Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Paula Rosselló
IES Porreres. Porreres
Inici: Marina
Paula
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Paula
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l'inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

...

Era un dia de desembre, un dia en què em vaig canviar de ciutat, amb les conseqüències de canviar-me d'institut, de casa i d'amics. Som na Paula, una nina de quinze anys, que el que més desitjava era quedar-se a casa seva i no traslladar-se a aquella nova ciutat on tantes coses, sense saber-ho, em passarien.

El matí després d'acabar el trasllat, em vaig aixecar a les sis per agafar el nou bus. Em vaig vestir amb uns texans i una camisa rosa amb ratlles paral·leles blanques, unes Vans negres i una jaqueta de cuiro negra. Anava amb una cua de cavall ben alta des de la qual em queia la meva cabellera rossa ondulada. Em vaig maquillar un poc per dissimular la meva cara de cansada i poc il·lusionada, però ni així em sentia millor. Vaig baixar l’escala perquè ja era hora de partir cap al bus, si el primer dia no el volia perdre.

- Paula, que tinguis un bon dia i canvia aquesta cara, que els nous companys i els mestres agafaran un mal concepte de tu i haurien de saber que ets una nina alegre, extravertida i amb un carisma increïble. -em va dir la mare-.

- Mare, no em demanis això perquè ja saps que jo el que desitjava era quedar-me amb els padrins a la nostra ciutat, i per culpa de la teva feina i la del pare, hem hagut de traslladar-nos  a aquesta ciutat on tot és fosc i sense alegria.

La mare va sospirar i va fer que sí amb el cap, amb un rostre poc amigable. Es va apropar a mi i em va fer una besada a la galta.

Després de tres quarts de bus, vaig arribar al nou institut. Tothom anava vestit d'una manera molt peculiar,amb unes indumentàries molt extravagants  que, primera vista, semblaven de molt bona qualitat i, per tant, molt cares. Tots em miraven de dalt a baix sense dissimular gens i, precisament, les seves cares no eren de les que em feien pensar «encara tindrà raó la mare i el dia no serà tan dolent». No, em miraven molt estrany, com si fos d'una altra espècie o  cosa que no havien vist mai, però que no els  feia ganes descobrir qui era jo i per què era allà. Bé, passant de les seves cares, em vaig apropar a consergeria i em vaig presentar. Els vaig dir que era la nina nova que havia de començar. Almenys ells em van mirar amb bona cara i em van ensenyar tot l’institut. Després de veure aquell immens institut ,em van dur cap a la sala de professors on s’hi trobava la meva tutora. Es diu Clara i suposo que té uns trenta anys, ja que se la veu jove i amb cara d’emprendre nous projectes i experimentar amb la nostra intel·ligència i fer-nos veure que no estem allà per res, sinó per aprendre cada dia més i augmentar la nostra saviesa. Em va dir que, a part de ser la meva tutora, em faria les classes de matemàtiques i em va donar l’horari de la classe.

Amb la Clara vaig anar a la meva nova classe, 4t B. Quan vaig entrar a la classe, tots es van quedar mirant-me. Algunes nines em miraven amb cara d’espant. Clarament vaig saber, en aquell precís instant, que eren les típiques nines populars de l’institut que tenen tots els nins que els van darrere. D’altres, em miraven amb una cara neutra, sense mostrar cap impressió a la seva cara i només una nina sola em va mirar diferent. No sabia si em mirava d’aquella manera per voler-me conèixer o si realment pensava com tots els altres. En aquell moment, estaven fent català i la professora es va presentar.

-Hola! Com et dius? Jo sóc na Lia i seré la teva professora de català durant aquest any.

-Nins i nines, aquesta és la vostra nova companya i es diu Paula. -va dir la Clara-

-Encantada Paula, pots anar a seure al fons devora la Marina. -va dir la Lia-.

