Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Elisa Cantavella
CENTRE PRIVAT ESCUELAS PÍAS. CASTELLÓ DE LA PLANA
Inici: Li deien Lola
La Lola taconeja
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Menys d'un segon


Han passat nou anys des d’aquell moment, però puc jurar que no mai tornaré a veure uns ulls tan impactants com els seus. Realment, eren uns ulls corrents, de color fosc. Tot i així, eren grans i redons com taronjes; però no d’eixes que vénen al supermercat, sinó, com les de l’hort del meu avi. Brillaven més que totes les estreles del cel juntes i estaven adornades per unes llarguíssimes però denses pestanyes. Puc recordar la seua expressió: observaven tota l’estona al seu voltant, com un cec que no ha vist mai el món. Al contorn dels ulls unes arrugues marcaven el pas dels anys, totes les vegades que s’havia rigut i moltes altres en què havia arrufat el front quan s’enfadava o estava preocupada. Jo només tenia huit anys però sempre havia predominat en ella una expressió carinyosa, feliç, de verdadera alegria.

Aquest rostre pertanyia al major exemple que tenia en la meua vida: la meua iaia Dolors. A l’escola, el mestre Josep ens preguntava què volíem ser de majors. Podeu adivinar quina era la meua resposta? Evidentment, jo deia “Jo vull ser com Dolors”. Sí,sembla estrany que una xiqueta tan menuda sàpiga quin és el seu referent, però he de dir que l’aparença física ens ajudava: erem com dues gotes d’aigua. Per ser la seua única néta, m’ha concedit tot el que li he demanat en tot moment, el que incrementa sense dubte el meu amor cap a ella. Tinc una sèrie de records de la meua infància, i no n’existeix cap en què la iaia no estiguera present o cap on no ocupara una funció important en la meua educació. Supose que us preguntareu: on estan els seus pares? Moltes vegades m’han preguntat si era òrfena, així que ja no hem resultava ofensiu. El més estrany de tot és que sí que tenia pares, però en la pràctica, quasi que era millor no tindre’n.

El meu pare, el fill de Dolors, era un músic prestigiós que pertanyia a una orquestra de càmera molt cèlebre que es dedicava a tocar per tot arreu d’Europa. Fins i tot, van interpretar obres davant de milers de persones, des dels més recòndits i insospitats llocs d’aquest planeta. Per tant, viatjava molt sovint i les temporades que passava a la casa del poble eren més bé curtes. Per si fóra poc, com que estava tan sumament esgotat dels viatges i dels canvis d’hora que experimentava en pocs dies, les seues vacances, per anomenar-les així, consistien en dormir. Quan despertava, no tenia ganes de jugar amb la seua única filla perquè només volia millorar amb el seu instrument: el contrabaix. Potser per aquest motiu, i per tant altres que vindran després he odiat (i odiaré) la música durant tota la meua existència.

Ma mare, era una empresària d’èxit que, deprés de la mort del meu avi matern, havia heretat tota la seua empresa. Com que ella era l’ama, havia de dirigir totes les operacions que es feien allí; així que també viatjava contínuament. Inesperablement, els seus pensaments donaren un canvi radical i es negava a vindre al poble per Nadal, perquè segons ella, els pobles d’interior de província, com era el meu, són de tot menys gallarts i refiants.

Anys abans vaig començar a sospitar que ells abominaven estar amb la seua única filla, el que em feia estar trista la major part del dia. Afortunadament, hi havia un instant al dia, en què m’aïllava d’aquesta estranya situació. L’únic moment en què m’oblidava de tot era abans de gitar-me al meu llit de l’antiga casa del poble, amb vistes a la impressionant devesa. Tots els dies, la iaia i jo pujàvem les escales de marbre i séiem a l’engrunsadora de la besàvia Glòria, a la qual devia el nom. No sabria dir si era a causa de la llum tènue de la nit il·luminada per la Lluna Creixent, el lloc tan especial en què vivia o el simple fet de gaudir de moments tant simples i únics com aquell; però hi havia una força particular que em feia ser molt feliç. La iaia, totes les nits, em contava una història diferent. En elles, no hi havia cap superheroi, ni princesa que estiguera a l’altura dels fets quotidians que ella em narrava. Sempre he pensat, pel sobtat espurneig dels seus ulls, que eren anècdotes que ella mateixa havia viscut. Podeu pensar que la vida al poble d’una dona de 60 anys no pot ser ni tant sols interessant. Però, he de corregir-vos; la seua ho va ser! Tots els dies se superava, per això era el meu exemple a seguir. Va aprendre a conduir després d’un accident molt greu que li obligà a caminar amb una crossa. Només ho va fer per portar a la seua néta d’un lloc a un altre. Potser ella no se n’adonà mai de tot el que jo la valorava. Per aquest motiu, com he dit abans, puc jurar que mai no trobaré uns ulls iguals. Per supost, que hi ha uns altres de color clar que la resta de la gent pot considerar superiors, però com ella deia, “Glòria, el color dels ulls no ho són tot, sinó el que reflecteixes en ells”. I quanta raó tenia! El principal objectiu de la meua vida al poble era gaudir com ella d’eixa pau interior, i que algú, algun dia diguera el mateix dels meus ulls.

Desafortunadament, moltes primaveres haurien de passar per a aconseguir-ho i ella ja no estaria per veure’ls.

