Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
algonormal
IES Manuel de Pedrolo. Tàrrega
Inici: Camps de maduixes
Sense tu
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 1.
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

—Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

—Senyor Evans? Sóc el doctor Wales. Disculpi’m per trucar a aquestes hores però és urgent.

—Doctor Wales? Què ha passat? Hi ha alguna novetat?

—Crec que és convenient que vostè i la seva dona vinguin ràpidament a l'hospital.

A l'hospital

—Honestament, dubtem que la vostra filla passi del dia d'avui. Ja està en una fase massa avançada del càncer i porta sofrint massa setmanes, ja. Creiem que el millor seria que marxés a casa i s'envoltés durant tot el dia de familiars i amics. Ho sento molt, de veritat que ho sento.

En aquell precís moment, una llàgrima gran i rodona va amenaçar de sortir dels ulls del senyor Evans; darrere d'aquella en van sortir moltes més. A la senyora Evans li van fallar els genolls i va caure a terra. El soroll dels ossos contra el marbre de les rajoles va ressonar per tot l'hospital. Era un soroll similar al que havien fet els seus cors quan van sentir la notícia, un so de trencat i esquerdat, el so que van fer al saber que la seva filla, la seva nena, es moria. El seu marit es va agenollar al seu costat, tots dos es van abraçar amb força, subjectant-se l'un a l'altre mentre els seus plors envaïen les sales de l’hospital. Tot i això es van aixecar, ho havien de fer, no podien fallar a la seva filla, no avui.

En el seu últim dia de vida, l'Elizabeth –o Liz, com li deia tothom– va voler anar a veure el seu arbre, un gran om de quasi setanta anys que amb l'arribada de l'hivern ja havia perdut gairebé totes les fulles. Tenia el tronc molt robust, ple de clots cap endins que, de petita, la Liz havia fet servir per pujar fins dalt de l'arbre. D'una de les branques en penjava un gronxador que el seu avi havia penjat per a la seva mare ara ja feia cinquanta anys. Allà va passar quasi tot el dia i allà la van anar a veure els seus familiars. També la seva millor amiga, l'Emma. Amb ella va ser com si realment no estigués malalta i no s'estigués morint, van parlar de temes trivials i de tot el que passava a primer de batxillerat, on ara hauria de ser la Liz. Quan van tornar a casa, va ser quan l'Elizabeth ja no va poder més, es va estirar al llit, en agonia, i sabent perfectament que els seu moment li arribava.

El dia ja s'acabava, a poc a poc els torns vermellosos i ataronjats de la posta de sol s'anaven enfosquint per deixar pas a la negra nit. Al vell om ja només li quedava una fulla, ja era hivern.

En el mateix moment que l'obscura nit s'apoderava del cel, la Liz s'estava aferrant a la vida amb totes les seves forces, que en aquell moment ja no eren moltes. Lluitava, no contra algú, sinó contra ella mateixa, contra la fosca malaltia que se l'emportava cada vegada amb més insistència.

Quan l'última fulla de l'om, ja tota marró i seca, va caure; l'Elizabeth Evans va deixar anar el seu últim sospir, lliurant-se, així, a la mort, al no res, a la inexistència.

A partir d'aquell moment l'Emma, la seva millor amiga, va decidir començar a escriure-li cartres per no oblidar-la mai.


Dia 1 sense tu

Mentre escric això em pregunto per què t’havia de passar a tu; perquè t’havien de diagnosticar la leucèmia. Ara fa un any d’això, però igualment no puc entendre per què, de totes les persones que hi ha al món, el càncer et va escollir a tu, una noia aparentment saludable de 15 anys.

Et van fer el primer tractament on s’esperava una millora en l’estat de la teva malaltia, però els resultats de la biòpsia eren devastadors. Tanmateix, tu et vas prendre els resultats de la millor manera possible i jo no podia fer menys, almenys havia d’aparentar que estava feliç.

Els dies passaven, la leucèmia empitjorava i les visites a l’hospital eren cada vegada més freqüents, tu no tenies por i mai vas voler deixar d’anar a l’institut. No va ser així, els teus pares van decidir que ja no aniries a l’institut i que estudiaries a casa amb un professor particular. A mesura que passava el trimestre vaig notar com m’afectava la teva absència encara que féssim trucades de vídeo a les hores de pati i que fessis visites de tant en tant.

