Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Andrea62442
IES DOCTOR LLUÍS SIMARRO LACABRA. Xàtiva
Inici: Camps de maduixes
Els ulls d'Helena
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Ulls blaus
O tal vegada no.

-Finalment t’he trobat- va sentir dir amb to extrany, mecanic i distorsionat. Finalitzaren la cridada.

Mentre una capa de suor fred s’estenia pel seu front començà a tremolar aterrit, tants anys havien passat que s’havia convençut a si mateix de que l’assumpte per fi estava acabat, però a l’interior, molt al fons en el seu subconscient, sabia que els seus pecats no quedarien oblidats.

La seua dona el mirà estranyada, amb la son encara dibuixada al rostre, portava casada amb ell setze anys i coneixia el seu marit millor que cap altra persona, però d’allò no sabia res, ningú ho sabia.

De sobte s’escoltà un soroll a la cuina, l’home, de nom Carles, s’alçà amb un bot i corregué cap allí amb el bategar del seu propi cor ressonant a l’orella i un fort nus a la gola. Tant era el deliri que no es va adonar del tros de cristall que s’havia clavat a la planta del peu i deixava un rastre granat rere seu.

Sota el banc de la cuina hi havia un petit desfet de carn atravessada per un ganivet. En apropar-se la figura es veié més clara, era un gat petit d’almeyns uns mesos, amb el pelatge gris cobert per taques vermelles de sang.

La por i l’angoixa l’abordaren de sobte per igual, la seua expressió es congelà amb una estranya ganyota de pànic mentre l’habitació al seu voltant es desdibuixava per moments. Aterrit, ni tan sols va buscar la seua dona, va eixir a tota velocitat fora de la casa de camp quedant-se ràpidament sense alé. Era ja un home major, el seu físic havia decaigut molt, a més començava a sentir unes intenses punxades de dolor al peu cada vegada que aquest tocava el sòl de grava. No hi havia opció de fugir corrent, el poble, o fins i tot, la carretera estaven lluny muntanya avall per un escarpat camí. Cridar demanat ajuda tampoc era bona idea, delataria la seua pròpia posició, de totes formes no hi havia ningú per a sentir-lo, ja que en aquella època de l’any els pocs xalets i cases de camp de la zona estaven buits. Va decidir amagar-se darrere d’uns arbustos i reçar amb tota la seua ànima perquè passara de llarg.

Escoltà un soroll de passos a uns escassos deu metres d’ell, estava apropant-se cada vegada més. I llavors les xafades s’aturaren. El silenci era absolut.

-Carles, Carles,…- La seua veu el colpejà com si es tractàs d’un martell, eixí del seu amagatall i observà per primera vegada el seu germà a qui no havia vist en molts anys, ni tenia voluntat de tornar a fer-ho tampoc -Abans jugaves millor a l’amagatall.

Els anys havíen fet efecte en Marc, la seua veu, antigament d’infant i cridanera ara era greu i aspra com el ressonar d’un violoncel, però per davant de tot, el que destacava era el seu to, tan fred que haguera pogut congelar el Sàhara.

El seu aspecte havia canviat completament, ara era un adult, un home de mitjana edat amb els cabells llargs del color de l’obsidiana, unes intenses ulleres d’un fort gris obscur i els pòmuls molt marcats. No l’haguera reconegut si no haguera estat pels seus ulls, aquells ulls de color cel que ell tan bé recordava, era la mateixa mirada que veia cada vegada que somiava, que havia quedat gravada tan profund dintre seu.

La seua ment viatjà inconcientment a la seua adolescència i rememorà tot allò que havía estat suprimint per tants anys. En el seu dia va tenir un germà, Marc, però mai s’havien portat bé, Carles tenia por d’ell.

El seu germà tenia alguna cosa malament el seu cap que desencadenava en ell una estranya afició per la mort, dia a dia trobava dins de casa o al pati un ocell o un ratolí mort, cadascun amb aspecte més grotesc que l’anterior. L’apogeu havia estat quan, als seus catorze anys, Carles trobà al gos de la familia ofegat a la banyera. Però inexplicablement sa mare protegia Marc, sa mare, la dona amable, gentil, carinyosa, que aparentment no tenia prou amor per a dos fills, aquella muller que compartia els mateixos ulls que el fill menor. La persona que un dos de desembre aparegué amb el cos fred i la mirada perduda en el no-res.

-No pots fugir del passat. No pots fugir de mi.
Capítol 2 Ulls tancats
32 anys avanç.

Aquell dia el pare estava treballant.

El cos va aparèixer a les escales. I al costat d'aquest, el petit Marc, d'once anys, cobert de dalt a baix d'aquell líquid rogenc que s'extenia també pel terra.

Quan va aplegar la policía s'emportaren al menut acussat d'haver comés assassinat, d'haver matat a la seua pròpia mare. Un crim comés per un xiquet inestable, amb cap empatia pels éssers vius i amb una forta obsessió per la mort, o això van declarar el venïs, també ho va fer així son pare, i ell mateix. Marc intentava defendre's al principi, però al final es va cansar i va romandre en silenci.

Son pare va caure en una forta depressió, semblava haver entrat en un estat quasi vegetatiu, no eixia de casa, no menjava, no dormía, va haver d'avandonar el treball i l'únic consol eren aquelles pastilles de colors que es prenía a diari. I Carles? Ningú s'explicava aquella ràpida recuperació per la seua part, la vida continuava normalment, però amb menys preocupacions, clar, després de tants anys no sentía aquell pes, com si algú el mirara sempre d'amagates, ara tot estava més lleuger.

