Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3bamarquinasantlluis
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Marina
Set dies i set nits.
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 7 dies.
Capítol 1: Desperto

La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

De sobte l’absència d’aire em despertà amb una gran inhalació, em vaig adonar que havia passat. Vaig estar al fil de l’espasa, vaig estar a punt de no sobreviure, vaig estar a punt de no sortir de la freda neu del Kanchenjunga, la tercera muntanya més alta del món. Al mirar al meu vell rellotge comprengué que vaig quedar adormit en un somni, del qual gairebé no surto, 3 dies fins que vaig tornar a tenir coneixement.

No sabia on eren els meus companys, no sabia si les inclemències del temps els havien matat o si encara seguien amb vida. En aquests moments t’adones que la vida no es com un vol, i de sobte et dóna un gir brusc.

Quan vaig decidir fer-me arqueòleg mai no pensaria que arribaria fins aquí, en teoria no havíem de pujar massa per arribar al jaciment del que tothom al món de l’arqueologia parlava, però com he dit abans, les coses no surten sempre com un vol i canvien quan menys t’ho esperes.

Després d'habituar-me al poc oxigen present i pensar en quines opcions tenia vaig posar-me dempeus, vaig obrir la motxilla que em van regalar els meus amics i vaig buscar el mapa, per culpa del fred que hi feia constantment vaig poder comprovar que el mapa estava mig congelat i si l’obria el trencaria però una cosa tenia clara, la civilitzacions acostumen a estar als peus de les muntanyes, o això és el que el meu cap em deia.

La travessia de descens no va ser fàcil, només vaig baixar 300 metres en dos dies dels 1200 metres que em quedaven. Per una vegada vaig apreciar que el meu nebot estigués tot el sant dia mirant la televisió, li agraden els programes de supervivència i vaig posar algunes tècniques en pràctica, vaig fer-me una cova a la neu per conservar calor una mica i protegir-me de l'àrid vent. Vaig haver d’escalfar la neu per desprès beure’m l’aigua.

A vegades em venen «fashbacks» de la meva infància, lluny d’ara. Records de quan era petit i no res importava. Quant desitjava poder tornar a aquells moments. Recordo que cada estiu quedava amb uns amics a un poble de la Costa Daurada i ens trobàvem cada dia a la mateixa hora per anar a la platja. Amb aquestes petites memòries podia desconnectar de tot i no tornar-me boig en aquell fred infern.

Un dia la llum del Sol em va despertar, el torb havia acabat. Aprofitant aquesta ocasió vaig fer temps rècord i vaig baixar 700 metres en un dia. No tenia més menjar, no tenia reserves i vaig anar deambulant pel bosc fins que vaig caure per segona vegada. La propera vegada que em despertés em trobaria fora de perill. Però això que us acabo de contar no es tota la meva història, perquè com us he dit, això és, simplement, el final....

Continuarà.... 
Capítol 2 La ciutat perduda.
Era el 15 de març del 1976, dia de la meva graduació. Havia estat estudiant els meus quatres últims anys per graduar-me en arqueologia. Alguns amics meus em van recomanar que no tries aquesta carrera, «No té sortida», «No hi trobaràs treball»; estaven equivocats. No em va costar molt trobar treball però l’inconvenient era el fet que havia de viatjar molt, cosa que jo detesto.

Vaig entrar a companyia arqueològica i als dos mesos em van assignar al meva pitjor malson, excavació i exploració d’un jaciment a l’Himalaia. Vaig marxar per sort amb l’Albert i en Sergi, ells, a diferència de mi no tenien por a volar i menys a les altures, això em va alleujar. No vaig tindre més opció que adormir-me a l’avió, estava en pànic al meu interior, la por que tenia per els accidents d’avions ara era real. Dominat per la por em desperto, miro a la esquerra i allà estava l’Albert, just a punt de despertar-me del meu malson: «No has dormit bé, oi? Acabem d’aterrar.» Encara mig adormit moc el cap d’un costat a un altre per dir que no; al mirar a l’altre costat veig l’aeroport de Katmandú.

Vam arribar aviat a l’hotel, la nostra estància allà seria curta, marxàvem el dia següent. Aprofitant que era d’hora l’Albert, en Sergi i jo vam decidir donar una volta per la ciutat. Vam anar a un temple budista a 1 hora de l’hotel, es trobava a una petita vall entre muntanyes. S’arribava per una carretera estreta i perillosa al vessant d’una muntanya que es trobava al costat. Podies fer la meitat del camí en cotxe però la resta ho havies de fer-ho a peu, els últims 200 metres el camí s’eixamplava i estava flanquejat per ametllers de la mateixa alçada i amb la mateixa forma, com si haguessin crescut dins d’un motlle.