Van arribar les vacances de Setmana Santa i jo no podia estar més contenta, ja que per fi podria passar més temps amb tu. Les nostres famílies van decidir celebrar el dia de Pasqua a casa vostra; tenies molt bon aspecte i se’t veia molt feliç, però just abans de l’hora de marxar vas recaure, et vas desmaiar i els teus pares van trucar a l’hospital. No van passar ni deu minuts quan va arribar una ambulància que t’hi va portar. El dia següent et vaig venir a visitar. Quan vaig entrar a la teva habitació estaves dormint; van passar dues hores fins que et vas despertar i vas explicar que t’havien de fer la primera sessió de quimioteràpia. Per primera vegada des que t’havien anunciat que tenies càncer, tenies por perquè no sabies si funcionaria.

Tot i això va funcionar i una setmana després vas tornar a casa. Les vacances s’havien acabat i començava el tercer i últim trimestre de quart d’ESO, que es va acabar el dia 20 de juny. L’endemà començava l’estiu que vaig decidir que seria el millor de les nostres vides. Vam fer de tot, vam anar a la platja, a la piscina, vam acampar sota el teu arbre i vam anar de viatge a Grècia amb els nostres pares. Quan miro les fotos que ens vam fer sempre em cau alguna llàgrima, no pel mal que em fa no tenir-te al meu costat, sinó pel feliç que se’t veu en cadascuna d’elles. Faltaven dues setmanes per començar primer de batxillerat quan es va repetir el que va passar el dia de Pasqua, però aquest cop no vas tornar a casa.

Una petita part de mi va morir quan va passar això, perquè sabia que no podria ser com abans, no podia venir a visitar-te tan sovint perquè tenies les defenses molt baixes després de la segona químio, i els metges temien que agafessis una infecció.

Crec que hi ha poques persones al món que tenen la sort de tenir una amistat com la nostra i poden entendre com em sentia. Tu sempre estaves allà quan necessitava un amic. Realment vaig donar per suposat el temps que passàvem juntes i creia que hi hauria molts més records per venir. Però no va ser així i realment no hauria d’estar trista per tu, sinó feliç perquè s’ha acabat l’infern pel que estaves passant.
Capítol 2 2.
Dia 39 sense tu

La teva absència fa mal, fa molt mal. Avui m’he girat quan estava asseguda a l’escriptori per explicar-te una de les meves històries esbojarrades i m’he adonat que no hi eres i que no hi seràs més. Els meus llençols no es tornaran a arrugar sota el teu cos, ni el meu llit farà el soroll que feia quan saltaves d’imprevist cada vegada que venies a casa. Ara ja ni tan sols sento que és casa meva; m’hi falten els teus somriures i les teves llàgrimes; m’hi faltes tu. Et vull explicar un secret. Un d’aquells que ens explicàvem a l’orella i després marxàvem corrent. M’han acceptat a l’escola d’arts i podré fer el batxillerat que sempre he volgut fer. Hauré de repetir primer, però valdrà l’esforç si al final faig el que m’agrada. Tot gràcies a tu, gràcies a que em vas quasi obligar a presentar la sol·licitud, tot i que sabíem que als meus pares no els agradava gens la idea, gràcies a aquell dia que et vas presentar a casa meva amb els formularis i un bolígraf. Gràcies a que vas creure en mi. El dia després de rebre la carta de confirmació vaig parlar amb els meus pares, van muntar un drama com sempre i porten des d'aquell dia sense dirigir-me la paraula. Creuen que les persones que estudien el batxillerat artístic no tenen futur i desaprofiten la seva vida. Què més podíem esperar de dos grans empresaris?



Elizabeth Evans

C/ Major, núm. 17

St. Blai 25364



Hola Lizzie,

Soc en Charlie, el Charlie Moonie, un dels teus millors amics de sempre. Porto algunes setmanes parlant amb l’Emma i m’ha explicat que t’escriu cartes quasi cada dia i avui he decidit escriure-te’n jo una, també, potser així el dolor de la teva mort no em farà tant de mal.



Abans de res, dir-te que les classes, des que vas marxar, ja no són el mateix. Tothom et troba a faltar, professors i alumnes, i a la classe hi ha una cadira sempre buida, la teva.

També et volia confessar una cosa. Potser ja no ho podràs escoltar, potser ja no ho podràs llegir i potser jo soc un poruc per no haver-t’ho dit abans, però t’ho he de dir; ja no puc aguantar més amb aquest secret que em consumeix per dins. T’estimo. Estic enamorat de tu i ho segueixo estant per molt que hagis marxat. Encara que ara ja no serveixi per res, crec que mereixia estar escrit en algun lloc, amb paper i tinta perquè en quedi constància per al futur. Perquè un dia pugui mirar endarrere i pensar amb la sort que vaig tenir de conèixer una persona com tu, magnífica i extraordinària en el més bon sentit de la paraula, i poder enamorar-me’n.



