F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Uns quants dies de novembre (Sofia i Iris)
Inici:  Uns quants dies de novembre
Capítol 1 El misteri de Tordera

Tordera

uns dies abans

La Laura ha tornat a casa després d'un passeig

- Laura, vine un moment

- Què passa?

- Escolta ... ho sento dir ho… pero…. el teu avi ha mort

- estàs de broma? No pot ser, no ...



- Ho sento

- Com ha mort?

- No ho sé

No podia ser, és impossible, el meu avi era el meu millor amic. Ell no podia haver mort, tenia només 70 anys Què li haurà passat? Ho he de saber!

Li pregunto als metges - atac cardíac

Li pregunto als policies – El van asesinar ahir

Pregunto al tanatori - càncer

m‘estan enganyant tots, n'estic seguríssima. He de esbrinar-ho. És impossible que 3 les versions siguin veritat, posar en funció la lògica, la versió de "l'avi tenia càncer i una persona li va asesinar i del susto o estrès li va donar un atac cardíac" no sembla realista. No sortiré de la meva habitació fins esbrinar la veritat

2 dies en a la meva habitació 590 missatges sense llegir de la Lili i 20 trucades perdudes també de part seva.



- Surt ja!

- MAI!

- Si us plau, fes-ho per la teva mare,fes ho per mi

- No puc ... fins que no ho esbrini no sortiré de la meva habitació, entenem si us plau, per a mi, era com el meu millor amic, no ho deixare així

- Que et sembla anar-nos uns dies? Com unes vacances, estaràs lluny de mals records

- No crec

- Prova-ho

- això és un estupid drama de les maleïdes pel.lícules, que merda

- veus? Canviant de tema tot va genial

-Què vols dir amb això?

-vull dir el que vull dir, apa, deixa d'obsessionar-te amb això, pensa-t'ho bé, ara està en un lloc millor

- ja ho sé, però...



-bé, doncs vaig a fer el sopar!

La mare va marxar, llavors, vaig tenir una idea, si ningú em donava cap resposta, ho descobriria per mi mateixa, vaig trucar la Lili i vaig dir-li el meu pla, ella va estar d'acord, i, llavors, va començar la nostra investigació, ja teniem una teoria, asesinat, pero, com no teníem cap prova física, vaig decidir quedar amb ella a l'endemà, aquella nit, no vaig poder dormir pensant el com, quan, perquè, on i qui.



Al dia següent vaig anar a casa de la Lili sense dir res a la mare, no volia dir-li res de la investigació, em diria que m'estic tornant boja, jo no penso dir res a ningú, és pensarien que és només un joc de nens petits.



Quan vaig arribar allà la Lili va dir-me que havia trobat a un investigado que ens ajudaria a resoldre el cas, vaig estar d'acord, tenint a un profesional de part nostra seria molt més fàcil resoldre el cas, vam anar a l'escena del crim i vam trobar un tros de metall al terra, segons l'investigador era un tros de la punta d'un bastó, l'avi sempre portava un.



-pot ser aquesta l'arma del crim. -Vaig dir-

-pero la resta del bastó no hi és, ni tampoc hi tenia cap quan el van trobar, pel que van dir a les notícies... -Va dir la Lili-

-L'assassí té el bastó... - Una veu desconeguda va dir-me xiuxiuejant - troba el bastó ha de tenir les empremtes dactilars del culpable...



Espantada em vaig girar, no hi havia ningú.



-Tot bé noieta? -va preguntar l'investigador. -

-sí, només ha sigut cosa meva, però, tornant al tema, no és possible que l' assassí tingui el bastó, o que l'hagi llençat a cap lloc i encara hi hagin les seves empremtes dactilars?

-Tens raò! hem de buscar el bastò per trobar el culpable! - deia la Lili-

-És una bona ipòtesi, noieta.



-Gràcies senyor, però s'està fent tard, hauria de tornar a casa abans no es faci fosc.



-tens raó, el carrer no és segur de nit, torneu cap a casa, demà buscarem aquell maleït bastó.



