcticament ja estava tot llest per al 10 de juliol.Tots els convidats havien confirmat l’ assistència, i se’ls havia comunicat que havien de portar el vestit de bany per tal de gaudir al màxim la visita.

- Estic molt nerviosa…- deia l’Àlex- com vas tu?

- Crec  menys que tu - deia bromejant- Au! va, fem un últim repàs. Quina hora és?

- Tres quarts de deu. Comencem per l’entrada- i van dirigir-se cap a la porta principal, la del carrer.

- Nom a la bústia?

- Sí

- Passadís de pedres decorat amb flors?

-Sí

- Zona de còctels de benvinguda?

- Sí


- Cartell de “Welcome”  a la porta d’accés al pati interior?

- Sí, i els fanals de llum també- seguit van entrar-.

- Pati interior com a rebedor amb el guarda-roba?

-Sí, i els vidres són ben nets.

- Perfectes - parlava en veu alta cap a ella- ara s’entra per la porta interior, i…

- A l’esquerra la cuina impol·luta, el menjador amb les vint cadires i la coberteria intacta, i la sala d’estar amb el sofà en forma de L a la dreta; vistes al mar, i a l’ Smart TV.

-Just el que anava a dir. Entesos, i al final el bany amb tovalloles netes, paper… sembla que tot està correcte aquí abaix.

-Falta revisar a fora, anem-hi.

Van sortir al balcó, sota la pèrgola es trobava la taula amb el menjar; hi havia amanida de llegums seques, una especialitat vegana, peix, concretament rap a la planxa amb ametlles, una delicatessen, carn, acompanyaments com ratatouille, hummus…a més de dolços i postres; macarons, cake pops, cupcakes...

Els mobles d’exterior es veien nous i ben cuidats; la taula extensible blanca de fusta de pi, les cadires d’ecopell d’exterior blanques amb una forma arrodonida i corba innovadora, les cinc gandules blanques, en forma d’ones, de trihidrat d’alumini, la taula de centre, que també feia de bagul, on hi havia una piràmide de tovalloles de piscina, que anava per colors, els blaus més foscos a la base, i els més clars a la part superior.

-Sembla que esta tot bé, la il·luminació d’exterior també - fins i tot la cortina de llums que separava el jardí davanter amb el de darrera per la part esquerra de la casa i els fanals-.

Van pujar per fer l’últim cop d’ull. Habitacions correctes; els llits ben fets, amb els seus complements. Banys complerts; amb els vidres nets, sabó i paper. Estudis organitzats; taules buides, papers ordenats, i estris guardats. El petit gimnàs ventilat i perfumat. Per finalitzar el control, persianes pujades, per a una lluor elegant de a casa.

Estaven al davant de la porta, esperant a escoltar el soroll d’un motor, per obrir la porta de garatge exterior i que puguin aparcar a dintre del recinte.

L’Alexis va agafar la mà de la seva companya:

-Mira’m, tot anirà bé, ho sé - s’escoltava ell soroll d’un motor, i va donar-li el comandament de la porta- tu mateixa.

Va entrar una Roadster 1200.

-És en Gal !- va cridar l’Àlex. Va anar cap a la moto, i va indicar-li on podia deixar-la.

Va treure’s el casc de la moto, portava els cabells llargs, li arribava fins a les espatlles, i era d’un color moca, es veia llis i sedós. Vestia amb uns pantalons llargs, amb protecció als genolls, especials per a la moto, com la jaqueta, que es veia robusta, apta per protegir. Se la va treure només baixar de la moto, era una mica asfixiant portar-la a l’estiu.

Van fondre’s en una abraçada.

-Gal, ella és l’Alexis, la meva parella- en Gal va apropar-se a ella. Van saludar-se i van fer-se dos petons-.

Tenia la part central de l’ull marró, i l’exterior verda, però un verd fosc. Portava una barba curta i arreglada, no era d’aquestes que punxaven.

-Agafa’n  - va dir l’Àlex allargant-li un còctel al Gal- a veure que et sembla.

-És boníssim! Que potser és un Caipirinya?

-Sí, esta rebaixat però si, es un Caipirinya. Tens un autèntic gust, conserva’l.

Entrava un Mercedes GLS per la porta. Al volant una dona jove amb el cabell fi, castany i llarg recollit en una mitja cua, els ulls marrons, era prima i es veia forta físicament.

