F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Flors vermelles (Clara Rollan Angelet)
Inici:  El secret del Bosc Vell
Capítol 1 L'herència

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.



En Benevenuto seguia fent la seva monòtona i tranquil·la vida a l’internat, sense saber encara que el seu agradable besoncle no podria tornar a visitar-lo per explicar-li les aventures dels seus viatges mai més. Estirat al llit de la seva minúscula habitació, amb els ulls clavats al sostre, esperava il·lusionat que l’Antonio Morro obrís la porta amb un somriure i li oferís uns dolços de la seva pastisseria preferida, a l’igual que tots els diumenges. Com si li haguessin llegit la ment, va sentir algú que picava a la porta fermament i, amb èmfasi, el nen va saltar del matalàs ràpidament i va obrir-la, però no va trobar la persona que esperava.

Un home alt i elegant el va mirar des de dalt amb superioritat, dedicant-li un somriure forçat que deixava veure tota la seva blanca dentadura i, mentre es cargolava el seu petit bigoti amb els dits, va començar a parlar:

—Bon dia, tu deus ser en Benvenuto Procolo, oi? —la seva veu era cridanera i eixordadora. El nen va assentir i va obrir la boca per contestar, però l’home no li va deixar temps de parlar.— Perfecte doncs! Jo sóc en Sebastiano Procolo, el meu oncle i antic tutor teu, l’Antonio Morro, va morir fa poc, així que a partir d’ara seré jo qui es faci càrrec de tu.

L’oficial seguia somrient, com si no hagués pronunciat la paraula mort. En Benvenuto es va quedar de pedra, no es podia creure el que aquell home acabava de dir. No, no podia ser veritat. Llavors, sobtadament, un dels encarregats de l’internat es va apropar a ells amb una carta a la mà i va mirar en Sebastiano amb sorpresa.

—Bon dia senyor Procolo, veig que ha arribat més aviat del que havíem acordat.

—Sí, perdoni per no avisar-lo de la meva arribada prematura, però és que tenia moltes ganes de veure al meu estimat nebot —,va contestar l’home de bigotis fins, dirigint-li una mirada que semblava aportar de tot menys afecte—. Bé, ara que soc el seu tutor, les terres ja són meves oi?

—Senyor Procolo, ja li he dit varies vegades que a l’herència del seu oncle s’establia clarament que les terres són propietat del nen —va dir l’encarregat rere un llarg sospir, semblava que ja havien tingut la mateixa conversació varies vegades—. Tot i que ara sigui el seu tutor, les terres continuen sent d’en Benvenuto.

—Però no veu que no té cap sentit que un marrec tingui una part molt més gran de les terres que jo? Això és una injustícia! —va replicar l’oficial.

—No és cap injustícia senyor, és l’última voluntat del seu oncle difunt.

En Benvenuto seguia observant als dos adults discutir sense entendre res. Terres? Quines terres? Era veritat que l’Antonio era mort? Més i més preguntes s’anaven formulant al seu cap i cada vegada se sentia més confós. Per sort, l’encarregat es va adonar del desconcert del nen i va ignorar durant un moment les queixes d’en Sebastiano per donar-li la carta que portava a les mans.

—Té, llegeix-la i ho entendràs tot millor. És de part del teu besoncle. —el nen la va agafar i l’home li va oferir un somriure trist abans de tornar a centrar la seva atenció amb en Sebastiano—. Senyor, acompanyi’m al meu despatx per poder parlar amb més tranquil·litat, si us plau.

L’oficial li va fer cas i el va seguir, sense ni tan sols acomiadar-se del nen.

En Benvenuto va entrar a la seva habitació i va tancar la porta amb pressa. Va esperar que les veus s’allunyessin del tot i, quan ja no les va sentir més, es va asseure al llit per obrir la carta, amb mans tremoloses, i va començar a llegir-la:

«Estimat Benvenuto, si estàs llegint això, és perquè he mort.»

