F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Infinites llums a la nit (Infinitum)
Inici:  El Navegant
Capítol 3 retorn

31 de maig, 1996

Avui he rebut la trucada de l’hospital per informar-me de la mort de la meva estimada Fati. Ho deuen fer sovint això, ho han fet amb tanta normalitat i tan mecanitzat… Semblava un robot, com si li haguessin inculcat aquell discurset penós: hola bon dia, truquem des de l’hospital de Perpinyà per informar-vos de la mort de Fatemah Asahedi, em sap greu, et donem el nostre condol.

M’ha fet molt fàstic el discurset, que els hi sap greu? De veritat la gent pot ser tan falsa? De veritat?

Els he penjat a la cara. Suposo que deuen estar acostumats.

5 de juny, 1996

Porto diversos dies sense trobar sentit a la vida, m’està costant molt afrontar-ho. Encara segueixo amb el dol. Se m’està fent tot molt etern… Han passat cinc dies i trobo molt a faltar la seva presència…

La casa se m'està fent molt gran… el llit, la taula, el lavabo, la cuina, el sofà...

La cosa més preuada que m’ha deixat és el poder de ser mare, però em sento inútil perquè dins el deure de cuidar a la petita Fàtima, crec que no me'n sortiré un cop surti de la incubadora.

7 de juny, 1996

La petita ja està a casa, és preciosa, em recorda molt a la seva mare Fati. Aquest color de pell enfosquit, la mirada cegadora i impactant, tot el que està present en el seu cos em recorda a la seva mare, i penso que mereix algú millor que la cuidi o potser necessitaria ajuda.

Després d’haver estat hores i hores fent una llista, escrivint amb qui puc confiar i amb qui no, ha arribat l’hora de trucar per investigar si estarien disposats, finalment, els meus amics i amigues m’han acabat dient que estan massa ocupats amb el treball, d’altres, també, tenen una criatura i necessiten passar temps amb ella, un altre que ha de cuidar els familiars més grans a part de qüestions econòmiques. I així contínuament… No poden ajudar-me.

Necessito a algú de confiança, però sincerament no em queda ningú més que els meus pares, no sé si serà bona idea… de fet sé que no ho serà, però és l’única opció que tinc ara mateix.

8 de juny,1996

He acabat parlant amb els meus pares, estan encantats que per fi, puguem trobar-nos. El que no s’esperen és el meu gran canvi, a saber com reaccionen… estic molt nerviosa, ens veurem d’aquí a dos dies.

10 de juny, 1996

Primerament ahir no vaig escriure perquè els dubtes m’estan matant, necessito relaxar-me i estar amb la petita, no sé què passarà, com s’ho prendran o si acabaré cuidant de la Fati jo sola. M’he posat en els pitjors dels casos, i si em fan fora? I si no els hi agrada? Déu meu… val més que em prengui una til·la.

Falta una hora per la trobada, i estic més tranquil·la del que em pensava, m’he mentalitzat, i si no m’accepten, significa que mai m’han acceptat com a Àlex. Em faria molt mal que de part de la meva família, em decebessin de tal forma…

Estic davant de la porta. He intentat trucar uns quants cops, aquest serà el tercer. No puc. Alguna cosa m’ho impedeix.

Finalment truco al timbre i augmenten els nervis mentre sento els passos de la meva mare anant cap a la porta. Reconec els passos de la meva mare, com als vells temps. Això em tranquil·litza una mica.

La porta s’obre. Joder.

-Hola, perdoni. Qui és? - pregunta la mare.

-Jo no la conec - contesta el pare des del sofà.

-Mare, sóc jo… pare..., sí que em coneixes, sóc l’Àlex, bé... ----l’Alèxia la vostra filla.- dic tota tremolosa.

-Jo no tinc cap filla! Només tinc un fill.

-Ai, Eudald… Comportat, no siguis així de descarat, per favor!- A part, dirigint-se a mi- Passa, passa. Vols prendre alguna cosa?

-No, venia per la Fati, la meva filla.- amb els nervis, encara a flor de pell.

Es queden amb estat de “shock”, crec que no s’esperaven una cosa així tampoc…

-Primera visita des de fa temps i em fas àvia… Ostres, això sí que no m’ho esperava...

Abaixo el cap sense saber què dir i la destapo una mica per ensenyar-los la carona que tan enamorada em té.

-Ooohh... que guapa que és! I la mare? Qui és? Perquè no ens l’has presentada?

Aquelles paraules van ser com una apunyalada rere una altra. Tenia els ulls plorosos i no sabia com dir-ho.

-A… mm… Precisament d’això volia parlar… necessito ajuda, i no sé com explicar-ho, ho estic passant molt malament...

La mare m’agafa el braç amb cara de preocupació, perquè sap que si jo li dic aquelles paraules, és perquè realment no estic massa bé.

Un cop li vaig explicar tota la història, ella va ser totalment comprensiva, al contrari que el meu pare. No el coneixia, es va posar fet una fúria, com mai l’havia vist.

-Eudald si us plau calmat, a partir d’ara serà la nostra filla, ho entens? És així i entenc que costi però no cridis i parlem-ne.

