Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
NitBlanca
IES Guillem Cifre de Colonya - Pollença. Pollença
Inici: Li deien Lola
Passes conectades
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Passes conectades
 Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Pensant en això la llet s'havia refredat i la meitat de la galeta descansava al fons de la tassa. “L'escena de feia unes hores em rondava pel cap, després de les 99 que havíem trobat rere cada una de les desaparicions de persones, havíem arribat a la 100, seria aquesta ja la darrera? Però hi havia alguna cosa diferent en aquest cas que el feia diferent als altres, una nota, un simple paper doblegat amb delicadesa i col·locat minuciosament a la sivella, què volia dir tot allò?”

-  Aleix! Espavila't, que arribaràs tard a la feina!

-  Què sí, ara partesc, Aina!- vaig dir mentre pescava el tros de galeta que hi havia al cul de la tassa.

A cada passa que feia els peus se m’arrelaven a terra i em va costar arribar a la comissaria. A la taula del meu costat seia en Miquel que m’esperava amb les darreres notícies del cas i una tassa de cafè fumejant que vaig rebutjar amablement, perquè ja havia berenat.

-  Aleix, t’he deixat el paper que vam trobar a l’escenari del crim damunt la teva taula.

-  Gràcies Miquel, t’avisaré si hi ha més notícies.

Vaig decantar la cadira, m’hi vaig seure i vaig bufar abans de desplegar la nota. Mai m’hagués imaginat el que posava, “D’aquí a poc podré estar al teu costat eternament i ningú mai ens podrà separar, tot això ho faig per tu, dintre de poc te n’adonaràs de perquè ho he fet”.

-  Què et trobes bé? Estàs molt pàl·lid, vols un tassó d’aigua?

-  Sí sí, hem trobo bé, però no m’aniria malament l’aigua.

-  Per cert, què hi posava a la nota?- Em va demanar mentre abocava l’aigua dins el tassó.
-  Res important.- Vaig contestar-li nerviós.

-  Segur?

-  Sí, segur.

No massa convençut, en Miquel va anar-se’n cap a la seva taula.  Mentre, el que acabava de llegir encara em rondava pel cap. Vaig dirigir-me cap a la “sala de les sabates” com li dèiem nosaltres, ja que era on es trobaven les 99 sabates dels anteriors casos. Sabates d’home, de dona, de nins, més noves, més velles, n’hi havia de tot tipus, però seguíem sense trobar la relació entre totes elles. Encara recordo el primer cas que hem van proposar, en el que l’única prova que tenien era una sabata negra de pell girada amb un petit tacó que semblava feta a mida amb molta cura. El cas pareixia fàcil, fins que van començar a aparèixer una sabata rere l’altre.

Dues setmanes més tard

Durant aquestes darreres setmanes he rebut dues notes més, les dues amb el mateix missatge i les dues, anònimes.

Jo sabia que en Miquel sospitava d’alguna cosa, perquè cada vegada que llegia una nota se’m canviava la cara i una gota de suor freda rodolava pel meu front, però la meva expressió li deixava clar que la pregunta que es feia no tendria una resposta.

Al dia següent, en entrar a la comissaria, vaig trobar-me en Miquel molt enfeinat ordenant uns paperets a la taula. M’hi vaig apropar i vaig poder veure com recol·locava els paperets i semblava que formaven un petit mapa.

-Què és això?- Li vaig haver de demanar un parell de vegades fins que vaig obtenir una resposta.

- Segur que no saps què és?- em va demanar ell irònicament.

- Te juro que no ho sé.

- Jo crec que sí, estava a la teva paperera.

- A la meva paperera hi havia unes notes, no aquests bocins de mapa.

- Si en vers de tirar els papers, els haguessis observat amb més atenció, potser ara els reconeixeries.

- D’acord, perdó. Tens raó, però no t’enfadis, el que importa ara és el que posa el mapa.

No veiem res, no sabíem que significava aquell mapa, era com si miréssim un full en blanc. Però de sobte hem va encaixar tot, i un calfred em va recórrer l’esquena de d’alt a baix. Com era possible que no ens haguéssim adonat fins ara?

Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Pensant en això la llet s'havia refredat i la meitat de la galeta descansava al fons de la tassa. “L'escena de feia unes hores em rondava pel cap, després de les 99 que havíem trobat rere cada una de les desaparicions de persones, havíem arribat a la 100, seria aquesta ja la darrera? Però hi havia alguna cosa diferent en aquest cas que el feia diferent als altres, una nota, un simple paper doblegat amb delicadesa i col·locat minuciosament a la sivella, què volia dir tot allò?”

