Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Generació2001
Centro de Estudios Dolmen (Batx i FP). L'Hospitalet De Llobregat
Inici: Li deien Lola
R31CH
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Ratolí Blanc
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Impulsat per la curiositat, em vaig ajupir per agafar-la i amb la sabata a les mans, el tacte d’una mena de líquid viscós i calent em va fer deixar-la anar, tacant-me les mans d’un roig intens. Quan vaig aconseguir sortir de l’embadaliment que m’havia provocat la visió de la sang, els meus ulls no van poder evitar fixar-se en un petit cilindre blanc que havia sortit en separar-se la coberta de la sola del tacó.

Era de tacte rugós.

***

Sens dubte, l’home del bigoti blanc és coix. Les seves passes tenen un so desigual: trepitja amb més força amb el peu dret que amb l’esquerre. Un nen passa pel meu costat corrents amb els ulls fixats en la pilota que baixa rodolant carrer avall. Quan arriba a prop de l’home, l’empenta lleugerament fent-lo trontollar i perdre l’equilibri. Per sort, els meus reflexos funcionen eficaçment. L’agafo del braç amb força i l’atrec cap a la vorera segons abans que un automòbil, a alta velocitat, li passi pel darrere, aixafant el bombí negre que havia dut, segurament durant molts anys, i fent voleiar els seus esbullats cabells blancs.

- Danke Vermisse - mormola ell estupefacte, un cop s’incorpora.

En el moment en què li estrenyo la mà que m’estén albiro un símbol negre tatuat al seu avantbraç, que ha quedat descobert: una creu els braços de la qual es troben doblegats en angle recte, amb el braç superior apuntant a l’esquerra.

Qui ho havia de dir? He començat la missió amb molta sort, no esperava trobar-me encara amb un radical. Sembla que el món és més petit del que m’imaginava.

En veure on és la meva atenció, ell somriu nerviosament, em deixa anar la mà i, estirant-se la màniga, marxa caminant entre la multitud. M’espero uns instants fins que s’allunya uns metres i començo a seguir, fins a on em porti, el color marró del jazz suite passat de moda que porta.

Perdo la seva pista quan s’endinsa en la foscor d’un carreró sense sortida, fins que distingeixo els llums d’un local que, un cop davant, ràpidament reconec per la vestimenta de la gent i l’alegre ambient: el cabaret Weisse Maus. M’afegeixo a un grup de dones benestants que entren tot xerrant i així aconsegueixo estalviar-me unes paraules amb el porter. A dins, localitzo l’home del bigoti en una de les taules rodones amagades rere el fum que inunda l’opulent sala. Tot i això, em dirigeixo cap a una porta lateral.

Quan sóc dins uns ulls d’un blau intens em retornen la mirada. Recorro la meva figura al mirall, sobtada per la pal·lidesa del maquillatge al meu rostre. Enretiro la pinça que subjecta els meus cabells i cascades de banús cauen sobre les meves espatlles. En desmuntar l’eix de la pinça, apareix un carbonet negre, que habitualment utilitzo com a maquillatge d’ulls, tot i que ara em permet traçar sobre el meu braç el símbol que havia vist minuts enrere.

Com la llargada dels meus cabells no coincideix amb la moda actual a causa de la meva ètnia, me’ls torno a recollir en un monyo italià deixant al descobert dues delicades perles que duc com a arracades i espolso el meu vestit Art decó negre per a treure els cabells que hi havien quedat enganxats. És llavors quan m’adono que el meu vestit no és apropiat per a l’ocasió, així que, dono un cop d’ull al meu voltant: un senzill mirall bisellat es troba sobre una pica ceràmica decorada amb petits detalls daurats, al centre d’una sala de parets que , en algun moment havien estat blanques, però ara sota la tènue llum que il·lumina la sala, semblen entre grises i beix emmarcades amb alguns tocs de verd, cortesia de la humitat.

Llavors, un element brillant em crida l’atenció: el cantó inferior dret del mirall ha estat colpejat fortament, ja que s’hi pot apreciar una gran esquerda i a terra un fragment del mirall. Amb l’ajut d’aquest, escurço la vora del vestit i tallo completament les mànigues.

La fortuna m’acompanya, ja que en sortir de la cambra, a la solitària cadira d’una taula individual roman una estola daurada de pell de visó que algú deu haver oblidat. Sense pensar-m’ho dos cops me la penjo al voltant del coll i m’encamino cap a la taula on és el meu objectiu mantenint una conversa animada amb un grup d’individus molt heterogeni, allunyats de l’escenari i del rebombori que regna a tot el concorregut establiment.

Iyi geceler, cavallers - dic en un turc perfecte que trenca la seva conversa i provoca sorpresa entre el grup.  

