F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Baldufa (arannu)
Inici:  Bitllet d’anada i tornada
Capítol 3 Caiguda

(Gerard M.)

Hauria de pensar alguna solució, allò que l'ajudés a seguir lluitant contra l'anorèxia. Ja són dues setmanes, dia i nit, al seu costat, veient com, cada cop, es troba més dèbil i ja quasi no pot ni caminar tan sols.



Em desperto de bon matí, deuen de ser les 6, potser dos quarts de 7, no ho sé ben bé. Busco el meu mòbil, no el trobo enlloc. I la Marta? On és? Veig el seu llit buit i entro en pànic. No sé com reaccionar. La busco per tota l'habitació fins que intento entrar al lavabo. La porta ha estat tancada per dins. “Marta”, crido, “Marta em sents? Obre’m si us plau, deixa'm ajudar-te”. No rebo cap resposta. “No em facis cridar l’infermera. Marta, amor meu no m’ignoris...”. 2, 3,… 6 minuts, i encara no he sentit cap paraula sortir d’allà dins.

M: Veste’n, si us plau, deixa'm en pau. No vull que em persegueixis, no veus que ets un pesat? Des d'aquell dia a l’aeroport… res ha estat igual, crec que no t’estimo tant com feia abans…

L’interrompo.

G: Però…

M: No he parat de sofrir des de llavors, només m'he fixat en el mal que sentia i les esquerdes que he obert al meu pas. Si tu encara sents alguna cosa per mi, encara que sigui només l’alleujament d’aixecar-te cada matí i veure que encara sóc aquí, crec que el més correcte seria que tallessim aquí la nostra relació.

G: Marta, si us plau, ara no estàs pensant amb claretat…

M: Gerard, no fotis! Creus que dues setmanes tancada en aquesta puta habitació no m’han fet pensar? Que no he tingut temps suficient per decidir que era el més correcte?

G: Jo sé que encara m’estimes, i jo a tu, amor meu, per això vull continuar al teu costat i ajudar-te a mantenir-te forta.

M: Tu que collons saps? No has estat en cap moment a la meva pell, no saps el que em va portar a aquest punt? Quin va ser el motiu pel qual vaig deixar de menjar, de dormir, de portar la vida que tenia abans? No ho saps, oi? Doncs calla’t, hòstia!

G: No ho sé, ni ta mare tampoc. Mai t’he preguntat el per què perquè pensava que ja et sortiria a tu explicar-m’ho o, en tot cas, viuria sense saber la raó però, mentre fos al teu costat, no em caldria conèixer mai la veritat.

M: La veritat? Vols saber aquesta veritat que hauries d’imaginar-te ja, tu?

G: No cal si no…

Em talla.

M: Sí vull, i tant, que vull.

No vaig respondre, simplement, li vaig deixar continuar.

M: Aquell dia, quan anàvem a agafar aquell vol que ens portaria a viure el millor viatge de la nostra vida, on reconstruiríem la nostra relació i podríem començar de zero, el recordes, oi?

Només vaig assentir amb el cap.

M: Doncs aquell 23 de novembre, va ser només el principi del meu malson. L’únic pensament que era present al meu cap les 24 hores del dia: li he arruïnat la vida, ja no patinarà més, ja no aconseguirà mai els seus somnis. 18 anys, Gerard, i aquest darrer any l’he passat només pensant en una altra persona, dia i nit, la mateixa persona per la que ara ja no sento res i que ha aconseguit canviar el sentit de la meva vida: de lluitar pels meus somnis a lluitar per tenir allò que no vaig saber valorar abans.

G: Carinyo jo…

M: Tu creus que és fàcil? És fàcil veure com ho vaig passar tan malament per la teva puta culpa, Gerard? Perquè si aquell dia t’haguessis quedat al meu costat, en comptes d’anar a per l'esmorzar o el que fos que anaves a buscar, ara, ni tu ni jo seríem aquí! Tu no hauries tingut aquella maleïda rotura de pelvis i jo no estaria a punt de morir-me!

G: Marta, ja n’hi ha prou! Tu no et moriràs, tu ets forta i lluitadora. La teva mare i jo n’estem segurs aquesta enfermetat no podrà amb tu! Em sents?! No-et-mo-ri-ràs.

M: Ets imbècil, saps tan bé com jo que pot ser no aguanto ni el que queda de mes.

En un gest inconscient, aixeco la mà, a punt de fotre-li una bufetada. M’aturo abans de tocar la seva pell, suau i pàl·lida, què estic fent? Ella, necessitada de calma, algú que l’ajudi a tranquil·litzar-se i jo, el seu xicot, ni tan sols puc mantenir-la serena en aquest moment de pànic.

M: Ho veus? Ets incapaç d’assimilar la realitat.

G: Marta… jo… ho sento molt…

M: Veste’n.

G: T’estimo, jo mai et faria mal, vull seguir al teu costat. Estic enamorat de tu, Marta.

M: Fa molt de temps que vam apagar junts la flama de l’amor. Marxa, si us plau.



Un parell de proves i una millora poc favorable. Això és l’únic que sé d’ella des que va decidir posar fi a la nostra relació fa ja 1 setmana. No vol que la visiti, no m’agafa les trucades, no em contesta els missatges. He d'admetre que tinc por. Por de que de sobte em truqui la seva mare donant-me la notícia, de no haver tingut la oportunitat d’acomiadar-me correctament, tantes coses m’atemoreixen en aquest moment… No crec que ella pensés tot allò que em va dir però, i si realment ho veu així? Necessito veure-la, estar amb ella, ara mateix, però, no puc!

