F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Confessions d'una alumna (Cosmos 2.0)
Inici:  Bitllet d’anada i tornada
Capítol 3 El Retorn

...

Com els va ordenar el doctor Robert, en Jesús i en Jordi van passar a la sala, allà el doctor els va informar de les novetats d’aquella sessió.

T: Bé, com heu pogut comprovar, aquesta ha sigut una sessió més llarga del habitual, ja que per fi hem realitzat progressos. Ara bé, si volen saber què s’ha parlat hauran d’esperar que la seva filla estigui preparada per explicar-los-hi, no vulguin posar-li pressa, la ment és complicada i necessita temps per recuperar-se, ara deixin-li el seu espai perquè es recuperi.

Jordi: Serà capaç de recuperar-se? Tant físicament com psicològicament?

T: Ningú es recupera del tot després d’una experiència com aquesta, ara bé, físicament és molt probable que no se li noti res. En canvi, en l'entorn psicològic no els puc assegurar res, si bé és cert que la ment té maneres de curar aquelles parts que estan “trencades" no sempre és la millor opció, per això el que vull que facin és crear un entorn en que la seva filla es senti a gust, així a poc a poc s'anirà obrint cap a vosaltres i d’aquesta manera ella anirà “curant” aquestes parts.

Després d’aquesta conversa la Marta i els seus pares van dirigir-se cap al seu cotxe, on van tornar a casa seva en silenci. Un cop allà la Marta va baixar del vehicle i va anar directa a la seva habitació, on en Jordi la va sentir plorar desconsoladament: havia estat aguantant les ganes de plorar tot el camí. En Jordi va estar a punt de picar a la porta de la Marta, però va recordar les paraules del doctor. Volia parlar amb ella, potser li resultava dur veure-la així, però si s’havia de curar així no li quedava altra que fer-ho. Van passar tres dies abans la situació no canviés.

Després d’aquests tres dies la Marta els va demanar que anessin a la sala d’estar mentre ella posava la cinta de la sessió a la seva antiga ràdio que tenia un doble port Jack perquè ho poguessin sentir els dos a la vegada amb cascos.

M: Abans de que us posi la cinta que explica el que fa tant temps que us pregunteu, vull dir-vos que sento molt haver fet que passéssiu per tot això, jo pensava ho podria solucionar, no volia que em miréssiu amb rancúnia.

Jordi: Marta ,no tens res de què disculpar-te, tots cometem errors i sovint no demanem perdó, ets la nostra filla i t’estimem tal com ets.

M: Jo també us estimo, només és que no us volia perdre. Va acabar dient entre llàgrimes i caminant cap a abraçar els seus pares.

Mentre abraçaven la seva filla i la calmaven, en Jesús va donar-li al Play de la ràdio i va escoltar juntament amb en Jordi les explicacions de la seva filla. A poc a poc van anar entenent per què la seva filla estava com estava i mentre ho escoltaven van calmar tant la Marta que es va adormir sobre la falda d’en Jesús, que li anava acariciant el front com si fos un gat.

Un cop van acabar d’escoltar la cinta la van treure de la ràdio i la van deixar sobre l’escriptori de l’habitació de la Marta mentre a ella la deixaven al seu llit tapada perquè acabés de descansar com feia temps que no feia. I mentre ella descansava ells van anar a la seva habitació a discutir sobre el que acabaven de sentir.

Jesús: No m’ho puc acabar de creure, com se’ns va poder passar una cosa així? Com vam poder ser tan cecs que no vam poder veure el que patia la nostra filla? Com?

...

Jordi: No ho sé, però ara és important que estiguem al seu costat, que l’ajudem en tot el que puguem, junts.

Jesús: Sí, tens raó, si junts l’ajudem, podrem.

...

Jesús: Escolta, tinc una idea que pot ser útil...