-Adéu! - la Lili i jo vam marxar, quan vaig arribar a casa la mare m'estava esperant amb els braços creuats i amb una cara no gaire contenta.



-ON COLL ERES?!

-era amb la Lili, donant una bol...



-SENSE AVISAR?! -va tallar-me de cop - I SI T'HAGUÉS PASSAT ALGUNA COSA I JO NO M'HI HAGUÉS ENTERAT DE QUE NO HI ERES A CASA!? EH? CONTESTA!

Jo tenia massa por com per contestar, en aquell moment, aquella veu d'abans va dir-me: "coll de dona, sempre igual, si no volia que sortisis que no t'hagués donat aquella "xarla" ahir", vaig girar la mirada per veure si aquest cop hi havia ningú, però un altre cop, no hi havia ni un alma.



-QUE M'ESCOLTES TU? O HI HA COSES MÉS IMPORTANTS ARA A PART D'ESCOLTAR A TA MARE?

-Ho sento, no tornarà a passar, mare. -vaig dir tímidament-

-Au, tira cap endins, només vull que m'avisis quan quedas amb algú, d'acord? -la mare suspirava agobiada -

jo vaig entrar a casa mig angoixada per l'esbroncada de la mare, pero a la nit tot va empitjorar, no podia tancar els ulls per dormir ni un segon, no veia més que destrucció i angoixa, escoltava els crits de tothom, com ploraven, i jo, i jo no hi podia fer res, res més que mirar i escoltar, vaig acabar tenint insomni, se'm feia imposible tancar els ulls, la veu d’abans, tampoc callava, quan més m'enfadava, més cridava, i quan més preocupada i angoixada estava, més xerrava, però, tot i això, no vaig dir res a ningú, em feia por que em tractessin de boja, molta por.



Al dia següent vaig anar amb la Lili i l'investigador a mirar pel voltant a veure si trobavem el bastó, la mare, per sort, no em va castigar, així que vaig poder sortir tranquil.lament, per mala sort no vam trobar res, jo estava decepcionada, la Lili em va proposar anar a donar un passeig les dues, vaig acceptar, a lo millor així em distreia una mica, vam deixar l’investigador i ens vam anar.



Mentrestant, l’investigador:

-n’estic fart d’aquest treball, però tampoc puc fer res més, necesito els diners i no hi ha cap treball que jo pugui fer que pagui bé, tot es cobra amb el sou mínim, és una merda, serà millor que vagi a veure com està, des de l’accident que va tenir que no el veig, si aconsegueixo els diners pel tractament podrà curar-se, ara està ingressat a l’hospital, pero fins que no pagui el tractament no el poden tractar més del que ja han fet, si tan sols hagués estat al seu costat en aquell moment…

Fa un parell de mesos:

-hey, t’apuntes a una festa d’antics alumnes aquest cap de setmana? anirem a un bar a les afores, podem compartir cotxe si vols!

-No, gràcies, però jo ja tinc plans pel cap de setmana.



-vinga home! no siguis un merdes, t’ho pasaràs bé!

-Que no, collons! ets un tossut!

-va home, no et posis així, a part, he escoltat que la Lídia anirà.



-David, ja te he dit que no!

-Noi, enrotllat una mica, va.



-em fas un favor i te'n vas a la merda?

-collons noi, pero no siguis d’aquesta manera, au, ja no et molesto més, tu t’ho perds noi, no t'empanadeixis després, d’acord?

-ho dubto molt aixó *riu*

-com tu vulguis, apa adeu!

-adeu!

-Mai vaig imaginar que aquella conversa seria la última abans que sortís per les noticies que un camió va accidentar contra un arbre i hagués provocat un gran accident en el qual, per desgracia, en David es va veure involucrat... Encara em fa mal saber que no vaig poder estar amb ell abans de que caigués en coma…-

A l’hospital:

-Hola David, sento que estiguis en aquesta situació, no ha de ser fàcil perdre's tot el que passa al teu voltant, ja em queda poc per aconseguir els diners pel tractament, no et preocupis, d’aquí a no res podràs tornar a casa, t’ho prometo, no tornarà a passar, ho juro.



