Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Atij
IES ALMUSSAFES. Almussafes
Inici: Camps de maduixes
El Temps
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 La xica del temps
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

-No et fies de ningú, no recordes res, oblida-ho tot. Era un fred dissabte de gener, no recordem que em vas deixar investigar el projecte CAOS. Ahir vaig comprovar la teua hipòtesi, és certa, encara que calia revisar alguns matisos. La nostra discussió… Recordes aquell dia? Tenies raó, la matèria existeix, però el temps no, tan sols els records. El principi d’indeterminació de Heisemberg també es pot aplicar en temps i matèria. Torna al projecte, perquè no sé com continuar. Necessite de les teues ximples idees. Ja sabem que un viatge al passat és impossible, el temps no existeix, les classes d’història no serveixen més que per a adoctrinar la societat. Però com ho  podem demostrar físicament? No recordes? Ja saps com trobar-me.

Aquella veu em va deixar pàl·lid, immòbil. Era ella: aquella que fa tants anys em va fer descobrir la vida.

No puc llevar-me del cap els ulls brillants, la seua manera d’actuar en la realitat, la seua manera de fer màgia amb les paraules. Ella era simplement diferent a totes, però tan sols érem amics, perquè sabia que anava a ser-li útil, els meus pensaments tan allunyats de la realitat, tan propers d’on ella llegia.

Al cap i a la fi, pense que ella no volia viatjar en el temps, tan sols anar al lloc on caminava.

Aquella conferència a la universitat del Dr. Jean Pierre, llicenciat i catedràtic de física relativista.

Quim recordava alguna cosa, però no molt: va parlar sobre la teoria del desdoblament, teoria que ell mateix va enunciar.

Estava interessant i era molt atractiva la teoria, llàstima que sols hi haguessin quatre gats al saló d’actes.

No recordava exactament com acabava aquella teoria, però sí com va acabar aquella xarrada.

Una xica morena, amb ulls d’una barreja entre gris, blau i verd i ell es van quedar a fer unes preguntes al catedràtic.

Ella era una persona singular, de les poques que veus determinades a aconseguir un objectiu, i saben que van a aconseguir-lo. Era una xica maquiavèl·lica però responsable, de cabells de bronze, introvertida però brillant, amb unes idees que il·luminarien el món sencer. No era molt alta, ni extremadament jove, però no calia perquè Quim es fixés en ella.

La jove preguntava coses interessants, com:

- La seua teoria, mestre, podria aplicar-se a la línia del temps? O siga… a viatges interespacials?

- No ho sé...No ho he provat mai, i dubte que ho faci alguna vegada -Va dir-li el catedràtic amb un somriure.

Ella va donar les gràcies, va esperar que Quim preguntés i va sortir com un llamp cap a exterior de la sala.

Quim es va acomiadar i va sortir darrere de la xica.

-Ei, bon dia -Va mirar el cel i va comprovar que ja no era de dia. Era una nit negra, sense estels, plena de núvols.-

Vull dir… Bona nit.

La xica va somriure, però no el va mirar.

-Unes preguntes molt interessants -Ell va intentar trencar el gel.- Per a què volies saber tu aqueixes coses? Vull dir...sobre la línia del temps?

Va fer un mig somriure, i es va girar cap a ell, amb una lluentor sobrenatural als ulls.

-Eres el primer que em pregunta aquest tipus de coses.

-Tampoc és estrany. No sembles relacionar-te molt amb la gent, com puc observar pel teu comportament tímid, però tens unes idees realment increïbles.

Ella va baixar el cap i va continuar caminant.

-Ei! Que no he dit res ofensiu! Espera. On vas?-Ella va continuar caminant, sense mirar enrere, molt nerviosa.

I no la va tornar a veure fins que un 14 de febrer, ella el va sorprendre pel passadís.

No el va saludar, directament va anar a allò que li interessava saber.

-Recordes quin és el principi de la teoria? -va dir, nerviosa.

-No molt bé, però faré memòria. Per què ho…?

-Aquesta nit, vine a aquesta adreça. Ja saps on pots trobar-me.

La xica tan misteriosa, li va donar un paper, on posava una adreça desconeguda per a ell: Straße die Blumen  554. I va marxar sense que ell se n’adonés.

A la nit, tardà molt de temps a saber quin carrer era, però el va trobar.

