F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(mariavg)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Capítol 3: Crec que encara em deus una cosa

- Ja, ja, ja. Que graciós, eh? -Vaig contestar irònica i molesta.

- Va, anem i si vols ja discutim després. -Contestà.

Baixarem per la petita escala que s'havia desembolicat en obrir la porta. En arribar baix, el primer que vaig notar va ser el desagradable olor a tancat i a humitat. No vam veure res, ja que estava massa fosc. Ràpida i atemorida vaig encendre la llanterna del mòbil. Era com una cova de pedra amb molts d'anys aguantats a les parets. Ara si pareixia una pel·lícula de temor. Roc es va palpar les butxaques per a seguir el què havia fet jo.

- Et falta alguna cosa? -Vaig preguntar per picar-lo.

- No et preocupis, tot va a favor teu. Ara he d'estar pegat a tu tota l'estona. -Contestà seguint el joc.

- No hi ha res que m'apeteixi més! - Vaig dir irònica.

- Apunta a ací. -Digué.

- Són passadissos? - Vaig preguntar sorpresa.

- Has portat roba d'exploradora? -Preguntà Roc mentre avançava pel passadís dret.

Avançarem per aquell passadís amb la poca llum del meu mòbil. En un punt del passadís, vam començar a veure portes com d'habitacions a cada costat del corredor.

- I aquestes portes? -Vaig preguntar confusa.

- Ni idea, però no té pinta de ser bo. Tenen un número, però està escrit en romà. Aquesta és la 72. -Assenyalà Roc.

- Vine, crec que açò és important. -Vaig dir.

Vaig trobar el fi del túnel i acabava en una espècie de rodona, que comunicava amb cinc passadissos més. Hi havia com uns jeroglífics a terra en forma de cercle i sis vitrines al voltant. Les parets estaven deteriorades i tot estava molt brut.

- Pareix que no baixi ningú ací, açò repugna un poc. -Vaig dir.

- Que creus que és aquesta parafernàlia? -Preguntà.

- No tinc ni idea, però vull saber més. -Vaig dir mentre em decidia avançar al cercle.

- Quieta, mai penses les conseqüències dels teus actes? - Em reganyà Roc.

- Què passa? -Vaig preguntar estranyada.

Roc va agafar una pedra i la va llançar al mig del cercle. Va fallar la seva direcció i va caure damunt d'una de les vitrines.

- Veus com no pas... - Vaig començar a dir, però un so fort i unes llums roges van començar a alertar-nos.

Roc em va agafar de pressa de la mà i va començar a córrer pel camí que havíem seguit anteriorment. Sincerament, corria pels dos perquè jo encara no havia sortit de l'estat de xoc. Què estava passant? De cop, Roc parà en sec i jo quasi torno a caure. M'agafà perquè no caigués i intentà obrir la porta 72. Vaig veure perquè ho havia fet, a uns metres davant nostra es veien unes llums. Per fi, vaig sortir de l'estat de xoc i vaig apartar a Roc que s'havia fet sang de la força en la qual intentava obrir la porta.

-Deixa'm provar a mi. -Vaig dir.

-Ràpid -Murmurà.

Vaig treure'm la forqueta del pèl i tal com m'havia ensenyat Lluc, vaig obrir el pany de la porta. Vaig agafar ràpidament a Roc i vam entrar dins d'aquella habitació. Roc va tancar de pressa i fluix la porta.

- Ens... -Vaig començar a murmurar, però Roc se m'abalançà i em va callar amb la mà.

Vam sentir dos segons després com passaven unes tres persones fora.

- Veieu algú? -Digué un d'ells.

- Ací està tot desallotjat! -Cridà un altre.

- Anem pel passadís d'Ària! - Cridà la tercera.

En sentir el meu nom, se'm va parar el cor i no podia moure'm. Vam sentir com s'allunyaven, Roc seguia estant a menys de dos centímetres de mi i amb la mà a la meva boca. Els dos ens tranquil·litzàrem un poc. Ell es va desenganxar de mi i bufà. Jo seguia contra la porta, sense poder moure'm.

- Encén la llanterna, Ària. -Em digué Roc.

