Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
zoooila
IES Porreres. Porreres
Inici: Marina
Maleïda paraamnèsia
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Hola, sóc la Minerva
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l'inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia...

Em dic Minerva, com la deesa romana, Minerva Garcia. Potser sempre m'han agradat els misteris perquè requereixen saviesa o perquè simplement em tocava dir-me així, però no ho crec. Sempre intento trobar una raó per tot; penso que tot el que succeeix és per algun motiu. Em podria passar hores, dies, setmanes i mesos fins a descobrir la clau d'aquells trencaclosques, que per a mi, tots són grandiosos reptes. Prefereixo no parlar-vos més de mi, deixaré que m'aneu coneixent a mesura que us conti la meva història, o almenys intenteu-ho.

Dilluns 12

Set de la matinada. No recordo res del que va passar ahir, tenc una mena de pensaments borrosos que no em deixen memoritzar. És igual, no deu ser important. M’aixeco del llit, em dirigeixo a la cuina i a l’intent d’esmorzar em trobo amb un paquet de 5 galetes restants que decideixo deixar per berenar després a l’institut.

Són les vuit i encara no he sortit de ca meva. M’he trobat una taca blanca molt estranya a la pell, per la zona del coll. No és molt notable però em fa vergonya que la vegin. No sé d’on prové i em pareix impossible de llevar.
Vuit i mitja. Ja arribo a l’institut, molt acalorada pel munt de roba que porto intentant tapar la taca.

- Garcia, sempre fas tard. Mostrant tan poc interès pel curs hauràs de tornar a repetir.

- Deixi’m en pau.

Tothom se’n riu de mi i amollen comentaris insinuant que soc una ximple. Però això no és així. El que passa és que no em cal saber que és un sintagma nominal o quina és l’àrea d’un triangle. Prefereixo investigar per mi mateixa què és el que em serà realment útil i necessari per passar els anys que em queden de vida interactuant i experimentant amb el que m’envolta.
D’entre tots els meus insuportables companys de classe, sens dubte, la que em cau més malament és la Marina. La noia més repulsiva que he conegut mai, des del meu punt de vista, i, ho menciono així, perquè per a tothom és el prototip de persona perfecta perquè aconsegueix tot el que vol. Però tots només valoren això, sense adonar-se dels mitjans que utilitza per arribar-hi: fa tot el que sigui necessari, encara que això suposi haver de destruir una altra persona.
Dues de la tarda. Ja surto de classe. Em moro de fam. Ara em dirigeixo al súpermercat d’aquí al costat a comprar menjar pel que dura la setmana. Els meus pares són de viatge i hauré d’aprendre a ocupar-me de les tasques de casa sola.
De camí a casa em trobo al Justin, un dels nens amb més popularitat de l’institut.

- Minerva! - crida des de l’altra punta del carrer dirigint-se cap a jo.

- Què vols…?

- T’ajudo a portar les bosses? Se’t veu amoïnada amb tant de pes.

- Com vulguis, gr...gr...gràcies.

Tot això em pareix molt estrany. El Justin mai m’havia parlat, suposo que vol alguna cosa a canvi del favor.

- Com és que avui has fet tard a classe?

-  M’he quedat dormida i els meus pares no hi han sigut per despertar-me. - No em feia ganes explicar-li l’aparició de la taca.

- Doncs, on són?

- A Grècia, de viatge.

- Si vols vine a casa meva aquesta setmana i no et sents tan sola, els meus pares tampoc hi són per qüestions de feina.

- No, gràcies, tu i jo no ens coneixem gaire.

- Va dona, no siguis així, així tenim l’oportunitat de conèixer-nos millor.

- He dit que no.

- Aquí tens les teves bosses. No saps el que acabes de fer. Adéu. - I decebut retrocedeix tot el camí que havíem fet plegats.

Les seves paraules em deixen molt inquieta.

- JUS…

Quan em giro per agrair-li la seva ajuda, em quedo totalment sorpresa. El Justin té set taques el doble de grans i molt parescudes a la meva, a la part posterior de la cama. Però no li dono molta importància.