- Bona nit - em respon al cap d’uns instants el d’aspecte més jove amb un somriure torçat: sembla divertir-se amb la meva intervenció sobtada.

Les seves paraules esquincen l’emmudiment dels altres integrants de la taula, i és el senyor del bigoti, que més endavant es presenta com a Arnold Hermann qui fa la primera intervenció. Clarament em reconeix, el cap cot i el front perlat de suor el delaten.

- A què devem aquest plaer, senyoreta…?

- Giselle Degener, encantada - dic mentre m’assec indiscretament en una de les cadires lliures. Llavors assenyalo  l’home que m’acaba de parlar i amb un alemany una mica rovellat continuo. - Aquest bon home i jo ens hem creuat fa pocs minuts. Al meu camí només hi ha un carreró sense sortida i les casualitats d’aquest món han fet que tornem a coincidir. Venia a comunicar-li que la seva trobada ha deixat passar un raig de llum, ha obert una esquerda als meus problemes.

Els homes del meu voltant comencen a mirar-se entre ells amb cares d’incredulitat, sense saber què fer ni què dir.

“Potser he sobreactuat una mica. Massa.”

Alguns d’ells obren la boca per tornar-la a tancar segons després, sense haver pronunciat ni una paraula.

“Concentra’t. T’has d’infiltrar, no fer-los creure que estàs com un llum. Pensa com un radical: sóc extremista, patriòtica i amb uns ideals clars.”

Les meves divagacions es veuen interrompudes quan un dels homes, que estava fumant una pipa amb parsimònia, em dirigeix la mirada. Em fixo en els seus ulls grisos amagats rere unes ulleres daurades de muntura fina, mentre em diu:

- Em sembla que no l’hem entès gaire bé... Ens podria aclarir les seves intencions, si no és que li suposa un problema?

Els altres cinc caps es giren cap a mi expectants i, amb una barreja de temor i emoció, busco les paraules exactes.

- Necessito refugi – Els confesso mentre discretament em desprenc de l’estola que cobria la novella marca, deixant-la al descobert.

El silenci regna entre els presents, contrastant amb les animades rialles i la incansable xerrameca dels altres clients que se sent per sobre de la música.

- A Turquia han arribat els rumors de la tensa situació que es viu entre les dues ideologies que conviuen a Alemanya. Però com fins i tot les parets parlen, els indicis de violència i d’hostilitat es comencen a apreciar. - Recorro amb la mirada els rostres dels meus oients, els quals mostren cada vegada més interès, fins a retornar-la als iris color tempesta, els únics que es mantenen impassibles. - Mantenint-me fidel als meus ideals, ofereixo tota la meva col·laboració i suport en la lluita que s’aproxima. Desgraciadament, em trobo sola i desemparada, pel qual requeriria un lloc on passar la nit mentre la meva ajuda sigui necessària.

Deixant de fumar per uns instants, es gira envers el noi jove que seu al seu costat i fa un lleuger moviment amb la barbeta en senyal d’assentiment que fa que el noi tregui un diari de la solapa de la seva gavardina i es dediqui a fer-hi unes marques.

- Està bé - decideix l’home-ulls-grisos. Davant les seves paraules, la discòrdia esclata a la taula.

- Volker! Ne yapıyorsun? Delirdin mi?! Què fas? Ets boig? No és de confiança, no sabem si realment és honesta. Hauríem de deliberar-ho amb calma.

- Això no és una democràcia, és una dictadura i aquí mano jo – diu Volker Wass indignat. Ningú gosa dir res més.

Els seus darrers mots em convencen encara més que són les persones que buscava.

Un platet vermell amb el compte és deixat ràpidament a la taula al mateix moment que noto una presència darrere meu.  Sobtada, tiro cap enrere de cop i empento sense voler una ballarina que a la vegada xoca amb el cambrer, cosa que provoca que un munt de copes que es mantenien en equilibri acabin esmicolades a terra. Em giro avergonyida i, entre disculpes, intento ajudar  la noia a recollir els fragments de vidre que estan escampats al voltant de les seves elegants sabates de xarol. Quan la ballarina marxa i em giro de nou la taula està buida a excepció d’un diari que roman al lloc on havia segut minuts enrere.

- Aneu agafant seients, dames i cavallers, que ja gairebé són les sis i la reina del cabaret Claire Waldoff està a punt de sortir a l’escenari. – diu el presentador.

Les sis.

No pot ser. Les sis ! Agafo el diari d’una revolada i surto esperitada per la porta del local.

El carrer Kurfürstendamm que es troba creuant l’State Park, és una avinguda amb arbres a dues bandes i just davant d’un estanc es troba la cabina telefònica. Encara estic a uns metres d’aquesta quan escolto el típic timbre d’una trucada. Sortosament, aconsegueixo arribar abans que el so cesi.