De copilot anava una altra dona, l’Amparo, no era gaire alta, i portava la cabellera, llarga i arrissada en una cua alta, en un color molt semblant al de la Laia, potser una mica més fosc; definitivament igual al color del seu iris.

Al seients del darrera estaven dos homes i una dona. El Pol, portava el cabell molt curt, també d’un color castany semblant als seus ulls, el seu físic es veia cuidat, i la seva alçada l’estilitzava. En Joss era alt  prim, portava el cabell mes llarg a la part superior, formant un tupè, i rapat més a prop de la clatell. El tenia ros, i els seu ulls eren verds. Per últim, l’Eli tenia una bona forma física, els cabells curts i castanys i uns preciosos ulls blaus.

-Deuen ser els companys de feina- va dir l’Àlex-.

- Sí mira, és la Laia qui condueix- van indicar-li el pàrquing exterior, i quan van estacionar el cotxe van rebre’ls:

-Benvinguts!- van dir les noies alhora.

La primera persona a parlar va ser la Laia:

-No hagués pensat mai que aquesta casa fos vostra. M’encanta, tinc ganes  de veure-la per dintre.

-Doncs haureu d’esperar- va dir l’Álex mentre saludaven a tots -.

-Sempre podeu fer-ho amb aquest còctel- va afegir l‘Alexis assenyalant la beguda- aquest és en Gal, un amic- van deixar que els convidats socialitzessin-.

Els pares de l’Àlex anaven en un cotxe blau, un Seat. El conduïa la Pilar, una dona d’uns cinquanta anys, de cabells foscos i ulls blaus. De copilot en Jordi, també d’uns cinquanta anys, ja li quedava poc cabell al cap, però el que li quedava el portava arreglat, també d’ulls clars.

-Pares! -van exclamar la filla en veure’ls. Van aparcar, i seguit van baixar- Us presento l’Alexis…

- La teva parella- va continuar la Pilar- estem encantats de rebre’t a la família.

- Encantades nosaltres de rebre-us a casa -van fer-se dos petons- podeu passar amb la resta de convidats, preneu una mica de Caipirinya, és molt bo.

Quan van ser prou lluny, l’Alexis va dir-li :

-Sí que s’ho han pres bé, no sé per què estaves tan nerviosa.

- La meva ultima relació, encara que també va ser amb una dona, no va acabar gaire bé.

-I tenies por de com reaccionarien, no?

- Sí, espera. M’estàs dient que els teus pares no saben que ets bisexual? - potser no havia estat tan bona idea-.

- No tenen ni idea, després del que et vaig explicar amb allò de l’Eric no els he dit res. Espero que no sigui gaire dolent…- ara s’havia adonat compte que potser havia d’haver parlat amb ells abans- sóc un desastre.

- No és dolent, però no avancem esdeveniments, esperem, d’acord? A més, tu mateixa m’ho has dit, tot anirà bé.

Dues motos estacionaven, la primera una Harley, conduïda per en Johan. La segona, una Vespa negre, elegant per forma i color, que la portava l’Ona, una dona jove de cabells pèl-rojos i ondulats que feien la seva cara més llarga i fina del que ja semblava, i que feien destacar els seus ulls grisos.

-Benvinguts nois- van abraçar-se, presentar-se, i després van ser convidats a prendre alguna cosa-.

-Només queda la Bea i els meus pares -va mirar el rellotge- són les deu i deu, deuen estar a punt d’arribar.

Així va ser, la Bea, una dona amb un pentinat de mitja melena, cabells llisos i castanys i ulls ambarins va entrar al recinte en el Quadrazuma.

-I aquest quad?

-És de la meva amiga Bea, una passada, oi?

Es van estrènyer en una abraçada, i va presentar  la seva parella. Encara que la Bea no sabia res de la relació, va actuar amb total normalitat, acte que va fer que l’Alexis se sentís més segura.

Per últim, un Mercedes Berlina va travessar la porta. El conduïa el Toni, un home de cabells curts negres i arrissats,de pell caramelitzada, i ulls verds. Al seient de copilot, la Mina, una dona rossa amb els cabells arrissats i recollits en una trena subjectada per una goma negra, com els seus ulls i al darrere la Berta, la germana de l’Alexis, una jove de cabell negre i llis i ulls verds com el seu pare.

