Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
paula20112000
IES Lluís Domènech i Montaner. Reus
Inici: Marina
Una setmana sense memòria
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 El professor Praseodimi
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l'inici, que en aquest cas és el final.

El maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Però jo si sabia on era, encara que no podia dir-ho, el risc era massa gran.

Una tarda d'estiu, al mes d'agost, tornant del parc, que era a prop de la plaça Mercadal, ja que era l'hora del berenar, i la gana començava a despertar; vaig topar-me amb el professor Praseodimi, era el típic professor de física que es podria dir que podia ser un dia el millor amic de la classe i comportar-se com si fos un més de la colla, i l'endemà es comportava de manera que la classe passava com si fossin setmanes, llargues i tedioses; aquella tarda, però, va convidar-me a casa seva a berenar, em vaig sentir molt afortunat, ell cada dia, a l'hora d'esmorzar portava un coc Casolà que feia goig veure'l, per tant sabia que tindria un bon berenar.

Quan vam arribar a sa casa, i vàrem començar a berenar, el desitjat coc que volia amb unes unces de xocolata, mantenint la conversa, vam estar debatin com d'interessat hauria de ser poder conèixer a persones famoses d'altres èpoques, com per exemple conèixer al científic Santiago Ramón y Cajal, descobridor del sistema nerviós, i a més a més era espanyol, per tant nosaltres el podríem entendre i conversar amb ell com qui va al bar del Joan a fer una canya. També vàrem pensar que seria la inspiració de pintors i artistes com Picaso, Velazquez o Goia; es podria dir que el professor i jo érem persones a les quals li agradava tenir una conversació de coses interessant i no transcendentals, com ja havia sigut aquesta mateixa, per això ell i jo ens portem tan bé.

Al cap d'unes hores, ja era fosc i potser hauria de ser ja a casa, no vaig dubtar que la mare em renyaria per arribar tard a casa sense avisar-los, per això vaig haver d'interrompre aquell debat, disculpant-me al professor, que sinó demà segurament no em deixarien sortir, ell, una mica trist, va canviar la cara en un tres i no res, va ser com si s'encengués una bombeta dins el seu cap, i va dir-me: Doncs res, ho comprenc perfectament Pau, però abans de marxar he de mostrar.te una cosa que guardo al soterrani. Allò em va intrigar i com ja era tard no venia de deu minutets més, per tant vaig acceptar la seva proposta. Una vegada érem a baix, com si fos una escena d'una pel·lícula, hi havia al mig de la sala un aparell enorme cobert amb un llençol. Estava molt sorprès, la intriga era màxima, que podria ser allò que amagava el professor sota el llençol?

Llavors, sense que em donés temps ni tan sols a pensar, el professor Praseodimi va dir molt eufòricament tirant del llençol: Contempla, la màquina del temps! Però molt important no en pots dir res a ningú, a ningú! En el cas contrari el govern acabaria sabent de la meva obra i en faria profit, és molt important que això no en surti d'aquí.

Jo vaig dir-li apassionadament que comptés amb mi, que jo no el fallaria, però no em vaig poder resistir a preguntar-li si en podia fer ús, d'aquesta manera podria conèixer a tots aquells personatges cèlebres que havíem nomenat a l'hora de berenar, allò no podia ser més emocionant; la sola idea de tornar a casa no entrava al meu cap, no podia marxar d'allà, havia de ser un viatger del temps.

Abans de fer cap viatge, havíem de pensar el destí, la data, i a qui coneixeríem.

Vam estudiar totes les possibilitats i ens van donar les 9 de la nit, quan vaig caure que millor hauria d'avisar a la mare que arribaria tard i que era a casa del professor Praseodimi, d'aquesta manera potser no s'esglaiava tant, per tant vaig procedir a pujar les escales ràpidament les escales fins al segon pis i agafar el telèfon de la casa, parlant amb l'operadora vaig dir angoixat: ràpid pàssim amb la senyora MªLliusa Ferrer, de seguida va contestar ma mare enfadada dient-me que a on era i què feia encara fora de casa en aquelles hores (típica pregunta que fan les mares quan arribes tard), llavors, jo molt relaxadament per evitar que s'enfadés i aconseguir que em deixés sortir l'endemà, vaig dir-li que no es preocupés, que era a casa del professor Praseodimi, que m'havia convidat a sopar i com ens ho estàvem passant tan bé, no havia caigut de l'hora que era. Una vegada ja l'havia calmat, ella em va dir que ja no es preocupava, però que la pròxima vegada com no avisés no tornaria a sortir fins al pròxim estiu.