- Els soldats mai moren bé.

Les creus marquen els indrets. - responc automàticament, per enèsima vegada.

- Ho has aconseguit? - diu seguidament la veu turca amb un pessic d’impaciència.

- Sóc dins.

- Perfecte, no esperava menys de tu. Ningú no sospita res?

- Encara els he de convèncer, del tot, que estic disposada a fer tot el que calgui per ajudar-los, però el pla va segons el previst.

- Doncs ja saps el que has de fer.

- Sí, senyor.

- Acaba amb ells - i la seva veu desapareix en tallar-se la línia.



Els pàl·lids rajos de llum dels fanals es filtren a través dels vidres de la groga cabina, els quals il·luminen també els vianants que es troben immersos en els seus pensaments.  Abstreta en els meus, penjo l’auricular. No arribo a sentir el soroll que fa el telèfon en penjar-se i és llavors quan m’adono que estic intentant penjar el diari. Avergonyida, miro el meu voltant i quan comprovo que ningú ha vist l’equívoc, contemplo el diari que duc a les mans.

Berliner Tageblatt, 18. März 1926. El titular escrit en enormes lletres grises corona un dens feix de lletres, algunes d’elles envoltades per unes petites marques inusuals.

Dono un ràpid cop d’ull al diari resseguint amb la mirada les marques que em trobo.

B   R   U   N   N   E   N   S   T   R   A   ß   E   4   7   6    1    C

Brunnenstraße, un carrer no gaire estret; número 476, un edifici d’estil internacional; primer pis, porta C, un despatx discret.

Obro la porta, després de trucar, amb el meu millor somriure imprès a la cara.

 
Capítol 2 Ratolí domèstic
- Arriba trenta segons tard, senyoreta Degener - em sorprèn en Volker abans que pugui tancar la porta.

- No cal que es disculpi. - Continua; sembla que hagi llegit els fluctuants pensaments que s’enfronten al meu cap - Assegui’s, que no disposem de gaire temps i hem de fer negocis.

Obro la boca per contestar, però no aconsegueixo pronunciar cap paraula, ja que la seva audàcia m’ha deixat estupefacta. Tot i les seves darreres paraules, en Volker, es dedica a fer punta als llapis col·locats perfectament alineats sobre la taula al costat d’una ordenada pila de fulls blancs, com si senzillament hagués oblidat la meva presència. Enutjada pel seu comportament em limito a escurar-me el coll; no obstant això, no em dirigeix la seva atenció fins que el grafit de l’últim llapis no està completament esmolat.

- Tempus fugit, no? - és el que aconsegueixo dir amb to irònic. Just després albiro com en Volker riu per sota el nas.

***

Aixeco el llençol. Tot seguit, miro sota el llit. Unes mitges de raió em saluden des de la foscor; d’un vivaç moviment les arreplego i les llenço a la maleta que roman oberta en una cadira de disseny francès, i amb les darreres paraules que he intercanviat amb en Volker encara ballant-me pel cap, segueixo buscant la meva arracada extraviada. La reunió ha procedit tal com estava previst. Després de ser objecte d’un indiscret interrogatori, hem definit les qüestions pràctiques del meu allotjament, però no sense abans haver acordat quin paper jugaré en l’alçament que està a punt de començar.

Després de donar un ràpid cop d’ull a tota l’habitació tanco la maleta d’una batzegada.

Francament no m’ha donat gaire detalls de l’envergadura de la seva xarxa de refugis, tan sols m’ha allotjat en el més proper, tal com suposava.

Per als  vianants que passin per davant la mansió Wünsdorf, seré una simple criada. Em veuran rere les nombroses finestres si és que s’aventuren a entrar a l’extens jardí que corona el casalot, vestida amb el mateix vestit negre que el de les meves companyes, tot i que amb el davantal d’un blanc impol·lut, ja que juntament amb els altres cinc impostors també infiltrats al personal,  exerciré una tasca molt diferent. Mentre els altres es dediquen a portar a terme les missions que els siguin encomanades, jo només em faré càrrec de les tasques administratives d’aquest sector de radicals, tot i que hauré de tenir sempre una orella pendent de la informació útil per als meus compatriotes turcs. Amb aquesta podré redactar uns informes concisos en llenguatge codificat amb destinació a Turquia, els quals són el punt clau de la meva missió secreta d’infiltració.

Quan ja he perdut tota esperança de trobar l’arracada, una petita esfera em crida l’atenció des de la cantonada de l’ara immaculada habitació. Un cop la perla és de nou al lòbul de la meva orella, ja estic a punt per marxar, a punt per sortir a escena. I encara sense haver assimilat el rol que jugo en aquesta obra, estic preparada per endinsar-me en un engany sense data de caducitat.  

