Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Carme Rosselló
IES Porreres. Porreres
Inici: Li deien Lola
Li deien Lola
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 CAPÍTOL 1
LI DEIEN LOLA


CAPÍTOL 1

Abril de 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara.

Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Vaig seguir caminant i, de sobte, vaig trobar un mocador, un mocador també fi i elegant, un mocador que em va portar una gran quantitat de records. Tot d’una vaig saber a qui pertanyien aquella sabata i aquell mocador, a la senyora que havia marcat la meva vida.

Cap al 1880, jo era un jove apassionat per la lectura. A casa meva, no em podien pagar tots els llibres que desitjava llegir i vaig decidir anar-me’n a viure a Itàlia, ja que m’havien ofert una bona feina treballant en una llibreria. Era el meu gran somni i, a més, no hi podia haver un lloc més bonic que Itàlia. Al principi, vaig dubtar un poc. Em costava separar-me de la meva família, però tots els avantatges que veia en el viatge em van impulsar a agafar aquell vaixell. Un cop vaig arribar, em pensava trobar-me en el paradís; l’esplendor de Florència em va enlluernar. No em podia haver tocat un lloc millor per treballar. Ja m’imaginava com seria la biblioteca… enorme i amb grans prestatgeries plenes de llibres, immenses històries per llegir. I així va ser, aquella biblioteca era espectacular! Ara ja estava ben segur  que el viatge sí que hauria valgut la pena.

Els meus primers dies de treball van ser un poc estressants, però aviat m’hi vaig acostumar i vaig començar  a observar les persones que venien a submergir-se en les històries i a gaudir d’una bona lectura, acompanyada d’un cafè ben calent. Em vaig fixar que cada dia, sens falta, venien dues noies. Segurament tenien la meva edat. Una era alta, rossa i amb uns ulls que semblaven el cel. L’altra era més baixeta, morena i un poc més grassoneta, però amb una cara tan dolça, que tot d’una que la vaig veure em va transmetre molta confiança. Així com va passar el temps, em vaig fer molt amic de la rossa, El seu nom era Martina. Era guapíssima i encantadora. Moltes vegades, després de tancar la biblioteca, m’esperava i anàvem a fer un passeig pels carrers de Florència, que es vestien amb molts de llums. Em va presentar els seus amics, dues parelles, també encantadores. Eren n’Arnau i na Maria i en Carles i na Júlia. N’Arnau i na Maria ja eren casats i tenien una filla de dos anys que nomia Àngela. Era molt graciosa i tot d’una ens vam agafar estima mútuament. En Carles i na Júlia tenien data preparada per casar-se a final d’any. Tots em van acollir molt bé i  ens vam fer molt amics, tant, que em van convidar a les noces. Estava entusiasmat, no podia viure millor! Una bona feina, la que més m’agradava, i uns grans amics que van fer que l’enyorança que sentia per la meva família, fos un poc més petita. Però també sentia molta curiositat per conèixer l’altra dona que cada dia venia a la biblioteca. Així que un dia, em vaig decidir i m’hi vaig apropar. Li vaig demanar el seu nom i per què venia cada dia a llegir una història diferent... mai agafava el mateix llibre dos dies seguits. Ella em va respondre que li deien Lola, no tenia feina, i venia cada dia per evadir-se de la tristesa que arrossegava des de feia molts anys per la pèrdua del seu germà. Em vaig quedar molt sorprès, no esperava que davall aquella cara dolça i simpàtica s’hi pogués amagar la mort d’un germà. Tot d’una vaig empatitzar amb ella i començàrem a tenir llargues converses dins la biblioteca quan no hi havia gaire gent. Era un poc tímida i li costava contar-me coses, però va anar agafant confiança amb mi i, a poc a poc, vaig saber més coses de la seva vida. Em va dir que ella també havia vengut a viure aquí, ja que trobava que era una ciutat molt bonica i, en el seu poble natiu, el record del seu germà era insuportable. Aquí vivia amb més tranquil·litat i podia passar el seu temps llegint tots aquests llibres, sense pensar en la seva tràgica vida. Després de llargues xerrades i molts de cafès, em va semblar una dona molt interessant i vaig decidir demanar-li, si un dia voldria venir a sopar amb mi. Em va dir que sí i anàrem a sopar a un restaurant on feien les millors pizzes de tot Itàlia. Va ser molt agradable i, quan havíem acabat, la vaig acompanyar a casa seva. Aquell vespre estava molt guapa, s’havia recollit els cabells en una cua, duia un vestit vermell que li quedava molt bé i un collar de perles preciós. Em va passar una idea pel cap abans d’acomiadar-me i  ho vaig fer... La vaig besar. Va ser el millor bes que havia donat mai, i encara que em va agradar molt, tot d’una em va venir al cap la Martina. Totes dues eren unes grans amigues, però havia començat a sentir alguna cosa més per les dues.
Capítol 2 CAPÍTOL 2
Ja érem a Nadal i s’acostava la boda den Carles i na Júlia. Durant aquelles vacances vaig aprofitar per agafar un quants llibres de la llibreria metres romania uns dies tancada i llegir-los a casa meva davall un manta ben gruixuda. La casa que havia llogat era molt acollidora, petita sí, però per jo tot sol n’hi havia prou. Tenia dues habitacions decorades amb colors marrons, un bany on el blau hi predominava i la cuina i la sala d’estar estaven juntes. No era un gran cuiner per tant aquella petita cuina em bastava bé.

