Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Jelly-A
IES JOSÉ VILAPLANA. Vinaròs
Inici: Camps de maduixes
Camins separats
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 MENTIDA
(Narrador)

- Treball realitzat -van ser les últimes paraules que va poder escoltar abans que la trucada es tallara, sense donar-li temps a fer cap pregunta.

Miquel va mirar desconcertat a la seua dona qui li estava mirant amb aire preocupat. Abans de poder resoldre els dubtes que sobrevolaven el cap d'Isabel uns colps en la porta principal els va fer tornar a la realitat. Pocs segons van ser necessaris per a entendre el que estava succeint i baixar a tot córrer per les escales, sense poder evitar alguna ensopegada.

Darrere de la porta no hi havia ningú, no obstant això, en desplaçar la mirada cap avall es van trobar amb un xicotet embalum que ploriquejava. Sense pensar-ho dues vegades Isabel el va agafar en braços i ràpidament va tancar la porta a la seua esquena.

- Vols dir que ha estat una bona idea? -va replicar Miquel davant la il·lusió de la seua dona en estrènyer la criatura en els seus braços.

- Què vols dir?

- No estic segur, crec que haguera estat millor esperar una resposta de l'agència d'adopcions.

- Haurien tardat anys, tu mateix ho vas dir. -Isabel va estrènyer al bebè contra el seu pit abans de reprendre la conversa-. Te'n penedeixes?

- Isabel, per l'amor de Déu, jo també he patit molt... però açò no està bé.

La dona va observar a la seua filla dormint tranquil·lament entre els seus braços abans de respondre a les acusacions del seu marit.

- Sé perfectament que no és correcte, però no pots ni imaginar el dolor que sent una mare en perdre la seua filla en el part quan ho teníem tot preparat, els seus peluixos, el bressol, els seus vestidets... -el silenci va envair l'habitació i Isabel amb pas ferm es va plantar davant Miquel-. Per favor, mira-la i dis-me que açò és un error.

Miquel va intentar apartar la mirada, sabia que allò estava malament i gens en el món canviaria aquell fet però per fi tenia la família que tant desitjava. La lluita interna que s'esdevenia entre la seua ment i el seu cor l'estava consumint.

- Tindrà una família que l'estime. És freqüent en aquests casos que els pares siguen joves i no estiguen preparats, d'una altra manera, quina mare seria capaç de desprendre's de la seua filla d'aquesta manera? Quina mare seria capaç d'entregar la seua filla a aquesta organització?

- Tal vegada tingues raó -es va resignar Miquel davant les paraules de la seua dona-. Per fi podrem ser feliços.

Les parets d'aquella habitació van capturar aquella càlida instantània en la qual una nova vida començava en aquella casa pintada per la tristesa i l'angúnia. A poc a poc els retrats familiars van formar part de la decoració i els fonaments grisos van anar prenent color. Però el temps transcorre massa ràpid i no podem fer res per a detenir-lo. La vida creua els nostres camins i el destí capritxós els separa.

---18 anys després---


(Marta)

- Sí...sí...en mitja hora estic a la porta...tard, jo?...fins després.- quan va finalitzar la trucada vaig llançar el telèfon despreocupadament al llit i vaig rebufar angoixada-. Analitzem la situació... He d'acabar de preparar l'equipatge, dutxar-me, vestir-me i aconseguir que ma mare es despegue de mi en mitja hora. Estic fotuda! Pensem, un poc de música sempre ajuda!

Vaig encendre la ràdio mentre em vaig disposar a refer l'equipatge per cinquena vegada. Com aconseguia ma mare que tot cabés a la maleta? Mentre estava abstreta en els meus pensaments va començar a sonar "Chandelier" de Sia i sense poder evitar-ho vaig intentar entonar la tornada el millor que podia sense esgarrar-me les cordes vocals. Minuts després vaig voltar per tal d'agafar el necesser i vaig trobar la meua mare aguantant el riure recolçada al bastiment de la porta.




- Sort que no vols dedicar-te a la música. -vaig veure com la mirada de ma mare analitzava cada centímetre de l'habitació al temps que el seu semblant es descomponia-. Mare de Déu! Que ha passat ací?! Hi ha més roba fora de l'armari que a dins!