***

El so de la campaneta de la pastisseria em saluda amablement i em desitja un bon dia. Duc escrit a les orelles un missatge xifrat, un missatge de tranquil·litat que és captat per l’hàbil pastisser qui, no obstant em reconeix, no altera la seva expressió facial mentre treu una nova fornada de pa. Tot i això, jo aprecio que la comissura dels seus llavis esbossen un somriure fugisser.  

M’assec a la taula que dóna a la finestra i contemplo el carrer, envoltada per l’aroma de tot tipus de dolços.

Encara recordo amb tendresa quan em preparava exhaustivament per aquesta missió, que es presentava davant meu com una oportunitat perfecta per veure món, abandonar els aires de Turquia; gaudir d’una llibertat fictícia, ja que finalment va acabar esdevenint el trasllat d’una presó acollidora a una molt més gran i desconeguda. Constantment em repetia a mi mateixa que seria una de les primeres espies del Milli Emniyet Hizmeti, del servei nacional de seguretat turc, conegut internacionalment com a MAH, com si volgués fer callar les veus que em cridaven que no estava feta per ser espia. Tot i això, influenciada per uns i altres vaig acabar definint amb vint anys i escaig les característiques de la que seria una missió secreta, destinada a aturar un nou conflicte bèl·lic mundial, atacant directament els seus promotors.

Recordo com si fos avui l’excel·lència del meu interlocutor, el mateix director de tota l’operació, recordo la meva admiració per arribar a ser algun dia el que ell havia arribat a ser.

-Ho has retingut tot? - em va preguntar amb el seu accent turc perfecte i com moltes altres vegades abans em va ordenar que li ho repetís.

- Teòricament si les previsions que teniu es compleixen m’allotjaran a la mansió Wünsdorf. Allà hi viu la família Budeus, tot i que qui ho dirigeix tot és el seu fill gran.

Començaré a treballar en la secció d’administració o una inferior sempre camuflada com a dona del servei o cuinera, tal com han fet amb tots els altres casos de què teniu constància…

-Com t’enviarem noves instruccions?

-A la pastisseria Bäckerei Balzere on sovintejaré al llarg de la meva estada a Berlín, demanaré, sempre que necessiti informació, una berlinesa amb sucre que vindrà acompanyada d’un missatge codificat a la safata.

El llenguatge de codificació, que serà el mateix amb el qual enviaré jo els missatges s’anomena Frangmestó i…

-Francmaçó, no Frangmestó !- em va corregir- Aprofitaràs la teva afició a la música per amagar entre les teves composicions el missatge codificat. Tal com ja t’he ensenyat camuflant els punts i les ratlles que corresponen a cada lletra com si fossin notes musicals.

-Sí, senyor. O com si es tractessin de símbols per marcar els aspectes dinàmics: la intensitat, els accents…- vaig puntualitzar orgullosa - Portaré els esbossos sempre a sobre i en el moment indicat faré l’entrega.

-Tot clar, llavors? A partir d’ara formes part del servei secret i això comporta unes responsabiltats: evita tota relació amorosa i no canviïs la rutina, no actuïs de cap manera que pugui semblar sospitosa. Si creus que t’estan seguint o tens qualsevol problema recorda el codi de les arracades.

-Les de perles quan tot vagi segons el previst, les d’atzabeja llargues quan hi hagi algun problema i sense quan la situació sigui critica, ho sé.

-El pastisser estarà sempre alerta - Llavors es va aixecar i finalment va afegir- Els soldats mai moren bé.

Les creus marquen els indrets, va ser la meva resposta.

Els mots s’esfumen del meu cap en el mateix moment que arriba el cambrer. Li demano que em porti notícies i instruccions fresques en forma de berlinesa. Quan la porta aprecio la creu desdibuixada que forma el sucre sobre el brioix. Un cop ja no queden més que engrunes, m’enduc un  paper prim que prèviament havia enretirat de sota la safata i, dirigint-me tranquil·lament cap a la meva nova “llar”, si és que se la pot anomenar així, el desplego per a, instants després, trobar escrit un missatge encoratjador en Francmaçó: “Com més secreta o injusta és una organització, més por i paranoia indueixen les infiltracions en el seu lideratge”. L’eficiència de l’oració que m’ha dedicat el meu cap , en turc sef és remarcable; de fet, ara em sento totalment preparada per a enfrontar-me a l’esdevenidor.

El camí se m’ha fet molt més curt del que semblava gràcies a la divertida intervenció del director. Em quedo davant la reixa que dóna al jardí frontal del casalot i uns instants més tard apareix un home molt alt vestit de majordom que m’obre i em condueix fins a l’entrada principal de la mansió. Mirades indiscretes m’observen des dels finestrals, però veig com un fugaç cop d’ull del majordom fa que desapareguin a l’interior del casalot .

