Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
RutJasmin
IES Mediterrània. Vendrell, El
Inici: Li deien Lola
Les sabates màgiques
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Una trobada una mica peculiar
Vaig agafar la peça i me la vaig endur. Què més donava? Si algú era capaç de deixar-se alguna cosa així, havia de ser perquè no era realment alguna cosa rellevant per a l'amo. Vaig decidir anar-me'n a casa per veure si podia vendre-ho o alguna cosa per l'estil. Però, al girar-me vaig topar amb una nena mirant-me curiosa.

- Què fas? -va dir amb una espurna als ulls bastant estranya, com si allò que jo estava fent fos molt important per a ella.

No sabia realment que respondre. Què se suposava que havia de fer? "Doncs res. Aquí, recollint sabates al descampat".

La nena, en veure que no rebia resposta per part meva, em va dir en un to una mica irritable:

- T'estic dient ... Que, què estàs fent amb la meva sabata!

Espera ... La seva sabata? Vaig tornar a mirar la peça i, al meu parer no concordava molt amb la imatge de la criatura que estava davant meu. No em semblava gaire creïble que fos de la seva propietat. Estava clar que ella no pertanyia a aquesta classe social, donat que vestia com qualsevol nena d'estatus econòmic normal.

Vaig intentar ignorar-la, ja que al meu cap, després de reflexionar, només hi havia una cosa: la nena m'estava mentint. Potser haurà estat per capritx, o perquè simplement volia aquesta peça per jugar amb ella, jo què sé! El que estava clar era que la petita es mostrava realment intransigent. Tot i haver-la ignorat durant una bona estona caminant, ella seguia insistint per la seva sabata.

Ja fart pel seu comportament, li vaig dir que em deixés, que jo sabia que estava clar que aquesta sabata no era seva. Però, molt bonica ella, va contestar:

- Tampoc és teva.

- Ja, per això es millor que la porti a objectes perduts –vaig resoldre sense intenció de fer-ho.

Ella va fer una pausa i es va acariciar suaument la barbeta amb la mà, tot pensativa. Finalment va deixar anar un sospir i va dir una frase que mai oblidaré:

- Hmpf! Els humans sou tots molt cabuts. Saps què? Fes el que vulguis amb la maleïda sabata. Però ... -va dir canviant de to- atenta a les conseqüències i recorda aquest dia en el qual una nena, anomenada Lola, va estar a punt de salvar-te d'una bona però... tu vas preferir quedar-te'l per a tu.

Va girar cua i va marxar tot fent saltirons.

En aquell moment vaig fer com si res, tot i que les seves paraules no em van deixar per a res indiferents, qui sap, potser la nena, o millor dit la Lola fos una nena esquizofrènica que delirava.

Vaig intentar oblidar-me del tema però... em vaig dedicar a pensar en què podia fer amb la sabata. Poder hem podria treure un bon pessic
Capítol 2 La bogeria de les sabates
Vaig arribar a casa després d’aquella trobada peculiar. Després de deixar la sabata sota l’armari i em vaig posar a dormir.

A l’endemà, només aixercar-me, vaig començar a escoltar passes a la cuina. Em va sorprendre ja que jo vivia sol i no tenia cap convidat. Llavors, vaig decidir seguir els sorolls per veure d’on provenien fins que em van portar just davant del menjador.

Les passes es feien cada cop més fortes a mesura que m’anava apropant a l’armari, on es trobava aquella sabata misteriosa. No sé com, però el meu cos es va començar a moures sol. No sabia perquè, però sentia la gran necessitat de posar-me aquella sabata tan sofisticada en els meus peus plens de fongs i ampolles, que demanaven a crits ser guarnits. Així que amb molta ràbia, em vaig treure la sabata i la vaig llençar per la finestra.

Al posarme-la, vaig sentir un impuls incontrolable per trobar la seva parella. Així que, ple de desig, vaig sortir correns de casa meva, sense arreglar-me, ni res. Ara no podía perdre temps en coses tant vanals com pentinar-me els quatre pèls que em quedaven!

De cop i volta, em trobava en aquell fastigós descampat i just quan estava a punt de marxar per culpa d’aquella pudor insoportable, vaig veure des de dalt d’una caixa una sabata que relluïa.