Tinc la sensació de que es culpa meva que estiguis així.



Hi ha un parell de noietes que m’han contractat per un cas, i ja només em falten 1500 euros per pagar-t’ho, espera’m un parell de dies més, d’hora estaràs amb mi un altre cop, t’esperaré aquí David, no triguis gaire en despertar, si us plau...



Diguem alguna cosa, David, no em deixis, no podré viure si et marxes, ha sigut culpa meva, maleït sigui Fortuny, ell anava begut y ha estat al volant i no li ha passat res.



Ara serà millor que vagi cap a casa, demà serà un dia llarg.



Mentrestant la Laura:

-Lili, m’he d’anar cap a casa, és molt tard.



-Tens raó, demà et passo a buscar?

-Està bé, fins demà!

-Adeu!

La Lili m’està ajudant molt, però, a la vegada no m’està ajudant en res, les veus segueixen tot hi estar parlant amb algú altre, sempre parlen del mateix, del fi del mon, que tot quedarà reduït a pols, que els volcans entraran en erupció, que la vegetació ho cobrirà tot, que la radioactivitat de l’aire ens matarà als humans i que els demés éssers vius mutaran, que no hi haurà cap escapatoria, que estem perduts, que res ens salvarà, que estem condemnats a desaparèixer, a extingir-nos, des del minut u en el que vam aparèixer en el mon, i, que sobretot, que els éssers humans no som més que escoria que busca sempre la superioritat sense importar-nos ningú més que nosaltres mateixos, sense importar-nos trepitjar als demés. Per desgràcia, en això últim tenen raó aquestes maleïdes veus, però tampoc vull continuar escoltant-les gaire més, en aquell moment vaig tenir una idea… si jo deixo d’existir… les veus, les veus també ho faran, oi? les meves emocions van desaparèixer durant uns segons, no era jo, no era conscient del que feia, i quan ho vaig tornar a ser la sang alineada a les meves nines gotegaba sobre les tisores empapades d’aquell suc vermell escarlata que havia fet un xarc al terra de la meva habitació, no em feia mal, pero vaig vendar-me les nines i vaig netejar la que acababa de liar a l’habitació, estaba desesperada, però havia de continuar amb la investigació de l'assassinat del meu avi, no podia morir ara.



-”Realment creus que et lliuraràs de tot això fent-he mal?””*rialles*””que ingenua que ets, noieta estúpida”.



-Per què no em deixes estar d’una punyetera vegada?! Només vull esbrinar qui coll va matar l’avi!

-”No cridis cap de suro!””o vols que ta mare et descobreixi!?”

Em feia mal admetre que la veu tenia raó, vaig callar pensant “punyetera veu, m’està provocant a posta” la veu reia insoportablement, i, de sobte, va callar, per sort ningú no va escoltar-me, aquella nit tampoc vaig poder dormir, i molt menys pensant “i si algú realment m’ha escoltat?” tenia por, i tampoc sabia com reaccionar.



A les quatre de la matinada la Lili em va trucar:

-Laura?

-Sí, sóc jo, què vols Lili?

-De camí a casa he trobat en uns matolls un tros de fusta pulida i envernissada, i, després d’haver buscat per internet, m’he adonat que es el mànec d’un bastó, és probable que sigui el del teu avi, Laura!

-Estàs de conya?! -Aquesta notícia em va xocar tant que em vaig despertar de cop- Te sentit, si ho penses, era massa evident que estigués a la brossa.



-per això mateix he anat mirant pels matolls, amb una mica de sort trobarem al culpable dintre de poc!

-Tens raó Lil! pot ser el reste del bastó estigui tirat pel riu, no creus?

-És veritat Laura, però la idea d’anar al riu en ple desembre...em cogelo de pensar-ho.



-Ja, fa massa fred per anar al riu ara.



-et passo a buscar a les quatre i mitja de la tarda?

-Bona idea, anirem al riu a veure si som capaços de veure alguna cosa a l’aigua, fins la tarda.



-adeu!

 
Sofia i Iris | Inici: Uns quants dies de novembre Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1907
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  338 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  158 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  96 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  413 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  142 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]