 

El meu odi per la música, començà amb l’obsessió de mon pare amb el contrabaix. Més tard, en el meu huité aniversari, em va telefonar des de Kalmunai, Sri Lanka, per felicitar-me, ja que mai estava amb mi per celebrar-lo. La seua veu no expressava cap emoció, però les paraules que deia van donar un gir inesperat a la meua infància: havien obert un conservatori al poble més proper, a 45 kilòmetres aproximadament, i tindria l’oportunitat de fer les proves d’accés en unes setmanes. A primera vista semblava interessant, he de reconéixer-ho. No puc dir que era el meu instrument musical favorit, però sí era el menys odiat: l’arpa. El motiu era evident, l’àvia em posava al ràdiocasset tots els matins, abans d’anar a classe una peça molt coneguda: Concert per a flauta i arpa, de Mozart. Era del segle XVIII però diuen que els clàssics no passen de moda, no?

Crec que van ser les setmanes més llargues de tot el curs, però per fi, el dia de la prova va arribar, i amb ell, els nervis.

És fàcil imaginar la meua cara d’ensurt quan la iaia agafà el cotxe per primera vegada en la seua vida. Fins i tot, es podria considerar un esport de risc. Ella, sense dubte, estava més aterrida que jo a causa del seu problema a la cama dreta. En eixe moment no coneixia la raó de l’accident, però no tenia importància; ja que ella mantenia la seua actitut jovial. Després de mitja hora conduint pels camins rurals i un altre quart d’hora buscant el conservatori per dins del poble, el vam trobar.

Era un edifici antic, molt monumental però sense molta ornamentació. Vam entrar al rebedor, però quasi que no cabíem. Uns cent nois més estaven preparant-se per la prova d’admissió, on només hi havia plaça per a 25. Finalment,una veu va exclamar:

-      Glòria Rovira, passa per favor. – va dir un xic jove assenyalant una porta de fusta.

Immediatament em vaig girar per acomiadar-me de la iaia, però l’únic que va dir-me va ser:

-      Portes la música en les venes, no has de témer res.- va dir amb tot l’amor del món.

Vaig entrar a una sala on hi havia un professor tocant el piano. Eixe moment és un poc confús en la meua memòria perquè ho recorde tot com si fóra un somni. Només puc resaltar que vaig eixir d’allí amb la seguretat d’haver donat tot el possible, malgrat que no mai havia aprés res de música. Alguns experts diuen que tots naixem amb algun do. Sense dubte, el meu era la música, tot i que jo l’odiava.

Quina va ser la meua sopresa quan arribà una carta a ma casa amb els resultats. Havia passat les proves! Tot el món, en aquestos casos, posaria la mateixa cara de satisfacció que la meua àvia. Però, sóc un cas atípic, perquè vaig expressar de tot menys alegria. Havia sigut acceptada, sí, però sabeu en quin instrument? En violí. Seguidament, vaig telefonar el meu pare per contar-li la notícia:

- Papà, ja tinc els resultats, -vaig dir amb una veu molt infantil- m’han agafat!

- No ho dubtava, Glorieta. Espere que gaudisques tant com jo ho faig. – digué ell mig adormit.

- Hi ha un error a la carta, fica que tocaré el violí.

- Error? Error seria despreciar la teua vida en un instrument com l’arpa. – exclamà mentre reia.- Adéu filla, he d’assajar una nova peça de Haydn…

Vaig penjar el telèfon i la frustració anava en augment. Com era capaç de decidir per mi si ni tan sols em coneixia? Era evident que pensava que preferia ser com ell abans de ser jo mateixa.

Els mesos van passar, i la iaia i jo passàvem gran quantitat d’hores dins del cotxe anant a aquell maleït poble. La meua rutina es resumia en anar a l’escola, tocar el violí, estudiar sense pausa i dormir. Els veïns deien que devia potenciar eixe do que tenia amb la música, però cada dia l’odiava un poc més. Totes les hores que li dedicava al violí i al solfeig eren inversament proporcionals al tresor que compartia amb la iaia abans de dormir.

L’únic possitiu d’aquesta experiència va ser l’inseparable amic que vaig fer al conservatori. S’anomenava Xavi, era el fill del panader, i era un poc més major que jo, però des que el vaig conéixer no m´he separat ni un instant del seu costat.

Els anys anaven passant i els meus pares cada vegada estaven més desapareguts. On estarien? S’haurien oblidat de mi? Aquesta infància tan tèrbola havia fet de mi una preadolescent amb caràcter i amb les idees molt clares. Desgraciadament, havia canviat les valuoses històries de la iaia pels meus propis pensaments.

Així que, la nit d’un dimarts qualsevol, quan jo tenia 15 anys, a les 3:29 de la matinada el telèfon fix va sonar. Qui seria? A eixes hores de la nit la gent no telefona per bajanades, i aquella ocasió no va ser una excepció.

Un home de mitjana edat es va identficar com el Cap Robles, de la Policia d’Alacant. Segons vaig escoltar pel telèfon, hi havia hagut un accident a l’autopista que es dirigeix cap a l’interior. Mai no havia vist l’expressió de por que tenia la iaia, alguna cosa anava malament. Els meus presentiments, malauradament, no eren erronis.

La iaia posà l’altaveu i sí que vaig poder participar plenament en la conversa. El Cap, sense dubtar, va dir:

-      Reconeixen vostés un cotxe esportiu roig amb la matrícula 2567 ECB? – digué seriós.

La iaia s’alçà del sofà i es dirigí al despatx on tenia tota la documentació. No van passar més de dos minuts fins que va exclamar:

-      Sí, és el cotxe del meu fill. Què ocorre? – estava realment preocupada tot i que va intentar fer-se la forta davant meua.