-  Aleix! Espavila't, que arribaràs tard a la feina!

-  Què sí, ara partesc, Aina!- vaig dir mentre pescava el tros de galeta que hi havia al cul de la tassa.

A cada passa que feia els peus se m’arrelaven a terra i em va costar arribar a la comissaria. A la taula del meu costat seia en Miquel que m’esperava amb les darreres notícies del cas i una tassa de cafè fumejant que vaig rebutjar amablement, perquè ja havia berenat.

-  Aleix, t’he deixat el paper que vam trobar a l’escenari del crim damunt la teva taula.

-  Gràcies Miquel, t’avisaré si hi ha més notícies.

Vaig decantar la cadira, m’hi vaig seure i vaig bufar abans de desplegar la nota. Mai m’hagués imaginat el que posava, “D’aquí a poc podré estar al teu costat eternament i ningú mai ens podrà separar, tot això ho faig per tu, dintre de poc te n’adonaràs de perquè ho he fet”.

-  Què et trobes bé? Estàs molt pàl·lid, vols un tassó d’aigua?

-  Sí sí, hem trobo bé, però no m’aniria malament l’aigua.

-  Per cert, què hi posava a la nota?- Em va demanar mentre abocava l’aigua dins el tassó.

-  Res important.- Vaig contestar-li nerviós.

-  Segur?

-  Sí, segur.

No massa convençut, en Miquel va anar-se’n cap a la seva taula.  Mentre, el que acabava de llegir encara em rondava pel cap. Vaig dirigir-me cap a la “sala de les sabates” com li dèiem nosaltres, ja que era on es trobaven les 99 sabates dels anteriors casos. Sabates d’home, de dona, de nins, més noves, més velles, n’hi havia de tot tipus, però seguíem sense trobar la relació entre totes elles. Encara recordo el primer cas que hem van proposar, en el que l’única prova que tenien era una sabata negra de pell girada amb un petit tacó que semblava feta a mida amb molta cura. El cas pareixia fàcil, fins que van començar a aparèixer una sabata rere l’altre.

Dues setmanes més tard

Durant aquestes darreres setmanes he rebut dues notes més, les dues amb el mateix missatge i les dues, anònimes.

Jo sabia que en Miquel sospitava d’alguna cosa, perquè cada vegada que llegia una nota se’m canviava la cara i una gota de suor freda rodolava pel meu front, però la meva expressió li deixava clar que la pregunta que es feia no tendria una resposta.

Al dia següent, en entrar a la comissaria, vaig trobar-me en Miquel molt enfeinat ordenant uns paperets a la taula. M’hi vaig apropar i vaig poder veure com recol·locava els paperets i semblava que formaven un petit mapa.

-Què és això?- Li vaig haver de demanar un parell de vegades fins que vaig obtenir una resposta.

- Segur que no saps què és?- em va demanar ell irònicament.

- Te juro que no ho sé.

- Jo crec que sí, estava a la teva paperera.

- A la meva paperera hi havia unes notes, no aquests bocins de mapa.

- Si en vers de tirar els papers, els haguessis observat amb més atenció, potser ara els reconeixeries.

- D’acord, perdó. Tens raó, però no t’enfadis, el que importa ara és el que posa el mapa.

No veiem res, no sabíem que significava aquell mapa, era com si miréssim un full en blanc. Però de sobte hem va encaixar tot, i un calfred em va recórrer l’esquena de d’alt a baix. Com era possible que no ens haguéssim adonat fins ara?
Capítol 2 Sota els nostres peus
Estava clar que aquell mapa era un plànol de l’edifici on ens trobàvem en aquell moment, però, perquè?

En Miquel i jo vam dirigir les mirades cap al mateix lloc, un punt vermell dibuixat al mapa. Si ho estàvem interpretant bé, el punt vermell era situat als arxius, és a dir, a la planta baixa.

Immediatament, ens hi vàrem dirigir per veure quin secret s’amagava rere el punt vermell. Al mig de l’habitació hi havia un una altra nota dins un punt vermell situat al terra i al devora, tots els arxius dels casos dels casos relacionats amb les desaparicions i les misterioses sabates.

