Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Cosmos
IES Manuel Carrasco i Formiguera. Barcelona
Inici: Camps de maduixes
Problemes espacials
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 La trucada
- Vladimir Rutinov?

- Sí?

- Necessitem que vingui urgentment al centre de control de la NASA, a Houston, perquè hem tingut un problema amb una de de les càpsules Soyuz de l’estació Mir.

Amb aquelles paraules es va despertar de cop i va preguntar: Què ha passat?

La veu no va contestar fins que en Vladimir Rutinov va tornar a preguntar: Què ha passat?

- Creiem que pot haver sigut un antic satèl·lit avariat que es trobava fora d’òrbita.

- Qui hi havia dins?

- Bernard Anderson, un europeu; James Boots, un dels nostres i Ivan Ivanov, un dels vostres.

- I per què em necessiteu a mi? Va preguntar Vladimir.

- El necessitem perquè creiem que almenys un pot estar viu. Respongué la veu.

- Quina possibilitat té o tenen de sobreviure? Tornà a preguntar Vladimir.

- No ho sabem, únicament el necessitem aquí ja, si us plau, Vladimir, és la nostra única esperança.

Mentre la veu deia això a l’altra banda de la línia, en Vladimir es rascava el front intentant pensar.

Finalment va dir: Almenys digui’m a qui m’he de dirigir quan arribi a Houston.

En aquell moment la veu ja va deixar de ser opaca per expressar alegria: Perfecte, quan arribi truqui al número que li diré ara i un cotxe arribarà en cinc minuts a la porta de l’aeroport per dur-lo cap a l’hotel a deixar les seves coses i poder anar cap al centre de control.

Mentre la veu li anava dictant el número de telèfon va notar la seva dona bellugar-se a la seva esquena preguntant: Qui és?

- La NASA- Respongué Vladimir.

- Què volien parlar amb tu a aquestes hores? Digué la seva muller queixant-se.

Vladimir Rutinov va respondre a la pregunta de la seva dona mentre s’aixecava del llit - Volen que vagi a Houston, on tenen el centre de comandament, perquè hi ha hagut un problema a la Mir.

- Quin tipus de problema? Va insistir la seva dona.

- Tècnic- Va respondre Vladimir.

- És perillós? Va dir la seva dona mentre encenia el llum de sobre taula.

- No ho sé, no m’ho han especificat, l’únic que m’han dit és que hi vagi ràpid. – Respongué mentre sortia cap a la cuina per prendre un cafè.

- Què faràs? Li preguntà una altra vegada la seva esposa.

- Anar-hi! Què hauria de fer si no? Va dir sorprès Vladimir- Hi ha la vida d’un o inclús tres homes en perill en una càpsula que jo conec a la perfecció.

Mentre Vladimir deia això anava fent la maleta amb un parell de camises i poca cosa més, ja que podia ser que durant els dies que durés aquella missió de rescat dormís ben poc.

Després de mirar a la seva dona i fer-li un petò als llavis va posar-se l’abric i va dirigir-se cap a la porta de casa per anar-se’n, mentre encara era de nit, cap a l’aeroport Moscou-Domodédovo, amb l’objectiu de mirar si hi havia algun vol directe, encara que ho descartava cap a Houston, per la qual cosa el més segur era que agafaria un vol amb escales.

Quan en Vladimir va arribar a l’aeroport va anar directament cap al punt d’informació per preguntar si hi havia algun vol directe cap a Texas. Les recepcionistes van respondre que no, però que n’hi havia un amb una escala que sortia al cap d’una hora. Les recepcionistes van indicar-li la companyia i la direcció cap a la qual havia d’anar.

Quan va arribar al mostrador de la línia aèria va demanar el bitllet i se’n va anar directe cap a la porta d’embarcament, després de passar pel control de seguretat, on va sonar el detector de metalls pel cinturó que portava, que no s’havia tret per un simple descuit.