- Mamà, no hi ha temps per a explicacions. En vint minuts he de dutxar-me i acabar de fer la maleta!- ma mare es va apartar i vaig sortir cames ajudeu-me cap al lavabo per tal de dutxar-me en un temps rècord.

Vaig entrar a la dutxa i vaig ensabonar el meu cabell tan ràpid que no vaig poder evitar que el sabó entrara en contacte amb els meus ulls. Després de renegar una estona vaig escoltar a la meua mare cridar des de l'habitació:

- Vols que et tire un cable? El correcamins va més a espai que tu.

Sabia perfectament que era una pregunta retòrica, coneixent-la ja tindria l'equipatge preparat i l'habitació endreçada. Odiava amb tota la meua ànima que em tractara com si fóra una xiqueta menuda però en aquests moments una mare sobreprotectora anava com l'anell al dit. Vaig sortir de la dutxa deixant un rastre d'aigua pel qual ma mare em clamaria, però per sort ja no hi seré per a escoltar la seua reprimenda. En entrar a l'habitació me'n vaig adonar que estava endreçada però se'm va fer estrany trobar a ma mare asseguda al llit contemplant un àlbum de fotos de quan era petita. En aquell precís moment només pregava a Déu per tal que no es posara melancòlica i no em fera perdre més temps.

- Oh, mira que adorable estàs en aquesta foto amb ton pare.

"Per aquesta raó no crec en tu, Déu..." -vaig pensar mentre feia una ullada cap a dalt.

- Mamà, queden cinc minuts perquè arribe Sílvia i no puc arribar tard...una altra vegada. Pots esperar-me a baix?

(Isabel)

- No em puc creure que la meua pròpia filla m'haja fet fora de la seua habitació.- vaig esmentar indignada esperant que el meu marit em donara suport- Tu ho veus normal?

- Isabel, la xiqueta té pressa. -va dir completament indiferent mentre donava un altre glop al cafè i llegia la secció d'esports del periòdic- Deixa-la respirar una mica.

- Em sembla increïble que estigues tan tranquil llegint quan la nostra xiqueta vola del niu per anar-se a viure sola en aquest món ple de perills. -el meu cap va començar a imaginar tot tipus de situacions- I si no poden pagar la universitat? I si les tiren al carrer? I si es veuen obligades a prostituir-se per a aconseguir diners i acaben assassinades a mans d'un psicòpata? I tu estàs ací tan tranquil llegint el Marca!

- Isabel -va començar a dir Miquel mentre subjectava el pont del nas amb els seus dits– dubte que no puga pagar la universitat perquè la paguem nosaltres, el pis li'l deixa l'oncle de Sílvia i pel que fa a la prostitució...crec que hauries de deixar de veure CSI.

Em disposava a contestar al meu marit amb el dit lleugerament alçat, no obstant açò, els meus intents es van veure frustrats amb l'aparició de Marta baixant les escales. Per a la meua sorpresa Miquel es va alçar de la butaca i va ajudar a Marta amb la maleta, desconec si la raó va ser ajudar a la seua filla o escapolir-se de la reprimenda. Un clàxon provinent de l'exterior anunciava el comiat de la nostra filla.

- Bé, ha arribat el moment -va dir obrint els braços per a acomiadar-se abans de marxar.

Miquel amb una inesperada pressa se'm va avançar i es va llançar als braços de la seua filla. Va estrènyer a Marta fortament entre els seus braços i li va donar una besada a la galta, si no el coneguera diria que les llàgrimes li estaven a punt de caure. Quan va arribar el meu moment no em vaig limitar a donar-li una abraçada, la vaig agafar pels muscles i vaig començar la meua tasca com a mare.

- Recorda abrigar-te, no isques fins a tan tard i vés sempre acompanyada que mai se sap...

Algú va picar a la porta i vaig poder escoltar la veu de Sílvia impacient reclamant a Marta. Anava a reprendre el meu discurs però la insistència d'aquella xica més les queixes de la meua filla no em deixaven continuar:

- Mamà, he d'anar-me'n ara, Sílvia porta deu minuts a la porta i si continua així hauré d'aguantar el seu empipament tot el trajecte. -explicava mentre agafava totes les seues pertinences i s'aproximava a la porta-. Adéu mamà, adéu papà, us estimo!