“Lady, running down to the riptide, taken away to the dark side, I wanna be your left hand man...” Vance Joy, amb la cançó Riptide, em fa tornar de nou a la meva habitació. Escolto la melodia del meu mòbil, recordant tots els moments que he viscut amb la Marta i quant ens representen aquests versos… L’agafo de la butxaca de darrere del meu pantaló i, en veure el nom de la noia que tant m’estimo a la pantalla, responc immediatament.

G: Marta…

No em surt la veu.

M: He demanat que em desconnectin les màquines, no et preocupis, estaré bé; tu també, n’estic segura. Has de saber que aquí no acaba tot, Gerard.

Les paraules no em sortien, les meves cordes vocals no eren capaces d'emetre cap so més enllà del plor fort, sorollós, que en aquell moment omplia el silenci que regnava a la meva cambra.

M: Amor meu, ets conscient que ets un noi molt fort, capaç de combatre qualsevol obstacle que s’interposa al teu camí? per això és que t'estimo tant. Jo també estic enamo

“Piiiiiiiii” un agut i interminable so que va tallar de cop la veu de la meva Marteta. Va marxar sense que pogués oferir-li res més que aquell maleït sanglot que m’havia privat de dir-li per darrer cop quant me l’estimava. No la veuré mai més. No. La. Veuré. Mai. Més. Aquestes 5 paraules es reproduïen una vegada i una altra, al meu cap.

Surto a correcuita cap a l’hospital. En un últim intent de veure-la, potser. La veritat és que no ho sé ben bé. Un acte reflex, segurament.

La primera persona que veig en entrar a l’habitació, és la mare de la Marta: desolada, plorant en un racó. Sense pensar-m’ho dos cops, li ofereixo una abraçada de consol. Ens hi estem una bona estona així, junts, plorant, al costat del llit de la seva filla, que ara ja no és en aquesta cambra, ni en aquest món tan sols. Resta pàl·lida, tot i que roman un bonic somriure dibuixat al seu rostre.

Mare Marta: Tinc… una cosa… per tu.

G: Per mi?

Mare Marta: La Marta va deixar-me això per a que t’ho donés.

Em mostra un sobre de color blanc que treu de la seva bossa.

G: Gràcies, moltes gràcies. Crec que m’hauria d’anar ja cap a casa. Sí, l’obriré quan arribi a casa. Cuidi’s molt, senyora.



Porto 10 minuts assegut a l’escriptori, 10 minuts amb la intenció d’obrir aquest sobre. Com pot ser tan complicat? Marta, Marta, què amagues aquí dins…? Com m’agradaria tenir-te, ara mateix, al meu costat…



Sense donar-li més voltes, l’obro decidit i començo a llegir-la amb intriga.

Gerard, Geri, amor meu, carinyo, coseta meva, llum del meu cor,... te n’he posat tants en quasi 4 anys que portem junts, només per a definir, de la millor manera possible, la persona tan especial que has estat per a mi i continuaràs sent, encara que jo no hi sigui. No sóc gaire bona escrivint cartes o sigui que espero que m’ho perdonis vida meva.

Un somriure ximple m’apareix màgicament a la cara en llegir aquesta darrera oració.

Aquí cessa la meva existència. S’apropa el meu instant, perquè això és el que és: un instant de final, d’adonar-me del valor de tot el que he viscut en tan sols 17 anys de vida. Les errades ja no importen, els remordiments, tampoc. Hem de quedar-nos amb el record de les bones vivències i l’aprenentatge de les pitjors (molt filosòfica m’estic tornant, oi?). La mort no és més que un segon del crit d’un llop ferit. Podríem dir que una etapa, potser? I tant, que ho és. La més curta però, la de major intensitat (m’estic quedant bocabadada amb aquestes reflexions de moribunda). Més aviat és una baldufa. La nostra vida, vull dir. Comencem a ser educats a la mateixa velocitat que enrotllem la corda al voltant de la baldufa i, de sobte, quan menys ens ho esperem, ens deixen anar i cadascú ha de sobreviure per si mateix. Girem i girem, trobant dificultats al nostre pas però, tot i així, continuem endavant. En un moment donat, una petita esquerda del terra ens fa perdre l’equilibri i aquesta baldufa ferma i decidida, té dues opcions, seguir fins a la darrera volta que la seva forma li permeti o, el camí més ràpid, tombar-se i ja no poder aixecar-se més.

És inevitable, les llàgrimes em cauen per les galtes, deixant cada cop més xops els meus texans blaus.

Ma mare i tu vau ser el fil que em va permetre girar, poc temps però, vaig gaudir-lo moltíssim. I ho vau continuar sent, cada dia fins que vaig trobar aquella esquerda i, com a una covard, vaig deixar que em vencés. Afortunadament, sé que tu no ets així, no ho has de ser! Vull que cuidis de ma mare un temps, fins que es trobi millor. Gerard, tinc tantes coses per dir-te però considero que no cal i, a més a més, crec que ja he escrit massa, oi?

Cuida del meu record tant com m’has cuidat a mi, aquí te’n deixo una ajuda (hehe),

La teva Marteta

P.D. t’estimo (no et pensis que me n’oblidava de dir-t’ho)

Tu mai hauries escrit massa, Marta.

Acompanyant aquest missatge hi ha dos bitllets d’avió, destí Mykonos.

 
arannu | Inici: Bitllet d’anada i tornada Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]