Primer va baixar del cotxe la Berta:

-Germanetaa! Quant de temps!- va dir mentre corria cap al cotxe, i l’ abraçava- Abans que surtin els pares, ella és l’Àlex, la meva parella, que creus que diran els pares?

La Berta va saludar l’Àlex, i va dir:

- Ai Lexis, potser que podries haver avisat, m’agafes desprevinguda.

- Ja, estic igual, no havia pensat en ells.

- Lex, no sé què diran, però sé que mai s’ha parlat d’això a casa, i no pot ser bo aquest fet, però passi el que passi, seré amb tu, entesos?

Ara sí que estava morta l’Alexis, era veritat que a casa mai havia sortit el tema de l’ homosexualitat. No parava de donar-li voltes. Com no hi havia pensat abans. Estava tan emocionada que ni se n’havia adonat “l’Amor” pensava ella. Se sentia insegura, sabia que la Berta seria allà, i que era totalment normal que dues dones s’estimessin, però no sabia si els seus pares ho veien així,  i si no era així, els hauria de fer veure.

-Alexis amor, quina casa més bonica- li deia la Mina mentre baixava del cotxe i li donava la benvolguda- on és el teu promès?

Escoltant la mare, sabia perfectament la ironia, i la decepció que guardaven les seves paraules, però no va  deixar que allò la intimidés.

-Mare, no hi ha cap promès, ella és l’Àlex, la meva parella- va dir-ho amb to ferm i segur, però per dintre, tots els seus òrgans la sacsejaven fins fer tremolar literalment els genolls.Tot i això, es mantenia davant la Mina esperant la seva resposta. Per trencar aquell silenci incòmode, l’Àlex va fer el gest intencionat de saludar cordialment, però va interrompre-la en Toni, que havia escoltat la conversa mentre baixava del cotxe:

- Que vol dir això que ella es la teva parella? -va dir-ho amb un to que ella ja coneixia; quan de petita havia trencat algun vidre de casa, o s’havia barallat amb la seva germana i li renyia, ho deia com si anés a castigar-la. Aquest to la feia esclatar, treure de polleguera, i en Toni ho sabia; ell sol havia encès la metxa de la bomba.

L’Alexis no ho suportava, i no anava a deixar les coses així.

- Doncs que sóc bisexual, i que l’estimo com a ningú,- no se n ‘adonava, però el seu volum anava apujant- que haver-la conegut és el millor que m’ha passat i que no canvio cap segon que hem estat juntes per res en el món! -va agafar aire- i me’n sento orgullosa.

La Berta volia intervenir, sabia com acabaria si no els paraven, però no sabia com fer-ho. Per la seva part, l’Àlex, l’agafava de la mà.

Una llàgrima vessava dels seus ulls, era conscient del que havia dit, i va estrènyer amb força la seva mà. La Mina es va adonar, i va apropar-se a la seva filla, va posar-li una mà a la galta i va eixugar-li les llàgrimes. Era un calor reconfortant el que li acariciava la galta.

Pensava que ho havien entès, que també podia estar amb una dona, però no, a cau d’orella va dir-li:

-Et curaràs, i seràs feliç amb un home.

En Toni que ho havia escoltat va dir:

-Ben dit, amor, anem-nos-en -va dirigir-se a la seva filla- quan estiguis millor parlarem.

Aquell horrible to, ”Maleït sigui” va pensar, i va girar-se, i van abraçar l’Àlex, però aquest cop ben fort, a l’Àlex li sabia greu el que havia passat al cap i a la fi eren els pares de la seva parella.

Els pares van agafar el Mercedes i es van marxar. La Berta, a qui també havia caigut alguna llàgrima, va envoltar a totes dues amb els braços,quan en un moment la seva germana va mirar-la. L’Àlex va decidir actuar:

-Està bé, vols que anul·lem la celebració? La podem ajornar per a més endavant.

-No, està tot preparat, i els convidats ja són aquí.

-No ho fem per ells, ho fem per nosaltres recordes? I ara és per tu, vols que tirem endavant?

Va eixugar-se els ulls i va incorporar-se:

-Sí, anem -va somriure i va pensar que des del pàrquing exterior respecte a la zona on estaven els convidats no se sentia res - Berta, no et preocupis, que ja et baixarem nosaltres en cotxe.