Espero que, estiguis on estiguis, et trobis bé i ja no pateixis el dolor que et provocava el càncer. De totes maneres, em permetré, durant uns mesos més, seguir tenint pensaments egoistes i somiant que encara estàs aquí i recreant els possibles escenaris on t’hauria confessat el meu amor: potser hagués estat un dia després de classe; t’hauria acompanyat fins a casa teva i pel camí –probablement, sota el teu arbre–, t’hauria dit que t’estimo. Tu, sent tu, t’hauries posat vermella com feies sempre i hauries marxat corrent; però, no corrent de fugida, sinó corrent sense pressa, sabent que jo et segueixo de ben a prop. Després de riure durant molta estona, hauríem acabat el recorregut que donava a casa teva i allà m’hauries fet un petó. Curt, però suficientment intens com perquè jo sabés que tu també m’estimaves.

Aquest és un dels molts somnis que he arribat a tenir, en tots la cosa acabava bé per nosaltres i tant de bo hagués estat així a la realitat.



Abans de dir adéu, vull que sàpigues que sempre et portaré al cor, com tothom; però, jo t’asseguro que aquest tros del meu cor on estiguis tu, serà el més especial de tots durant molt temps.



A reveure Lizzie Evans, t’estima,  


Charlie Moonie




Dia 62 sense tu

Avui he decidit sortir a passejar. He deixat el mòbil a casa per no saber l'hora i he anat donat tombs, vagant per aquí i per allà. Inconscientment he arribat al lloc on van posar un banc en memòria teva; hi ha una petita placa platejada on hi posa el teu nom i és com un petit monument perquè els que et trobem a faltar puguem recordar-te sempre.

Quan estava arribant he vist els teus pares, s'abraçaven l'un a l'altre i ploraven tot i que amb un somriure a la cara. Et troben a faltar tant... però saben que ara almenys ja no pateixes i que t’han de deixar marxar. M'he quedat observant-los des de la llunyania, sense voler interrompre el seu màgic moment i, al cap d'una bona estona, he decidit tornar a casa.  

Tal i com m'esperava, no hi ha ningú. Els meus pares m'eviten al màxim possible i jo tampoc faig cap esforç per apropar-me a ells ni per intentar explicar el que jo sento que vull fer. Què hi farem? De totes maneres, no em sap greu; si ells no em volen tal i com soc potser és millor mantenir aquesta distància, fins i tot.


 

Capítol 3 3.
Han passat cent vint-i-dos dies de la mort de la Lizzie. Avui és 21 d’abril la qual cosa significa que d’aquí dos dies serà Sant Jordi. Aquest solia ser un dia en que l’Emma i la Lizzie passaven la tarda juntes menjant crispetes i mirant pel·lícules de la Bridget Jones, tot això després de comprar llibres i intercanviar-los però, aquest any, serà diferent.

L’endemà l’Emma es desperta com cada matí a les 07:15, es vesteix amb roba d’esport i es fica els auriculars per anar a córrer pel passeig on hi ha el banc de la Liz. Li agrada anar allà perquè en aquelles hores mai hi troba gent i hi pot seure. Potser a molts us semblarà estrany el que diré, però quan l’Emma hi seia es sentia més a prop de la seva difunta amiga i això podia omplir el buit que tenia dins seu per uns instants. Quan està a punt d’arribar al banc veu que hi ha un noi assegut, està d’esquenes i no el pot reconèixer però, quan s’asseu al seu costat, veu que és en Charlie Moonie, l’amic de l’Elizabeth. Havia parlat poc amb ell perquè era bastant tímid; només alguna vegada després de la mort de la Liz.

El noi es gira just després de que ella el reconegui.

—Hola!

—Ei Emma què fas aquí tan aviat? —pregunta el noi tot nerviós.

—Et podria preguntar el mateix Charlie, saps que les classes no comencen fins d’aquí una bona estona, oi?

—Em, sí. —contesta el noi mirant a terra.— Necessitava airejar-me, ahir vaig tenir un dia horrible i aquesta nit he dormit molt poc…

—T’entenc perfectament; la meva vida és un desastre, els meus pares no em dirigeixen la paraula, les meves notes cada vegada van pitjor i estic més sola que mai des que, des que… la Lizzie va morir.

L’Emma ja no pot més i comença a plorar en silenci. El Charlie l’abraça durant una llarga estona perquè no sap que fer per consolar-la. L’Emma s’eixuga les llàgrimes que baixen per les seves galtes vermelles i mira el rellotge; veu l’hora que és i s’aixeca d’un bot.

—Hauria de tornar a casa.

—Deixa’m portar-te amb moto, no vull que vagis sola.