Va penjar el telèfon i immediatament va començar a plorar sanglotant com un nen xicotet. Jo, vaig anar amb ella sense entendre realment què passava. Estàvem molt cansades i la nostra ment no estava del tot desperta. De nou, els seus ulls van tindre un paper important en aquest tràgic moment. En mirar-los vaig intuir la inevitable catàstrofe que havia succeït.

-      Glòria, primer de tot he de dir-te que tot això, algun dia passarà… - no aconseguia dir més d’una frase seguida.- Els teus pares… - i de sobte em mirà, com decidida a comunicar-me la notícia- han tingut un accident i…

No va ser necessari continuar l’explicació. Jo, tan jove com era, sense pares. La veritat, no va caure dels meus ulls ni una sola llàgrima. No us penseu que això significa que no els estimava, perquè en realitat sí que els volia, i molt, però a la meua manera. He de reconéixer que la manera en què vaig actuar a partir d’eixe moment no va ser la més adequada. Cadascú assumeix els colps forts com pot, i jo, sense dir res vaig anar-me’n d’allí. Quan ho pense amb la sang freda, jure que estic molt peneïda d’haver sigut tant immadura i d’haver deixat la meua pobre àvia de quasi 70 anys sola. Vaig dirigir-me al pou del poble i vaig passar tota la nit pensant què seria de mi. Egoistament, res havia canviat en la meua vida. Des que he nascut, he tingut la sensació que els meus pares estaven penedits de tindre una filla de la qual devien fer-se responsables. Va ser un error anar-me’n de casa eixa nit, però hi ha moments en què és necessari estar a soles per a pensar. Em vaig armar de valor, i vaig esperar-me a una hora més prudencial per a trucar al timbre, ja que amb les presses, no vaig agafar claus.

Eren les 8 del matí, l’hora en què normalment m’alçava per anar a l’institut. Així que, vaig prémer al timbre i la iaia em va obrir. En vore-la, vaig tindre una sensació esfereïdora. Semblava que en eixes poques hores l’estimada senyora Dolors, tan volguda al poble, havia envellit d’una manera exagerada. Els ulls vivaços que feia hores em miraven, ja no eren el mateixos que ara ho feien.

Durant els dies següents, van tindre lloc tots els actes de soterrament a l’església del poble. La meua mare segur que no estaria orgullosa d’estar soterrada de per vida en aquest “poblat prehistòric”, com acostumava a dir-li. Tot el poble estava consternat per la fatídica notícia. Fins i tot Xavi, el meu millor amic, va contribuir a la seua manera: interpretant una peça molt difícil de Haydn.

Des d’eixe moment, tot va canviar en les nostres simples vides. Supose que pensareu com podia significar tant per a nosaltres aquest gran canvi. Jo, encara hui m’ho continue plantejant. La pobra Dolors, havia perdut el seu únic fill. No és molt agradable, però tot i que no es veien en excés, tots els dies deia alguna frase seua o el recordava, fent-lo present en la trista caseta del poble. Ella va canviar molt, encara s’esforçava en disimular-ho i fer-se la forta davant meua. Fingia bé, però, els ulls mai no diuen cap mentida. O almenys això em semblava a mi.

Em vaig centrar encara més en el meu maleït instrument, el violí. Xavi no sabia què fer per ajudar-nos però va ser un suport important.

Les coses van tornar a la normalitat, excepte la loquacitat de la iaia. Ja no parlava tant, ni anava a l’única cafeteria del poble amb les seues amigues… Com pot canviar la vida en un segon!

Pensava que es comportava així per la trista notícia, però mai no li passava. Ni tan sols quan posava la seua melodia de Mozart. D’aquesta manera, vaig tindre una gran idea: per què no li demanava a Xavi que m’ajudara a preparar eixa mateixa obra per a violí? Segur que li faria moltíssima il·lusió.

A més, faltaven poques setmanes per al seu aniversari. Sabia que no volia cap regal, però en aquesta ocasió era una excepció.

Li ho vaig proposar a Xavi de la següent manera:

-      Xaxi, ja saps que pels voltants de la devesa no hi ha res interessant per fer, no? No obstant, no et preocupes. Tinc una missió. – vaig dir afegint-li emoció a l’assumpte.

-      Mmm… Estic intrigat. Totes les teues idees sempre acaben en desastre… has de reconéixer-ho! – va exclamar rient-se. No sé com ho feia, però sempre s’acabava rient de mi.

-      El proper 3 de juliol és l’aniversari de la meua àvia. I… per a canviar un poc, aquest any vull que interpretes amb mi la seua obra favorita. Què et sembla?

La seua cara era un vertader poema.

-      No sé Glòria… - pobret, l’havia posat en un compromís-. No sé si estic preparat. Però tot i així, de quina obra es tracta?

-      Del "Concert per a flauta i arpa", de Mozart.- ell, es quedà bocabadat.

-      Primer, toquem el violí per si no ho recordaves. – va fer una pausa per a agafar aire i així, respirar i preparar-se per al crit que vindria seguidament. – Segon, tu estàs boja veritat? Has pensat realment que dos alumnes són capaços de comparar-se amb un geni de la música clàssica?

-      Mm… Jo… Només… - vaig dir avergonyida però a l’instant em va tallar.

-      No comprenc com eres tan atrevida. Però… - i va començar a riure per les cares de llàstima que li posava.- no poses eixos ulls, que quan pareixes un bebé, no puc resistir-me.

-      Jeje… sóc la teua debilitat! – no sé com ho feia, però amb ell sempre aconseguia el que volia.

-      Doncs, quan comencem?