Després de pujar a l’avió i que aquest s’enlairés va demanar a una assistenta de cabina si li podia donar un paper i, mentre l’assistenta li’n donava un, ell va treure un bolígraf de la butxaca de la jaqueta per poder-se apuntar què havia de fer l’endemà.

Al cap de cinc hores de vol va aterrar a Londres on va agafar un enllaç de vuit hores més cap a Houston. Després de recollir les seves coses del portamaletes va dirigir-se cap a una cabina de telèfon on va trucar al número que li havien donat quan el van trucar a casa seva. I abans que pogués penjar el telèfon ja va veure com apareixia un cotxe davant de la porta de l’aeroport per dur-lo cap al centre de comandament.

Mentre s’apropava al cotxe en Vladimir va veure el magnífic Cadillac Eldorado del 1980 en què el transportarien, va pujar i el van portar sense dir res. Mentre entraven en el recinte va veure un munt de Cadillacs com el que el portava amb el símbol de la NASA estampat a les dues portes dels cotxes.

En aturar-se li van fer el gest perquè baixés del cotxe i se li va presentar un home que el va saludar: Bon dia Vladimir, gràcies per venir amb aquestes presses, però no tenim cap més opció.

- Bon dia també senyor... -deia en Vladimir mentre llegia la placa d’indentificació del cap d’operacions anomenat Mark McQueen- McQueen, he vingut tan ràpid com he pogut.

- Òbviament agraïm que hagi vingut. Si us plau, vingui cap aquí i l’informarem de tot el que vulgui saber -Va dir-li indicant amb la mà la direcció cap a la qual s’havia de dirigir- Si vol alguna cosa en especial només ens ho diu i la hi proporcionarem.

Mentre caminaven cap al despatx d’en Mark, on el posarien al dia del que havia passat. En Mark va començar a parlar mentre obria la porta: Bé, aquesta és la situació: aquest matí hem rebut un comunicat de l’estació Mir amb l’estat de la nau després del que va passar ahir.

- Què va passar ahir exactament? Preguntà Vladimir.

- Un satèl·lit fora d’òrbita va impactar contra un dels panells solars i part dels laterals d’una de les càpsules Soyuz, causant un immens impuls que va provocar que la càpsula tingui ara mateix una gran velocitat de gir sobre l’eix del tercer mòdul. També, a causa de l’impacte, hi ha un gran forat al sistema de manteniment vital, fet que provoca que hàgim d’actuar d’una manera una mica precipitada, perquè segons els nostres càlculs només els hi quedarien 1 ó 2 dies d’oxigen, segons el nombre de tripulants que hagin quedat després de la brutal col·lisió i, per rematar-ho, les antenes no funcionen per la qual cosa no ens podem comunicar amb ells.

En aquell moment a en Vladimir se li va encendre la bombeta dient: Heu provat de comunicar-vos per l’antena de televisió? Si invertíssim la polaritat del senyal podríeu comunicar-vos per la pantalleta que hi ha dins de la càpsula i fins i tot podríeu accedir al petit altaveu que inclou.

- Però això com ho podem fer? El sistema de la Soyuz està en rus i quan intentem accedir-hi no entenem res. A més, ara mateix no tenim a ningú qualificat per fer això, tots els informàtics estan de vacances- Va dir en Mark.

Abans que poguessin fer alguna cosa va aparèixer un tècnic tot esverat dient: Senyor, acabem de fer els càlculs de l’òrbita i hem vist que d’aqui 36 hores entrarà en una òrbita autodestructiva.

- En aquell moment tots tres es van mirar en silenci fins que un d'ells va dir: jo tinc una idea: per què no fem tornar l’informàtic més qualificat perquè ens ajudi i, ja que està en Vladimir aquí, ell ens ho tradueix.

Està bé, truqui’l i que vingui tan ràpid com pugui. Mentrestant nosaltres continuarem buscant alternatives per comunicar-nos amb la càpsula. – Digué en Mark.

