F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Olor de sang, olor de cendra. (Egagròpila)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 3

Sempre hi ha flors per a aquells que les desitgen veure.

Henri Matisse



Minn.

El va despertar la llum del sol, filtrant-se a través de la tela que cobria la petita finestra, i va pensar per un moment que es trobava al seu llit, amb la mare. Que tot havia estat un somni. El bel de les ovelles, a prop, i el cant de la cadernera. L’olor a terra humida i a flors de canola. Olor de camp. No. No era a casa. Va intentar incorporar-se del llit en el que dormia, però una fiblada al cor el va fer tombar altra vegada, deixant escapar un esgarip ofegat. Estava esgotat. Mentre tornava a adormir-se, va pensar en casa seva. La seva mare l’estaria esperant. Amb els ulls aclucats, va somriure. I per primera vegada en molts dies, els somnis de Minn van ser dolços i agradables.

Quan va despertar de nou va notar que hi havia algú a la petita habitació on dormia. No el veia perquè no volia tornar a incorporar-se, però sentia el so de plats i d’un foc, que omplia la petita estança de fum i d’olor. Va fer, doncs, un esforç, i amb un gemec apagat, va aconseguir seure al llit. Era un home, que s’estava d’esquena menjant una poma. Vestit amb un barret rodó que li va cridar l’atenció, una camisa de llana grisa i vella però tractada amb cura i uns pantalons de pell de cabra apedaçats en alguns llocs. Un pastor. Quan es va girar cap a ell, li va poder veure la cara. Tenia uns ulls blaus i penetrants. La barba, densa i negra, cuidada, deixava veure els llavis molsuts. Somreia.

—Com et trobes?—va tirar el cor per la porta oberta.

—Bé.

Tenia la veu aspra i rogallosa, i li feia mal la gola al parlar. El pastor va tornar a somriure, i, girant-se, es va acotar amb un esbufec per a treure l’olla fumejant del foc.

—Quan et vaig trobar al bosc, ara ja fa unes dues setmanes, vaig pensar que moriries. Estaves més fred que el glaç.—va posar l’olla sobre petita taula de fusta— Vas tenir febre molts dies. Gràcies a Déu encara estàs viu. T’he de preguntar moltes coses... però no, no, ara has d’acabar de recuperar-te, menjar una mica, i dormir.

Minn va passar una altra setmana vivint amb el pastor, mentre s’anava recuperant, i la febre no va tornar a aparèixer. Es deia Selaan. Un nom humil però bonic, pensava Minn. Parlaven poc, fins i tot quan ell ja es trobava més bé. Quan, un matí, Selaan va veure que el nen ja tenia prou força per a tornar a casa, el va acomiadar.

—Minn—va dir, acotat davant seu.—Ara has de marxar. La teva mare t’espera, segurament ja t’ha donat per perdut. Ves, que no pateixi més per tu. Hauràs de seguir el camí de terra que ressegueix els camps de canola. Si et perds, no t’espantis. Busca els camps de flors grogues i segueix el camí. Les abelles t’hi portaràn.

El nen va marxar, per el mateix lloc per el qual, setmanes abans, l’havien portat. Un mateix camí completament diferent. Els camps, desperts per l’esclat de la primavera, deixant enrere el llençol blanc de l’hivern. Les flors, obertes. Els ocells, enamorats. Les formigues, diligents, buscant gra a cada indret. Va trobar el camí de terra i els camps de flors. Era preciós. Mars d’or i de verd, que cobrien l’horitzó amb un olor a primavera que embriagava. Milers d’abelles amunt i avall, atrafegades. Aviat va trobar altres flors, i va pensar en fer-li un ram a la mare. A la mare li agradaven molt, les flors, sobretot si els en hi portava ell. Les margarides, i les dents de lleó, i tots els altres colors sense nom que omplen els rams infantils. Minn, amb pausa i atenció, va començar a collir-ne. A ell, com a la seva mare, també li agradaven les flors, i les olorava totes abans de posarles al ram. Les roselles, però, les collia amb cura per no trencar-les, i no les olorava per a que no els caiguessin els pètals. Les flors de canola, les grogues i, algunes, blanques, no les collia, sinó que s’ajupia i mirava una estona com les abelles n’entraven i en sortien, sense fer-li gaire cas. Feien l’olor de la casa d’en Selaan. Anà collint flors fins que no n’hi cabien més a les mans, seguint el camí de terra que resseguia els camps de flors grogues.

Passada una estona, veié al fons del camí, un núvol de pols petit, però que anava creixent. Quan estigueren més a prop, els va veure. S’acostaven uns homes, muntant cavalls, vestits d’acer que brillava com el Sol. Estandarts vermells i negres, color de sang i de cendra. Minn es va quedar quiet, a la vora del camí i el ram de flors a la mà. Eren cavallers.

