F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Inefable (ainaolmo)
Inici:  Bitllet d’anada i tornada
Capítol 3 Capítol III: Reciliència

Tretze dies.

Havien passat tretze dies des del moment en què vaig arribar per primera vegada a l’hospital. Tretze dies que s’havien fet interminables i, tot i això, havia conegut noves persones, entre elles en Nathan, el meu veí de l’habitació del davant, la Nicole, que era la pèl-roja, i la Savannah, una noia que va ser ingressada dos dies després de mi.

La companyia que ens regalàvem mútuament ens servia per desfogar-nos i comprendre la nostra pròpia essència. En Nathan tenia bulímia i va ser ingressat feia casi dos mesos, tot i que les teràpies que fèiem en grup ens estaven servint per acceptar-nos i d’aquí uns dies li donarien l’alta. Jo, en canvi, m’hauria de quedar una setmana més per veure si tenia alguna recaiguda i empitjorava.

En Nathan s’havia convertit en el meu millor amic i ens havíem intercanviat els nostres números de telèfon per mantenir-nos en contacte. Ell vivia a quinze minuts de la meva casa i podríem quedar al parc on hi ha a meitat de camí.

Els dies van passar i en Nathan va marxar. Ens vam acomiadar amb una abraçada molt llarga. Per primer cop vaig conèixer els seus pares i el seu germà petit, en Teo. Era un nen d’uns nou anys amb un somriure fàcil que li tenia molt carinyo al seu germà, i aquest sentiment era mutu.

Així doncs, en Nathan m’escrivia cada dia i a vegades em trucava i parlàvem fins molt tard.

Quan pensava en la pròxima vegada que el veiés, sempre ens imaginava en el parc o al mig del carrer en una quedada casual, però no m’esperava que fos perquè la Nicole s’havia suicidat. Ningú s’ho veia venir i això era el pitjor, perquè el que no t’esperes és el que fa més mal. Digui la gent el que digui, ningú mai comprendrà els teus propis sentiments, i el dolor que sentia al pèrdre-la no era lleu, sinó fort i insuportable.

El dia en què em van donar l’alta, l’hauria de recordar com un dia feliç i especial, però no ho va ser perquè aquella mateixa tarda vaig haver d’assistir al funeral de la meva amiga Nicole. Allà estaven els seus pares i les seves dues germanes grans, de vint-i-dós i vint-i-vuit anys. Les seves expressions no les podria descriure mai, però eren de pura pena. La gent s’apropava a tots ells i els hi donaven les condolències mentre el cos de la Nicole jeia al taüt. Era molt injust que una persona molt estimada s’anés tan aviat. Ens coneixíem de feia poc, però l’havia arribar a estimar com una germana i sempre la tindria al meu cor. No obstant, respectava la seva decisió. Per una part, era injust perquè la seva absència i el seu silenci feia molt de mal, però per l’altra part no podia retreure-li res perquè, si ella no era feliç amb la seva vida, ho respectava, sabia el que era estar tancat amb tu mateix i els teus pensaments negatius, era una situació insuportable de viure. Tot i això, jo vaig poder-ho superar i ella no, i això em feia sentir malament.

En Nathan va aparèixer al meu camp de visió i, al mirar-me als ulls humits, va obrir els braços i jo em vaig refugiar en ells, sentint la seva calidesa corporal. Era increïble la sensació de tenir-lo al meu costat, era com si la buidesa que havia sentit sempre al meu cor estigués plena un altre cop i sentís la felicitat de ser estimada córrer per les meves venes.

La Savannah no havia pogut assistir al funeral perquè encara estava ingressada, però en Nathan i jo li vam prometre que la trucaríem després de tot i parlaríem fins que es fos de nit.

La absència de la Nicole em feia sentir extremadament estranya i no m’agradava aquesta sensació, però vaig fer el possible per no venir-me avall perquè apreciava els esforços que estava fent en Nathan perquè em sentís millor quan sabia que ell també estava prou dolgut com per plorar per la seva mort.

Jo era la més propera en entendre els sentiments de la Nicole, tot i que sabia que mai ho podria fer completament. Entenia els seus pensaments que segurament deien:

“Quin sentit té la vida si no la vols viure?”

“Hi ha gent que vol viure i mor abans de complir-ho i hi ha gent que no la vol viure i té molts anys per malgastar. Quin sentit té? Cap.”

A vegades la vida era injusta amb les persones, però aquestes li havien de plantar cara i demostrar que ho podrien superar. No obstant, no tothom ho podia fer, però jo era una de les que havia plantat cara i havia demostrat que era valenta i forta, perquè jo podia amb tot, em sentia indestructible i això mai ningú ho podria canviar.

 
ainaolmo | Inici: Bitllet d’anada i tornada Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]