-Disculpi les molèsties, senyoreta Degener; lamentablement el personal no sap el que és la discreció. - Comenta l’home sense tensar un sol múscul del seu rostre serè. -Pugi les escales i al fons del passadís trobarà una porta amb una inscripció llatina; el senyor Budeus l’està esperant. - L’home misteriós tanca la portalada i, quan estic a mig camí del despatx, torna a intervenir amb un to irritat - Per cert, veig que vostè tampoc és massa discreta; el personal ha d’anar pulcrament vestit, i les mitges que porta no encaixen amb la nostra normativa. Com és el seu primer dia només l’aviso, però procuri que el senyor no se n’adoni. - Diu abans de sortir del vestíbul per la porta de la dreta.

Escolto unes rialles rere la porta de la cambra de l’esquerra. De seguida m’afanyo per a revisar la meva vestimenta i observo com hi ha una llarga carrera a les meves mitges de raió. El meu rostre es tenyeix de vermell intens, però recordo que he de mantenir la calma i dissimular la incomoditat.

“A fronte praecipitium a tergo lupi”. Lamentablement, el llatí no és el meu punt fort.

-“Un precipici al davant i els llops a l’esquena” - M’aclareix la veu d’un noi jove que m’és sorprenentment familiar quan encara no he obert la porta totalment. - És el lema familiar, cadascú l’interpreta a la seva manera.

Em trobo cara a cara amb un somriure rialler, el mateix que dies enrere havia encetat la conversa al cabaret.

-Walter Budeus, és un plaer. - Allarga la mà mentre amb l’altra entrellaça els dits en uns cabells d’un ros pàl·lid.

En l’encaixar les mans adverteixo que per a la seva edat té una força formidable, qualitat que no encaixa amb el seu cos prim i gànguil. Tot i això, noto la tendresa amb què la seva mà de pell molt clara estreny la meva.

-Vaja, no sabia que les salutacions a Turquia fossin tan llargues - comenta el noi somrient.

Llavors m’adono fa mig minut que estic sostenint la seva mà; sorprenentment, em dóna seguretat. Com un llamp, poso la mà darrere meu i, tot i la vergonyosa situació, em mantinc serena deixant anar només un petit sospir de sorpresa. Poc després, les seves perles blanques es deixen mostrar de nou acompanyades d’una reconfortant rialla.

Un cop el silenci torna a envair l’habitació, el jove Budeus se’m queda mirant fixament. No puc evitar perdre’m en la profunditat dels seus ulls blau cel. Quan es disposa a començar a parlar, les paraules del meu sef em tornen al cap: “evita tota relació amorosa…”. Reflexiono uns instants i llavors el jove Budeus afegeix:

-Tinc la impressió que la seva presència farà la costosa lluita per la llibertat més interessant. - Em sorprenen les seves darreres paraules, tot i això no em puc parar a pensar en el seu significat, ja que ell continua parlant. - El majordom la guiarà fins a la seva habitació. Si us plau, posis còmoda i no s’inquieti que ja he manat que li portin un altre parell de mitges.

Arribats a aquest punt, sóc incapaç de seguir dissimulant; quan el majordom veu la meva expressió ni tan sols s’esforça per no deixar anar una petita rialla. Definitivament, amb aquesta gent els anys que duri la meva missió seran molt més interessants del que mai hauria imaginat.
Capítol 3 Rata de laboratori
Les nostres rialles reboten per les parets del magnificent passadís. En Walter senyala el següent retrat i, tot col·locant-se al seu costat, imita el rostre apàtic que hi ha pintat.

- Sembla un gos Schnauzer - dic sense poder deixar de riure ni un sol segon.

- Sort que la meva bellesa ve de la línia materna - respon picant-me l’ullet.

Poso els ulls en blanc i li dono una lleugera empenta perquè avanci, ja que s’ha quedat embadalit observant un altre dels quadres que ja ha vist mil cops, mentre afegeixo:

-Tira, que fem tard.

Tothom està escampat per la sala inundada de fum. El senyor Hermann té el bigoti ennegrit per les cendres de la pipa de bruc que s’està fumant; també distingeixo en Volker que per primer cop es troba assegut informalment entre altres personatges que no aconsegueixo reconèixer. L’excitació es pot palpar a l’ambient i és en Volker qui ens explica el motiu tot just entrem per la porta.

-Acabem de rebre informació d’última hora. S’ha produït un canvi imprevist en la nostra estratègia, cosa que fa que ara mateix ens trobem en el punt decisiu d’aquesta lluita. Ja podem albirar la victòria a l’horitzó, cavallers.

