Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
AnaRubio
Institució Cultural CIC (Batx i FP). Barcelona
Inici: Un any i mig
M'ha portat una caixa
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 M'ha portat una caixa
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials.

Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Des que els nens no hi són, la bossa es va fent gran, aviat en serà plena. Quan ens vam casar, mai no hagués imaginat que en uns anys estaria maleint el meu estimat i desitjant no haver-lo conegut. Quan ens vam casar, va ser el dia més feliç de la meva joventut; vam ballar fins que sortí el sol i vàrem fer l’amor il·luminats pels raigs, que ens abraçaven. Hi havia mimosa aquell dia, si no recordo malament, va ser precisament en Jaume qui va manar de portar-la; la seva olor envaïa la nostra cambra i fou en aquell instant de joia que la vaig associar amb la felicitat. Malauradament fa massa temps que aquella plenitud desaparagué; suposo que deu estar amagada en algun lloc de la bossa, juntament amb els centenars  de minúscules hostilitats matrimonials. No deu quedar gaire temps perquè es trenqui. En serà ell o seré jo, la causant? M’agrada pensar que tot acabarà tal i com va començar; una explosió de colors com el Big Bang, molta passió concentrada en el temps i, al final, res. I tot, per uns centenars de minúscules hostilitats matrimonials.

Fa una setmana que la Berta va marxar, mai havia plorat tant; la tornada de l’aeroport la vaig fer entre un mar de llàgrimes i, fins que no vaig arribar a casa, no vaig ser capaç de relaxar-me. Massa tensió acumulada, crec jo. En Jaume per sort no hi era, en el meu estat d’histèria, no hagués pogut suportar les seves mirades enutjoses ni llegir en la seva expressió tota la seva decepció acumulada en veure’m; veure una vella dona destrossada. Ara mateix, en la meva situació de dona frustrada, m’és impossible mirar-lo als ulls, només de pensar en totes les maneres com m’està jutjant començo a tremolar i a patir fortament. La veritat és que em sento culpable de ser com sóc, em sap greu pel marit, que s’enamorà d’una noia jove i riallera, compromesa amb el món i amb la vida i, que ara ha de fer-se càrrec d’una vella decrèpita mig amargada. Fa uns quants anys que aquesta senyoreta tan fantàstica va morir sota el pes de la responsabilitat abrumadora de tirar endavant i la trobo a faltar. De fet, sempre he pensat que era forta, que mai em convertiria en una d’aquestes senyores atribolades que s’entretenen llançant mirades emprenyadores a la gent i, mira ara, les senyals que rebo em porten cap a un destí semblant. Pobre de mi.  

Hi ha dies que penso que m’encantaria ser un animal, que la seva existència té de veritat un sentit. Neixen, mengen, s’aparellen, procreen, eduquen els fills i moren. Viuen sense mal rotllos, sense centenars de minúscules hostilitats matrimonials, no pensen inútilment ni s’enfaden quan no troben resposta als seus pensaments. Desitjaria tant poder actuar només per instint ni que fos tan sols una setmana... Segurament, si hagués de rencarnar-me en un, d’animal, escolliria l’elefant. Poderós, pacient i confident, un animal afectuós amb els seus i protector; sobretot protector amb els petits. Personalment, crec que som l’un per l’altre i que m’adaptaria a la perfecció al meu nou estat de vida. Malauradament sóc una dona amb dues cames, dos braços i una ment molt capritxosa que intenta fugir d’una mort solitària sense èxit, una dona que s’ensorra a poc a poc, una dona que veu com el seu món s’està trencant en mil bocins i no pot fer-hi res.

Avui l’he vist; m’ha portat una caixa.

- La Berta ha trucat aquest matí, necessita que la vagi a veure a París. - observo la reacció de la Nicole. Segurament encara no sap perquè li ho estic dient, ni tan sols jo estic segur de les meves paraules.