El carrer estava tot fosc, sense ninguna il.luminació, excepte per aquells rajos blancs que sortien per les finestres d’un baix. Semblava  que allà dins hi hagués una tempesta.

Quim, instintivament, va saber on era aquella misteriosa jove.

Va trucar a la porta i la xica, ara amb un vestit de laboratori i una mascareta, el va fer passar ràpidament.

-Pots ser un poc més discret, per favor?-va demanar-li.

-Un poc tard -Va riure Quim.

Ella va entrar amb una expressió facial com si estigués irritada.

Va encendre els llums, i aleshores ho va veure:

Una màquina gegantina amb detectors de tots tipus. Uns cables de corrent la connectaven a una bateria, perquè els ploms de la casa saltarien si es connectava a la llum. La maquina estava preparada per a suportar una càrrega electromagnètica de 73 tesles, amb aquella força llançaria els seients amb metal del pol oposat als imants de la màquina a la velocitat de la llum, convertint-los així en energia. Com Einstein deia, E=mc2

Ella va caminar cap al panell de control sumament complex d’aquella màquina mentre Quim continuava admirat-la.

-Recita’m el principi -va ordenar ella.

- He estat pensant aquesta vesprada…- va continuar Quim, encara lloant la màquina.

- He dit que recites, no que parles.

Quim es va quedar callat, quiet. I va començar a recitar.

-La teoria desdoblament enuncia que hi ha dues línies temporals. La nostra, on el temps passa d’una manera lineal i la línia del temps dels nostres dobles energètics, on el temps no passa.

Mentre ella anava ajustant cargols amb el tornavís, ell recitava. Quan va acabar, ella encara ajustava.

-Quants anys tens? -va preguntar Quim, intrigat.

-Tant t’interessa? -El va mirar, avorrida- Dinou anys. I tu?

-Vint-i-un. Vius aquí?

- No. En el baix sols tinc la màquina. Visc a un altre carrer, dos més cap amunt -Va emmudir i de sobte, va cridar, emocionada: Ho tinc!

- El què?

-Vols viatjar en el temps? Corregir errors? Saber el futur? -va dir ella, triomfant.

-Per favor, què!?

-Agafa’t -va dir sobtadament, mentre premia un polsador verd.
Capítol 2 Evocant a la xica del temps
Quim va seure a la vora del llit.

No sabia que li havia passat.

“Un d‘eixos flashbacks, potser, una jugada del meu cap."

Va anar a la dutxa i deixà que l’aigua corregués, com aquell record que no volia deixar de residir en la seua ment. Però no va poder evitar tornar a recordar, amb certa nostàlgia, aqueixos temps de

llibertat a la universitat.

~



Aquell primer intent va fracassar, però ella no es va rendir. Tots els dies estava allà dins, amb la seua única companya, la màquina, que es comunicava amb ella amb els típics sorolls metàl·lics que indiquen que alguna cosa està mal calibrada. Quim li va dir unes quantes voltes que estava boja, que no funcionaria, però ella seguia insistint en que ell l’ajudés, fins que un dia, va decidir ajudar-la.

Un divendres a les cinc de la vesprada, quan cap dels dos tenien classe, van anar al baix i van començar a treballar en la màquina. Ella per la dreta d’aquella impressionant màquina, ell per l’esquerra seguint les seues ordres.

-I, per a quan dius que tindràs aquesta bèstia? -preguntava Quim, amb gotes de suor al rostre.

-Segurament… no tinc ni idea. Açò és com un trencaclosques: a vegades totes les peces encaixen, a vegades totes les peces es cauen. Quan estigui, ho sabrem.

I així eren les converses dia a dia: Quim preguntava, ella responia i de vegades era ella qui preguntava i ell responia. Quan ja portaven mesos i mesos, per primera vegada es va seure al seu costat, admirant la màquina.

-És….espectacular, increïble. Encara que no funcione…-va començar Quim.

-Shh. Funcionarà, i et portaré al futur, veurem en què treballarem, què serà de nosaltres, pobres i què serà la nostra il.lusió per seguir vivint. Vull veure com ens fem de prestigiosos, fent conferències, explicant als alumnes els nostres viatges… Serà impressionant!

