F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Entre teles grises (ariba)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Missió final

La Leyna va esperar uns segons, però no venia ningú. No es podia creure la mala sort que tenia. La casa semblava habitada, doncs unes blanques cortines vestien la majoria de finestres i un jardí ben arreglat donava la benvinguda a qui hi entrava. Va decidir provar sort una altra vegada i, en aquell moment, va sentir passes. Al cap d'uns segons, una senyora va obrir la porta. Devia tenir diners, doncs anava molt ben vestida: portava algunes joies d'or i un vestit lila amb brodats de flors del mateix color. La dona va observar la nena uns segons i després la va convidar a entrar. La Leyna la va seguir fins a una luxosa sala d’estar decorada amb diferents mobles de fusta tapissats amb un estampat de flors. El mig de la sala l'ocupava una gran catifa d'estil oriental. Definitivament aquella casa no s'assemblava a cap de les havia visitat anteriorment. De sobte, la dona va parlar: es va presentar com a Sophie i va convidar a la noia a asseure's al còmode sofà. La nena, va acceptar la invitació i seguidament la dona li va preguntar, en francès, perquè havia vingut. Ella li va explicar que havia trobat un paper amb la seva adreça dins d'una nina i li va contar la història completa. La Leyna va narrar començant pel dia del seu aniversari, quan li havien regalat la nina i va acabar amb el que havia succeït a casa d'Antoinette. La dona va escoltar pacientment, però amb l'escena de la nina es va quedar perplexa, com si de sobte hagués recordat alguna cosa. La Sophie li va dir que s'esperés un moment, que tenia una cosa per a ella i la noia va esperar encuriosida. Va trigar uns minuts a trobar-ho, però finalment, va venir satisfeta agafant triomfalment un paper petit i li va donar a la Leyna. Aquesta el va agafar tremolosa i el va desplegar. A dins hi havia un poema escrit en alemany i la nena li va preguntar a la dona com havia obtingut aquell paper. Ella va explicar-li que un home i una dona havien trucat al timbre de casa seva, un migdia de feia gairebé quatre anys. Li havien dit que els perseguia l'exèrcit alemany i que si mai venia una nena explicant alguna cosa com que havia trobat la seva direcció dins una nina, li donés el paper i s'assegurés que sabia llegir-lo. Abans de marxar, també li van demanar que la cuidés. Quan la dona va acabar d'explicar aquella història, es va adonar que la nena estava plorant. La Leyna es va eixugar les llàgrimes i es va presentar.

El poema parlava sobre un poble de muntanya, el qual estava ple de cases de colors. La nena hauria de buscar l’única casa blanca que hi havia i parlar amb un home de barba blanca. La dona va estar pensant una estona, però no se li va acudir on podia estar situat aquell poble. Havia de ser en algun lloc proper a la frontera alemanya. La Sophie va proposar buscar-lo en els llibres de la seva gran biblioteca. Les estanteries de llibres arribaven gairebé fins al sostre. La mestressa li va mostrar alguns llibres que tenia sobre els poblets de l'Alsàcia. Van estar buscant durant hores. Finalment, la dona li va preguntar si volia anar a dinar alguna cosa. La Leyna, va negar amb el cap, doncs ara que es trobava tan a prop dels seus pares no pararia fins a trobar-los. La dona va anar a menjar quelcom i la noia va revisar per segon cop el primer llibre de la pila. Aquest contenia fotografies i descripcions de tots els pobles francesos que l'envoltaven. Va anar passant les pàgines desanimada, però posant molta atenció en les fotografies. De sobte una li va cridar l'atenció: Marckolsheim, un poblet ple de cases de colors. La Leyna va córrer fins al menjador, per explicar-li a la Sophie els seus avenços. La dona la va rebre amb alegria i la va convidar a dinar. Mentre dinaven, li va explicar que ella tenia una cosina que vivia allà i que no trigava més d’una hora per anar a visitar-la. La dona, fins i tot es va oferir a acompanyar-la, amb l'excusa de visitar a la seva cosina. Tot seguit, li va dir que tornés amb Antoinette, que devia estar preocupada i que tornés l’endemà a les onze preparada per marxar. La Leyna estava molt agraïda amb aquella dona. A continuació la nena va marxar fent saltirons a casa d’Antoinette, mentre pensava en la bona sort que havia tingut en el seu viatge, de topar-se amb tanta gent que havia volgut ajudar-la.

En entrar, es van asseure al sofà i la nena li va explicar totes les novetats. Antoinette va quedar decebuda quan la nena li va dir que l'endemà marxaria, però també se’n va alegrar molt de que fos per trobar els seus pares.

Aquella tarda, la Leyna va recollir totes les seves coses en un farcell i va estar parlant amb la dona la resta del temps. Després es va posar a dormir a la mateixa butaca que la nit anterior.