- Has reservat ja l’avió? - la seva resposta és distant, està tantejant el terreny; sento que els dubtes envaeixen el seu caparró, oloro la seva por. Jo també en tinc, de por, aquests cinc mesos han estat els millors de la meva vida i això és gràcies a la princesa que ara s’asseu davant meu; la dona més espaterrant que he conegut mai i que ara em mira dolçament. La meva resposta ho canviarà tot, estem preparats? I jo? Estic jo, Martí Mira, llest per una escapada romàntica que es convertirà en l’inici d’una relació seria i compromesa? -. Quan marxem? - m’oblido de respirar, ho he sentit bé? Com adoro aquesta dona!

- Demà a les sis surt el nostre vol, tindrem l’oportunitat de veure, si fa maco, la posta de sol des de l’avió. Et passo a buscar a les cinc per casa? - intento que la meva veu no em traeixi, la mantinc neutral, tot i això, per dintre, el meu cor fa salts d’alegria.

No sé exactament què necessita la Berta; per telèfon semblava molt alterada, però des de sempre que ha tendit a exagerar les coses i per això no estic gaire preocupat. És més, no tinc idea de com de desesperada està per trucar i demanar ajuda, però li ho agraeixo de tot cor. M’ha donat l’impuls necessari per tirar endavant amb la Nicole i de la manera més òptima possible. I és que… Què hi ha millor que una escapada romàntica a París amb la noia que estimes?

Inspiro fortament i l’olor del mar m’envaeix; a poc a poc recupero el control, regulo la meva respiració i la sincronitzo amb el vaivé de les onades. L’Héctor no s’ho ha pres gaire bé, mai l’havia vist tan violent... Ha estat culpa meva, segur, no li hauria d’haver insinuat anar a veure als pares i menys viatjar a Paris a socórrer la Berta.

M’inclino lleugerament. Admiro la tranquil·litat de la gran extensió de blau que se’m presenta davant meu. Recol•loco les cames sobre la roca i sento una punxada de dolor en un costat, és un dolor familiar; un patiment que arrossego des de molt abans de conèixer l’Héctor. Gemego. Una gaviota em respon amb un crit que té gust de llibertat; la saludo amb la mà. Somric melancòlicament al mateix temps que una llàgrima s’escapa pel meu rostre, l’animal em fa pensar en tot allò que abans tenia i que he perdut, em recorda l’ésser que mai he arribat a ser, un ésser feliç. M’estiro sobre la roca i moc lleugerament les cames per tal que no s’adormin, cada moviment em fa mal; sento que se’m claven un milió d’espines al cos, més ben dit, al cor i al cos, i jo no puc fer-hi res.

Avui s’ha passat, ha superat el límit amb creus, tot i això, estic convençuda que la causant sóc jo i només jo. Ara, ho penso de manera calmada i objectiva i em penedeixo de totes i cadascuna de les paraules que han sortit dels meus llavis. Ara, després de reflexionar una estona, sé que no hauria d’haver arribat a casa tan entusiasmada i amb un braç de gitano per compartir. Ara, un cop meditats els fets, puc assegurar que no hauria d’haver besat l’Héctor només arribar ni tampoc haver preguntat pel seu dia treballant. Ha estat culpa meva, ara ho veig, mira que en soc, de beneita! Si en comptes de proposar-li discretament i amb tacte la idea de viatjar a París per veure la Berta li hagués suplicat de genolls visitar la ciutat, ara no estaria tota plena de blau lamentant-me a la vora d’un penyasegat.
Capítol 2 La sacsejo i no fa soroll
No vull obrir-la, em fa por.

    Miro la caixa que sostinc entre les mans i provo d’esbrinar en va per què me l'ha duta; sóc incapaç d’imaginar què hi haurà dins i sé que sola no estic preparada per descobrir-ho, no, no ho estic, encara no. Continuo massa trasbalsada. Què hi fa, l’Èric, a París?