Veure-la parlant sobre la seua màquina, fascinava a en Quim, cosa que el va fer recordar perquè volia ajudar-la. Anava totes les vesprades al baix d’ella, l’ajudava en tot allò que volia, necessitava, i així també li feia companyia i no estava sola. Quim recordava aquell dia de pluja, ja feia dos anys des que començaren, quan la jove li va demanar que anés a comprar una ferramenta.

Quan va tornar, li la va donar:

-És aquesta? -va dir ell, emocionat.

-Sí, gràcies - ella el va agafar i va continuar donant cops als cargols que se'n sortien.

-Necessites ajuda?

-Necessite que em parles. Estic estressada. Els estudis, la màquina, les fórmules, conferències, el futur que no vol que viatgem…És angoixant! -va dir ella, llençant el martell cap amunt, i va caure a dos peus del cos de Quim.

-Doncs, no has arribat a l’últim any de carrera...és una bojeria.

-Tan complicat és? -va dir ella, preocupada.

Quim va alçar els muscles, i ella es va asseure a terra, cansada.

Va assenyalar una ferramenta que estava al costat de Quim, damunt la taula.

Ell la va agafar i li la va dur, seient al seu costat i donant-li-la.

Per mil·lèsima vegada, es va quedar observant-la: aquells ulls, verds com la maragda; el nas petit, amb uns llavis rosats, ni molt grossos ni molt fins, simplement, perfectes. De sobte, Quim se'n va adonar, i va donar un salt cap al costat oposat a ella i es va posar de peu.

-Què passa? - va preguntar ella, mirant-lo amb curiositat.

-Res.

-Vinga...conta’m-ho, per favor -aquells ulls de cadellet, tan irresistibles, tan acollidors, amb ganes de viure...era irresistible.

-Doncs que, resulta…-el va mirar, sorpresa- Me n’he d’anar.

I va sortir corrent, sense una explicació. Però si donava explicacions, què anava a dir-li? Que estava enamorat? Que des de la primera vegada s'havia fixat amb aquells preciosos ulls, aquells llavis, aquella boca? No.

Ella va eixir a corre cuita del baix i va córrer fins on estava ell, posant-se-li al davant, obligant-lo a parar. Tenia les galtes roges i estava sufocada.

-Para...per favor. Ho sent si t’he aclaparat, sé que sóc molt pesada, però et necessite per ajudar-me.

La va mirar i va estar dubtant, però no podia quedar-se.  En qualsevol moment podria escapar-se-li.

- No...no. Ho sent, demà tinc un examen molt important i…- va intentar excusar-se, mirant cap enrere.

- Per què mires enrera? Menteixes. Portem quasi dos anys treballant junts en aquest projecte i crec que ens coneixem bastant bé.

Quim va mirar als peus i va començar a caminar...esquivant-la.

-Ho sent…T’estime.

Quim es va quedar quiet. Les cames li tremolaven. Acabava de sentir allò de veres? No es va poder girar. El seu cos li ho impedia. Ella es va acostar i li va agafar la mà, cosa que va posar més nerviós a Quim. No era de veres. No era de de veres, no podia ser-ho.

-I tu? M’estimes? - va preguntar ella en un xiuxiueig.

Quim es va girar i la va mirar als ulls. No podia més. Li va agafar la cara amb les dos mans, delicadament i la va besar.

-Que si t’estime? No he deixat de fer-ho des que em vas meravellar amb les teues fantasies de maduixa, que he comprovat que besen tan meravellosament com en els meus pensaments.

I un desig de felicitat es va apoderar dels dos cossos, enmig del carrer, els dos sospirant, tirant-se aquell vapor tan agradable que eixia dels seus llavis

-I, ara, què?- Va preguntar Quim amb un somriure d’orella a orella.

-Hem d’acabar un projecte que ens canviarà la vida! -Respongué amb un altre somriure encara més gran.

Aquella nit van estar fins ben entrada la matinada. I els mesos següents, els dos, braç a braç, treballaven per  aconseguir els seus somnis: viatjar pel temps. Fins que Quim va acabar la universitat i ella es va quedar sola, sense ningú amb qui poder comunicar-se durant els descansos.

En canvi, els dos desitjaven que arribara la nit, la lluna plena sota la qual treballaven sense descans, amb l’única il·lusió de fugir d’aqueix món que els atrapava amb o sense la màquina.