-Que em calmi? QUE EM CALMI!? Per l’amor de déu Diana, no em diguis que em calmi quan se m’ha presentat el meu fill disfressat de dona amb talons i tot- tot d’una, va girar la mirada cap a mi- Tu t’has vist, ara de veritat, PERÒ TU T’HAS VIST? Saps igual que jo que tinc raó Diana, ho saps, el nostre fill no està bé. Ja et vaig dir que no era madur per anar a veure el món tot sol hòstia. QUE A MI NINGÚ M’ESCOLTA O QUÈ?

-Eudald, si us plau, calmat. T’estàs passant.

-Escolta’m bé: jo a aquesta “nena” no la penso deixar entrar a casa, m’has entès?

-Estàs de broma?

-No, t’ho estic dient molt seriosament, m’has vist la cara? Tu m’escoltes quan parlo? És evident que t’ho estic dient de veritat. Així que va, a qui tries? Si tries a la teva filleta tan bonica que a l’entrar per la porta no l’has ni reconegut et juro que agafo les coses i me’n vaig d’aquesta casa ara mateix, M’HAS SENTIT? O jo o l’Àlex!

-Alèxia, em dic Alèxia… Papa…- vaig dir-li amb un to abaixat tota trista sense creure el que estava passant...

-Molt bé, m’estàs demostrant que l'immadur ets tu, Eudald, així que ves fent les maletes. Mai oblidis que podríem haver sigut una família feliç tots quatre, perquè no sé si te’n recordes, però ha vingut per demanar-nos ajuda amb la seva filla la qual és la teva neta. Però no, tu només et fixes que et ve el teu fill transvestit i que ha viscut una merda d’aventura no? Bé, deixa’m que et digui una cosa: ha tingut mala sort, però ha sigut molt valenta i ha seguit endavant, ha viscut moltes desgràcies que les ha superat amb molta força i voluntat i mai, però mai ha tirat la tovallola. I doncs, m’estàs preguntant amb qui em quedo, no? De veritat? Crec que està claríssim. Ah, i una última cosa abans que vagis a fer les punyeteres maletes: ella ha viscut un amor que nosaltres mai hem tingut, així que no val la pena ni triar. Apa, ja pots fotre el camp!

-Diana! De veritat?! O sigui diga’m que no acabes de dir valent...a. DESPERTA HÒSTIA! QUE NO ÉS UNA NENA, ÉS UN NEN AL QUAL LI VAM POSAR EL NOM D’ÀLEX I COM EM DIC EUDALD QUE ES QUEDA AIXÍ.

La mare el mira amb una mirada desafiant i em diu:

-Per cert, Alèxia, d’aquí a un mes tenim hora per canviar-te el nom de manera oficial.

Hauríeu d’haver vist la cara del meu par… Eudald!

Adoro la meva mare, és la millor. Tot i que sé que ara mateix ho està passant realment malament per culpa meva i està fent fora de casa a l’home que l’ha acompanyat tota la vida, em dedica el seu millor somriure, aquest sé que indica “has vist? Jo també me'n sé sortir amb la meva”.

25 de desembre, 1997

-Alèxiiii! Passa’m les estovalles si us plau!

-Vaaaig!

Era nadal. Les dues, bé, les tres estaven la mar de bé juntes i d’ençà que el seu pare se’n va anar que no tenien ni una sola baralla.

La Fati ja tenia un anyet, cada cop més, se semblava a la seva mare. No hi ha un sol dia que l’Alèxia no hagi deixat de pensar en la Fatemah.
-Mare, porto l’altaveu per animar l’ambient!

Doncs, anaven cantant nadales amb crits d’alegria i muntant-se el seu propi festival dins la cuina, mentre preparaven la famosa sopa de galets i unes gambes per xopar-se els dits.

Després d’aquell dinar i atipar-se de torrons i neules, va arribar l’hora d’obrir els regals.

La Diana va ser la primera a obrir el seu regal. Eren les botes de l’Alèxia que guardava en silenci des del dia que va acompanyar a la seva mare de botigues i se les va comprar d’amagat.

La següent era l’Alèxia. El regal tenia forma rectangular semblant a un llibre. L’embolcall era de color blau cel. El va obrir i, efectivament era un llibre, però les pàgines estaven en blanc. Llavors, va entendre que allò era un diari.

-Perquè escriguis la teva següent aventura.

Era evident que la Diana sabia que se li havia acabat l’antic diari de la seva filla i

que té una necessitat d’escriure des de ben petita.

I finalment, li tocava a la petita Fati. L’Alèxia li va acostar un paquetet que li va donar la Fatemah a la seva última visita de l’hospital. A l’embolcall posava "Per la nostra filla" i de dins en va sortir un nino de peluix en forma de núvol. L’acompanyava una petita etiqueta que hi posava: "Era el meu amulet que m’havia acompanyat tota la vida fins que et vaig conèixer a tu, ara ho ets tu, d’aquí sorgeix el “Nuvolet”. T’estimo. Us estimo." Just després, la petita Fati va dir la seva primera paraula, li va costar, però va sorprendre la seva mare, seguidament se li van omplir els ulls de llàgrimes, aquella paraula, que feia anys que no escoltava, la seva primera paraula…

Nu.. nu.. nuvo.. Nuvolet.
Aleshores, va començar a riure com els nens i nenes petites quan els hi fas pessigolletes. Aquell somriure… aquell somriure… era el de la seva mare Fati.


 
Infinitum | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]