Un matí estava llegint, tan concentrat en la història, que va ser el segon pic que sonava quan vaig sentir la porta. Em vaig estranyar, no esperava a ningú però tot d’una vaig anar a obrir. Era la Martina, va passar i em va dir:

-Bon dia Josep! Estava a casa meva preparant les maletes per marxar a veure la meva família uns quants dies i he pensat que si vols podries venir amb jo i no passar unes dates tan senyalades tot sol.

Vaig quedar ben sorprès no m’esperava aquella proposta però pensant-ho bé m’agradava més passar el Nadal acompanyat que no tot sol en la meva casa.

-És clar! Estic molt agraït amb la teva proposta, em fa molta d’il·lusió. On viu la teva família? I quan partiríem?

-Viuen a Milan i hauríem de partir aquest horabaixa! Així que de pressa, corre a preparar la maleta! Hahaha! Estic molt contenta de que m’acompanyis.

I així ho vam fer, vaig preparar la maleta i partirem. Estava un poc nerviós, m’havia de presentar a la seva família i jo no sabia qui eren. Ho degué notar i em va començar a contar coses. Me va dir que tenia una germana més gran, el seu nom era Carme i tenia dos fills bessons de 5 anys. Em va contar unes quantes anècdotes de quan eren més petits i tot d’una vaig saber que m’ho passaria molt bé amb ells. El seu pare i la seva mare eren un matrimoni major que s’havien dedicat tota la vida a fer feina en el camp però ara ja estaven retirats. També em va dir que quan la seva mare va saber que aquest Nadal hi hauria un nou membre dins la casa es va posar ben contenta. Això em va tranquil·litzar molt.

Arribàrem i era una casa preciosa, estava molt decorada amb llums de colors i guirnaldes vermelles. Quan vam entrar em vaig sentir com en casa i els nervis em fugiren de cop. Ens presentàrem amb tota la família i una vegada més em vaig sentir molt estimat, tots eren molt simpàtics. Després d’haver-me acomodat a la meva habitació vàrem baixar a sopar i va ser una gran vetllada.

Passaren els dies fins que va arribar Nit Bona, era el darrer dia que passaríem a casa de la Martina i dia 25 al matí marxaríem una altra vegada cap a Florència, dia 28 es casaven el Carles i la Júlia!

Jo havia explicat a la Martina la tradició que teníem a casa el 24 de desembre, venia el pare Noel. Li va agradar molt la idea i em va dir que segur que els seus fillols estarien encantats. Va ser una nit màgica, els nins disfrutaren moltíssim i jo també.

Abans d’anar-me’n a dormir vaig anar a l’habitació de la Martina per donar-li les gràcies. Vaig tocar la porta i vaig obrir.

-Puc passar?

-És clar! Que hi ha res de nou?

-No, només et volia donar les gràcies per haver-me convidat i haver-me presentat a la teva família. Has fet que aquests dies em sentís com en casa.

-No hi ha res que agrair, seria jo qui t’hauria de donar les gràcies a tu.

-No es vera, de tot cor, gràcies. Bé, jo ja me’n vaig a dormir que vull descansar per estar ben preparat per la boda de demà. He escollit una americana blava però no se si hem pot quedar massa bé. Hem podries ajudar per favor?

-Clar que si, a veure? Ohh! Però si te queda espectacular! Demà seràs el més guapo de la boda, després del novii.

Em va fer un poc de vergonya que hem digues això, però de repent hem va passar una cosa per dins el cos i la vaig besar. Estava ben embullat, demà havia d’anar a la boda i no sabia amb qui, si amb na Martina o na Lola.
Capítol 3 CAPÍTOL 3
Per fi va arribar el dia tan esperat per en Carles i na Júlia, el dia de les seves noces. Es celebrava a un restaurant on, després de la cerimònia a l’església, hi soparíem i hi faríem festa fins a ben entrada la nit.