Amb les mans tremoloses i casi sense respirar, vaig intentar desplegar el petit paper. En veure el que posava, hem vaig quedar mut, i en Miquel, en veure-me la cara, me’l va collir i va llegir en veu alta “Veig que no comprens els meus sentiments cap a tu, per tant, he decidit passar a l’acció, en realitat, estem més a prop del que et penses, aviat ho comprovaràs.”

Estàvem tan concentrats amb el que deia la nota, que no ens vam adonar de que la porta de la sala es va obrir i la nostra cap ens mirava amb cara de confusió, però a la vegada amb malicia, cosa que em va desconcertar.

- Eh, vosaltres dos, que feis aquí? Què es aquest desordre?- ens digué la Mireia.

- Re-re-res, quan hem baixat a consultar un dels arxius ens ho hem trobat tot escampat pel terra.

- Sí, ja, i jo m’ho creuré. Qui ha d’haver estat si ningú més en te accés?

- Que no, et juro que no hem estat nosaltres.

- No vull sentir més excuses, poseu-ho tot al seu lloc, per aquesta vegada ho passaré per alt.

- Ara ens hi posem...

El renou dels seus tacons sobre la el terra de fusta ens va provocar un calfred que ens va recorre tot el cos. L’escena que acabava de succeir ens havia deixat un mal gust de boca, però ho vam deixar passar i ens vam posar a recollir.

Després del dia tan cansat que havia passat al despatx, arribar a casa era com llevar-te les sabates després d’una llarga marató.

Vaig sopar dues albergínies farcides fetes per la meva dona, tan bones com sempre. Mentre sopàvem li vaig contar el que havia succeït aquell dia, excepte el que hi posava a la carta, és clar. La vaig veure un poc estranya però ho vaig deixar córrer, estava molt callada i més seria del normal.

L’endemà al matí vaig anar a despertar la meva dona, però en veure-la dormint plàcidament no vaig voler dir-li rés, per tant vaig partir cap a la feina.

Només entrar per la porta, ja tenia en Miquel sobre les meves espatlles informant-me de les darreres noves sobre els casos de les desaparicions.

Aprofitant l’absència de la nostra cap, que no ens treia l’ull de sobre en tot el temps, vam baixar un altre cop al soterrani intrigats pel que significava aquell cercle vermell al terra, decidits a descobrir-ho tot per acabar amb aquell misteri que m’havia perseguit des de que feia feina en aquella comissària.

Com era possible? La pintada ja no hi era, maleït sigui el que l’ha esborrada, però la veritat és que no s’havia aturat a llevar-la del tot, ja que entre les juntes d’aquells vells taulons de fusta encara se n’apreciaven les restes. No vaig poder evitar riure en veure el tomàquet en que s’havia convertit en Miquel fent palanca per alçar aquell tauló. A la fi un renou semblant a quan obris un pot, ens va anunciar que sota els nostres peus estava buit.

Durant tota la jornada de treball un malestar envaïa el meu cos, però ho vaig ignorar, vaig donar la culpa a aquell dia tan gris i monòton.

De tornada a casa vaig sentir una sirena d’ambulància que pareixia venir del nostre barri, suposant que era per la nostra veïna, pobra, era molt major.

En voltar la cantonada, no m’ho podia creure, no estava aturada a ca la veïna, sinó al nostre portal.

-És vostè el senyor Capdevila?

-Sí, Aleix Capdevila, jo mateix. Qui es vostè? Què ha passat?- Vaig demanar tement-me el pitjor.

-Ho sent molt, però la seva dona ens ha deixat...

Després d’això el meu cap va desconnectar, acabat, vaig caure de genolls al terra en senyal de rendició. No era real allò,no podia ser, era tot un malson, però no un qualsevol, era un etern, sense fi.
Capítol 3 La passa definitiva
Avui fa un any de la mort de la meva estimada. Un dèbil record d’aquell dia encara em persegueix, encara que quan intent recordar-ho, el cap se’m bloqueja, però he aprés que en lloc de recordar la seva mort, he de pensar en tot allò que em viscut al llarg de la vida junts.

Durant aquell temps vaig decidir deixar a un costat el cas de les cent sabates, però les coses començades s’han d’acabar, i ja no ho podia allargar més. Les cartes de la sospitosa continuaven arribant mensualment, i totes les anava guardant al calaix d’abaix del meu escriptori.