Després de en Jesús li expliqués aquesta idea van anar a preparar una sorpresa per la Marta. Van anar a la gossera municipal a buscar un cadell de Gran Pirineu, la raça preferida de la Marta, ella en volia un molt abans de que tot aquest incident passés i ara li atorgarien una cria perquè es sentís més contenta i fes exercici al moment de treure’l a passejar.

Quan ja eren les set de la tarda i el sol ja començava a caure, la Marta es va despertar del seu profund son per trobar-se amb una petita bola de pèl blanc cargolada als seus peus. Ella sabia que no tenia cap animal de peluix d’aquestes característiques, així que un cop es va treure el llençol de sobre va anar a posar-se les sabatilles que contenien un missatge dels seus pares que deia: Ara és teu, cuida’l, t’estimem molt, J & J.

La Marta no sabia què volia dir allò, així que va agafar l’animal amb les seves mans per descobrir de què es tractava: un petit Gran Pirineu. Ella sempre n’havia volgut un, així que un cop va deixar d’al·lucinar amb aquell regal va anar a abraçar als seus pares que estaven dissimulant llegint el diari.

Jesús: Veig que t’ha agradat el nostre regal.

M: M’encanta, gràcies, moltes gràcies!

Jesús: Ara toca triar un nom, és noi, així que tria bé.

M: Noi? Mmm... Crec que li diré Bruc.

Van estar jugant durant hores fins l’hora de sopar, quan la Marta es va acabar el seu sopar sense protestar i va continuar jugant amb en Bruc fins que els dos van quedar esgotats. Només llavors van parar per descansar. Van anar passant els dies i la Marta va anar guanyant pes a poc a poc però amb bona lletra, seguint les dietes i les pautes d’exercicis marcades pel doctor Robert. Va passar un mes fins que la Marta va tornar a visitar el doctor.

T: Hola Marta, com anem?

P: Bé, i vostè?

T: Bé també, gràcies per preguntar. Veig que tens un nou gos. Quina raça és?

P: Un Gran Pirineu, m’agradava des de petita i mons pares me’l van regalar després de mostrar-los la cinta.

T: Està bé. Comencem amb quatre preguntes que tinc si et sembla, com portes el nou règim i els entrenaments?

P: Bé, al principi sí que em feia una mica de mandra fer-ho, però després del primer dia de cinta em vaig sentir molt relaxada i enèrgica i des d’aquell dia que procuro fer sempre tots els entrenaments, apart també corro una mica quan vaig a treure en Bruc i així també fem exercici junts.

T: Perfecte, també volia preguntar-te sobre el teu estat d’ànim però ja m’has respost, una altra pregunta és quant creus que peses després d’aquest mes que no ens hem vist?

P: Mmmm, no sé, jo crec que uns 44 quilos, més o menys.

T: Doncs ja et puc dir que més: 46 quilos, vas molt bé, ja m’has dit que segueixes els entrenaments i el règim i així ho demostres. Ara, la última pregunta: creus que estàs preparada per tornar al teu institut?

P: Sí, mentalment, però no vull encara, vull esperar a guanyar més pes per tornar, cerc que seria el més adequat. Ara li vull fer jo una pregunta, per què no està gravant aquesta sessió?

T: Coincideixo amb tu sobre la teva decisió d’esperar a pesar més, ara responent a la teva pregunta, és perquè crec que ja estàs llesta per deixar de venir a la meva consulta. Sí, Marta, et dono l’alta, enhorabona.

En aquell moment van entrar els seus pares i les metgesses amb un pastís, tots aplaudint i felicitant la Marta.

...

M: Però, doctor, i si torno a recaure o em sento malament?

T: No pateixis, després et donaré la meva targeta amb el meu número perquè em truquis si tens algun problema. Ara celebrem-ho i esperem no tornar-nos a veure més.

Després de tota la festa i d’haver jugat amb el seu gos, la Marta va agrair la paciència del doctor i el va abraçar fortament abans de dir adéu amb la mà mentre es tancaven les portes de l’ascensor.

