F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
On les ones em portaren (Escandi21)
Inici:  El Navegant
Capítol 3 El final feréstec

Era conscient que els hiverns havien anat venint i tornant, però n’havia perdut el compte, i la noció del temps, per a mi, l’Adrien, no era res més que un valor trivial. El que no era trivial, però, era el meu dia a dia. Havia complert amb el meu ofici, i la tripulació i jo seguíem navegant, bevent i robant. Com de costum, vam seguit el corrent i vam desplaçar-nos cap a l’est, endinsant-nos en territoris exòtics i vàndals.

Com a la vida mateixa, teníem etapes bones i etapes dolentes. Encara puc recordar quan ens vam fer amb el botí d’un sultà, i fugírem àgilment quan tota la seva flota personal ens començà a perseguir. Per sort o pel destí, vam perdre de vista els seus esbirros, però el que no vam perdre pas de vista van ser les seves riqueses, les quals ens van pagar les rondes a les tavernes més luxoses d’orient.

De la mateixa manera, però, puc recordar quan vam ser estafats per unes joves, qui ens van engalipar amb la seva exuberant bellesa. Ens van fer seguir-les fins a un bosc, i allà mateix, es van fer fonedisses. Després de buscar-les i concloure que eren bruixes, ja que no hi havia cap rastre d’elles, vam desfer el camí cap al vaixell. Quan vàrem tornar a l’embarcació, vam adonar-nos que alguns còmplices seus ens havien drenat les existències i tot el botí, i que la bola del bosc no era res més que una distracció.

Ara bé, tampoc vull enganyar a ningú, tot i els excessos i les virtuts del meu ofici, feia temps que a dins meu havia anat desenvolupat un sentiment, una idea. Ben endins, sentia que potser els meus temps de pirata havien d’acabar, i que tocava llaurar-me una vida més simple i honesta, terra endins, amb l’escalfor d’una llar. No vaig comentar res d’això amb cap altre membre de la tripulació, ja que desertar era motiu de sobres com per fer-me caminar per la planxa.

I anar seguint el corrent vam arribar a Sicília. Vam trobar-hi tanta riquesa que vam decidir quedar-nos per la zona i anar fent-hi incursions i saquejos. També mencionaré que la pasta local, en concret els Spaghetti all’Arrabbiata, ens va robar el cor. Va ser en una d’aquelles incursions, on vam conèixer el latifundista Ticiano. Era un home molt ric i dèspota, així que vam decidir que saquejar les seves múltiples propietats ens seria de gran benefici. No vam caure en què, al ser tan ric, tindria homes armats defensant les seves terres, i en un dels saquejos, vam ser sorpresos per un batalló d’homes, i quatre companys meus van finar allà mateix. La resta vam escapar com vam poder, però més d’un tripulant havia quedat greument lacerat de la disputa.

En aquells moments no hi havia un pirata que no desitgés sang i venjança, allò havia esdevingut un afer personal, així que vam decidir fer un contraatac i segrestar les seves quatre filles. Tots els pirates teníem molt clar que ull per ull, dent per dent, així que vam tirar endavant el pla. Aquella mateixa nit, irrompíem a les seves terres, disposats a fer-lo pagar. Va tindre lloc una gran escaramussa, amb plenitud de trets i cops d’espasa i punyal. Estones més tard, fugíem d’allà a correcuita, amb les seves quatre filles presoneres.

No teníem molt clar què fer amb elles, així que durant una setmana van conviure amb nosaltres al vaixell. En aquells dies, va passar una cosa que mai m’havia succeït fins aleshores; em vaig enamorar. Es tractava de la germana gran, que es deia Giovanna. Conversàrem molt, i a poc a poc vam anar creant un vincle, que es va fer tan fort al cap de pocs dies que no podíem estar un sense l’altre. Anys més tard em van dir que la Giovanna havia patit el que s’anomena síndrome d’Estocolm, però això és una altra història.

Així que, amb tots els sentits confosos i marejats per l’amor, la Giovanna i jo vam fugir cap a Nàpols, amb l’esperança de començar de nou i viure feliços per sempre més. Amb el botí que havia pispat de la tripulació, vaig comprar una masia amb un hortet per la Giovanna i jo. A partir d’allà, vaig tornar a comptar els hiverns, com si la vida m’hagués retornat a l’ànima. No va passar ni un hivern sencer que la nostra primera filla va néixer, a la qual vam anomenar Camila. Cinc hiverns més tard, les bessones Lea i Unna ja s’havien unit a la família. Jo vivia una vida molt diferent de la que anys ençà havia viscut. Ara somreia plàcidament cada dia. Ja no bevia, no robava i no lluitava. Pel que fa a l’ofici, m’encarregava d’alimentar les gallines del jardí i cultivar els hortets. A més a més, a les tardes jugava amb les meves filles al camp i a les nits feia l’amor amb la Giovanna.