Quim trobà feina i ella va acabar la universitat amb matrícules d’honor i es posà a treballar a un laboratori, tinguent cada vegada menys temps per estar junts i treballar a la màquina.

~



Aquella dona el portaria a la desgràcia. Ell tenia una família: una dona amb la qual estava casat, encara que sense fills, una mare i un pare que li donaven suport en tot allò que ell somiava o desitjava aconseguir, un bon treball, una hipoteca, un compte bancari amb diners suficients per sobreviure, és a dir, un estil de vida estable i acomodat. Burgés. Aquella dona...per a què venia?

No obstant, es va vestir a tota cuita, amb aqueix xandall que tant li agradava, amb els pantalons negres i una jaqueta grisa de quadres blaus. Es donà pressa durant el viatge, ja no caminava, avançava rítmicament, sinó com aquell que vol córrer i caminar i va pegant botets perquè no sap què fer i no es pot fer ambdues coses alhora. Arribà al baix i va entrar per la porta ja oberta. Entrà amb el cor fet un puny i allí estava plantada, treballant a la maleïda màquina.
Capítol 3 El viatge de la xica del temps
Ella el va mirar amb aquells ulls verds tan preciosos com havien estat abans.

“Tal vegada, un poc més apagats” -va pensar Quim.

La vida se li havia escapat per culpa d’aquella maleïda màquina.

També estava més prima, molt més: se li notava la cara demacrada, les mans i braços ossuts, amb les cames més primes que mai.

Què li havia passat a aquella preciositat de dona, de la qual va estar enamorat feia tant de temps?

Quim li agafà la dèbil mà, que ara a penes podia ajustar els caragols amb força i amb dolçor en la veu va dir:



-Pensava que vam acordar no tornar a parlar ni a treballar en el projecte CAOS -va dir amb serietat.



-I, en canvi, a pesar de saber que anàvem a parlar de CAOS, has vingut -el mirà, amb aquells ulls que mai es farien vells.



Es veia clarament que el temps havia passat, tant per a ella com per a ell.



-No tenia més remei… I si t’havia passat alguna cosa?



-Ambdós sabem que el que em passa ara ja no t’importa, és més, no sé si cap vegada ho va fer. El que importa és que estàs ací i que he de contar-te coses.



- Si és del projecte, et suplique que…



-Saps? Teníem un error. Un error que aquell amor boig que teníem ens va impedir veure: solament necessitàvem utilitzar matèria obscura i no els cutres aliatges que utilitzen éssers de l’edat contemporània -va callar, va respirar, i va continuar- He acabat el projecte. Aquesta vegada funcionarà, no com la primera vegada -va riure- És una cosa molt graciosa, la veritat, és que…



-No.



-No, a què?



-Crec que sé allò que em diràs.



-Segurament no. Així que calla i escolta -"Sempre amb el mateix geni. Quina dona!”, ella va continuar- També ens vam deixar una peça fonamental de l’estructurat de la màquina. Resulta que aquell professor, el qual ens va parlar de la física quàntica, estava equivocat.



Però Quim va deixar d’escoltar, i es va dedicar a contemplar a aquella dona, que encara que estigués prima com un fil als ossos, continuava sent la més bonica que havia vist en la seua vida, amb aquell cabell agafat en una cua, encara que mal feta, segurament per les presses, amb les puntes obertes, com sempre, però aquell ondulat tan meravellosament sensual.

També va veure el seu nas, aqueix nas tan menut i graciós, que tantes vegades s’havia xocat amb el seu en besar-se.

I els llavis? Aquells llavis tan carnosos i brillants, que l’havien portat a la bogeria, que besaven meravellosament bé, com els àngels.

Després es va fixar en els seus malucs. No havia tingut fills, els malucs no eren com els d’una dona que ha parit, grans i amb corbes, ella els tenia fins, amb corbes de les cuixes, i també tenia el ventre pla: impossible que hagués tingut fills. En canvi, estava més alta, segurament mesuraria un centímetre o dos més.



- Jo… no volia que vingueres exactament per a explicar-te tot açò i avorrir-te. Volia, volia…



-Potser volies moltes coses de mi, però ara estic indecís.