Un cop dit això el tècnic va agafar un telèfon i en Mark i en Vladimir van anar a la zona on tenien un munt de plànols de naus per mirar quines alternatives tenien si l’informatic els fallava.

Van acordar establir un gabinet de crisi format per en McQueen, en Vladimir, l’exdirector de vol de la NASA que va salvar als homes de l’Apollo 13, Eugene Kranz i altres experts com James McCollum i Tom Mateos.

Els problemes s’havien de començar a resoldre amb urgència, atès que la vida dels tripulants estava en joc.

Capítol 2 La càpsula
Quan en Bernard va despertar el primer que va veure va ser el seu company James Boots sacsejant-lo perquè es despertés. Quan va entrar en si va començar a processar informació del seu voltant; va veure manuals de la càpsula i va dir per la petita ràdio interna: James, què ha passat?
En James va respondre amb una respiració accelerada: Hem impactat amb alguna cosa que ha causat danys severs a la nau. No sé encara l’envergadura de l’impacte, però no té pinta que sigui poca cosa. Ha fet malbé tot el lateral esquerre de la nau i part del panell solar i crec que no el podrem tornar a utilitzar per no provocar un curt-circuit. També he hagut de contrarestar la velocitat de gir sobre l’eix del tercer mòdul a causa de l’impacte, teníem una velocitat de vuitanta revolucions per minut. 

- Quines possibilitats tenim de sortir-ne? - Va preguntar en Bernard. 

En James va esbufegar i va acabar dient: No ho sé. Ara mateix els danys que tenim tant aquí dins com a fora són molts, així que si em vols ajudar a arreglar aquest caos t’estaré agraït.

- I no pot ajudar-te l’Ivan? És que jo m’he donat un cop a les costelles i crec que alguna s’ha trencat amb l’impacte  - Digué en Bernard queixant-se - Per cert, on està?

- És mort - va dir en James impassible – No ha sobreviscut a l'impacte tant brutal que hem rebut.

A en Bernard se li va remoure l’estómac en saber-ho, ja que es va fer molt amic de l'Ivan durant el temps que havien estat vivint junts a la Mir. 

Ara, si us plau - va prosseguir en James- ves al tercer mòdul i posa’t el vestit per fer EVA's (de l'anglès, Extra Vehicular Activity, o activitat extra vehicular, en català). separa manualment el panell malmès per la brida de seguretat i llença el panell cap a l'exterior perquè no ens torni a molestar més.

En sentir allò en Bernard va anar cap al tercer mòdul, on es podria posar el vestit, i va poder sortir a fora, on també, aprofitant l'EVA, avaluaria els danys rebuts. 

Mentre en Bernard estava fora en James va anar arreglant els petits desperfectes que hi havia a dins, fins que quan va passar per davant dels indicadors d'oxigen va notar un nivell anòmal.

- Bernard mira el mòdul de propulsió i digue’m com està exteriorment. Crec que tenim un problema, – va dir en James preocupat – i crec que podria ser greu.

- D'acord, ara acabo de treure la brida, impulso el panell cap a la Terra i hi vaig  - va respondre en Bernard amb esforç. - Està trencat per una cantonada, que és per on deu haver impactat. També puc veure un tanc, no et sabria dir quin, però pot ser que sigui el d'oxigen.

En aquell moment en James va tancar els ulls pensant en una possible solució.

Va passar una estona fins que en Bernard va dir: I si provo amb la cinta que utilitzem al laboratori? Diria que és prou resistent i hermètica per tapar la fuga del tanc d’O2 i que, al menys, no perdi tant oxigen; d’aquesta forma tindrem més temps per pensar.

Després d’uns breus cinc segons d’espera en James va dir: D’acord, fes-ho. Ara et deixaré la cinta i un parell d’eines i mira a veure què pots fer.

