F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(macorreap)
Inici:  El Navegant
Capítol 3 tornar

Tercer capítol: tornar

He crescut i ja no som aquella que vau conéixer al capítol anterior que l’únic que volia era navegar. He acabat el batxillerat i fet la selectivitat, encara esper la meva nota. He decidit estudiar medicina, i se que és un clàssic, però el fet de poder saber el que passa dins el nostre cos em sembla impressionat i estic esperant impacient oder començar la carrera. Som a l’estiu, les classes han acabat i ara mateix gaudeixo de la meva feina al club marítim, on intento mostrar a fillets i filletes que s’enamorin del mar i de l’illa com ho vaig fer jo. Els enseny a disfrutar i més d’un a volgut fer el mateix que jo vaig fer aquell dia al club nàutic de Perpinyà.



És el dia. Han arribat les notes de tall, amb les quals estic segura de que podré entrar a qualsevol universitat que vulguin un aloca de l’aigua com jo. Obro el sobre. El cor s’accelera i els pols em puja al cap. Estic nervioso i m’hiperventil. Agaf molt d’aire en un sol cop i miro la nota: 11,98. Amollo l’aire que estava retenint i em poso la mà al cap. Era conscient de que amb aquella nota no podria entrar ni a la universitat d’Albacete, si es que existeix. El meu món s’ha vingut abaix. No m’esperava un 14, ni molt menys, però si que una nota amb la qual pogués entrar a la facultat de medicina. Automàticament el meu cap pensa solucions. Hi ha d’haver un lloc on no sigui car, perquè el pressupost que tenia era molt reduït i a la vegada que me assegurés ser una bona metge. En aquell moment recordo, que el pare és argentí i que allà és gratis l’universitat. Se’m dibuixa un somriure. Només havia de treure’m la nacionalitat, per poder-me agarantir una plaça. Ja està. Podria estudiar medicina sense tenir-me que anar a Romania o alguna cosa així.



Avui és el darrer dia que puc navegar a Menorca, demà parteix cap a Buenos Aires. He aconseguit fer-me socia de un club del Rio de Plata, relativament a prop de la Ciutat Autònoma, però segeuix sent molt complicat. He decidit sortir sola, jo i es meu làser. No vull distraccions, no vull riures ni barcos al mig. Són les 6 del capvespre, un poc tard per al que estic acostumada, però també volia veure posar-se el sol. Esper un segon, deix flamejar sa vela i tanc els ulls. Sent les petites ones que es fan al port als meus peus, el soroll de la vela i el sol que em crema els braços, que em deixa la marca d’un camioner i la sal que se’m seca a la cara. Sincerament, allò era tot el que jo realment necesitava. Trec la proa de l’embarcació a la bocana del port i em dirigeixo a una petita cala que hi ha al canal darrera Llatzaret, allà és veu molt bé la posa de sol. Llevo l’escota i la fermo a la proa per poder amarrar-me a una boia que hi trobam. Em trec les botes de neopren que utilitzo per navegar i pos les came en remull. Contemplo el sol, el que fa que se’m caiguin les llàgrimes. El fet de no saber quan tornar, quan revivir aquell moment, que simplement m’omplia de felicitat, el seconeixament, era el que realment em preocupava i me generava aquelles llàgrimes de tristesa. Sempre duc un bòtil d’aigua al barco, em bec l’aigua que hi havia dintre i recull un poc d’aquella aigua salada que havia begut tantes vegades culpa de les esquitxades. Ja es quasi de vespre i he de tornar al club. De camí se me tornen a caure les llàgrimes que ja no puc contenir més. Sabia que no tornaria a sentir el mateix mai més.



Ja he arribat a Ezeiza. No se encara a on som. He fet un vol directe des de Barcelona i es molt agotador, però la recompensa era un cotxe plè dels meus conqus esperant-me a la porta de sortides. Els rebo amb els braços ven oberts i tir totes les coses al terra, mentres la meva tia Claudia, sempre preocupada per jo, me les recull perque ningú les robi. Estava contenta de veure algú que coneixia enmig de tantes “materas” i “alfajores”. Ells em duran a la residència on em quedaré durant el meu curs estudiantil i m’ajudaran a fer el procés d’inscripció a la universitat. Per primera vegada havia entrar a Argentina amb el meu passaport argentí així que ja era una més d’aquell país sud americà. Deix les tres maletes que duia dins el meu estudi i em canvio la roba, ja que jo duia encara calçons curts i feia un poc de fred per anar tant fresca. Era el mes de març, però a Menorca i als aeroports sempre fa molta calor. Intent airejar-me un poc la cara d’empanada que duia després de 14 hores de vol seguides amb 5 hores de diferència i me'n vaig a menjar un “asado” amb tota la meva família adoptada, perquè tots són els amics de l’infància del meu pare.