-      Ara mateix, si vols.

Així, els dos ens vam dirigir cap a ma casa. No teníem les partitures que calien per començar a assajar. Jo recordava que el meu pare guardava milers de fulls a l’armari del despatx. Per descomptat, era la primera vegada que anava a escodrinyar aquell armari. Com tots el músics, el meu pare era un autèntic desastre en tot, excepte a l’escenari. El seu armari, ple d’arxivadors, de carpetes, de llibretes i quaderns… pareixia el camp de batalla d’una guerra. Visca l’ordre! Vaja exemple tenia!

Ho vam traure tot d’allí i ho vam escampar per tot el despatx. Desenes de caixes de diferents colors i tamanys estaven per tot arreu. No hi havia ni un centímetre del sòl sense cap document o caixa. Mentre Xavi m’ajudava a ficar-les a terra per escrutar el seu interior, vaig vore al fons una caixa que no em va cridar l’atenció en un principi, però que després resultà ser d’allò més intrigant.

Ja que estàvem, vam classificar les partitures per èpoques musicals, per això, Xavi no parava d’exclamar:

-      Aquesta feina no la mana ni el mateix Senyor Capdevila! I et promet que no existeix cap altre professor tan plom com ell!- s’estava fartant, però no hi havia més remei que continuar amb la laboriosa tasca.

Després de 3 llargues hores, mirant dins de milions de carpetes, vam trobar la partitura dins d’una funda de cuir molt treballada.

Així mateix, aquesta funda estava a l’interior d’eixa simple caixa de cartró que he mencionat abans.

De vegades, les coses destaquen més per la seua sencillesa que per l’extravagància que està tant de moda hui dia.

Com anava dient, aquesta caixa no era més gran que la caixa d’unes botes de muntar a cavall. Al seu interior, a més de la preciosa funda de pell amb la valuosa peça de Mozart, vam trobar el més sorprenent que podeu imaginar. Eren un parell de sabates. I no d’eixes sabates que s’abandonen en qualsevol lloc, o es deixen oblidades. Eren unes sabates de pell, de color café amb contrasts de color cuir. Estaven ornamentades per una sivella d’or, on hi havia inscrites, en una caligrafia itàlica pròpia d’un especialista, les següents inicials: LB. No vaig trigar ni tres minuts en emprobar-me-les. No era cap sorpressa que no foren la meua mida, sino altra més menuda. Per aquest motiu, vaig haver de seure a una cadira perquè Xavi m’ajudara a llevar-me-les estirant.

Tot açò, en canvi, no es queda ací. Xavi, des del sòl, va vore unes inscripcions a la sola de la sabata de tacó. Quan vam aconseguir llevar-me-les, els vam donar la volta per llegir la dedicatòria:

“Mai no trobaré cap altra igual que tu. No hi ha cap que t’iguale”.

No estava firmat per ningú, però no va ser necessari per a produir-nos un estat d’intriga comparable amb aquell.En tornar a pegar-li la volta, vam observar que hi havia una altra frase, més curta, escrita amb una altra lletra totalment diferent:

“El millor treball de la teua vida. Carrer Sant Ignaci, 8. VLC”

No hi ha cap paraula que puga definir aquest estrany fet.

Per què mon pare guardava amb cura uns tacons de dona, si, evidentment, no eren seus?

Cap persona en la meua família podia dur-ne. La iaia perquè la crossa li ho impedia i la mare perquè era més alta que un pi i no li feien falta.

Tenia relació la partitura amb aquella obra d’art de sabateria?

El que estava clar era que ni Xavi ni jo pararíem fins descobrir-ho. De nou, com pot canviar la vida en dos simples segons, no?

 
Capítol 2 Sí, és ella
No sé si era l’emoció per l’extraordinari descobriment o les ganes de jugar als detectius que es tenen només quan u és jove, però encara hui juraria que va ser dels moments més feliços de tota la meua joventut.

Primer que tot, vaig parlar amb la iaia, perquè potser sí que utilitzava tacons abans de l’innombrable accident. Eixe tema sempre havia sigut tabú a ma casa. Tot i així, vaig ser clara i directa a l’hora de plantejar la temuda pregunta:

-          Iaieta, per què tens eixa cicatriu al peu? – vaig dir mirant-la fixament.



- Ja ho saps, filla. Vaig tindre un accident abans de casar-me amb el teu avi, quan era dos o tres anys més major que tu. – digué amb veu seriosa.

- Ah. – no podia arriscar-me que s’enutjara amb aquest tema, així que vaig fer la meua última pregunta.- I com exactament?

- No sé, Glòria. Era jove i no vaig tindre suficient cura fent esport. Així que ja saps, obeïx els entrenadors, que només volen el millor per a tu.

No sé com ho feia, però sempre aconseguia canviar la situació per acabar donant-me algun dels seus savis consells. En eixe moment, la meua ment funcionava a tota velocitat. Ja era conscient que hi havia moltes llacunes en la seua versió de l’accident, però no sabia com assabentar-me del que realment havia passat. He de reconéixer que aquest estrany misteri m’aturmentava durant tot el dia i durant tota la nit. A classe, no m’aconseguia concentrar en les diferents assigantures perquè de què podia servir-me calcular el Teorema de Pitàgores si el que volia resoldre era un drama familiar? Després, quan es feia de nit, no aconseguia dormir una nit sencera. Diuen que les millors pel·lícules no estan als cinemes, sinó al cap de molta gent, no? Doncs això em passava a mi. No parava d’imaginar fets que segurament mai no ocorrerien.