Però jo no podia moure la meva mà, no em feia cas. Roc em va mirar fixament confós i a mi em va caure una llàgrima de temor. Es va espantar moltíssim i m'agafà el mòbil de la mà, encenen la llanterna i apuntant-me directament a la cara per confirmar el que passava. La forta llum als ulls, va fer que el meu cos es reactivés i vaig poder pestanyejar. Roc em va llevar la llàgrima que em corria per la galta amb el dit i per fi vaig poder moure'm. Vaig abraçar-lo amb totes les meves forces. El vaig pillar desprevingut i després d'uns segons perquè recapacités el que havia fet, va estrènyer-me a ell amb els braços. Quan em vaig tranquil·litzar, ens vam desapegar i amb un mocador em vaig eixugar les llàgrimes. Roc mentre va buscar amb la llanterna un interruptor i va aparèixer la llum a la sala.

- Wow! -Cridà ell.

- No són habitacions, són laboratoris! - Vaig exclamar.

Vam mirar tots els aparells i esquemes que hi havia, era al·lucinant. Hi havia tanta recerca d'ADN i hormones.

- No tenen diners per netejar fora, però per a tindre els últims models d'investigació, sí? -Preguntà.

- Açò és genial, però hauríem de muntar o s'adonaran que faltem. -Vaig dir.

Vam recórrer el camí de tornada ràpidament i encara sort, que al departament d'anglès no hi havia ningú. Vam deixar-lo tot com estava i vam tornar a la cafeteria. Vam arribar just a temps per al fi de l'hora lliure. Ens vam reunir amb els nostres amics, que es van estranyar de veure'ns junts.

- A on heu estat? -Preguntà Bea.

- És una llarga història. -Digué Roc.

- Aquesta nit quedem a la nostra habitació tots. Hem d'explicar-vos el que ha passat. -Vaig dir.

- Bé, però relaxe-vos. Que ara toca gimnàstica i ací pareix que és un poc dura. -Afirmà Xavi.

- Ària, ha vingut Jordi preguntant on estaves. Volia dir-te una cosa d'una festa? -Preguntà Erica.

Noo, perquè havia dit res. Vaig notar com els ulls de Roc se'm clavaven en fúria i sentia com la seva respiració s'accelerava. M'agradava Roc? Sí, m'agradava Roc. El que havia passat baix, havia sigut molt intens. Però, no tenia dret a enfadar-se.

- Ària, el primer dia i ja has lligat? No perds el temps xica. -Em digué Bea.

- No he lligat, estic fent amics. -Vaig contestar per tranquil·litzar la situació.

Roc s'alçà de cop i va sortir disparat cap a les pistes de futbol. Lluís va anar darrere d'ell per veure que li passava. Però jo ja ho sabia. Si volia enfadar-se d'aqueixa manera, havia de deixar clares les seves intencions. No podia fer-me un embolic d'aquella forma.

- I a aquest ara quina mosca li ha picat? -Preguntà Erica.

- Anem al gimnàs que arribarem tard, després aclarim els conflictes amorosos. -Digué Xavi sense cap pèl a la llengua.

Erica no entenia res. Amb aquest panorama vam arribar al gimnàs, on ens vam haver de canviar de roba i sortir a les pistes. Les altres xiques de classe van començar a relacionar-se en nosaltres i ens van parèixer molt divertides i amables. En veure el rostre de Joan em va donar un bolc el cor.

La classe em va passar lentament i Roc, tornava a ser el fanfarró cregut. Totes les xiques feien el possible per anar amb ell a l'equip. Va acabar l'horari lectiu i vam anar a les nostres habitacions. De camí, Jordi i Roc anaven darrere nostra i pareixia que s'havien fet molt amics.

- Ària, vols vindre a jugar a les cartes a la nostra habitació? -Em va preguntar.

- Hauria de fer deures. -Vaig dir.

- És el primer dia! A més, no has estat abans fent feina? -Em va insistir.

- Ja t'havia dit, que no voldria. És una avorrida. -Contestà Roc.

- Saps que? Vaig, però Erica i Bea també venen. -Vaig afirmar.

- Per mi, perfecte. -Contestà content ell.

Roc, em va llançar una mirada de ressentiment i jo vaig ficar els ulls en blanc, cansada del seu joc infantil. Vam anar a l'habitació els cinc i allí estaven Sam, Carles i Uriel.

-Hola! Jugueu en nosaltres? -Va preguntar Sam emocionada.