Arribo a casa meva i el primer que faig és tirar-me al sofà i dormir. Em sento molt cansada per no haver fet quasi res… tinc molta son.
Vuit de la tarda. Em desperto per culpa d’una cridada de mòbil, una cridada anònima. Despenjo i…

- Sis. No perdis el temps. - Xiuxiueja una veu molt greu i a la vegada ronca.

No entenc res. Abans de poder dir qualsevol paraula ja m’havien penjat. Avui m’han succeït una sèrie de fets molt estranys, crec que ja és hora d’anar a la recerca d’explicacions.


Dimarts 13

Sis de la matinada. He acabat la son molt prest, pot ser per la llarga migdiada que em vaig permetre. Vaig cap a la cuina, la nevera està plena des d’ahir. Obro la porta i agafo la llet i la melmelada per preparar-me l’esmorzar. Tanco la porta i em pega un calfred. Hi ha una nota aferrada, i no, no és dels meus pares, ells no escriuen jeroglífics. Això em deixa pensant una llarga estona, però aleshores veig que se’m fa tard i me’n vaig ràpidament a la dutxa.

No m’ho puc creure. M’ha sortit una altra taca a devora l’anterior un poc més grossa. Em vesteixo ràpidament, agafo la nota i em dirigeixo a l’institut. Avui he estat puntual.

- Hola Marc, saps on és el Justin?

- Justin? De qui em parles?

- No et facis el babau, el teu millor amic, on és?

- No tinc temps per bajanades. Ens veim.

-Quin noi més estrany.

- Chloe, que saps on és el Justin?

- Qui és aquest?

- Ah, és clar, ara us heu posat d’acord tota la classe per riure-us de mi.

- Estàs bé Minerva? tranquil·litza’t.

- El que voleu és que us segueixi el joc no? Ara faré com si jo tampoc el coneixés.

Agafo la revista escolar del curs passat i cerco a l’anuari la nostra classe.

- Doncs, aquest és el noi de qui us parlo, el Jus...

No hi era. S’havia esborrat de la foto i, pel que sembla, també del món.
Capítol 2 Tot això és un joc.
Han passat hores i encara em costa de creure. Li he donat mil voltes al cap durant tot el temps d’institut. He quedat com una boja davant tothom, però jo sé molt bé del que parlo. El Justin és un noi, un noi que existeix i que ahir mateix estava amb mi.

Cinc de la tarda. He quedat amb la Marina a la biblioteca per fer un treball de literatura. Ella sap que em cau malament i jo també sé que li caic malament a ella. Intentaré dirigir-li la paraula només el que sigui necessari i el menys possible per realitzar la tasca.

- Hola.

- Hola. - Em contesta amb la mateixa serietat que jo l’he saludat.

Seiem a la zona més enfora de la bibliotecària i comencem a treure el material.

Fa dues hores i mitja que estem fent el treball i la situació no és tan incòmoda com m’havia imaginat. Hem començat a parlar-nos millor que abans, i, fins i tot, a contar-nos un poc de la nostra vida per conèixer-nos millor.

- Minerva, realment et caic tan malament? - Em diu de sobte amb els ulls quasi plorosos.

No vaig entendre perquè em feia aqueixa pregunta.

- Què dius ara Marina?

- És que… encara que mai hàgim estat amigues ni ens hàgim duit bé, em transmets confiança ara que he pogut saber un poc més de tu.

- I què és el que em vols dir?

- Necessito que m’ajudis. No puc sola amb això. És un tema molt complicat. Et vull donar la raó de tots els meus comportaments que sé que per a tu són insuportables. No et pensis que m’agrada haver de fer mal a altres persones per aconseguir el que vull, el cas és que si no ho faig, sortiré perjudicada jo de manera molt més greu.

- D’acord. Confia en mi.

- Bé doncs... - La Marina atura en sec de parlar. - MINERVA QUÈ ÉS AIXÒ? - Exclama molt espantada en veure la nota que sobresurt del meu estoig que m’he trobat avui al matí a la nevera.