Va passar el temps i la Marta va continuar guanyant pes i tal com va comentar-li al doctor va posar una data per tornar a l’escola. A l’inici del nou curs, ella va continuar en la seva promoció perquè sons pares van aconseguir que anés fent els deures a casa i un professor particular li expliqués les lliçons perquè pogués entendre-ho.

Jesús: Estàs segura que ho vols fer? No vull que et tornin a fer mal els teus companys de classe, entens?

M: Tranquil papa, ja ningú em pot fer mal. Estaré bé, confia en mi.

Jordi: Els dos estem molt orgullosos de tu i en Bruc també, així que quan tornis a casa t’estarem esperant amb els braços oberts i amb moltes ganes de poder jugar amb tu, sobretot en Bruc.

M: Gràcies, ara anem a esmorzar va, que tinc gana.

La Marta, encara que aparentava calma, estava nerviosa, feia més d’un any que no entrava a l’institut ni veia als seus amics, que encara que volien anar-la a visitar ella no els deixava, que potser es trobaria amb la Nerea i això és el que més por li feia, la possibilitat de trobar-se aquella persona que tan mal li va fer.

Un cop van arribar a lloc, en Jesús va dir: Marta, sabem que estàs nerviosa, al igual que nosaltres, però pensa que ells són els teus amics, t’ajudaran sempre, ara vés i ensenya’ls com es fan les coses.

M: Gràcies papa -Li va dir mentre els feia un petó i acariciava el Bruc- Adéu bestioleta.

Un cop la Marta va tancar la porta i sons pares van arrencar, es va girar i va començar a caminar cap a la porta del centre, tot mirant recte, sense por. Ella anava caminant tot centrada fins que una veu la va cridar. Era la seva amiga Leire.

L: Marta! Marta! Aquí, darrere teu. Quant de temps! Com vas?

M: Hola Leire! Caram, sí què fa temps! Estic bé gràcies per preguntar. I tu?

L: Gràcies a Déu bé. Què et va passar? De sobte un dia vas desaparèixer, al igual que la Nerea i les germanes Fuentes.

M: Res, una cosa sense importància, vaig tenir un problema amb la Nerea i vaig haver de quedar-me a casa un temps per precaució. Millor t’ho explico un altra dia, que ara no en vull parlar. Se n’han anat, la Nerea i les germanes?

L: Sí, tu saps per què? Té relació amb el problema que vas tenir amb ella?

M: Sí, crec que sí.

Mentre la Marta parlava amb la Leire va aparèixer la Montse, la seva millor amiga a l’institut, que la va sorprendre per la seva esquena i començant a abraçar-se com si fes molt temps que no es veien.

Montse: Déu meu, quant de temps! Marta! Quant t’he trobat a faltar! Què et va passar?

Marta: Montse! Oh Déu meu, quina sorpresa! Jo també t’he trobat a faltar! Vaig tenir un problema i vaig haver d’estar a casa per precaució.

Montse: Ah coi, bé, la qüestió és que ja estàs bé i pots venir a classe. Parlant de classe, millor que hi anem, no? No volem arribar tard el primer dia.

Marta: Cert, va anem.

La Marta i les seves amigues van anar cap a classe juntes, on els seus companys la van rebre efusivament després de molt temps sense veure-la. Van assentar-se als seus llocs parlant fins que el professor va entrar i va manar silenci: curiosament era la directora, la Carme. Va passar llista com sempre fins que va veure el nom de la Marta, saludant-la després de tant temps.

C: Marta, m’alegro de veure’t, estàs bé?

M: Sí, gràcies.

C: Feia temps, però m’alegro que per fi puguis venir, benvinguda de nou.

M: Gràcies, ha passat temps però ara m’alegro de poder estar aquí amb els meus amics.

La Marta va continuar atenent a classes com si res no hagués passat mentre els seus pares i ella van continuar gaudint del seu temps junts amb el Bruc, durant molt, molt temps.
 
Cosmos 2.0 | Inici: Bitllet d’anada i tornada Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]