Era un gran temple de color vermell i de dues grans plantes. Després d’entrar, dins del temple hi havia una gran sala amb un mirador que tenia unes vistes impressionants on meditaven els budistes. A les parets hi havien quadres mitològics i llegendes, però d’entre tots hi havia un quadre que em cridava la atenció: era com un tipus de ciutat antiga i molt desenvolupada, vaig quedar perplex. Al veure que contemplava aquella pintura un home s’acostà i amb un anglès no gaire bo i em preguntà:

-Saps que és això?

-No, però m’agradaria saber que és.

-És la ciutat dels nostres avantpassats, segons la llegenda, fa milers d’anys, la població del Nepal estava sota el domini d’un rei que tenia dos fills: Krishna i Hari; Krisna era el més gran dels dos i el més forçut però no era molt intel·ligent, i Hari, el seu germà petit, era un geni però era dèbil. Els dos eren estimats per igual i la gent del seu poble els tractava com a herois. Un dia com qualsevol, altre el rei va ser assassinat i un nou rei havia de ser coronat, i en comptes de ser coronat el germà gran, es va fer una votació perquè la gent no estava d’acord i hi havien debats sobre quin deuria ser el nou rei. Krishna ambiciós, va voler ocupar el tron i va convèncer a la gent de mentides sobre el seu germà, cosa que va fer que no obtingués la majoria en les eleccions. Krishna va ser coronat rei i va decidir atacar a una tribu amb la qual havien estat sempre en guerra. En resposta, la gent que seguia en Hari van fer revoltes i manifestacions en contra del nou rei, aquests ràpidament van ser perseguits i es van emmurallar a una nova ciutat independent plena de erudits i tenien a Hari com a rei. La ciutat estava molt ben emmurallada i resistia els atacs del regnat de Krishna i es diu que la ciutat posseïa infinitat de béns i tresors. Krishna, en còlera, va tenir la idea de provocar un despreniment massiu de roques a la muntanya la qual es situava la ciutat, mai es va saver res més d’ella i dels seus habitants.

-I això és possible que hagi passat?

-No es impossible.

Em vaig quedar pensant amb aquelles tres fredes últimes paraules que vaig intercanviar amb aquell home tota la nit i vaig estar donant-li voltes, no vaig poder aconseguir adormir-me. Al dia següent vaig mirar el rellotge per veure quina hora era. Eren les 8:44 hora local. Vaig encendre la televisió i vaig posar la CNN i la presentadora va dir en anglès: «Es creu que s’han trobat evidències sobre una llegenda popular, una civilització molt desenvolupada soterrada al Nepal.»

Continuarà.....
Capítol 3 Final
Al sentir això a la ràdio vaig córrer a recepció a demanar l’internet de l’hotel i vaig endinsar-me a les xarxes per llegir una mica més a sobre d’aquesta noticia, no vaig trobar massa a les xarxes i vaig anar a veure al Sergi i a l’Albert per veure que pensaven ells. Vaig picar a l’habitació del Sergi però ningú va obrir-me, a continuació vaig anar a la habitació de l’Albert, em va obrir la porta i em vaig trobar als dos a la habitació mirant les noticies. Cada vegada semblava més real, cada vegada semblava que aquella llegenda del temple es feia realitat. 

Vam estar pensant en això una bona estona mentre que fèiem la maleta per pujar al conegut jaciment al qual vam ser assignats. Ens vam reunir amb un natiu que ens portaria al nostre destí. El guia ens va dir que a lloc com aquest s’havia d’anar a peu, si anéssim en helicòpter, el vent se’ns emportaria com si fóssim una fulla de paper, va dir. 

Mentre pujàvem no vam poder de pensar en aquella llegenda que es feia cada vegada més real. Després d’un dia, vam arribar a un gran campament al costat d’un forat a la pedra on hi havia una espècie d’ascensor. Ens van rebre a la tenda de campanya més gran i ens van fer un resum del que havien estant fent les últimes setmanes. Va ser un dia llarg i dur perquè vam haver d’adaptar-nos i llegir molts informes, això sense comptar els últims metres de l’ascens al campament. 