Pare i fill van fer una mena de tracte silenciós per a no tornar a parlar d'allò, d'oblidar i continuar endavant com millor podien. No era tan fàcil, però. Allà on anaven la gent susurrava al seu voltant, caminaven pel carrer seguits per un rumor de fons i mirades de reull, i a casa no era molt millor. Estava aquella habitació buida, un tant plena de pols i freda, era terreny prohibit, la porta sempre estava tancada. Estava el llit de matrimoni, tan buit i solitari sense la mare en ell. Les parets estranyament nues, per la falta de fotografies que, no feia tant, havíen decorat el lloc. Tot allò era un dolorós recordatori de la família que un dia havia viscut feliç allà, i que després, havia quedat trencada.

El pare no podia amb allò, s'asfixiava. Van decidir anar a viure lluny, amb l'àvia, per descansar, i continuaren endavant.

Semblava doncs, que l'assumpte estava tancat, però no ho estava.

Un dia qualsevol, començaren els malsons, aquells que el deixaven tota la nit despert amb una espesa boira de pensaments al cap. Apareixia sa mare, morta, amb els ulls oberts mirant al no-res. Després ja no era sa mare, era Marc.

Al principi no hi va donar importància, però el temps passava i aquell fenòmen aillat es va repetir, una nit rere l'altra. A cada instant, quan parlava amb algú, quan ixía a fer les compres, semblava fugir d'alfguna mena de monstre que ningú més veia.

Els anys passaren lentament, com si el temps es distorsionara al voltant de Carles. Quan son pare va morir, va ser soterrat amb les restes de sa mare, i ell se n'anà lluny de tothom, deixant enrere família i amics, fugia de nou, però ara sol.

Si tan sols pogués tornar enrere un instant, no hauria fet tot allò, si tan sols haguera actuat d'aquella manera, es repetia una i altra vegada. Però no era possible, i ara havia de viure amb aquell pes a les seues espatles, tota la seua vida.

Sabia que el seu germà estava lliure, i també sabia que si ell volia, no tardaria molt de temps en trobar-lo. Buscaria venjança? Explicacions? No el culpava. Marc no havia matat sa mare, Carles ho sabia, i no va dir res.
Capítol 3 Ulls buits
Marc havia passat la seua vida tancat a un psiquiàtric. Tots els dies sol, reclos, obligat a prendre medicaments que el deixaven atordit, cuasi en estat vegetatiu. Tal vegada, un dia, havia estat conscient, però la falta de sol li havia tenyit la pell de blanc i el deliri ja feia temps que li havia afectat el cap. Tot el que ell era havia quedat eclipsat per un únic i macabre desig de venjança.

El silenci era asfixiant, l'escena de sobte quedà paralitzda en el temps. Tal vegada havien passat segons, tal vegada hores, l'únic que podia fer era quedar-se parat impotent esperant el seu destí. Tot i la por que sentia, l'espera era de lluny el pitjor, aquella sensació com d'estar aturat abans de començar una cursa, amb els musculs contrets i el cos sencer en tensió, conçentrat en sentir el senyal que marcava la sortida. Les cames tremoloses començaven a sostindre'l de peu amb dificultat amenaçaven de no poder mantindre el seu propi pes un instant més, per molt estranyament lleuger que se sentira ell.

De la butxaca del seu pantaló va traure un petit revòlver i la va carregar, prenent el seu temps, amb cura i sense cap pressa. Marc va alçar l'arma apuntant cap al seu germà amb un ull tancat, la boca entreoberta i l'altre ull guaitant.

En algun moment Carles havia començat a plorar sense adonarse'n i les llàgrimes corrien per les seues galtes fins caure a terra. En veure allò a Marc se li va dibuixar un petit somriure burlesc.

-No és irònic? Finalment vaig a cometre el crim pel qual he pagat tots aquests anys- el seu to era amarg i amagava un profund resentiment.

-Ho sent, és tard per a dir-ho però ho sent, no existeix argument que excuse el que vaig fer, les meues accions van ser imperdonables, no faces el mateix jo sóc un covard, però tu no ets d'aquesta manera.

-No, jo mai seré tan menyspreable per molt que ho intente, però tu vas enfonsar la meua vida, ara jo faré el mateix amb la teua, és el que sembla més just.

Carles caminava a poc a poc cap enrere, buscant una eixida i tractant alhora de no incitar el seu germà, però com ja sabia no hi havia escapatòria possible, a les seues esquenes sols quedava un escarpat barranc que tallava la vall de la muntanya.

En mirar el seu germà més que por, va sentir llàstima, li feia mal veure el que havia fet, durant tota la seua vida, Carles havia portat allò a les esquenes, perquè de fet, era com una ferida oberta que l'havia anat mermant poc a poc, fins a matar per complet el seu espèrit.

Començà a fer passos cap a darrere, passos lents i llargs, amb la mirada ara clara. I va continuar avançant recte fins que deixà d'haver terra per la que caminar sota els seus peus i es va deixar caure d'esquenes cap al buit, com qui es llança al llit després d'una llarga jornada per a poder a la fi descansar.

Va descendre somrient al seu germà que l'obserbava precipitar-se des de dalt, i l'últim que va veure, van ser el sol a l'horitzó que començava a amaneixer, tenyint-ho tot de colors rogencs com la sang, i més amunt en el cel, el color blau intens del mateix to que els ulls de sa mare Helena, i el dels ulls de Marc, i d'alguna forma per primera vegada en tota sa vida, es va sentir en pau.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0714
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  39 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  70 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  110 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  160 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  18 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]