Vaig fer una mitja rialla per donar gràcies a la meva benvinguda. Quan la Lia em va dir que anàs a seure devora la Marina, em vaig quedar més tranquil·la, ja que pareixia l’única interessada en saber qui era i conèixer-me més a fons.  Vaig anar a seure al fons i quan passava per devora els altres, sentia que la gent parlava fluix amb el seu company. Segurament,xerraven de mi i em criticaven just per haver-me vist en aquell moment. Sé que no parlaven bé de mi perquè vaig sentir el grup de les populars, que no es van molestar gens en dir-ho fluix perquè  ningú no se n’assebentàs. Amb poques paraules, em deien de tot menys guapa. Però bé, era d’esperar, bastava veure la seva cara tot d’una que havia entrat.

-Hola Paula, sóc la Marina. Encantada. Si et sembla bé, t’acompanyaré per tot perquè no et puguis perdre i no tinguis malentesos amb… bé, crec que ja te n’has adonat… - va dir la Marina referint-se al grup de les populars-

-Hola Marina. Encantada jo també. T’agraesc la teva empatia, perquè sí, ja me n’he adonat que a aquell grupet no els  he caigut amb molt amb gràcia.

-Bé, no et preocupis, no ets l’única a qui fan això. Jo, com tu, vaig arribar nova l’any passat i et puc assegurar que la meva entrada a classe va ser igual o pitjor que la teva. Ja et contaré el temps del pati la meva experiència amb les Cookies.

-Les Cookies? -vaig dir sense entendre res-

-Sí, es diuen així, i tothom les coneix com les Cookies. Veus aquella d’allà? La rossa amb ulls verds? Aquesta és la capitana del grup i totes les altres fan el que ella diu, sense dir res.

-Uf! Quina comèdia! Al meu antic institut no hi havia res de tot això!

-Paula i Marina! Silenci per favor! -va dir la Lia-

Tota la classe es va girar i vaig tornar vermella com una tomàquet. Va sonar el timbre i era hora d’anar al pati. Vaig baixar amb la Marina i ens vam asseure a un banc que estava solitari entre dos xiprers.

-Bé, el que et deia a l’hora de català… L’any passat, com ja t’he dit, jo també vaig arribar nova. Vivia a les Illes Balears, a Mallorca exactament, i vaig haver de traslladar-me a aquesta ciutat perquè el meu pare i la meva mare  van trobar feina aquí. El primer dia que vaig entrar a aquesta classe, les Cookies van ser les primeres que es van apropar a mi i es van presentar. Al principi, em feien anar amb elles, ja que eren les úniques “amigues” que tenia. Ho trobava molt estrany, perquè al meu antic institut, jo sempre anava amb les més “frikis”, i ara que anava amb les populars, em vaig començar a sentir superior. En definitiva, menyspreava a tothom i feia exactament el que feien elles. Em vaig començar a maquillar molt exageradament i a vestir amb unes robes peculiars. La meva mare estava molt preocupada, ja que a part del meu canvi d’actitud i el meu canvi físic, les meves notes van baixar en picat. Jo era d’excel·lents i notables i em costava arribar al cinc. I no en parlem de les bauxes… Cada dissabte era a una i acabava  ben beguda  i fumava una gran quantitat de cigarrets… I bé, la meva mare em va dur a un psicòleg i gràcies a ella ara ja torn a estar centrada i em vaig allunyar d’aquelles males influències.

-Buf! Quin desastre! Gràcies per avisar-me que no he de fer-me amiga d’aquelles nines. I… diguem, qui és aquell al·lot de la nostra classe... alt, amb el cabell castany i aquells ulls d’un verd vidriós?

-És en Marc. No pensava jo que fossis de fixar-te tan ràpid amb els nins! -va dir rient na Marina-.

Vaig tornar vermella i pensava que la Marina havia agafat un mal concepte de mi, com si només estàs allà pels al·lots. Però després de veure la meva reacció, va tornar a riure i em va dir:

-No et posis així dona! Jo, igual que tu, també em vaig fixar en ell. Però no ho sé, després de conèixer-lo, vaig arribar a la conclusió que era un poc… Com dir-ho… Especial?

-Especial? Què vols dir amb això?

-Doncs que nosaltres dos vam ser molt amics, però després van passar una sèrie de coses que varen trencar la nostra amistat per sempre.

-Què va passar?

-Si no et sap greu preferiria no parlar d’aquest tema. Ja ho descobriràs tu mateixa amb el temps.