Per tant, aquesta opció ja estava descartada. Unes sabates d’eixa qualitat no podien ser d’una xiqueta de dihuit anys, edat que segons els meus càlculs tenia la iaia quan va tindre l’accident. Xavi i jo havíem aplegat a la conclusió que deurien de ser d’alguna amiga d’ella, però no oblidem que tenien les soles atapeïdes de missatges carinyosos. U no perd un tresor així.

Estava clar que les incials VLC de la sola es referien a la ciutat de València, que es trobava a quaranta minuts aproximadament del nostre poblet. Cal dir que no anàvem mai, ja que sense els pares, no havíem d’anar a l’aeroport o a les tendes més “gourmets” del centre, on compràvem els vins i manjars per la meua mare. No necessitàvem eixir del poble durant el nostre dia a dia, ja que amb l’ultramarins del cantó i el bar de Ximo podíem subsistir. Fins i tot, érem tan feliços que vivíem, el qual és molt de distint que sobreviure.

Molt al nostre pesar, la nostra avorrida vida va continuar sense cap novetat. Però, un dia, mentre estuviava història a la Biblioteca Municipal, va eixir-me a l’ordinador un anunci un poc estrany. En la part superior de la pantalla, eixia un anunci de l’Orquestra Simfònica de València. Em va cridar l’atenció el títol d’un dels seus concerts: Tribut a Mozart, més allà del classicisme. Quina casualitat, no? Hui dia els ordinadors saben els nostres gustos, però… Just el meu compositor favorit i la ciutat en què més havia pensat últimament? El destí volia que anàrem, ho presentia.

Evidentment, vaig entrar en la página web i quina va ser la meua sorpresa en veure quines peces anaven a tocar en el Tribut a Mozart. La meua favorita! Havíem d’anar sí o sí.

L’emoció em dominava i vaig telefonar Xavi per contar-li el meu malèvol pla: portar la iaia al concert per celebrar el seu aniversari i així aprofitar el viatge a la capital per fer de detectius. No obstant, Xavi va dir-me:

- Glòria, ja saps que la teua iaia mai vol res pel seu anivesari, i aquest any no crec que siga distint.

-          Mmm… tens raó. Però per provar no perdem res, no creus? – vaig exclamar mentre ell assentia no molt convençut.- Creus que Vespucci o Cristòfor Colom s’haurien rendit?

- No volia dir això… - digué en veu fluixeta, com si estiguera avergonyit.

- Doncs, què fem? M’acompanyes a descobrir la meua Amèrica?

Quina sort tenia amb aquest xic! Des de sempre havia sigut el meu company d’aventures, i aquesta vegada no anava a ser una excepció.

La vida només ens donava sorpreses. La iaia sí que volia anar al concert! Fins i tot, li feia il·lusió! Vam decidir que anar en tren era la millor opció, perquè jo no conduïa i Xavi encara no dominava les marxes. Ja estava tot clar: dissabte 17 de setembre a les 18:30h, començava el nostre concert. Per tant, menjaríem ja en València i aniríem després a la sospitosa direcció de les soles.

Pareixia que el temps no avançava, però per fi, junt al principi d’un nou curs escolar, el dia va arribar. Tots ens vam afanyar ràpidament. Inclús Xavi va canviar el seu còmode xàndal per una camisa i una jaqueta de lli, que era del seu avi. Aquesta va ser la primera ocasió en què vaig posar-me les joies de ma mare, així que un gran collar de perles contrastava amb els meus foscos cabells.

El tren sempre havia sigut la meua debilitat. Quina sensació de pau en un ambient tan sorollós! Vam aplegar a l’estació de Joaquín Sorolla sobre la una del migdia, així que vam anar directament a una marisqueria del centre. Vam brindar per la iaia i vam desitjar que estiguera durant molts anys al nostre costat.

Torne a dir que el destí ha intervingut moltíssim en la nostra història. Quan ens dirigíem cap al centre, la iaia es va trobar amb una vella amiga del col·legi. La dona, més arrufada que una pansa, es va alegrar tant de veure-la que la va convidar a prendre un café en sa casa. Ens va eixir la jugada perfecta. Ara ja no caldria cap explicació per justificar què féiem.

Vam quedar amb la iaia a les 19:00 a la porta del teatre, així que vam dirigir-nos al carrer Sant Ignaci àvidament. Amb l’ajuda de les imatges del satèl·lit del telèfon mòbil, vam aplegar en menys de 10 minuts.

Tot semblava perfecte fins eixe moment, però en veure el número 8 d’aquest carrer, vam tindre una gran desil·lusió: no hi havia cap comerç o botiga. Es tractava d’un edifici ruïnós, d’allò més vell i antiquat, amb les portes i finestres rovellades. El baix comercial estava buit, i no hi havia cap cartell de pròxima apertura. Els dos o tres pisos superiors estaven també descuidats, no pareixia que visquera ningú. No era possible. Per què estava eixa dirección escrita? No tenia sentit.

No sé on ho vaig llegir, però diuen que es pot veure com és realment una persona en moments tant compromesos com aquestos. Per tant, vaig pensar totes les alternatives, i rendir-nos en cap cas era una opció.

- Xavi, que no tocarem al timbre? Potser hi visca algú.

- No sé, Glòria. No vull tindre cap problema amb cap veí. – va dir seriós.

Sent coherent, tenia tota la raó, però aquest tema m’inquietava moltíssim, així que vaig pitjar tots els timbres alhora sense pensar-m’ho dues vegades.