- Truca quan...! -amb les paraules a la boca em vaig limitar a observar com la meua xiqueta desapareixia per la porta.

Amb certa tristesa vaig tornar al costat de Miquel qui em va estrènyer entre els seus braços i em va mirar amb uns ulls que semblaven dir "tot anirà bé". Una llàgrima traïdora es va esmunyir per la meua galta i amb un fil de veu vaig aconseguir a dir:

- Vols dir que hi estarà bé?

- Per descomptat. -va dir confiat mentre acariciava el meu braç en manera de consol-. Recorda que estem parlant de la nostra filla.

- Sembla que va ser ahir quan aquella gent ens la van portar -va recordar amb melancolia-. Creus que pot arribar a descobrir-ho?

-No crec, aquesta gent no deixa caps per lligar. -va tractar de convèncer-se a si mateix mentre el seu rostre es desencaixava-. No els interessa que ningú sàpia més del que hauria de saber.

El teló ha caigut i els llums s'han apagat. Ja no importa si és la mentida qui actua el paper principal sobre l'escenari. No importa si oblidem el guió. No importa si plou o llampega, l'espectacle ha de continuar.

"La veritat dol, la mentida mata...però el dubte, tortura."


Capítol 2 DUBTE
(Josep)

L'últim client sortia per la porta mentre Felip examinava les comandes més recents a l'ordinador. Mentrestant, jo amagava la càmera dins la funda i organitzava els diferents objectius, cada un al seu lloc corresponent, dins del gran maletí que m'acompanyava des de feia quasi deu anys. Al ser fotògraf estava condemnat a capturar centenars de somriures mentre que a casa meua regnava una atmosfera de tristesa i soledat des de feia tants anys que n'havia perdut el compte.

- Josep! -la veu del meu ajudant em va traure sobtadament dels meus pensaments-. Penses sortir o vols quedar-te ací durant tota la nit?

- Felip, no espantes d'aquesta manera a un pobre vell -vaig bromejar al temps que em col·locava la corretja del maletí sobre el muscle-. Per casualitat vols que m'agafe un atac al cor?

- Mare meua... Josep, tens 38 anys només! A més, els dolents duren més que l'arna.

- Molt graciós Felip. Però no t'oblides que qui et paga sóc jo.

- Touché. -va dir apagant els últims llums i sortint darrere meu-. Canviant de tema, t'has assabentat d'allò de l'hospital? -en veure la meua cara d'incomprensió Felip va donar la seua pregunta per contestada, i sense perdre cap segon va començar la seua detallada explicació-. Es veu que unes infermeres de la secció de maternitat tenien relacions amb màfies o alguna cosa per l'estil. A més s'han trobat casos de gent que s'ha retrobat amb els seus veritables pares anys després. Encara estic en shock! Portaven quasi 25 anys traficant amb xiquets!

-I han tardat tant de temps en adonar-se'n? Vull dir...que desapareguen nens així com així és una miqueta sospitós, no?

-No crec, aquesta gent ho té tot molt ben preparat -comentava al temps que tancava amb clau la reixa de la botiga-. Es veu que els deien als pares que el bebé s'havía ofegat amb el cordó umbilical o vés a saber tu quines bestieses.

-Que fort noi... Serà millor que me'n vaja a casa o la meua dona em deixarà sense sopar i tu hauries d'acabar l'àlbum que ens van encomanar la setmana passada.

Amb una encaixada vam donar per finalitzat un altre dia de treball intensiu. L'autobús de tornada com era costum arribava tard i mig buit, el trajecte se'm feia etern i les paraules de Felip ressonaven dins el meu cap. Sense donar-li més voltes a l'assumpte vaig baixar en la meua parada i em vaig dirigir a casa mentre joguinejava amb les claus. En obrir la porta d'entrada una forta olor a brou va omplir les meues fosses nasals, podia veure a Rosa corrents d'un lloc cap a un altre al temps que em donava la benvinguda:

- Bon dia estimat, com ha anat el dia? -em preguntava mentre col·locava els plats sobre la taula- Ajuda'm a parar taula, els gots estan dins la pica.