Em vaig quedar bocabadat. Sense pensar-m’ho ni un segon, vaig arrencar a córrer com un lleó a punt d’agafar la seva presa i em vaig llençar a agafar-la com si de la meva vida depengués. La vaig acaronar entre les meves mans i li vaig xiuxiuejar paraules boniques per expressar els meus sentiments tant intensos.

Després d’uns moments tant apasionants em vaig posar, per fi, l’altra parella. Però… al tenir les dues parelles adornant els meus peus, vaig perdre el coneixement.

Quan em vaig despertar, va aparèixer aquella nena, Lola.

-Agh… que no t’havia avisat? Els humans sou tots uns caps de suro! En recorda’t d’aquesta, capsigrany: més val apreciar el que tens que no voler més.

Les seves paraules em van desconcertar, perquè parlava dels humans com si ella no ho fos? Què era? Un alienígena? Una bruixa? Un robot que li van donar vida? Què dimonis era la Lola!

- A veure, panxacontenta, tros de quòniam, CAGABANDÚRRIES! QUI T’HAS CREGUT PER DIR-ME ALIENÍGENA, PELACANYES!

- Però… si jo no he dit res! Per què em dius coses tan lletges?


 - Et creus que sóc tan bàsica com vosaltres els humans?

- Aleshores què ets?


 - Jo tinc el poder d’enviar-te a un món totalment diferent, vols anar-hi?

Em vaig sentir tant intimidat que vaig confondre el “si” amb el “no”.

 - Eh… si…

 - Doncs desig concedit! Només tens que xiuxiuejar les paraules que ara et diré: skrattparftrsssmuyjerr.

 Una mica confós, vaig xiuxiuejar les paraules que m’havia dit.

 Em vaig començar a marejar-me, vaig caure sobre un matalàs ben suau i la meva vista es va enfosquir.
Capítol 3 L'avarícia
Quan els meus ulls es van obrir, em vaig adonar que em trobava estirat en un llit gegant i molt còmode. Em vaig seure a la vora del llit. Estava al·lucinant! L’habitació no era la mateixa on jo vivia. La meva casa estava plena de mobles antics i brossa per terra però... aquesta tenia mobles de molta qualitat, un armari gegant ple de roba de luxe i quadres que valien més diners que totes les meves mans multiplicades per trenta.

Vaig decidir sortir fora de l’habitació i investigar com havia arribat en aquell lloc tant misteriós. Un cop fora, em vaig adonar que no estava en una casa normal i corrent sinó que estava en una mansió gegant! I a sobre al llindar de la casa constava inscrit: propietat de John Williams. El meu cognom! Em vaig quedar de pasta de moniato. Aquesta masia era meva!

Em vaig dirigir cap a la porta principal on hi havia moltíssima gent vestida amb tratges i vestits de marca. En apropar-me, un home alt i seriós, em va dir:

-Benvingut senyor William

-Com? - Li vaig dir.

-Tot això que veus es tot teu però, si vols retornar a la teva casona només tens que treure’t aquestes sabates.

No m'ho podia ni creure. Tota aquesta mansió, aquest jardí, aquesta gent, la piscina, la cuina, era tot meu! Em podia comprar tot el que sempre havia somiat i més. El millor era que podia fer el que em donés la gana per què tenia tants diners que no m'havia de preocupar per res.

Van passar els dies i aquests dies es van convertir en setmanes i aquestes setmanes es van convertir en mesos... I jo estava vivint un somni però... cada cop em sentia més sol. La gent no m-estmava i només s’apropaven a mi atrets pels meus diners, per fer negociso per treure’n algun benefici. Ja n’estava fart! No podia aguantar més en aquest lloc. Abans si que tenia bons amics que m'estimaven tal com jo era . Així que vaig decidir tornar amb els meus amics, agafar tots els diners, els meus objectes de valor, que tenia en aquest lloc tan estrany i portar-me els a la meva casa.

Vaig ordenar al meu criat Joan que em portés tots els diners que tenia i que vengués totes le meves propietats i em donés els diners que aconseguís.

L'endemà ja tenia tot els diners, els vaig ficar dins d'una bossa, em vaig treure les sabates i de cop va aparèixer la Lola. Em mirava amb una cara tan aterradora i llavors em va dir:
-No et vaig dir que val més apreciar el que has de voler més. Doncs per culpa de la teva avarícia i per la teva estupidesa. Declaro que avui 12:30 del matí és l'hora de la teva mort.






4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]