- Què fas? – cridà Xavi mirant mil vegades cap a les finestres, supose que esperant que algú li diguera alguna borinotada.

- Confia en mi, per favor, estic segura… - i de sobte la porta s’obrí. – Anem!

Així, vam pujar les estretes escales d’aquell pis. Al tercer replà hi havia llum, el que va fer que ni ens fixàrem en la resta de portes. En aplegar, una porta de fusta fosca estava mig oberta. Sé que cap de vosaltres hi entraria, però jo sempre ho faig tot al revés.

Vam tocar la porta, i a l’instant va aparéixer un ancià que caminava amb dificultat. Era un vell com els dels còmics, amb una expressió còmica però enfadada.

- Què voleu, joves? – va exclamar amb una veu horripilant. –
Mai ningú ha estat més de cinc minuts mirant aquest vell edifici. Supose que alguna cosa buscareu, no?

- Així és. Li importaria contar-nos què ha passat amb el comerç que hi havia al baix? – vaig dir, però com que no responia, vaig afegir. – Per favor.



- Molt bé, bonica. Veritat que no costa res ser agraït? – va riure mentre ens indicava on podíem asseure’ns. – Fa més de 15 anys que no hi ha res a eixe local. Només algunes colles de joves que venien a fer festes, però res interessant Mai es fixen en un local com aquest, per això m’ha sorprés el vostre interés.

- I vosté sap quins tipus de comerç hi havia abans de tot això?

- No era exactament un comerç, sinó una acadèmia de ball. Crec que ballaven sevillanes o alguna cosa semblant. Per què ho pregunteu? – digué encara més sorprés.

- Vam trobar… -vaig dir però Xavi va ser més ràpid que jo i em va interrompre.

- El que vol dir és que li agradaria aprendre a ballar. Vosté sap si hi ha una altra similar per la zona? – va dir mirant-me amb una expressió pitjor que la d’un assassí.

- Doncs aquesta mateixa es va traslladar a un altre centre més gran i modern… Crec que l’ama em donà la nova direcció per apuntar la meua néta… - digué mentre buscava dins d’un calaix.- Heu tingut sort, aquesta és la seua targeta. Ara estan al carrer Palau, al costat d’una peixateria.

- Moltíssimes gràcies! Aniré a apuntar-me! – i vam eixir mentre li agraíem l’atenció a aquell bell vellet.

Directament, sense descansar, vam dirigir-nos a la nova direcció, ja que el temps era molt just. Ja eren les cinc i mitja, només teníem una hora per investigar. En arribar, afortunadament sí que vam trobar una acadèmia de ball que s’anomenava “Lola”. Quina relació tenia tot allò amb els tacons? Suposava que eren unes sabates d’eixa qualitat per ballar a l’entaulat.

Aquest problema només es podia resoldre a la recepció, on hi havia una foto d’una xica jove ballant amb un guitarrista de la seua edat. Quina combinació més preciosa! La imatge era molt acollidora, donava la sensació què els coneixia de tota la vida.

La recepcionista no volia perdre el temps amb nosaltres perquè hi havia molta gent esperant al carrer per apuntar els seus fills a classes d’aquell art tan meravellós. Com que no teníem paciència per acceptar eixa resposta sense xistar, vam demanar parlar amb l’encarregat.

La nostra insistència va funcionar i un xic d’uns 30 anys aparegué. Pobre xic! El vam sometre a un tercer grau! Per fi teníem respostes per les nostres qüestions:

- Qui és l’amo de l’acadèmia? Com es va crear l’empresa? Quan es creà?

Vam fer preguntes de tot tipus, però perquè no semblara sospitós vam dir que era per un treball d’Empresarials.

Quan ja marxàvem, vaig tindre una idea fascinant: li vaig ensenyar els tacons al jove, preguntant-li si en els seus balls utilitzaven aquest model. De sobte, va empal·lidir i exclamà:


- Lola. – callat com un mort, va dirigir-se cap a un despatx. Minuts més tard va eixir amb altre home més major, i digué amb la veua tallada. – Mira la foto papà, no hi ha dubte.


- Sí, són els seus tacons. – exclamà seriós. – Compara’ls amb els de la foto de recepció.

Tots ens vam dirigir per fer la comparació. Pare i fill alhora van dir:

- És Lola. Tant de bo tornara… - i una llàgrima brillant li va caure per la galta.

Cap record mor mai si es fa esment amb tanta intensitat com ho va fer aquest home.

A mi l’única idea que em perseguia era: qui era ella?
Capítol 3 Qüestió de temps
Una vegada més, estava fora de lloc en aquest drama familiar. Pot ser passaren cinc segons, o dues hores, però vaig romandre en peu en posició pensativa. Semblava que les agulles de tots els rellotges del món es van aturar en eixe just moment. Per sort, la cara de preocupació de Xavi per si m’havia endinsat en un estat de shock, em va fer tornar a la realitat.

Quan vaig ser conscient de nou de la situació, pare i fill em miraven fixament, esperant alguna exclamació per la meua part, així que vaig dir:

- Per favor, només vull que acabe aquest malson. Digueu-me què passa, per favor… - la veu em tremolava i tenia els ulls espurnejats, però tot i així vaig continuar implorant una resposta.

- Mmm, és obvi, xiqueta… - digué el més major dels xics. - Però, en cas que vulgues saber més informació… - i quan s’estava posant interessant, va aparèixer un senyor de mitjana edat, vestit amb un vestit negre i un maletí a la mà.