Sense perdre el temps vaig deixar el maletí al despatx i vaig començar a col·locar els gots al seu lloc corresponent. El sopar va transcorre tranquil·lamente com de costum, Rosa i jo intercanviavem algunes paraules sobre com havia anat el dia. Les notícies s'escoltaven de fons, encara que no en prestàvem massa atenció. "Tràfic de bebés a l'Hospital General de València" foren les paraules que posaren pausa a la nostra animosa conversa per centrar tota la nostra atenció en la televisió. Les paraules de Felip van tornar a retronar al meu cap i un pensament fugaç va passar per la meua ment:

- I sí està viva?- vaig dir en un murmuri del qual no n'era conscient ni jo mateix.

Un esclat sobtat em va fer sobresaltar i girar-me cap a Rosa, es veia descol·locada i amb la mirada perduda en qualsevol punt del seu plat. Em vaig adonar dels vidres trencats del seu got, escampats pel terra. Potser l'haguera deixat caure...m' hauria sentit?

- Què has dit?- eixa pregunta esvaí els meus dubtes.

-Emm...jo...-les paraules se m'ennuegaren i no vaig poder evitar el tartamudeig- No res, només són estupideses. No tenen importància...

- En aquest cas, com és que estàs tan nerviós? -va alçar el cap i em va sorprendre la seua mirada, transmetia rancúnia i odi-. Després de tant de temps havies de parlar d'això? Justament ara? De veritat Josep, no t'entenc. Saps tan bé com jo que va ser un colp molt dur en la nostra vida. Érem jóvens i va ser molt difícil assimilar una pèrdua com aquella... Després de tots el diners invertits en especialistes i teràpies, després d'aprendre a viure amb aquest pes, vas a fer-me això?

- Rosa, jo...

- Saps que? No vull parlar més d'això, serà millor que telefones al doctor Dyer. -i sense previ avís es va alçar de la taula i va desaparéixer per la porta-. Bona nit.

El colp de porta que va donar Rosa ressonà per tota la casa i em va fer estremir i, a més em va fer sentir més culpable. Com podia ser tan imbècil? En què estava pensant? És una idea desbaratada, és impossible que siga viva, els metges van ser clars: el bebé va morir en el part. Fins i tot recorde el petit fèretre en el qual descansava abans de soterrar-la. Encara que no vam ser capaços de mirar-la per última vegada abans de donar-li l'últim adéu. No hi havia cap motiu per donar més voltes a l'assumpte, devia deixar de ser tant egoista i pensar més en la meua dona. A més, fantasiejar no ens la tornaria, únicament empitjoraria la situació. Però, si hi havia una mínima esperança havia d'aferrar-me a ella. Si el món està ple de famílies felices per què no puc tindre jo la meua? Tants pensaments junts començaren a torbar el meu cap i vaig decidir que la millor solució era descansar. Potser Rosa tinguera raó, potser fóra un paranoic, potser visitara al doctor després de tot. Hui ha estat un dia massa llarg...

--- Alguns dies després ---

(Josep)

A pesar de les reiterades visites realitzades últimament no aconseguia tolerar la forta olor dels antisèptics que s'acumulaven damunt de l'escriptori del doctor, a més a més, la cadira era sorprenentment incòmoda. El seu consultori estava situat en una zona molt allunyada del centre de València i, per millorar la situació, el patós de Felip s'estava ocupant de la botiga. En aquest precís moment sols podia pregar perquè l'estudi continuara intacte quan tornara. Estava tan capficat en les meues preocupacions que no me'n vaig adonar quan el Dr. Dyer va entrar.

-Bon dia, Josep -va saludar mentre s'asseia a la seua butaca i agafava uns papers que estaven sobre la taula-. Espere no haver tardat massa, com et trobes?

-Bé, suposo... -vaig contestar apàtic.

- Has tornat a tindre problemes amb Rosa? Tornes a estar de mal humor.

- La meua dona quasi no em parla, tampoc menja i m'obliga a venir aquí tots els dies perquè es pensa que m'he tornat boig. Com hauria de sentir-me?!

- Josep, la teva dona només vol el millor per a vosaltres. Després de tantes sessions amb Rosa sé perfectament com pensa i de segur que està preocupada per tu -va explicar amb deteniment al temps que creuava les cames i s'acomodava al seu seient perfectament encuirassat-. El que et succeeïx és que el teu subconscient ha creat una situació hipotètica on la teua filla continua viva, tot això amb la intenció de combatir una forta depressió causada pel teu anhel de formar una família. Si canvies la teua forma de veure les coses veuràs que les coses canviaran, tot depén de tu.