Jo no sé com reaccionar, pareix que ha vist el dimoni en persona. Em preocupa molt, però decideixo fer silenci i comunicar-me només amb la mirada. Li entrego el paperet perquè el pugui observar millor.
L’agafa amb les mans suades i tremoloses. El desxifra de seguida i li cau una llàgrima.

- Oblida’t de tot el que t’he dit, oblida que tinc problemes. - No en parlis d’això a ningú, si us plau. Sé que et segueixo caient malament. Fes-ho almenys per aquest moment “de confiança” que hem pogut tenir.

- Marina…

- Ves amb molt de compte. Tu ets molt intel·ligent, intenta trobar el significat del jeroglífic el més aviat possible, abans que se t’acabi el temps. - M’ha dit recollint les seves coses per anar-se'n de pressa.

Nou de la nit. Demà tinc un examen de la primera guerra mundial. Tinc dues opcions: estudiar o resoldre el jeroglífic. Sé perfectament el que em convé més, així que aparto els llibres, engego l’ordinador i m’ajudo gràcies a Internet a entendre aquest trenclaclosques. Hi ha escrit una mena de paraules molt estranyes mesclades amb dibuixos senzills.

Una de la matinada. Estic molt entusiasmada. Acabo d’esbrinar-ho. “Comença l’aventura. Ves-te’n a la teva habitació”. És una mica rar. Però seguiré les instruccions. De totes formes ja estic molt cansada i me n’aniré a dormir.

Arribo esgotada al llit i em trobo un sobre. L’obro i…

{Normes del joc}

· Quatre jugadors.

· Viatjareu al futur.

· Us trobareu entre vosaltres com a desconeguts.

· Pot ser NO començareu la partida al mateix temps.   

· NO us podeu ajudar entre vosaltres.

· Durada d’una setmana de temps per resoldre els sis jeroglífics que us donaran. Els heu de resoldre tots abans del darrer dia.

· Us sortiran tantes taques com dies que hagin passat en senyal del temps que us queda per finalitzar el joc i per identificar-vos entre vosaltres.

· Els que aconsegueixin guanyar el joc tornaran a la seva època (1980) i els que no ho aconsegueixin desapareixeran.

· No hi ha volta enrere.

Ho acabo d’entendre tot i si sóc sincera, tinc molta por. No sé ni el que he pogut fer per haver-me ficat en aqueix embolic. Vull que tot això sigui un malson i despertar-me ja.

Dimecres 14

Set de la matinada. No he dormit gens. Durant tota la nit m’he quedat pensant amb el maleït joc i amb el que m’espera aquests cinc dies. Avui no em fa ganes anar a l’institut, tinc coses més importants a fer.

Quan a la fi decideixo que és hora de llevar-me, vaig cap a l’armari a veure que em puc posar. Escullo una camisa rosa pastís, uns texans negres i unes esportives blanques. Em preparo per sortir i descobreixo una nova taca. Quan vaig a col·locar el meu mòbil a la butxaca de darrera dels pantalons allà em trobo el segon jeroglífic. És un poc diferent a l’anterior. Les lletres són d’una mida massa petita. Necessito un microscopi. De seguida, he pensat en l’Adrià perquè és un fanàtic amb tot el relacionat amb el laboratori. Em dirigeixo a casa seva i truco a la porta esperant que m’obrin els seus pares. Ell deu ser a l’institut.

- Hola Minerva, què hi fas aquí?

- Adrià? Com és que no ets a l’institut?

- Doncs...mm...eh… em trobo molt malament de la panxa. I tu?

- Jo et venia a demanar que em deixessis el teu microscopi.

- El meu microscopi? - Em pregunta molt sorprès. - Endavant.

La casa de l’Adrià és molt bonica i també molt gran. Té dues habitacions senceres dedicades a tots els seus aparells de laboratori.
Entram a la més propera a l’àtic.

- Aquí el tens. - Em diu mentre ho prepara tot.

- Moltes gràcies.