Ara que ja tenia la situació controlada, i ja tenia tot el temps necessari per viatjar pel temps, estava impacient per començar l'experiment.

Quan vaig tornar al soterrani el professor ja havia reparat la màquina, era llesta per ser utilitzada; disposava de lloc per a quatre persones, com si fos l'interior d'un cotxe.

Ja teníem preparat la data, el lloc i la persona que coneixerem, serà Santiago Ramón y Cajal, premi Nobel de medicina, de Madrid, any 1906.

M'intrigava saber com seria l'època, l'àmbit social del descobridor, i com va ser que va descobrir una cosa tan important com el sistema nerviós!

Praseodimi va cridar eufòricament: Som-hi, any 1906, descobriment del sistema nerviós, en marxa! La màquina del temps va començar a tremolar, i en un no res allò va tenir una semblança a una muntanya russa, era com el vagó de les atraccions travessant un túnel interestadial, en mig de raigs encara que no ens afectaven. Perfí vam aterrar en mig de la plaça de la Porta del Sol en l'any 1906 a Madrid.
Capítol 2 “SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL”
Una vegada érem allà, era com si fóssim invisibles, podíem veure la plaça de la Puerta del Sol plena de gom a gom, fent una mena de mercat com el que tenim a les fires de mostres en el nostre temps, fent intercanvis de menjar, joyeria i roba.

En canvi ells no ens podrien veure, ni a nosaltres ni a la màquina, que la vam guardar-la en mode de butxaca, aquesta es reduïa fins a convertir-se en un clauer, d'aquesta forma la podríem tenir sempre a mà per si ens posàvem en un embolic i haguéssim de sortir a corre-cuita.

Fent un petit raonament sobre la situació, vam caure tots dos en què era obvi que fóssim invisibles, no vestíem adequadament a l'època; havíem de canviar de "look".

Vam trobar un parell de pantalons i unes samarretes al mercat que vam poder agafar sense cap problema; a l'hora de posar-nos-la, la nostra roba del futur va desaparèixer com si mai hagués estat, i ens vam poder integrar en la societat de castellana sense cap problema.

En una de les tavernes properes hi havia un grup d'homes una mica beguts que reien i celebraven l'entrega del premi Novel de Santiago Ramón y Cajal, no podíem ser més afortunats. Érem al lloc indicat.

Ara ja sabíem on érem però no sabíem que havíem de fer, doncs colar-se en el grup d'homes potser era massa descarat, però pensàrem, quantes vegades hem viatjat en el temps i poder conèixer a grans científics del nostre país? Doncs som-hi, de totes formes allò podria ser tant sols un somni del qual semblava impossible despertar.

Doncs com si res vàrem demanar un parell de cerveses i unir-nos a la celebració, en menys de mitja hora érem com un més de la colla.

I entre tota la multitud sortí Ramón y Cajal, donant les gràcies a tota la seva colla i sentint-se afortunat i orgullós del seu premi.

Praseodimi i jo ens vàrem mirar com aquells que tens la mateixa idea alhora, i sense tant sols dir-nos-ho vam anar directament a asseure amb ell.

Volíem conèixer quina va ser la seva inspiració, la dedicació que li va fer al descobriment, i algun que altra anècdota de jove sorprenent que ens fes riure.

Així com si ens coneguéssim de tota la vida ens va agafar de les espatlles i ens va dir que si teníem cap lloc per passar la nit, nosaltres entenent que ens estava oferint anar a sa casa a dormir, vam contestar fermament que no, que probablement anirien a qualsevol hostal i allà seria on passarien la nit. Al instant ens va dir que allò era una barbaritat, tant sols de pensar que haurien de gastar el seu or per un llit, se li ennuvolava el cap; i ens va convidar a dormir a la seva casa, que ell estava molt sol per la nit i seria bo que un parell d'amics el fessin companyia. I així vam procedir nosaltres.

Tot just arribar a la seva casa, prop de la plaça, notàrem que la decoració era interessant i alhora una mica estranya, òbviament estàvem parlant amb un gran biòleg, doncs era normal tots els dibuixos del cos humà amb diferents ramificacions dibuixades en aquest, ja que era el que va descobrir, el sistema nerviós, i era el que representaven aquelles relles que acabaven en punta fent-se cada cop més estretes. El que ens va semblar estrany va ser que a més a més dels caòtics apunts de la seva investigació, també vam trobar una mena del que serien les peses del nostre temps.