    Elaboro les meves hipòtesis mentre em dirigeixo a correus. Se’m fa impossible digerir el fet que l’home que em va trencar el cor, no fa gaire temps, es troba en la mateixa ciutat que jo. M’encantaria creure que no és cosa del destí i que aquest no s’està mofant de mi; però, malauradament, ja he perdut l’esperança i, amb vint i pocs anys, m’és difícil sentir que tot sortirà bé. Personalment, crec que trobar-me’l no ha estat una casualitat i que, ho vulgui o no, les nostres vides van ser entrellaçades anys enrere i ja mai se separaran. Mira que en pot arribar a ser la vida, d’irònica...

    Vaig arribar a París fa un parell de setmanes emocionada davant la perspectiva d’un canvi d’aires i sabent que aquí, on ningú em coneix, podia tornar a començar. M’havia alliberat de la tirania d’un amor perdut que em corcava per dins; havia desfet les cadenes que em lligaven a ma mare i a mon pare i havia començat la meva metamorfosis; estava en camí d’esdevenir la papallona lliure que realment vull ser. Tot estava evolucionant de meravella, les veïnes eren un encant i, fins i tot, havia fet un parell d’amigues a la feina. La meva vida tornava al seu curs natural i, jo, començava a albirar la possibilitat remota de tornar a ser feliç. Ho estava aconseguint, sí, anava pel bon camí fins fa dos dies; estava refent-me i tornant a ser jo, la Berta Mira, fins que es va presentar a la cafeteria amb una caixa i el meu món s’ensorrà de nou. M’ha decebut la vida, saps, ja no sé si confiar o si senzillament rendir-me, em sento derrotada. Justament quan estava convençuda que havia arribat a bon port, que aquí estava segura, he descobert que, en realitat, he anat a parar a la boca del llop, que estava intentant fugir de les pors que em perseguien i no ho he aconseguit. I, adonar-me’n d’això ha estat dur, suposo que ja m’entens; m’ha trencat de nou el cor en mil bocins. He tornat a caure en el mateix cicle constant i repetitiu, ja n’estic farta, no puc més! Dona’m un respir, si et plau, estimada vida...

    És ben estranya, la caixa, me la miro i remiro apreciant cadascun dels gravats que la decoren i em sorprenc davant els dibuixos tan irracionals que hi ha. El que més em sobta és l’elefant que s’amaga en una cantonada, em recorda a la mare i a la seva història de reencarnar-se en una femella elefant, somric. La trobo a faltar, a la mare; sempre tan atenta a qualsevol demanda o necessitat, sempre a l’espera d’una trucada nostre per tal de poder fer allò que més estima en el món, ajudar-nos. Hauria d’enviar-li un WhatsApp, confirmar-li que tot va molt bé, ja que, tot i que sigui fals, és el que necessita sentir per quedar-se tranquil·la. Em faig un recordatori mental, - enviar un missatge a la mama -.

    Sacsejo la caixa i no fa soroll, segueixo sense entendre que té d’especial. És una capsa, una de maca, cert, però, en el fons, és només una caixa.

Avui, uns anys més tard, reflexiono i me n’adono de fins a quin punt estava equivocada; torno enrere i penso, - si que en vaig ser, de beneita - ...

    - Senyors i senyores, és un plaer per a mi anunciar-vos que en vint minuts arribarem a París, seran les sis de la tarda i la temperatura exterior és de divuit graus. Gaudeixin de la resta del viatge i moltíssimes gràcies per confiar en nosaltres.

    Les paraules de l’auxiliar de vol em posen la pell de gallina; dir que estic emocionat és quedar-se curt. Començo a aplaudir i em remoc en el meu seient, sóc incapaç d’estar-m’hi quiet. La Nicole, al meu costat, es riu de la meva actitud, ara que ho penso, semblo un nen petit que vol un caramel. Portem onze hores asseguts a l’avió i, tot i que han estat menys esgotadores del que pensava, em moro de ganes de sentir l’aire fresc i la llum del sol. A més a més, estic molt il·lusionat de tornar a veure la meva estimada germana Berta i abraçar-la ben fort, ja fa quasi un any que no es veuen i mai havien estat tant temps separats.