Quan en James va aconseguir trobar la cinta que buscava la va deixar en el mòdul orbital, de manera que en Bernard podria agafar-lo i intentar tapar d’una manera un mica matussera la fuga del tanc d’O2.

Poca estona després que deixés la cinta al tercer mòdul i que hagués despressuritzat el mòdul per no perdre més oxigen, en James va poder veure com en Bernard s’aproximava a l’escotilla a recollir la cinta que li va dir: James ja sé què ha impactat contra nosaltres; és, o més aviat era, un satèl·lit meteorològic, perquè he vist la caixa d’un satèl·lit que va fer Boeing fa vint anys.

Aprofitant que estava a la finestra va mirar la destrucció de la seva nau, va veure el panell solar danyat i tot de petites peces de titani que recobrien el panell on havia impactat el satèl·lit.

En veure tot allò, en James va fregar-se els ulls tot estressat pensant que podien fer per sobreviure. Va pensar que si aquella modificació temporal funcionava bé tindrien possibilitats de sobreviure, però si no, les seves opcions es reduirien a una ínfima possibilitat de la que només podrien sortir-ne vius amb molta sort al seu costat.

Així que mentre ell pensava, en Bernard anava superposant capes de cinta per intentar un segell estanc i evitar perdre molt oxigen. La cinta, encara que no era la idònia per fer aquesta feina, va acabar funcionant bastant bé, ja que les múltiples capes de cinta aplicada pel Bernard van acabar complint la seva funció: un segell hermètic per on no escapava ni una sola partícula d'O2.

Gràcies a la seva bona feina amb la cinta els dos astronautes tindrien més temps per pensar i així tornar a casa seva, la Terra.

Mentre en Bernard retornava de la seva EVA de 3 hores i mitja, a en James se li va acudir una possible forma de retornar a la Terra; havia d'encendre l’ordinador de la nau sense sobrecarregar el sistema i després calcular una òrbita parabòlica per fer una reentrada a saber quin lloc del planeta.

Malauradament el seu pla tenia una falla, l’electricitat. Després d’haver desenganxat el panell solar danyat el seu nivell d’electricitat estava al límit. Si encenien un altre aparell de la nau el sistema es sobrecarregaria i s'iniciaria un incendi que podria acabar amb la vida dels supervivents amb poc temps. Mentre els dos pensaven una possible solució, en Bernard va veure per la petita finestreta de la càpsula un tros del que semblava un panell solar del satèl·lit amb què havien impactat. En aquell moment va mirar a en James i li va dir: el panell.

Quan en James va sentir el que volia fer en Bernard es va preparar per fer una EVA, amb la qual aniria fins al panell i el portaria fins el connector on hi havia l'anterior. Un cop allà intentaria connectar el cablejat perquè el panell comencés a produir electricitat i poder encendre l’ordinador central des del qual podrien intentar una comunicació amb Houston i traçar una paràbola per reentrar al seu estimat planeta.

Després que despresuritzessin la resclosa per evitar perdre O2 en James es va dirigir amb la petita motxilla propulsora cap al panell. Amb la motxilla el que faria seria remolcar-lo i col·locar-lo al lloc desitjat. Mentre ho feia en Bernard anava revisant tots els sistemes i aparells de la nau.

Per soldar el cablejat del panell solar que flotava a la deriva amb l'estructura de la nau feia falta un soldador d'arc elèctric, que feia servir un petit pont elèctric per soldar peces. L'operació va ser complexa, ja que portar el panell i després soldar-lo en aquelles circumstàncies no era fàcil. Després de set hores i trenta-set minuts va acabar l’EVA. En James estava esgotat després de l'enorme esforç físic realitzat, però va complir la seva missió, soldar el panell del satèl·lit al lloc de l'original i aconseguir electricitat per l'ordinador de la nau.

Poca estona després que en James tornés de la seva EVA i hagués descansat una mica van decidir inicialitzar l'ordinador per veure quines possibilitats tenien de sortir d'aquella situació. Quan l'ordinador s'estava iniciant i van començar a encendre’s totes les pantalles de la consola central, els dos astronautes van respirar alleujats, ja que ara podrien intentar comunicar-se amb Houston.