No vam dubtar en preguntar-li com era que ell tenia aquelles peses en mig de tot l'enrenou de paperams del seu descobriment, per desgràcia no vam poder tenir l'oportunitat aquella mateixa tarda, ja que el cansament en el biòleg era indescriptible i el primer que va fer després de sopar va ser clapar l'orella fins al matí de l'endemà, així que vam haver d'esperar fins llavors per poder resoldre el nostre dubte i saber més sobre les curiositats que teníem en ment.

L'endemà, ja passades les 10 del matí, tots érem en peu i ens vam disposar a esmorzar, com que la casa era de Santiago, ell va decidir que esmorzar, d'aquesta forma vam acabar menjant torrades amb mantega i melmelada, les coses no han canviat tant doncs, ja que era el que jo acostumava a esmorzar cada matí.

Ara era l'hora, semblavem dos policies interrogant a un sospitós per tota la seva vida.

Primer de tot el vam preguntar pel seu descobriment, la seva inspiració, etc.

ell ens va dir que feia anys que li dinava tombs al cap, que ja que nosaltres sentíem dolor quan algú ens pessigava, o plaer quan algú ens acaricia, era obvi que havia d'haver-hi una cosa que transmetes aquella sensació al cervell, i havien de ser els nervis, doncs al cap d'uns anys va poder fer el model del sistema nerviós. Era una brillant teoria, i nosaltres que som del futur encara hi donàvem més fe de que la seva teoria era vertadera.

Quan ja rondava l'hora de dinar, ens va ensenyar el seu laboratori, amb les seves teories i la seva investigació, no hi havien paraules per descriure la sensació de viure dins de l'història que el professor de biologia ens havia explicat feia tant sols un mesos enrere.

Llavors, com la celebració no acabava allà on la deixà l'altre dia, vam baixar a dinar amb els amics, i a fer una visita turística per la ciutat, si que havíem estat a Madrid, però no en aquella època, seria curiós saber come eren les coses abans de que ells les coneguessin.

Una cosa que si que no va canviar gens era que després de dinar tothom va pujar a casa seva a fer la mig diada, típic, això mai podrà canviar.

Quan el rellotge ja va donar les sis de la tarde, tots en vam aixecar, i llavors era el moment de preguntar sobre les peses que rondaven pel seu pis.

La majoria de nosaltres tenim una imatge del Premi Nobel Santiago Ramón i Cajal com algú ja gran, calb i bastant escanyolit.

Doncs aquesta imatge que tenim de Ramón i Cajal a la maduresa no té a veure res amb la de quan era jove, ja que als 18 anys era un autèntic obsessionat pel "Culturisme".

Ell ens va dir que tot allò va començar un dia de classe amb el seu amic Joan, fent un pols, ell va perdre, allò li va fer tant de mal a l'orgull, que va decidir acudir a entrenar-se a un gimnàs, va arribar a l'acord d'ensenyar classes d'anatomia al propietari del gimnàs a canvi d'entrenament físic.

Ell mateix s considera que es un culturista i alhora un apassionat de l'anatomia humana.

Aquell anècdota va ser tant xocant i alhora interessant que ja no podíem anar-nos amb l'intriga de conèixer més sobre el descobridor.

Ara que ja ho sabíem quasi bé tot sobre ell, era l'hora de marxar, però no a casa, sinó a veure a un altre descobridor, premi Novel, o artista.

Una vegada ens vam acomiadar de Santiago, i posar la màquina del temps en estat, forma i tamany normal, vam decidir viatjar al 1959 a Madrid a veure a Severo Ochoa de Albornoz.
Capítol 3 SEVERO OCHOA DE ALBORNOZ
Vàrem arribar a Madrid l'any 1959, aquesta vegada havíem sigut més intel·ligents, l'arribada d'una màquina del temps al mig de la ciutat podria causar una sorpresa innecessària dins de la població madrilenya, per tant érem a un carreró sense sortida, discret i fosc, on ningú ens pogués veure, de totes maneres érem a prop del centre, no ens seria difícil ubicar-nos, ja que el professor ja havia viscut aquell any de jove, era com si només haguéssim viatjat 20 anys enrere; per sort el professor en aquella època era a Reus i no a Madrid, en el cas contrari es podria crear un forat espaciotemporal que afectaria a tot el món, o això diuen les teories del professor, semblava tret d'una pel·lícula, encara que com la màquina del temps era inexistent, ningú l'havia comprovat.