La primera frase que havia escrit l’Antonio Morro va confirmar els seus dubtes, el que li havia dit aquell oficial de somriure estirat era veritat. Els ulls se li van humitejar a l’instant, un cop més tornava a sentir aquell buit dins seu, el mateix sentiment de soledat que va experimentar quan els seus pares van desaparèixer de la seva vida, com ara acabava de fer el seu antic tutor. Es sentia petit, indefens, sol...

Tot i això, el nen va fer el cor fort i, amb un nus a la gola, va seguir llegint les paraules de tinta, que s’anaven bellugant pel paper a causa de les llàgrimes que inundaven els seus ulls foscos.

«A partir d’ara, el teu nou tutor serà el teu oncle Sebastiano Procolo, però bé, això és el menys important del que et vull dir. T’he deixat una gran part d’hectàrees d’un bosc com a herència, però les terres no són el més important de tot, sinó el que a dintre hi habita.

Dos anys enrere, vaig descobrir una estranya criatura en un dels meus viatges a l’estranger i, sense dir-li res a ningú, vaig decidir emportar-me-la i amagar-la a una cabana que vaig construir al bosc, que passarà a mans teves quan jo mori. Aquest organisme, s’alimenta d’unes flors vermelles extremadament verinoses per als animals i els éssers humans, i és capaç d’adaptar la forma que vulgui per tal que l’hagi vist, com a mínim, un cop. Pot transformar-se en objectes inanimats, animals i, fins i tot, persones. He estat investigant la criatura durant aquests anys i he anat apuntant tots els meus avanços, però el meu temps de marxar arribarà aviat i necessito algú que segueixi amb la meva investigació.

Tu, Benvenuto, ets l’única persona a la que li puc confiar aquest projecte. Durant aquest temps en què t’he estat cuidant com a tutor teu, has sigut com un fill per a mi. M’has demostrat que ets un noi intel·ligent, madur i capaç d’enfrontar qualsevol problema amb valentia. Per això, fill meu, necessito que m’ajudis a completar els apunts que jo he començat i que acabis de descobrir el que jo no he sigut capaç de veure.

El bosc és gran, i és fàcil perdre-s’hi si no saps exactament on es troba la cabana, però t’he deixat un paperet amb les indicacions per arribar-hi.

Això és tot el que et puc dir en aquesta carta, si vols saber-ne més, a la cabana hi ha un llibre gruixut amb tots els meus apunts de la recerca. Confio en tu, Benvenuto, sé que el meu secret està fora de perill a les teves mans.

Tant de bo pugui explicar-te moltes més històries dels meus viatges abans de marxar definitivament. Amb molt d’afecte, el teu besoncle, pare i tutor,

Antonio Morro.»

Al final de la carta hi havia un paperet plegat, on eren les instruccions que l’home li havia mencionat, i un potet transparent que contenia un pètal del color intens de la sang; el nen el va agafar i se’l va quedar mirant una estona, mentre ordenava els seus pensaments. Les llàgrimes de sal seguien relliscant per les seves galtes, però després de llegir les últimes paraules del seu besoncle, ja no tremolava, se sentia més lliure. El fet de tenir una missió tan important que complir, l’havia ajudat a no pensar tant en la seva pèrdua recent, ara l’únic que importava era empescar-se una forma per escapar-se de l’internat per la nit i anar a la cabana del bosc.



Després de sopar amb els altres nois de l’internat, es va dirigir cap a la seva habitació per acabar d’organitzar la seva fugida però, a mig camí, un nen de cabells pèl-rojos el va parar amb un somriure.

—Ei! Vas cap a la teva habitació tan d’hora?

—Sí.

—Com és això? Normalment et quedes llegint a la biblioteca fins que els encarregats ens envien a dormir.

—Perquè avui estic cansat —, va mentir amb un rostre inexpressiu.