Després que l'ordinador s'acabés de carregar a tota la seva potència els dos astronautes van anar a buscar les guies de la nau per poder començar a fer càlculs sobre les maniobres que havien de fer per aconseguir la paràbola que els portaria a casa, però quan ja anaven a fer els càlculs van trobar-se que una de les pantalles que només tenia sis polzades de superfície va començar a pampalluguejar per acabar encenent-se.

Seria aquella pantalla encesa un mitjà de comunicació amb Houston? Els problemes de la càpsula havien estat reparats a mitges, aconseguirien sortir vius d'aquella complicada situació?
Capítol 3 El Retorn
- Són vius!

Aquell va ser el crit que va iniciar un dels caos més grans a la sala de comandament de la NASA. Van començar a moure moltes coses, que si cadires cap aquí, que si cadires cap allà... Poca estona després d'aquell crit, en McQueen i en Vladimir van arribar i de seguida es van posar a treballar. En McQueen va anar amb el gabinet de crisi i en Vladimir va anar on hi havia la pantalla i la càmera, per on ara es comunicarien amb la sonda.

Mentre tot això passava, a la sonda els dos astronautes van abraçar-se i cridar d’emoció fins que en James va pensar que els veurien per l’única càmera que quedava fora, al primer mòdul de l’estructura. Així que en Bernard va sortir a fer una EVA, el que havia de fer aquest cop era desconnectar la càmera de la seva font d'energia i dur-la dins on la connectarien dins per comunicar-se millor. Això sí, per no donar un ensurt als de Houston, en Bernard ensenyaria a la càmera un paper o diria “desconnectem la càmera, tornem després de la publicitat”.

Així que dit i fet, en Bernard es va posar el vestit, va despressuritzar la resclosa i va marxar cap a la càmera amb el paper en mà. L'operació delicada i complexa com era va requerir d'una EVA de cinc hores on es va desconnectar la càmera del circuit d’energia i va dur-la fins a dins la resclosa on la va deixar dins el tercer mòdul i la va entrar per començar-la a muntar. En aquella EVA de cinc hores també va assegurar una part de l’estructura que perillava. Un cop el tercer mòdul va estar pressuritzat, van començar a col·locar la càmera en un dels panells de l’ordinador per poder tenir ràpidament els indicadors de la nau a la vista.

Hora i mitja després, en James i en Bernard van acabar de muntar la càmera dins l’habitacle de la nau, on en Bernard va poder veure que tornava a funcionar degut a que tenia un pilot vermell que ho indicava. Després van comprovar la pantalla de l’ordinador central de la càpsula per mirar si es transmetien correctament les imatges. Van alegrar-se de comprovar que així era.

Mentrestant, 150 Km més a baix, a la superfície, els de Houston buscaven una manera enginyosa de comunicar-se mitjançant les càmeres. Van arribar a la conclusió que la millor manera de comunicar-se era mitjançant escrits. Uns metres més enllà, a la sala de reunions del recinte de la NASA, en Mark i  en Vladimir estaven parlant amb els especialistes per esbrinar les opcions que tenien els astronautes. Aquella reunió va ser molt tensa, ja que l’Eugene Kranz volia que seguissin una orbita descendent i després anar a rescatar-los al lloc on callessin i en Tom Mateos volia que desenganxessin el primer mòdul i miressin l’escut tèrmic per saber si estava fet malbé i si aguantaria la reentrada. Tots els presents en aquella sala van descartar la idea d’en Tom perquè si l’havien de desenganxar i després el necessitaven per qualsevol cosa no el podrien tornar a fer sevir més. Però abans que aprovessin la idea de l’Eugene, en Vladimir va pensar en els retropropulsos del segon mòdul de l’estructura de la Soyuz que donarien un impuls en cas que es necessités, donant així la raó a en Tom. Però una notícia els esperava en aquella reunió: les imatges de la càpsula tornaven a funcionar. Per tant ja els hi podrien comunicar la decisió que acabaven de prendre.