En arribar a l'eixample, vàrem notar que en els alts de l'edifici era publicat amb grans pancartes la conferència que donaria Severo Ochoa sobre la biosíntesi dels àcids nucleics, raó per la qual l'havien atorgat el premi Nobel.

Entusiasmats i sorpresos per la nostra sort de trobar tan fàcilment al descobridor, no vam trigar ni dos segons en compra-nos les entrades al simposi.

Una vegada allà ens vam asseure en primera fila, on podíem tenir al científic de ben a prop i la sort d'asseure'ns amb la seva muller, Carmen García Cobián, va ser tot un honor.

La presentació del seu treball va ser fabulosa, encara que, per gaudir-la més hauria d'haver-me estudiat el temari, o tan sols mirar-me que anava, era un tema tan extens que la meva capacitat de comprensió no va poder assolir tots els conceptes.

Era molt interessant, però jo el que buscava era saber sobre la seva vida privada o el desenvolupament del seu èxit en la branca de la ciència, com havíem pogut fer amb Ramón y Cajal.

Al acabar el simposi, vam ser atrevits i ens vam dirigir a la seva dona, i voler-la convidar a algun cafè, d'aquesta manera poder conèixer més sobre el científic.

-Senyora Carmen, ens ha encantat el treball del seu marit, però som més curiosos, i no ens podem quedar tan sols amb el seu treball, també ens agradaria saber els seus errors, les seves dificultats i la vida que ha tingut fora de la feina; li faria res acompanyar-nos a la cafeteria d'aquí al costat i explicar-nos el que pugui?-ella, sorpresa pel nostre interès, va acceptar fermament -És clar que els acompanyo-digué ella, i així vàrem procedir.

Una vegada ja vam demanar els nostres cafès amb llet, va començar l'interrogatori, ho volíem saber tot.

Ella primer de tot ens explicà la seva joventut com a científic.

Ens va dir que Negrín va proposar a Ochoa i un altre estudiant, José Valdecasas, treballar en un mètode per aïllar la creatinina present en l'orina. Els dos estudiants van aconseguir el seu objectiu i també van desenvolupar un mètode per mesurar petites quantitats de creatinina muscular. Ochoa va passar l'estiu de 1927 a Glasgow, treballant amb el doctor Noel Paton en el metabolisme de la creatinina i millorant el seu nivell d'anglès. Durant aquest període va millorar el citat mètode i en tornar a Espanya escriure al costat de Valdecasas un article científic descrivint el seu treball al Journal of Biological Chemistry, que va ser ràpidament acceptat, iniciant d'aquesta manera la seva carrera en recerca en bioquímica.

Ell va acabar la seva llicenciatura en medicina a l'estiu de 1928, i va decidir seguir dedicant-se a la investigació. Gràcies a la seva publicació sobre la creatinina, el 1929 va aconseguir una invitació per unir-se al laboratori d'Otto Meyerhof a l'institut de biologia Kaiser Wilhelm (avui Institut Max Planck) a Berlín. En aquella època l'institut era una important branca de la bioquímica, de manera que Ochoa va tenir l'oportunitat de conèixer i treballar amb científics com Otto Heinrich Warburg, Carl Neuberg, Einar Lundsgaard, i Fritz Lipmann, a més del mateix Meyerhof, que havia rebut el premi Nobel de Medicina el 1922. Per tant, va estar vivint durant bastant de temps fora d'Espanya, com a Alemanya, on segons ell, encara que fos interessant la seva investigació, la gent no acostumava a socialitzar-se, i no trobar a cap amic el feia sentir-se com si estigués ell sol amb la ciència.

El 1930, Ochoa torna a Madrid a acabar la seva tesi doctoral, que defensa aquest mateix any. El 1931 es va casar, amb la senyora Carmen, ella ens explicà que era una relació apassionada, i com si fossin els millors amics que poguessin trobar tots dos, estava clar que tant ella com ell estaven enamorats fins a la medul·la de l'altre, la senyora ens va deixar clar que al seu suport durant la recerca i l'elaboració del treball va ser clau pel seu compliment. Durant el simposi ho vàrem notar, ell no parà de mirar a la seva muller per saber quina era la seva opinió i tenir la seva aprovació.

El 1937 Carmen i Sever Ochoa arriben a Plymouth, Anglaterra. Sever va a treballar al laboratori de Biologia Marina d'aquesta localitat, ja que ha aconseguit una beca de 6 mesos.