—No, no; no vull ser una molèstia.

—Insisteixo, Emma, no vull que vagis sola.

—D’acord…

Pugen a la moto i en Charlie li dona un casc, es posa el seu i arranquen.

L’Emma s’aferra, durant tot el trajecte, a l’esquena del Charlie. En sent l’escalfor que travessa la jaqueta i es en aquell moment que s’adona que no li faria res sentir aquella escalfor al seu costat cada dia. Sent sincers, en Charlie també està content de tenir l’Emma darrere seu i, encara que sap que ella no el pot veure, té un somriure emmarcat als llavis durant els set minuts de recorregut. Un cop arriben al carrer de la noia, aquesta baixa de la moto i li dona una forta abraçada al noi; encara no ho vol admetre, però s’està enamorant d’ell. Abans que entri a casa, parla amb el Charlie un últim cop.

—Charlie… em preguntava si… demà…—comença l’Emma.

—Si?

—Voldries anar a veure les parades de Sant Jordi amb mi?— pregunta ràpid.

—Es clar! Et passaré a buscar amb la moto a dos quarts de dotze.

—Gràcies. Fins demà.

—Fins demà Em— s’acomiada en Charlie.

—Em?

—Perdó— contesta ell avergonyit —, era un sobrenom per tu; pensava que et quedaria bé i se m’ha escapat. Ho sento.

—No passa res però, tens raó, em queda bastant bé— i havent dit això deixa anar una rialla divertida i entra ràpidament a casa.

En Charlie no pot estar més enamorat; encara no ha oblidat l’amor que sentia per la Lizzie però, sap que s’ha de donar una nova oportunitat. Ha de donar una nova oportunitat a l’amor, a la vida; i l’Emma és aquesta nova oportunitat.


Dia 203 sense tu

Hola Liz,

Fa dies que no t’he escrit res però et prometo que tinc una bona excusa: l’amor.

Avui he quedat amb el Charlie per anar veure Love, Simon ,és una pel·lícula d’amor i no sé si li agradarà gaire però, com que ara ja som oficialment parella i fa poc va perdre una aposta, em toca a mi triar quina anem a veure i a ell, la pròxima.

Segurament voldràs saber com va començar tot. Vam quedar per primera vegada el dia de Sant Jordi; em va venir a buscar a casa i vam anar a les parades de llibres del centre. Em va acompanyar a rebuscar entre els llibres i, quan estava apunt de decidir el llibre que volia, el vaig perdre de vista. Després d’una estona va aparèixer amb una rosa i me la va donar; li vaig voler fer un petó a la galta però, va girar la cara i els nostres llavis es van tocar per primera vegada.

El meu cor va començar a bategar tant ràpid que podria haver-me provocat un infart fins que va posar les seves mans a la meva cintura; llavors, vaig tancar els ulls. Va ser el meu primer petó i va ser màgic. Des d’aquell dia em venia a buscar cada matí per portar-me a l’institut però, encara no érem parella; fins el dia del meu aniversari, que em va portar a la platja i em va donar una capseta on hi ficava “Per la meva estimada Em”. Quan la vaig obrir, vaig descobrir un collaret amb les nostres inicials; me’l va posar i em va fer un petó molt suau al coll, després em va xiuxiuejar a l’orella  que era l’amor de la seva vida i que no suportaria passar un dia sense estar al meu costat.


Dia 365 sense tu

Aquesta és l’última carta que t’escric; ja fa un any que no ets aquí i crec que l’únic que aconsegueixo escrivint aquestes cartes és que el dolor que oprimeix el meu pit continuï fent pressió dia rere dia. Ara tinc al Charlie al meu costat que comparteix el meu dolor i s’ha convertit en un gran pilar per mi; sense ell, jo encara estaria miserable.  

Tot i això aquesta carta tampoc és un comiat, sempre estaràs amb mi, un tros del meu cor és només teu i ho serà sempre; vagi on vagi i estigui amb qui estigui, sempre tindré la teva veueta present donant-me savis consells. He pensat que, com que ja en fa un any, t’hauria d’escriure el text que vaig llegir el dia del teu funeral i així també m’ajudarà a acabar d’escriure aquesta carta, perquè tinc les paraules enredades dins del bolígraf i es neguen a sortir.



≪Liz, aquest text va dirigit directe a tu; no vull que sigui una descripció com les típiques en les que s’acostuma a dir “que bona era”, o l’alternativa “era una gran i bella persona”. Aquesta és  una carta que només va per a tu. Encara que l’escolti altra gent, sé que tu vius en cada una d’aquestes persones i potser així et podem fer arribar aquest a reveure, perquè el que tinc molt clar és que jo mai et diré adeu.