-Mire, amb tot el meu respecte, jo no hauria d'estar ací. He vingut fins aquí durant quasi una setmana i estic perfectament, això és una pèrdua de temps. -vaig intentar alçar-me d'aquella tortuosa cadira, però les paraules del psicòleg em van fer tornar a seure.

-Josep, si et continuo citant és perquè no estàs bé i tu ho saps millor que jo, d'altra manera no continuaries assistint a les sessions, m'equivoco?

-No sé de què em parla, només vinc a la seua consulta per la meua dona. Estic bé, què he de fer perquè ho comprenga?!

- Primera fase: negació -digué mentre prenia nota curosament de tot allò que deia-. El pacient nega la seua condició.

- Jo no estic negant res! -podia sentir com el furor es feia present en les meues paraules-. Deixi d'escriure ximpleries en la seua llibreteta!

- Segona fase: ira. El pacient comença a reaccionar de forma violenta.

- Suficient, n'estic fart -sense pensar i conduït per l'enuig vaig agafar la jaqueta que descansava al respatler de la cadira i em vaig encaminar cap a la sortida-. Sortiré per aquella porta i ni vosté ni ningú m'ho impedirà.

- Josep, per favor...- van ser les últimes paraules que vaig poder escoltar per part del Dr. Dyer abans de tancar la porta amb un soroll estrident.

"No estic boig, no estic boig, no estic boig.. S'equivoquen, tots s'equivoquen."

Aquelles paraules ressonaven constantment a l'interior del meu cap, com si m'intentara convéncer a mi mateix que no havia perdut la poca raó que em quedava. Podia escoltar el batec del meu cor desbocat a cau d'orella i la suor que s'esmunyia pel front ennuvolava la meua vista. Desorientat i trontollant em vaig llançar cap a l'exterior d'aquell edifici, per fi els meus pulmons tornaven a omplir-se d'aire. Per tal d'allunyar-me d'aquell ambient farragós vaig començar a caminar en cap direcció. Qué m'estava passant? Sentia que no era jo qui parlava, definitivament m'havia begut l'enteniment...

"La veritat fa mal, la mentida mata...però el dubte, tortura."

Capítol 3 Veritat
(Josep)

Aquella situació m'estava saturant i havia caigut dins d'un estat de confusió del qual no podia sortir de cap manera. Després de sortir de la consulta del Dr. Dyer vaig començar a caminar sense rumb pels carrers de València. No podia tornar a casa, no ara. La mirada inquisitiva de Rosa acabaria amb el poc seny que em quedava. L'exaltació havia esgotat les meues últimes forces i sentia com les cames començaven a fallar. Abans de defallir vaig seure en un banc del parc amb la intenció de recobrar l'alé. Com si la vida es mofara de mi vaig escoltar una veueta llunyana que reclamava atenció:

- Papà! -no vaig poder evitar girar-me en direcció cap a aquella veu infantil- Vull pujar al gronxador!

En aquell moment vaig sentir les ganes irresistibles de respondre amb un "Sí" a aquella nena, no obstant, les paraules se'm van travessar a la gola. La petita es va quedar esperant en va que el seu pare alçara la vista del telèfon i jugara amb ella. Encara no aconseguia comprendre com algú era incapaç d'apreciar allò que tenia. No s'equivocava qui deia que només apreciem allò que tenim quan ho perdem; per desgràcia, el destí em va arrabassar de les mans aquesta oportunitat.

Vaig fer una ullada al meu voltant per observar com aquell parc començava a omplir-se de xiquets, em transmetia tanta pau... El soroll estrident del telèfon em va traure dels meus pensaments produint un petit sobresalt. La pantalla del mòbil mostrava el nom de Felip i va ser llavors quan em vaig adonar que l'havia deixat a soles durant tot el matí, només podia esperar que l'estudi continuara en perfectes condicions. Vaig despenjar el telèfon i el vaig col·locar a una distància prudencial de la meua orella preparada per escoltar una forta reprimenda per part del meu soci.