- Per curiositat, què és el que has de mirar?

- Una bajanada, no hi pensis.

Trec el jeroglífic. L’Adrià es posa molt nerviós, m’agafa el paperet de les mans i desconnecta el microscopi.

- Què fas? - Demano enfadada.

- Em sap greu però no et puc ajudar.

- No et fiquis en els meus assumptes i deixa’m fer això que és molt important.

L’Adrià m’ensenya el seu braç, té tres taques blanques com jo.

- T’he dit que no et puc ajudar. Ara ho entens?
Capítol 3 El temps s'ha acabat.
M’he quedat molt sorpresa.

- Sí, és clar… quasi ens he posat en perill als dos, és millor que me’n vagi a cercar solucions a un altre lloc.

- Que tinguis sort Minerva, això és molt seriós.

Acabo de sortir de casa de l’Adrià i la veritat no sé a on dirigir-me. Se m’ha fet molt tard i he de resoldre el jeroglífic el més aviat possible.

Sis de la tarda. He trobat molts tutorials per fabricar una lupa potent amb materials que pots trobar-te per casa. Després de tres intents ho he aconseguit. “Ara, resol l’endevinalla: Tens tres portes: a una hi ha un grup d’assassins en sèrie, a la segona hi ha un lleó que no ha menjat durant tres mesos i a l’última un gran incendi. A quina és més recomanable entrar-hi?

Només puc marcar una resposta i sols tinc un intent. Dedicaré el que em queda de dia per pensar-ho bé. Espero no fallar…

Tres quarts de dotze. Ja ho tinc, o això crec. La meva resposta és la porta del lleó. Segurament després de tant de temps sense alimentar-se sigui mort.

Resposta correcta.



Dijous 15

Vuit i mitja de la matinada. Ahir em vaig dormir tan tard que avui no he tingut força per aixecar-me. De totes maneres ja faig tard a classe així que m’ho prendré amb calma. M’aixeco del llit, em vesteixo i em preparo un bol de llet amb cereals. Vaig cap a l’institut per un camí distint al que sol anar.

- Ai! Disculpi senyoreta. Deixi’m que li reculli el que li ha caigut.


Em dóna una nota rosada.


- Moltes gràcies.

- Que tingui un bon dia!

Quin noi més atent. Però què és el que m’ha donat? Jo no tinc fulls de color rosa. És el tercer jeroglífic.

Arribo a l’institut i després de la esgotadora renyada del professor me’n vaig a seure a la meva taula. Agafo el mirall que porto sempre dins l’estoig i allà la trobo, la quarta taca ja ha aparegut al meu coll. Trec el jeroglífic i vaig a intentar-lo desxifrar, però, com puc fer-ho si no hi ha res escrit?

Onze del matí. És l’hora de pati. Aprofito per provar diferents mètodes; amb la llum del sol no funciona, a un lloc a obscures tampoc noto cap canvi, rascant el paper no apareix res…

Dues de la tarda. Avui dinaré al menjador. He quedat amb l’Elisa i la Maria.


- Hola Minerva. - Em diuen al mateix temps.

- Hola noies. Com és que feu tan tard avui?

- Érem a classe de física i química. Ara esteim experimentant amb la llum ultraviolada. Ho vols veure? És una passada.

- No m’interessa. Estic molt ocupada.

- Va Minerva és un moment. - Em diu mentre treu la llanterna que permet veure la tinta invisible.

- No, me’n he d’anar.

M’assenyala amb la llum.

- Què és aqueix full rosa?

- No veus que no és res? No està ni escrit.

- Au va, no diguis ximpleries, si pareix una redacció de mil paraules.

Estic totalment sorpresa. Li agafo la llanterna prestada a la Maria.

- Ah doncs ara sí que t’interessa el meu projecte?

- Demà te la torno sense falta.

Sis de la tarda. Ja he arribat a ca meva. Em dirigeixo a la meva habitació i apago tots els llums, a les fosques crec que es pot veure millor i amb més claredat. Són moltes paraules en anglès. No tenen cap sentit amb l’ordre en que estan escrites. Crec que els he d’organitzar per descobrir el missatge.