    Melanconiós, em perdo en els meus pensaments i em trasllado als racons més curiosos de la meva infantesa. Faig memòria i recordo les animalades que havíem protagonitzat junts, la Berta i jo, i els embolics en què ens havíem embolicat plegats, sobretot a l’estiu. Duc a terme un viatge en el temps i rememoro tots els moments feliços al seu costat; descobreixo que en tinc una colla que no vull oblidar mai. De sobte, sento que algú m’acaricia la mà, és la Nicole que, amb la seva dolcesa, em fa aterrar a la Terra, em senyala amb el cap la finestra alhora que s’apropa a mi. Inhalo la seva frescor. El que veig a continuació m’arriba al fons del cor, el cel tot tenyit de rosa, blau i violeta dibuixa, en el seu conjunt, una posta de sol digna d’un conte de fades, l’amor m’envaeix. Com en un somni, em giro cap a la Nicole i la beso, aquest petó sap a promesa, té gust a una promesa d’amor.

Centenars de minúscules hostilitats matrimonials.

    Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Les tensions augmenten dia rere dia i la bossa continua fent-se gran sense cap tipus de control. Per una banda, en Jaume està insuportable, el sento molt neguitós i no vol compartir amb mi les seves principals inquietuds; no creu que el pugui ajudar o no confia en mi suficient, no sé quina de les dues respostes em fa menys mal... Per altra banda, la jubilació sense nets se’m presenta insofrible i, tot i que et pugui semblar tètric, estic organitzant ja el meu propi funeral. Sí, ho has entès bé, de fet, per molt que et xoqui, la mort és un personatge que no ens deixa indiferents i, ara que he perdut gran part de les meves motivacions, la sento cada cop més propera i, tot, per uns centenars de minúscules hostilitats matrimonials.

-  Amor, marxo a París demà a trenc d’alba.

-  Amb quins diners has comprat el bitllet d’avió?

-  Tenia alguns estalvis de quan estudiava a la universitat.

-  Ah, molt bé. Ja et diré si cal que tornis.

    Les respostes de l’Héctor són seques i tallants, em travessen l’ànima. Després de meditar-ho tot molt a fons, he arribat a la conclusió que la Berta em necessita de veritat, sinó mai m’hauria enviat una carta tan breu i personal, és urgent; alguna cosa greu ha succeït, ho presento. Per això, davant de la negativa tan radical de l’Héctor he decidit marxar jo sola sense ni tan sols preguntar altre cop; em sap greu per ell, però ho haurà d’entendre, la família és important. Tot i això, em sap greu deixar-lo sol, tinc por que faci alguna tonteria i que quan torni compleixi la seva amenaça.

    Els blaus ja quasi han desaparegut, a la feina no em van fer preguntes i, excepte una de les daines al museu, la resta de la gent ha fet veure que no passava res. Ell mateix es va disculpar, em va fer l’amor amb contundència i em va deixar clar que el meu comportament no havia estat l’adequat. No vaig trigar gaire a perdonar-lo, en realitat, ell no havia fet res incorrecte, havia estat jo qui l’havia volgut manipular. Aquests eren els meus pensaments mentre l’Héctor em magrejava els pits; en aquell moment, suposo que ennuegada sota el plaer carnal que em proporcionava el meu home, vaig ser incapaç de pensar amb claredat. Tristament, no va ser fins el viatge a París que vaig comprendre que estava atrapada en un cercle viciós del qual, per la meva seguretat, calia sortir, però això ja és una història que t’explicaré més endavant.
Capítol 3 Encara pitjor que la capsa de Pandora
La meva germaneta és aquí! En obrir els ulls i sentir la seva calentor, recordo en un instant la fantàstica nit que vam passar plegades ahir: el retrobament a l’aeroport, el passeig sota les estrelles al cantó del Sena i els secrets que vam compartir exhaustes sobre el meu llit. En obrir els ulls i llambregar la Cèlia al meu cantó, la felicitat m’envaeix el cor d’una manera que feia temps que no experimentava. No sabia que la trobava tant a faltar fins que la vaig veure sortir per la porta d’arribades, els seus ulls negres xispejant amb la força que la caracteritza. Què faria jo sense ella? Perquè he deixat passar tant de temps abans de tornar a veure-la?