- Josep, on cony estàs?! -de fons es podia escoltar la cridòria dels clients que esperaven impacients el seu torn-. La tenda està plena i endevina...- va fer una pausa dramàtica abans de continuar- Estic a soles! Em vas dir que tardaries unes hores no tot el matí! Mou el teu cul cap ací!

- Felip, relaxa't...

- Com he d'estar relaxat?! Si els clients continuen esperant un minut més, em linxaran.

- D'acord, vaig cap allà -immediatament em vaig alçar del banc per dirigir-me cap a la tenda-. Resisteix company.

(Felip)

Això era un complet desastre, l'ordinador havia col·lapsat i l'infernal procés d'actualitzacions m'impedia continuar amb la meua feina i els clients impacients s'acumulaven davant del mostrador.

En un principi no semblava un problema massa gran però només tenia dues mans i no parava d'escoltar a la meua esquena les protestes per part dels clients que estaven farts d'esperar. A més a més, el Windows Vista no era de gran ajuda; "nota mental: canviar el sistema operatiu de l'ordinador". Llavors, com un àngel caigut del cel, va aparèixer per la porta Marta, l'amiga del meu germà petit.

- Hola cunyada! -vaig saludar enèrgicament- Vine, vine.

- T'he dit mil vegades que no em crides així -òbviament s'havia enutjat com de costum-. Entre el teu germà i jo no hi ha res.

- Si cunyada -ignorant les seues paraules la vaig conduir cap a on era la impressora-. Ajuda'm amb la impressora, que no funciona.

- I què et fa pensar que jo la puc reparar? Et recordo que estudio art, no informàtica!

- Però ets més jove que jo, la teva generació entén més d'aquestes coses!

- D'acord, t'ajudaré. Però m'has d'imprimir uns quants fulls, la meua impressora s'ha espatllat i no tinc temps per a esperar al final de tota aquesta cua.

Al principi no hi estava molt d'acord amb la seua proposta però, després de pensar uns pocs segons, vaig acceptar sense dubtar, necessitava aquella impressora, era qüestió de vida o mort.

- Impacient per aquesta nit? -vaig insinuar alçant les celles.

- Què passa aquesta nit?

- El sopar amb el meu germà i el seu amic Joan. M'ha dit que aniries amb Sílvia, semblava molt il·lusionat- vaig afegir mentre li picava l'ullet.

- En cap moment li vaig dir a Sílvia que hi aniria -podia observar com la vena del front es començava a unflar a causa del seu enuig.

- Però cunyada, li trencaràs el cor -al final em va caure una clatellada-. Ai!

- Me'n vaig, he de solucionar aquest assumpte en el qual Sílvia m'ha involucrat. Pren el pendrive, demà vindre a buscar-lo. Ah, per cert, si la impressora no està connectada a la llum, és normal que no funcione.

- No sóc tan idiota com per...- llavors la meua mirada va trobar el cable desconnectat de la impressora-. Merda...

Quan em vaig girar per acomiadar-me, ella ja estava sortint de la botiga a pas lleuger, tot i que va ensopegar amb el meu salvador, Josep. Sentia una combinació de còlera i alleujament. No sabia ben bé si llançar-me als seus braços com a les pel·lícules o agafar-lo pel coll per haver-me abandonat a la meua sort amb tota aquella feina endarrerida. En un altre context li hauria dit de tot però, amb tota la feina que quedava per fer...la millor opció era posar fil a l'agulla.

(Josep)

Durant tot el trajecte cap a l'estudi vaig anar pensant en una excusa per tal de justificar el meu retard i, a més a més, apaivagar el furor del meu amic. En la meua ment se succeïen les imatges del meu benvolgut estudi envoltat per flames i una gentada furiosa en la porta amb forques i torxes mentre que Felip es trobava assetjat a la rebotiga. La trucada de Felip va fer que el meu cap deixara de pensar en tots els problemes que m'envoltàvem, la millor manera d'asserenar la meua ment era centrar-me en el meu treball. Recordo quan la fotografia era la meua única passió i gaudia del que feia, obrir aquest local havia estat el meu somni des que vaig acabar els estudis. Encara que l'embaràs de Rosa fou molt inesperat i només teníem vint anys jo ja somniava en fotografiar cadascun dels moviments de la meua filla, des de totes les perspectives possibles i omplir les parets de records familiars. Semblava que els múltiples intents per desconnectar del passat eren inútils, sempre hi havia una part de mi que avivava aquell foc intern que em consumia a poc a poc.