Un cop van arribar davant del monitor on rebien les imatges, en Mark, seguit de tots els que estaven a la reunió, va escriure en un paper el que havien decidit. El tècnic que estava com a encarregat de les comunicacions juntament amb en Vladimir s’anomenava Emeka Aghmari, i va informar a en Mark que els astronautes podrien refusar aquesta proposta perquè com que havien fet un seguit de reparacions que els havien costat molt es podrien enfadar. En Mark, tot i coneixent aquesta dada, va continuar i va ensenyar el paper a càmera.

Mentre a la càpsula arribaven les imatges del centre de comandament, els astronautes van canviar la seva expressió facial, d’un somriure nerviós a un front arrugat amb un seguit de renecs bastant forts que a control no van poder sentir.

Més tard, quan es van calmar una mica, els van preguntar si era l’única opció. Des de control ho van negar amb el cap. Els dos astronautes els van dir que els deixessin pensar una estona i que ja els comunicarien el que farien.

Després de passar unes quantes hores valorant les diferents maneres de tornar a la Terra, van arribar a la conclusió que la millor opció era deixar caure la càpsula en una reentrada d'emergència on el que farien seria deixar caure la càpsula amb un angle molt pronunciat per baixar ràpid a una zona encara indeterminada.

Van decidir comunicar això a control però abans que poguessin fer-ho, un soroll dins el circuit de comunicacions de la Soyuz va desviar la seva atenció. Aquell so s'assemblava a la veu d'una persona, un so fluix, com si la font d'aquest so no tingués quasi força. Finalment en Bernard va adonar-se de que sentia aquell so darrera seu: era l'Ivan que estava mig inconscient.

Tot i que podia parlar una mica, ho feia sense força i quasi no se’l sentia. A la càpsula només van poder entendre unes poques paraules: "Porteu-me a casa".

Després de dir això l'Ivan es va tornar a desmaiar. Els astronautes, en sentir allò els hi va provocar una sensació que els va estimular per voler tornar a la Terra encara més ràpid, ja que si no ho feien, el seu company moriria sense que hi poguessin fer res, ja que en aquelles circumstàncies no els podia ajudar.

De seguida van transmetre a Houston tot el que havia passat allà durant aquells pocs, però llargs segons i la seva decisió respecte a la reentrada.

De seguida que els astronautes van comunicar tot allò a control, l’Emeka va corre a buscar a en Mark per anunciar-li que l'Ivan havia recuperat una mica la consciència i el pla de reentrada que proposaven els astronautes. Junts van anar a l'ordinador des d’on van divisar el cos de l'Ivan per la petita imatge que veien i els hi va preguntar quin pols tenia i com era la seva respiració. També els hi va preguntar si tenia alguna ferida. Els astronautes van respondre que el seu pols era de setanta-vuit batecs per minut i la que la respiració era estable però massa feble perquè pogués seguir molta estona amb vida i que per tant sinó es tractava amb rapidesa l'Ivan podia acabar mort. També es van adonar que tenia una ferida que tapava el casc de roba però que no semblava greu.

Encara que les comunicacions no eren les millors, l’Emeka Aghmari, que era l'encarregat d'anar comprovant les comunicacions a través de l'ordinador i que per tant havia vist tot el que passava dins la càpsula, va explicar-los als astronautes, mitjançant esquemes i dibuixos, com embenar-li el cap, per si durant la reentrada patien algun sotrac i aquella ferida es pogués agreujar, amb el poc material que tenien allà a dalt.