- Ha sortit ja el sol? - la veu somnolenta de la Nicole m’allunya dels meus pensaments. Com una adolescent amb les hormones revolucionades em llenço al seu damunt i li faig pessigolles:

- Hora d’esmorzar dormilega! Al forn de baix fan els millors croissants que hauràs tastat mai.

Gemega. - Surt, Berta aixeca’t de sobre meu. Vull dormir, si us plaau. - la ignoro completament i descorro les cortines d’una revolada, la llum irromp a l’habitació.

- Benvinguda a París, estimada Mowgli, vostè es troba a la ciutat de l’amor i la seva obligació és gaudir-la. - amb veu jocosa li retiro els llençols i la faig alçar. - No hi ha temps per perdre, som-hi!

A cor que vol, lentament s’incorpora i observo com inspecciona la meva cambra. Aquesta encara està en procés d’adaptació; parets blanques, un canterano mig buit i una pila de caixes sense buidar. Sento com respira tranquila, poc a poc va adaptant-se al nou entorn.

Centenars de minúscules hostilitats matrimonials.

Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Estic convençuda que en Jaume m’amaga alguna cosa, últimament es passeja intranquil i no dorm bé per les nits. L’altre dia, va començar a parlar en somnis, fet que mai havia succeït fins ara, no vaig entendre ben bé el que deia, però va mencionar una caixa. Tot plegat em va estranyar. No m’agrada gens que em menteixi, ho trobo molt vulgar; des que estem sols, és la meva única companyia i si no podem ser sincers l’un amb l’altre no sé on anirem a parar. Si almenys pogués gaudir dels meus fills…

La veritat, és que no en sé res, dels nens; fa una setmana que no parlo amb ells. Tota una vida dedicada al seu benestar perquè després, un cop marxen, s’oblidin de tu, no hi ha dret. Si tan sols conegués on paren, que fan i amb qui estan…, però no, ni un missatge ni una trucada. Res. Els hi faig nosa, ho pressento, ja no els hi calc per a cap tipus de feina, consell, servei o ajuda. Ja no faig falta a ningú: ni als nens, ni a en Jaume ni al bon home que em saluda cada matí de camí a la feina. Sóc un moble quasi invisible, com una calaixera, que emmagatzema les cartes i els llibres i que s’omple de pols.

- Berta, què no vindrà en Roger? - estem, per fi altre cop, reunits els germans sota un mateix sostre; la Berta, la Cèlia i jo, després de tres anys d’absències, tornem a estar junts. Penso que se’ns ha fet massa llarga la separació i que per això, ara, intranquils, ens llancem mirades sospitoses. Se’ns aglomeren al cap un milió de preguntes però cap dels tres s’atreveix a trencar el gel, me n’adono que hem creat massa barreres.

- No, està de viatge amb els amics a les costes del Pacífic.

- Mira que bé s’ho monta el nostre germà petit!

La Nicole somriu, ella també pot percebre la tensió. Com a figura externa és capaç d’endevinar la fragilitat de la nostra relació i sap que qualsevol paraula mal seleccionada pot desencadenar una tragèdia. Sento com empassa saliva i es disposa a parlar:

- He sentit que la Torre Eiffel és preciosa a les nits d’estiu, mai hi he estat. Sortim a fer un tomb i ens la mostres, Berta?

La meva germana ho capta a l’instant i assenteix ràpidament a la vegada que s’incorpora per anar a buscar la jaqueta. La Cèlia l’imita i jo planto als llavis de la meva princesa un petó digne d’un Oscar. Repeteixo i confirmo, aquesta dona és una meravella.