Havia arribat el moment, entraria per la porta amb pas ferm i sense témer a la mirada furiosa de Felip. No obstant, aquella determinació va desaparèixer després de ser atropellat per una adolescent de la qual no vaig poder veure el seu rostre amb claredat. Amb una veu quasi imperceptible vaig aconseguir escoltar una disculpa despreocupada per part d'aquella xica, realment semblava tenir pressa. Li vaig llevar importància a aquest assumpte i vaig ocupar el meu lloc de treball, just darrere del mostrador.

- Ves per on, si ha arribat la ventafocs al ball!

- Com és que hi ha tanta gent a la tenda?! -la quantitat de persones reunides al meu estudi em va sorprendre bastant.

- Jo no tinc la culpa, la impressora no funcionava i l'ordinador ha col·lapsat.

- T'has tornat a oblidar d'engegar la impressora, no?

-No! Bé...pot ser. Però aquest no és el cas, ajuda'm!

La resta de la tarde va transcórrer amb més tranquil·litat que al matí. No obstant, per culpa de la gentada que s'havia presentat a la tenda i, a més a més, tot el treball que portàvem endarrerit des de feia dues setmanes ens vam veure obligats a treballar fins a les onze de la nit. Semblava que Felip s'havia oblidat del caos del qual s'havia fet càrrec aquest matí i vaig poder tornar a casa sense escoltar cap reprimenda. Els carrers estaven buits i l'obscuritat m'envoltava, tan sols un fanal al final del carrer il·luminava l'entrada del metro.

(Marta)

Vaig arribar a casa tan prompte com vaig poder, no podia creure que Sílvia m'haguera embolicat en aquest assumpte. El dia que em va proposar el sopar amb Joan i Marc, per primera vegada, ja em vaig negar. Semblava que la meua opinió no importava, com era costum. Durant els sis anys que portàvem juntes sempre aconseguia sortir-se amb la seua, però això sobrepassava els límits, m'imaginava les intencions de Sílvia. Definitivament, no, no assistiria a aquell restaurant per molt que em pregara de genolls, entre Marc i jo no passaria res.

- Sílvia! -vaig cridar esperant una resposta- On ets?!

- Sóc ací, no crides que no estic sorda.

- Què és això d'un sopar amb Marc i Joan?!

- Ah! Sí, allò... En una hora hem quedat amb els xics a la plaça.

- Doncs no hi penso anar -em vaig creuar de braços per semblar més seriosa.

- Però li trencaràs el cor a Marc!

- M'és igual! No...hi...aniré!

Tant de bo aquelles paraules hagueren estat tan convincents com sonaven al meu cap. No sabia com s'ho havia fet, però en vint minuts ja estava preparada per anar a sopar. Els xics van ser puntuals i a dos quarts de deu ja caminàvem cap al restaurant. Em penedia cada vegada més de la meua decisió amb cada passa que donava però, ja era massa tard per tornar enrere. Sílvia i Joan caminaven per davant de nosaltres i Marc, que caminava al meu costat, no pronunciava cap paraula, només podia observar un tènue rubor a les galtes. En arribar al local, vam seure i, mentre esperàvem el primer plat, vam prendre alguna copa. Tot semblava anar bé fins que Sílvia ens va començar a formular preguntes incòmodes, tot seguint el seu pla principal. I quan pensava que res pitjor podia passar... Sílvia i Joan, casualment, havien d'anar al lavabo, deixant-me a soles amb Marc. Ja havien passat vint-i-cinc minuts i aquells no tornaven, farta d'aquella situació em vaig alçar de la taula. Em va fer llàstima la cara de Marc en veure que marxava del restaurant, un altre dia miraria de quedar amb ell però ara només volia tornar a casa per descansar, els exàmens s'apropaven. Al passar per davant dels lavabos vaig poder apreciar la figura de Sílvia i Joan besant-se apassionadament, no era una imatge recomanable per a tots els públics. Vaig decidir no interrompre'ls i continuar el meu camí cap a la sortida. L'obscuritat no em permetia veure res a més d'un palm del meu nas, no obstant, vaig ataüllar les escales que conduïen al subterrani.