L’endemà va fer un vent terrible a l’exterior i totes les activitats van ser cancel·lades. Les següents setmanes vam poder treballar amb tranquil·litat i vam ser destacats per el nostre treball. Un dia com qualsevol altre, al migdia, el cap del campament ens va cridar per que veiéssim unes coses. Vam veure uns gerros i uns estris mai vistos abans. Ens vam quedar un parell de minuts observant aquelles peces fins que el cap va dir:

-Sabeu què és això?

-No -vaig respondre sincerament.

-Senyors, això que tenim avui davant de nosaltres son les proves d’un dels grans misteris de l’arqueologia. Aquest misteri de l’arqueologia ha estat investigat des de fa molt de temps i nosaltres ho estem destapant poc a poc, hem trobat això avui i creiem haver trobat un mapa amb la seva localització -deia mentre treia un pergamí- però no hem aconseguit trobat la seva localització exacte encara. El misteri tracta d’una civilització molt avançada que va viure en aquesta zona fa molt de temps, és part d’una antiga llegenda local. 

Quan va acabar de parlar tots tres ens vam mirar sorpresos pel que acabàvem de veure. A continuació ens va dir que pels nostres bons resultats i experiència aniríem amb un grup. El cap va assignar a l’Albert la feina de delimitar l’àrea de la ciutat de la llegenda amb uns cartògrafs locals. Van trigar una setmana per endevinar l’àrea on podria estar aquesta ciutat i tant aviat com ho van assenyalar un grup d’unes 25 persones vam aixecar el campament i ens vam posar a caminar cap al nou jaciment, vam decidir portar explosius perquè van pensar que no estaria al cel descobert i potser en necessitaríem per arribar allà.

Per sort l’àrea on es podia trobar no era molt gran i cinc dies després d’haver format el nou campament vam trobar indicis d’objectes creats per l’home, eren objectes nous que mai s’havien vist abans. 

Vam llavors picar i explotar la roca amb compte de no trencar res. No vam trobar una gran porta fins que van fer un forat de 57 metres d’alçada. Allà abaix hi havia una gran sala amb la porta de pedra amb dibuixos i columnes als costats. Al obrir la porta mai hauríem imaginat el que hi hauria allà, era un enorme cova d’uns 700 metres d’alçada amb una extensió enorme amb edificacions, algunes estaven ben conservades i d’altres estaven completament destruïdes pel despreniment de roques que va cobrir aquesta ciutat. Al fons a l’esquerra hi havia una cascada d’un aigua blava que il·luminava. Aquesta aigua estava a tot arreu i era l’enlluernat de tota la ciutat, per aconseguir això hi havia una gran xarxa de molins i canals molt avançats per la època que feien arribar aquesta aigua màgica a tot arreu. Al mig de la ciutat hi havia una gran torre amb una cara, allà vam pensar que es podria trobar les restes importants de veritat. 

Aquesta civilització també comptava amb sistemes mecanitzats amb engranatges moguts amb la força de l’aigua i altres elements d’èpoques posteriors. Des de l'entrada es podia veure que hi havia viscut molta gent per l'època, aproximadament unes 300.000 persones. Després d'haver estat contemplant la ciutat vam baixar les escales que portaven al centre d'aquesta.

Els carrers eren àmplies i amb arbres als costats. Les cases estaven plenes de gravats i pintures bastant bé conservades a l’interior i mentre que caminaven cap a la torre, el lloc més prestigiós d’aquesta mil·lenària ciutat alguns agafaven objectes i trossos de parets i columnes de cases destruïdes. Vam trigar uns 45 minuts en arribar a la torre. Era gegantina, un es sentia com una formiga davant la torre, s'elevava uns 500 metres, era de pedra i era circular, aquesta torre demostrava el poder que van arribar a tindre. Vaig fer foto de tot el que vaig poder amb la càmera que em van regalar els meus amics pel meu aniversari. Vam entrar a la torre per la porta de 4 metres d'alçada i ens vam trobar amb una gran sala circular plena de dibuixos a les parets amb un passadís de columnes que acompanyaven les parets. Al mig hi havia una cabina amb una palanca a l'interior. En mirar cap amunt vaig comprendre que l'edifici constava de dues plantes, l'entrada i a faltar de tot una altre planta. Vam prendre apunts i vam treure fotos dels dibuixos i gravats a la pedra de les parets per després analitzar-les al campament.