Fa dues hores que hi soc. Després de tant provar he arribat a la conclusió de que és una cançó, i, és més, la meva cançó preferida.

Nou de la nit. “I can't compare to nothing, I've ever known, I'm hoping, that after this fever I'll survive…” The Heart Wants What It Wants de Selena Gómez. Precisament la lletra té a veure amb el meu estat d’ànim actual. Em sento realitzada, només em queden tres jeroglífics més.


Divendres 16

Quatre de la matinada. Un malson m’acaba de despertar. Somiava que no podia acabar el joc, però no perquè no hagués pogut resoldre els trencaclosques sinó perquè apareixia ella, la Marina. Farta i cansada de tot això li pren foc a la capsa. No sé com continua però m’imagino que el joc es donaria per perdut i acabaríem desapareixent tots.

Nou de la matinada. He decidit no anar més a l’institut. Em sento molt preocupada per tot el tema. Tanmateix avui era el darrer dia d’institut per a mi, si ho aconsegueixo tornaré a la meva època aquest cap de setmana, no em fa falta saber res més de ningú d’aquí.

Avui és un dia plujós, el dia es fosc i tot, pareix de nit. No crec que surti de casa a no sigui que em sorgeixi una emergència. Vaig cap a la sala d’estar i em trobo una vela amb molt bon aroma damunt la taula. També hi ha dos jeroglífics més. Què estrany. Em pensava que em tocava només un per dia. M’assec al sofà i les observo. La primera diu “No m’agafis” així que dirigeixo la meva mirada cap a l’altra nota que posa “A jo tampoc” . Estic molt confosa. El temps passa i no el puc perdre. Decideixo agafar la segona nota i de sobte es sent un crit. La vela s’apaga com si qualcú hagués bufat. Ràpidament encenc la llanterna del meu mòbil i ha desaparegut la primera nota. La segona la tenc jo a la mà, plena de sang. Vaig corrent cap al bany. Deu minuts després, torno a la sala i… era ella, la Marina.

- No estàs cansada ja de tot aquest rotllo, Minerva? - Em diu amb un to esgarrifós.

- Marina, què hi fas aquí? - Dic amb una veu tremolosa.

- He vingut per saber si em podries ajudar. Tanmateix recordaràs això com alguna cosa que mai ha passat. No ho vulguis fer tot perfecte i pensa un poc amb mi.

- Saps de sobra que no ens podem ajudar.

- No pots o no vols?

- No puc. A més no tinc temps, encara em queden tres jeroglífics en total.

- Quina llàstima, oi? Perquè a mi em queden tots. Entens pel que estic passant? A jo no se’m duen tan bé aquestes coses com a tu. Ara mateix visc sabent que dilluns hauré desaparegut del món.

- I què vols que hi faci?

- No pots fer res. Però jo sí. Si jo perdo, tu vas darrera mi.

Agafa l’encenedor i tot passa exactament com al meu somni. Jo l’intento impedir perquè no sé quines conseqüències pot tenir no acabar el joc i no em vull arriscar. Però és massa tard. La capsa es converteix en cendres i noto com l’aire s’esvaeix. Tot és obscur ara…

Maig, 1980

Em desperto dormida amb el cap sobre l’espatlla de ma mare. Estic molt marejada. Tots no fan més que recordar-me tot el que m’estimen i s’alegren de tenir-me de volta amb ells. El meu pare encén la televisió.

- Mira’l al maleït fugitiu que et tenia segrestada. A la fi l’han trobat. Ara gaudirà de deu anys de presó

No entenc res del que em parlen. Pujo a la meva habitació i trobo la capsa d’un joc sobre el llit. Em sona d’alguna cosa, però no sé de què. L’obro i només hi ha un full “Enhorabona, vostè és la guanyadora dels quatre jugadors”. Segueixo sense entendre res del que em passa en aquests moments. La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït, però, qui és la Marina?

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]