I aquí va sonar el timbre en senyal que el pati havia acabat i no vaig tenir temps de dir-li res més, ja que va partir feta una bala. En aquell moment,  em vaig sentir malament, però a la vegada em vaig quedar amb la darrera frase que em va dir: “ja ho descobriràs tu mateixa amb el temps”. Què degué voler dir amb això?
Capítol 2 Paula
Capítol 2

Nou mesos després del primer dia de classe…

-Bon dia Marc, que tal has dormit?

-Dormint a devora tu millor impossible.

-Ai! No em diguis això que em fas passar vergonya! -vaig dir rient un poc avergonyida-

-Que amor, crec que ja és hora d’aixecar-nos i anar a l’institut.

-Espera cinc minuts més per favor, que em fa molta peresa aixecar-me…

-Venga Paula, que no podem arribar tard, recorda que avui és el darrer dia de classe i tot consistirà en preparar la festa de fi de curs, en definitiva, el ball de fi de curs, el ball més esperat de la història pels alumnes que acaben l’ESO.

-Ostres és ver! No hi pensava! Em fa moltes ganes anar-hi i sobretot amb tu però a la vegada em fa molta pena perquè ens separarem tots; i he de reconèixer que no vaig començar aquest curs amb il·lusió, més bé amb ganes de morir-me. Però ara us heu convertit amb la meva segona família, tu i la Marina, és el millor que m’ha pogut passar mai.

En Marc va sospirar fons com si volgués agafar força per contar-me alguna cosa que fa temps que guarda i em vaig preocupar.

-Marc, què passa? -vaig dir-li molt preocupada-
-No res, ara no en vull xerrar. Si el cas per la nit després de la festa de final de curs ja en parlarem. No et vull amargar aquest dia que sé que és molt especial per tu.

I ell es va aixecar del llit, va vestir-se i va partir cap a l’institut. No podia creure encara el que acabava de passar. Com que ja en parlaríem després del ball? Què és això que m’ha de dir i que suposadament no m’ha de fer sentir bé?

És veritat que he creat una família aquí, però també és ver que sempre m’han deixat amb molts de dubtes, encara pens en el primer dia quan la Marina em va dir que ja descobriria coses amb el temps. L’únic que m’han contat és que el primer any que la Marina va arribar a n’aquest institut la Marina i en Marc van ser la parella més envejosa de totes, però com normalment passa van tallar i des d’aquell dia no es van tornar a dirigir la paraula. Ara ja tornen a ser amics ja que jo som la millor amiga de la Marina i la parella d’en Marc. Però així i tot no acab de fiar-me, crec que m’amaguen alguna cosa que no em volen contar i em fa tota la cara que avui vespre serà el vespre de les veritats.

Després de berenar i vestir-me vaig anar cap a l’institut, no deixava de donar voltes a el que m’havia dit en Marc i no vaig prestar gens d’atenció a classe. Va arribar l’hora del pati i com cada dia em reunia amb en Marc i na Marina al banc de devora la cafeteria.

-Paula, què et passa avui? Has estat tot el dia com si estiguessis a un altre món. -va dir-me la Marina-

-No ho sé, demana-li a en Marc i per ventura et podrà donar alguna resposta, ja que a jo no me l’ha volguda donar. -vaig dir amb un to de veu enfadat i decebut-

Em vaig aixecar i vaig anar-me’n, no podia suportar més aquella pressió. Tenia el presentiment de que el que passaria avui vespre no seria res esperat amb el que jo havia pensat durant tot el curs, sinó tot el contrari, sé que alguna cosa dolenta estaria apunt de passar aquell vespre.

-Paula espera! No partesquis!

Vaig sentir uns crits i corregudes a darrere meu cridant que no partís, quan em vaig girar era en Marc.

-No Marc, no puc més, des de que ens coneixem hem anat sempre amb secretismes, tant amb tu com amb na Marina. Per què? Per què a jo no se me conten les coses? Si no vaig errada som la teva al·lota i la millor amiga de na Marina, no basta això com per tenir la total confiança entre nosaltres, contar-nos-ho tot i ajudar-nos amb el que faci falta? O és que ja us heu cansat de mi i no voleu saber res més de jo? És això el que em volies dir avui vespre, que fugi de vosaltres? Doncs ja està, m’en vaig, era tan fàcil com dir-m’ho. -vaig explotar, no podia aturar de plorar i quasi em pega un atac d’ansietat-.