Després d’una setmana de classes, han començat els entrenos de làser al Yacht Club Argentino. Havia d’agafar dos autobusos i la música que duia, com sempre abans d’entrenar no em podria distreure a l’hora de canviar de línea. En arribar a la meva destinació, veig després de molt de temps aigua, encara que fos dolça. Allà tots els clubs són privats, així que li mostro al guàrdia de l’entrada el credencial que el meu conqu Nachon m’havia donat, perquè ell també és soci. Em mostren on hi ha la vela lleugera. A Menorca vaig decidir posar dins un container el meu barco, perque em sortia molt més barato que comprar-me’n un a Argentina. Saludo de manera cordial al entrenador i la resta de membres del club presents. Aquell mateix dia volia sortir a navegar i la meva iniciativa va animar a resta de l’equip del que ja formava part. Només de tocar aquella aigua marró ja no vaig sentir el mateix. La primera vegada que una gota de l’aigua de menorca em va rosar la pell em vaig sentir com a relaxa i tranquila, però el Riu de la Plata només em creava preocupacions, ja que no veia ni els meus propis peus. Una vegada navegant, vaig tancar els ulls i deix la vela flamejant e intent sentir el mateix que sentia al port de Maó, però per molt que ho intentés, aquella sensació de felicitat infinita de tranquilitat i de satisfacció, no la podia aconseguir. La meva roqueta tenia alguna essència especuial que m’aferrava a ella i no em deixava que em separes. Tot el contrari, em sentia impotent al no poder navegar amb la felicitat amb la qual ho solia fer. L’ambient era tres vegades millor que el que tenia al Club marítim de Maó, però no era la gent, era el lloc, l’aigua. A vegades pens que estic un poc loca. Des de aquell dia, sempre duc aquell bòtil d’aigua dins la bossa, perquè no m’atreveixo a dur-lo al làser per por a perder-lo. És l’únic que m’ajuda a tenir Menorca més a prop



Està a punt d’acabar el curs a la UBA (Universitat de Buenos Aires) i avui tenc el darrer entrenament abans de la temporada d’estiu, ja que abans tenim un descans per poder estudiar per als exàmens finals. No se molt bé com ho fet per poder combinar la vela amb els estudis universitaris, navegant cada setmana, però si t’organitzes bé crec que les coses surten. Aquest any no tornaré a casa per nadal, però el que si faré és anar a Rosario amb la meva padrina per Nadal i després partirem cap a Santa Catalina, Córdoba, que és d’on jo som realment. Fa molts d’anys que no la visit així que estic molt il·lusionada. He de tornar a endinsar-me dins les aigues marrons d’aquell riu, que de cada dia se’m fa més dur. Però aquell va ser el dia que em vaig donar conta de que jo havia de tornar a Menorca, no era feliç. Estava molt contenta amb la companya de pis que tenia, els amics que havia fet, el club, però es que no em sento bé, no era capaç d'anar-me’n tant lluny sense saber quan podria tornar. Tal vegada si hagués navegant un poc menys a primer de batxillerat podria haver estudiat a Barcelona, però no ho vaig fer, perquè encara que ningú ho entengui el que realment em fa feliç a mi es navegar i no hi ha res per damunt d’això que em pugui realitzar més. El que m’ha passat m’ha fet que prengués una decisó molt important, després de la meva visita a Rosario i a Córdoba, tornaria a Menorca, encara que hagués de perdre un any de carrera, però havia de tornar al port de Maó.



Som a l’aeroport de Pajas-Blancas de Córdoba, ja que aquesta vegada he aconseguit un vol directe a Barcelona. Ja m’he despedit de tothom i estic esperant per embarcar. Ha estat una experiència molt maca, però jo realment no era 100 per cent feliç així que torn.



Només amb el fet de tocar l’illa, l’hi he dit a la meva tia que no em vingués a cercar, perque el meu entrenador em recollia de l’aeroport per dur-me directament al port. Duia una son horrible, però no podia aguantar-me més. Promet que no havia montat el làser tant ràpid, si tornava a ser el meu, el vaig enviar amb container abans de anar-me cap a Rosario. Repetiex el meu ritual, arribo al mig del port, amoll la vela, escolt la seva renou i tanc els ulls i com a ritual de sentir que realment havia tornat, verteixo l'aigua que havia agafat abans d'anar-me'n una altre vegada dins l'aigua. Sincerament, no m’havia sentit així des de feia més d’un any. I va se allà quan vaig entrendre que jo pretenyia a aquelles aigües, no em podia anar. Jo crec que ningú m’ha entés mai, però és un sentiment increíble i qualsevol deportista l’hauria de sentir per el seu esport. La vela no és només passejar-te dins un vaixell, has d’aprendre a estimar al mar, perque si no ho fas et puc assegurar que no sentiras realment un amor per l'esport. Cada un ha de trobar el seu i quan és senti feliç ,complert tranquil, trobarà el lloc a on pertany, serà aquell on haurà de viure sempre, perquè no serà capaç de fer-ho a qualsevol altre lloc.



Aquesta història tracta els meus sentiments, esper que la persona que la llegeixi tingui el coratge de interpretar-los, perquè crec que si ho fa, podrà sentir el que jo sent cada vegada que som dins la mar.



 
macorreap | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]