Aquesta felicitat, que semblava inexhaurible, es va prolongar durant un parell més d’anys. Era tan perfecte que sovint em qüestionava si es tractava d’un somni, però ràpidament queia en què era real. Però com a la vida, tot són etapes, i tard o d’hora s’havia d’acabar. Tot va començar de manera insignificant, en somnis puntuals i simples, però va anar prenent forma i es va convertir en un sentiment excessivament real. Cada cop em sentia més insatisfet amb aquella vida, la felicitat que aleshores semblava inexhaurible s’anava difuminant. Vaig aguantar en aquesta situació uns mesos més, fins que no vaig poder més. Era completament infeliç, em sentia fora de lloc, com un peix que l’havien col·locat a la sabana o un ximpanzé que l’havien col·locat en una peixera. El meu cor em demanava i em pregava amb una gran insistència que tornés al mar, que empunyés l’espasa i el rom, i que em perdés en l’horitzó.

I amb la mateixa fugacitat que vaig emprendre aquesta vida, la vaig deixar. Una nit que la Giovanna, la Camila, la Lea i l’ Unna dormien profundament, vaig marxar de la masia. Aquell va ser l’últim cop que les vaig veure. Em vaig dirigir cap al port, i, en una demostració personal que encara duia a dins el magnífic lladre que havia sigut, vaig fer-me amb una petita embarcació, armes i provisions. Aleshores, vaig arriar les veles, vaig obrir una ampolla de rom, i, en la silenciosa i fosca nit, em vaig disposar a seguir un cop més el corrent.

Va ser allà que, com un llamp que esclata en un arbre, em va retornar a la ment el nom de Nuvolet. Havia recuperat la meva identitat, em sentia segur i ple, com si cap aigua del tròpic fos més clara que la meva ment en aquell moment. Com un núvol, havia passat a ser aigua, i havia seguit diferents camins, però, de manera inevitable, havia tornat al mar, evaporant-me i un cop més esdevenint el Nuvolet, esdevenint el veritable jo. Ara comprenia que la meva condició era invariable, que mai res, ni la pròpia vida, em podria usurpar qui jo era, la meva veritable naturalesa, la de pirata. Aquest frenesí existencial em va conduir a esdevenir un pirata de categoria, capità del meu propi vaixell, capaç de tot.

Cinc hiverns més tard...

En aquests darrers anys havia agrupat la meva pròpia tripulació, pirates excel·lents i ferotges però no poc ebris. M’havia fet un nom pel mediterrani, i em trobava en recerca i captura en múltiples països. Els somnis del petit somiador Adrien s’havien complert finalment, havia esdevingut tot allò que aleshores havia anhelat. I va ser aquí on comença la meva darrera penosa aventura, l’última història de Nuvolet.

Era un càlid estiu, i abans de gaudir d’unes merescudes vacances amb la tripulació vaig decidir fer l’últim saqueig de la temporada. L’objectiu era els afores de Roma, on un voluminós botí era assegurat. El saqueig, però, no va sortir com estava planejat. Mentre ens endinsàvem cap al botí, vam topar amb les autoritats romanes. Un Nuvolet jove, amb plenes facultats, hauria fugit sense complicacions, però a aquelles alçades, jo ja era vell, així que em vaig deixar capturar. La llista de delictes que havia comès era tan extensa que no hi havia cap altra resolució que la pena de mort, i com que era un pirata de renom van decidir executar-me públicament.

Mentre esperava que m’arribés l’hora, no tenia por. Més que mai, sabia que estava complint amb el meu destí. Sabia que podia disfressar-me o amagar-me, però que mai podria canviar el meu cor. Sabia que aquell que lluita per l’espasa mor per ella. Sabia que morir violentament en pau era molt millor que morir pacíficament en guerra amb mi mateix. Aquell era el meu destí, la desfeta que el cor m’implorava. El que uns haurien considerat una maledicció, era la meva salvació.

En els meus últims moments, se’m van concedir unes últimes paraules. Vaig aixecar la vista, vaig contemplar l’horitzó i vaig somriure. Aleshores van efectuar el cop final.

Un cop més, Nuvolet havia canviat de forma, i ara tornava a ser aigua, tenyida de vermell.
 
Escandi21 | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]