No obstant això Carmen està una mica deprimida a causa de la preocupació per la sort de la seva família a Espanya, en plena Guerra Civil. Es troba a més una mica aïllada i sola a la pensió en què viuen, ja que no coneix ni l'idioma.

Donant-se compte d'això, Sever intenta convèncer-la perquè l'ajudi en el seu treball experimental, encara que ella no té formació en ciències de cap tipus. Tot i això, Carmen resultaria molt hàbil en el laboratori i va ser de gran ajuda al seu marit.

Segons Carmen les seves paraules exactes van ser: "Em va ajudar de meravella doncs, encara que no tenia una preparació pròpia en Biologia experimental, aprenia amb gran facilitat i rapidesa. Es tractava d'uns estudis de transfosforilació en extractes de músculs d'invertebrats. Entre d'altres utilitzàvem llagostes (llamàntols) que ens proporcionaven suport a l'una de material de treball, ja que fèiem servir per als nostres experiments el múscul de la cua i ens menjàvem, cuita amb maionesa, l'exquisida carn de les seves grans pinces. Al cap de pocs mesos vam arribar a odiar de tal manera el crustaci que no vam tornar a provar llagosta sinó molts anys després".

Doncs amb aquestes paraules el seu patiment desapareixia i es tornava tot en alegria.

Carmen va acompanyar a Severo en el seu llarg pelegrinatge per tot el món. L'emoció de descobrir els va portar a Alemanya, Anglaterra i els EUA ... Sempre junts.

Diuen que "darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona" ... Carmen i Sever van formar un gran equip ... El millor de la ciència espanyola.

El setembre de 1936 van viatjar a Alemanya, després al Regne Unit i finalment, el 1940 va passar a establir-se en els Estats Units. En 1941 aconsegueix treball a la Universitat de Washington (seu Sant Lluís) i el 1945 a la Universitat de Nova York. Ochoa es va dedicar a realitzar investigacions sobre farmacologia i bioquímica que li van valer la medalla Bewberg en 1951.

El 1956, el nord-americà Arthur Kornberg, deixeble d'Ochoa i un gran amic seu, va demostrar que l'ADN se sintetitza igualment mitjançant la seva polimerasa. Tots dos van compartir el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina en 1959 per les seves respectives troballes.

I llavors ja arribem a la data actual, passant per tota la seva vida acadèmica i el seu treball, doncs en aquest cas la inspiració venia de la seva experiència en laboratoris arreu del món.

Esgotada, Carmen ens va dir que ja s'havia fet fosc i que era tard, doncs ella ja marxaria a casa, nosaltres el mínim que podiem fer era acompanyar-la (amb sort tindríem el plaer de conèixer a Ochoa com havíem fet amb Ramon y Cajal).

Doncs així va ser, el vam conèixer, però tan sols vam poder-li donar la mà, com la senyora havia dit, era tard, i per nosaltres, hora de tornar a casa, al nostre any!

Vam tornar a carreró on havíem aparegut la primera vegada amb la màquina del temps, i marcant la data, 28 d'agost, diumenge, de l'any 1980; el botó del dia es va trencar! Quin horror, ara no podríem tornar al dia que vam partir, hauria sigut com si haguéssim desaparegut una setmana, que li diria a la mare? De totes maneres hauríem de tornar, no ens podíem quedar l'any 1959, doncs vam assumir les conseqüències, i tornar al soterrani del professor. Tornem a casa!

Ja hi érem, no se'm va ocórrer res més que tornar a casa com si res, que havia de fer?

En arribar, la mare em va abraçar molt fortament, mentre plorava-on has estat Pau? Per què tant de temps sense dir-nos res?- estava en un compromís, no podia dir res sobre la màquina del temps ni de les meves experiències inexplicables, l'única resposta que em va venir al cap va ser que no em recordava de res- m'enrrecordo que era a casa del professor Praseodimi sopant i seguit d'això ens vam anar a dormir, i al matí, molt aviat vaig emprendre camí cap a casa, i xocant-me amb un fanal que no es veia bé, ja que seguia fosc, vaig caure rodó a terra i he aparegut al parc del costat de casa, estirat a terra, que ha passat mare?- vaig dir jo molt improvisadament-

L'endemà, quan em vaig reunir amb els meus amics, en especial la Marina, van preguntar-me el mateix que la mare i de la mateixa forma, no en podia res, doncs la meva resposta va ser que havia sigut com viatjar en el temps, des de diumenge passat fins aquell dia, fent-li l'ullet a la Marina, per deixar entredit el que havia succeït, sense dir-ho alhora.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]