Vaig pujar al tren, buscava un seient per seure i em vaig trobar un al costat d’una companya d’institut que feia molt temps que no veia.
-Ei Marta! Com estàs? Quant de temps sense veure’ns! - vaig dir.
-Te'n recordes de mi? Soc en Jordi, anàvem junts a l’institut, fa molts anys.
-Doncs sí que has canviat Jordi! - Va dir la Marta – No et recordava així, com et va la feina?
-Bastant bé, ara soc escriptor i he escrit una novel·la molt interessant. I a tu, com et va?
-Molt bé, tenim molta feina! Ara vaig a Barcelona (Sant Joan de Déu) a fer una cirurgia.
-Ahh! Ets cirurgiana? - Vaig dir molt sorprès.
-Sí, soc cap de cirurgia, tot un honor. I tu, com és que vas a Barcelona?
-Estava treballant com a escriptor a la Costa Daurada, i he trobat un sou millor aquí a Barcelona.
-Molt interessant, espero que et vagi molt bé! - Em va dir la Marta.
-Moltes gràcies, igualment! - Vaig contestar-li.
(La Marta era molt guapa, ella ja ho era quan érem joves, però ara... Jo notava que, quan parlàvem se m'accelerava el cor i em posava cada vegada més nerviós).
-Quedem un dia i anem a fer un cafè? - Li vaig proposar nerviosament.
-I tant que sí! Encantada!
(Després que em digues això, teníem els dos un somriure d’orella a orella. Havia estat el viatge més distret que havia tingut mai amb tren).
Vaig apuntar en un tros de llibreta el meu telèfon mòbil, i li vaig donar a la Marta.
- Truca’m quan puguis- vaig dir-li.
- D’acord, ja et trucaré.
Faltava un quart d’hora de tren per arribar a l’estació de Sants quan vam començar a parlar sobre la nostra vida privada.
-Com et va? Tens parella?
-Doncs...Tenia una novia fa mig any, però ara ho hem deixat.
-Quina llàstima, em sap molt de greu. - Va dir amb un somriure amagat entre dents...
(En veure que estava mig somrient li vaig tornar el somriure i ens vam abraçar).
Seguíem explicant-nos moltes coses que hem viscut quan érem més joves i els llocs on hem viatjat. “Ens aveníem molt”. També recordàvem aventures que havíem tingut a la universitat i amics que teníem en comú.
La Marta tenia els ulls marrons-verds i el cabell marró castany. No era gaire alta i portava les ungles vermelles brillants (perquè el vermell era el seu color preferit).
Tots dos recordàvem un viatge de l’últim curs de l’institut a Londres. Va ser un dels millors viatges, ens ho vam passar genial, els dos pensàvem en aquell dia que vam entrar tota la classe a una botiga de llaminadures que estava plena de:Lacasitos,m&m’s, neules, caramels, piruletes,Snickers, ousKinders,gominoles, pica-piques, líquids àcids...
Per anar a Londres vam agafar l’avió. També recordàvem el dia que vam anar a un museu, va ser la visita més avorrida que havíem fet durant tot aquell curs de la universitat, però era obligatòria. Fins i tot, un nen va fer caure un quadre del museu... I com sempre, ens van renyar i el vam haver de pagar.
Havia estat un desastre d’excursió, a part de ser molt avorrida, els professors ens van castigar durant 5 mesos sencers, sense fer cap excursió més. (No volien que la tornéssim aliar, i que no tornés a passar el fet d’haver de pagar molts diners per aquell quadre tan important).
De sobte, ens vam adonar que ja gairebé era hora de baixar... I tots dos, molt emocionats de tornar a recordar aquells moments de jovenets, havíem de plorar sí o sí d'il·lusió d’haver imaginat tots aquells temps tan meravellosos i a la vegada tan desastrosos.
La Marta i jo ens miràvem de manera molt sentimental, per haver pensat tot el que hem viscut junts. Cosa, que si no ens haguéssim retrobat una altra vegada, no podíem haver-ho recordat. Perquè entre tots dos anàvem recordant més aventures que havíem viscut, i que ja estaven gairebé oblidades.
Finalment, quan ja acabàvem d’explicar-nos totes aquelles aventures al·lucinants, era hora de què cadascú baixés del tren i se n’anés a treballar. En baixar del tren ens vam donar una abraçada ben forta i ens vam fer un petó...