Era un inspector de Sanitat, que aparegué per sorpresa a l’acadèmia per fer una petita revisió. Així que, el meu misteri i jo vam passar a un segon pla. En un tres i no res, el fill ens va fer fora, tot i que ens donà el seu telèfon personal perquè contactarem amb ells durant els pròxims dies.

Una vegada ja al carrer, amb la brisa tan fresa de València del mes d’abril, cavil·làvem molt millor. Per la nostra ment, passaven moltes idees macabres i estranyes a causa dels nervis,  la impaciència i les ganes que teníem de resoldre el misteri i descansar un poc. Aquest tema ens estava consumint per dins; jo al menys no tenia gana i no aconseguia concentrar-me en res. L’estat de nerviosisme anava augmentant a mesura que el jove no ens agafava el telèfon. Seria fals el número de telèfon? No voldria parlar més amb nosaltres? Mai no ho sabríem.

Finalment, 6 dies i 8 hores des que vam eixir d’allí, vam rebre la trucada de telèfon del jove. En ella, ens va citar el proper dissabte a les huit de la vesprada en el Cafè Cupido, prop d’un antic teatre convertit en museu. Es va disculpar per l’espera, però ens va prometre que pagaria la pena, ja que allí podríem parlar tranquil·lament, sense cap distracció ni interrupció.

Quines ganes! Aquest sofriment ja s’acabava! Per sort, la iaia Dolors no s’assabentà de res d’açò i teníem marge per actuar. Ja havíem aprés quin era l’horari i la línia del tren que baixava cap a la ciutat, així que ja no depeníem d’ella.

Crec que va ser la setmana més llarga de la meua vida, però per fi, el dia havia arribat. Com que quasi no vaig dormir, em vaig despertar prompte, tot i que era cap de setmana, per anar a pegar una volteta pels voltants del poble i així desestresar-me fent un poc d’exercici. En tornar a casa per dutxar-me, la iaia em digué que ella també vindria a València perquè era l’aniversari de la seua amiga de la infància i l’havia convidat a dinar. Així que, a migdia, vam agafar el tren intentant dissimular el que passava perquè ella no se n’adonara de cap fet estrany.

Al mercat de Colom ens vam acomiadar i vam dirigir-nos a la cafeteria del centre. En l’aplegar, pare i fill, anomenats en realitat Lluís i Lluïset, ja estaven en la nostra taula. Vam fer unes petites presentacions i seguidament vam començar a parlar de l’assumpte.


- Primer de tot, m’agradaria que m’explicareu d’on heu tret els tacons… - digué el pare en to seriós.

- Estaven dins d’un armari del despatx de mon pare. A mi també em va parèixer estrany, per això Xavi i jo vam decidir investigar un poc la història. Semblen de bona qualitat, no creu Senyor Lluís?

- I tant, Glòria. Però, perquè comprengues bé el present, hem de tindre clar el que va passar uns anys arrere...

Com ja saps, sóc el Director d’una de les acadèmies més prestigioses del país, però, com en moltes altres empreses, el mèrit no és solament meu. El meu pare, un andalús de bona família, va dedicar tota la seua vida a anar de poble en poble, de ciutat en ciutat mostrant un poc de la màgia i el ritme que portava en la seua sang. No sé si ho sabràs, però tots els balladors de flamenc necessiten una balladora… i afortunadament, Lulu, que així s’anomenava artísticament el meu pare, la va trobar. Tot i que ell era molt exigent, va trobar una xiqueta més jove que ell, amb una gran destrea a l’hora de ballar. I era cert que com a parella de ball s’entenien, però quan va passar el temps, Lulu es va enamorar locament d’ella. Lola, natural de València, era una jove amb els cabells negres com la nit, llargs i ondulats, sempre al vent. També tenia uns ulls grans i redons, que sense ser de cap color especial et travessàvem l’ànima. I per descomptat, el seu caràcter dolç però fort al mateixa temps va ser el detonant per al meu pare. Segons sé, van passar i les aspiracions de Lulu anaven augmentant. El públic els estimava i ells, estaven farts de la vida andarina que tenien. Així que, guiat per la cobdícia, ell proposà fer les proves per formar part del ballarins de càmera del rei. Aquestos, tenien treball fixe i cobraven un bon sou. Clar està, les places eren limitades i de difícil accés. Els dos es mataven a entrenar, a preparar noves coreografies i a innovar. Aquesta última part va acabar amb ells, com a ballarins i com a parella. Una vesprada, a la casa de la platja de Lola, estaven ballant un bolero a un entaulat, amb la mala sort que ella va esvarar amb un poc d’oli lubricant que hi havia al sòl. En caure, el seu genoll dret es va girar bruscament, fent que el tendó se li partira en dos. Era el fi. No hi ha cap malson comparable amb el sentiment d’impotència d’un ballarí quan es lesiona sabent que ja mai tornarà. I així va ser. Amb poc més de vint anys i una prometedora carrera professional per davant, la jove Lola va desaparéixer. Així, el meu pare va continuar amb el projecte de l’acadèmia per joves ballarins, sol. Anys després, Lulu canvià el seu nom a Lluís, i es casà amb ma mare, una dona de Gandia, que era aliena a tot el món del ball. És cert que mon pare mai no va poder perdonar-se la pressió que Lola aguantà pels seus desitjos cobdiciosos, i també és cert que es passà tota la seua vida buscant a eixa dona que tant l’enamorà. Per aquest motiu jo he heretat l’acadèmia i tinc present a la musa que per sempre guiarà el meu ball.”

No tindria paraules per definir els meus sentiments. Era molt estrany, però jo, la xiqueta més parladora de tot el poble, no podia pronunciar ni una sola paraula. Ja tot començava a tindre sentit, però, volia realment conéixer la veritat?