Sortim tots quatre i enfilem la rue Saint-Honoré; al principi, caminem en silenci, però a mesura que ens anem apropant als barris més animats de la ciutat s’inicia una conversa distant i lleugera, idònia per posar fi a les incomoditats. Parlem del temps; de la gent que passeja assossegada gaudint de cada passa i d’aquells que, pobres, corren perseguint les hores. Riem i comentem els edificis que anem deixant enrere, les olors que ens envolten i el color del cel, a poc a poc, la màgia de París ens conquista, al final de la nit n’estem tots enamorats.

El got es vessa al matí següent. Després de dos dies magnífics a la ciutat de la llum, els núvols cobreixen el meu cor i quedo empresonada en un alcàsser de records i dolors. Totes les memòries que havia anat amuntegant una sobre l’altre, ben al fons del meu cor, brollen de cop sense cap mena de control i tots i cadascuns dels murs que havia erigit al meu voltant són enderrocats. Entro en un estat de xoc i ploranera constant del qual ni la Berta ni en Martí m’hi poden rescatar.

Descobrir el contingut de la caixa va ser encara pitjor que obrir la capsa de Pandora.

Els hi vaig explicar ahir al matí; el meu encontre fortuït amb l’Èric, la depressió que vaig patir després i el fet que em va donar una caixa sense tan sols dirigir-me la paraula. Entre llàgrimes i mocadors vaig narrar-los el final tràgic de la nostra relació, lo destrossada que em va deixar i lo difícil que ha estat per a mi tornar a començar. En bona companyia, em vaig ensorrar per primer cop des de la ruptura i vaig plorar fins a la sacietat. La Nicole, que feia dos dies que coneixia, va ser la primera en abraçar-me i m’extraguí una mica del meu patiment. Tot seguit, la Cèlia s’apropà a mi i, amb la mà al cor, em va jurar que no deixaria que ningú tornés a fer-me tant de mal. La veritat és que els hi estic molt agraïda, van permetre que desacarregués mesos de tensions i males vibracions i, només amb la seva presència, em van fer sentir segura, com si estigués, per fi, a casa. Vam acabar tots quatre fent teràpia, filosofant sobre la nostra existència i el perquè de tot plegat; finalment, quan el dolor fou completament alliberat, vam començar a plantejar-nos que hi havia dins de la capsa i, tot i que les pors hi eren presents, la curiositat va guanyar la partida.

Va ser en Martí, el més valent o el més curiós de tots, no sabria dir-vos-ho, qui va anar a buscar-la i la portà a la cuina on totes tres esperàvem expectants. Abans de res, vam inspeccionar l’objecte. El que més ens va cridar l’atenció varen ser els dibuixos gravats a la tapa, sobretot l’elefant qui majestuós s’alçava en una cantonada; els tres Mira vam pensar en la mama. A la Nicole, li va delectar un roser que, en un primer instant, jo no havia percebut. Poderós, esquerp, però també molt bell, encapçalava un seguit d’il·lustracions, pròpies del tòpic renaixentista colligo virgo rosas, que evocaven l’essència pura de la joventut preuada. Què hi havia a dins? Tant de bo que mai ho haguéssim descobert.

Quan en Martí em va proposar de viatjar amb ell a París, ni se’m va passar pel cap que assistiria a una de les reunions familiars més tràgiques mai vistes. Ni tan sols em vaig plantejar que l’experiència amagava cap altre finalitat que la de conèixer les seves germanes i gaudir de la ciutat. Tanmateix, aquí estic i la llum del sol sembla que fa dies que no entra a casa; oxímoron bastant curiós, donat que la sala principal està dotada de grans finestrals. Segurament et deus estar preguntant que va succeir i no trigaré gaire en explicar-t’ho, però abans es necessari precisar que si aquesta informació no havia sortit a la llum fins ara és degut a un seguit d’amenaces i no per niciesa o estupidesa. L’involucrada certament ho va intentar. Malauradament, no va ser capaç de demanar ajuda; si us he de ser sincers jo també m’hi vaig trobar en aquella situació fa molts anys i em va resultar altament complicat ensortir-me’n.