Em vaig oferir per anar a ajudar amb els preparatius a l’església o al restaurant mateix, però na Júlia em va dir que ho tenia tot controlat i que no m’havia de preocupar. Per això, em vaig agafar el matí amb calma. Primer, vaig anar a fer el cafè, com sempre, al bar de davant el meu pis. Hi vaig trobar els mateixos homes de cada matí i parlàrem una estona,de res gaire interessant, política i futbol. Després, me’n vaig anar a dutxar tranquil·lament i vaig preparar la meva americana, els pantalons i la camisa que m’havia de posar més tard. Em vaig afaitar i, quan ho vaig tenir tot a punt, em vaig asseure al sofà per gaudir d’una estona de lectura. Estava tan concentrat en el que llegia, que quan vaig aixecar el cap, me’n vaig adonar que eren quasi les dues. Tot d’una, em vaig preparar un poc de dinar. No és que fos un gran cuiner, però em vaig fregir uns ous i els vaig acompanyar amb una amanida. Quan vaig haver dinat, em vaig vestir i vaig partir cap a l’església, ben preparat amb la meva càmera; no em volia perdre res d’aquell dia tan especial. Vaig quedar al·lucinat quan vaig veure la decoració de l’església, mai havia vist una església tan elegant i preciosa com aquella. A l’altar, l’havien adornat amb dos grans centres de flors, un a cada banda. Flors blanques i liles que combinaven perfectament amb els vestits dels nuvis. Havien col·locat una gran tela negra al fons de l’església, on hi havien posat fotografies de tots dos. Primer per separat: des que na Júlia era petita fins que va conèixer en Carles, i de quan en Carles era petit fins que va conèixer na Júlia. Després, estava plena dels moments que havien viscut junts. Vaig poder observar que havien visitat una gran quantitat de ciutats arreu d’Europa: Madrid, Barcelona, Lisboa, Praga, Londres, Moscou, Berlín, i moltes més.

Un dia em digueren que celebrarien el viatge de noces a París, la ciutat de l’amor. Era una ciutat on jo havia estat un parell de vegades. La trobava màgica, els carrers, les cases, la gent, tot tenia una màgia que enamorava. I ja no en parlem de la Torre Eiffel, un monument que marca aquesta ciutat, sense ella, París no seria el mateix.

La núvia estava molt, molt guapa. Els seus cabells rossos es componien amb harmonia dins un recollit que semblava de revista, decorat amb petites flors liles. El seu rostre dolç reflectia una felicitat immensa, es podia llegir en la seva mirada que seria el dia més important de la seva vida. El vestit pareixia una cascada de neu; la part de dalt era cenyida i tota blanca, i hi destacaven petites pedres distribuïdes aleatòriament. A partir de la cintura, s’estenia una falda estufada fins als peus.  Realment, na Júlia pareixia una princesa. No li vaig treure importància a en Carles, perquè també se’l veia entusiasmat i enamorat, amb ganes de recordar aquell 28 de desembre durant molts d’anys.

Vaig fotografiar-ho tot, i quan ja només quedava mitja hora per començar la cerimònia, em vaig començar a preocupar perquè la meva acompanyant no apareixia. Em vaig tranquil·litzar pensat que segurament s’hauria entretingut a la perruqueria o bé que, al darrer moment, alguna cosa de la seva vestimenta no li havia agradat. Ja coneixia com eren les dones. Després d’unes quantes converses amb els convidats, em vaig adonar que la gent aquí és molt simpàtica. Sense conèixer-me de res, em mostraren un somriure i em feren molt de cas.

Era hora de començar i encara no havia arribat la meva acompanyant. Decebut, vaig entrar cap a l’església pensant que ja no vindria perquè s’havia penedit d’haver-me dit que sí. No va ser fins que el capellà ja anava a parlar, quan la vaig veure entrar. Mare de déu, estava impressionant, espectacular, radiant, no tenia paraules per descriure el que veien els meus ulls. Duia un vestit blau que li arribava pels genolls i una cua alta que li retirava els cabells de la cara i deixava a la vista una mirada molt especial… tan especial com ella era. Em vaig fixar en les sabates, eren peculiars, fines, elegants, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Després, em vaig fixar amb el mocador que duia, també fi i elegant, possiblement per resguardar-se del vent fred que feia. I aquell dia vaig saber que aquella dona seria la que marcaria la meva vida, i que segur que un dia qualsevol, seríem nosaltres dos els que estaríem a punt de casar-nos. Sabia que m’havia enamorat perdudament d’ella.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]