F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Un encontre sobtat (marina)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Tercer capítol

L’home pegà unc colps a la finestra de Franz. Ell la baixà, aterrat.

-Què passa?_preguntà ell.

-Franz, no pots avançar.

-Ens coneixem?

-Jo a tu sí, tu a mi no. Encara. Em dic Josep.

-Josep, per què no puc avançar? Necessite tornar a ma casa. M’estan passant coses molt extranyes. Hui ha sigut un dia horrible, vull arribar a casa, posar-me el pijama i dormir-me amb la calor que desprén la ximenera.

-Fes-ho, no preguntes res més o vindran.

-Qui vindrà?

-Calla! Per favor! Pega la volta i torna! Jo puc encarregar-me d’ells. Tu fuig.

-No pense fugir, ja estic cansat de que tots em prenguen el pèl.

-Acabes de cometre un error molt gran. T’he dit que jo m’encarregava d’ells!

-No pense moure’m d’ací!

Però de repent, a Josep li comença a fallar una cama i caigué desmaiat a terra. Franz tractà de comprovar si encara respirava. No ho feia. Estava mort. Què estava passant? Estaven tots aquells esdeveniments extranys i terrorífics relacionats? Trucà a la policia. No trobà resposta. S’hauria encarregat algú de tallar la línia de la policia? I el que més importava en aquell moment: per què? No va saber què fer. No podia esperar allí molt més. Mirà cap al lloc on estava el xiquet. Ja no estava. Se ho hauria imaginat? Però, en eixe cas, també es va imaginar les veus del xiquet? I el donyet? Estel, pensà. Franz esclatà a plorar al pensar que era un inocent, que eixe donyet li havia enganyat i que ell li estava començant a agafar estima a la xiqueta. Entrà al cotxe i l’arrancà. Telefonaré des d’allí a vore si hi ha més sort. Començà a conduir rumb a sa casa, quan de sobte, hagué de tornar a parar.

Què passa ara?_pensà.

Josep s’alçà, però no era com abans. La seua mirada havia canviat. Ja no li brillaven els ulls i mirava a la cara quan parlava. Ara mirava a un punt fixe i es dirigia al cotxe de Franz.

Franz, que tractà, d’avançar, amb el cotxe, però no pogué. Josep, entrà dins i es va asseure al seient de copilot. Condueix, anem al parc Steglitz.

-Per què hauria de fer el que em dius ara?

-Perquè sóc molt espavilat, i m’agrada que les coses vagen com jo vulga.

Espavilat? Aquell dimoni amb cos de xiquet li havia advertit que anara amb compte amb els espavilats. Estaria tractant d’ajudar-li aquell monstre? O simplement volia marejar-lo? Franz estava molt confús. Ja no sabia qui era ningú, no sabia si estava tenint imaginacions o realment estava passant tot allò. Tampoc sabia qui estava a càrrec d’aquella terrorífica experiència.

-Abans no t’he fet cas.

-I per això he hagut de tornar i entrar al cotxe de mala manera. Condueix! Ja!

Franz engegà el cotxe. Recorregué tot el camí que ja havia recorregut unes hores abans quan Estel ocupava el lloc que ara ocupava Josep. Ja estaven quasi. I cap dels dos havia badat boca encara.



Franz pensant que ja no tenia res a perdre i donant-li igual ja tot, tractà d’iniciar una nova conversa.



-Ja estem quasi arribant. No penses dir-me què és tot açò?

-Ara ho sabràs. De moment, jo no sóc qui per a revelar-te eixa informació.

Ja havien arribat. Estaven al parc. Josep baixà primer del cotxe i advertí Franz que ell no ho fera fins que li ho diguera. Una vegada li va deixar eixir al parc, Franz ho va fer.

El parc estava desert, res a veure amb el mateix parc just aquell matí. Eren les dotze de la nit i per eixa zona no hi havia ningú. Es respirava un aire fresc, propi de les nits d’estiu. Al parc, tan sols Josep i Franz. Esperant. A algú. Josep no portava cap arma, però Franz estava atemorit i tenia molta por, i no hi ha pitjor arma que la por. Esperant, esperant, una figura femenina que portava una jaqueta llarga i un barret a pesar de ser d’estar en estiu, mig fosca aparegué pel parc. Josep i la figura es dirigiren unes paraules des de la llunyania. La misteriosa figura li donà la senyal a Josep per a que marxara, i es queda Franz sol. A uns quants metres d’ell, la figura. Des d’aquella distància, no es podien reconeixer les cares, però Franz ho va fer. Va reconéixer aquella figura, sabia qui era.

-Què vols ara? Què fas ací?

PUM, PUM, PUM, PUM

Franz Kafka caigué abatut a terra. Ja era mort.



 
marina | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]