Així que van prosseguir amb el que tenien previst, i van començar el tour amb el pati interior. Després la planta baixa amb l’exterior, només se sentien comentaris d’admiració ; il·luminació, colors, complements, accessoris, estris, materials, distribució...tot semblava perfecte. En acabar la planta tots volien sortir a l’exterior i veure el jardí del darrere, però abans anava la planta superior, les habitacions van ser tot un èxit, també el gimnàs i l’estudi, fins i tot van fer broma dient de fer una llista per veure qui es quedaria a l’habitació de convidats primer.

Tant l’ambient com les persones eren agradables, i per un moment l’Alexis va aconseguir oblidar-se dels seus pares, però després van tornar al seu cap.

Cap a la una del migdia van acabar d’ensenyar l’interior detalladament, i tocava l’exterior.

-I el més esperat del dia… el jardí- va dir l’Àlex- les cortines si us plau Alexis-.

- Com diguis -i va córrer les cortines-

Exclamacions i emoció entre els convidats, i com no ganes de sortir. Per fi van obrir les portes i gaudien del jardí.

-És l’hora de dinar. Qui té gana? - deia l’Alexis mentre ensenyava el càtering i la taula d’exterior- Seieu-vos, que dinarem aquí.

Van acomodar-se cadascú al seu lloc de la taula, i es van servir el que més els  venia de gust. Tots estaven complaguts amb el servei. Van estar de sobre taula unes hores, i passada la digestió, van capbussar-se a la piscina i van encendre l’hidromassatge, d’aquesta manera tots van aprofitar al màxim la visita, a més s’emportaven de record d’una tovallola blava.

Van estar una bona estona parlant a dintre l’aigua, o alguns a les gandules. Les amfitriones van explicar la història de com es van conèixer, a San Francisco, anècdotes, però no només van parlar d’elles, també d’altres aspectes, com dels viatges, dels esports, la feina, les vacances, l’economia… eren converses interessants, i reflexives.

Passava el temps i alguns van berenar dolços amb cafè o llet, i durant tot el dia va sonar música de piano dels altaveus de l’exterior. Un autèntic relax. L’Alexis, però, no acabava de tranquil·litzar-se del tot, a l’aigua es repetia interiorment l’escena que havia viscut pel matí, un cop, i un altre.

“Què hagués passat si m’hagués quedat amb l’Eric? Seguiríem feliços, encara que m’enganyés. Però que cony dius Lex, era horrible, per molt que els pares ho acceptessin, quines barbaritats dius!”

Va enfonsar-se per escoltar, només per un moment, res. I quan va tornar a la superfície va moure’s a l’altre costat, per ara penjar-se de la paret que donava les vistes al mar.

“El Mar Mediterrani, tan relaxant. Hem fet bé d’ escollir la aquest lloc. Ja el veia des de l’altra casa, i em semblava fascinant...l’altra casa...on l’Eric m’havia cuidat, on havíem viscut feliços, per un temps.Com quan sortíem a fer passejades a la platja, menjàvem gelat, i volant, ens esquitxaven per provar de mullar-nos l’un a l’altre, i arribaven a casa molls de dalt a baix, perquè, qui no s’hagués ficat a l’aigua per empaitar-lo? Maleïts records, per què han de sortir ara, justament ara. De vegades odio el meu cap”

Volia oblidar tot allò, però no sabia com, així que va centrar-se en el present, però tampoc era molt millor, els seus pares la detestaven per ser com realment era, ella tenia molt clar que no tenia cap malaltia, que no s’havia de curar de res, eren els seus sentiments.

“Per què han de pensar això els pares? Com haig d’estar malalta per això, quina bogeria. Però són els meus pares. No he de fer-los cas perquè no veig sentit al que diuen”


Anava pensant en tot allò mentre agafava una de les tovalloles, i s’estirava en una de les gandules, al costat d’ en Johan.

-Mai hagués pensat que estiguessis amb una dona- va dir-li- però m’encanta, sempre en contra dels estereotips.

- Quina alegria em dones dient-me això, t’ho juro. Els meus pares ho veuen com un gran problema, millor dit, una malaltia- ho havia pensat,però mai ho havia dit, i al ser el primer cop que s’escoltava va acompanya les seves paraules amb una ganyota de tristesa-.

-Per això no han vingut?

-Ja t’ho pots imaginar.

