La meva iaia sempre m’havia dit que trobar aquests tipus d’aus al nostre voltant era molt rar , que n’hi havien, però poca gent tenia la sort de trobar-los.

Per tant, trobarlos a llocs com aquest, tenia molt de significat. Al poble, deien que la gent que s’hi topava, solia tindre canvis propers en la vida: alguna cosa roïna s’arrimava per a poder portar algo bo a canvi.Per un moment el meu cap va voler anar darrere d’aquell preciós papagai; es més, vaig arribar a tenir-lo sobre el meu cap diverses vegades, però algo va brillar al cel i de sobte aquell magnífic papagai va desaparèixer sense cap raó. Vaig decidir anar-hi a casa, pero no abans de tornar a aquell espai on havia començat tot.



Vaig agafar el meu llapis, les meues aquarel.les, el meu bloc de dibuix i la meva cmara de fotos per a intentar recrear aquella meravellosa escena.

Primer vaig començar a dibuixar la mar, el sol que feia poc que estava, després la xicoteta part del port que es veia, el peixarró, jo damunt del meu cavall i per últim vaig intentar dibuixar aquell papagai sobre el meu full.



Ja quasi que era hora de dinar, així que vaig prendre una foto d’aquella escena que estava recreant per a poder-la acabar a casa. Quan vaig arribar, hi eren tots a la taula esperant-me per a dinar. Van començar a parlar, que si de la família de la meva amiga Ona, que si del pescader, que del net de la perruquera que es va casar el dissabte passat i jo intentant acabar el més ràpid possible per a poder tancarme a la meva habitació per a continuar el quadre que estava fent d’aquell matí.



Mitja hora després, quan quasi havia acabat, al meu avi se li va ocorrir un magnífic pla per a aquella vesprada. A la meva iaia sempre li havia agradatla tradició de Sant Joan de la nostra família; anar a les sis de la vesprada a la casa de la mar, passar tota la vesprada amb la família, sopar, riure, o xalar com deia ella i per últim saltar les set onades.

Aquest era el primer any que ella no estava; llavors vam decidir anar-hi i que aquesta tradició no es perdera, sabíem que la faríem feliç on estigués.

Vam agafar la barbacoa per a fer el sopar, la carn, el vi, les olives i les anxoves per a picar, l’altaveu per a posar Rocío Durcal, que era la cantant preferida de la meva iaia, l’aigua, les xancletes i les tumbones per a seure de nit vora la mar. Ho vam carregar als cotxes i vam moure cap a vall.



Teníem mitja hora fins a arribar a la caseta de la mar, i eixa mitja hora me la vaig passar mirant per la finestra a vore si veia el papagai altra vegada. Però em vaig dormir, vaig somiar que estava a un lloc fosc, només hi havien uns llums a uns quants metres, un cercle blanc amb un reflex un poc més avall, a diversosllocs hi havia foc, els meus peus estaven plens d’una terra molt suau i al fons, molt al fons, jo vaig veure passar aquell papagai.



Vaig despertar i ja havíem arribat: el primer que vam fer va ser descarregar aquells tres cotxes que estaven plens de trastos i connectar l’altaveu per a alegrar l’ambient. Hi erem tots al jardí de la casa, ballant i cantant. De sobte la meva mare va mirar el rellotge i eren les nou menys quart: entre el viatge, descarregar, ballar i cantar se’ns van passar dos hores volant. Havíem de fer el sopar per a no fer tard, així que mon pare, el meu oncle i el meu avi van començar a fer la carn a la barbacoa mentres jo jugava amb els meus cosins.

Vaig xalar moltíssim, de vegades venia al meu pensament la meva iaia i mirava al cel, veia una estrela i li feia un somriure d’ull a ull.



El rellotge marcava les vint-i tres i quaranta-dos, així que era hora de posar-se les xancletes, agafar les tumbones i seure vora de la mar per a saltar les set onades.

Faltaven tres minuts per a les dotze, i en aquell moment vaig aixecar-me de la tumbonaper a acostar-me a la vora de la mar, i quan em vaig girar per a observar la meva familia vaig tenir un dejà vu: estava a la mar, tot fosc, a uns metres estaven enceses les llums de la casa on passàvem la nit, la lluna amb el seu reflex a la mar, les fogueres de Sant Joan, els meus peus plens d’arena i al fons, molt al fons, hi era el preciós papagai sobre un fanal del port.