Quan el cap de l'Ivan va estar ben embenat, en Vladimir els va explicar com posar les ordres a l’ordinador per poder activar la reentrada d’emergència, per la qual cosa la Soyuz començaria una sèrie de maniobres amb les que reduiria la velocitat i separaria els mòduls perquè al travessar l’atmosfera l’escut tèrmic els protegís del plasma que es formaria al seu voltant.

Després que a la Soyuz comencessin a introduir les primeres instruccions, l’ordinador central Houston va acabar els càlculs per la reentrada i els hi van escriure en múltiples papers que van ensenyar a càmera perquè poguessin introduir les dades. Aquells càlculs havien de ser precisos ja que l'Ivan podria arribar a morir sinó els feien baixar ràpid, també havien de ser precisos perquè la seva càpsula no estava en les millors condicions i una entrada d’emergència era molt perillosa. La mateixa sensació de pressa es podia percebre a 150 km més a dalt perquè tenien molta feina a fer: van començar a introduir les coordenades i les instruccions a l'ordinador per quan comencés la maniobra de reentrada. També, un cop els hi van arribar les imatges dels càlculs de la reentrada, els van començar a introduir amb molta cura de no equivocar-se perquè només de posar malament un dels nombres la càpsula es desintegraria a l’atmosfera.

Tothom de control sabia que seria una reentrada llarga i complicada però s'havia d'intentar. Quan tot va estar preparat van avisar-se mútuament per la càmera i tot va començar. Enmig dels nervis, els motors principals van començar a frenar la Soyuz i uns deu minuts més tard la nau va començar a girar fins a situar-se a uns 90o respecte l’angle que tenia per poder entrar molt ràpidament. Això sí, van patir una forta acceleració que podria ser perillosa, Així que va acabar el gir, els mòduls que encara estaven units es van separar perquè quedessin destruïts a l'atmosfera terrestre.

A partir d'aquell moment, mentre l'escut tèrmic començava a escalfar-se pel fregament amb l'atmosfera, mentre que els petits coets de peròxid d'Hidrogen, situats a l’exterior de la càpsula, van anar fent petites ignicions per mantenir la càpsula estable mentre descendia pel cel.

Quan van arribar a una altura de 80 km, les comunicacions amb control van quedar aturades pel plasma que rodejava la nau. Amb aquell tall de comunicacions van iniciar un compte enrere de deu minuts per poder tornar a comunicar-se amb ells. Si passats aquests deu minuts no contestaven per la senyal de la càmera voldria dir que malauradament aquells valents astronautes no haurien sobreviscut a la reentrada.

Un cop la càpsula va arribar als 10 km d'altura es va desplegar el paracaigudes de frenada que va fer que la càpsula passes d'uns veloços 250 m/s a uns 90 m/s. Vint segons més tard es va desplegar els tres paracaigudes principals, que va frenar la càpsula fins uns més tranquils 6 m/s, i a uns 2 metres del terra es van activar uns coets de combustible sòlid que van reduir la velocitat fins a 2 m/s per acabar aterrant a les tranquil·les terres del Canadà.

La tensió que hi havia a dins del centre de control era enorme, tothom mirava el comte enrere que  indicava que quedaven trenta segons perquè s’acabés el temps. Aquella tensió va perdurar fins que l’Emeka va cridar a ple pulmó el que va veure a la pantalla: “Houston, aquí Soyuz, hem aterrat, fi de la transmissió”.

L’eufòria que es va viure en aquell moment, mentre l'Emeka llegia allò amb veu alta perquè tots ho poguessin sentir, va ser impressionant. Tots els tècnics van saltar i abraçar-se d'emoció, en Mark i en Vladimir no van ser menys, mentre que alguns dels treballadors del centre ploraven d'alegria. Per fi els astronautes havien arribat a terra sans i estalvis.

 

Aquella missió coneguda amb el sobrenom de “La Missió Miracle” va suposar el començament d’una revolució espacial que va iniciar una sèrie d’expedicions per portar un altre cop humans a cercar nous horitzons i arribar on mai abans la humanitat havia arribat.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]