Es van aturar davant el nen enmig de la polseguera i de l'esbufec dels cavalls, quan el del capdavant, que semblava el capità, hagué donat la ordre. Hi va haver un moment de silenci. El capità va parlar el primer.

—D’on ets, noi?

—De Gessín, un poblet a la vora del mar. A prop de Hannan— silenci —. Em vaig perdre fa un temps i ara hi estic tornant.

Més silenci. Els cavallers ara semblaven estàtues d’acer, immòbils i silencioses, amb les cares serioses i entristides. Només se sentien les carícies de l’herba per una brisa suau.

—Em vaig perdre...

—Els pobles de la vora del mar ja no existeixen. Gessín tampoc.

De cop, per a Minn el món es va enfonsar. Veia com el cavaller parlava, però ell ja no l’escoltava. El ram de flors va caure a terra. No volia entendre, però tot i així, de cop, ara entenia. Ara ho entenia tot. Només sentia el seu cor, que bategava lent, molt fort, a punt de rebentar, com un tambor infernal. I la campana. Tornava a sentir el seu lament. I els crits, crits d’agonia. Els crits de la seva mare. Es va ennuegar i va vomitar a un costat. No podia ser. El seu poble. Casa. La mare. Els ulls se li van omplir d’amargor. Perquè entenia? No volia entendre. No ho volia.

El cavaller va baixar de la montura, i, amb un genoll a terra, li va agafar el mentó, eixugant-li la boca i les llàgrimes amb la capa.

—Vine amb mi.

Quan el cavaller va tornar a donar l’ordre, els genets es van posar en marxa. Minn, abraçat a la seva esquena, plorava en silenci. Deixava enrere el seu llit, la seva mare i els ratolins de l’altell. Els carrerons de Gessín, l’ajuntament amb el campanar, i els lladrucs d’aquell gos que vivia al carrer. La dolça veu i els crits amargs. Els esbarzers i les flors. El terror de la campana i el consol del camp. El bosc de nit. El bosc de dia. La joia, la pau, la sang, la guerra, el foc i la neu. Només seguia amb ell, enemic fidel, el dolor. Dolor al cor, que el feia plorar de ràbia i d’impotència.

Al bell mig del camí va quedar un ram de flors, trepitjat, cobert de pols i d’oblit. Els pètals de les roselles, estesos pel terra, es van enlairar un instant, dansant amb el vent. Una dansa lenta. Lenta i trista.



Carta d’un guerrer a la seva germana. (final)

El pare ens ha comandat com sempre feia ell, aconseguint una victoria devastadora. No hi ha hagut joia per aquesta victòria, però. Hi ha hagut llàgrimes. Dels seus soldats i del seu fill. L’hem plorat fins que ja no es podia plorar. Ha rebut un homenatge digne del rei, envoltat del dolor d’aquells que l’estimaven. Ha mort amb honor.

Quan el pare em va adoptar, vaig haver d’aprendre. Aprendre a somriure, tot i la pena, el terror, o la angoixa. Quan vaig arribar a la ciutat, tot era nou. Tot era estrany. Tu em vas ensenyar el que era l’alegria, fràgil rosella enmig del gel. Em vas tornar a ensenyar el que eren la joia i la pau. La vida. Tant fràgil. Tant forta.

El dia en que el pare em va anunciar amb pena que la meva mare havia mort, el vaig estimar abans de saber qui era. Va ser per un gest. Un gest de compassió d’un general cap a un pobre nen perdut enmig d’un camí de carro, sense pares, sense casa. Quan em va eixugar les llàgrimes amb la seva capa, i em va consolar, i em va cuidar, tot i el dolor i la ràbia i el terror que em produïa la mort, vaig sentir que hi havia esperança. Que no tot estava perdut. I no tot està perdut, perque el pare és ara part de nosaltres. El pare ha mort, però el seu honor i la seva història perduraràn per sempre. En el nostre estandart lluïm l’au fènix, perquè és símbol de la vida. De la vida sense fi. Perquè la mort no és més que un nou naixement.

Tots estem fets per a morir. El naixement és una sentència de mort. Però la mort, la mort del nostre pare, de la meva mare, de tantes i tantes persones que han entregat la seva vida als altres, aquesta mort és la promesa d’una nova vida.

Germana, no ploris més per la mort del pare. Que l’amargor no ofegi l’esperança. Perquè fins i tot quan el Sol s’amaga darrere de la lluna, fins i tot aleshores, hi ha esperança. Perquè el Sol, encara que amagat, hi és. L’amargor no pot ofegar-lo.
 
Egagròpila | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]