-Tenc càncer.

-Què? -vaig dir tremolant-

-Paula, estic malalt, fa dos anys que en tinc. La vertadera història del que va passar amb na Marina i jo és la següent: com ja te deu haver contat ella, quan va arribar a n’aquest institut les úniques “amigues” que va trobar van ser les Cookies, a partir d’aquí jo em vaig fixar amb ella i ella amb jo, vam començar una relació formal i érem molt feliços, però vaig fer l’error més gran de la meva vida; no l’hi vaig dir que tenia càncer.

No podia ser ver, no assimilava aquella notícia, ara entenc perquè volia esperar al vespre.

-I com es va enterar?

-Ai, el millor i pitjor vespre de la meva vida. Va ser el vespre en que vaig perdre la virginitat amb ella, no podia estar més feliç i vaig trobar que va ser el moment de contar-li el meu problema. Vaig llevar-me la perruca.

En Marc no podia seguir, estava plorant desconsoladament i vaig dir-li que no feia falta que seguís, que en tenia suficient. Tots dos estàvem plorant com una magdalena, ell recordant aquells moments i jo assimilant encara la nova notícia.

-No Paula, tens raó, et mereixes la veritat i te la vull contar. A na Marina se li quedà una cara deformada, no hi donava passada. Sense dir-me res va agafar les seves coses i va partir. No em podia creure que reaccionàs d’aquella manera, estàvem tan enamorats que esperava una altra resposta de part seva. Però no, la seva reacció va ser deixar-me de xerrar. Vaig anar-li a darrere durant molt de temps, volia arreglar les coses però ella ni em mirava a la cara i així era impossible. Fins que vaig rendir-me.

-Per això ja entenc perquè el primer dia em va dir que ja ho descobriria amb el temps… I com vau arreglar-ho?

-Vares arribar tu, tu ens vas unir. Però vam xerrar junts de que seria millor que no et contàssim el secret per por de que tu ja no volguessis estar més amb jo.

-No Marc, ara més que mai estaré amb tu i no et deixaré anar, lluitarem junts i en sortiràs! Ja veuràs que ho aconseguirem!

-Paula fa dos anys que tinc càncer, no és fàcil per jo i em queden molt poques forces.

-No em diguis això! En sortirem, junts en sortirem...

I el timbre d’anar a classe va tallar la nostra conversació. Això si que ho tenia clar, aquest vespre seria el millor vespre d’en Marc.
Capítol 3 Paula
Capítol 3

I a la fi arribà l’esperat vespre, l’esperat ball, l’esperada bauxa, l’esperada… sorpresa.

Quan en Marc em va contar la seva malaltia, vaig quedar freda, sense paraules. No hagués pensat mai aquella notícia, estava feta pols i no sabia com reaccionar. I jo que pensava que em volia deixar… que estúpida vaig ser! Bé, el que sabia cert és que aquell vespre li demostraria a en Marc el meu penediment per haver pensat això d’ell i el més important, l’amor que sentia cap a ell.

Li vaig contar el que li volia fer a en Marc a na Marina, per veure si ella podria ajudar-me. Vam quedar el mateix horabaixa per planejar-ho tot. Estava tan il·lusionada que no veia el moment que arribés la nit.
-Marina, l’únic que vull és que en Marc, aquest vespre, sigui el nen més feliç d’aquest univers.

-Idò ja ho saps, dona… - va dir la Marina amb un esclafit de rialles i amb cara d’intriga-.

-No! No em refereixo a això! Vull que aquesta nit sigui especial, una nit que no oblidi mai. Una nit perfecta.
I aquí vam començar a parlar d’una cosa i d’una altra, fins que vam arribar a la conclusió final; ja sabíem què faríem. Vam quedar que na Marina, després del ball, l’entretindria fins a dur-lo allà on jo l’estava esperant i, a partir d’aquí, començaria la màgia. Jo l’estaria esperant al camp de golf, on tendríem el cel descobert i veuríem les infinites estrelles, que ens estarien contemplant en aquell moment. No hi podia haver una altra manera d’acabar aquella nit tan meravellosa.