Un cop vam quedar-nos satisfets amb la nostra exploració, més ben dit, inspecció de la caixa, vaig fer el cor fort i vaig obrir la tapa; al principi se’m va resistir un xic, senyal que portava molt temps a la penombra, però després va saltar sense dificultats. En el seu interior, hi havia un feix de papers de fotografia tots de la mateixa mida pel que vam deduir que devien ser records o imatges d’algun viatge. Estaven una mica engroguits però, a part d’aquest petit detall, es trobaven en perfecte estat. En Martí les agafà totes i, encara sense donar-los la volta, les diposità sobre la taula. Seguidament, va agafar la primera i la va girar mostrant-nos el contingut; la Cèlia ofegà un crit.

La imatge va robar-nos la respiració; en Martí petrificat va entrar en estat de shock i jo, incapaç de creure allò que estava veient, vaig començar a hiperventilar. Aquella fotografia va canviar-nos la vida completament. Mai oblidaré aquell instant en que, la concepció de la figura paternal que tenia d’en Jaume, m’és impossible referir-me a ell com a pare, va trencar-se en mil bocins i la culpa per no haver-me adonat del que passava abans em va devorar.

La Nicole va ser l’única en reaccionar, amorosament, va estrènyer la Cèlia entre els seus braços i, com una mare que protegeix el seu fill, va començar a cantar-li una nana, a la vegada que li acaronava els cabells. En Martí i jo ens vam mirar, no podíem creure que allò estigués succeint; se’ns feia molt irreal creure que en Jaume no era l’home que sempre havíem cregut i que la Cèlia, la nostra estimada Mowgli, feréstega i lluitadora, havia patit sota el seu poder.

La resta de fotografies eren igual o encara pitjors, en totes elles sortia la Cèlia: innocent i pura, mig nua i amb cara de patiment. En Jaume, el nostre pare, apareixia en la majoria: mirada ansiosa, rostre desfigurat i el seu genital ben erecte. Les seves mans, de forma impudorosa, viatjaven pel cos de la seva filla petita sense cap respecte ni racionalitat i els seus llavis, aquells que tantes nits m’havien besat la galta abans d’anar a dormir, petonejaven la candor d’una nena que encara creia en els somnis, les fades i els prínceps blaus. Eren, per no dir horripilants, fastigoses o grolleres…, colpidores; se’m va caure l’ànima als peus.

En una sola paraula, va ser traumàtic. Si fer front tota sola a la maleïda experiència ja em va suposar un esforç imperial, que s’assabentessin els meus germans em va sobrepassar. Descobrir aquelles fotografies de les quals desconeixia la seva existència va obrir de nou la capsa de Pandora i totes les emocions i memòries que havia anat sepultant amb els anys ressorgiren entre les tenebres. Primer amb el pare i després amb l’Hèctor; mai he pogut posar límits; primer l’un i després l’altre, han fet amb mi i el meu cos el que els hi ha vingut de gust. Amb els anys, he arribat a pensar que ha estat tot per culpa meva… I és que no puc evitar contemplar la idea que alguna cosa he fet malament, que a una no la violen perquè sí. I és que no cal amagar-lo, és així, m’han violat; sona fort dir-ho, però és veritat.  M’han malmès per dins i per fora, m’han tractat com a una nina de drap sense ànima ni consciència, lligada al seu amo i sense veu ni vot. M’han robat la dignitat.

Com a nena i com a adulta, des de petita, he confós amor amb maltractaments. He crescut en un cercle viciós de violència, por i desconcert i no ha estat fins a l’obrir la capsa que me n’he adonat. Com una gerra d’aigua freda se m’ha aparegut la realitat al davant i, a hores d’ara, navego en un oceà de dolor, perduda i sense rumb. Tan sols hi ha una imatge que aconsegueix relaxar-me, el sol serè que, per radere la torre Eiffel, ens diu adéu.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]