Intento dissimular la mala espina que em produeixen aquestes paraules plenes d’emoció, quan, de cop, interromp en Walter, la presència del qual havia oblidat: -Volker, al gra!

-Senyors, senyora, els esdeveniments han transcorregut favorablement: la RFB ha mogut peça sota la sorpresa de tothom i ara ens trobem en posició d’escac i mat. El dia 1 de maig es preveu que es produeixi una revolta contra les forces del poder per part dels sindicats i els grups paramilitars revolucionaris del RFB… -Mentre en Volker parla intento absorbir la informació que deixa anar; no obstant això, no puc evitar fixar-me en com se li marca el pas del temps a la cara i m’adono de com ha envellit al llarg d’aquests tres anys.

Quan els assistents es dispersen m’escapoleixo discretament per la porta tota preocupada: pensava que disposava de més temps. Em trec les arracades d’un sol gest, agafo al vol la meva carpeta de partitures i, a corre-cuita, m’allunyo de la mansió a la recerca de respostes.

Tractant d’espolsar les sospites del meu cap, ni tan sols sento la campaneta en entrar. Miro de reüll si el pastisser ha captat el missatge de desesperació que comuniquen les meves orelles nues. M’assec a la taula de sempre i, en un tres i no res, componc una melodia que mai arribaré a tocar, una melodia que amaga els meus temors camuflats de notes i sintetitzats en unes concises paraules en codi francmaçó: Canvi plans suposa victòria radicals futur pròxim. RFB complert objectius 1 maig manifestació és punt clau. Remoc el cafè i finalment afegeixo entre barres de repetició: Falta temps acabar missió.

Faig trontollar la tassa per fer vessar el cafè, calculant amb exactitud que no arribi a l’uniforme que duc posat i, tot mormolant alguns mots de disgust, agafo el paper xifrat directa cap al bany. Un cop estic fora de les curioses mirades dels clients, colpejo amb els artells de la mà una de les lloses de la paret, escolto i, evidentment, sona buida. Amb precisió l’enretiro i hi col·loco el paper dins, com centenars de cops he fet durant els últims anys.

Ara queda tenir paciència per mantenir-me asseguda a la taula i esperar una resposta, no obstant això, quan hi torno la taula està ocupada.

-Què hi fas tu aquí?- dic entre dents mentre m’assec al davant seu.- M’has seguit?

-Quan m’he girat ja no hi eres, no sabia on t’havies ficat i…

-Qui més m’ha seguit?

-Per què et preocupa tant?- responent-me amb una pregunta, típic d’ell. -Tan sols t’he seguit fins a una pastisseria, què té de dolent? Com si hagués...

Intento seguir les seves paraules, però no puc deixar de llançar mirades furtives al pastisser que es manté entretingut elaborant un típic Baumkuchen. La tensió augmenta cada instant i encara no he aconseguit percebre si s’ha escapolit en algun moment a buscar el meu missatge.

-Ei, estic aquí!- diu en Walter fent escarafalls amb les mans. Seguidament acosta el seu dit i, tot tocant-me delicadament el front, em pregunta -Què passa per aquest caparró despistat?

Abans que pugui contestar, adverteixo de reüll com s’apropa el discret pastisser.

-Senyoreta, aquí té el que havia demanat- anuncia mentre deixa sobre la taula una deliciosa resposta provinent de Turquia. Per en Walter és una berlinesa amb una cirera d’un roig intens recolzada a sobre una muntanyeta de nata, en canvi, per mi és un terrible senyal, que em diu: Acaba la missió, neutralitza el conjunt de radicals.

No em puc estar de deixar anar un crit ofegat mentre el món s’esmicola als meus ulls. Els lligams que s’han teixit al llarg de tres anys a la mansió Wünsdorf em mantenen massa unida a tots aquells qui ara he d’eliminar sense pietat.

-No te la penses menjar?- em pregunta en Walter amb el reflex d’un somriure als ulls, que es dissipa en veure el meu rostre pàl·lid -Elle estàs bé?

-Walt, has de marxar- dic com a resposta -Has de marxar, ja!

-Elle… què passa?

-Marxa! Ara!

-No, no, no… Jo no me’n vaig fins que no m’expliquis què està passant.

La conversa ha anat pujant de to i mirades indiscretes comencen a observar-nos descaradament.

No sóc capaç de suportar ni un segon més el tens ambient que m’ofega i, amb tot l’aplom que aconsegueixo reunir m’aixeco per respirar aire fresc a fora. No obstant això, la mà d’en Walter m’atura. Àgilment me’n desfaig i surto corrents.

