F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Com si fossis un arbre (ratolines de llibres)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Els insectes del parc



Després de mitja hora de recorregut, l’autobús va arribar al institut i es va parar just davant de la reixa que separava l’edifici de la resta de la ciutat. L’institut no era ni molt gran ni molt petit però als ulls del Franz allò semblava una jungla. Els passadissos interminables eren plens d’adolescents reprimits que circulaven efusivament cap a les seves respectives classes. Mentrestant els professors es mantenien impassibles a dins de les aules, semblaven autòmats i això al Franz li feia por. Mentre ell es dirigia cap a la porta de la seva classe va veure a la Paulette entrant a l’aula de segon A i desapareixent entre la multitud de estudiants que hi havia dins. Seguidament ell va sospirar i va endinsar-se cap a la meravellosa aula. Segon C era la classe del Franz Kafka però també era la classe dels nens “especials”. Segons la seva tutora tots allà tenien ments brillants que la gent normal no aconseguia comprendre, però segons el Franz el que realment passava era que tots havien arribat a parar allà per raons ben diferents. Però la majoria d’alumnes de la classe de segon C eren els sobrants de tots els altres grups, nens i nenes als quals la sensació de soledat ja els havia acompanyat des de que eren petits. Els joves que mai arribarien a tenir una vida igual a la de la resta, que sempre havien sigut tractats com les peces d’un puzle que no encaixaria mai. Es clar que tot això no li ho pots dir a un noi o noia de tretze anys perquè en aquesta edat tens masses somnis i il·lusions com per trencar-los tots de cop, així que els mestres prefereixen englobar tot el que et passa dient-te que ets especial perquè fins i tot ho puguis interpretar com una cosa bona quan en realitat no ho és.

El Franz s’asseia amb un noi anomenat Roy Evans el qual sofria d’un tipus molt estrany d’autisme el qual li impedia relacionar-se, moure’s o parlar correctament però en el fons semblava un bon noi i era l’únic que el Franz veía capaç que pogués tenir un bon futur ja que era molt intel·ligent. La resta dels seus companys eren un cas perdut i tampoc en sabien gaire de modals. Sempre cridaven, feien molt de xivarri i no deixaven al Franz concentrar-se quan la professora començava a impartir la classe. Les hores van passar molt lentament però finalment un timbre impertinent va indicar que era hora de sortir d’aquell espantós edifici. Una manada d’adolescents hiperactius s’afanyava a sortir per la gran porta principal mentre s’empenyien els uns als altres. Mentrestant el Franz recollia els seus llibres i just quan es disposava a sortir per la porta va veure com en Roy li deia adéu amb la mà. Ell va somriure, es va despedir i va sortir de l’institut . Al carrer l’esperava la Paulette i al veure’l es va acostar i li va dir:

-Em podries dir quan et penses disculpar amb mi? -Va dir ella irritada

-Perquè m’hauria de disculpar jo?

-Doncs per haver-me deixat plantada ahir a la nit.

-Plantada? Ara ets una planta o qué? -Va dir en Franz en to burleta.

-Franz, vaig estar-te esperant trenta minuts davant l’ampit de la finestra però no et vas dignar a aparèixer.

En Franz va sospirar i va replicar:

-Tens raó planteta, no et vaig esperar però, per quina raó et molesta tant? Tens moltes amiguetes amb les que et pots recolzar, no t’hauria de preocupar que el nen raret i marginat et deixés plantada.

-Tu no ets raret ni marginat.

-Sí que ho sóc, sóc un nen solitari i deprimit al qual fins i tot les professores l’obliguen a socialitzar amb nens gens solitaris ni deprimits.

-No diguis això, ets el meu millor amic i també com un germà per a mi. Mai deixaré que estiguis sol, t’ho prometo.

-Pau, si us plau deixa’m estar. Només vull estar sol ara, no necessito la teva compassió o les teves paraules buides intentant falçejar-me la realitat.

La resta de la setmana va transcurrir molt lentament. La Paulette i el Franz es van reconciliar i tornaven a ser amics tot i que sempre que parlaven es podía notar una mica de tensió entre ells dos. Ja no passaven tanta estona junts. La Pau va començar a jugar a nines amb les seves amigues al pati mentre el Franz es quedava a la seva habitació llegint o dibuixant algún llangardaix que de tant en tant es colava a la seva habitació. En alguns moments es veia temptat d’anar a trucar a la porta de l’habitació de la Paulette però es retenia i no ho feia ja fos per orgull o per què de veritat la veia tan feliç que no la volia molestar. La relació es va anar apagant i ja rarament parlaven o es dirigien la paraula sense que fos per preguntar l’hora. Els dies van anar passant i les setmanes també fins que va passar un mes.