Vaig caminar lentament cap a la cabina, la qual semblava una espècie d'ascensor, mirant al meu voltant i veient la magnitud de l'edifici i la complexitat dels gravats. Vaig llavors entendre que tenien un do per a l'art. Vaig quedar sorprès i va ser com si m'hagués hipnotitzat, segons l'Albert vaig estar així dos minuts fins que em van despertar amb un cop a l'espatlla i em van invitar a entrar a l'ascensor. Una vegada a dins, una noia va accionar la palanca i a continuació va haver-hi un soroll com d'engranatges i cadenes de metall i va començar a pujar lentament.

Salt hi havia una gran sala hi havia una catifa vermella amb estampat daurat que portava fins a un tron que es trobava al fons amb un pedestal a la seva dreta amb una figura humana desproporcionada com si la d'Indiana Jones es tractés. Als costats hi havia una espècie de balcó que donava a l'exterior. De nou hi havien gravats i pintures a les parets darrere el tron. Des de la distància vaig poder distingir el nom de Hari, tal i com deia la llegenda.  

En veure la figura en Sergi s’abalançà sobre la figura, l’agafà amb les seves mans i l’elevà. Tant aviat com la va aixecar del pedestal aquest es va caure i vam sentir un esfondrament d'una pedra gegant que a l’impactar amb el terra va fer tremolar tota la cova. Vam ajupir-nos quasi a l'instant i alguns vam cridar, després un altre pedra va caure i el terra va tremolar per segon cop, aquesta vegada més fort encara, així doncs vaig treure-li la figura al Sergi i la vaig posar al tron per veure si això aturava l'esfondrament, però no, va continuar i tots vam córrer a l'ascensor. L'ascensor per sort queia més ràpid del que pujava per l'efecte de la gravetat i vam poder sortir d'aquell lloc el més ràpid possible. Vam córrer cap a la sortida tant ràpid com vam poder, cada vegada queien pedres més grans i una d'elles va caure sobre la gran torre la qual es va destruir amb molta facilitat. Vaig pensar per un moment que no sortiríem d’allà amb vida.

Vam arribar a les escales encara que estàvem esgotats la por a morir ens va fer  continuar. Alguns havien deixat les seves motxilles pel camí per córrer més ràpid però va ser inútil perquè quan l'Albert, el Sergi i jo vam arribar adalt, una pedra  va bloquejar per completar la sortida i vam assumir que això seria la seva tomba.

El Sergi va començar a plorar i a auto lesionar-se perquè aquelles persones havien mort per la seva culpa. Vaig sacsejar-li perquè res mogués perquè semblava que la muntanya sencera anava a col·lapsar. A fora hi havia un temps terrible i el vent i la dolenta visibilitat va fer que ens separéssim. 

La resta de la història ja ho sabeu, però encara  no us he dit que va passar després que tornés a la civilització. Quan vaig despertar-me em vaig trobar al temple on que vaig visitar un temps enrere on em van cuidar fins que vaig estar bé. Em van comunicar que van trobar als meus amics però no van córrer la mateixa sort i van morir congelats. També em van parlar de les restes de la ciutat soterrada i em van dir que com vaig aconseguir això, els vaig explicar la meva aventura i vaig preguntar-lis que perquè volien els ciutadans d'aquella ciutat destruir-la una altre vegada. Llavors van dir que a la llegenda deia que malgrat que la ciutat de Hari va ser soterrada la seva població es va mantenir quasi intacte perquè es van refugiar a una galeria soterrània i després van sortir i van continuar amb la seva vida. Encara que estaven soterrats i serien molt difícils de trobar, Hari va fer un sistema d'autodestrucció per si el seu germà entrava a la ciutat per fer-la seva, cosa que mai va passar.

Vaig anar-me’n una vegada em vaig recuperar i vaig tornar a la meva ciutat amb els cossos de l'Albert i el del Sergi. Setmanes més tard vaig tornar a la oficina i em vaig sorprendre al retrobar-me amb la gent del campament de l’Himàlaia al qual vaig estar assignat. Em van dir que just quan la muntanya va col·lapsar, van trucar al campament però ningú va respondre, llavors van trucar als serveis d'emergència locals per trobar-nos.

Setmanes després vaig escriure un llibre amb les fotos que vaig treure d’aquell lloc i es va publicar de seguida. En quant a les mostres i les restes que vaig poder rescatar, vaig analitzar-les al laboratori de l'oficina. I aquesta és la meva història a l’Himàlaia.


FI

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]