Arribo a la mansió panteixant, amb en Walter seguint-me a retaló. No puc ni arribar a dubtar del que pretenc fer quan ja la tinc a la mà. Sento els rumors de converses que moren en la distància i que em condueixen a la sala d’estar. Les converses s’esquerden definitivament quan els homes que havien assistit a la reunió de bon matí, es veuen cara a cara amb una amenaçadora Walther semiautomàtica.

Un cúmul d’expressions de sorpresa i temor s’entrellacen a l’ambient.

-Giselle, què fas?- diu una veu darrere meu. El rostre d’en Walter té una expressió indesxifrable, però els seus ulls estan injectats de confusió.

-Walter… Tots quiets, que no es mogui ningú o disparo!- el meu to és convincent, ja que ningú s’atreveix a moure ni un sol múscul, però la situació em sobrepassa. Deixo anar un sospir profund i els meus ulls s’omplen de llàgrimes. -No penso permetre que esclati una altra guerra que s’emporti les vides de milions d’innocents. No hauríeu d’haver-vos aliat amb la facció radical. Ara sou responsables de les conseqüències que se’n derivin.

-La “facció radical”? Però de què parles? És una traïdora! És del partit nazi!

-Què vols dir amb nazi? La meva missió era eliminar als partidaris nazis que van arribar des de Turquia, i estic a punt de complir-la! Però…- Quan miro en Walter aprecio la seva expressió de desconcert i els rostres dels altres semblen dir el mateix; a més a més, veig el temor que balla a la sala induït pel fet que en cap moment he abaixat la Walther semiautomàtica. Malgrat això, els meus dubtes fan que les mans suades em comencin a tremolar i la pistola cau a terra, provocant l’alleujament dels presents. En Volker s’afanya a agafar la Walther i m’apunta amb la intenció de prémer el gallet; inesperadament en Walter es col·loca entre la meva mort i jo.

-Walter, què fas? Ja has escoltat el que ha dit: és una espia que té la intenció d’eliminar-nos!

-Segur que tot això ha estat un enorme malentès; com a responsable vostre penso que en aquesta situació serien millor les paraules que la violència- En Walter parla segur de sí mateix, cosa que fa que es dissipi part de la tensió de l’ambient i sigui capaç de recompondre’m.

-Però… Però, i el símbol? I la RFB?

-Senyoreta,- respon en Volker intentant calmar-se ell també -l’esvàstica dels budistes, que representa el naixement, el foc i que podríem dir que representa la guerra, és utilitzada pel partit nacionalista. No obstant això, també existeix la sauvàstica: el mateix símbol amb els braços apuntant cap a l’esquerra i que en contraposició representa la destrucció. - Mentrestant els presents deixen veure, un a un, el símbol que porten tatuat a l’avantbraç. -Així doncs, la nostra intenció és destruir l’estratègia bèl·lica dels nazis, i és el motiu pel qual aquestes persones s’han jugat la vida venint aquí. A més a més, no sé què t’hauran dit sobre la RFB però es tracta de la Roter Frontkämpferbund o “lliga vermella de combat” és un grup sense aliances polítiques que mitjançant la promoció d’aixecaments als carrers vol derrocar la dictadura que està a punt d’instaurar-se.

Cada una de les peces comencen delicadament a encaixar, però em nego a creure-m’ho, em nego a pensar que m’han enganyat, que tothom en qui confiava no és qui deia ser, ni tan sols el meu sef: El meu país m’ha utilitzat i jo he sigut tan beneita com per deixar-me ensarronar.

Em giro cap en Walter. No cal que pronunciï cap paraula, sé que ell em dóna el seu suport quan m’estreny entre els seus braços.

-Walter!- crida en Volker -Per què la continues defensant? Que no t’adones que ens ha estat enganyant durant aquests tres anys? Fins i tot, potser una de les seves missions era fer que t’enamoressis d’ella!

-Creus que no ho he pensat?- De cop mil ganivets se’m claven al pit, provocant-me un dolor esfereïdor. En Walter no em mira i sento que caic sense que ningú em pugui aturar. Malgrat tot, les seves últimes paraules em salven -Tot i això, encara que ella no m’estimés, jo sí que l’estimo a ella i mai no deixaria que ningú la ferís.

-Walt… Jo t’estimo...- és l’únic que aconsegueixo pronunciar.

Adverteixo com en Volker mou el cap en sentit de negació, mentre els altres assistents es dediquen a anar i venir d’un lloc a un altre, d’un telèfon a un telegrama avisant els altres participants d’aquest col·lectiu que tenen una diana penjada a l’esquena. Per culpa meva.

-De veritat no heu pensat que si ella ha provocat tot això, també ens podria ajudar?- La intervenció del senyor Hermann provoca un silenci absolut.

És el meu moment de recuperar un pessic de confiança.