El dia següent, es va despertar amb la llum que entrava per les finestres i va sentir que la dona ja estava preparant l'esmorzar. En acabar l’àpat, Antoinette, es va acomiadar de la Leyna, gairebé entre llàgrimes, doncs havia de marxar a treballar i podia ser que no la veiés mai més. La nena va recollir la taula, va rentar els plats i va agafar el seu farcell preparada per marxar. Va estar voltant pel poble i al cap d'una estona es va dirigir cap a casa de la Sophie. Aquest cop la dona que la va obrir no anava empolainada, sinó amb roba de muntar. La va fer passar al jardí, i allà, les esperava un home jove que subjectava les regnes de dos cavalls. La nena va quedar molt sorpresa, doncs no esperava muntar a cavall mai a la vida. La van ajudar a pujar-hi i durant el trajecte la Sophie li anava indicant el que havia de fer. No li va semblar gaire difícil, de fet estava gaudint tant del paisatge i de muntar, que el temps li va passar volant i quan se'n va donar, ja es trobaven a la plaça. Era un poble ocupat per desenes de cases de colors, però en un carreró pròxim a l'església, s’hi entreveia una façana blanca que destacava en aquell mar de color. Es va acomiadar de la dona i va seguir el seu viatge a peu. Després de caminar una estona, va arribar a una gran porta blanca i va trucar-hi amb força; la porta va cedir i la Leyna, va decidir entrar-hi.

Va caminar tremolosa per un passadís mal il·luminat, el qual tenia muntanyetes de peces metàl·liques pels racons. De sobte, causant-li un gran esglai, va aparèixer un home vell amb barba blanca que remugava. L'home va començar a cridar, mentre la Leyna intentava tranquilitzar-lo explicant-li la seva història. L'home va callar i la va escoltar pacientment fins que va acabar. El vell estava pensatiu, però semblava molt més disposat a col·laborar que quan l'havia conegut. Aquest, finalment va parlar, dient-li que si ella l’ajudava ell faria el mateix. La nena va acceptar una mica espantada, pel canvi que havia fet l'home. Aquest últim, li va explicar que fingia estar boig perquè els veïns no se li acostessin, també li va dir que ell, en realitat, era un agent que treballava pel govern francès.

La Leyna no sabia si creure’l o no, però va decidir no fer cap comentari al respecte. A continuació, el vell li va explicar que havia de dir-li quina era la paraula que faltava. Li va mostrar a la noia els plànols d'un recinte, en el qual hi havia el nom de totes les estances de l'edifici, excepte d’una que només se’n veia la inicial. De sobte, li va venir a la ment una cançó que li cantava la seva mare quan ella era petita: allò havia de ser la sala de tortura. Com que la inicial coincidia, l'home la va felicitar i va relatar que aquells plànols eren de la seu de l'exèrcit alemany: ningú sabia la seva ubicació exacta, ni tan sols en quin punt del país es trobava, però ell els havia aconseguit en una missió que havia dut a terme recentment; robant-los a un soldat força important. En agafar-los, els havia substituït per uns de falsos. La noia va riure de la gran pensada que havia tingut l'home per aconseguir els plànols. El vell, es va presentar com a Heinz, doncs ell havia nascut a Alemanya i fins i tot havia treballat a l'exèrcit, però havia aconseguit fugir i no l'havien trobat mai, de manera que s'havia estalviat el càstig que s'imposava per fer això: la pena de mort.

S'havia canviat de bàndol en descobrir que Alemanya utilitzava la tortura, l’extorsió i la persecució per aconseguir el que volia. I per a ell, allò era del que t'havia de protegir un exèrcit. També li va dir a la nena, que era molt important que li fes cas sense fer preguntes i que ja li explicaria tot durant el trajecte. La Leyna després de debatir-se, va decidir confiar-hi i va assentir. L'home, li va donar un uniforme de soldat complet i li va dir que se'l posés. La veritat és que no li va ser gaire fàcil, però al cap d'uns minuts ho va aconseguir. Si s’amagava el cabell i la cara, qualsevol la podria confondre amb un soldat. Va buscar el vell per la casa i el va trobar remenant en el seu farcell. La noia es va enfadar i li va preguntar, visiblement enfadada, què feia remenant entre les seves coses sense permís. L'home li va recordar en un to de veu sec que res de preguntes. Heinz va agafar una de les nines amb una mà i l'altra amb l'altre i, en alemany, li va preguntar, quina era la vertadera. La Leyna va assenyalar la que es trobava a la mà dreta de l'home. Aquest va somriure i ara ja estava totalment segur de que aquella era la noia que havia de portar a la seu alemanya. Heinz, va llançar a terra l'altra nina i amb la vertadera a la mà va indicar a la noia que el seguís. Aquesta, amb tot el que havia passat no s’havia adonat de que l'home també anava uniformat. Heinz, la va fer pujar en un estrany artilugi amb quatre rodes que la nena no havia vist mai. Aquesta es va asseure al seient de la dreta. Heinz va pujar-hi i amb una clau va engegar el motor d’aquell estrany invent. També li va dir a la noia que allò era un cotxe.