El dia de l'equinocci de primavera el sol brillava més que mai i feia un dia realment esplèndid. El Franz es va llevar i al veure que no hi havia ni un sol núvol al cel va prendre una decisió així que va agafar la seva motxilla i va enfilar cap al parc Steglitz. Al sortir al carrer va inspirar profundament i, mirant a banda i banda per assegurar-se que ningú no el veia, va començar a caminar carrer avall. La Paulette, però, sí que el va veure des de la finestra de la seva habitació i sense pensar-s’ho dos cops va agafar la seva bandolera i se’n va anar cap al parc procurant que ell no la veiés.

Després d’un trajecte d’uns trenta minuts, en Franz va arribar al seu destí i es va endinsar entremig d’aquelles alzines immenses que et donaven la benvinguda al parc. Va seguir caminant fins a arribar a una clariana i es va asseure just al banc on ja feia més d’un mes que no s’asseia. De cop i volta la Paulette sense dir res es va asseure al seu costat, i davant la cara d'estupefacció del Franz , el va saludar amb un somriure molt dolç a la cara.

-M’has seguit? -Va dir ell encara sorprés

-Si Franz, t’he seguit.

-Però perquè?

-No creus que ja és hora que m’expliquis la raó per la qual t’agrada venir a aquest parc? Ha passat vora un mes que t’ho vaig preguntar i encara no m’has donat una resposta.

-Està bé però primer vull que em diguis que hi veus en aquest parc.

-Que qué hi veig? Doncs veig arbres, flors, nens petits, gronxadors, insectes…

-Però no veus res més?

-No -Va dir la Pau confosa.

-Pau, has de mirar més enllà. Fixa’t en allò -Va dir ell assenyalant a un formiguer. -Totes aquelles formigues treballant em recorden a tots aquells adults que van a treballar com autòmats cada día de la setmana i que no es paren a mirar les flors dels balcons o els núvols del cel.

-Ostres! Mira quina papallona més bonica! Quines ales tan precioses i boniques i quina elegància tan espectacular.

-Les papallones em recorden als petits infants que sempre corretegen plens d’alegria i felicitat. Quan són tan petits i tenen tants somnis i desitjos es passen el día revolotejant en la seva imaginació.

-Veig que t’agrada comparar la gent amb insectes.

-A mi només m’agrada comparar la realitat amb les petites coses que la gent sovint ignora. En aquest parc hi és tot, la vida -va dir assenyalant un escarbat verd- la mort, -va dir assenyalant una flor pansida- la il·lusió -va dir assenyalant un gosset que corria perseguint al seu amo - i la disciplina - va dir assenyalant les formigues.

-Aquest parc és un món sencer representat en petits detalls que fan que sigui encara més especial. -Va dir ell emocionat.

-Franz et puc fer una pregunta? -Va dir la Pau tímidament.

-Endavant.

-Tu quin insecte creus que seria jo?

-Pau tú no ets cap insecte. Ets una persona massa plena de vida com per comparar-te amb un vulgar insecte qualsevol, ets diferent a la resta, tu … és com si fossis un arbre! Ets preciosa com un arbre ple de flors a la primavera, ets viva com les arrels d’un arbre a l’estiu, vas canviant com les fulles d’un arbre a la tardor i de vegades decideixes ser freda com un arbre a l’hivern. Aportes vida i ets simplement perfecta.

Al escoltar això la Paulette es va posar a riure.

-Que passa? -Va dir el Franz perplex.

-Franz, la perfecció no existeix ni per aquells que creiem haver-la trobat fa temps.

-Potser tens raó.

-Potser sí o potser no, el qué importa és que per fi ho entenc tot i em sap greu no haver-te pogut comprendre abans.

Sense dir res en Franz la va abraçar. Era la primera vegada que el Franz abraçava a la Paulette i mentre s’estrenyia entre els seus braços una petita llàgrima va lliscar per la seva galta. Mai més es van tornar a separar l’un de l’altre i les seves vides van seguir sent el que estaven destinades a ser però molt diferents a les de la gent normal i corrent.

 
ratolines de llibres | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]