Després de rellegir atentament les cartes una i una altra vegada i no trobar-li ni cap ni peus, vaig decidir tornar al lloc on tot va començar.

Un cop a la sala d’arxius vaig tornar a mirar els panells de fusta del terra, per si el primer pic se’ns havia passat qualque detall, però res havia canviat. Vaig decidir sortir d’aquella sala i oblidar aquell cas, però caminant cap a la sortida alguna cosa, sota els meus peus, va encaixar. Vaig aturar-me en sec i vaig fer una passa enrere per comprovar quin era el taulell que s’havia mogut, era el mateix que havíem aixecat quan vam trobar el mapa, encara tenia la pintura vermella.

Delicadament vaig aixecar-lo i a diferència de l’altra vegada que només vam veure pedra, ara la llosa que hem separava a mi de la misteriosa cambra estava inclinada, per això el tauló no havia acabat de encaixar.

Decidit a descobrir el que  s’amagava rere aquell misteri vaig moure la llosa el suficient per que hi pogués passar. Després de collir un petit llum d’oli i baixar per una escala estreta i empinada, vaig arribar a una sala obscura i claustrofòbica que pareixia que cada vegada es feia més petita, amb les parets de pedra i ciment a les juntes. A un lateral de la paret, camuflada entre les pedres vaig entreveure una petita porta de fusta desgastada per el temps amb un pany de color daurat cobert de pols. Vaig avançar cap a la porta sense treure l’ull al meu voltant. Una vegada davant la porta, després de pensar un instant el que faria a continuació, vaig rodar el pany. Davant meu va aparèixer una habitació similar a l’anterior o fins i tot més gran, il·luminada per un sol llumet sobre una taula. Les parets d’aquesta eren iguals a l’anterior, però aquesta no estava buida. La paret de l’esquerra estava coberta per fotos amb rostres, alguns familiars i d’altres no tant i mapes amb creus vermelles dibuixades en diferents punts de la ciutat, i ha sota hi havia una taula coberta de papers en blanc i escrits o arruats al terra i un potet de tinta amb una ploma al costat. Vaig continuar mirant al meu costat fins que la meva vista es va aturar a un armari, però aquell no tenia el mateix aspecte envellit que la resta de mobles. En obrir-lo, vaig quedar petrificat pel que hi havia a dins. Hi havia cent sabates enumerades. Aquelles sabates eren les parelles desaparegudes amb el cos.

Com era possible, significava allò que havia resolt el cas? Seria el final d’aquell misteri que m’havia perseguit tot aquell temps?

De sobte una ma hem tancà l’armari bruscament amb una portada que em va sobresaltar, i una veu femenina amb un to familiar va omplir el silenci.

-Ja era hora no? No tenies curiositat per descobrir que hi havia rere aquest misteri? Saps aquelles persones que tenen un amor no correspost, i que senten que farien de tot per aquella persona però les altres no se n’adonen o no ho valoren? A vegades pensen que tot va be, que tots estan be, però en realitat es tot el contrari.

- Jo... jo...perdo, no volia... . Espera, a que ve tot això? Que es el que vols?

- Algú t’ha donat permís per interrompre’m? Qui t’has cregut que ets?- passant-se la pistola de mà en mà.

- Ei, un moment, ara que hi penso, ha estat vostè des del primer moment, molt intel·ligent sabent que ningú sospitaria. Una gran estratègia per posar les nostres habilitats a prova.

- Que ets d’estúpid, encara no te n’has adonat? Creia que de tots tu eres el més intel·ligent, però ara veig que no.

- Doncs ho has organitzat tu tot o no?

- Sí, clar que sí tros de banc, mira que ets de beneit.

- Tu has matat a cent innocents? Mai ho hagués dit de la cap de la comissaria. I totes les cartes, has estat tu?

- No, ha estat el meu gat, a tu que et sembla?

- Més val que deixis la pistola que tens a la mà, es podria disparar sense voler...

- Per què, tens por de la mort?

- Això ja passa els límits, deixa la pistola i parlem.

De sobte el renou del dispar en prémer el gallet va rompre el silenci. Un cos inert va caure al terra, i la sang començava a brotar de la ferida causada per la bala.

Com havia pogut fer allò sense deixar cap explicació? Què pretenia amb aquells inexplicables assassinats?

El que més em tortura es saber que mai obtindré una resposta.

 

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]