(Narrador)

En el metro, de tornada a casa, un esgotat Josep lluitava per mantindre's despert. A aquestes hores ja no hi havia quasi ningú a l'interior del vagó, tan sols una dona adormida amb un llibre a les mans i un home ebri que reia sense motiu. Les portes es van obrir per deixar entrar a una jove que parlava animosament per telèfon. Sílvia estava molt enutjada amb Marta per la seua sobtada desaparició i, a més a més, per haver marxat sense pagar la seua part del compte. Josep no es va adonar de la presència de la xica i Marta tampoc va posar els seus ulls en aquell home somnolent. Un parpelleig dels llums va fer que ambdós desatengueren els seus afers i connectares la seua mirada produint fent que el temps es detinguera en aquell precís moment, res al seu voltant tenia importància. Cap dels dos comprenia aquella estranya connexió que els unia. Sense saber per què, Josep va analitzar lentament les faccions de Marta. Es va fixar en els seus ulls celests, el cabell castany i arrissat, el nas diminut i les pigues que cobrien les seues galtes. Josep mai havia vist a aquella xica abans però, el seu rostre li resultava familiar. Aquell instant, que va semblar un segon, va ser interromput per l'altaveu que anunciava la propera parada, el tren es va aturar i van sortir tots dos del vagó, cadascun en una direcció diferent.

(Josep)

Vaig eixir del vagó amb la intenció d'encaminar-me cap a les escales i tornar a casa d'una vegada però, un petit impuls va fer que m'aturara i començara a buscar la mirada d'aquella jove en l'altra andana. Desgraciadament ja no hi era. Llavors em vaig adonar de la situació i un riure desganat va escapar dels meus llavis.

- Realment m'he begut l'enteniment... -vaig sentenciar en veu baixa al mateix temps que pujava les escales.

En arribar a casa no m'esperava trobar a Rosa parlant per telèfon tan tard. El soroll de la porta en tancar-se va alertar a Rosa de la meua arribada i, sense soltar el telèfon, va preguntar:

- Josep, estava molt preocupada! Estàs bé? Ara mateix estava parlant amb el dr. Dyer, m'ha dit que has sortit corrents de la consulta.

- Només necessitava respirar, no et preocupes.

- Josep, ho sento molt, no hauria de pressionar-te tant. Si vols que busquem un altre psicòleg...

- No, no cal. Demana-li disculpes de part meva i que em guarde cita per a la setmana que ve. Teníeu raó, necessito ajuda.

- Gràcies, sabia que ho entendries-es va llançar damunt i em va ser un petó als llavis-. De segur que estàs esgotat, per què no vas a prendre una dutxa?

(Rosa)

Josep semblava assentar el cap després dels múltiples intents per fer-li oblidar la seua paranoia. En escoltar la porta del bany tancar-se vaig reprendre la conversació amb el dr. Dyer. Tot sortia segons el nostre plan.

- Informe de la situació?

- Tot en ordre, bon treball "doctor" -no vaig poder evitar una rialla-. Sembla que no ficarà el nas en els nostres assumptes per un temps, no obstant, el mantindré vigilat.

- Carai, que cínica. Mai hauria pensat que diria això però...no tens un mínim remordiment? Al cap i a la fi es tracta del teu marit i la teua filla.

- Doncs no. De no ser perquè em vau oferir diners hauria avortat jo mateixa, no anava a deixar que un bebè m'arruïnara la vida. A més, no tens dret a jutjar-me, et recordo que els qui trafiquen amb xiquets sou vosaltres.

- Cert. Ens mantindrem en contacte. Fi de connexió.

(Narrador)

Des d'aquell inesperat encontre en el metro de València es va formar un buit als seus cors. La vida de Marta havia estat teixida en mentides, els dubtes de Josep eren els causants de tots els seus maldecaps i la veritat d'aquesta història encara estava per descobrir. No oblidem que les mentides acaben caent com les pomes podrides de l'arbre i els camins que la vida separa poden ser retrobats pel destí capritxós. Encara que ell camine cap al nord i ella camine cap a sud, la terra continuarà sent redona.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1379
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  193 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]