- Si! -Va exclamar Bea.

- Podríem jugar a la botella. -Va proposar Uriel mentre no li llevava els ulls del damunt a Erica.

- Sí, perfecte! -Va contestar Carles.

Sam va agafar una botella de la taula i la va deixar al centre de la rotllana. Tenia a Erica i a Bea al meu costat. Aquesta idea no m'acabava d'agradar i podien sortir grans problemes d'aquest joc. De cop rep un missatge al mòbil: Fes-te amic dels teus enemics, no? Era de Roc i m'estava desafiant.

-Comencem en pics i després ja augmentarem. Sigui amb qui sigui, s'ha de fer. -Explicà Sam.

-Comença tu, Uriel. -Vaig dir jo, perquè volia que Erica ho passés bé.

L'ampolla va senyalar a Carles, i els dos es van queixar. Van fer com que unien els llavis, però dubto que arribaren a tocar-se. El següent va ser Jordi que li va tocar amb Sam, pareixia que tingueren molta confiança perquè es van donar un pic sense cap resistència ni sentiment. Encara que Carles i Sam estaven junts, no van dir res. Per fi, els va tocar a Erica i a Uriel junts. Es van ficar rojos i es van besar. Tots xiulaven i jo em vaig alegrar per Erica.

-Xics, se us ha acabat el temps lliure. A sopar! -Ens va avisar el conserge des de fora de la porta.

-D'acord, ara anem! -Contestà Jordi.

-Fem l'última. -Digué Sam.

- Et toca Ària. - Va dir Jordi.

Mentre llançava l'ampolla, pregava perquè no em toqués amb Jordi o Roc. No volia més problemes. Com si estigués fet a posta, la botella senyalà a Roc. No podia ser, no volia besar-me davant de tots amb ell. Si havia de passar, volia estar sola amb ell.

La cara de decepció de Jordi més la de nervis de Roc, em feien passar-lo encara pitjor. Erica em va agafar la mà, perquè per fi s'havia adonat del que passava.

- Ens estan picant les nostres mares. -Va informar Erica mentre ensenyava la pantalla del seu mòbil.

- Si, hem d'agafar-lo, després ja jugarem. -Vaig escaquejar-me ràpidament.

Erica i jo vam sortir de l'habitació i ens vam dirigir fora.

-Gràcies, gràcies i mil gràcies! -Vaig exclamar mentre l'abraçava.

- La pròxima vegada conta'm les coses, que jo no sóc endevina! -Va dir.

Vam sopar en les xiques de la classe, per a no haver de veure a Roc. Vam quedar per missatges a la nostra habitació a les onze.

Quan vam arribar a l'habitació Bea ens va fer explicar-li-ho tot i ella em va dir que passava de Roc. Que havia conegut un xic molt millor, crec que es deia Albert. Ens va explicar que Roc va deixar d'anar en la nostra colla d'amics perquè se'n rien d'ell per no dir-me el que sentia. La seva colla es va fer amiga d'ell, ell volia oblidar-me i va sortir amb Bea. Es van fer les onze i van vindre els xics.

Roc els va explicar tot retallant les parts més íntimes. Es van quedar al·lucinats, no ho creien. Els vam explicar a Lluís i a Xavi, el que havia passat en Erica i Uriel. I vam tancar llaços entre nosaltres. Bea va treure tot el menjar que li havia ficat sa mare a la maleta, i es ficaren tots al seu llit a parlar i menjar. Vaig seure al meu escriptori i vaig intentar acabar els apunts de literatura.

-Perdó. -Va dir Roc molt fluixet.

- Que? - Vaig preguntar, tot havent-lo sentit.

- Perdó. -Va dir més fort.

- Perdó, per què? Ah si, per ser un complet imbècil. -Vaig contestar, seria.

- Ho sento, sé que no tinc cap dret. Per favor, no t'enfades. He pensat una cosa, sobre els passadissos. -Va dir sincer.

- Jo també he pensat una cosa. -Vaig dir.

- Ja ho sabia, és comú en tu. Un passadís es deia com tu i hi havia cinc corredors més, no és molta casualitat que nosaltres siguem tu més nosaltres, sis? -Em va preguntar curiós Roc.