Arribaren, a la fi, les 21:00 del vespre i ja era l’hora d’anar al pavelló on hi havia el final de curs preparat…

Ja havia arribat el moment, el moment més esperat per tots els alumnes de 4t, com cada any. Jo quasi ja estava llesta, duia un vestit llarg de color rosa fluix amb pedreria a les espatlles i un cinturó beix, que em marcava la cintura suaument. Uns talons que em combinaven a la perfecció amb el color del cinturó i havia anat a la perruqueria perquè m’allisassin els cabells, i duia una trena petita a un dels costats. Ja que era allà, també vaig demanar que em fessin el maquillatge més bonic que sabessin fer. Sincerament, estava molt afavorida. Quan acabava de fer-me els darrers retocs, vaig sentir que trucaven a casa meva. Era en Marc, que em venia a recollir. Vaig agafar la meva cartera, amb les claus i el mòbil, i vaig acomiadar-me dels meus pares. Quan vaig obrir la porta, vaig quedar-me amb la boca oberta: era en Marc, però no el Marc de sempre. Anava amb un esmòquing negre i una corbata que, per sorpresa  meva, era del mateix color que el meu vestit. Segur que aquesta coincidència era cosa de la Marina… A part de com anava, a la mà hi duia una rosa vermella i me la va donar. Em vaig emocionar un munt. La nit no podia haver començat millor. Després, vam pujar al cotxe i ens vam anar al pavelló. Allà ens vam reunir amb la Marina; tampoc semblava ella de tan guapa que estava.

Després dels balls, les fotos, el sopar, les rialles… va arribar el moment en què jo digués que anava al bany, però realment em dirigiria cap al camp de golf. La Marina i jo ens vam fer el senyal que ja era l’hora.

Després de jo esperar al camp durant deu minuts, vaig sentir veus. Eren ells, el Marc i la Marina.
-Gaudiu del vostre vespre, us ho mereixeu. -Va dir la Marina i després se’ n va anar al final de curs un altre cop-.

-Gràcies per tot, Marina. -vaig dir-li-.
Em va fer l’ullet i va desaparèixer entre la fosca.
-Paula, has preparat tu tot això?

-Sí, amb ajuda de la Marina. Volia disculpar-me per l’altre dia i volia demostrar-te com t’estim de molt. Esper que t’hagi agradat…

-Estic al·lucinant, és la millor sorpresa que podria rebre.
I a partir d’aquí, vam començar a besar-nos dolçament davall la llum de la lluna i les estrelles. Van passar les hores i no vam desferrar-nos en cap moment, fins que tots dos ens vam quedar adormits.

Al matí següent…

Vaig despertar-me i vaig tenir la millor sensació d’aquest món. Va ser obrir els ulls i veure aquell paisatge immens de gespa verda, els llacs on s’hi reflectien els primers raigs de sol i sentir la naturalesa cantar…  I el millor de tot, tenia l’amor de la meva vida al meu costat, dormint com un àngel. Vaig agafar el mòbil per veure si algú m’havia cridat i vaig veure un missatge de la Marina on em demanava com havíem passat la nit. Tot d’una vaig contar-li tot el que havia passat i com de perfecte havia sortit tot. També vaig dir-li que en Marc encara estava adormit. No va passar ni un minut i la Marina ja m’havia respost dient-me que el despertés. Vaig fer-li cas i el vaig voler despertar.

L’únic que no sabia és que en Marc no tornaria a despertar-se mai més. Aquella nit va ser el darrer vespre de la seva vida. Aquí va acabar tot. O no?

Vaig desaparèixer durant una setmana, al llarg de set dies i set nits. No recordo on vaig estar; l’únic que sabia és que havia perdut una de les persones que més estimava i tenia la sensació que alguna cosa passaria.

Vint anys més tard…
-I així va ser la història del teu pare i jo.
Doncs sí, el mateix vespre que en Marc es va convertir en una estrella més, em va deixar una criatura dins el ventre.

Perquè quan algú se’n va, deixa una nova vida. En aquest cas la vida del nostre fill.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]