No volia explicar-li tota la historia, no ara, perquè li donava la sensació que sí ho feia quedaria buida, i això no ,no ho volia .

-Tu com t’hi trobes?

-Amb ella? Millor que mai. Amb els pares és d’una altra manera.

-Intenta parlar amb ells, envia-li un missatge.

-Tens raó, ho faré.

Va agafar el telèfon mòbil, i abans que li donés temps a escriure res, va arribar un missatge del pare, que deia “No hauria d’haver parlat així, no davant d’elles.”.I l’Alexis va respondre ”i jo no hauria d’haver-te cridat, però el que us he dit és veritat ”.

Potser començava a ser comprensiu, volia trucar-lo i parlar amb ell, les coses podien arreglar-se, però no allà al balcó, així que va pujar al bany de dalt, tindrien més intimitat.

Va marcar el número, i just abans de pitjar el botó verd, va arribar un altre missatge. Era del seu pare “Teràpies per a homosexuals, et curarem!” i un enllaç a una pàgina web.

-No, no no no no!-va tancar la porta amb tanta força, que va fer caure el gerro de vidre del bany al terra, i va trencar-se en mil pedaços.

Li feia mal el cap, només pensava en ell. Que amb ell tot hagués estat més fàcil, però no l’estimava com a ella.Va buscar per Internet, anava llegint els resultats de la cerca. Ansietat, depressió, crisi d’identitat. Va aturar-se.

Crisi. “Qui sóc?” va preguntar-se. No va saber trobar resposta, i va esclatar a plorar mentre la seva espatlla relliscava per la paret i acabava caient al terra del lavabo, inundat de petits cristalls. Mirava a la pantalla, ho veia tot aiguat i borrós, però només aquella horrible paraula estava nítida a la seva vista: crisi. Cinc lletres, que la definien. Va abraçar-se les cames, i asseguda a terra va dir-se:

-Crisi en mi- no va sentir-se millor, però començava a sentir-se- crisi en mi.

Crisi en mi.

Crisi en mi.

Crisi en mi.

Crisi en mi.

Crisi en mi.

Cirsi en mi.

Criis ne mi.

Ricis ne im.

isirc ne mi

Im ne isirc

-Im ne isirc- deia, però no ho veia clar, no ho sentia-.

S’havia clavat petits cristalls a les cuixes, s’estava tallant, i les ferides li sagnaven. Ara sí que sentia. Sentia dolor. Aquella paraula ja no li hi causava, però sabia la manera de fer-ho.

Tan sols hi va pensar, que va agafar un dels pedaços del gerro, i va buscar la punxa més esmolada, pressionant la punta dels dits en cada una de les irregulars cantonades. La va trobar. Va pressionar-la contra la pell de l’avantbraç esquerre fins que va trencar-se i va escriure una C, després una R, un pal, una S. Només li quedava una I, amb tota les forces que li quedaven va ratllar la pell. I perdia sang, però no records, no pensaments, no experiències viscudes. Només sang, i la pressió que sentia al pit. No parava de plorar.

L’Àlex era l’única que havia escoltat un lleuger soroll, el del gerro quan va caure, va pujar per veure què havia passat. Pensava que hauria caigut alguna cosa, però el que no s’imaginava era que l’Alexis s’hagués trencat.

-Lexis?- va obrir la porta del bany

- Im ne isirc- deia sanglotant per el plor.

- No -no ho entenia completament, però sabia el que havia de fer-.

Va veure-la, va ajupir-se i va quedar-se allà al seu costat, mentre l’envoltava amb els seus braços.

I llavors va recordar, i va mirar el seu braç esquerre, el que envoltava les cames de l’Alexis. Va fixar-se en aquella part, la que li faltava pigmentació, en forma de ratlles col·locades expressament pel seu jo del passat en forma d’espiga. “L’espiga de mort”, li deia. Però pensava en l’Alexis, en el seu braç, quedaria igual?

Dues dones, amb el cabell ondulat,  una color xocolata i l’altra d’un ros avellana assegudes al terra del bany de casa seva.

La dona rossa i d’ulls ambarí s’havia obert ferides amb la forma de la paraula crisi a la pell, que sagnaven sense parar i havien tacat la seva samarreta. L’altre dona, d’ulls grisos l’abraçava amb força, donant-li la seva escalfor, confort, i amor.
Totes dues ploraven.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]