- Ostres! Tens raó, molt bona. Però no és molt estrany i sinistre? -Vaig preguntar començant a atemorir-me.

- De moment, no els ho diguéssim als altres, no vull que s'atemoreixin. Digues el que havies pensat. -Digué.

- Aquella rotllana amb els passadissos em va recordar a la dita: Tots els camins porten a Roma. A més, els números estaven en romà. -Vaig afirmar.

- Tens raó, crec que anem ben encaminats. -Digué.

-Xics, anem un moment a l'habitació dels xics i tornem. Quedeu-vos que no tardem res. -Digué Bea amb un gran somriure.

- D'acord. -Respongué Roc.

-He agafat aquest llibre sobre l'antiga Roma de la biblioteca. Investigaré aquesta nit i demà tornem a baixar. -Vaig dir.

- No t'ho carreguis tot, investiguem-ho ara els dos. -Va dir mentre se seia al meu costat.

- D'acord. -Vaig assentir.

Ens vam passar una hora recercant informació sobre Roma i la seva cultura. A mi se'm tancaven els ulls del cansament. I, Roc també estava cansat, però no descansava fins que va trobar una cosa.

-Ària, busca aquestes paraules al traductor de llatí, per favor. -Em demanà.

- Són noms: Xavier, Beatriu, Àries, Roca, Eric i Lluís. Un moment, som nosaltres! Per què apareixen els nostres noms a aquests llibres? -Vaig començar a cridar.

- Ària, relaxa't, estan tots dormint. Crec que els nostres pares tenen alguna cosa a veure en açò. -Digué.

- No puc més. Explotaré, acabo de descobrir que no sé res de la meva vida i que som un experiment romà? -Vaig dir alterada.

Vaig començar a caminar per tota l'habitació histèrica, Roc em seguia amb la mirada. Em va parar i em va abraçar. Em vaig tranquil·litzar moltíssim amb la seva calor i olor.

- Crec que encara em deus una cosa. -Va dir nerviós Roc, mentre em relaxava acariciant-me el pèl.

Vaig alçar el cap amb les galtes roges de la vergonya, Roc em va mirar intensament en aqueixos ulls verds tan bonics. Em va alçar la barbeta i va unir els nostres llavis, en un apassionant bes. Tot el cos va reaccionar al seu efecte, tenia la pell de gallina i papallones dins la panxa.

De cop, es va obrir la porta i van entrar tots els nostres amics. Ens vam separar ràpidament, però tots es van adonar i van intentar amagar el somriure. Fent com si no havia passat res, ens vam acomiadar i quasi a la una de la matinada ens vam adormir.

L'endemà, ens vam adreçar i vam assistir a la classe de literatura on la senyora Álvarez ens va parlar de Kafka. Us he contat tot el que ens va passar ahir. Centre-mos en aquest dia, espero que més relaxat. M'he adonat que no estan ni Roc, ni Lluís, ni Xavi. Espero que no hagin baixat als passadissos. Se sent per megafonia, que els becats hem d'anar al despatx de la directora. Aleshores, començo a enviar-li mil missatges a Lluís, perquè vinguin. Una vegada allí, trobem als xics i a un home elegant.

- No tenim molt de temps. Agafeu les vostres maletes i anem! -Crida Roc.

- Com? -Preguntem les tres.

- Bon dia, xiques. Sóc el senyor Llombart, fundador d'aquest institut. Heu d'acompanyar-me per trobar-vos amb els vostres pares i sortir d'aquest internat. Sou un experiment portat a cap fa setze anys per l'organització de seguretat internacional. Heu nascut tots el mateix dia, encara que els vostres arxius fiqui un altre dia, i van manipular als vostres pares perquè tinguéreu aqueixos noms. El vostre ADN està manipulat per a desenvolupar una espècie de poder quan setze anys després sigueu sotmesos a càrregues gamma. -Solta.

- Per què hauríem de creure't? -Pregunto sense saber que està passant.

El senyor Llombart alça els braços i tots els objectes comencen a volar.

- Em creeu ara? -Pregunta.

De cop comença a sonar un so fort, com el d'una alarma i em resulta familiar. La meva visió comença a ennuvolar-se i no veig res. Noto com algú em sacseja i de cop obro els ulls i estic a la meva habitació. No pot ser, ha sigut tot un somni.
 
mariavg | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]