Durant el camí, li va fer treure la nina d’una bossa que havia agafat i a continuació li va dir les posicions exactes on la noia havia de col·locar els dits, a l’esquena de la nina. Aquesta, els va enfonsar, i de sobte, va sentir el soroll de centenars d’engranatges girant. Tot seguit, el cap de la nina es va girar deixant veure un gran forat a l’interior del seu cos. Segons Heinz va explicar, el que hi havia a dins eren els plànols d’una bomba nuclear que França estava estudiant començar a crear. La família de la Leyna, havia hagut de custodiar-los durant generacions, però l’exèrcit d’Alemanya havia descobert qui els posseïa i havia intentat capturar als pares de la nena perquè els hi diguessin on estaven amagats. L’home també pensava que encara tenien els seus pares allà, ja que no creia que els haguessin matat sense obtenir la informació que volien. El seu pla era entrar a la seu Alemanya fent veure que eren soldats i alliberar als pares de la noia. Heinz també va declarar que ell havia d’anar-hi per recollir un objecte. La Leyna es va quedar estranyada, però la resta del viatge va transcórrer en silenci, mentre aquesta intentava assimilar tota la informació que acabava de sentir. Ara entenia moltes coses: els seus pares l’havien abandonat per protegir-la, per intentar allunyar als soldats d’ella i tampoc no li havien dit res sobre el contingut de la nina perquè devien haver pensat que el protegiria millor si no ho sabia. Al cap de no gaire temps, Heinz va aturar el cotxe i va fer baixar a la noia. Es trobaven en una gran esplanada coberta d’herba amb un gran edifici al fons. L’home li va donar a la Leyna una arma que semblava força perillosa i, davant la seva expressió d’estranyesa, li va dir que no es preocupés, que no hauria d’utilitzar-la. A partir d’aquí tot va passar molt ràpid: van córrer cap a l'edifici i van escalar una de les tanques, per entrar-hi. La Leyna només anava seguint a Heinz sense pensar en el que feia. Es van posar els dos uns barrets i unes ulleres molt estranys i es van dirigir cap a una zona descoberta. Un cop allà, Heinz es va treure unes esferes de mida mitjana de la motxilla. La Leyna no entenia res, però quan li va dir que corrés, ho va fer. Va sentir unes explosions, però va continuar corrent tot seguint a l’home. Es van topar amb molts soldats que anaven en direcció contrària, segurament a comprobar què havia causat l’explosió. Van córrer per passadissos i sales, fins que l’home es va aturar i la Leyna va xocar contra la seva esquena. Heinz, li va dir que segons els seus càlculs, els seus pares estaven en aquella sala, però que els hauria de rescatar ella, doncs ell tenia una altra missió. La Leyna, atemorida, però amb l’esperança que estava a punt de rescatar als seus pares, va entrar a la sala i es va amagar. Va observar el seu entorn i hi va veure un general molt enfadat amenaçant a un home i una dona, que es trobaven lligats de mans i peus. Eren els seus pares! No suportava veure’ls patir, però ella sabia que havia d’esperar el moment adequat. De sobte, van entrar dos soldats que portaven a Heinz. Els soldats li van dir al general que venia un soldat que havia aconseguit la nina, en sentir això la Leyna gairebé es va desmaiar. No es podia creure que l’hagués traicionat; l’home portava a la mà la seva nina. El general i els soldats es van dirigir cap a un extrem de la sala i els pares de la Leyna es van mirar atemorits. La Leyna sabia que aquell era el moment. Es va contenir les llàgrimes que li havien causat la traïció i es va anar arrossegant per terra. No va fer gens de soroll, perquè ningú es va girar, sinó que tothom mirava com Heinz obria la seva nina. Va agafar un ganivet d’una de les caixes i es va seguir arrossegant fins on es trobaven els seus pares. Aquests van veure un soldat, però no la van reconèixer. Tampoc no van emetre cap so, ni tan sols mentre els hi tallava les cordes que els lligaven. Quan va acabar, Heinz, estava traient els plànols de la nina.

La Leyna va ordenar als seus pares que la seguissin, però en silenci. En aquell moment, ells van entendre que els estava alliberant. Van seguir a la noia que els va guiar per un laberint de passadissos, que per sort es trobaven deserts, fins a fora. Un cop allà, van veure un soldat corrent que va saludar a la Leyna i li va indicar que el seguís. Van sortir per una porta metàl·lica i van córrer fins al cotxe. Un cop allà, Heinz li va explicar a la noia, que havia fet servir el mateix truc, que a l’última missió, i es va treure de la motxilla els plànols vertaders i li va allargar. La Leyna es va treure les ulleres i el barret i el va abraçar. En aquell moment els seus pares es van adonar de qui era el soldat que els havia rescatat. Seguidament, Heinz els va recordar que havien d’estar el més lluny possible quan descobrissin l’engany. Van pujar tots al cotxe, plorant d’alegria i abraçant-se per haver-se retrobat després de tant temps. L’home va arrencar i en uns segons el cotxe no va ser més que una taca en l’horitzó.

 
ariba | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]