-Tenint en compte l’hora a la qual he enviat el missatge d’alerta tinc 24 hores per acabar la missió. Teniu 24 hores per fugir abans que s’adonin que ja no jugo a favor seu.

-24 hores per desaparèixer?! La nostra lluita està perduda, no ens salvarà ningú d’una nova guerra.- afegeix un home que no reconec.

El segueixen altres veus de desaprovació, per sort, el senyor del bigoti està disposat a ajudar-me.

-Escolta- diu el senyor Hermann apropant-se discretament a en Volker, que està tot entretingut donant ordres: que si la fugida de la zona nord, que si fingir la mort del col·lectiu sud, entre d’altres bastant estrambòtiques. -No creus que seria un punt a favor eliminar un personatge important del govern turc? Ella és la peça clau que ens permetrà fugir sense problema. -Seguidament es dirigeix cap a mi- Si acceptes i compleixes el que acordem, tinc un contacte que et pot assegurar un viatge d’incògnit cap a Barcelona. A Espanya acaba de caure la dictadura en què es trobaven i tenim constància que existeixen petites organitzacions secretes on refugiar-se. Accepteu?

En Volker i jo creuem una mirada de desconfiança abans d’estrènyer les mans.

-Perfecte, ara tan sols queda fixar l’objectiu. Giselle, coneixes algú amb una certa rellevància, amb qui puguis contactar? Algú de qui necessitis venjança?

-Ara que ho dius… Si que conec algú.

Cada vegada que componc una peça musical recordo quan rere cada accent s’hi amagava un missatge. Ara les peces expressen els meus sentiments, moltes vegades dirigides a en Walter que són gaudides per múltiples espectadors. Des que vam fugir d’Alemanya hem estat vivint com a artistes en cabarets per a semblar simples rodamons. Abans de marxar, en Volker em va regalar unes sabates fines, elegants, de xarol, amb la puntera i el taló de color marró i la resta d’un crema suau, exactament iguals a les de la ballarina del Weiße Maus que, segons ell, completarien la meva imatge. De totes maneres no li vaig donar gaire importància, tot i que ara porten dins la meva última esperança d’evitar una Segona Guerra Mundial, un crit d’ajuda dirigit al servei secret espanyol, un missatge codificat: R31CH.

Avui hem parat a descansar i recuperar forces a París. Passejant de bon matí hem descobert un cabaret anomenat Chat noir o Gat negre, cosa que ens ha semblat molt divertida, ja que el nom del cabaret on ens vam conèixer a Alemanya era l’oposat a aquest cabaret francès. Al final escollim una cafeteria davant el riu Sena per acomiadar-nos de la ciutat de l’amor, possiblement per sempre, ja que diverses faccions turques i alemanyes estan darrere meu. Sobre la taula, al costat de l’esmorzar, hi ha un diari de fa uns quants dies amb diverses notícies alarmants. En primer lloc parla de la massacre a Alemanya de l’1 de maig, la qual ja han anomenat “el maig sanguinari”. Partidaris de la RFB es van enfrontar contra la Secció d’Assalt del Partit Nazi amb la victòria dels segons. La revolta va finalitzar amb la mort de 30 individus, 200 ferits i 1200 detencions, tret que nosaltres sabem que la majoria de les morts van ser fingides. En segon lloc s’explica que, el mateix dia, un dels caps d’estat turcs va ser assassinat d’una manera insòlita: la víctima va morir per enverinament en rebre una carta la qual estava impregnada de cianur, un verí molt potent que actua només amb contacte amb la pell. La carta transportava un missatge anònim que deia: “Com més secreta o injusta és una organització, més por i paranoia indueixen les infiltracions en el seu lideratge”.

-A reveure, sef.- Dic abans de prendre l’últim glop del tallat i sortir de la cafeteria.

***

Els rumors corrien d’orella en orella, cada un amb més o menys ornamentació, però tots amb la mateixa essència: la noia turca havia travessat la frontera per refugiar-se a Catalunya; alguns deien haver vist el cadàver, tot i que d’altres creien que estava viva. La curiositat havia portat a gairebé tot el poble juntament amb el batlle i la seva dona, el senyor Ramsès i la Boada a assistir a la declaració d’en Josep qui era sospitós d’haver ajudat la noia.

-La investigació ens ha aportat dades concloents, tenim evidències que Giselle Degener està viva.- deia l’inspector sense poder camuflar el seu accent turc.- No ens pot aportar més dades sobre el que va veure al voltant de la sabata? Aclareixi’ns almenys què era el cilindre blanc.

- Era un paper- va dir en Josep trencant finalment el seu silenci perllongat.

- Hi havia res escrit? Algun missatge que ens pugui ajudar?

-No senyor, estava en blanc. El paper estava en blanc.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]