Tot es va parar... des de la suau dringadissa de les esposes que adornaven la cintura d'un dels meus acompanyants, fins a la més xicoteta brisa que movia lleument les fulles d'un agutzil que afaeneu es trobava en la presa de dades d'un incaut. Només estàvem la meua desconcertada ment i jo. Era conscient que tot era fruit de la meua imaginació, però en aqueix instant vaig entendre que podia ser una oportunitat per a pensar en aquest desficaciat garbull en què m'havia vist embolicat, per a reaccionar davant la situació, per a deixar-me de ximpleries i buscar la veritat dins de tot aquest caos, ja que tot això no podia ser una casualitat. Sabent que tindria només un instant, com un llamp vaig dirigir la mirada cap a aquella sala on es trobava la xiqueta, posant tot el meu focus d'atenció en ella i per una centèsima de segon, vaig poder tindre davant una altra vegada aqueix rostre que m'havia portat fins a aquest precís moment.

Aquella cara em sonava, però per més que intentava rebuscar en la meua memòria no aconseguia situar-la en cap moment de la meua vida. Com més la mirava més veia alguna cosa en ella i llavors vaig veure en els seus ulls tristesa, angoixa, desemparament… Jo simplement volia ajudar-lo i per alguna senzilla raó, l'univers s'havia confabulat amb no sé què o qui i ens havia endinsat en una mar de caos.

De sobte el problema en el qual estava submergit arribava a la seua fi. Però va ser just quan tot tornava al seu ser que vaig veure en la seua delicada nina alguna cosa que em va resultar conegut, una espècie esclava. Sabia que havia descobert alguna cosa, però no sabia el quin, era una pista que havia de seguir si volia conéixer la veritat de tot.

Quan la meua consciència va deixar el món astral, vaig ser conscient que el meu ser deambulava cap a aquell lloc on li treien totes les paraules que portaven a la veritat, aquella que tan ansiosament esperaven sentir aquells defensors de la llei. No obstant això, no sabia que esperaven que entrara per les seues oïdes, perquè el que jo els anava a dir no era just el que ells confiaven veure eixir de la meua boca. En aqueixa tessitura em trobava jo, agafat de tots dos braços pels policies com si es tractara d'un criminal, o al meu judici això em semblava.

Des del mateix moment en el qual vaig posar un peu en aquella tàcita estada, tot el meu cos es va estremir. Estava espantat però no sabia per què, jo no havia fet gens dolent. Així que vaig pensar a tranquil·litzar-me i deixar de costat tots aqueixos pensaments que rondaven al meu cap, ja que posar-me més nerviós solo em serviria per a semblar més culpable. I va anar en aqueix precís moment, quan vaig pronunciar aqueixes paraules al meu cap, quanem vaig adonar que fins jo, sabent que no havia mogut ni un dit, estava donant per descomptat la possibilitat de ser culpable.

Llavors com si es tractara d'una pluja, va començar el reguitzell de preguntes: “Podria explicar-me que va ocórrer el matí del 8 d'octubre?”, Què feia vosté en aqueix parc?Passava per casualitat o ja ho tenia tot planejat?Totes aquestes preguntes em feien sortir de polleguera i per més que els comptara tot el meu matí tal com jo l'havia viscuda, ells van seguir sense creure'm, per la qual cosa l'interrogatori em va resultar interminable. Seguia sense poder acceptar que fóra allí, i damunt no com a testimoni, sinó com acusat.

Després de tot aqueix incòmode moment i no traure res en clar, em van deixar una altra vegada en aquesta inhòspita cel·la, amb la intenció de trobar un culpable inexistent. Encara així tenien 24 hores per a retenir-me, buscar proves i acusar-me. Fins llavors no anava a perdre ni un segon en una altra cosa que no fóra traure a la llum la veritat.

Després de llargues hores de reflexió, ja havia vesprejat i de sobte alguna cosa em va desconcertar. Va aparéixer algú amb rostre desconsolat per la xiqueta. Els seus trets em van fer per fi comprendre tot, totes les peces encaixaven a la perfecció i per fi vaig poder veure una relació entre la polsera i aqueixa família. De manera inesperada la xiqueta va esclafir a plorar en veure a la seua mare i li va comptar tot el succeït, explicant que s'havia perdut i allí mateix davant de tots va poder explicar que estava molt espantada i que encara que jo, l'home que se li havia acostat, només pretenia ajudar.

Una vegada aclarit el malentés, em van posar en llibertat demanant-me al seu torn disculpes. Quan eixia de la cel·la el meu primer pensament va ser que encara que tota aquesta història haguera tingut un final indegut, haguera tornat a ajudar a una xiqueta indefensa.

En la meua eixida em vaig creuar amb aqueixos rostres que tan familiars em resultaven, i en mirar-nos vam entendre el passat que ens unia. L'inici de tot això va ser la semblança d'aqueixa xiqueta i el seu braçalet que tenia en comú amb la germana que vaig perdreals 8 anysquan ens van separar en l'orfenat.

- Oncle, oncle! Com has estat?M'has trobat a faltar?M'has preparat les galetes que tant m'agraden?Oncle?Ets ací o tens les orelles a cal ferrer?

-Sí, estic ací. Solament estavarecordant com vas caure en la meua vida, petit angelet.