—Ah, és clar, estàs cansat... —incòmode per les respostes tallants d’en Benvenuto, el pèl-roig va fer un somriure nerviós i li va apartar la mirada. En realitat sempre li havia interessat aquell noi d’ulls atzabeja, volia saber per què era tan solitari, per què gairebé mai parlava amb els altres nens. Ell era una persona oberta i extravertida, i de vegades es preguntava què devia passar pel cap d’un noi com en Benvenuto, per això de tan en tan li parlava i intentava fer-se amic seu, però sempre li responia amb poques paraules—. Bé doncs, bona nit.

Quan els dos nois es van separar, en Benvenuto es va penedir d’haver-li contestat d’aquella manera. L’Otto, el nen amb qui acabava de creuar-se, sempre era amable amb ell. Immers en els seus pensaments, va arribar a la seva habitació sense adonar-se’n i va intentar no pensar-hi més. Ara tenia coses més importants en les que centrar-se.

Va posar uns coixins sota les mantes del matalàs perquè s’assemblés a la seva figura, va agafar una motxilla que havia preparat durant la tarda i es va asseure a la finestra. Va mirar l’altura que hi havia des de la segona planta de l’edifici fins al terra, es va armar de valor i va començar a descendir cautelosament per la paret, ajudant-se dels blocs de pedra que sobresortien. Quan, finalment, va tocar la gespa amb els peus, es va posar a córrer en direcció cap al bosc, no fos cas que un dels encarregats de l’internat el veiés allí de peu. Les terres de l’Antonio eren prop, així que, al cap d’un quart d’hora, va arribar-hi.

Com que el sol ja s’havia post, va engegar una llanterna per veure entre la foscor de la nit i, just al peu d’un roure, va veure una flor com la del potet que hi havia a la carta. Va recordar les indicacions que el seu besoncle li havia escrit al paperet plegat:

«Segueix les flors vermelles.»

I així, seguint el camí que li marcava la flor, el nen es va endinsar dins d’aquell bosc immens.

Una estona més tard, va visualitzar entre els alts arbres una caseta de fusta. Va trucar a la porta, amb una barreja de por i emoció, però ningú va contestar. Finalment, es va decidir a obrir-la i, rere la porta, va trobar un gat negre que se’l mirava amb ulls brillants. El nen va entrar i va engegar els canelobres que hi havia per l’habitació, descobrint cada cop més i més coses al pas de la seva llum, mentre l’animal el seguia silenciosament.

En Benvenuto va començar a fullejar amb curiositat els llibres que va trobar sobre un petit escriptori desordenat.

«Setmana 48: L’Acquoso finalment ha aconseguit convertir-se en un conill. Pel que he observat fins ara, li costa més adaptar la forma d’éssers vius que la d’objectes i, tot i que encara no és capaç de transformar-se en un humà, seguiré intentant evolucionar la seva capacitat d’agafar formes.»

«Setmana 83: Ho he aconseguit! L’Acquoso ha estat capaç de transformar-se en un humà! De moment no sap parlar i li costa caminar, així que m’agradaria ensenyar-li’n, però aquests dies no podré perquè tinc molta feina. Quan pugui vindré a visitar-lo.»

Amb aquella frase s’acabaven els apunts de l’Antonio Morro. Al Benvenuto, en pensar que tot allò ho havia escrit el seu besoncle quan encara estava viu, se li van humitejar els ulls un cop més, però va intentar reprimir les llàgrimes. Va tancar el gruixut llibre i se’l va posar a la motxilla, mentre es preguntava on devia ser la criatura canviaforma que tant li havia cridat l’atenció a l’Antonio. Va ser aleshores quan va sentir un soroll estrany al seu darrere i, pensant que havia estat el gat que havia vist al principi, es va girar confiat, però no va ser un gat el que va veure.

Plantat davant seu, mirant-lo directament als ulls amb serietat, hi havia la persona que feia unes hores li havien dit que era mort.

—Besoncle...?



 
Clara Rollan Angelet | Inici: El secret del Bosc Vell Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1907
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  338 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  158 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  96 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  413 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  142 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]