-Com? No sé a què el refereixes…



- Ja ho saps…



-T’estime. Quim, t’estime. No saps quant. Porte pensant en tu molt de temps, des que ens vam distanciar...ja no recorde ni el perquè...però continue estiman-te. Jo...porte des de fa quasi deu anys o un poc menys treballant ací, estranyant el teu ésser, quan estaves junt a mi. Era...era especial. Aqueixos temps...recorde quan eren les onze de la nit i venies per darrere a abraçar-me, i a fer-me besos. Aleshores no et feia molt de cas, però açò es va fer insuportable sense tu: sense les teues carícies, els teus llavis, els teus braços… Aquestos anys m'he adonat que t’estimava i que continue estiman-te de deveres.



Quim es va quedar quiet: estava pàl·lid i amb la mirada fixa. Potser tot allò fora una broma pesada, un malson. Potser res fora real, però, què feia ara?

Es va decidir a parlar.



- De deveres, no ho recordes? No recordes aquell dia fred, quan ens vas tancar les portes?



-Jo, què?



-Aquell catorze de febrer. Aquell maleït catorze. Quatre anys  després d’aquella xerrada amb Jean Pierre, d’aquella primera d’ambdòs i la primera quedada al baix teu. Feia fred i podíem veure com nevava per la finestra d’aquella petita cabanya a la muntanya. Estàvem els dos llegint contes de M.R. James, tan a gust sota el calor del foc de la llar. Recordes que va ser en aquella bonica postal d’hivern quan et vaig proposar una vida junt a mi? I, tu, cruelment la vas rebutjar, amb la simple excusa de que érem massa joves per al matrimoni, sense experiència, que volies viure la vida sense lligams. Em vas preguntar si volia anar amb tu a viatjar, sinó que m’oblidara de tu, ja que jo volia una relació seriosa i, tu, sols volies viure i ser lliure.



Ara, era ella qui estava pàl.lida, sense paraules, sense respiració.



-Jo...jo sol volia dedicar més temps a la nostra obra… i jure que estic totalment penedida d’haver dit que no. Justament per aqueix motiu vull viatjar al passat amb tu, vull canviar la història -ella es va girar cap a la màquina- Vine amb mi -va dir simplement, amb una veu nostàlgica, una veu d’aquelles que t’arrosseguen la vida, però a pesar de tot continuava meravellant-lo com si fóra el primer dia.



Quim la va mirar. Li hauria afectat al cervell deixar de menjar?



- No



- Continue estiman-te, sempre ho he fet i a pesar que et vaig rebutjar, sabia que et tornaria a veure, perquè no podia ser d’altra manera. Schrödinger no falla.



-Odie aqueix gat. Però, per què ara? Jo ja tinc una esposa i la vida solucionada. Si haguera sigut abans, potser ara estaríem vivint junts.



-Podem canviar el passat. Per favor…-ella es va acostar, agafant-lo per les galtes- Sé que no l’estimes i, possiblement, a mi tampoc. Sé que no vols estar lligat a mi, però et necessite. Almenys tenir-te al meu costat, notar la teua olor, la teua veu, les teues carícies…



-De deveres vols canviar el passat? Perdre tot el que tenim, per tot allò que podria haver sigut? Potser haja madurat, però preferiria quedar-me com estic a arriscar-me i perdre tot allò que he aconseguit a la vida.



La noia se li va aproximar, dèbil i tremolosa, amb les llàgrimes brollant dels ulls d’aquella manera, que tanta llàstima descrivien. Va caure a terra, de genolls, com un gladiador moribund en mig del Coliseu romà, implorant clemència.



-T'ho suplique...acompanya’m.



Quim la va mirar, agenollada i va negar amb el cap, però sense poder evitar sentir-se culpable. Què havien fet ells? Tan mal estava somiar?



-Tant de bo puguera -es va agenollar i la va besar als llavis, recordant aquella jove parella d’enamorats, bojos per viure la vida, descobrir coses noves, inventar milions d’històries, somiar…que actualment estaven en crisi.



Quim es va posar en peu, girant-se de cul a ella i anant cap a la porta.



-T'esperaré -ell es va girar, mirant-la- Esperaré fins que tingues clar allò que vols fer. Si cal, tota la vida.



I no la va tornar a veure. Des d’aquell moment, la xica havia desaparegut.

Quim va tornar a casa, amb un pas ferm i segur.

Al cap d’un any, va aconseguir ascendir el lloc de treball. Va passar de ser un simple catedràtic a ser un científic reconegut.