Molta gent en moments de pèrdua lamenta no haver compartit més instants amb aquella persona, però jo li estic agraïda a la vida per haver desviat el meu camí i haver fet que es creués amb el teu; estic agraïda per totes les experiències que he arribat a viure amb tu al meu costat i t’estic agraïda pel simple fet d’haver existit, d’haver estat i, sobretot, d’haver estat tu. Estic molt agraïda per tot el que m’has ensenyat; per les petites coses com fer un pastís perfecte i per les grans com veure bondat en els moments més foscos, el valor de l’amistat, a estimar per damunt de tot, a creure en mi mateixa però sobretot a no rendir-me mai com tu mai et vas rendir amb el càncer.

Eres la meva millor amiga, germana, confident, companya d’aventures i ara el meu àngel de la guarda i vull que sàpigues que, encara que no estiguis aquí, tots t’estimem i ho continuarem fent.≫

Ets la meva millor amiga, sempre ho seràs, però no puc viure cada dia destrossada perquè ja no hi siguis; no ho puc fer això i sé que tu tampoc voldries que ho fes. Per això et vull prometre que a partir d’ara seré feliç i que cada dia pensaré amb tu, amb algun dels nostres records feliços i que cada cosa que faci la faré per les dos. Et prometo que viuré la meva vida portant-te amb mi per poder viure també per tu. I tot i que ara pugui semblar que estic sense tu, realment no he estat mai sola perquè dins meu sé que has estat al meu costat tot aquest temps; en forma de pensaments, d’amor i de records feliços. L’únic que em queda dir-te és a reveure; a reveure perquè jo mai et diré adeu.


9 anys més tard

Avui, dia 23 d’abril de 2027, és el dia que l’Emma porta esperant des de ja fa temps; avui es casa. S’està arreglant el vel i retocant una mica el maquillatge quan es senten uns suaus tocs a la porta de la saleta on es troba. Per sorpresa seva, a l’altre costat del tros de fusta s’hi troba la mare de l’Elizabeth amb un sobre blanc a les mans. Té els ulls plorosos però, com sempre, un gran somriure a la boca. Abraça amb força a la núvia i li dedica unes paraules.

—Ai, Emma. Estàs tan bonica. Tant de bo hi hagués la Liz aquí per veure’t, estaria molt orgullosa de tu, n’estic convençuda. Jo també ho estic, t’has convertit en una dona preciosa, forta i valenta i entre tu i en Charlie fareu una gran família.— en aquests moments, a l’Emma se li van començar a formar llàgrimes als ulls, sempre havia admirat moltíssim a la senyora Evans— abans de marxar cap a la sala, et vull donar això. És una carta per tu, de la Liz. No sé quan la va escriure, però hi posa que era pel dia de la teva boda així que, aquí estic, complint un dels seus desitjos.

Una abraçada i unes llàgrimes més tard, la senyora Evans va marxar, deixant a l’Emma sola amb la carta i els seus pensaments.

≪Hola Ems, com t’està tractant la vida? Si estàs llegint això deu ser perquè jo ja no hi soc per poder-t’ho dir cara a cara així que t’ho deixaré per escrit perquè ho puguis llegir sempre que em necessitis al teu costat. Això és el que m’hagués agradat dir-te el dia de la teva boda; fos amb qui fos i quan fos, perquè ja saps que jo hagués sortit allà a parlar de tu per molta por escènica que tingui.

Emma, tinc tantes coses a dir de tu i tant poc temps per fer-ho… Tu sempre has sigut llum, esperança, felicitat i alegria; sempre ho has sigut per a mi i segur que per al teu ara ja marit també ho ets. Ets així, no ho pots evitar i això és un tret que admiro molt de tu, el de fer feliç a la gent del voltant simplement sent tu. També vull recordar que quan érem petites ens preguntàvem com seria la nostra vida; somiàvem en tenir la casa l’una al costat de l’altra i fer llargues maratons de pel·lícules, ens imaginàvem com seria la nostra boda... Vam passar els anys compartint històries, planejant i també equivocant-nos. I ara mira on estàs, amiga, a punt de començar una nova etapa de la teva vida amb la persona que més estimes. No em vull allargar molt, només vull expressar lo contenta que em sentiria de veure’t una vegada més per desitjar-te lo millor i que aquesta promesa que avui us feu sigui la continuació de la vostra història que haureu de mantenir amb paciència, respecte, comprensió i amb amor per tal que creixi.

I, sobretot Emma, gaudeix la vida, perquè és una de les coses més boniques que et poden passar.≫

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]