El pare va assenyalar el teatre de barri, d’estil auster i al mateix temps elegant, i va proposar:


- Per comprendre-ho tot millor, crec que seria bona idea visitar aquest museu. Anys abans, era un teatre molt prestigiós en el món del ball. Tot i així, actualment s’ha convertit en un museu de la cultura d’Andalusia.

- Bé, anem. - va contestar Xavi per mi.

Va ser un detall que ens invitàrem al Colacao. Així que, després de pagar, els quatre ens vam dirigir cap a la porta lateral del vell teatre, per on solen entrar els actors, i ballarins, en aquest cas.

Com que no era l’entrada principal, no vam apreciar la bellesa d’aquell lloc, però sí que ens vam fixar en l’estranya distribució dels passadissos que portaven als camerinos. Vam parar davant una porta de fusta de xop, clara obra d’un ebanista, amb l’inicial “L” feta d’or. Evidentment, era el camerino de la famosa Lola. Què hi trobaríem?


- Com pots imaginar, aquest és un lloc molt privat, on només venim si necessitem inspiració. - digué seriós, introduint una clau molt singular en el forrellat.

Vam entrar en complet silenci a una habitació molt ampla i lluminosa. Les parets eren altíssimes, d’un color gris molt acollidor. A la dreta, hi havia una paret amb espills i barres de dansa. A l’esquerra, hi havia una altra porta, que segons vaig pensar, devria ser el bany. Al costat d’aquesta, un tocador de somi prenia tot el protagonisme. Havien passat els anys, però encara quedava maquillatge damunt d’ell. L’armari estava obert i sobreeixien els volants de vestits de balladora. Quan em vaig apropar, vaig descobrir que no era exactament un armari, sinó un santuari de Lola. Tacons, vestits, perfums… i flors fresques.

Pensava que ja res em podria sosprendre, però el fill em va donar un àlbum de fotos i em proposà que m’asseguera a una cadira. En obrir-lo, vaig veure-la. Vaig tornar a vore els mateixos ulls de sempre, però ara amb una expressió més jove. Eixos ulls grans, brillants i de color cafè, que des de petita m’havien vigilat i cuidat.

Sense dubte, Lola era ella. Lola era la iaia Dolors.


- Però… - vaig aconseguir dir, emocionada. No podia parar de veure-la feliç sobre l’entaulat, vestida de balladora, amb una flor subjetant-li els cabells.

- Ja sé que no ho comprens, però temps al temps… Jo mai no l’he coneguda i vinc totes les setmanes a posar-li flors a la musa de mon pare… - el pare canvià la seua expressió de sobte.

- Com que el teu pare? Lulu és el teu pare? No entenc res. El puc conéixer? - massa preguntes en poc temps.

- Sí, no t’ho volia dir però jo sóc hereu de tot l’imperi que ell aconseguí gràcies a la teua àvia. Ho sent molt, però va defallir fa 2 anys, amb 78 anys i puc jurar-te que mai va parar de buscar a la seua Lola… - cada vegada s’emocionava més.

- Oh, quina llàstima, m’hauria agradat estar amb el “primer amor” de la iaia. En canvi, l’únic que us puc oferir és conèixer-la a ella… si voleu, és clar. - vaig dir més tranquil·la, després de resoldre el misteri que m’aturmentava des de feia mesos.

- Clar que sí, és el nostre somni!! - digué el xiquet, i el seu pare assentí.

Així, vam eixir d’allí i vaig telefonar la iaia per quedar amb ella al Mercat de Colom. Deu minuts després, la vam veure aparéixer pel cantó. Ella, es va estranyar en veure el pare i el fill amb nosaltres, perquè evidentment no els coneixia. Inesperadament, el pare la va saludar amb un pas de flamenc molt elaborat. Aquell pas, resultà ser característic de Lulu i la iaia, en veure’l, ho va comprendre tot ràpidament.

Els seus ulls s’ompliren de llàgrimes, però d’alegria. Tot seguit, vam anar a casa de Lluís per aclarir les coses. La iaia estava molt feliç, jo mai l’havia vista així. Va demanar perdó per desaparèixer sense acomiadar-se, però tots vam comprendre que no podia seguir en el món de l’espectacle sense formar-hi part.

Lluís i ella van congeniar moltíssim. Fins i tot, van quedar un altre dia per recordar moments viscuts al teatre, a la vella acadèmia i per contar-se tot el que havia passat en els últims 55 anys.

Ja tornàvem a casa en el tren, i vaig veure un canvi molt important en la seua actitud. Ara semblava estar tranquil·la i feliç amb ella mateixa. Com era d’esperar, eixa nit vam tindre una conversació molt intensa…


- Ja saps, Glòria. Mai abandones el que realment t’agrada per molt que tingues dificultats, perquè el que no faces ara que eres jove, no ho faràs mai. Deixa’t dur, carinyo… - i de seguida s’adormí.

Ja al meu llit, pensava en tot el que havia passat, i no podia estar més orgullosa de la investigació que Xavi i jo havíem fet. Sense dubte, anava a seguir els consells de la iaia i esforçar-me al màxim en el meu instrument, per molt que cada dia fóra més difícil.

Però… quedava una cosa pendent: de qui eren les dedicatòries de les soles? Vaig pensar en indagar en el tema abans d’adonar-me que és millor deixar passar moments tan bons de la joventut de Lola, perquè sempre hi ha records que se’ls emporta el vent...

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0715
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  71 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]