Els cinc anys següents, va tindre dos fills i la seua mare es va morir d’un tumor cerebral, juntament amb l’infart del seu espòs.

La vida per a Quim va anar passant.

Què seria d’ella?

A vegades li entrava curiositat i tenia ganes d’anar corrent a buscar-la, abraçar-la i viatjar junts al passat, canviar-ho tot i haver-se casat amb ella.

Però no era possible, la seua esposa li demanaria explicacions i aleshores hauria de dir-li la veritat: no l'estimava tant com a aquella dona, eixa a la qual havia llevat aquella part de xiqueta.

Aplegà un punt en que Quim tots els dies pensava en ella.

Treballava al laboratori i pensava en ella i el seu primer treball; arribava a casa, es dutxava, sopava i es gitava al llit, pensant com estaria ella en aqueix moment, si estaria al llit, també pensat en ell o amb la maleïda màquina, desitjant viatjar pel temps...esperant-lo.



I aixi va passar més de vint anys.

“Quaranta-dos anys”-va pensar Quim una nit, mirant-se a l’espill, mirant com tenia plecs a la cara, a les galtes, al front…

“He perdut el temps. No he fet tot allò que desitjava de jove, però...què desitjava? Simplement, viure i estar amb ella i he perdut tota la meua vida pensant en què hagués sigut de la meua vida si l’hagués acceptat la segona vegada que m'ho va demanar, o simplement… simplement podria no haver-li demanat matrimoni, callar i estar amb ella . Ara podríem estar els dos asseguts al sofà, mirant la televisió o qualsevol altra cosa. La necessite”.



I va córrer. Es va posar el primer xandall que va trobar i va anar corrent cap al baix. No podia esperar a veure-la, feia més de quaranta anys que no l'havia vista i estava emocionat.

Per fi acceptaria aquella sol.licitud que tantes esperances havia llevat.



Va trucar a la porta del baix, però ningú va respondre.

Intentà obrir la porta, però estava tancada, així que va forçar la porta.

Quan per fi la va obrir entrà, corrent, amb els ulls brillants… Fins que va observar el buit que hi havia a l'interior.

La màquina no estava. Ella tampoc.

Va anar fins la lloc on abans havia estat la màquina, ocupant més de la meitat del baix.

No estava. Ni un rastre.

Va caure a terra, abatut, sense esperances.

Quaranta anys, quaranta havia perdut...per a res. Es va posar a plorar, primer suaument, després desconsoladament.

L’única dona a la qual havia estimat… la qual li va fer viure els quatre millors anys de la seua vida. Aquella dona tan preciosa, tan bonica...



Va fixar la vista en un racó. Hi havia una fulla? És va alçar tremolant i es va a costar al racó per veure què era allò.



Va observar el paper groc i mig trencat, ple de pols i es va ajupir a agafar-lo.



~Estimat Quim

T’he estat esperant durant molt de temps.

No saps la llàstima que em fa, doncs el temps em consumeix i va llevant-me la meua curta i trista vida. Fa una setmana que vaig acabar la màquina definitivament, bo...depèn de quan arribes, ja que potser hagen passat vint minuts, deu dies, quinze mesos, vint anys, quaranta…

Només dir-te, que m'he penedit molt sempre de les meues decisions i sobretot les que prenia quan estàvem junts, ja que supose que moltes t’hauran decebut o posat trist, sense esperances….

Ho sent. Sent estimar-te tant i fer tan poc per demostrar-ho, com hauràs pogut observar durant aquests anys.

Espere que em perdones algun dia i si veus aquesta carta, espere que sigues molt feliç amb els teus dos fills i la teua esposa. També espere que els teus pares estiguen bé...si continuen vius.

T’estime, no ho dubtes mai.

T’estime ~



Quim es va tornar a asseure al mateix lloc on havia estat abans, i va començar a plorar desconsoladament, lamentant haver sigut estúpid tota la seua vida, sense pensar en allò que realment volia, no allò que necessitava per viure a la societat.



Amb els ulls rojos, plens de llàgrimes, va somriure, sense motiu aparent.



-Espere, estigues on estigues, que faces allò que vols, tal i com feies ací. I sobretot, si trobes algú com jo, que no cometa els mateixos errors que he comés jo. T’estime, Athna.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]